A Geografia d’Homer, l’autor descriu els escenaris més importants de la literatura homèrica: les Illes Jòniques i la costa turca de la mar Egea. A més, els completa amb la descripció de terres i ciutats veïnes, que arrodoneixen la mirada per la Mediterrània oriental que l’autor ja havia iniciat amb el llibre Viatge a la Mediterrània interior. Geografia d’Homer n’és una continuació, però no és només un viatge per terres mítiques que una dilatada cronologia desdibuixa, també és una mirada sobre les circumstàncies reals i actuals del mateix escenari, sobre un present que administra amb major o menor fortuna el llegat que l’home ha dipositat, després d’anys, segles i mil·lenis en l’extrem oriental de la Mediterrània. deixar
Aquest llibre de viatges vol ser una invitació al gaudi de l’acció civilitzadora que tants pobles han anat lliurant en aquest marc geogràfic a través de la Història. Vol contribuir també, ni que sigui com a darrer propòsit, a reclamar per a aquest bressol de civilització el respecte que es mereix i necessita com a patrimoni natural i cultural, fins ara molt erosionat i, fins i tot, de vegades menystingut.
TAULA
Introducció. pàgina 3
Primera part
Cap. 1 Les Illes Jòniques. pàgina 7
Cap. 2 Zacint. pàgina 15
Cap. 3 Cefalònia. Pàgina 31
Cap. 4 Ítaca. pàgina 53
Cap. 5 Lèucada. pàgina 65
Cap. 6 Corfú. pàgina 81
Segona part
Cap. 7 D’Istanbul a Halicarnàs pàgina 107
Cap. 8 Istanbul pàgina 115
Cap. 9 Troia pàgina 153
Cap.10 Pèrgam (Bérgama) pàgina 169
Cap. 11 Focea pàgina 183
Cap. 12 Efes – Selçuk pàgina 189
Cap. 13 Milet pàgina 203
Cap. 14 Halicarnàs (Bodrum) pàgina 213
Capítol 9: Troia
“Així anava rumiant i, mentre esperava, se li va acostar Aquil·leu, semblant a Eniali, el guerrer de casc impetuós, fent vibrar a l’espatlla dreta la pica de freixe del Pèlion. Al seu voltant brillava el bronze semblant a l’espurneig del foc encès o del sol naixent. A Hèctor, quan el va veure, li va agafar por. I ja no va gosar romandre allí, sinó que va deixar les portes enrere i se’n va anar fugint. El Pelida l’escometia refiat en els seus peus lleugers. Com un falcó a la muntanya, el més veloç dels voladors, fàcilment es llança rere la tímida coloma; ella fuig de sota les seves urpes, però ell, xisclant-li agudament de prop, l’empaita sense parar i el seu cor l’incita a agafar-la; així Aquil·leu volava de dret enardit, mentre Héctor corria al peu de la muralla i movia els seus àgil genolls. Van passar de pressa vora la talaia i la figuera borda doblegada pel vent, sempre per sota la muralla, a la part de fora, pel camí de carro. Van arribar a dues deus d’aigua de bell corrent, on brollen les dues fonts de l’Escamandre voraginós. De l’una raja aigua calenta, i al seu voltant s’aixeca un fum com si fos el d’un foc encès; de l’altra, a l’estiu, surt aigua semblant a la calamarsa o a la neu gelada o al cristall del glaç. Allí, tocant a les dues fonts, hi havia ben a prop uns espaiosos safareigs de pedra, magnífics, on rentaven els vestits resplendents les esposes i les belles filles dels troians, en temps de pau, abans que arribessin els fills del aqueus.”[1]
Aquest és un fragment que va portar de corcoll, durant un bon grapat de dies, les indagacions que feia Heinrich Schliemann el 1868 per localitzar l’emplaçament de la Troia homèrica. La seva coneguda fe en la versemblança i exactitud de les descripcions i detalls geogràfics que Homer escampà per la Ilíada el dugueren a explorar diversos territoris que, a la fi, hagué de desestimar perquè no encaixaven amb el text del poeta. El turó d’Hissarlik, malgrat detalls com el de les fonts, avui desaparegudes, que apareixen en els versos citats, és l’indret que, en definitiva, més s’ajustava a les paraules del poeta grec.
