• Benvinguts

Josep Cullell i Ramis

~ escrits, llibres, música i pintures

Josep Cullell i Ramis

Category Archives: Assaig

Mites, miratges, desil·lusions i desenganys

09 dissabte gen. 2021

Posted by josep cullell ramis in Assaig, Mites, miratges, desil·lusions i desenganys

≈ Deixa un comentari

L’anatomia humana no sembla pas haver estat dissenyada o adaptada a la realització de certes activitats: nedar, córrer o volar, per exemple.

Alguna d’aquests accions, tot i amb això, poden ser realitzades amb alguna eficàcia, ni que sigui mínima, comparada amb l’aconseguida per altres anatomies animals. Ni córrer ni nedar poden ser comparables al rendiment i eficàcia que altres animals assoleixen, encara que les podem realitzar fins a un cert grau d’èxit (sempre i quan en limitem els objectius a assolir). Volar, en canvi, comptant només amb les nostres possibilitats anatòmiques, ens resulta materialment impossible.

Aquestes coses són de constatació plausible. Qui vulgui anar gaire més enllà de les nostres condicions naturals/biològiques, se la juga, simplement, per ximple.

Hi ha, però tot un altre immens camp d’activitats, accions que semblen propis i adaptats a la realitat de l’animal humà. 

En general, al llarg de la Història i de la geografia planetària, la convivència grupal de l’individu humà és un fet innegable. Com també en resulta d’innegable en el cas d’animals de moltes altres espècies. El resultat d’aquesta tendència a l’agrupament ha donat lloc, des d’un punt de vista històric, als fenòmens socials anomenats “civilitzacions”.

L’individu humà, considerat des d’un punt de vista còsmic, des d’un punt de vista objectiu, no sembla ser cap cosa gaire diferent de la que sembla ser qualsevol altre animal (o vegetal, també): una realitat vital amb estratègies materials per a la perpetuació de la vida. Els humans venim a ser com passeres que la vida ressegueix per travessar la correntia demolidora i implacable de l’evolució material enigmàtica de l’univers.

A qui s’entossudeixi a trobar alguna mena de sentit a la vida humana, més enllà d’aquesta acomodació material al trànsit i perpetuació de la vida en el cosmos, li resulta imprescindible de recórrer a la fantasia, imaginació, creença, por, amor, il·lusió… etc., o a altres habilitats que puguem arribar a desplegar.

Una de les conseqüències d’adoptar aquest cru punt de vista del paper que l’animal humà (i tot altre animal) juga en l’ample context del cosmos, és que ens pot  abocar a un cert desencís o decepció: resulta que totes les altres activitats que som capaços d’endegar i realitzar: cultura, coneixement, activitat artística, política, vida laboral, economia, tècnica, esports, diversions, lleure… etc., no semblarien tenir ni cap pes ni cap transcendència en la realitat de l’univers. Potser tenen o poden tenir importància o valor a l’interior del reducte personal de l’individu humà, però no tenen cap abast més enllà del lapse i del context insignificant de la presència individual humana. Tan insignificant, que no arriba a tenir cap transcendència còsmica.

Totes aquelles accions adquiririen la condició de mite, en la mesura que només tindrien sentit i eficàcia en el clos tancat de la vida dels humans. Però més enllà d’aquest tancat no tindrien cap mena de realitat objectiva ni de significació. El lligam personal i col·lectiu amb aquests mites esdevé miratge, en la mesura que actuarien d’estímul en o per la realització de noves accions, il·lusions, esperances i expectatives.

Aquest oceà de miratges seria, a lallarga, responsable de la gran seducció: oblidar l’univers real i produir, a canvi, el nostre propi univers ínfim i breu. Un nou univers. El nostre: un món virtual (que no és, per tant, el món real i natural). Un món en el qual nosaltres hi dictaríem, i hi escamparíem valors, pautes i lleis, preferències i exclusions. I això, per més allunyats que puguin estar del món real, del món natural. En definitiva, fent d’aquesta virtualitat, la nostra, suposadament veritable, realitat.

L’individu humà, doncs, pot tancar els ulls i desentendre’s d’un cosmos difícil d’entendre i d’explicar i refugiar-se en la dopamina de la cinquena simfonia de Mahler, o en la fugaç complaença del sexe, o en l’engrescadora acumulació de béns materials (també virtuals), o en la propietat fal·laç de bocins de sòl o de mar d’un planeta inestable, o en l’ addicció complaent a l’èxit, aplaudiment, acceptació, reconeixement, estimació…, per part d’altres animals humans com un mateix, o en la disbauxa seductora i insadollable, permanent o esporàdica d’emocions, sentits i desigs… O també, per a major tranquil·litat, en la convicció que la nostra situació evolutiva d’éssers amb intel·ligència encaixa a la perfecció en la realitat material de l’univers. I que, en conseqüència, no cal encaparrar-s’hi. Analitzar i buscar què deu haver-hi al darrere  d’aquests mites i miratges no deixa de ser un repte, un enigma que pot conduir a resultats sorprenents i insospitats.

Un altra cosa que caldria tenir en compte, és que en cas d’una anàlisi que demostri i denunciï l’existència de mites i miratges en la vida i tarannà humans, no vol dir de cap de les maneres que hom pugui saber o trobar-ne alternatives. En un esforç d’humilitat i sentit comú cal reconèixer que amb la possibilitat d’adquirir-ne consciència ja tindria prou mèrit.

Cultura i natura

Imaginem-nos un fictici espectador que pogués contemplar el naixement de l’univers i la gegantina explosió, big bang, amb què hauria començat tot. Un esclat esborronador d’energia i matèria gasosa que, en fraccions de segons hauria començat a organitza-se en ingredients atòmics. Aquesta hipòtesi i ficció comportaria assumir una contradicció insalvable per a la nostra lògica: la d’un espectador forade l’univers. Però el “fora” implica “lloc” i, per tant, el big bangs’hauria produït en un lloc concret. Tanmateix la idea de “lloc” només potser concebuda dins de l’Univers, segons acreditades investigacions cosmològiques. L’univers no es produeix en un lloc, sinó que és l’univers allò que crea el lloc. Per tant, és només dins de l’Univers que poden haver-hi  llocs. L’inici de l’Univers, doncs, no pot haver tingut un llocon produir-se. 

Al marge d’això, cal tenir present que si és que hi ha una frontera entre el món de la Natura i el món de la Cultura, no és pas senzill d’establir-la de manera precisa. És una tesi comuna la de dir que tot allò que surt de la mà humana formaria part de la cultura (que omple de contingut tota civilització), en canvi tot allò directament produït per la Natura seria una altra dimensió de la realitat ben diferent de la primera. Aquesta tesi, pot semblar, de primer, força plausible, encara que, mirada amb més detall, la distinció entre un i altre món, el límit o frontera entre ambdós, es torna, de seguida difosa.

Així, doncs, amb aquesta primera aproximació hom sol acceptar que els objectes produïts per l’individu humà (tant objectes materials com no-materials) i que, per tant no existeixen com a tals objectes en la Natura, constitueixen el fonament, la matèria prima, del món de la Civilització, el món de la Cultura. 

Tanmateix, si agafem, per exemple, la producció d’eines posades al servei de la supervivència, podem veure que en alguns animals no-humans també es produeix un fet molt semblant, si no el mateix i amb el mateix objectiu. Alguns animals amb una capacitat cerebral poc o molt inferior a la dels humans també saben produir eines, objectes que com a tals no trobem en la Natura i amb els quals obtenen èxit en la seva supervivència, especialment pel que fa a l’alimentació i l’obtenció de refugi. 

            Per qüestions d’ordre pràctic, anomenarem, sovint, Món Primeral món natural i Món Segonal món cultural, el món de la civilització. També, de tant en tant, apareixeran alguns sinònims: món real, per al natural i món virtual per al segon. 

            Els inicis prehistòrics de la col·lectivitat humana mostren individus a la recerca de mitjans per a la seva supervivència biològica: aliment, abrigall, salut… D’aquesta etapa d’una vida, solitària o col·lectiva, dedicada de manera ineludible a la recol·lecció i cacera de tots aquells bens que contribuïen a la supervivència (i que, per tant, l’escenari irrenunciable i exclusiu d’actuació no era altre que el Món Primer) hem passat a una situació d’una diferència insondable: el Món Primer ja no constitueix, ara, per a molts individus de les col·lectivitats humanes, l’escenari principal i immediat de les accions que garanteixen directament supervivència biològica. A més, llevat del sector primari en el món de la producció econònica, el contacte constant o permanent de l’individu amb el Món Primer cada cop és menys habitual.

