Category Archives: Llibres

Geografia d’Homer

21 dijous jul. 2011

Posted by in Geografia d'Homer

≈ 1 comentari

A Geografia d’Homer, l’autor descriu els escenaris més importants de la literatura homèrica: les Illes Jòniques i la costa turca de la mar Egea. A més, els completa amb la descripció de terres i ciutats veïnes, que arrodoneixen la mirada per la Mediterrània oriental que l’autor ja havia iniciat amb el llibre Viatge a la Mediterrània interior. Geografia d’Homer n’és una continuació, però no és només un viatge per terres mítiques que una dilatada cronologia desdibuixa, també és una mirada sobre les circumstàncies reals i actuals del mateix escenari, sobre un present que administra amb major o menor fortuna el llegat que l’home ha dipositat, després d’anys, segles i mil·lenis en l’extrem oriental de la Mediterrània. deixar

Aquest llibre de viatges vol ser una invitació al gaudi de l’acció civilitzadora  que tants pobles han anat lliurant en aquest marc geogràfic a través de la Història. Vol contribuir també, ni que sigui com a darrer propòsit, a reclamar per a aquest bressol de civilització el respecte que es mereix i necessita com a patrimoni natural i cultural, fins ara molt erosionat i, fins i tot, de vegades menystingut.

TAULA

Introducció. pàgina   3

Primera part

Cap. 1   Les Illes Jòniques. pàgina  7

Cap. 2   Zacint. pàgina 15

Cap. 3   Cefalònia. Pàgina 31

Cap. 4   Ítaca. pàgina 53

Cap. 5   Lèucada. pàgina 65

Cap. 6   Corfú. pàgina  81

Segona part

Cap. 7  D’Istanbul a Halicarnàs pàgina 107

Cap. 8 Istanbul pàgina 115

Cap. 9 Troia pàgina 153

Cap.10 Pèrgam (Bérgama) pàgina 169

Cap. 11 Focea pàgina 183

Cap. 12 Efes – Selçuk pàgina 189

Cap. 13 Milet pàgina 203

Cap. 14 Halicarnàs (Bodrum) pàgina 213

Capítol 9:  Troia

   “Així anava rumiant i, mentre esperava, se li va acostar Aquil·leu, semblant a Eniali, el guerrer de casc impetuós, fent vibrar a l’espatlla dreta la pica de freixe del Pèlion. Al seu voltant  brillava el bronze semblant a l’espurneig del foc encès o del sol naixent. A Hèctor, quan el va veure, li va agafar por. I ja no va gosar romandre allí, sinó que va deixar les portes enrere i se’n va anar fugint. El Pelida l’escometia refiat en els seus peus lleugers. Com un falcó a la muntanya, el més veloç dels voladors, fàcilment es llança rere la tímida coloma; ella fuig de sota les seves urpes, però ell, xisclant-li agudament de prop, l’empaita sense parar i el seu cor l’incita a agafar-la; així Aquil·leu volava de dret enardit, mentre Héctor corria al peu de la muralla i movia els seus àgil genolls. Van passar de pressa vora la talaia i la figuera borda doblegada pel vent, sempre per sota la muralla, a la part de fora, pel camí de carro. Van arribar a dues deus d’aigua de bell corrent, on brollen les dues fonts de l’Escamandre voraginós. De l’una raja aigua calenta, i al seu voltant s’aixeca un fum com si fos el d’un foc encès; de l’altra, a l’estiu, surt aigua semblant a la calamarsa o a la neu gelada o al cristall del glaç. Allí, tocant a les dues fonts, hi havia ben a prop uns espaiosos safareigs de pedra, magnífics, on rentaven els vestits resplendents les esposes i les belles filles dels troians, en temps de pau, abans que arribessin els fills del aqueus.”[1]

Aquest és un fragment que va portar de corcoll, durant un bon grapat de dies, les indagacions que feia Heinrich Schliemann el 1868 per localitzar l’emplaçament de la Troia homèrica. La seva coneguda fe en la versemblança i exactitud de les descripcions i detalls geogràfics que Homer escampà per la Ilíada el dugueren a explorar diversos territoris que, a la fi, hagué de desestimar perquè no encaixaven amb el text del poeta. El turó d’Hissarlik, malgrat detalls com el de les fonts, avui desaparegudes, que apareixen en els versos citats, és l’indret que, en definitiva, més s’ajustava a les paraules del poeta grec.

Potser encara va ser una sort per a l’arqueòleg germànic de no haver llegit (si és que no va fer-ho) la Crònica de Ramon Muntaner, especialment l’ “Expedició dels catalans a Orient“. És que resulta que Ramon Muntaner, en les seves cròniques feia una referència ben explícita a l’antiga ciutat de Troia i a la seva ubicació:

“E encara vull que sapiats que el cap de Gal·lípol és en la una banda de Boca d’Aver (avui és l’estret dels Dardanels), de ponent; e de l’altra banda, de llevant, és lo lloc de l’Artaqui on lo megaduc (qui llavors s’apellava) exhivernà l’altre any ab la host. E aquell lloc de l’Artaqui era un lloc de la ciutat de Troia… de què puis se moc tan gran guerra que a la fi la ciutat de Troia, qui vogia tres centes milles, ne fo asetjada tretze anys e puis fo ahontada, presa e destrouïda.

E al cap de Boca d’Aver, de fora, ha un cap que hom apella lo cap de l’Endremite qui era l’altra porta de la ciutat de Troia”[2]

 D’on obtingué Ramon Muntaner tota aquesta informació? Curiós. Conegué l’existència de Troia i el seu tràgic daltabaix abans d’embarcar-se amb Roger de Flor cap a Constantinoble?, o bé algun savi bizantí, coneixedor de l’antigor grega li’n va fer cinc cèntims? Els detalls de Troia i la seva ubicació que expressa Ramon Muntaner no encaixen pas ben bé amb les restes arqueològiques que Schliemann va identificar com la ciutat de Príam. Aleshores, mereixen alguna fiabilitat les paraules de Muntaner? Cal tenir en compte que Ramon Muntaner visità l’imperi bizantí i la contrada de la vella Troia quatre-cents seixanta anys abans de l’investigador germànic. Hi havia, a les acaballes de l’imperi bizantí, alguna tradició que mantingués vives moltes o algunes dades sobre Troia? Seria fiable aquesta hipotètica tradició?

Si Schliemann hagués fet cas de les paraules de Muntaner, possiblement encara no coneixeríem la ubicació exacta de l’antiga ciutat, perquè “Artaqui” “Endremite” i altres toponímics que utilitza Muntaner resulten, avui dia, de localització imprecisa, com també ho resulten alguns detalls que explica el cronista català.

 Però, gairebé segur, el turó d’Hissarlik no seria considerat com allò que queda de la ciutat micènica. Sigui com sigui, l’arqueòleg alemany va acabar identificant el turó d’Hissarlik com la seu de la ciutat homèrica.

Les accions de Heinrich Schliemann a la recerca de la mítica ciutat de Troia són força criticades avui dia, en el sentit que la descoberta de fortunes i tresors anava per davant de l’afany arqueològico-històric que el descobridor germànic pogués tenir, quan posà els peus al turó de Hissarlik.

De fet, tot allò que tingui relació amb Troia està envoltat de polèmica, d’interrogants, discrepàncies, misteri, litigis, interpretacions i punts de vista diferents: el seu suposat descobridor, la ubicació de la ciutat, l’origen de la població, la realitat d’Homer, la ciutat de naixement del poeta, la pròpia guerra de Troia, l’autoria del poema… Un mai acabar de qüestions que no queden definitivament tancades i que esperonen mil i una especulacions sobre qualsevol d’aquestes i d’altres afins.

I és que la contemplació de l’entorn geogràfic de l’antiga Troia ofereix pistes i suggeriments per llançar agosarades interpretacions sobre moltes de  les coses que han quedat connectades amb la més famosa èpica de tots els temps, que Homer va posar en lletra. Tanmateix, com hem dit, i malgrat les excavacions i troballes corresponents, que continuen en el suposat enclavament de Troia, tot un ventall d’enigmes plana encara sobre aquesta geografia i moltes preguntes romanen sense resposta definitiva, a falta de proves arqueològiques concloents.

El propi Homer ja és el primer enigma. El rapsoda, bard, poeta, o com hom pretengui  considerar-lo, encomana a tota l’obra l’estigma de l’incertesa. Hom sol situar la seva existència al segle IX a.C. i el lloc de naixement és fortament disputat. Historiadors i arqueòlegs turcs prefereixen considerar-lo fill de la ciutat d’Esmirna, tres-cents quilòmetres més al sud de Troia seguint la costa, per sentir el poeta potser com un mèrit patrimonial propi. Altres, situen el seu naixement a la veïna illa grega de Chios (o Quios). La pròpia existència del personatge ha estat posada també en qüestió, i si això fos veritat, aleshores la Ilíada (i també l’Odissea) podria ser resultat de la compilació dels versos que circulaven en la tradició oral del país, compilació que hauria estat realitzada per diversos rapsodes, en tot cas per personatges avui desconeguts del tot.

Tant si l’autor de la Ilíada fou Homer com un compilador anònim, és ben segur que es tractava d’algú que coneixia molt bé la comarca de Troia i terres adjacents. Tant si era algú que va néixer a Esmirna com a l’illa de Quios es tractava d’un jònic, un habitant de les colònies que els aqueus havien fundat en la part central de la costa d’Anatòlia fugint de l’embranzida dels doris (que havien envaït Grècia i empenyien a la diàspora tot el món micènic, ja en declivi).

El fet que en la Ilíada els habitants de Troia (Ilión) tenen costums, rituals i creences religiosos que comparteixen amb els aqueus, la ètnia que assetjà durant deu anys la ciutat, ha fet pensar que tant uns com els altres pertanyien al mateix grup social i cultural, els hel·lens, amb una mateixa llengua, una mateixa mentalitat i una mateixa cultura. Cal recordar que la guerra de Troia que figura en la Ilíada, si es va produir realment, seria un esdeveniment succeït pels volts del 1250 aC., d’acord amb els resultats actuals de les excavacions. Si Homer va viure i redactà el poema al segle IXè aC., vol dir que ho feu en el moment de formació de l’escriptura alfabètica, que acabarà donant lloc al llenguatge escrit hel·lè. En definitiva Homer hauria passat a caràcters gràfico-alfabètics uns versos que venien mantenint-se en la tradició oral del país des d’uns quants segles enrere. Homer passà a escriptura aquests versos basant-se i utilitzant el llenguatge propi, oral, resultat de la combinació i fusió de la parla micènica i la dòria, així com diferents variacions dialectals de l’una i l’altra que coexistien en el litoral egeu d’Àsia Menor. En conseqüència, tot el bagatge històrico-mitològico-religiós de la civilització micènica seria l’escenari cultural en què Homer situa la Ilíada. És difícil suposar, doncs, si no es demostra el contrari, que hi hagués afegit elements culturals (això és el que pretenen certs investigadors turcs), noms, toponímics, tradicions religioses, etc. d’altres civilitzacions diferents de la seva, com ara la hitita o frigia, especialment de la primera, ja desapareguda al segle d’Homer i desconeguda pel poeta.

restes de muralles de Troia

De les paraules d’Homer, en definitiva, no és possible deduir-ne amb certesa absoluta l’adscripció de Troia a la civilització aqueo-micènica, com tampoc a cap altra de les que hi hagueren instal·lades a Anatòlia, tal com sembla que alguns investigadors turcs actuals volen insinuar o establir. El que sí és segur, per les abundants restes de ceràmica micènica descobertes a Troia, és que aquesta ciutat, al segle XIIIè aC. mantenia un estret vincle amb el món micènic d’enllà de la mar Egea. Si els objectes de ceràmica micènica són fruit de l’intercanvi comercial o resultat de la pròpia producció és quelcom que només quedarà resolt el dia que algun descobriment arqueològic aporti suficient claredat a tota aquesta qüestió.

De totes maneres, Troia, d’acord amb el que es pot llegir a la Ilíada, tenia molts contactes amb altres poblacions no hel·lenes de la rodalia. Els propis aliats dels troians, en la mítica guerra, són gent que parla diversos idiomes. D’acord amb això, Troia, tal com alguns reclamen o suposen, estaria emparentada des d’un punt de vista ètnic i lingüístic amb aquest pobladors veïns. Cosa que sembla força plausible, però que encara està per demostrar.

Amb tot aquest pòsit de qüestions per resoldre, hom no pot fonamentar amb seguretat gairebé res. Però aquesta embrollada situació és un element més que potencia l’atractiu de tot allò que Troia pugui representar.