Potser encara va ser una sort per a l’arqueòleg germànic de no haver llegit (si és que no va fer-ho) la Crònica de Ramon Muntaner, especialment l’ “Expedició dels catalans a Orient“. És que resulta que Ramon Muntaner, en les seves cròniques feia una referència ben explícita a l’antiga ciutat de Troia i a la seva ubicació:
“E encara vull que sapiats que el cap de Gal·lípol és en la una banda de Boca d’Aver (avui és l’estret dels Dardanels), de ponent; e de l’altra banda, de llevant, és lo lloc de l’Artaqui on lo megaduc (qui llavors s’apellava) exhivernà l’altre any ab la host. E aquell lloc de l’Artaqui era un lloc de la ciutat de Troia… de què puis se moc tan gran guerra que a la fi la ciutat de Troia, qui vogia tres centes milles, ne fo asetjada tretze anys e puis fo ahontada, presa e destrouïda.
E al cap de Boca d’Aver, de fora, ha un cap que hom apella lo cap de l’Endremite qui era l’altra porta de la ciutat de Troia”[2]
D’on obtingué Ramon Muntaner tota aquesta informació? Curiós. Conegué l’existència de Troia i el seu tràgic daltabaix abans d’embarcar-se amb Roger de Flor cap a Constantinoble?, o bé algun savi bizantí, coneixedor de l’antigor grega li’n va fer cinc cèntims? Els detalls de Troia i la seva ubicació que expressa Ramon Muntaner no encaixen pas ben bé amb les restes arqueològiques que Schliemann va identificar com la ciutat de Príam. Aleshores, mereixen alguna fiabilitat les paraules de Muntaner? Cal tenir en compte que Ramon Muntaner visità l’imperi bizantí i la contrada de la vella Troia quatre-cents seixanta anys abans de l’investigador germànic. Hi havia, a les acaballes de l’imperi bizantí, alguna tradició que mantingués vives moltes o algunes dades sobre Troia? Seria fiable aquesta hipotètica tradició?
Si Schliemann hagués fet cas de les paraules de Muntaner, possiblement encara no coneixeríem la ubicació exacta de l’antiga ciutat, perquè “Artaqui” “Endremite” i altres toponímics que utilitza Muntaner resulten, avui dia, de localització imprecisa, com també ho resulten alguns detalls que explica el cronista català.
Però, gairebé segur, el turó d’Hissarlik no seria considerat com allò que queda de la ciutat micènica. Sigui com sigui, l’arqueòleg alemany va acabar identificant el turó d’Hissarlik com la seu de la ciutat homèrica.
Les accions de Heinrich Schliemann a la recerca de la mítica ciutat de Troia són força criticades avui dia, en el sentit que la descoberta de fortunes i tresors anava per davant de l’afany arqueològico-històric que el descobridor germànic pogués tenir, quan posà els peus al turó de Hissarlik.
De fet, tot allò que tingui relació amb Troia està envoltat de polèmica, d’interrogants, discrepàncies, misteri, litigis, interpretacions i punts de vista diferents: el seu suposat descobridor, la ubicació de la ciutat, l’origen de la població, la realitat d’Homer, la ciutat de naixement del poeta, la pròpia guerra de Troia, l’autoria del poema… Un mai acabar de qüestions que no queden definitivament tancades i que esperonen mil i una especulacions sobre qualsevol d’aquestes i d’altres afins.
I és que la contemplació de l’entorn geogràfic de l’antiga Troia ofereix pistes i suggeriments per llançar agosarades interpretacions sobre moltes de les coses que han quedat connectades amb la més famosa èpica de tots els temps, que Homer va posar en lletra. Tanmateix, com hem dit, i malgrat les excavacions i troballes corresponents, que continuen en el suposat enclavament de Troia, tot un ventall d’enigmes plana encara sobre aquesta geografia i moltes preguntes romanen sense resposta definitiva, a falta de proves arqueològiques concloents.