Què pot haver contribuït a un canvi tan pregon? Ho hem d’analitzar a continuació. Primer, però, caldria il·lustrar aquest nou escenari.

L’individu humà del món occidental ha acabat vivint en un marc físic i real que és gairebé resultat exclusiu de la seva pròpia acció, una acció que hom sol qualificar de cultural (això es produeix en tot el planeta, no només en el món anomenat occidental, és veritat, però en àrees planetàries d’economia deprimida la situació de dependència lligada al Món Primer és encara molt freqüent). L’urbanisme i la construcció dels gratacels de Manhattan, per exemple, ha ocupat i encara ocupa una gernació d’obrers de tota mena de rams industrials que converteixen el seu dia a dia en una experiència sense cap contacte amb el Món Primer, llevat només de l’aire que respiren i de l’aigua que beuen. L’administració d’empreses, tant les lligades a la indústria com al comerç, comporta un altre nombre immens d’individus tancats en un despatx, una aula, una botiga o taulell de comerç, un laboratori d’investigació… El mateix passa amb la gran majoria de la gent que viu, s’ocupa i gestiona les empreses lligades al sector terciari o de serveis. En definitiva, sobretot (però no exclusivament) en allò que considerem món occidental, la vida de l’individu humà queda molt definida per la seva dedicació a activitats ubicades a distancia considerable del Món Primer.

Per fer una mica més gràfica aquesta situació, podem comparar-la amb una altra de ben diferent que encara avui és accessible (tot i que no de manera gaire fàcil): l’estudi o observació de pobles primitius (qualificatiu, aquest, improcedent del tot, però que ara orienta bé la intenció). Mirem l’estil de vida d’algunes societats nadiues americanes, tal com eren al segle XVIII fins a mitjans del següent, quan es corona gairebé de manera definitiva un genocidi que encara no ha estat prou denunciat des d’una perspectiva internacional. La literatura especialitzada i la filmografia dedicada a la història del Far Westnordamericà n’ofereix un panorama força interessant. Les col·lectivitats indígenes de les grans praderies nordamericanes vivien plenament integrades adaptades a una etapa evolutiva pròpia, més aviat, del Paleolític: la recol·lecció, la cacera i migració estacional eren les pautes habituals d’aquelles col·lectivitats. La seva presència i contacte amb el Món Primer eren permanents.

Si comparem el mode de vida implementat a partir de la revolució industrial amb el d’aquests pobles nadius, podem veure de seguida que els canvis en el mode de vida són abismals. Els canvis i diferències es detecten a tots nivells de la vida individual i del grup. Però a mode de síntesi podem limitar-nos i fixar-nos en el fet que en la vida occidental s’ha acabat imposant un nivell de distanciament considerable i creixent en l’entorn natural, material (còsmic, en definitiva).

Per descomptat que en el mode de vida propi de temps tan reculats com en el Paleolític, investigadors, arqueòlegs, historiadors i paleontòlegs hi han trobat mostres paleses d’activitats, amb els seus resultats corresponents, que avui hom no té cap objecció a l’hora de qualificar-los com a fets i com a mostres palpables de vida cultural, de molts tipus: eines, pintures, escultures, teixits, construcció d’habitatges…, per exemple, que posen d’evidència l’assoliment de certes tècniques que les feren possible. I que, en definitiva, fan escaient proclamar i reconèixer un determinat nivell tècnic i cultural d’aquells pobles. El reconeixement de la presència d’un determinat nivell cultural els resulta, doncs, innegable. 

Quant a aquest temps reculat, podem considerar l’individu humà com una mostra de material còsmic abocat a la Natura per tal de mantenir i perpetuar la seva existència. Inicialment, l’escenari irrenunciable de tal propòsit ha estat l’entorn natural. El lligam estret, íntim, amb tal l’entorn imposava una sintonia constant entre el ritme i l’ordre naturals i el ritme vital de la criatura humana. És igual que aquesta tingués un coneixement teòric, empíric i contrastat molt limitats de la realitat natural i còsmica. El coneixement era una eina al servei de l’eficàcia en l’adaptació a l’entorn.

Arriba un moment, però, que el coneixement i l’acció desplegats permeten que l’individu humà es descobreixi a si mateix alliberant-se progressivament d’aquella dependència de l’entorn natural. En darrer terme, però, aquesta dependència hi serà sempre, encara que potser d’una manera indirecta, aplaçada, difusa i, fins a cert punt, negligible, amb el pas de mil·lennis.

Aquella criatura, aquell material còsmic, deixa de sentir-se obligada a abocar-se de manera permanent sobre el seu entorn natural i comença a dibuixar una altra trajectòria: ara el seu punt de màxim interès apunta cap a si mateix. El material còsmic esdevingut individu humà que ha pres consciència, ha desenvolupat consciència i la seva atenció va apuntant cada cop de manera més exclusiva cap a si mateix. I ho fa, no pas amb l’objectiu de supervivència biològica (cosa garantida amb suficiència), sinó amb altres objectius i propòsits.

Aquest procés no és immediat i no té una frontera diàfana i estricta que delimiti un abans i un després: hi ha moltes accions humanes individuals i col·lectives que són preludis insospitats d’aquesta tendència a corbar-se sobre si mateix com a objecte d’interès cada cop més exclusiu  . Unes accions que, poc a poc, converteixen el fet cultural en substitut del fet natural: l’individu viu en i d’un món bastit amb material cultural, que ell mateix ha dissenyat i desplegat. La producció i manteniment del foc, les primeres eines de percussió i tall, el pas cap a col·lectivitats sedentàries damunt d’una organització agrícola i ramadera, l’intercanvi de béns i mercaderies i l’aparició de mercat amb un valor de canvi, cada cop més generalment acceptat… constitueixen el balboteig d’un camí orientat cap a l’emergència d’un entorn cultural com a escenari vital i gairebé únic de l’individu humà. Poblats i ciutats, avenços i revolucions tècniques, industrials i tecnològiques posteriors sancionen amb major fermesa aquest itinerari que es prodiga més aviat o més de pressa per tots els racons del planeta. Tots els prolegòmens històrics i estratègies inicials que condueixen l’individu humà al Món Segon es condensen amb molta rapidesa en un fet insòlit: primer el descobriment d’algun material, d’algun bé, que pot ser intercanviat per altres materials o béns que inicialment l’individu no té, però que vol o que necessita. Quan hom descobreix aquest material i la seva vàlua, la seva vida adquireix unes condicions insòlites, fins a aquell moment. Un avantatge molt importat d’aquest descobriment és que l’individu pot concentrar la seva dedicació a obtenir, de manera molt més efectiva, la diversitat de materials i objectes que necessita per a la seva existència: no cal, ja, desplegar l’activitat en mil direccions diferents per acaparar i posseir allò que li cal. Ara pot concentrar la seva activitat en dues accions determinades: primer, produir només aquell bé que li pot servir d’intercanvi, i, segon acudir al mercat on podrà fer efectiu tal l’intercanvi. Inicialment el bé produït tindrà un valor intrínsec. Trenar cordes i cordills, per exemple, dóna com a resultat una mercaderia que ha de resultar útil a molta gent. La fabricació especialitzada d’eines o la producció intensiva de determinats productes agrícoles o ramaders, o metal·lúrgics, etc., aporta a la col·lectivitat objectes d’un valor reconegut i objectiu. No cal apostar per la seva utilitat esperant que tothom hi confiï, o perquè tothom els vulgui posseir, o perquè algú hagi explicat que té una utilitat futura en alguns moments a determinar…, no. La seva vàlua va lligada al seu ús reconegut i comprovat tantes vegades en moments anteriors i presents. 