És molt possible que la guerra de Troia de la Ilíada sigui pura fantasia, però que bonic és pujar dalt dels petits pujols de l’excavació i observar la plana, de cara a nord, passant la mirada a poc a poc de ponent a llevant, reconeixent o procurant reconèixer-hi la plana fluvial arrabassada a la mar propera pels mítics rierols Escamandre i Simois (Simoent), en la confluència dels quals, Atena i Hera, les dues divinitats olímpiques decidiren que Troia havia de ser devastada per l’exèrcit aqueu. Que emocionant, situar el campament micènic cap a ponent a prop d’un turó allargassat (d’acord amb algunes especulacions) i imaginar-se l’avenç dels cabdills aqueus contra a la ciutat de Príam (rei de Troia): l’avenç d’Aquil·leu, el de peus lleugers,  ple d’ira, d’Agamemnon el del casc tremolós, el divinal Odisseu, Diomedes, bo en el crit de guerra, Menelau i Aiant i altres herois, seguits de la turba aquea, disposada a saquejar la ciutat, per refer-se de l’ultratge efectuat per Paris. Homer, en el cant II ho diu així:

“Tal com nombroses bandades d’aus alades, d’ànecs o de grues o de cignes de coll llargarut, a la prada d’Àsia, a un costat i altre de les aigües del Caïstre, volen d’ací i d’allà, orgulloses de les seves ales, i, en aturar-se fent una gran xerradissa, la praderia ressona, d’aquesta manera nombrosos escamots d’aqueus s’escampaven des de les naus i des de les tendes cap a la plana de l’Escamandre. I la terra, per sota, retrunyia terriblement al pas dels soldats i dels cavalls. A la prada florida de l’Escamandre s’aturaren milers de guerrers, tants com fulles i flors surten a la primavera.”[3]

 Què bonic si és pura fantasia, que terrorífic si és pura realitat, una realitat com la de totes les guerres que indefectiblement acabava, tal com explica Homer, amb temples travessades, ulls fora d’òrbita, budells escampats, cors arrancats, membres tallats, cossos esquarterats, caps separats del cos i cervells esclafats. Tota una carnisseria espaventable escampada per la bella planúria i que Homer, com conspicu precursor de la imatgeria bèl·lica de Hollywood, s’ocupa de detallar amb una literatura impressionant que barreja crueltat esfereïdora amb serena bellesa.

Troia damunt de la plana dels Dardanels (Hel·lespont)

Avui dia aquella plana llegendària ha dilatat la superfície per acció dels sediments aportats pels dos rierols. Allò que era una ciutat fortificada davant d’una plana mansoia que acabava, a poca distància, en una badia a recer dels corrents d’aigua i vent de l’Hel·lespont (Dardanels), és avui un trencaclosques de parets esmicolades, fossats, fonaments de torres i de cases i corriols que serpegen damunt d’una plana immensa i fèrtil, dedicada sobretot al conreu de cotó. La riba del mar ha reculat fins a trobar la línia costanera de l’estret, per culpa o gràcies a les aportacions al·luvials dels rierols, cosa a la qual també ha contribuït la mà de l’home, que durant un bon grapat de segles ha anat desforestant tot el litoral d’Anatòlia (i el de tota la Mediterrània). Les dues fonts, una d’aigua calenta i fumejant i l’altre d’aigua freda com el gebre, que Homer localitza en la plana, avui ja no hi són. Aquesta circumstància feu dubtar un temps a H.Schliemann..

Si hom té la paciència de comparar textos d’autors europeus amb altres d’historiadors i arqueòlegs turcs, de seguida salta a la vista que la consideració que ambdós fan de la figura i de les accions dutes a terme per el cèlebre alemany produeix diferents valoracions, fins i tot contràries. Per a molts d’aquells Schliemann fou un geni que, sense una formació històrica prou ferma, va ser capaç de treure a la llum de l’actualitat grans civilitzacions de la Història. Per molts d’aquests altres, en canvi, l’alemany fou un oportunista afortunat, un espoliador de riqueses alienes que ni tan sols no pot ser-li atribuït el mèrit del descobriment de Troia[4], tot i que sí que va ser-ne el principal impulsor de les excavacions. Segons els turcs entesos en la matèria, Schliemann, obcecat per trobar i apropiar-se de tresors antics, va ocasionar un penós desgavell en les excavacions que dirigia, cosa que ha fet perdre molta informació valuosa per a la interpretació de les restes de l’antiga ciutat. Només l’acció sistemàtica posterior d’un col·laborador seu W. Dörpfeld i de l’equip americà que amb excavacions realitzades metòdicament i científica portaren a la llum l’estratificació històrica de la ciutat i feren possible entendre l’evolució que havia seguit en l’antigor.

La genialitat de Schliemann s’apuntalava en la ferma convicció que les descripcions d’Homer corresponien a llocs reals de la geografia anatòlia. Cosa que era així, tal com quedà palès. Aquesta actitud encara flameja en el cap d’arqueòlegs que van a la recerca de les civilitzacions antigues del llevant de la Mediterrània.

I ara, aquesta és la cosa més segura que sabem: Troia existia. Homer parlava d’una ciutat real, que devia conèixer (segles després de les accions que narra a la Ilíada, és clar) tan bé com l’entorn geogràfic de la ciutadella. També sabem que Troia va ésser sacsejada i devastada per fenòmens naturals, incendis i guerres en diversos moments de la seva turmentada història. Un d’aquest moments correspon al període en què Homer situa la famosa guerra entre aqueus i troians, a mitjans de segle XIII aC.

Més allà d’aquestes seguretat, tot és pura i deliciosa especulació a l’espera d’alguna evidència que algun dia surti a la llum. Quina fou la causa real de la guerra que narra Homer? Els herois i personatges de la novel·la foren reals? Fou igualment real tal guerra? Malgrat això i entre la certesa de la ubicació geogràfica i la incertesa dels personatges i accions que es narren a la Ilíada, hom té l’oportunitat de passar un dia memorable trepitjant l’escenari mitològic, divagant per la plana assolellada, absorbint i exhalant el pretèrit heroic, invocant les divinitats homèriques i resseguint amb la mirada de la imaginació tots i cadascun dels racons de l’escenari efímer, on el més gran dels rapsodes de l’èpica va enterrar-hi un llegat, l’autèntic tresor, el més valuós de tots, el de les quimèriques i inexhauribles trifulgues humanes i del sarcasme del destí humà en mans de les forces massa humanes, tràgicament humanes, de l’Olimp.

excavacions al recinte de Troia

Per a tothom qui vulgui conèixer el bressol de la literatura europea li caldrà revestir-se de resignació, tant pel que fa a les restes arqueològiques, que són poques, com pel que fa a la inextricable estratificació de la ciutat, que només queda clara per als ulls de l’expert i l’especialista. A la resta d’humans ens cal una bona dosi de fe i d’imaginació, a més de la resignació a què suara fèiem referència. Igualment, per visitar Troia també cal armar-se, com els antics herois, d’un peplum, d’una cuirassa, aquesta vegada feta de paciència i fortalesa tant o més resistent que el bronze. Resulta que les autoritats responsables del recinte arqueològic (difícil d’escatir si amb profunda visió de les coses o de inepta miopia) no posen les coses precisament còmodes al visitant. En la guixeta d’entrada al recinte, després de fer efectiu l’import requerit, l’esforçat visitant ha de caminar uns quants centenars de metres per una carretera rebullent de sol abrusador (si la visita es fa a l’estiu) que no perdona ningú i que recorda de seguida que aquella és terra de gent soferta, heroica, diposada a mantenir el tremp contra homes, deus i la natura desfermada. El visitant farà bé de proveir-se d’aigua fresca en l’únic restaurant-botiga que hi ha a l’exterior, a prop de la guixeta d’entrada, si no vol haver de sofrir el calvari de unes quantes hores trescant per les ruïnes i els pedrots a mig desenterrar, sentit com una conjura de Zeus apleganúvols i la roentor d’Hefest se li congrien a la gola, que busca, desesperançada, una gota de líquida clemència.

El recinte arqueològic, pròpiament dit, és de dimensions reduïdes, massa reduïdes per l’ample vol d’èpica inflamada que Homer hi escenificà. Aquest és potser el primer motiu de desencís per al visitant i la raó per al dubte, que alguns entesos mantenen, a propòsit que aquest sigui l’emplaçament de què parla el poeta. El recorregut, si hom vol, pot fer-lo en cinc minuts, però si hom s’hi atura observant les indicacions, rellegint alguna guia, volent identificar alguns dels detalls i accessos a la ciutat referits per Homer o prenent diverses vistes de la plana, llavors les hores s’apilonen l’una darrere l’altra i el moment d’acabar la visita no es presenta.

l'anomenat "tresor de Príam" fou descobert per Schliemann a l'esquerra d'aquest rampa d'entrada a la ciutat

A l’entrada del recinte, per si la qüestió fos poc discutida, hom hi ha emplaçat una construcció de fusta que vol reproduir el cavall, causant directe de la desgràcia i assalt final de la ciutat per part dels aqueus, segons consta a la segona epopeia d’Homer i en l’obra autors clàssics com Trifiodor i Virgili, entre altres. El cavall actual va ser construït el 1975 com a atracció turística i acompleix força bé aquesta funció. Llàstima que posats a fer coses extravagants, hom no elevés més l’alçada del cavall per constituir-lo com a un mirador excel·lent sobre les reduïdes restes d’Hissarlik–Troia.

Com a dada final, val la pena d’assabentar al llegidor que a l’hotel que hi ha just abans de la guixeta d’entrada (l’únic hotel que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona), pot trobar-hi una bona acomodació i un restaurant molt correcte, regentat per dos germans de gran amabilitat, disposats a ajudar en tot allò que se’ls demana. Un d’ells, Mustafà, a més de reconegut guia de Troia, és un gran entès en la qüestió i molt ben informat sobre gairebé tots els aspectes relacionats amb la ciutat i els fets detallats en l’epopeia homèrica. És autor d’una bona guia i introducció al tema que ens ocupa, i per tant, cal tenir-lo en compte si hom vol realitzar una visita intensa i profitosa al recinte homèric.

A trenta quilòmetres al nord de Troia hi ha la ciutat de Çanàkkale. La riba oriental dels Dardanels i, més enllà, la de la mar de Màrmara, és un país tractat amb molta saviesa. Llevat d’alguns promontoris massa elevats per fer-los rendibles, la resta és una successió de terres dedicades al cereal i al cotó. Turons arrodonits s’estiren amb mandra des de l’interior cap a la línia costanera, i aquí el país s’aplana i tot ell esdevé una catifa de rostoll envellutat, acollidora, pigalejada de petits nuclis de població agrícola, alguns d’ells tan antics, però encara en actiu, com la mateixa Troia. Lapseki, per exemple, n’és un. Lapseki, situat a la riba sud dels Dardanels, gairebé segur que devia tenir, en l’antigor, una dedicació semblant a la de Troia: controlar el pas pels Dardanels. Lapsekí és l’antiga Làmpsac, pàtria de gent coneguda i rellevant de l’antiguitat com ara Anaxímenes, retòric i historiador, que festejà amb la broma i la ironia llançant-les a la cara de les metròpolis de la Grècia continental. El país, doncs, al nord de Troia, fins a l’extrem nord del mar de Màrmara és una successió de conreus de secà. Fa bonic veure, a ple estiu, els grans pilons daurats de gra de blat, acabats de garbellar, talment un preciós tresor que les dones i homes, eixuts com la plana, van ensacant i preparant per al transport cap a zones del país necessitades del cereal. Turquia, segons afirmen els nadius, és un país autosuficient i, la veritat, a la vista de la collita de cereals i l’abundància d’aigua i horta (en altres regions de país), sembla una afirmació plausible i convincent. A la vista del potencial agrícola del país, almenys en la proximitat de la mar Egea, no fa res d’estrany d’entendre que sempre ha estat una terra cobejada.

Çanàkkale és la població més important dels Dardanels. La importància li ve de la seva ubicació. Plantada a la riba oriental dels Dardanels, en el seu punt més estret.

La ciutat i la seva condició estratègica ve d’antic, Alexandre el Gran, va travessar per aquest mateix indret quan es llançà a la campanya d’Àsia.

Çanàkkale és una ciutat bonica de visitar, sobretot pel que fa al seu frontal marí. Un passeig marítim discorre de punta a punta, davant de les façanes de primera línia i hom pot fer-hi una agradable caminada gaudint de les postes de sol, quan l’astre es colga darrere dels turons de la península de Gal·lípol (Gelibolu), a l’altre costat de l’estret dels Dardanels, tenyint de porpra i morat eclesial la riba oposada de Eceabat.

La meitat meridional del passeig resulta menys interessant: després d’una curta extensió que acull la discreta flota pesquera de palangres i tresmalls, ve la zona d’atracament i desembarcament dels transbordadors que, transportant persones i vehicles, van i venen per l’estret. Llur trànsit és continuat, sense exagerar: cada pocs minuts arriba un transbordador i en surt un altre. La cosa no tindria major importància, fins i tot té un cert atractiu, però el retruny dels potents motors, a tota potència per completar les maniobres d’atracament, acaba convertint-se en un autèntic borinot que atabala d’allò més. L’operació esdevé un càstig real si hom pretén passar la nit en alguna de les habitacions amb vistes sobre l’embarcador i l’estret: el trànsit no s’atura en tota la nit.

Una successió de carrers paral·lels al passeig marítim endinsa la ciutat terra endins. És una ciutat, resulta evident, dedicada al comerç cara als visitants que venen de l’altra banda de l’estret: una línia d’autobusos arriba aquí des d’Istanbul, travessant els Dardanels en un transbordador. Çanàkkale és també un punt de sortida de les comunicacions per carretera cap a totes direccions del país. Des d’aquí hi ha un servei de miniautobusos (dolmuç) que duen fins a Troia.

A part del passeig,  la ciutat no té gaire més interès per al visitant que no sigui fer-hi un breu parada per dormir-hi o descansar-hi unes poques hores.

La península de Gal·lípol, el braç que tanca l’estret dels Dardanels per la banda nord, esdevingué feu de la companyia dels Almogàvers, quan aquests, a inicis del segle XIVè, enduts per la fúria de venjança que els tornà cèlebres i temuts, llançaven des de la ciutat de Gal·lípol unes furibundes ràtzies contra les poblacions d’aquesta riba nord. Aconseguiren estamordir la població bizantina, que ocupava aquest litoral, fins ben bé Istambul, aleshores Constantinoble, capital de l’imperi bizantí, imperi que en les trepidants pàgines de les Cròniques de Ramon Muntaner figura amb el nom de Romania.