El propi Homer ja és el primer enigma. El rapsoda, bard, poeta, o com hom pretengui considerar-lo, encomana a tota l’obra l’estigma de l’incertesa. Hom sol situar la seva existència al segle IX a.C. i el lloc de naixement és fortament disputat. Historiadors i arqueòlegs turcs prefereixen considerar-lo fill de la ciutat d’Esmirna, tres-cents quilòmetres més al sud de Troia seguint la costa, per sentir el poeta potser com un mèrit patrimonial propi. Altres, situen el seu naixement a la veïna illa grega de Chios (o Quios). La pròpia existència del personatge ha estat posada també en qüestió, i si això fos veritat, aleshores la Ilíada (i també l’Odissea) podria ser resultat de la compilació dels versos que circulaven en la tradició oral del país, compilació que hauria estat realitzada per diversos rapsodes, en tot cas per personatges avui desconeguts del tot.
Tant si l’autor de la Ilíada fou Homer com un compilador anònim, és ben segur que es tractava d’algú que coneixia molt bé la comarca de Troia i terres adjacents. Tant si era algú que va néixer a Esmirna com a l’illa de Quios es tractava d’un jònic, un habitant de les colònies que els aqueus havien fundat en la part central de la costa d’Anatòlia fugint de l’embranzida dels doris (que havien envaït Grècia i empenyien a la diàspora tot el món micènic, ja en declivi).
El fet que en la Ilíada els habitants de Troia (Ilión) tenen costums, rituals i creences religiosos que comparteixen amb els aqueus, la ètnia que assetjà durant deu anys la ciutat, ha fet pensar que tant uns com els altres pertanyien al mateix grup social i cultural, els hel·lens, amb una mateixa llengua, una mateixa mentalitat i una mateixa cultura. Cal recordar que la guerra de Troia que figura en la Ilíada, si es va produir realment, seria un esdeveniment succeït pels volts del 1250 aC., d’acord amb els resultats actuals de les excavacions. Si Homer va viure i redactà el poema al segle IXè aC., vol dir que ho feu en el moment de formació de l’escriptura alfabètica, que acabarà donant lloc al llenguatge escrit hel·lè. En definitiva Homer hauria passat a caràcters gràfico-alfabètics uns versos que venien mantenint-se en la tradició oral del país des d’uns quants segles enrere. Homer passà a escriptura aquests versos basant-se i utilitzant el llenguatge propi, oral, resultat de la combinació i fusió de la parla micènica i la dòria, així com diferents variacions dialectals de l’una i l’altra que coexistien en el litoral egeu d’Àsia Menor. En conseqüència, tot el bagatge històrico-mitològico-religiós de la civilització micènica seria l’escenari cultural en què Homer situa la Ilíada. És difícil suposar, doncs, si no es demostra el contrari, que hi hagués afegit elements culturals (això és el que pretenen certs investigadors turcs), noms, toponímics, tradicions religioses, etc. d’altres civilitzacions diferents de la seva, com ara la hitita o frigia, especialment de la primera, ja desapareguda al segle d’Homer i desconeguda pel poeta.
De les paraules d’Homer, en definitiva, no és possible deduir-ne amb certesa absoluta l’adscripció de Troia a la civilització aqueo-micènica, com tampoc a cap altra de les que hi hagueren instal·lades a Anatòlia, tal com sembla que alguns investigadors turcs actuals volen insinuar o establir. El que sí és segur, per les abundants restes de ceràmica micènica descobertes a Troia, és que aquesta ciutat, al segle XIIIè aC. mantenia un estret vincle amb el món micènic d’enllà de la mar Egea. Si els objectes de ceràmica micènica són fruit de l’intercanvi comercial o resultat de la pròpia producció és quelcom que només quedarà resolt el dia que algun descobriment arqueològic aporti suficient claredat a tota aquesta qüestió.