Ara bé aquest valor d’ús se sublimarà històricament a tota velocitat transformant-se i concretant-se en un objecte sense ús: la moneda, per exemple. La moneda, després d’una trajectòria realitzada a través de coses com metalls que sí que tenien un ús, ni que fos decoratiu o sociocultural, només té valor d’intercanvi, perquè la gent creu i admet que té tal valor. Però objectivament no en té cap de valor d’ús, només valor d’intercanvi. Un valor, doncs que es basa en una confiança general de la població. Es tracta, però, d’una confiança cega, o d’una ficció que ha enlluernat i captivat la col·lectivitat? Doncs, no. Perquè l’individu comprova de manera constant que aquest valor, aquest material malgrat que no mostri cap ús concret, ni, per tant, cap valor d´ús, funciona a la perfecció com a valor de canvi en el mercat. Com pot ser això? No en sap el perquè, però funciona. I, fins a cert punt, saber-ne el perquè resulta del tot indiferent.

És potser aquesta indiferència que fa possible, al llarg de la Història humana, l’evolució i transformació del material, de l’objecte físic que és un valor de canvi en un objecte que no en té res de material: una entelèquia. Els números.

Els números, que no constitueixen cap realitat material, cap realitat natural, permeten investigar i traduir la realitat material. Els números no són enlloc, però tenen una presència abassegadora en la realitat material del Cosmos i també en la realitat cultural del Món Segon. No deixa de ser astoradora, insòlita i enigmàtica la realitat d’una presència que no té existència material real.

Amb la presència del número en el Món Dos, l’individu encara pot concentrar més la seva activitat i fer més efectiva la seva pròpia existència. És veritat que les lleis de l’economia demostren com la presència d’aquesta entelèquia ha de mantenir alguna mena de contacte o relació amb la possessió d’algun objecte que tingui una realitat material i que també sigui tinguda com a valor de canvi. Actualment, si no gairebé sempre, l’or o la plata, per exemple, justifiquen la moneda esdevinguda número.

Un treballador a sou, un empresari, un inversionista, un científic, un artista… limita el desplegament de la seva activitat vital a posseir una cosa anomenada compte(compte bancari, s’entén) on hi constin cada vegada una quantitat major de números.

I per a tal objectiu, s’ocuparà de desplegar una o molt poques activitats (professió laboral, o, fins i tot en alguns casos, vocacional) que incrementin tal quantitat. Pot desprendre’s o posseir objectes disminuint o augmentant aquests números. Fins i tot pot arribar a dedicar-se de manera preferent, sinó exclusiva, al moviment d’increment d’aquests números del seu compte bancari. Tota aquesta activitat borbolleja de manera creixent en el Món Segon. 

Una conseqüència immediata, tot i que progressiva, d’aquesta trajectòria és l’ allunyament creixent de l’individu humà, de l’ordre i ritme naturals.

Els avantatges vitals i biològics, però, hi resulten innegables: comoditat, major disposició de recursos vitals, allargament de l’esperança de vida, major temps de lleure, accés a un consum a tots nivells de béns i serveis, obtenció i increment de patrimoni individual, seguretat de vida, educació, sanitat…, etc. Probablement no hi hauria ningú instal·lat en aquest context que estigués disposat a renunciar a tals ingredients, tant a mà. Qui voldria lligar la seva existència a un contacte constant i permanent amb el medi natural que impliqués renunciar a tals exquisideses?   

Ara bé, tot té la seva contrapartida o preu a pagar. L’emergència d’un entorn i d’un univers cultural posteriors deuria ser, segurament, un resultat de mal preveure per a aquell observador fictici que hem imaginat contemplant el desplegament inicial del cosmos. Aquest observador no podria endevinar mai que una criatura plena de vida, un material indubtablement còsmic, sorgit d’aquell esclat inicial, tindria com a estratègia de la seva lluita per a la supervivència no un comportament abocat a la perpetuació biològica, sinó abocat a esdevenir campió de xutar pilotes, d’escriure grafies i lletres en una cosa anomenada paper, de fer sons i cantar-los, o fer moviments inusuals seguint ritmes o sons, d’analitzar, descobrir i investigar àtoms, molècules i bacteris, d’organitzar la convivència de grups d’individus, de conduir automòbils, fent càlculs aritmètics, manejant ginys per a tota mena d’accions, entretenint altres individus de cinquanta mil maneres diverses… I tot això, i molt més, usant, manipulant, actuant sobre objectes materials resultat exclusiu de la seva pròpia inventiva.

Aquestes coses i aquests fets, impossibles de preveure o endevinar, en l’inici còsmic, tenen com a resultat inusitat que la criatura humana, un ésser natural, es desplegui cada cop més de manera exclusiva en un medi creat gradualment per a si mateix, en allunyament i oblit progressiu del medi natural del qual ha emergit.

Si l’individu humà no hagués derivat cap a aquesta curiosa opció de permanència en el cosmos, per quina altra modalitat es podria haver decantat? Aquesta especulació no seria altra cosa que una mena d’endevinalla que requeriria un recorregut (ni que sigui només mental) riu amunt cap als inicis de tot. Però sense voler retrocedir cap a moments i situacions pretèrits de la trajectòria filogènica humana, sembla que hi ha algunes indicacions que podria orientar la recerca. Agafem, doncs, fets i situacions que resulten irrenunciables per a tot ésser viu: procurar-se aliment i facilitats per el manteniment i la perpetuació de vida. Si l’individu humà s’hagués sempre dedicat a aquestes tasques, un cop garantides a un nivell que li resultés possible relaxar o alentir una mica la seva activitat, en quina situació es trobaria?: possiblement es permetria l’ús d’uns fragments de temps que farien possible assolir objectius ben diferents dels que fins ara havia perseguit, que implicarien, de manera probable, el reconeixement  i constatació d’estar biològicament i íntimament adherit al seu medi.

Aquest seria un estat vivencial que no té res de metafísic, ni de fictici, ni de somiatruites: es tracta d’un estat lligat de manera insondable amb la presència material i real de l’individu humà en el cosmos, en el racó concret, natural, reduït en què ha tingut l’oportunitat de quedar ubicat. Per atzar?, per alguna causa? No hi ha manera d’escatir-ho, ara per ara. Però aquesta experiència, aquest estat és netament humà: l’ésser humà en tindria, així i ara, l’oportunitat de viure’l, d’experimentar tal presència de manera permanent i constant.

Les altres experiències viscudes en el context exclusivament humà del Món 2, sovint són només exclusives i reservades per a uns quants individus, molts o pocs. A més en el context del Món 2 hi funciona una lògica ben diferent de la del Món 1. En aquell, cal excel·lir en l’experiència per la qual opti, si hom vol tenir un resultat rendible en el Món 2. La seva excel·lència l’ha de portar, en bona mesura, a destacar, poc o molt, per damunt d’altres. L’esforç físic i mental que comporta és possible i estimulat, sobretot, per una gran dosi de fascinació que arriba a l’individu des del Món 2. Aquesta fascinació és apresa d’una manera que crea dependència. Si no fos així l’individu humà es desentendria del Món 2 i tornaria, potser, al Món 1 o optaria per una desaparició definitiva.

En canvi l’experiència del reconeixement del lligam amb el Món 1, no només no cal aprendre-la ni crear-ne dependència, sinó que és espontània. La seva constatació permanent no implica cap objectiu que no estigui lligat de manera estreta amb l’experiència vital. És veritat que les qüestions bàsiques i prioritàries vitals s’han d’atendre de manera constant, a diferència de la comoditat i constància amb què queden garantides per a molts individus del Món 2. Però el Món 1 desdramatitza la necessitat de trobar sentit i objectius a l’Univers i a la presència humana. La vida humana, l’autoconsciència és tan natural i espontània com l’aparició d’una supernova en les profunditats siderals. Si aquesta es veu lliure de sentits i objectius, aquella també. No és un drama és una experiència natural.  

Jurisprudència

            En el món animal no-humà no existeixen, no hi bateguen, vivències o voluntats com ara la idea d’igualtat. La igualtat no deu tenir cap fonament genètic en el món animal i, potser per això, no s’exerceix, no es practica, ni s’impulsa, ni s’exigeix.  Tanmateix, és veritat que en el món animal hi ha una dosi respectable de mostres de comportaments que, de manera afectada, creiem que és pròpia i exclusiva del món humà: caritat, afecte, solidaritat, atenció, sol·licitud, pena, alegria, tristor…

Perquè, de fet, entre els individus del món animal, en contra de la presència de llibertat, hi domina una llosa molt pesant, assumida de manera indiscutible: la llei del més fort.