La companyia dels Almogàvers, un cop acabada la campanya de Sicília, es trobà desocupada i amb ganes i necessitat de gresca, per això el seu general Roger de Flor demanà autorització  al rei de Sicília per anar a donar un cop de mà a l’emperador de Constantinoble, que aleshores començava atabalar-se de valent per culpa les incursions turques, cada vegada més seguides, temudes i perilloses.

A la primera incursió que la companyia féu contra el turc va esgalabrar del tot els exèrcits asiàtics, que romanien confiats en la petita península (Ramon Muntaner l’anomena península d’Artaqui) que s’endinsa mar de Màrmara endins des de la riba sud. Els turcs s’hi havien aturat a fer recompte dels guanys de les ràtzies efectuades al llarg de la riba meridional de la mar de Màrmara. En un tres i no res la milícia turca va passar d’invasora i conqueridora a emprendre la retirada, espantada i estupefacta davant de les incontenibles i cruents escomeses de la companyia catalano-aragonesa. Sembla que els contundents resultats bèl·lics de la companyia varen acabar per generar recel i intranquil·litat a la pròpia corona de l’imperi, que no veia com acabaria tot allò: els Almogàvers prendrien el relleu de l’amenaça turca i esdevindrien una amenaça més per a l’imperi bizantí o un cop enllestida la feina, la companyia giraria cua i tocaria el dos per pròpia voluntat, tal com havia vingut?

Quan Roger de Flor fou mort a traïció, al nord de Constantinoble, amb la intervenció del fill de l’emperador bizantí, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort i altres cavallers i comandaments catalano-aragonesos replegaren la companyia dins del murs de Gal·lipol, i des d’aquí llançaren atacs de venjança contra les poblacions de la contrada.

En la Crònica de Ramon Muntaner queda expressat sense embuts: “E anaren lla e presaren en alba de dia aquella ciutat (ciutat de Redistó, situada a prop de Tekirdag en direcció a Constantinoble) e de totes quantes persones hi atrobaren, hòmens,  fembres e infants, ne faeren ço que ells havien fet dels missatges, que anc per hom del món no se’n volgren estar. E fo per cert gran crueldat, mas emperò aquesta venjança ne faeren. E con açò hagueren fet anaren pendre altra ciutat, qui és a mija llegua pres d’aquella, la qual ha nom lo Panido (avui ciutat de Tekirdag)” [5]

Dissortadament aquesta no seria la darrera vegada en la Història que els turons de la península de Gal·lípol veurien córrer la sang. Al 1915, durant la primera guerra mundial s’hi produí un dels combats més sagnants de la història recent de Turquia.

[1] La Ilíada. Homer. Cant XXII Versos 130-150. Trad Joan Alberich i Mariné. Ed. La Magrana. 2ªed. Juny1997

[2] Ramon Muntaner.  “Expedició dels catalans a orient” (Extret de la Crònica). Els nostres  clàssics. Barcelona 1926 p. 80 i 81

[3] La Ilíada. Homer. Versos 450-475. Trad Joan Alberich i Mariné. Ed. La Magrana. 2ªed. Juny1997

[4] Frank Calvert, vicecònsul americà ja havia efectuat excavacions preliminars, abans de 1868, en el turó d’Hissarlik, convençut que allò era l’assentament de Troia. Ell seria qui hauria presentat el lloc a H.Schliemann i qui col·laborà en l’evasió cap a Atenes del tresor descobert per l’alemany a les muralles de Troia.

[5] Ramon Muntaner.  Íbid p. 104

Opinió: Càpsula

 CARLES HAC MOR (Avui 17.05.2007)

                                                   Elogi Absolut

El llibre Geografia d’Homer (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de Josep Cullell-Ramis, és fet d’una prosa excepcional, admirable, exemplar, sense màcules ni estridències. El seu estil, que no es fa notar gens, pot resultar alliçonador per a tothom, inclosos -dit sigui sense sornegueria- els que, amb raons de pes, volen subvertir les il·lacions gramaticals convencionals. Explicat altrament, aquesta meravella literària en forma de llibre de viatges és modèlica de com cal escriure, i, per als qui s’esforcen a fer literatura no gens com cal, pot suposar el paradigma d’allò que pretenen subvertir, o que realment trastornen, a vegades engrescadorament. Perquè un dels viatges d’aquest prodigi d’assaig és el de l’idioma, el del verb amb el subjecte i el predicat, i els altres elements, sempre esplèndidament, correctament, magistralment, inspiradament ben posats. I això de manera ben natural, com qui, sense voler-ho ni adonar-se’n, va enraonant tot creant una bellesa textual exaltant i captivadora, per normal i corrent i alhora sorprenent, amb una gran, i planera, riquesa lingüística a tots nivells. Per la seva alta qualitat, costaria de fer-ne parangó amb autors actuals i pretèrits.

Política Elemental

21 dijous jul. 2011

Posted by in Política elemental

≈ Deixa un comentari

 

Política Elemental és un text breu, que ofereix una panoràmica simplificada de l’immens i complex univers de la Política. El propòsit del llibre és el d’oferir una orientació inicial a tota aquella persona, jove, adult, estudiant o simplement interessat, que vulgui explorar els temes bàsics i situacions que condicionen i dominen, avui dia, l’espectacle humà de la política mundial.

 

 

 

Índex

Pàg.                                                    Capítol.

4…………………………………………………Presentació

6…………………………………………………Primera part

7………………………………..Introducció

10………………………………Política i ideologia

21………………………………Política i societat

31………………………………Política i Natura

35………………………………Política i territori

45………………………………Política i població

 

51……………………………………………….Segona part

52………………………………..Breu vocabulari polític

80………………………………..Mostrari de lèxic polític

87………………………………..Partits polítics

98………………………………..Per saber-ne més

 

 Cap. 1: Política i ideologia.

 En aquest capítol trobaràs un criteri per detectar l’orientació política de les persones, d’acord amb les seves paraules i accions, siguin ciutadans rasos o governants. Es tracta d’un criteri molt general que ha estat útil durant anys i segles, però que avui dia, i en certes circumstàncies, et pot semblar poc precís per aconseguir el propòsit d’orientació a què hem fet referència, però en la majoria de casos és molt operatiu, encara que en segon terme algunes situacions concretes necessitin una ulterior anàlisi, més acurada.

En la societat sempre hi ha hagut persones, accions i idees que tenen per objectiu aconseguir que les coses canviïn en relació a com aquestes coses siguin o vinguin donades. Al costat d’això, també sempre hi ha hagut aquell que prefereix que les coses continuïn tal com són i hagin estat fins ara. Aquestes dues opcions, perfectament legítimes i molt corrents ambdues, són presents en molts camps o sectors de tota societat. En el nivell polític són especialment importants per les conseqüències que comporten i perquè de prop o de lluny sempre acaben afectant la vida i la convivència general de la ciutadania.

Hi ha uns quants adjectius que serveixen per qualificar o referir-se de manera directa a aquestes dues opcions, més endavant trobarem alguns d’aquests qualificatius. Però en línies molt generals de l’acció política a aquelles persones que propugnen mantenir les coses tal com són i a aquelles que propugnen el canvi hom les sol qualificar amb l’expressió o qualificatiu de dretes i esquerres, respectivament.

No és veritat, però, que tot canvi tingui com a darrer propòsit la transformació total de la societat, ni tampoc és veritat que defensar que certes coses o aspectes humans o socials es mantinguin tal com són tingui sempre com a darrer objectiu impedir la transformació de la societat.

La divisió de les idees i organitzacions polítiques en “dretes”* i “esquerres”*[1], és una de les classificacions més generals i conegudes de les tendències polítiques. Alerta, però, que com a generalització, no deixa de ser una manera de simplificar la qüestió, que moltes vegades amaga la complexa i rica diversitat de plantejaments polítics que es donen en tota societat.

 Molts comportaments, idees i discursos dels homes i partits polítics, ja ho hem suggerit, es resisteixen a quedar classificats en una de les dues parts d’aquesta divisió clàssica dels espais polítics, però sí que et pot ser útil a l’hora d’orientar-te, d’apropar-te i d’interpretar el món de la política sigui en el vessant teòric o en el pràctic.

Resultaria massa llarg i poc operatiu, ara, resseguir l’evolució històrica d’aquestes paraules, potser com a mera curiositat, sàpigues que els termes “dreta” i “esquerra” començaren a utilitzar-se a França, després de la Revolució Francesa, durant els intents de restaurar la monarquia derrocada. En les assemblees on es plantejava i discutia aquesta qüestió, els elements més aristocràtics i partidaris de restaurar la monarquia s’asseien a la dreta de la presidència, en canvi els partidaris d’establir governs populars i revolucionaris* s’asseien a l’esquerra.

A la llarga, aquesta disposició física a l’interior de les assemblees va quedar com una manera de referir-se a les tendències polítiques de cadascun d’aquests sectors de la societat de l’època. Així, els de la dreta de la sala pertanyien al sector més conservador* d’aquella societat. En canvi els de l’esquerra eren més proclius a renovacions i a canvis radicals* i força reticents a mantenir privilegis per a les classes altes, que havien estat vigents en l’Antic Règim.

Traslladant aquesta situació al context polític actual, quan avui parlem d’una persona o partit de dretes, s’ha d’entendre, en general, com una persona o un partit que de fet i/o de paraules s’esforça per conservar i mantenir situacions i estructures polítiques del sistema políticoeconòmic vigent o passat, que resulten beneficiosos per a ell o per a la classe social a la qual pertany. En teoria, i normalment, aquestes persones ocupen alguna parcel·la de poder econòmic, social o polític, per petita que sigui, dins del sistema i gaudeixen, per tant, d’una condició econòmica acomodada. Els partits polítics que defensen els interessos d’aquestes persones són, lògicament, partits de dretes.

Una persona o partit d’esquerres és aquella o aquell que malda per renovar l’ordre polític i econòmic establert, en la mesura que aquest ordre és contrari als seus interessos personals o de classe social (classe social formada per obrers* i productors en general, sobretot). Normalment, i en teoria, les persones que solen manifestar una tendència política esquerrana són persones que no ocupen cap parcel·la de poder econòmic dins del sistema (encara que per qüestions de dinàmica política poden ocupar càrrecs polítics) i hi tenen únicament el paper de productor, d’usuari. De beneficiari en certa mesura, també, és clar. Sol tractar-se de persones que no tenen una situació econòmica tan baldera, i se senten o es manifesten sovint en desigualtat o inferioritat de condicions respecte d’altres ciutadans.

Hi ha altres qüestions que perfilen una mica més els conceptes de dretes i esquerres. Per exemple, com que en totes les societats la major riquesa sol estar concentrada en poques mans, en comparació amb la pobresa (o menor riquesa), que és més general o majoritària, aleshores proposar o perseguir una repartició més igualitària del benestar econòmic, cultural, serveis…etc és contemplat com una qüestió de justícia i en aquest sentit, tot allò que vagi en aquesta direcció és entès com un progrés social: material i espiritual. D’aquí que els termes de progrés i progressisme* es lliguin sovint amb el concepte d’esquerres, perquè, històricament, l’esquerranisme ha estat la ideologia política més propera a les classes social més deprimides o baixes. En canvi perseguir el manteniment d’aquella situació de desigualtat és vist com un comportament conservador que impedeix l’ideal de la igualtat social entre la ciutadania, per això les tendències de dretes estan associades amb el qualificatiu de conservador i el concepte de conservadorisme (des de les esquerres se’ls aplica, a més, el qualificatiu de reaccionàries, quan s’oposen activament o passivament a propostes de canvi).

Aquí, de seguida s’imposa fer dos aclariments: primer, els termes de “dretes” i “esquerres” tot i que en el seu origen es referien, sobretot, a l’acceptació o rebuig de determinades formes polítiques de govern, avui a aquest contingut polític hom hi ha afegit un contingut econòmic. El fet és que la societat es desenrotlla dins d’un sistema político-econòmic que forma un tot, un conjunt. Aquest conjunt, aquest sistema, gairebé omnipresent en tot el planeta, però especialment en el món occidental es coneix amb el nom de capitalisme*. O sigui que conservar (ser de dretes) o canviar (ser d’esquerres) el sistema vigent vol dir conservar o canviar el capitalisme. Aquest seria el sentit o ús més bàsic dels termes “dreta” i “esquerra” en política contemporània. Aquests conceptes, com pots veure, duen una càrrega política i també econòmica.

Segon, totes aquestes apreciacions serveixen en teoria, perquè en la pràctica política diària, trobaràs moltes persones que, si bé manifesten sense embuts les seves idees i preferències polítiques, no s’han plantejat mai, de fet, la seva personal posició respecte del sistema político-econòmic en el qual estan arrelades.

Per exemple, trobaràs persones que tot i mantenir idees, diguem-ne revolucionàries (contràries al sistema capitalista), la seva manera de viure i la seva posició econòmica contribueix, en realitat, a la pervivència del sistema político-econòmic esmentat. Dit d’una altra manera: coneixeràs persones que malgrat la seva posició social (alt nivell econòmic, empresaris, assalariats i directius laborals molt ben remunerats), mantenen idees i fan afirmacions polítiques que se suposa que tindrien com a objectiu, proper o llunyà, transformar el sistema capitalista en algun altre de diferent. A l’altre extrem, hi ha persones que tot i que compten amb un nivell econòmic baix i pertanyen a les classe socials més deprimides, fan afirmacions que serien pròpies de persones o partits que persegueixen la continuïtat del sistema político-econòmic vigent, cada cop més segur, fort, estable i inamovible. Dit també d’una altra manera: són persones amb una ideologia conservadora pròpia d’una mentalitat i classe social de dretes però, en canvi, en la seva vida, en la seva pràctica diària, tenen accés mínim (o no en tenen) a la riquesa i benestar material i cultural que el sistema produeix.