De totes maneres, Troia, d’acord amb el que es pot llegir a la Ilíada, tenia molts contactes amb altres poblacions no hel·lenes de la rodalia. Els propis aliats dels troians, en la mítica guerra, són gent que parla diversos idiomes. D’acord amb això, Troia, tal com alguns reclamen o suposen, estaria emparentada des d’un punt de vista ètnic i lingüístic amb aquest pobladors veïns. Cosa que sembla força plausible, però que encara està per demostrar.
Amb tot aquest pòsit de qüestions per resoldre, hom no pot fonamentar amb seguretat gairebé res. Però aquesta embrollada situació és un element més que potencia l’atractiu de tot allò que Troia pugui representar.
És molt possible que la guerra de Troia de la Ilíada sigui pura fantasia, però que bonic és pujar dalt dels petits pujols de l’excavació i observar la plana, de cara a nord, passant la mirada a poc a poc de ponent a llevant, reconeixent o procurant reconèixer-hi la plana fluvial arrabassada a la mar propera pels mítics rierols Escamandre i Simois (Simoent), en la confluència dels quals, Atena i Hera, les dues divinitats olímpiques decidiren que Troia havia de ser devastada per l’exèrcit aqueu. Que emocionant, situar el campament micènic cap a ponent a prop d’un turó allargassat (d’acord amb algunes especulacions) i imaginar-se l’avenç dels cabdills aqueus contra a la ciutat de Príam (rei de Troia): l’avenç d’Aquil·leu, el de peus lleugers, ple d’ira, d’Agamemnon el del casc tremolós, el divinal Odisseu, Diomedes, bo en el crit de guerra, Menelau i Aiant i altres herois, seguits de la turba aquea, disposada a saquejar la ciutat, per refer-se de l’ultratge efectuat per Paris. Homer, en el cant II ho diu així:
“Tal com nombroses bandades d’aus alades, d’ànecs o de grues o de cignes de coll llargarut, a la prada d’Àsia, a un costat i altre de les aigües del Caïstre, volen d’ací i d’allà, orgulloses de les seves ales, i, en aturar-se fent una gran xerradissa, la praderia ressona, d’aquesta manera nombrosos escamots d’aqueus s’escampaven des de les naus i des de les tendes cap a la plana de l’Escamandre. I la terra, per sota, retrunyia terriblement al pas dels soldats i dels cavalls. A la prada florida de l’Escamandre s’aturaren milers de guerrers, tants com fulles i flors surten a la primavera.”[3]
Què bonic si és pura fantasia, que terrorífic si és pura realitat, una realitat com la de totes les guerres que indefectiblement acabava, tal com explica Homer, amb temples travessades, ulls fora d’òrbita, budells escampats, cors arrancats, membres tallats, cossos esquarterats, caps separats del cos i cervells esclafats. Tota una carnisseria espaventable escampada per la bella planúria i que Homer, com conspicu precursor de la imatgeria bèl·lica de Hollywood, s’ocupa de detallar amb una literatura impressionant que barreja crueltat esfereïdora amb serena bellesa.
Avui dia aquella plana llegendària ha dilatat la superfície per acció dels sediments aportats pels dos rierols. Allò que era una ciutat fortificada davant d’una plana mansoia que acabava, a poca distància, en una badia a recer dels corrents d’aigua i vent de l’Hel·lespont (Dardanels), és avui un trencaclosques de parets esmicolades, fossats, fonaments de torres i de cases i corriols que serpegen damunt d’una plana immensa i fèrtil, dedicada sobretot al conreu de cotó. La riba del mar ha reculat fins a trobar la línia costanera de l’estret, per culpa o gràcies a les aportacions al·luvials dels rierols, cosa a la qual també ha contribuït la mà de l’home, que durant un bon grapat de segles ha anat desforestant tot el litoral d’Anatòlia (i el de tota la Mediterrània). Les dues fonts, una d’aigua calenta i fumejant i l’altre d’aigua freda com el gebre, que Homer localitza en la plana, avui ja no hi són. Aquesta circumstància feu dubtar un temps a H.Schliemann..