            Però, resulta que aquesta llei és el fonament últim de l’equilibri biològic entre les espècies. Un equilibri que solidifica de forma incontestable una jerarquia d’espècies, que és posa en joc i es fa evident en cada acte de l’animal en quedar emplaçat en un determinat graó de l’escala de la cadena tròfica. Aquesta llei organitza la biologia animal com un imponderable intocable. En definitiva, la gestació i perpetuació de la vida acaba descansant sobre aquest fonament (també entre altres més). 

            Resulta impensable algun moviment, privat o col·lectiu, en el món animal que s’esforcés en promoure una relació d’igualtat entre espècies o intraespècies. Seria, aquest, un acte inaudit que implicaria reconèixer l’eclosió inicial del dret, dels drets, a l’interior del món animal, una ficció que només té espai en el món literari de les faules i les narracions al·legòriques, però que no té cap presència en la realitat natural i biològica dels animals no racionals. 

            Ara bé, tenim una tendència o orientació clara, habitual i permanent de considerar que el món dels animals irracionals és del tot diferent del món dels humans. En les col·lectivitats humanes ha anat emergint, a través de la Història, un fet batejat com el reconeixement i assumpció de l’existència de drets. És veritat que el ritme de l’assumpció i respecte d’aquests drets no té un mateix tempode realització i d’exercici pràctic en les diferents col·lectivitats humanes, però en totes elles, més aviat o més tard  hi sol acabar emergint.

            Aquesta distanciació dels humans respecte del animals no elimina, però, el perill de desaparició, d’anorreament, d’extinció d’individus humans  i de col·lectivitats. En el món humà també hi ha hagut de manera necessària, davant de perills, el recurs irrenunciable a l’autodefensa, tant d’individus com de col·lectivitats. I així com en el món animal hi ha comportaments agressius que posen en perill la supervivència d’individus o de grups (per causes i raons diverses) en exercici de la llei del més fort, com també hi ha comportaments al servei de la supervivència tant d’individus com de grups d’animals, aquestes modalitats de comportament, tant les agressives com les de defensa, també són presents en el món humà.

            Veiem, doncs, que la suposada diferència entre món animal i món humà potser no sigui tan absoluta i determinant, malgrat que les modalitats d’agressió i de defensa puguin tenir pràctiques diferents en un món i en l’altre.

            El món de la jurisprudència és, en gran mesura, escenari de la pràctica i de l’art de la deducció. La justificació d’una sentència demostra la seva legitimitat o bé en sentències i casos anteriors, o bé en un acte de deducció a partir del redactat dels codis legals establerts. Però l’establiment de codis no garanteix sempre que no s’estigui duent a la pràctica allò que és permanent en el món animal: la llei del més fort. O no és també el més fort, individu o grup, aquell que imposa o estableix tal codi amb l’objectiu camuflat de perpetuar-se com a dominant? Si hom admet aquest particular, no li queda cap altra opció que haver d’admetre que la llei del més fort és de vigència permanent tant en el món animal com en l’humà. En el món de la civilització, doncs, s’hi prodiga amb força la mateixa llei que la de la Natura, per més que hom hi sublimi, dissimuli o en tenyeixi la tàctica. L’estratègia és la mateixa.

            Ja en el Món Antic la connexió entre l’acció del més fort (sigui individu o col·lectivitat) i el corpusde qualsevol redactat de jurisprudència era una qüestió reconeguda i divulgada. Malgrat aquest reconeixement i constatació, els esforços per amagar-la o dissimular-la hi eren i hi són, encara avui, ben presents.

            La jurisprudència permet garantir unes condicions de vida social amb unes determinades característiques. La jurisprudència és un recurs per a tal garantia quan el recurs a la força bruta, a la violència armada no convé (per la raó que sigui). Però les capes més elevades en les jerarquies socials, els més forts, poden substituir un recurs per l’altre quan ho considerin necessari en defensa de la seva situació. I per tant, sempre és possible revertir l’estratègia de domini, quan, al més fort, li sembli convenient. D’això, doncs, resulta relativament senzill concloure que tot jurista, en exercici de la seva professió i esforç, queda afrontat a haver de decidir entre esdevenir un simple gestor de la llei del més fort o un revulsiu contra aquesta llei, contra el més fort, en definitiva.

            La jurisprudència, com a institució legalitzada de la llei del més fort, usa també altres recursos i estratègies per justificar-se (que no és sinó una manera de afermar-se o de defensar-se): proclames de drets (que suposadament tota població ha d’aprovar i d’abraçar), discursos sobre suposats objectius d’igualtat social, discursos sobre la pretesa igualtat d’aplicació de la llei… Es tracta d’un revestiment ideològic llançat a la recerca d’adeptes i incondicionals del redactat jurisprudencial, com a estratègia contra tot intent de canvi de situació en el domini del més fort.

Monogàmia.   

En les circumstàncies històriques de la humanitat, sembla que hom hauria optat per la vida grupal com a pauta eficaç de supervivència i, per tant es tractaria d’un modalitat que no requeriria cap justificació ni biològica, ni còsmica, ni psicològica, ni de cap altra mena. L’eficàcia de la seva adopció la situa fora de discussió.

Ara bé, a aquesta pauta, hom n’hi ha afegit altres. No tenen una implantació tan absoluta com la de l’opció de la vida en grup, però també exhibeix una estratègia i compta amb una amplada històrica i planetària innegable.

Una d’elles, la vida en parella, per exemple, (una forma de vida grupal), respon de manera probable a la necessitat d’èxit en la reproducció de la vida, ubicant-la en grup reduït i més íntim. La supervivència d’un nadó semblaria que ha de tenir major eficàcia en una unió de dos humans adults que no en una situació monoparental. Per a l’individu situat en un context natural potser resultaria més fàcil comprovar aquesta major eficàcia. Ara bé, en un context virtual (social/cultural) avançat es manté igualment aquesta superioritat del fet de la parella? Igualment és difícil garantir que la criança de la descendència sigui més efectiva en una situació monogàmica que en una de poligàmica o amb fills compartits. Ara bé, més enllà d’aquesta qüestió: quina raó còsmica, o tan sols biològica, podria arribar a fonamentar el salt del fet de la parella a la monogàmia? És veritat que algunes aus i alguns mamífers practiquen aquesta modalitat de grup, que probablement tingui fonament genètic. I, en conseqüència deuen tancar-la i consolidar-la de manera espontània i  permanent al llarg de la seva existència.

Però en el suposat refugi civilitzat de l’existència humana, quin paper hi té la monogàmia? La pulsió o l’instint sexual és un recurs orquestrat per la vida per assegurar-se’n la continuïtat de l’espècie (segurament que no seu ser pas l’únic recurs que ha desplegat la vida). Però n’és un estímul fonamental. Però resulta que un cop satisfet tal objectiu de la biologia, l’estimulació i excitació sexual, com és en el cas de l’animal humà, que afavoreixen el desig de formar parella no desapareixen (llevat de casos especials d’incapacitat de rebre o generar estímuls o de renúncia voluntària).

En els moments inicials del projecte d’aparellar-se, intervenen uns dispositius psicològics, emocionals, sexuals… que estimulen el procés. Un cop acabada aquesta etapa inicial, la situació ja no és ben bé la mateixa. Ara floreixen sentiments que tenen un pes diferent en la relació de la parella, i sovint es produeix una transició des de sentiments de respecte, admiració i estimació mútua dels membres a sentiments d’incomprensió, intolerància, rebuig i odi.

Tots aquests sentiments i dispositius poden conviure conjuntament, fins a cert punt, malgrat un eventual caràcter absolutament contradictori. La voluntat de continuïtat de la relació de parella depèn, segurament, de l’equilibri entre sentiments contradictoris. A major pes i presència del primer tipus de sentiments (que podem batejar de positius), la parella no viu de manera irrevocable la necessitat de trencament de la unió. En canvi amb un major pes de sentiments negatius (els anomenats en segon lloc) la necessitat o voluntat de trencament de la parella es torna cada cop més irreprimible.

Per quina raó, doncs, la vida de parella respondria a una suposada monogàmia genèticament fonamentada, havent-hi, com hi ha, tants casos i fets d’intolerància, de trencament o de voluntat de trencament? Per descomptat que poden haver-hi motius de pes per no renunciar a la situació parella monògama: algun tipus d’avantatges en la continuïtat de la parella poden tenir més pes que els avantatges contraris. O bé poden haver-hi motius d’ordre ideològic, religiós, psicològic, sociològic, econòmic o material que facin preferir la continuïtat al trencament. En aquests casos, els membres de la parella no tenen gaire més opcions que aprendre a conviure amb actituds de resignació mútua i/o d’indiferència.