. Aquesta espècie d’incoherència, de contrasentit o desavinença, bastant freqüents, amb tot l’exposat més amunt pot tenir diverses causes: una, és que els humans no sabem  fer encaixar sempre a la perfecció la teoria i la pràctica de les nostres vides (més aviat ho aconseguim poques vegades): la manera de pensar i la manera de viure. Una altra causa, pot venir del fet que en el transcurs del segle vint hom ha tendit cada cop més a desdibuixar la frontera que separa ambdues tendències polítiques fent així que la seva oposició teòrica resulti cada vegada més dissimulada i menys rellevant. L’enfortiment progressiu del sistema capitalista i alhora el fracàs dels intents dels països socialistes*, en les darreres dècades del segle XX, per assajar-ne una alternativa, poden haver estat un factor determinant d’aquesta tendència. El resultat, però, és que en el món de les idees i pràctiques polítiques s’hi ha instal·lat una certa desorientació pel que fa al criteri ideològic que estem tractant, cosa que incrementa la dificultat perquè les persones reconeguem la circumstància social que ens és pròpia o que ocupem dins del sistema.

A títol d’exemple: actualment sembla ser un acord tàcit de la nostra societat que el nivell de renda econòmica d’una persona no sigui l’indicador de la seva posició política, que no ho sigui o que almenys no ho sembli. Amb la qual cosa no resulta senzill d’explicar o comprendre, per exemple, com un dirigent considerat d’esquerres pugui gaudir d’un nivell de rendes igual o similar al d’un de dretes.

Quan analitzis a consciència la realitat políticosocial del teu entorn hauràs de saber obtenir les teves pròpies respostes i conclusions sobre qüestions que, potser, et provocaran perplexitat. Aquesta, entre moltes altres, n’és una d’elles.

El desencaix entre el dir i el fer polítics dels individus, però, és d’una importància relativa quan es tracta de ciutadans rasos, perquè dins de qualsevol sistema, el paper d’una persona que no sigui decisiva no ateny gaire rellevància. Quan aquesta situació d’incoherència es detecta en organitzacions, dirigents i partits polítics, aleshores el problema es torna més lamentable, perquè la repercussió pren més abast i sol causar confusió i desorientació en els ciutadans, d’un tendència política o altra.

També trobaràs els dos qualificatius (dretes i esquerres) aplicats a persones o partits que en la seva acció política no sembla que encaixin amb algun pol d’aquesta disjuntiva de voler reforçar el sistema o bé canviar-lo, sinó que més aviat hom diria que combinen en diferent proporció ambdues intencions. Tanmateix, amb una anàlisi atenta probablement podràs descobrir en ells una sintonia, tendències i propòsits que, en el seu conjunt, van més cap a una direcció que no cap a l’altra. Els conceptes de “dretes” i “esquerres” són igualment vàlids per orientar-te en situacions en què la tendència ideològica i política no estan marcades amb suficient precisió, com sol passar amb les opcions que ocupen l’espai anomenat “centrisme* polític”.

 Es poden fer unes quantes generalitzacions seguint aquesta bipolarització de les tendències polítiques. Una de les que se sol fer més sovint és la de dir que, en general, les esquerres, els partits i persones d’esquerra, són partidaris que les funcions i serveis essencials que tota societat ha de garantir als seus ciutadans siguin controlats per l’autoritat de l’Estat*. És a dir, és l’Estat qui ha de garantir la presència i el funcionament de certes institucions i serveis. Aquestes institucions i serveis han de dependre de l’Estat i és ell qui, d’una manera o altra, les ha de gestionar: sanitat, ensenyament, transport, cultura, energia, comunicacions… etc. Les esquerres més radicals s’oposen a la idea que aquestes coses puguin estar en mans privades i procuren impedir que els particulars en tinguin el controli. Tals serveis han de ser públics (és a dir finançats amb diners públics i orientats al benestar de la població en general, impedint el màxim que aquests serveis serveixen per al lucre de particulars). Les esquerres menys rigoroses accepten que els particulars també puguin crear i gestionar institucions i serveis d’aquest caire, però sempre que ho facin sense comptar amb l’ajut econòmic, material i financer de l’Estat, i com un complement de la gestió i responsabilitat d’aquest.

Darrere d’aquesta voluntat de les esquerres hi ha la idea o convenciment que el poder i l’autoritat de l’Estat són garantia d’una societat equilibrada. L’Estat és vist com l’entitat que està en millor posició per fer d’àrbitre entre els ciutadans, entre els interessos sovint oposats d’ells i, en definitiva impedir a través de les lleis que les diferències socials (econòmiques, culturals, sanitàries, educacionals…) que puguin aparèixer entre la ciutadania no esdevinguin injustícia i discriminació, que posin en perill la convivència harmònica i pacífica del país.

Aquí resulta del tot necessari fer un petit parèntesi per explicar que hi ha una ideologia d’esquerres, l’anarquisme*, que s’ha distingit històricament pel seu rebuig i oposició a l’existència de l’Estat. Aquest de cap manera no és entès com l’agent regulador per excel·lència d’un país. L’anarquisme rebutja l’Estat perquè no veu en ell altra cosa que un instrument més de domini sobre l’ésser humà. La llibertat (objectiu irrenunciable i proclamat per l’anarquisme) és incompatible amb l’existència de l’Estat. La necessitat arreu d’una acció legislativa i repressora per part de l’Estat posa en evidència, segons l’anarquisme, les dèries dominadores i opressores de l’home sobre l’home, quan aquest organitza estructures de poder.

La perversió del plantejament de les esquerres arriba, efectivament, quan l’Estat passa d’estar al servei de la ciutadania a fer que el ciutadà estigui al servei de l’Estat. El mal ús, també, es presenta quan l’Estat sota l’excusa d’impedir les discriminacions atribuïdes als serveis privats, els monopolitza, i en aquest monopoli i en abús prepotent ofereix serveis insuficients al ciutadà, sense que aquest tingui cap alternativa a la situació.

A l’altre costat de la ideologia esquerrana hi ha l’opció de les persones i partits considerats de dreta. Per a aquests és fonamental que la iniciativa privada tingui llibertat de moviments en qualsevol àrea de serveis i institucions. Aquesta llibertat és considerada fonamental per a assegurar una diversificació, qualitat i efectivitat dels serveis de què tot ciutadà ha de poder gaudir. La lliure competència privada és vista com el mecanisme que assegura la pervivència d’aquests serveis i n’assegura l’èxit. Per tant l’Estat ha de mantenir-se al marge de qualsevol intervenció. En tot cas ha d’intervenir-hi quan es produeixi algun conflicte en la lliure competència entre privats per tal d’evitar que cap particular o cap oligarquia* monopolitzi el servei. L’Estat s’ha de limitar a una funció administrativa que permeti i reguli un funcionament fluid i lliure de la iniciativa privada en tots els camps socials.

Les dretes menys radicals accepten, tanmateix, la intervenció de l’Estat en els serveis bàsics de la societat, però com si es tractés d’un competidor més, que ha d’acceptar les lleis de la competència i el lliure mercat, sobretot en els serveis que resultin més deficitaris per a la inversió privada.

La perversió del plantejament social de la dreta apareix quan aquesta, sota l’excusa de la llibertat d’acció, no persegueix altra cosa que engruixir els guanys i avantatges, de tot tipus, de les classes més privilegiades, intenta acaparar el control total dels serveis de la societat posant l’estructura de l’Estat al servei dels interessos dels particulars poderosos, perquè aquests facin i desfacin a cor què vols, procurant sobretot per a l’enriquiment propi al marge de les necessitats reals i generals de la ciutadania. Amb aquestes desigualtats i amb una ciutadania desequilibrada quant a rendes i benestar, el conflicte social no resulta difícil d’endevinar i pronosticar.

 Com a detall curiós, fixa’t que sovint els ciutadans i partits de dretes no solen trobar-se massa còmodes quan hom els atribueix aquesta orientació política i ells mateixos la rebutgen sempre que poden, proclamant-se persones o partits de “centre”. En canvi els d’esquerres no troben o no posen tants inconvenients en admetre la seva adscripció esquerrana, tot i que davant d’algunes situacions i conjuntures polítiques determinades també festegen amb el concepte poc precís de “centre”.

 En definitiva, per tal de cloure aquest apartat i per orientar-te en el camp de la teoria i la pràctica polítiques, pots considerar que les idees, accions i programes de les persones o dels grups acaben tenint, voluntàriament o no, una repercussió en el sistema vigent, el sistema capitalista. Potser no és així per a totes i cadascuna de les seves accions, però preses en conjunt és innegable que sí que l’afecten. Doncs bé quan aquestes coses, globalment, afecten el sistema de tal manera que aquest en surt enfortit, reforçat i amb més possibilitats de perpetuar-se, aleshores aquestes idees, accions i programes són pròpies d’un persona o partit de dretes.

Per altre costat si el conjunt d’aquestes idees accions i programes persegueixen l’objectiu d’un canvi de sistema, una alternativa diferent al sistema capitalista vigent, aleshores estem davant d’una persona o grup d’esquerres.

Tal objectiu pot ser perseguit, amb major o menor grau d’intensitat, coherència, decisió, planificació i intransigència. Aquest major o menor grau donarà lloc a persones o partits que defensen la seva opció política amb major o menor radicalisme, és a dir, dretes més radicals o esquerres més radicals.

Finalment, a més de conèixer i tenir en compte aquest diferent grau de compromís de les esquerres i les dretes amb el sistema, pots acceptar també, que les esquerres són partidàries, en general, de la intervenció política i econòmica de l’Estat en la societat, en canvi les forces de dretes són contràries, també en general, a aquesta intervenció, pels motius i intencions com les que hem exposat.

 Per pensar-s’ho una mica més:

1- Quan un col·lectiu de treballadors demana o exigeix un augment de sou, aquesta acció, a la llarga, reforça o afebleix el sistema?

2- Oposar-se al tancament d’una empresa que produeix alteracions de salut a la població de l’entorn, perquè, en contrapartida, ofereix molta ocupació laboral és una actitud de dretes o d’esquerres?

3- Augmentar impostos és una acció progressista o conservadora?

4- El servei militar obligatori s’ha d’entendre com una acció progressista o conservadora?

5- Fer accions de caritat envers els pobres és més propi de les dretes o de les esquerres?

6- Quan un sindicat de treballadors reclama millores en la situació laboral dels obrers està lluitant a favor o en contra del sistema?

[1] L’asterisc *. Indica que la paraula està explicada en la segona part del llibre, en el “breu vocabulari polític”.

Sant Feliu de Guíxols per a forasters

21 dijous jul. 2011

Posted by in Sant Feliu de Guíxols per a forasters

≈ Deixa un comentari

Sant Feliu de Guíxols, per a forasters és una guia que ajuda a assaborir els racons amb més personalitat d’aquesta ciutat empordanesa. Els recorreguts proposats ofereixen una àmplia visió dels elements que han consolidat el seu caràcter al llarg del temps: paisatges i indrets populars, arqueologia, arquitectura històrica, arquitectura modernista-noucentista, arquitectura popular i personatges.

Els itineraris descrits en aquest llibre acompanyaran el lector pels carrers de la ciutat i pels camins que la circumden, amb informació i comentaris per a un major coneixement de la seva realitat física i cultural. També és presentada una selecció de les personalitats rellevants de la ciutat que han projectat la seva obra més enllà de l’estricte àmbit guixolenc.

Índex

Itinerari 1: ruta paisatgística. pàgina: 5

Itinerari 2: ruta modernista-noucentista. pàgina: 19

Itinerari 3: el monestir i el museu. pàgina: 39

Itinerari 4: Pedralta. pàgina: 53

Itinerari 5: arquitectura popular. pàgina: 61

Itinerari 6: ruta arqueològica.  pàgina: 69

Gent de Sant Feliu de Guíxols.  pàgina: 85

Celebracions. pàgina: 117

Bibliografia. pàgina: 119

Itinerari 5: Arquitectura popular [1]

 Deixant de banda el conjunt monàstic romànicogòtic detallat a l’itinerari n. 3, Sant Feliu de Guíxols és una ciutat que ha deixat un rastre arquitectònic rellevant, durant els anys que corresponen al tombant dels segles XIX i XX (itinerari n.2). Aquí és quan la ciutat va experimentar un fort creixement urbanístic, fou el més important, quantitativament parlant, de la seva història. Un mica més tard, als anys seixanta del segle vint, ha experimentat un altre salt tan important com l’anterior, de tal manera que gairebé en un centenar anys, la ciutat ha canviat profundament la seva fesomia gairebé triplicant la seva superfície urbanitzada.