Si hom té la paciència de comparar textos d’autors europeus amb altres d’historiadors i arqueòlegs turcs, de seguida salta a la vista que la consideració que ambdós fan de la figura i de les accions dutes a terme per el cèlebre alemany produeix diferents valoracions, fins i tot contràries. Per a molts d’aquells Schliemann fou un geni que, sense una formació històrica prou ferma, va ser capaç de treure a la llum de l’actualitat grans civilitzacions de la Història. Per molts d’aquests altres, en canvi, l’alemany fou un oportunista afortunat, un espoliador de riqueses alienes que ni tan sols no pot ser-li atribuït el mèrit del descobriment de Troia[4], tot i que sí que va ser-ne el principal impulsor de les excavacions. Segons els turcs entesos en la matèria, Schliemann, obcecat per trobar i apropiar-se de tresors antics, va ocasionar un penós desgavell en les excavacions que dirigia, cosa que ha fet perdre molta informació valuosa per a la interpretació de les restes de l’antiga ciutat. Només l’acció sistemàtica posterior d’un col·laborador seu W. Dörpfeld i de l’equip americà que amb excavacions realitzades metòdicament i científica portaren a la llum l’estratificació històrica de la ciutat i feren possible entendre l’evolució que havia seguit en l’antigor.
La genialitat de Schliemann s’apuntalava en la ferma convicció que les descripcions d’Homer corresponien a llocs reals de la geografia anatòlia. Cosa que era així, tal com quedà palès. Aquesta actitud encara flameja en el cap d’arqueòlegs que van a la recerca de les civilitzacions antigues del llevant de la Mediterrània.
I ara, aquesta és la cosa més segura que sabem: Troia existia. Homer parlava d’una ciutat real, que devia conèixer (segles després de les accions que narra a la Ilíada, és clar) tan bé com l’entorn geogràfic de la ciutadella. També sabem que Troia va ésser sacsejada i devastada per fenòmens naturals, incendis i guerres en diversos moments de la seva turmentada història. Un d’aquest moments correspon al període en què Homer situa la famosa guerra entre aqueus i troians, a mitjans de segle XIII aC.
Més allà d’aquestes seguretat, tot és pura i deliciosa especulació a l’espera d’alguna evidència que algun dia surti a la llum. Quina fou la causa real de la guerra que narra Homer? Els herois i personatges de la novel·la foren reals? Fou igualment real tal guerra? Malgrat això i entre la certesa de la ubicació geogràfica i la incertesa dels personatges i accions que es narren a la Ilíada, hom té l’oportunitat de passar un dia memorable trepitjant l’escenari mitològic, divagant per la plana assolellada, absorbint i exhalant el pretèrit heroic, invocant les divinitats homèriques i resseguint amb la mirada de la imaginació tots i cadascun dels racons de l’escenari efímer, on el més gran dels rapsodes de l’èpica va enterrar-hi un llegat, l’autèntic tresor, el més valuós de tots, el de les quimèriques i inexhauribles trifulgues humanes i del sarcasme del destí humà en mans de les forces massa humanes, tràgicament humanes, de l’Olimp.
Per a tothom qui vulgui conèixer el bressol de la literatura europea li caldrà revestir-se de resignació, tant pel que fa a les restes arqueològiques, que són poques, com pel que fa a la inextricable estratificació de la ciutat, que només queda clara per als ulls de l’expert i l’especialista. A la resta d’humans ens cal una bona dosi de fe i d’imaginació, a més de la resignació a què suara fèiem referència. Igualment, per visitar Troia també cal armar-se, com els antics herois, d’un peplum, d’una cuirassa, aquesta vegada feta de paciència i fortalesa tant o més resistent que el bronze. Resulta que les autoritats responsables del recinte arqueològic (difícil d’escatir si amb profunda visió de les coses o de inepta miopia) no posen les coses precisament còmodes al visitant. En la guixeta d’entrada al recinte, després de fer efectiu l’import requerit, l’esforçat visitant ha de caminar uns quants centenars de metres per una carretera rebullent de sol abrusador (si la visita es fa a l’estiu) que no perdona ningú i que recorda de seguida que aquella és terra de gent soferta, heroica, diposada a mantenir el tremp contra homes, deus i la natura desfermada. El visitant farà bé de proveir-se d’aigua fresca en l’únic restaurant-botiga que hi ha a l’exterior, a prop de la guixeta d’entrada, si no vol haver de sofrir el calvari de unes quantes hores trescant per les ruïnes i els pedrots a mig desenterrar, sentit com una conjura de Zeus apleganúvols i la roentor d’Hefest se li congrien a la gola, que busca, desesperançada, una gota de líquida clemència.