La naturalesa humana, la seva dotació genètica, continua sempre determinant i estimulant aquell desig inicial d’aparellar-se, o, simplement, en un moment determinat, queda desactivat l’impuls genètic o se’n desentén del tot?

El fet té la seva importància, perquè el desig sexual que incideix en la formació inicial de la parella, no desapareix de la realitat personal de l’individu, ni genèticament ni psicològica.

L’atracció sexual, per exemple, hi és present fins ben entrada la maduració biològica de l’individu humà. Estímul, aquest, que ja no es projecta, i això pot passar més aviat o més tard, cap a l’altre membre de la parella quan ja ha fet acte de presència la indiferència mútua (o individual). Més aviat es projecta de manera espontània cap a altres individus de l’exterior de la parella. Per quina raó, doncs, la genètica humana hauria d’haver propiciat una actitud monògama, quan la realitat inqüestionable seria que un anhel, una actitud poligàmica, se sol fer present i punyent en un nombre tan immens d’individus humans? Essent, com sol ser el cas, que amb l’aparició d’indiferència, sexual i sentimental, a l’interior de la parella, no queda desactivada la presència de tals vivències i impulsos en cadascun dels membres? Si la continuïtat de la parella, doncs, experimenta, sovint, una voluntat de desactivació, per què les vivències sexuals, emocionals… continuen presents en la realitat biològica/psicològica de l’individu?

Tanmateix, si, en canvi, la realitat genètica hagués consolidat una tendència poligàmica en l’individu humà, com encaixaria aquesta tendència amb un suposat desig de família o parella nuclear com a marc de concebre i de tenir cura de la descendència, un marc social i legal consolidat de manera tan abassegadora? 

La monogàmia no serà producte, en definitiva, del bastiment de l’univers virtual humà? En un context exclusivament natural, la monogàmia tindria alguna mena de presència i justificació, més enllà de les etapes vitals lligades a la reproducció i cura de la descendència? No podria ser la institucionalització de la parella monògama un fet com córrer o nedar: que per no estar enregistrat com a actitud permanent en la genètica humana, només es pot practicar de manera limitada en el temps i espai?

Dit d’una altra manera: no serà la monogàmia resultat només de la construcció de l’univers virtual de la cultura? És a dir, no comportarà, la monogàmia, l’oblit de la realitat biològica humana, un oblit del context còsmic i natural que l’embolcalla, i serà conseqüència del refugi operat en l’univers del Món 2? Què tindria doncs, en definitiva, la monogàmia de mite i de miratge?

La creença religiosa

El punt de partida del text que ve a continuació és la idea que saber (o conèixer) és una posició mental diferent de la de creure. Només tenim necessitat de creure coses quan, ho reconeguem o no, en som ignorants. Quan jo sé positivament alguna cosa, no tinc cap necessitat de creure-hi o de creure-la: la sé o la conec i prou. Tenir creences és una actitud ben legítima, encara que hom no en tingui cap fonament experimental o científic: hom pot creure en l’existència de vida en algun exoplaneta encara que no en tingui cap prova. Ara, quan algun dia, si això passa, algú detecti vida més enllà del nostre planeta, aleshores no caldrà que ho cregui: ho sabrà fermament.

De fet, el coneixement científic i les idees religioses comparteixen un mateix punt de partida: la ignorància. I la ignorància sol ocupar un ample ventall obert a gran abundància d’actituds personals: des de la ingenuïtat, espontaneïtat i sinceritat fins a la superstició, la intolerància, l’horror, el patiment, la desesperació.

Però coneixement i creences, per tenir estratègies i tàctiques procedimentals desiguals, acaben incidint de manera també desigual en el fonament des del qual ambdós s’enlairen. De fet, ambdues accions humanes, saber i creure, apunten cap a l’objectiu de superar una situació inicial. El coneixement ho fa arraconant de manera progressiva el domini de la ignorància. La creença religiosa ho fa sublimant la ignorància fent-la assumible de manera suposadament menys traumàtica i més resignada, farcida de bastiment lògic intern.

Hem d’entendre per creença, fe, conviccions religioses aquelles idees que plantegen l’existència d’alguna realitat extrahumana i extranatural que manté una determinada relació (una relació variable en cadascuna de les modalitats religioses) amb la realitat còsmica, la realitat natural i la realitat humana.

L’estratègia i mètode de la creença religiosa dóna fruits i resultats d’una manera força immediata, arborant explicacions, valors i sentits que apaivaguen i sadollen l’individu curiós, àvid de descobrir i entendre fonaments. Però els resultats, postulats, axiomes i afirmacions de caràcter religiós no troben cap fonament en el món natural, en el Món Primer. Només en el Món Segon suposadament a l’abast de l’individu humà. La imaginació, el desig, l’autoritat, la il·lusió, la fantasia… al servei de la creença religiosa llancen hipòtesis que, malgrat no poden ser contrastades per experimentació, contrastació, comparació, observació, etc., assoleixen l’estatus de dogma, de postulat, d’axioma indubtables. Hipòtesis que poden esdevenir, sense una atenció desperta, portes obertes al mite i al miratge.

És per aquesta raó que cal tenir molt en compte que si la contrastació no és a l’abast de la creença, aleshores manca una estratègia fonamental i ineludible per assolir qualsevol suposada veritat objectiva de les seves afirmacions. I en aquest cas hom no pot constatar si una creença supera la ignorància inicial o encara la perpetua

És veritat que la creença, la fantasia, la imaginació o la intuïció orientades a objectius transcendents, malgrat hom no pugui sotmetre llurs afirmacions i suposades veritats i troballes a cap mena de contrastació, no queden privades de la possibilitat material que allò que diguin correspongui de manera efectiva a una realitat certa i objectiva. O sigui, cap la possibilitat que siguin, senzillament, veritat. Però no hi ha manera de comprovar-ho. I quan una afirmació mancada de fonament empíric i de contrastació queda assumida per un individu o un col·lectiu, les possibilitats que amb ella es filtrin tota mena de falsedats, supersticions, prejudicis i errors, són molt altes. I, a la fi, el criteri de la comprovació, de la contrastació es desdibuixen, i queden sotmeses a estratègies d’adoctrinament

Un fenomen religiós curiós, constant en l’àmbit de les creences del cristianisme, del judaisme (i probablement de tota altra creença religiosa) és l’afirmació del coneixement indubtable de la suposada voluntat, reaccions, objectius, propòsits, ordres… que manifestaria la realitat considerada i anomenada Déu.

En la Bíblia i Evangelis, per exemple, són força habituals les afirmacions d’un coneixement humà indubtable de la suposada voluntat de Déu: des d’afirmacions que detallen la voluntat divina de comportaments concrets a realitzar per part dels creients fins a preferències, prioritats o desitjos de la divinitat que als creients els cal seguir o satisfer, fins a manifestacions del propi Déu produint, provocant, promovent o ordenant accions que, més aviat semblarien habituals i pròpies de l’individu humà de manera innegable i constatable en tot temps: obediència, venjança, temor, càstig o premi, satisfacció o disgust, i accions que la mateixa divinitat s’hauria ocupat d’establir i d’instituir: rituals i sacrificis, tant personals com materials.

L’adoctrinament sobre la creença de l’existència d’un ésser superior, autor de l’Univers, amb capacitat d’incidència còsmica, que deixa clara la seva voluntat sobre determinades o totes les situacions i circumstàncies en què es pot trobar l’individu i la comunitat humana, incorre en afirmacions d’absoluta ingenuïtat, si no plenament contradictòries: un ésser absolut que es justificaria i es generaria a si mateix, però que en un pretès acte de creació, necessitaria fer aparèixer una criatura minúscula ubicada en un racó, imperceptible, microscòpic i insignificant de la seva creació, que l’adorés i l’obeís al llarg d’un lapse brevíssim de vida i presència en el Món Primer. Es tractaria, doncs, de Déu, un ésser autogenerat i etern, que tindria, suposadament, la necessitat que un resultat ínfim de la seva pròpia creació (l’individu humà) li cantés les excel·lències en rituals d’adoració. Sorprenent. 