En el primer d’aquesta canvis, a partir de 1860, la ciutat es va engalanar amb edificis elegants i de molta patxoca, fruit de l’impuls econòmic de la indústria surera. Un mostrari d’aquesta arquitectura la trobarem a l’itinerari n. 2. Però també en aquesta època la classe obrera, especialment la lligada a aquesta indústria, va tenir accés a uns habitatges, per bé que humils i de dimensions reduïdes, molt dignes i d’una estètica molt interessant, especialment quan aquests habitatges eren o són construïts en grups, i que acabaven fixant en la ciutat zones de residències populars, de menestrals, obrers, pescadors…

 Un bon nombre d’aquests habitatges foren construïts en terrenys no urbanitzats fins a aquells anys i que sovint eren propietat, precisament, dels propietaris més adinerats de les fàbriques que feinejaven a la ciutat. Així, el fabricant trobava durant aquests anys una bona oportunitat per incrementar les seves inversions, rendibilitzant novament el guanys de les seves indústries: els habitatges construïts anaven destinats a la classe treballadora, que en aquells anys d’expansió econòmica es trobava en un moment de creixement continu. Però també petits saions, vinyes, o hortes, propietats de gent treballadora varen ser utilitzades i convertides, en aquest mateix període, en parcel·les i solars que els seus propietaris venien per a edificacions, o que ells mateixos acabaven habitant, un cop edificats.

Com s’ha dit, des d’un punt de vista arquitectònic, allò més interessant d’aquests habitatges és el fet de formar grups. Entrada la segona meitat del segle XIX, la ciutat començà a créixer pels seus extrems, però especialment en direcció nord. Si haguéssim de marcar un perímetre que envoltés la zona urbanitzada fins al moment (dins de la qual, però encara hi havia força terreny no edificat) podríem dir que la ciutat tenia els seus límits en fortificacions localitzades més o menys a la meitat del carrer de Sant Domènec, en el seu encreuament  amb els carrers de Sant Martirià o el de Santa Magdalena, aquestes fortificacions arribarien, per llevant fins a la confluència dels carrer de Girona amb el de les Eres i d’aquí baixaven cap a la riera de Tueda, a l’alçada de l’antiga estació del carrilet i, des d’aquí fins al turó dels Guíxols.

Per la part de ponent les fortificacions es dirigien cap a la riera de Sant Amanç, més o menys a la part final del carrer de Sant Magdalena i d’allà, encerclant un gran nombre d’hortes, baixava, seguint el curs de la riera cap a la plaça del Monestir. Doncs bé aquests límits que la ciutat tenia cap a als anys 60 i 70 del segle XIX són el punt en què aquells nous habitatges, agrupats o independentment, foren construïts aprofitant-ne els terrenys per edificar, tant per la part interior com immediatament exterior d’aquestes fortificacions. L’activitat constructora d’aquests anys fou impulsada encara més després de l’enderrocament de les fortificacions esmentades.

Quant a les característiques d’aquest habitatges, es tractava, com hem dit, de construccions senzilles, en les quals, a part de l’absència de motius decoratius de les façanes com els que hem vist a les “cases de senyors”, tenien unes dimensions molt reduïdes. En cap cas es tracta d’habitatges més grans de planta i pis, i en cas de tenir planta i pis, aquests dos nivells constituïen, normalment, dos habitatges independents.

Tot ells segueixen un model comú, amb poca variació formal. Sobre aquest model i d’acord al gust personal de cada mestre d’obres o arquitecte, hi ha lleugeres modificacions.

El model bàsic constitueix l’anomenada casa “d’un cos”. Es tracta d’una casa amb una façana que compta amb una porta amb cancell i una finestra. En la part superior de la façana hi ha sempre un acroteri que tapa la visió de la teulada. Òbviament la façana és més alta si es tracta d’una edificació de planta i pis. En aquest cas hi trobem balcó amb barana metàl·lica de forja simple i una finestra que, sovint, està només  marcada.

Els mestres d’obra que més utilitzaren aquest esquema arquitectònic varen ser Pere Pascual, Esteve Muxach,  Pau Simon i Gregori Vicens, especialment el primer d’ells. Aquests models també varen ser utilitzats ocasionalment per arquitectes que ha             dissenyat cases senyorials a la part baixa de la ciutat. Heus aquí el croquis d’uns quants d’aquests models bàsics, d’arquitectura popular, adoptats pels mestres d’obra guixolencs:

     

Sobre aquests dos models bàsic, hom hi afegia més obertures en funció del projecte i d’acord amb les dimensions de l’habitatge, i amb els propòsits del promotor o del propietari:

Finalment, quan hom edificava en terreny de majors dimensions, es construïen conjunts de cases adossades, formant sèries de cases amb un aspecte així:

Aquest croquis mostra un dels primers grups de cases d’aquesta època, que podem contemplar encara avui, al carrer de les Eres. Es tracta del grup de cases que hi ha entre els números 7 i 17 Foren construïdes al 1869, segons croquis o plànols del mestre d’obres Josep Llach

L’interès arquitectònic d’aquests edificis adossats, igualment que el de tots els grups d’edificis que descriurem, rau en el conjunt que formen, en tots ells hi ha les mateixes dimensions i distribució, la unitat arquitectònica que hi ha en tots ells realça la bella i sòbria elegància d’unes façanes lliures d’elements decoratius que barregen funcionalitat i humilitat, d’acord amb les condicions dels destinataris dels habitatges.

 Una de les primeres actuacions urbanístiques, probablement guiades per l’especulació, durant els anys d’eufòria de la indústria surera, fou realitzada al carrer Cúbies, un espai aleshores propietat del mateix promotor, Narcís Cúbies. Es tracta d’un

 

grup d’habitatges destinats a la població treballadora on es combinen les característiques dels models d’habitatges que hem presentat. Són un total format per disset cases d’un cos, de planta i pis, més dues cases de doble dimensió al final de cadascun dels dos trams. Entre ambdós trams hi havia -encara avui es pot observar la façana, però en molt mal estat- una casa de majors dimensions, molt probablement residència fixa o ocasional del promotor del projecte.

 Les deu primeres cases de l’esquerra del croquis, foren bastides al carrer Cúbies, seguint el curs de la riera de Tueda, curs paral·lel a tot el frontal dels edificis. Al cap d’avall del carrer, a tocar amb la plaça de l’Empordà, el conjunt d’edificis girava en angle recte en la confluència del carrer Bourg-de-Péage, i en direcció cap a Palamós. Aquí continuava la sèrie fins a completar-ne el total.

Avui dia el conjunt del carrer Bourg-de-Péage ja no hi és, només hi roman la casa més distingida del conjunt, en males condicions de conservació i amb la façana mutilada. El del carrer Cúbies ha estat tallat per diversos trams i hom hi ha inserit edificis nous, però tot i amb això és encara força perceptible.

Un altre grup molt interessant de cases adossades, de les mateixes característiques d’aquestes, però amb el conjunt de façanes en millors condicions de conservació, són les cases del carrer Bailèn. Formen un total de 8 habitatges encarats a sudoest, a la vora de l’antic camp municipal de futbol amb els números d’edifici del 28 al 42. Aquest grup de cases fou conegut amb el nom de “cases d’en Castelló”, nom dels promotors i propietaris del terreny. La seva construcció va anar a càrrec de Pere Pascual realitzada el 1903, segons aquest croquis:

En la fotografia següent es mostra l’aspecte actual de les cases, totes elles presenten un marc d’un cert volum i amplada en totes les obertures. Tot i la seva senzillesa de disseny, el conjunt és digne de contemplació, no només des del punt de vista urbanístic i arquitectònic, sinó també, i molt especialment, pel la seva vàlua


sociològica, pel caràcter de contrast amb la sumptuositat dels habitatges de la part baixa de la ciutat.

Un altre conjunt de cases molt interessant és el construït al carrer de Santa Magdalena, entre els números 34 i el 54. Aquest grup d’habitatges fou edificat el  1889, i el projecte està signat per l’arquitecte Manuel Almeda, autor també del Casino “La Unión”, avui desaparegut. El grup de deu cases fou bastit també en plena efervescència especuladora, en el terreny conegut com l’horta d’en Surós. .

 

Segons el croquis, i tal com era freqüent, les cases de l’extrem tenien gairebé doble amplada que les del mig. Totes elles comptaven, i compten, amb planta i pis i la majoria d’elles constituïen dos habitatges independents, d’unes dimensions força reduïdes.

Aquest conjunt d’edificis, com els altres, fou bastit en un dels punts de creixement urbanístic de la ciutat, creixement planificat per en General Guitart. El carrer de Santa Magdalena marcava un dels límits, i a finals de segle dinou quedà sobreeixit. Una de les actuacions que s’hi realitzaren fou aquest grup de cases adossades.

Les cases tenen porta i finestra a la part baixa i balcó amb pedra de Girona i finestra al pis superior. Totes compten amb acroteri per tapar la vista de la teulada, encara que, en els últims anys, la necessitat de reformes n’ha fet desaparèixer uns quants, i algunes altres cases han vist canviades les seves façanes, la qual cosa disminueix la sensació visual de conjunt. Totes les obertures estan decorades en la seva part superior per un discret marc que accentua l’interès del conjunt.

Un altre grup molt compacte i interessant d’aquesta arquitectura popular és el que hi ha als carrers d’Algavira i de la Creu. Entre els carrers de Santa Magdalena i del Sol, l’illa de cases amb el frontal a cadascun d’aquest dos carrers forma un grup molt nombrós de cases amb planta baixa i pis, de les mateixes condicions que el grup de cases del carrer de Santa Magdalena.

La factura de les façanes és més discreta, no hi ha cap element decoratiu ni a les obertures ni a les parets.

El que és interessant d’aquests dos grups és que no foren bastits com a tal grups. Durant els anys setanta i vuitanta del segle XIX diferents mestres d’obres: Pius Prujà, Pere Pascual… anaren bastint cases d’una en una o formant grups de dues, però guardant el mateix disseny per a totes elles, amb el resultat que han acabat tenint l’aparença de conjunt.

Per la zona d’eixamplament de la ciutat i durant els anys indicats, s’edificaren més grups de cases, o individuals, totes seguint un disseny semblant als que hem vist, algunes amb una variació cap a una aparença més humil i altres cap a una aparença de majors pretensions. Totes elles, però són bastides en la darrera vintena d’anys del segle XIX i començaments del XX, en el moment que la condició d’obrer de la indústria i manufactura del suro era la situació laboral més estesa en el municipi. Una passejada pels carrers superiors al de Santa Magdalena o dels transversals a partir d’aquest mateix carrer ens donarà una visió de conjunt d’aquest creixement urbanístic, que utilitzava aquestes formes arquitectòniques de gran senzillesa, amb absència gairebé total de motius decoratius i una gran uniformitat estètica, encara que permetia certes variacions. Els carrers de Campaneria, Gorgoll, Alba, Sant Bonaventura, Sant Domènec, Creu, Algavira, Girona, Boera, l’Havana, Barcelona…, constitueixen el testimoni de la creixent expansió del nivell de vida que la indústria surera va anar aportant a la classe treballadora de la ciutat.

[1] Tots els croquis d’habitatges que figuren en aquest capítol han estat obtinguts d’expedients d’obres dipositats a l’Arxiu Històric i Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Viatge a la Mediterrània Interior

20 dimecres jul. 2011

Posted by in Viatge a la Mediterrània Interior

≈ Deixa un comentari

Viatge a la Mediterrània Interior

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999

1ª edició 1999

Roma, Stròmboli, Atenes, Santorini, Creta, llocs que formen part del passat i del present de l’àmbit mediterrani, que formen part de la seva història i de la seva mitologia, que donen per a una i mil visites, mil visions i mil lectures. L’autor fa la seva guia personal d’aquests i altres llocs, del bressol de la humanitat que ha estat la Mediterrània, aprofitant l’oportunitat que atorga cadascun dels seus racons per endinsar-se en les vivències, records, sentiments i anhels, en la fascinació i en l’agitació que aquest bressol produeix encara en l’esperit del visitant. Viatge a la Mediterrània Interior és una lectura per ser compartida, amb sintonia o discrepància, per tot aquell que ha visitat o vol visitar racons del Mare Nostrum, i també és una guia per entendre i assaborir l’esperit civilitzador, reeixit o no, de  l’acollidora, gastada i encara rutilant riba mediterrània.

Índex

Introducció p.5

1-    Una passejada per Roma p. 7

2-    Les Illes Eòlies p. 29

3-    Unes vistes d’Atenes p. 57

4-    Santorini, el foc de l’Atlàntida p. 85

5-    Creta: passió i devoció p. 97

Cap. IV:  Santorini: el foc de l’Atlàntida

Segur que si a algú que no conegui aquesta illa, ni l’hagi sentida anomenar mai, se li pregunta a quin país deu pertànyer, contestaria probablement que a Itàlia.

Ja el nom de l’illa presenta un cert equívoc. El nom té una forta sentor italianitzant. De quan li deu venir aquest nom? Si no és pas de l’època que Venècia esdevingué primera potència marítima i es dedicà a deixar constància del seu pas per l’Egea… També diuen que el nom li ve de la contracció del nom Santa Irene. La santa, Irene de Salònica, és la patrona de l’illa. De fet el nom grec de l’illa és Thira (Φήρας, és a dir, Firas), encara que sovint també s’utilitza Santorini (és a dir, Σαντορίνη). Antigament l’illa també havia rebut almenys un parell de noms més. Amb tantes variacions de nom no és estrany que tota l’illa acabi per ser força sorprenent, d’aspecte arcaic i intrigant.

l'interior de la caldera de Santorini

És un tòpic, en parlar de l’illa, fer referència a la seva forma i, en conseqüència, a la seva història turmentada per la condició de ser una illa volcànica. Tothom diu que l’illa té forma de croissant. Realment, continuant la línia imaginària que surt de les dues banyes d’aquest país fictici, se’n podria completar una figura circular, o millor, ovalada. Doncs bé, aquesta figura ovalada seria el perímetre d’una antiga i inusitada caldera volcànica, un cràter gegantí que, havent enfonsat en la mar tota la seva cresta occidental, n’hauria deixat la resta a la superfície, amb el corresponent relleu tan retallat sobre l’interior de la caldera.