El recinte arqueològic, pròpiament dit, és de dimensions reduïdes, massa reduïdes per l’ample vol d’èpica inflamada que Homer hi escenificà. Aquest és potser el primer motiu de desencís per al visitant i la raó per al dubte, que alguns entesos mantenen, a propòsit que aquest sigui l’emplaçament de què parla el poeta. El recorregut, si hom vol, pot fer-lo en cinc minuts, però si hom s’hi atura observant les indicacions, rellegint alguna guia, volent identificar alguns dels detalls i accessos a la ciutat referits per Homer o prenent diverses vistes de la plana, llavors les hores s’apilonen l’una darrere l’altra i el moment d’acabar la visita no es presenta.

l'anomenat "tresor de Príam" fou descobert per Schliemann a l'esquerra d'aquest rampa d'entrada a la ciutat
A l’entrada del recinte, per si la qüestió fos poc discutida, hom hi ha emplaçat una construcció de fusta que vol reproduir el cavall, causant directe de la desgràcia i assalt final de la ciutat per part dels aqueus, segons consta a la segona epopeia d’Homer i en l’obra autors clàssics com Trifiodor i Virgili, entre altres. El cavall actual va ser construït el 1975 com a atracció turística i acompleix força bé aquesta funció. Llàstima que posats a fer coses extravagants, hom no elevés més l’alçada del cavall per constituir-lo com a un mirador excel·lent sobre les reduïdes restes d’Hissarlik–Troia.
Com a dada final, val la pena d’assabentar al llegidor que a l’hotel que hi ha just abans de la guixeta d’entrada (l’únic hotel que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona), pot trobar-hi una bona acomodació i un restaurant molt correcte, regentat per dos germans de gran amabilitat, disposats a ajudar en tot allò que se’ls demana. Un d’ells, Mustafà, a més de reconegut guia de Troia, és un gran entès en la qüestió i molt ben informat sobre gairebé tots els aspectes relacionats amb la ciutat i els fets detallats en l’epopeia homèrica. És autor d’una bona guia i introducció al tema que ens ocupa, i per tant, cal tenir-lo en compte si hom vol realitzar una visita intensa i profitosa al recinte homèric.
A trenta quilòmetres al nord de Troia hi ha la ciutat de Çanàkkale. La riba oriental dels Dardanels i, més enllà, la de la mar de Màrmara, és un país tractat amb molta saviesa. Llevat d’alguns promontoris massa elevats per fer-los rendibles, la resta és una successió de terres dedicades al cereal i al cotó. Turons arrodonits s’estiren amb mandra des de l’interior cap a la línia costanera, i aquí el país s’aplana i tot ell esdevé una catifa de rostoll envellutat, acollidora, pigalejada de petits nuclis de població agrícola, alguns d’ells tan antics, però encara en actiu, com la mateixa Troia. Lapseki, per exemple, n’és un. Lapseki, situat a la riba sud dels Dardanels, gairebé segur que devia tenir, en l’antigor, una dedicació semblant a la de Troia: controlar el pas pels Dardanels. Lapsekí és l’antiga Làmpsac, pàtria de gent coneguda i rellevant de l’antiguitat com ara Anaxímenes, retòric i historiador, que festejà amb la broma i la ironia llançant-les a la cara de les metròpolis de la Grècia continental. El país, doncs, al nord de Troia, fins a l’extrem nord del mar de Màrmara és una successió de conreus de secà. Fa bonic veure, a ple estiu, els grans pilons daurats de gra de blat, acabats de garbellar, talment un preciós tresor que les dones i homes, eixuts com la plana, van ensacant i preparant per al transport cap a zones del país necessitades del cereal. Turquia, segons afirmen els nadius, és un país autosuficient i, la veritat, a la vista de la collita de cereals i l’abundància d’aigua i horta (en altres regions de país), sembla una afirmació plausible i convincent. A la vista del potencial agrícola del país, almenys en la proximitat de la mar Egea, no fa res d’estrany d’entendre que sempre ha estat una terra cobejada.