De fet, resulta molt evident l’equiparació de la personalitat de Déu, que apunten les religions, amb la personalitat humana.

Com s’ha d’entendre, tal com figura sovint en la Bíblia, que la divinitat es pugui complaure en el fet que un individu humà cremi el cos d’un animal (la realització cruent d’un sacrifici) fent que les despulles de la víctima es destrueixin i que el fum que emana la cremació sigui entès per Déu com una mostra d’obediència, estimació, respecte, adoració… per part de l’individu que realitza el suposat sacrifici? Per què a Déu li plauria que un individu, resultat de la seva acció creadora, destrueixi (en l’acte del suposat sacrifici) un altre individu, resultat també de la seva acció creadora? Què significaria el fum del sacrifici crematori per a Déu? I com li podria arribar el mateix fum del sacrifici a Déu? Perquè Déu estaria ubicat cap amunt, cap on puja el fum? I, més enllà encara, per què Déu precisaria d’un espai limitat a mode de sanctasantòrum on la criatura humana li hagués o pogués llançar lloances i peticions a mode de pregària?

Moltes religions, arreu del planeta, han dut a la pràctica cerimònies o rituals en la indubtable convicció que això resulta plaent al seu déu. I que, amb seguretat, de tals accions i rituals hom obtindria guanys, avantatges, facilitats… del tipus que sigui.

És un fet que, al llarg i ample de la Història i del planeta, la creença en l’existència d’una realitat superior, que governa i controla  el Món 1 (o que pot fer-ho, si li plau), ha estat una creença general en tota forma de societat, des de les rudimentàries fins a les més avançades. El fet que del caràcter universal d’aquesta convicció pugui servir per a certs teòrics com a prova irrefutable de la realitat objectiva de l’existència de Déu, deixa de banda o oblida que una creença no és un coneixement  empíric irrefutable i, per tant que l’error o l’equivocació no poden ser descartats. La geografia planetària i la història de les cultures humanes mostra que moltes creences generalitzades han acabat no essent altra cosa que un mite, una falsedat.

De fet, la figura de Déu, al llarg de la Història, ha quedat lligada a una voluntat de poder i domini, com a justificació inapel·lable de l’exercici d’aquest poder. Les fabulacions, les invencions i arbitrarietats, les deduccions metafísiques, dogmes… s’han encadenat en un gran muntatge cultural ideològic (projectat a tots els vessants de l’activitat dels col·lectius humans) amb una lògica fonamentada en la impossibilitat material de contrastació i de demostrar-ne la veritat objectiva.

L’egiptologia ha posat sobre la taula un exemple representatiu d’una cultura que va ser capaç d’elevar a les cotes més altes de credulitat una de les falòrnies més fantàstiques de l’antiguitat. Els romans, els grecs, els hebreus i unes quantes cultures de l’Orienta Mitjà també en són exemples, per no referir-nos a les elaborades encara més cap al llevant geogràfic.

El cert és que l’egiptologia, ja fa un parell de centúries, ha anat desvetllant poc a poc una fascinació, una seducció i una atracció en el món occidental per una cultura consolidada, adaptada amb eficàcia als ritmes de la naturalesa d’una geografia severa i amb un marge territorial molt migrat.

Una cultura agrícola i ramadera amb avenços tècnics i científics dignes d’admiració. Una cultura que al compàs del progrés en aquests camps anava bastint una societat on gran part de la vida dels seus membres girava, amb tota mena de detalls precisos, rituals, poder i economia, al voltant d’una ficció tan espectacular com llastimosa: la vida d’ultra-mort. Segurament que cap individu d’aquella societat es va plantejar d’observar la relació que aquelles conviccions poguessin tenir o mostrar de manera objectiva amb la realitat natural, material, còsmica… Sí que és veritat que algun esperit faraònic arravatat intentà modificar la modalitat vigent de creences politeistes egípcies, però la xarxa de creences estava ja tant estesa i consolidada que acabà en un fracàs i de seguida arraconat i oblidat.

Aquella ficció politeista potser va esperonar la monoteista, que el poble hebreu va escampar pel Món Antic i ha perdurat fins avui en molts indrets de la geografia mundial. Es tracta, doncs d’una immensa falòrnia més a escala mundial que ha servit per a les més diverses accions i estratègies tant individuals com col·lectives: tant per fonamentar placebos personals com per justificar accions grupals apuntades cap a determinats objectius.

Breus:

Si no pogués tenir una traducció econòmica, ja veuríem com quedaria tot allò que trobem necessari, imprescindible, important, valuós…, siguin béns, propietats, accions, aficions, vocacions, deures…

L’individu humà és una criatura tancada en si mateixa, que ha perdut el contacte amb el món que li és el suport material.

És un enigma meravellós la realitat de la vida. La vida és una realitat resultat d’una determinada i complexa organització de la matèria? o és una realitat independent que es deposita en la matèria quan aquesta ha assolit una determinada cota de complexitat?

La presència de  la consciència és un salt qualitatiu endavant de la vida de la matèria, però és també un instrument de frustració, de temença i de rumb erràtic per a l’afortunat que la posseeix.

Més enllà d’una alimentació més o menys segura i una sanitat desenvolupada, no calen gaire coses més a tenir per a una vida amb satisfacció garantida.

El món de les arts no és altra cosa que una de les formes d’eufemisme cec per dissimular l’oblit vital i còsmic que practica l’individu humà. Joan Margarit afirma que la poesia és un procés d’interiorització d’autoprofundiment de l’individu humà, però això no només és aplicable a la poesia o a altres branques de la literatura, sinó que és extrapolable a qualsevol activitat artística. I encara més: tota aquella activitat que es basa en un desplegament d’habilitats d’execució té aquell mateix instint d’aprofundiment i d’autocontemplació, sempre i quan no estan orientades, si fa el cas, de manera directa a la supervivència biològica de l’individu. 

Molts dels grans problemes mundials actuals, com ara la immigració o el problema climàtic són resultats de l’estadi d’evolució de la consciència humana, empresonada per interessos econòmics i polítics. Moltes conseqüències de l’acció humana, però, són, encara avui, irresolubles si manca consciència mundial. Que és un estadi posterior a la de l’aparició de l’autoconsciència (ja assolida a nivell individual).

El món de la civilització consisteix en el conjunt d’acudits i accions que l’individu humà ha produït al llarg del temps. Acudits i accions que encara avui defineixen el món de la cultura. Tot i que la idea de cultura té un abast molt ample quant a accions que mereixen l’adjectiu “cultural”, en el món industrialitzat, sobretot, se solen qualificar així les accions humanes que de prop o de lluny tenen un aire familiar amb les arts, o les belles arts. Aquest, tanmateix, és un sentit força restringit de “cultura”.

Doncs bé, la cosa més rellevant d’aquest conjunt d’acudits i accions és que resulti habitual considerar-lo com el món propi de la condició humana. I se’l valori com a estadi de categoria superior al de les accions pròpies de la condició biològiconatural dels humans.

Els acudits i accions culturals, però només tenen sentit i valor dins del context de la civilització. En l’àmbit natural i còsmic, resulten del tot indiferents.

Però en què es distingiria un món humà d’un altre no humà si no fos per aquest caràcter distintiu de la cultura? Qui sap. Potser en res. I potser no hi ha alternativa. Però aleshores el resultat és que la vida de l’individu humà consisteix a resignar-se a quedar reclòs en una ficció que només es pot justificar a si mateixa i prou.

L’individu humà practica el condicionament, la seducció i l’addicció a aquest món restringit destacant i promovent el consum d’ocurrències i accions culturals diverses. És possible concebre com seria un individu humà sense hàbits de cap mena de consum cultural? Possiblement se’l valoraria com a individu instal·lat en un estadi inferior al de la condició humana. Si no, com avaluaríem un individu que no fos ni autor ni consumidor d’alguna expressió musical, literària, plàstica, esportiva, gastronòmica…?

En l’àmbit de la biologia, en l’àmbit dels éssers vius, des de l’ésser viu més minúscul fins al més gegantí hi domina una constant, aquella llei, aquella pauta inexorable: la llei del més fort. Aquesta llei, deduïda per obra de Charles Darwin i continuada per altres científics i pensadors (alguns d’ells obtenint-ne conclusions d’una immoralitat escandalosa, com és el cas de teories de Herbert Spencer, sobre el dret a la supervivència dels menys forts, siguin individus o grups d’individus) explica de manera molt completa el comportament dels éssers vius, en què la lluita per la supervivència i llur capacitat per imposar-se hi té un pes aclaparador. 