Hi ha autors, historiadors, filòsofs, que han associat l’activitat volcànica de l’illa amb dues coses; primer, amb el cèlebre mite de l’Atlàntida i després amb el daltabaix de la cultura micènica, cultura que tingué el seu centre a l’illa de Creta, a relativament poca distància de Santorini.

Sembla que en el passat l’illa va tenir unes quantes erupcions volcàniques, alguna d’elles d’una força mai vista, d’una potència destructiva esbalaïdora, aclaparadorament devastadora. Els entesos en la matèria afirmen que al segle XV aC va haver-hi una erupció, una explosió tan virulenta, que va tenir unes conseqüències catastròfiques no només per a la morfologia de l’illa sinó també per a les illes de la rodalia, especialment per a l’illa de Creta. Degué ser arran d’això que l’illa prengué la seva fesomia actual. Allò que devia ser la caldera del volcà va quedar inundat pel mar, el qual entrà a l’interior del cràter per una obertura corresponent a tot el vessant occidental; l’altre vessant quedà com una protecció gairebé semicircular de l’immens con inundat. Els entesos continuen dient que la força de l’explosió i l’enfonsament sobtat de la meitat occidental de l’illa originà unes onades gegantines (superiors al tsunami del volcà i illa de Krakatoa, l’efecte del qual d’una manera o altra es va fer perceptible a tot el planeta) que esborraren definitivament, entre moltes altres coses, la cultura micènica, centrada al voltant de l’illa de Creta.

Hi ha científics i historiadors, avui dia, que no acaben pas d’estar d’acord amb aquesta versió tan catastròfica de les evolucions i conseqüències de l’erupció del volcà de Thira. És igual, ja tornarem a parlar-ne quan posem els peus als palaus micènics de Creta. El que sí que és segur, però, és que l’escenografia grandiosa de l’illa mostra de manera evident i indeleble l’estigma de la destrucció i de les catastròfiques manifestacions dels moviment tel·lúrics, causa, aquí, de l’activitat volcànica i sísmica.

No seria gens estrany que el gran i antic filòsof atenès Plató, recollint alguna tradició que arribava des de mil anys enrere, aprofités el seu coneixement dels fets per constituir el famós mite de l’Atlàntida; encara que aquest hipotètic continent quedava situat més enllà del límit occidental de la Mediterrània. És que l’exposició del mite, que el filòsof realitza a dos dels seus Diàlegs, sembla la descripció d’un fenomen volcànic com el que es produí a l’illa de Santorini, que seria l’únic fenomen d’aquest tipus al qual el filòsof hauria tingut accés; un accés i un coneixement, segurament, força deformats i poc fidels als fets succeïts realment.

Sigui com sigui, tant el nom, com la història geològica i la història humana de l’illa estan oberts a moltes especulacions i interpretacions. És aquest un dels molts atractius que ofereix l’illa i un dels motius que en fan altament recomanable la visita.

les cases d'Ia sobre el penya-segat

Mirada de perfil, l’illa és, en conjunt, un pendís que baixa de ponent a llevant. A ponent hi ha els famosos i espectaculars penya-segats tallats en un vertical notable sobre la caldera del volcà, Des d’aquí el relleu baixa decantant-se cap a llevant fins a arribar, pràcticament, a nivell del mar. A la part nord-oriental i oriental de l’illa el terrer és bastant pla, la qual cosa afavoreix força el seu aprofitament per a activitats agrícoles. El punt més elevat de l’illa és un punt molt pronunciat (no sé si al seu interior hi ha la xemeneia arcaica i, ara com ara, paralitzada d’una altra sortida del magma subterrani) a la part meridional, des del qual hi ha una vista completa, molt aèria, molt cinemascòpica, de tota l’escenografia de l’illa.

L’illa té diversos nuclis de població. Tres d’ells són els més importants: Fira, la capital, Ia, l’aparador del país, i Pyrgos, on hi ha l’ambient autèntic de l’illa.

Fira i Ia són les dues poblacions més rendibles econòmicament de l’illa. Són les viles més característiques, especialment si tenim en compte la seva situació. Totes dues estan literalment penjades dalt de la cinglera del cràter. Ι totes dues han acabat manifestant una clara tendència a constituir-se com a viles turístiques. Fira, potser, compta amb un turisme de pretensions més matusseres i amb una estètica urbanística no tan curosament refinada com Ia. Fira, però, constitueix un lloc molt agradable en la part penjada sobre el penya-segat, on hi ha algun restaurant i algun club amb vel·leïtats d’exclusivisme.

Té un carrer empedrat que fa ben bé de camí de ronda. Seguir aquest camí o carrer és una pura delícia. Et passeges ben bé pel centre de l’illa i tens una visió de tota la seva costa que cau sobre la caldera. Et passeges entre els habitatges més ben aconseguits de la Mediterrània. Es tracta de la quinta essència de l’arquitectura popular mediterrània, l’arquitectura ciclàdica. Són uns habitatges de proporcions i formes molt humils, però, tot i restaurats i dedicats la major part d’ells a finalitats turístiques o comercials, han pogut conservar i mostrar l’autèntic esperit de la gent que els ha habitats durant segles i segles.

Per la seva banda, la vila d’Ia (la grafia grega equival a Oia), situada a la banya septentrional, és encara més espectacular i seductora, perquè enmig de les casetes cúbiques, blanques i delicades emergeixen ara i adés sorprenents cúpules, d’esglésies ortodoxes o d’altres edificis, d’un blau rutilant i cridaner. Tan rutilant és el seu blau que semblen a un pas de l’escarafall. Damunt de les cupules sobresurt el símbol per excel·lència de la religiositat hel·lènica: la creu. Al seu voltant, teulades i més teulades de les casetes emblanquinades i arraïmades pendís amunt (o avall).

les cases de Fia en la cresta del cràter

Són les casetes que ja s’insinuen o ja comencen a esvair-se (segons es vingui del Mediterrani occidental o s’hi vagi) a les petites illes del sud d’Itàlia (les Eòlies) i que aquí constitueixen un autèntic esclat, una autèntica disbauxa de formes cúbiques encavalcades les unes amb les altres, mútuament recolzades i mútuament estintolades. Mútuament intenten afermar les parets arrapades a petites parcel·les esglaonades sobre un penya-segat diabòlicament vertical i d’unes alçades de vertigen, Totes elles pintades d’un blanc rutilant, absolut, omnipresent i aclaparador. Les teulades no són altra cosa que la reproducció del sòl que fa de base: una simple superfície plana, lleugerament decantada per buidar i aprofitar convenientment l’escassa aigua que les pluges aportin quan sigui el moment.

Són formes senzilles, d’un primitivisme mansuet, simple i convincent, que exhalen una lassitud dolça i callada saviesa; són formes que han sabut perdurar a traves dels segles fins que una altra dedicació més onerosa, però molt menys sàvia i molt més agressiva, les ha engolides i convertides en un esquelet rendible.

La saviesa que es manifesta en aquests habitatges és resultat de la lluita modesta, tenaç, humil, desesperada, pacient dels pobladors de l’illa (i de totes les illes de l’Egeu). I en aquestes condicions la guspira de la bellesa hi salta indefectiblement com una espurna entre dues masses de càrrega elèctrica contrària.

És un bell espectacle, d’una seducció incontenible, el de les casetes arrupides, uniformades, agombolades, projectant la blancor intensa contra l’atzur cru i despietat del cel, el to cremat, gairebé socarrimat, del terra volcànic i el blau turquí profund del mar que ocupa la caldera.

Algú podria objectar que en tot aquest espectacle hi ha més de postís i banal que de bell. Més encara, tant de postís i tanta funcionalitat hi ha, que la bellesa acaba essent un simulacre, és a dir, quelcom que no té res d’autèntic.

Qui parlés així es referiria molt probablement al fet que els habitatges de Fira i d’Ia no poden ser qualificats de bells, si hem d’utilitzar el concepte de bellesa com quelcom que no pot estar al servei de cap altra cosa que no sigui ella mateixa. Tots aquests habitatges han estat restaurats, reparats i mantinguts com nous de trinca perquè el país s’ha adonat que eren un patrimoni altament rendible. Santorini, sense els seus habitatges que avui podem observar, no seria Santorini, seria una illa perdura en la Mediterrània com tantes n’hi ha sense solta ni volta. Seria un paisatge erm i recremat amb una única curiositat natural: les restes de la seva història geològica.

La bellesa de Santorini, ara, seria un resultat de l’acció humana, però aquest resultat no hauria estat perseguit voluntàriament i conscientment. Aquesta bellesa no seria altra cosa que un accident amb què s’ha trobat la recerca de rendibilitat econòmica de l’illa. Aquesta bellesa seria, ara, un element d’atracció per al visitant. Atraure el visitant seria el radical objectiu i justificació de l’acció humana a l’illa. En definitiva, la bellesa es volatilitza quan darrere seu algú busca situar-hi algun objectiu per justificar-la, i la rendibilitat econòmica és una de les justificacions més matusseres i interessades. Tant ho és que, literalment, la volatilitza, l’anorrea.

Aquest podria ser el discurs del defensor d’una bellesa pura i radical. Seria un discurs incontestable des del punt de vista de total oposició a la funcionalitat de la bellesa.

I, certament, la cosa és altament discutible, i fins i tot contradictòria. La bellesa sempre ha estat un tema tan apassionant com relliscós i perdedor. És un dels conceptes més fràgils i delicats que l’home hagi pogut inventar. Tan bon punt qualsevol altre concepte s’adhereix al de bellesa, aquesta comença a esblaimar-se, com si fos quelcom que queda posat automàticament en dubte i qüestió.

Però si no som tan puristes, sense per això haver de caure en la ingenuïtat de creure que la bellesa silencia qualsevol altra consideració, també podem admetre bellesa en la funció i en l’ús de les coses. I podem concedir que funció i ús queden ennoblits quan l’acció humana és capaç de fer que destil·lin la trémula i vaporosa emoció que les coses belles produeixen en l’individu que pot o sap percebre-la.

Avui dia, a l’àrea mediterrània, l’impuls econòmic que genera el turisme és pràcticament imprescindible i irrenunciable, malgrat  la gran dosi de banalitat i de perversió cultural que provoca. Qui és que sabria trobar, i hi podria exercir prou poder efectiu per equilibrar-lo, aquest impuls en altres activitats?

Cal reconèixer, doncs, que (desgraciadament o afortunadament, qui ho sap?) la bellesa és un fet que ha aterrat en aquest reduït món mineral. Que alhora també hi han aterrat altres coses de menor volada i categoria, també és cert. Què hi farem?

carrer de Pyrgos

Parlem de Pyrgos. Qui vulgui evitar l’aglomeració descarada de visitants de Fira o l’afectada, i una mica esnob, i rústega quietud d’Ia té una alternativa, ara com ara no gaire exhibida, de passejar-se pels costeruts carrers de Pyrgos, Segurament, d’aquí a pocs anys aquesta petita vila camperola, silenciosa i cofoia seguirà el mateix camí que les altres viles han pres. Però per ara, el “desavantatge” de no estar situat a primera línia (penjada sobre el penya-segat) és el responsable de constituir un bon reducte per veure com és el país sense l’aclaparador impacte del turisme. Pujar pels seus carrerons estrets, silenciosos i sinuosos és una experiència més notable que la passejada pels comercials carrers d’Ia. De tant en tant hi ha algun home que seu sobre el graó de la porta de casa, parant l’ombra, i que no fa ni el més lleu bellugeig quan li passes a pam i toc. Més enllà hi ha la dona, gran, vestida de negre, asseguda també al pas de la porta fent ganxet, amb l’orella amatent i la mirada concentrada en el virtuosisme de les mans. “Kalimera sas!” (Bon dia tingui) contesta, celebrant amb un rostre agraït i encuriosit la salutació que el visitant li dirigeixi.

Just a sota l’església encimbellada al turó hi ha una petita plaça en la qual un pagès, a l’ombra d’un plàtan espès de tronc emblanquinat, ha après a obtenir un minúscul sobresou oferint vi de la seva collita a tot aquell visitant disposat a pagar una discreta quantitat de dracmes.

Per algun carreró empedrat, hom s’haurà d’arraconar per deixar pas a un altre pagès que passa dalt d’un ase. El camperol estira la corda que subjecta un altre ruc. Aquest camina literalment enterrat sota una muntanya d’userda o d’algun farratge acabat de segar.

En arribar al cim de la vila, hom ho troba tot amarat d’un silencia cru i dens, ontològic. Pràcticament no circula cap persona pels carrers. A un vehicle li resultaria impossible de fer-ho, de tan estrets com són, tants petits trams de graons i tantes giragonses. De tant en tant, en passar per la porta d’algun habitatge, se sent la conversa d’algú que deixa vessar sons i paraules en l’arrodonit i precís demòtic del país. Els carrers de Pyrgos són versos oberts a la incertesa del final. La pujada i la baixada són estrofes tenyides de qualsevol poema de Ritsos, de Kavafis o Prevelakis i en ells es descobreix l’escenari mil·lenari de l’èpica inflamada de Katzanzakis.