Çanàkkale és la població més important dels Dardanels. La importància li ve de la seva ubicació. Plantada a la riba oriental dels Dardanels, en el seu punt més estret.
La ciutat i la seva condició estratègica ve d’antic, Alexandre el Gran, va travessar per aquest mateix indret quan es llançà a la campanya d’Àsia.
Çanàkkale és una ciutat bonica de visitar, sobretot pel que fa al seu frontal marí. Un passeig marítim discorre de punta a punta, davant de les façanes de primera línia i hom pot fer-hi una agradable caminada gaudint de les postes de sol, quan l’astre es colga darrere dels turons de la península de Gal·lípol (Gelibolu), a l’altre costat de l’estret dels Dardanels, tenyint de porpra i morat eclesial la riba oposada de Eceabat.
La meitat meridional del passeig resulta menys interessant: després d’una curta extensió que acull la discreta flota pesquera de palangres i tresmalls, ve la zona d’atracament i desembarcament dels transbordadors que, transportant persones i vehicles, van i venen per l’estret. Llur trànsit és continuat, sense exagerar: cada pocs minuts arriba un transbordador i en surt un altre. La cosa no tindria major importància, fins i tot té un cert atractiu, però el retruny dels potents motors, a tota potència per completar les maniobres d’atracament, acaba convertint-se en un autèntic borinot que atabala d’allò més. L’operació esdevé un càstig real si hom pretén passar la nit en alguna de les habitacions amb vistes sobre l’embarcador i l’estret: el trànsit no s’atura en tota la nit.
Una successió de carrers paral·lels al passeig marítim endinsa la ciutat terra endins. És una ciutat, resulta evident, dedicada al comerç cara als visitants que venen de l’altra banda de l’estret: una línia d’autobusos arriba aquí des d’Istanbul, travessant els Dardanels en un transbordador. Çanàkkale és també un punt de sortida de les comunicacions per carretera cap a totes direccions del país. Des d’aquí hi ha un servei de miniautobusos (dolmuç) que duen fins a Troia.
A part del passeig, la ciutat no té gaire més interès per al visitant que no sigui fer-hi un breu parada per dormir-hi o descansar-hi unes poques hores.
La península de Gal·lípol, el braç que tanca l’estret dels Dardanels per la banda nord, esdevingué feu de la companyia dels Almogàvers, quan aquests, a inicis del segle XIVè, enduts per la fúria de venjança que els tornà cèlebres i temuts, llançaven des de la ciutat de Gal·lípol unes furibundes ràtzies contra les poblacions d’aquesta riba nord. Aconseguiren estamordir la població bizantina, que ocupava aquest litoral, fins ben bé Istambul, aleshores Constantinoble, capital de l’imperi bizantí, imperi que en les trepidants pàgines de les Cròniques de Ramon Muntaner figura amb el nom de Romania.
La companyia dels Almogàvers, un cop acabada la campanya de Sicília, es trobà desocupada i amb ganes i necessitat de gresca, per això el seu general Roger de Flor demanà autorització al rei de Sicília per anar a donar un cop de mà a l’emperador de Constantinoble, que aleshores començava atabalar-se de valent per culpa les incursions turques, cada vegada més seguides, temudes i perilloses.