Però aquesta llei no és vigent només en l’àmbit biològico-material dels éssers vius, sinó que també amara altres àmbits d’ordre, diguem-ne, no material de la relació entre éssers vius (ja n’hem vist un cas concret del seu domini en el món de la civilització: l’àmbit de la jurisprudència). No cal ara projectar aquesta hipòtesi a altres espècies del regne animal. Projectant-la només a l’àmbit de la convivència humana hi ha prou mostres que n’exemplifiquen la seva presència.

La llei del més fort, doncs, és també una pauta constant en el món humà que amara tots els àmbits de la seva activitat. 

L’actitud política imperialista, per exemple, no és altra cosa que l’exercici de la llei del més fort. El poble més ben dotat de recursos humans, recursos bèl·lics, recursos naturals, recursos tecnològics, científics, de transport, sanitaris… etc., s’imposa a un altre que no compti o no compta amb aquesta dotació. La qual cosa vol dir que hi ha una relació de domini del poble més fort sobre el poble més feble, en el sentit que es vulgui.

Si aquest poble volgués alliberar-se d’un domini imperialista, hauria de fer prou mèrits per contrarestar el domini del més fort. És a dir hauria de convertir-se, ell, en el més fort en l’aspecte o conjunt d’aspectes que fessin possible tal alliberament.

Però assolir a questa nova situació no és una acció o camí senzill. De fet hi ha un marge molt estret de maniobres que el facin possible: o bé recórrer a una acció violenta, armada (la qual cosa voldria dir assumir el risc d’estar disposat a perdre-hi la vida o alguna forma de càstig per part del més fort), o bé comptar amb algun atractiu o alguna mena de recurs que interessés en gran manera a alguna altra potencia imperialista o prou forta que obligués a l’altra a cedir a les demandes del més feble. 

Aquestes són les dues opcions que s’han donat històricament en tot moviment d’alliberament nacional. Això no vol dir que no sorgís alguna altra circumstància insospitada, o difícil d’imaginar, oberta només a la pura especulació, ara per ara. Perquè, a certs nivells general, la Història es repeteix constantment, però a certs altres nivells particulars, la Història no es repeteix mai, sempre es tracta d’un cas nou. L’interessant és investigar i descobrir quina dosi hi ha d’aquests dos nivells en qualsevol procés d’alliberament nacional i en tot procés de superar una situació concreta de domini polític, militar, legislatiu, impositiu, poblacional, econòmic… d’un poble sobre un altre.

Més enllà d’observar, entendre, conèixer, qualificar o desqualificar les accions, tàctiques i estratègies concretes dels  líders polítics i de partits polítics, en el procés independentista català, cal tenir-hi present sempre el pes abassegador de la llei del més fort. Si no es té en compte, aleshores les discussions sobre aquesta qüestió compten amb la mancança d’una mirada d’abast massa curt i incompleta centrada només en accions molt concretes i particulars, que en definitiva, no expliquen amb claredat la qüestió. 

Un altre tema seria el de l’anàlisi d’accions concretes i actituds dels polítics en actiu al voltant del procés intentant compaginar-ho amb l’assoliment o manteniment del poder polític. Actituds que, per altra banda no són originals ni noves: en molts processos d’alliberament o independització mundials hom hi troba actituds constants i similars, si no idèntiques: als EUA, a Irlanda, a Cuba, a Filipines, als Països Bàltics…, en tots ells hom ha escollit entre una d’aquelles dues opcions de maniobra (o totes dues a l’hora) i s’hi han produït reaccions de partidaris, opositors i desentesos de la qüestió, legalistes, revolucionaris, unionistes, lealistes, separatistes…, tant per banda dels que aspiren a la independència del seu poble com per la banda dels que volen continuar en la mateixa situació de domini del poble més fort sobre el més feble…

10.09.2019

L’acció més decisiva, practicada en l’àmbit de la cultura, ha estat la d’apartar, de manera interessada, la mirada humana centrada en el món cap a allò que fa l’home en el món.

15.10.2019

Molts aspectes o sectors (sinó tots) de la cultura acaben generant una lògica pròpia. Aquesta lògica esdevé de seguida justificació dels resultats. Una autojustificació, en definitiva. Ara, més enllà dels límits d’aquest sector tal lògica arborada sovint perd credibilitat i consistència, es distancia del sentit comú i, en definitiva se li dissol el sentit moral que se suposa que hauria sempre de preservar.

Normalment aquesta lògica interna de la cultura sol recórrer a la emissió de condicionals hipotètics (si…………., aleshores………) en què la validesa de l’antecedent no és altra cosa que un prejudici. Fins i tot així la conseqüència lògica té validesa, però pot ser que no superi proves de contrastació o de sentit humà o moral. És per coses així que les performancesd’alguns sectors de la cultura resulten una ensarronada de la mà d’interessos comercials o de poder.

La metafísica escolàstica, per exemple, n’era mostra de l’imperi d’aquesta situació. En ella, les deduccions a partir d’hipòtesis fictícies (no contrastades) arribaven a conclusions de pura fantasia, sense cap connexió amb la realitat humana, social o còsmica. Però s’estintolaven, amb tota claredat, en una opció de poder.

En el món de la jurisprudència passa una cosa semblant. Les deduccions a partir d’afirmacions anteriors, elevades a axiomes, i a partir de les quals poder emetre sentències, es mouen només dins de la lògica interna de la jurisprudència. Si un article de qualsevol cos legal estableix la definició d’un concepte, aquesta definició és la base de tota la operativa jurídica que hom pugui associar a aquest concepte. Ara bé, aquella definició pot ser absolutament equivocada i immoral. Però a aquí el jurista no vol entrar-hi, se’n desentén. Cal respectar la llei! Si rebel·liós’ha d’entendre com a tota acció que alteri l’ordre constitucional d’un estat, aleshores tot acte de rebel·lia ha de ser penat judicialment. Ara bé, si el legislador, a la definició de rebel·lió, hi afegís acotacions com: “excepte quan aquest ordre constitucional resulti injust ni que sigui per a una minoria”, aleshores el legislador estaria obrint de bat a bat la porta a la valoració feta des de marcs aliens a la jurisprudència. La qual cosa significaria que la lògica jurídica no podria autojustificar-se. Li caldria tenir en compte altres aspectes del tarannà humà i rebaixar el protagonisme de la lògica argumental de la jurisprudència. Conceptes com rebel·lió, doncs,no correspondrien, a priori, a accions susceptibles de ser penalitzades, sense una anàlisi més ampla del context de tal acció, més enllà de la sola lògica jurídica.

5/12/2019

La percepció d’existència, és un sentit còsmic, és la constatació de ser una part real (per ínfima que es vulgui) de l’univers. És la convicció que allunyant-se d’aquesta percepció vindria a ser com oblidar-se de la pròpia i autèntica realitat. I aleshores, què caldria fer per no perdre aquest sentit còsmic? Doncs segurament, si és possible, mantenir viva la percepció, l’autopercepció de vida. I és que aquest sentit, convicció, constatació, percepció… forma part de la nostra més pura realitat. Negar-la o allunyar-se’n seria com afirmar una cosa tan absurda com dir que l’aigua no és humida (l’aigua en estat líquid, és clar).

Tornant a les activitats de l’individu humà, quin servei fan? I a qui el fan? Perquè més enllà de la satisfacció de gustos o preferències, o més enllà d’un càstig o dolor infringit a un mateix o a altres, pot haver-hi altres criteris (lligats al sentit vital o còsmic) que justifiquin les activitats humanes?

El camp de l’activitat humana sol ser considerat, pròpiament, el territori de la cultura. I l’agrupació de totes les activitats d’un contingent humà, en una ubicació territorial determinada, sol ser qualificada de “civilització”. L’acció humana, doncs, és cultura (alta o baixa, selecta o popular, refinada o basta). Sovint, l’ésser humà sol justificar-se, únicament, per la seva acció cultural. Només en el marc de la cultura hi ha el sentit pròpiament i exclusivament humà? L’ésser humà només es tal si assaboreix o ocupa algun graó, alguna baula entre l’invent/descobriment d’un chopperfins a la invenció de la sonda Voyager?, des d’un bramul d’alerta australopiteca fins a un nocturnde Chopin, des del descobriment de l’efecte laxant d’una herba fins a l’invent d’un teixit regenerador i reparador de cèl·lules tumorals? Des de la protecció i defensa contra intrusos d’un petit rierol d’aigua fins a una guerra nuclear per defensar-se d’un propòsit o  interès aliè? Fora d’aquest circuit és possible, també, la humanitat? Si hi ha individus o pobles que viuen al marge de tal circuit, ha de ser estimats, igualment, com a humans? 