Encara que Pyrgos queda lluny del mar (no pas en línia recta, però), una salabror xopa amara la seva atmosfera. L’atzur i el turquí del cel i la mar circumdants tenyeixen l’arquitectura humil i insonora del llogarret encimbellat. Pyrgos és una vila blava, tota ella traspua blavor; fins i tot als murs encalcinats se’ls ha encomanat el tint celest que, en les hores de màxima insolació, adquireix una qualitat fosforescent, encetada.

Gairebé a l’extrem de la banya meridional, enmig d’un paratge d’ondulacions decantat lleugerament des d’allò que constituïa la boca del cràter fins al mar, s’hi ha descobert les restes més antigues d’assentament humà. Les restes arqueològiques corresponen a l’època minoica, a la pretèrita època en què, a Creta, li va tocar fer el paper de directora d’escena i d’orquestra. L’època en què tota la riba oriental mediterrània seguia els dictats de la talassocràcia de la gran illa a mig camí de Grècia i Egipte.

Als nadius de Santorini, sembla que els fa un cert enuig, com si fossin a punt de fer-ne escarafalls, quan se’ls pregunta si les fabuloses i singulars restes arqueològiques d’Akrotiri són restes minoiques. Alguns entesos contesten amb un lacònic “són per l’estil”. Com si tinguessin a menys que el seu antic país quedes assimilat a la remota cultura del Minotaure. És d’esperar que d’aquí a poc temps la cosa quedarà absolutament determinada i establerta de manera indubtable i irrebatible.

El paratge que envolta les ruïnes és un gran testimoni de l’activitat volcànica de l’illa. Les excavacions han posat al descobert un pou immens i, de dins, en van sortint, ara l’una, ara l’altra, les parets, teulades, portes, finestres, carrers, etc., d’un vetust llogarret, una vila molt antiga. Una vila que com a mínim testimonia que al segle XV aC l’illa tenia uns assentaments importants, amb uns avenços tècnics i artístics molt notables. No és un dir. Si no es tracta de restes minoiques, es tracta d’un poble situat en un estat històricoevolutiu, com a mínim, igual al de la Creta minoica.

La troballa fou realitzada el 1967 per un equip d’arqueòlegs grecs, i les restes posaren de manifest un fet dramàtic: igual que Pompeia, allò que avui és Akrotiri va quedar, fa molts mil·lennis, soterrat sota tonnes i tonnes de cendres volcaniques, expel·lides pel cràter veí. Alguna diferència, però, deu haver-hi amb Pompeia, ja que a Akrotiri no han trobat restes humanes que haguessin quedat atrapades per l’erupció, cos que succeí a la ciutat romana.

D’això se’n deu poder deduir que fou una erupció amb una pluja de cendres molt lenta, la qual cosa degué possibilitar que els seus habitants tinguessin l’oportunitat de tocar el dos i posar-se a recer segur. La vila, i tot el seu entorn, buida d’habitants, va anar quedant colgada a poc a poc de capes i més capes de cendra, fins que desaparegué literalment de la superfície de l’illa. Ara les excavacions, a part de la vàlua arqueològica i històrica, permeten fer-se una idea més exacta de com devia ser el relleu de l’illa abans de la immensa i espessa pluja de cendra. Ben segur que, un cop acabada l’erupció, algú més va tornar a ocupar l’illa. ¿Eren els mateixos habitants, que tornaven per trobar nous assentaments en llocs de terreny prou sòlid i productiu, o bé passats alguns segles els nouvinguts ja pertanyien a alguna altra ètnia? Més preguntes: aquesta erupció correspon al gran cataclisme de l’illa produït al segle XV aC o bé en va ser una de posterior? La investigació i recerca arqueològiques de l’illa posaran, algun dia, totes aquestes coses en clar.

De tota manera, una cosa que crida força l’atenció a l’illa és l’obstinació dels seus habitants per ocupar un sòl tan extremament inestable i perillós. Una generació darrere l’altra s’ha entossudit a enfonsar les seves arrels en aquell terra volcànic. I no pas, precisament, en els llocs més arrecerats (si és possible que n’hi hagi algun) dels exabruptes del cràter. La cosa que crida l’atenció, doncs, és que, tractant-se d’un sòl amb una freqüència important de moviments sísmics, els habitants hagin establert els habitatges ben bé al llarg de la creta del cràter (del mig cràter val més dir, però no per això d’activitat menys previsible). Potser convé dir que, només durant el segle vint, a l’illa hi ha constància d’un nombre considerable de tremolors i sotragades que han quedat enregistrats en l’escala de Richter. Si un mal dia es produeix un moviment sísmic de prou intensitat, la primera cosa que seguirà ineluctablement la llei de la gravetat i la caiguda dels cossos seran precisament totes aquelles casetes enfarinades que avui són l’atractiu principal de l’illa. Qui hi sigui a dins no tindrà pas l’oportunitat dels seus avantpassats d’Akrotiri.

La situació posa sobre la taula aquesta mena d’indolència imprudent i eixelebrada que la humanitat és capaç de produir davant de perills més provables que l’estant sotjant i amenaçant silenciosament. Segurament la distància cronològica entre aquests fenòmens devastadors és massa llarga, no s’adapta prou a l’escala temporal de les generacions humanes, per colpir-les i alertar-les de la dissimulada, quieta i letàrgica (però molt real i efectiva) catàstrofe que pot engolir-les sobtadament i en un lapse brevíssim. Per què l’home pot arribar a un grau tan alt d’incomprensible i imprudent resignació, exposant-se de manera tan pregona a la seva pròpia ruïna?

De Santorini mereix destacar l’esforç que aquest petit país ha sabut fer per mantenir-se al pas d’això que s’ha anomenat progrés. Tot i que aquest mot pot produir una ambigüitat semàntica esbalaïdora i referir-se a situacions o fets que sota la categoria de “progrés” només deixen espai per a l’estupidesa humana, el cas de l’illa és digne de ser remarcat.

Santorini ha sabut reconvertir un llegat arcaic, una herència immemorial, en una font d’ingressos, un element d’atracció molt important per al visitant, per al turisme. Es tracta del que ja s’ha explicat abans, la seva arquitectura popular; avui reciclada (per utilitzar un llenguatge tècnic i modern), és un patrimoni fet inversió econòmica molt rendible. Però és un patrimoni arquitectònic d’un innegable valor.

A l’illa també han sabut treure partit d’altres coses, especialment d’aquelles que són una pervivència de la seva rusticitat mil·lenària, per exemple: el transport, la força del transport, l’ase. A tot Grècia l’ase és un animal força freqüent. En alguns llogarrets del continent, encara és utilitzat ocasionalment i per a algunes feines agràries específiques. Ara bé, a Santorini, li han donat el mateix servei que a la seva arquitectura: un element més de reclam turístic. Així trobarem alguns propietaris de rucs que els utilitzen com a inversió, com a eina de treball per a la seva particular empresa de transport. Això, és cert, ha estat possible gràcies a les característiques orogràfiques de l’illa. Doncs bé, l’illenc, astut, pràctic i realista, ha sabut donar una nova utilitat als seus ases. Si fins a cert moment l’activitat agrícola constituïa la dedicació exclusiva d’aquests animals, ara, en gran quantitat, pugen i baixen carregats de turistes per un camí tortuós i costerut que comunica l’embarcador amb la capital de l’illa. És a dir, s’enfilen per la paret del cràter. Els turistes s’ho passen d’allò més bé, mentre el limfàtic i resistent animal aconsegueix una bona renda per al seu amo. No deixa de sorprendre, a certes hores del dia, veure sortir d’una petita travessia un home, amb bastó i gorra, que estira una corda, a l’altre extrem de la qual hi ha una corrua d’ases que marxen cap a la feina o ja en vénen.

Santorini és, doncs, un país interessant. És l’illa més meridional de les Cíclades, ja només el mar la separa de Creta. Tot i que les distàncies navegables a les altres Cíclades requereixen algunes hores, en dies d’atmosfera transparent es veu perfectament el relleu de les illes veïnes. La seva silueta oscil·la del fúcsia i magenta de primeres hores del matí i el capvespre fins al torrat del migdia. Fan una gran companyia i un gran efecte veure-les allà, aturades, estàtiques, permanentment ancorades al seu lloc com vaixells mastodòntics. Anafi, a llevant, la més propera, Folégandros, Sikinós i Ios, al nord. Acomboien en un cercle obert el volcà distret de Santorini, totes elles torrant-se sota la llum zenital i sota el pes de la història venturosa, comuna i mil·lenària. Una història teixida pel pas inesgotat de vaixells i gent que, des que la humanitat és tal cosa, no ha fet res més que posar-hi i deixar-hi la seva petja.

Una vila del nou-cents: Sant Feliu de Guíxols

20 dimecres jul. 2011

Posted by in Una vila del nou-cents: Sant Feliu de Guíxols

≈ Deixa un comentari

Una vila del nou-cents: Sant Feliu de Guíxols

Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès 1997

1ª edició: 1997

2ª edició: 2011

Aquest llibre és una mirada retrospectiva sobre la ciuta empordanesa, amb un recorregut literari per les primeres dècades de la segona meitat del segle XX.

Carrers, places, gent, l’entorn de la ciutat, costums i mode de viure, botigues, col·legis, organitzacions…, amb un èmfasi especial en els anys del boom turístic i l’afluència massiva d’immigrants. Una època que marcà una profunda inflexió en el rumb de la ciutat.

Índex:________________________________________________

Introducció. pàg. 3

Capítol 1: el segle XX a St. Feliu de Guíxols. pàg. 8

Capítol 2: L’entorn immediat de la ciutat: el sector nord. pàg. 13

Capítol 3: L’entorn sud: platja i litoral. pàg. 19

Capítol 4: L’entorn de llevant. pàg. 24

Capítol 5: L’entorn de ponent. pàg. 28

Capítol 6: L’entorn llunyà de St. Feliu de Guíxols.pàg. 33

Capítol 7: La comunicació i els transports a la ciutat pàg. 47

Capítol 8: Els carrers i la venda ambulant pàg. 56

Capítol 9: Els carrers i la gent. pàg. 65

Capítol 10:Política, turisme,. pàg. 75

Capítol 11: Institucions i lleure. pàg. 83

Epíleg. pàg. 103

Capítol 1: El segle vint a Sant Feliu: punt i a part?

 És evident que, al pas del temps, en la nostra ciutat hi ha hagut i s’hi han produït molts canvis. Canvis que han anat modificant més de pressa o més a poc a poc la cara de la geografia urbana de la ciutat, la nostra parla, costums…

Des de la primera població indigeta que, en la nit dels temps es va assentar al Fortim, fins a la fesomia urbana actual de Sant Feliu, quants canvis han arribat a produir-se. Imagineu-vos poder posar l’ull en el visor d’un dispositiu per on passa a gran velocitat tota la seqüència de la Història. Contemplar, així, en pocs minuts i amb una successió trepidant d’imatges, tota l’eclosió i expansió urbanística de la nostra vila. Primer saltant del Fortim i  ocupant petits espais a prop de la riera de ponent, que desguassa a la platja. Després l’aparició sobtada, com la d’un immens rovelló, del cenobi benedictí. De primer, potser, es tractava d’una petita esglesiola que es va anar eixamplant fins a ocupar tot l’espai del monestir que coneixem. Després, una imponent i solitària baluerna de color de mel envellida, que s’imposà per damunt d’una botànica més esponerosa que la dels nostres dies. Una vegetació gairebé indemne decantant-se amb un suau balandreig, per obra del garbí, que es devia entaular, cap a mig matí, més o menys com ara. Aquest nostre vent, devia pentinar sense cap obstacle la majestat de la badia solitària, pura. L’oreig, enfilant-se, després, pendís amunt per la petita conca, sense topònim encara, i recargolant-se en un gegantí tirabuixó a dalt dels darrers turons de la vall, i amarat d’humitat i salabror, es llançava de cap a les fondalades de la vall d’Aro.

De primer, veuríem un monestir emmerletat que a poc a poc va essent envoltat de barraques. Ajocades i arraulides a l’empara del monestir. Busquen redòs entre el cenobi i la riera, i s’estiren, esporuguides, cap a marina al llarg de la riera de les Comes fins al Raig. Després, en la marxa irrefrenada del temps, aquestes barraques s’escampen més i més. Algunes d’elles es volatilitzen i, en el seu lloc, apareixen algunes edificacions més consistents de pedra i teula. Edificacions que, de primer, amb precaució i malfiança salten l’obstacle de la riera i s’acosten estirant-se cap al Puig (es Puig) de la part més baixa de la conca. Després tot va encara més de pressa: més cases, més barraques, apareixen unes muralles…, barques i més barques a la sorra de la platja (“plaja”). Edificacions i més edificacions que s’esmunyen per la muralla, que no les pot contenir, i que van empassant-se-la, esborrant per sempre més, espais que mai no havien estat trepitjats sinó era només per collir-ne alguna cosa per dur a la boca.  El llentiscle, la farigola, el tomaní, el fonoll, el romaní, l’esbarzer, l’atzavara, alguna alzina surera, molts cirerers d’arboç, moreres i canyars… Tots amos i senyors, per mil·lennis, de la conca i de la seva solitud tel·lúrica. Tots reculen deixant espai a un nouvingut, a una criatura que també va arrelant, obstinada, en la petxina oberta al blau rutilant de migjorn.

la platja als anys 50-60 del s.XX (foto: Espuña)

 La geografia urbana es va eixamplant, intramurs i extramurs: Tueda apareix més enllà de la muralla,  estirant-se en direcció cap a una riera de llevant encara més petita. És una munió d’habitacles sense l’empara de la muralla que, com el Raig, assumeixen resignats conviure amb l’espant imprevisible de les ràtzies de pirates, que de tant en tant espaordeixen la població.