A la primera incursió que la companyia féu contra el turc va esgalabrar del tot els exèrcits asiàtics, que romanien confiats en la petita península (Ramon Muntaner l’anomena península d’Artaqui) que s’endinsa mar de Màrmara endins des de la riba sud. Els turcs s’hi havien aturat a fer recompte dels guanys de les ràtzies efectuades al llarg de la riba meridional de la mar de Màrmara. En un tres i no res la milícia turca va passar d’invasora i conqueridora a emprendre la retirada, espantada i estupefacta davant de les incontenibles i cruents escomeses de la companyia catalano-aragonesa. Sembla que els contundents resultats bèl·lics de la companyia varen acabar per generar recel i intranquil·litat a la pròpia corona de l’imperi, que no veia com acabaria tot allò: els Almogàvers prendrien el relleu de l’amenaça turca i esdevindrien una amenaça més per a l’imperi bizantí o un cop enllestida la feina, la companyia giraria cua i tocaria el dos per pròpia voluntat, tal com havia vingut?
Quan Roger de Flor fou mort a traïció, al nord de Constantinoble, amb la intervenció del fill de l’emperador bizantí, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort i altres cavallers i comandaments catalano-aragonesos replegaren la companyia dins del murs de Gal·lipol, i des d’aquí llançaren atacs de venjança contra les poblacions de la contrada.
En la Crònica de Ramon Muntaner queda expressat sense embuts: “E anaren lla e presaren en alba de dia aquella ciutat (ciutat de Redistó, situada a prop de Tekirdag en direcció a Constantinoble) e de totes quantes persones hi atrobaren, hòmens, fembres e infants, ne faeren ço que ells havien fet dels missatges, que anc per hom del món no se’n volgren estar. E fo per cert gran crueldat, mas emperò aquesta venjança ne faeren. E con açò hagueren fet anaren pendre altra ciutat, qui és a mija llegua pres d’aquella, la qual ha nom lo Panido (avui ciutat de Tekirdag)” [5]
Dissortadament aquesta no seria la darrera vegada en la Història que els turons de la península de Gal·lípol veurien córrer la sang. Al 1915, durant la primera guerra mundial s’hi produí un dels combats més sagnants de la història recent de Turquia.
[1] La Ilíada. Homer. Cant XXII Versos 130-150. Trad Joan Alberich i Mariné. Ed. La Magrana. 2ªed. Juny1997
[2] Ramon Muntaner. “Expedició dels catalans a orient” (Extret de la Crònica). Els nostres clàssics. Barcelona 1926 p. 80 i 81
[3] La Ilíada. Homer. Versos 450-475. Trad Joan Alberich i Mariné. Ed. La Magrana. 2ªed. Juny1997
[4] Frank Calvert, vicecònsul americà ja havia efectuat excavacions preliminars, abans de 1868, en el turó d’Hissarlik, convençut que allò era l’assentament de Troia. Ell seria qui hauria presentat el lloc a H.Schliemann i qui col·laborà en l’evasió cap a Atenes del tresor descobert per l’alemany a les muralles de Troia.
[5] Ramon Muntaner. Íbid p. 104
Opinió: Càpsula
CARLES HAC MOR (Avui 17.05.2007)
Elogi Absolut
El llibre Geografia d’Homer (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de Josep Cullell-Ramis, és fet d’una prosa excepcional, admirable, exemplar, sense màcules ni estridències. El seu estil, que no es fa notar gens, pot resultar alliçonador per a tothom, inclosos -dit sigui sense sornegueria- els que, amb raons de pes, volen subvertir les il·lacions gramaticals convencionals. Explicat altrament, aquesta meravella literària en forma de llibre de viatges és modèlica de com cal escriure, i, per als qui s’esforcen a fer literatura no gens com cal, pot suposar el paradigma d’allò que pretenen subvertir, o que realment trastornen, a vegades engrescadorament. Perquè un dels viatges d’aquest prodigi d’assaig és el de l’idioma, el del verb amb el subjecte i el predicat, i els altres elements, sempre esplèndidament, correctament, magistralment, inspiradament ben posats. I això de manera ben natural, com qui, sense voler-ho ni adonar-se’n, va enraonant tot creant una bellesa textual exaltant i captivadora, per normal i corrent i alhora sorprenent, amb una gran, i planera, riquesa lingüística a tots nivells. Per la seva alta qualitat, costaria de fer-ne parangó amb autors actuals i pretèrits.