Cada vegada més, el recinte emmurallat va quedant sobreeixit i la massa urbana s’estén i s’infla. Primer, potser, buscant el terreny més planer, cap a Bujonis. Després, ja més decidida, començant a vorejar i a enfilar-se pels turons centrals de la petita vall, que com un amable bací ofereix discretes talaies sobre la població i la marina: els turons d’es Puig i el de les Eres.

Tot l’entorn urbà estaria, aleshores, ple d’hortes, saions i vinyes, que, empeses també per la urbanització, anaven fugint del pla mariner, ocupat ara pels habitacles, cap a les alçades que encerclen la conca.

 I així ocupant progressivament l’espai d’aquest redós marí, la nostra població ha anat creixent de forma irregular i potser a batzegades. Esborrant les senyes de l’orografia natural de la vall, trastocant la beatitud, la solitud i el silenci primigenis del lloc per un petit garbuix d’efervescència cada vegada més decidida: l’activitat humana, amb els seus encerts i errors, sorts i dissorts, gràcies i desgràcies, comèdies i drames, obradors i habitacles, places i carrers. Així, constantment fins a les darreries del segle dinou, punt que marca una inflexió en el ritme més o menys ensonyat, plàcid, del creixement guixolenc fins aleshores.

 Si féssim cas al dibuix del paisatge urbà de la nostra ciutat que ens deixà Gaziel, veurem que durant la primera meitat del segle XIX s’imposa un decidit procés d’industrialització de la vila. Un procés que la projecta, amb un salt molt pronunciat, cap a una nova fesomia.

Aquesta industrialització ve oferta amb generositat per un producte del mateix entorn natural de la vall (i de tota la comarca, i encara de més enllà): el suro.

L’impacte que causa aquest procés és tan acusat que en poc menys de cinquanta anys, Sant Feliu de Guíxols passa de ser una vila bàsicament marinera, que anava fent la viu-viu, a un rumbós (tal com li agrada de dir a Gaziel) i primmirat aparador de la petita burgesia comarcal de Catalunya. Una petita ciutat amb vel·leïtats de projecció internacional, impulsada per la palanca de la indústria surera. A partir dels inicis del segle dinou,  a Sant Feliu, proliferen arreu, com el reig a finals d’estiu, un gran nombre de fàbriques i petits obradors casolans de la indústria del suro, igual que passa a les viles germanes de Palamós, Palafrugell i, fins i tot, Begur. Però aquí, a Sant Feliu de Guíxols, la petita burgesia s’ensenyoreix: projecta un passeig com no n’hi ha dos, un port i un ferrocarril. Són portes obertes al món i també són  carta de presentació d’unes condicions de vida que no es podien sospitar gairebé un centenar d’anys enrere.

racó de llevant als 50 del segle XX (foto: Ll. Palahí)

Aquí hi ha el gran salt en la Història de Sant Feliu de Guíxols. Aquest moment decisiu, tant en el seu inici puixant com en el seu declivi, és el capítol de la història de la ciutat a què Gaziel dedica els seus dos llibres[1]. També és el mateix moment que ens explica Eduard Bardas[2], encara que el seu llibre està més centrat en el primer decenni del segle XX. La visió que ambdós guixolencs ens donen del Sant Feliu del tombant de segle XIX i entrat el segle XX és curiosa, perquè és força coincident.

Per la banda de Gaziel, a part de la seva meritosa prosa, hi ha una visió que traspua condescendència, amb un deix aristocratitzant, una mica afectat. Fins i tot en alguns moments les paraules de l’escriptor guixolenc xerriquen amb una sonsònia amarada de distinció social i, sobretot, d’actitud retrògrada de totes totes. Mireu si no: “Durant tot el darrer quart del segle XIX, a Sant Feliu encara ningú no sabia que existissin les classes socials -aqueixes classes socials que després han donat i donaran tanta feina. Hi havia rics i pobres, això sí, com n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. Però rics i pobres convivien tan bé, que tots plegats formaven com una mena de germandat humana, on ésser ric o pobre era com ésser alt o baix, ros o bru, esquerp o simpàtic- i res més.“[3].

És a dir, que en aquella convivència excelsa de finals de segle XIX, fins i tot devia donar gust de ser pobre. Era tanta la benaurada placidesa que amarava la convivència ciutadana que qualsevol conflicte que pogués produir-se per qüestions de classe social quedava desactivat de forma automàtica, de tan pròpies de la naturalesa de les coses que hom considerava les diferències entre la ciutadania.

 De manera inesperada, per la banda d’Eduard Bardas, hi ha un acostament a Gaziel pel que fa a la valoració de la situació. Dic “inesperada” perquè aquest altre guixolenc provenia d’una família obrera, i tanmateix aquesta espècie d’idil·li entre els dos sectors socials també acaba essent una referència en l’obra de Bardas: “… I mai més ben emprada que en aquest cas la paraula, perquè, de fet, això venia a ésser, poc més o menys, una fàbrica de taps de llavors a casa nostra: una vertadera companyonia, una associació lliure i xiroia, de companys, d’amics, de gairebé familiars, on per una mena d’afinitat de temperaments i un força just sentit de la proporció, fruit aquest ben assaonat de la nostra nissaga empordanesa, aquell qui, per casualitat, era l’amo, semblava sempre com si s’esforcés a aparèixer en públic representant la menys quantitat d’amo possible; i aquell a qui li tocava d’ésser treballador senzill, doncs, pel seu cantó, feia exactament el mateix, sense per això deixar mai de complir religiosament amb el seu deure, o sigui que aparentava ésser com menys assalariat millor. Una potència, doncs, enfront de l’altra; quelcom així com dos pols oposats, però sempre solidaris en l’acció comuna, sobresortint-ne aquestes dues afinadíssimes actituds personals noblement sentides: “jo no vull ser massa amo”, “jo no vull ser massa mosso”. Això donava per lògic resultat que brotés, espontània i esplendorosa com una ben anivellada clapa de lleteroles en terra propícia, la fórmula ideal de germanor i d’equilibri social ben entès, que si potser a primer cop d’ull hom podia confondre amb un altiu “ei, cadascú al seu lloc!”, immediatament, es transformava, de fet, que és el que compta, en “i un lloc per a trobar-nos-hi tots plegats, amos i treballadors” en santa pau i alegria…”[4].

  Bé, la coincidència de plantejaments d’ambdós autors ganxons respon a una autèntica realitat? Anaven, objectivament, així les coses, a les fàbriques? Empresaris i treballadors podien conviure en les pròpies fàbriques amb la plàcida i joiosa germanor que ens descriuen, oblidant la seva situació material-real, o sense que aquesta seva real situació interferís en llur relació?

Potser uns pocs estudis amb què comptem, sobre la conflictivitat social/laboral de l’època, ens podrien orientar en aquesta qüestió. Malgrat tot, deu ser ben veritat que tant  Bardas com Gaziel varen viure i sentir aquesta situació tal i com ens la descriuen. Empesos per l’afany lúdicoliterari de fer-ho no els calgué contemplar la situació que descrivien cercant-hi l’objectivitat científica de l’historiador. La seva visió, repetim-ho, és una recreació literària de la seva pròpia subjectivitat, i per això ja es justifica per si sola. Però, i sobretot,  la seva coincidència caldria buscar-la en una època de la vida que correspon a la infància i l’adolescència, etapes que, molt sovint, el record que en guardem tendeix a celebrar i a magnificar. No solament magnifiquem o enyorem les nostres situacions personals en aquestes etapes de la nostra vida, sinó que, fins i tot, magnifiquem i enyorem el context social que va envoltar aquestes etapes.

Personalment recordo, de jovenet, haver sentit a dir a la meva àvia paterna més d’un cop: “mai no hem estat tan bé com en temps de la República”. I això ho deia en uns moments en què les condicions materials de vida eren les millors de què mai havia gaudit. De fet, deixant de banda el vessant polític de la declamació (això ho afirmava en ple franquisme), en la seva vellesa enyorava una etapa en què, tot i les privacions materials que hagué de patir-hi,  estava en plena joventut, una etapa d’il·lusions, projectes, esperances. Per tot això, que ja se li devia haver anat apagant, recordava amb delit i enyor aquella època passada. Probablement quelcom així degué passar pel cap d’aquests dos escriptors guixolencs: llur mirada retrospectiva és més potent que el paisatge ja un poc esblaimat que volen mirar. Sovint, en aquestes situacions, hom ja no sap on acaba allò que encara és un mateix i on comença allò que hom ja no n’és.

Bé, sigui com sigui, aquest deu haver estat el primer moment d’un gran salt endavant en quantitat i qualitat de tots els aspectes que han configurat el devenir històric de la nostra ciutat.

carrer Joan Goula, a principis dels anys 60 del s. XX (foto: Ll. Palahí)

Aquest llibre voldria situar-se, precisament, on acaben Gaziel i Bardas, just en el declivi d’aquest gran salt i en l’inici d’un altre nou gran salt que ha efectuat Sant Feliu de Guíxols, amb tot el que ha reportat de pèrdues i guanys. Se situa per allà als anys cinquanta i seixanta i en general quan la ciutat enfila la senda cap al tercer mil·lenni. Quan aquesta ciutat comença a recuperar-se de la gran patacada de la nit de la guerra civil. Tantes coses perduraven encara, aleshores,  pels carrers, les cases i les ànimes de Sant Feliu, i tantes altres noves coses anaven, aleshores, emergint  i demanant pas, foragitant les velles…

 Són anys d’afluència a Sant Feliu de molta gent forana, empesa per la supervivència, atreta per la nostra situació industrial i per la cada vegada més decidida concurrència turística, i sobretot conduïda, desorientada, pel resultat polític i ideològic d’una guerra que -obsessionat per anatematitzar, esmicolar i volatilitzar literalment la cultura i, especialment, la llengua catalana, no tingué ni el més mínim interès (més aviat tot al contrari) de fer notar a aquella gernació de treballadors i treballadores que la nostra vila (i tota la nostra terra) era quelcom més que un immens taulell per viure-hi, guanyar-s’hi la vida o fer-hi negoci. Entre els uns que venien amb total desconeixement de la postració políticocultural del país que els acollia i els altres, autòctons, que aprofitaren la formidable empenta de tota la situació per fer el seu propi estiu, i com més llarg, millor, la nostra vila, durant els anys cinquanta i seixanta, va anar perdent a poc a poc (de fet, molt de pressa) el caràcter autèntic i propi de població feta, perfilada, modelada d’acord amb la seva ànima tradicional, atàvica. D’una població conreada en el propi brou cultural, madurada i arrupida (com els nostres vins petits de taula) en la benaurança d’un entorn natural tocat de la mà de Déu, amb els peus en una mar tan humanitzada, com ho és la Mediterrània i amb el cap i l’esquena aposentats en el paradís, aleshores intocat, que era el Massís de l’Ardenya, es passava a un aiguabarreig cultural en què cada part vivia i tirava cap a on podia.

La pèrdua del caràcter mil·lenari (amb el corol·lari prodigiós d’una centúria escassa, la de la indústria surera) ha portat la nostra vila a una nova personalitat, a una nova manera d’encarar-se al seu medi, a una manera diferent de créixer i entendre el seu organisme urbà, de fet això no hauria de comportar necessàriament cap valoració negativa, és a dir, mirat des de l’objectivitat històrica, no deu estar pas prou justificat de viure-ho com una pèrdua, i a més ben segur que hi ha moltes coses que humanament podem considerar-les com un guany. Si no, ja tornaríem a ser-hi identificant el nostre llast personal amb la història objectiva que ens ha acompanyat, i allò que veuríem com a pèrdua indefectible de la nostra història personal ho jutjaríem, també, com una pèrdua de la Història general.

El Passeig de Mar a inicis del 60 del s. XX (foto: J. Rabell)

Per tant, des d’aquella  visió panoràmica  de la comprimida i mòbil història de Sant Feliu, projectada a càmera ràpida, veuríem, finalment, com la nostra ciutat, durant els anys cinquanta i seixanta, se sobredimensionà a un ritme vertiginós, deixant per tímids els moviments de creixement urbanístic que havia realitzat fins aleshores. Aquest creixement compulsiu revela un diferent batec anímic, una població diferent, que, a vista d’ocell, és el resultat inevitable, quasi mecànic i automàtic, de l’aiguabarreig hiperbòlic de mons culturals, lingüístics i anímics diferents. No només és la població qui s’ha sobredimensionat, ni no només la urbanografia, és tot el món guixolenc que ha estat projectat de manera indeclinable cap a una altra ruta, un altre rumb, un altre vaixell, una altra tripulació, feta de nadius i forans.

 No s’hi val d’enyorar el passat. Simplement gaudim aquest passat com a tal cosa:  en podem parlar sempre, fer-hi immersions, airejar-lo, repintar-lo també (si calgués). Però no podem oblidar que el vaixell va fent, encara, rumb pel Mediterrani dels temps. Rumb que hem, també, d’humanitzar, tancant un pàgina trepidant de la nostra història, que ha estat la del segle vint, i ara ja iniciant, decidits, la singladura del segle que comença.

[1]Una vila del vuitcents i “Sant Feliu de la Costa Brava”

[2]Amb ulls oberts de noi

[3]Ibid. Gaziel Ap.III Una petita edat d’or, p.43

[4]Ibid. E.Bardas “Les fàbriques” p.116-117