El progrés de les belles arts, de la ciència i coneixement, del lleure i dels esports, l’acumulació de riquesa material i recursos…, tot plegat, quin servei fan a una criatura de durada vital efímera, d’origen i finalitat inextricables? Què val realment la pena en un Cosmos en expansió, quina incidència pot tenir l’acció i la cultura humana en un context esborronador d’extensió i durada inefables? Hi ha alguna frontera entre actuar per mantenir-se viu i actuar per a altres objectius?

La constatació i la permanent consciència i percepció de ser un organisme viu (per més inexplicable i insòlita que pugui resultar la seva presència) com incideix en l’acció pròpia de la cultura? Li resulta sobrera, li resulta imprescindible?

Quin servei li fa a un individu de ser un investigador científic de reconeixement mundial, el pintor o músic més inspirat, prolífic i reconegut, el futbolista més premiat del món, el governant més durador, aclamat i eficaç, l’escriptor més imaginatiu, llegit i premiat, el tècnic més innovador…? El business man, l’empresari i l’economista més rendible i efectiu possible? Li fa més servei ser tot això que experimentar-se constantment com a cosa viva? Quin servei ha de fer tenir grans habilitats de discurs (jurista, polític, filòsof…), de càlcul (matemàtics, enginyers…) de mobilitat (esportista, futbolista…) de manualitats (pintor, escultor, mecànic…) d’imaginació (novel·lista, poeta, actor…)? Que potser a l’individu humà li cal tenir alguna referència externa a ell per saber-se i constatar-se com a realitat viva? 

No deixa de resultar inexplicable, sinó insòlit, que una persona descobreixi que actuar en un escenari respon a la seva més pregona voluntat i desig, o que aquella altra persona que cregui que si no pot escriure, la vida li perd sentit. O que ha d’ocupar la seva vida en desplegar colors, formes o sons… i si no pot respondre i actuar d’acord amb aquestes necessitats íntimes, res no li paga la pena…, però és un fet que en el marc d’una civilització es produeixen situacions per l’estil d’aquestes. I la pregunta és: només en el marc d’una civilització es poden produir tals situacions? Quin nivell de desplegament ha d’assolir una civilització per produir tals vivències culturals? I a la fi: viure d’acord amb aquestes necessitats, aspiracions, desitjos…, contribueix a la percepció vital de l’individu, o li entela aquesta percepció?

L’evolució humana, orientada per màximes i accions per obtenir determinats resultats dins del context cultural que l’ésser humà ha anat bastint, va començar en algun moment de tal evolució? Hi hagué en algun moment, com aquest, altres opcions possibles d’evolució? És a dir, el comportament es podria definir també com a humà, si s’hagués orientat cap a altres objectius que no són els resultats culturals, o els artísticoculturals?

És que resulta que l’autopercepció de vida còsmica que ens genera i amara també s’entrebanca al llarg de l’evolució humana. L’ésser humà s’ha anat equipant d’un instrumental de base biològica que li resultava eficaç per a la seva supervivència com individu i com espècie. El cervell ha estat, per al cas humà, l’instrument més rendible i exitós. Li ha fet possible organitzar i transformar la seva experiència vital/natural traduint-la en pensament. El pensament ha resultat ser, a la fi, l’eina fonamental. Però l’eina fonamental per obtenir què? D’entrada, podem dir que obtenir èxit en la lluita per la supervivència. La lluita per la supervivència ha empès l’home al contacte estret i constant amb la Natura a través d’una disciplina que hem acabat anomenant-la coneixement. Conèixer la Natura, les seves lleis, constants i cicles permet fer-ne interpretació, llançar hipòtesis i deduir i constatar resultats.

Doncs bé, quan és que l’ésser humà, embolicat en el coneixement creixent, ha deixat de notar-se, de saber-se i de percebre’s com a cosa viva, que ocupa un lloc en el Cosmos,  per centrar-se en objectius d’ordre cultural?

Però és que realment s’ha produït aquesta des-percepció? O potser no s’ha produït perquè l’ésser humà aquesta percepció no l’ha tinguda mai? Cal tenir un cervell i un pensament com els humans per percebre’s, per constatar-se, per saber-se, per tenir-se com a cosa viva, ubicada en algun racó de l’immens Univers? Els animals no humans deuen tenir tal autopercepció o els en resulta impossible, inviable?

De fet, el coneixement humà arriba a uns límits que van molt més enllà de la mera supervivència. Fins i tot el coneixement arriba a resultats que resulten incomprensibles per la pròpia eina que és el pensament. El coneixement els dedueix, els descobreix, els proclama i els reconeix, però no els entén: si el lloc (l’espai) és una propietat que es genera dins de l’Univers, voldria dir això que l’Univers no pot estar ocupant cap lloc (ja que fora d’ell no hi ha espai/lloc)? Si el coneixement topa amb tals atzucacs, es podria afirmar que l’eina del pensament ha sobreeixit els seus marges, els seus límits d’acció? Si el pensament portés a aquests extrems i deixés de ser una eina per a l’acció humana orientada a la supervivència, per a quins àmbits l’hauríem de reservar, doncs?

En totes aquestes línies hi ha present un substrat ideològic que és la sospita que el món de la cultura ha anat perdent el lligam que uneix la humanitat a l’Univers. L’univers de la cultura s’enlaira al compàs d’un major desenvolupament del cervell, del pensament i del llenguatge (amb l’obtenció de les innombrables habilitats que aquest desenvolupament fa possible). Les habilitats i rendiments assolits per l’activitat cultural fan que l’individu humà se centri cada cop més en ells desentenent-se de la seva condició vital, del seu sentit i percepció vitals.

Com cal considerar o qualificar aquest canvi d’atenció i d’orientació?

Més sobre la condició còsmica de l’ésser humà:

Febrer/2020

            Metafísica inútil

A més d’un li faria riure d’haver de tenir en compte o haver d’ajustar el seu dia a dia a la realitat de l’Univers. Perquè què voldria dir això d’”ajustar-s’hi”? i en quin sentit caldria considerar l’Univers com a referent de la vida humana? En el sentit, només, de Naturalesa? o en la més ample accepció de “Cosmos”: galàxies, estrelles, planetes, matèria fosca, energies còsmiques…?

A més d’un, doncs li hauria de fer riure, perquè en la vida social actual del món industrialitzat, ni la Naturalesa ni l’espai sideral no són cap mena de referent de la nostra quotidianitat. Més encara, l’accés creixent de la tecnologia i de les possibilitats de consumir-ne cada cop més fan del sentit còsmic (vulgui dir allò que vulgui dir aquesta expressió) una ficció sobrera del tot, més aviat ridícula i extravagant.

Però la veritat és que, tingui o no tingui transcendència, és un fet innegable que som part del Cosmos. Però aquest concepte queda tan lluny de la nostra ment, que acabem actuant amb oblit total de la nostra dimensió còsmica. Perquè, a més, per poc que hi pensem, a la realitat del Cosmos li resultem d’una absoluta indiferència. De fet, tots els éssers vius, sigui de la classe que sigui, no som altra cosa que volves vives enmig del Cosmos. Volves còsmiques que, per ser realitats tant insignificants quant a durada i acció, no podem endevinar quin significat o sentit pugui tenir el fet de la nostra presència.

Aquesta indiferència del Cosmos envers les organismes, envers nosaltres, ens obliga a adoptar certes actituds, idees, plantejaments i comportaments. Més endavant caldrà aturar-s’hi una mica.

La vida

Probablement sigui la falta de comprensió/coneixement de molts fenòmens de l’Univers una de les raons que ens obligui a atribuir al conjunt del cosmos el fet de la seva indiferència envers nosaltres. Bàsicament hi ha quatre misteris, ara per ara insondables, lligats a la realitat de l’Univers: el seu inici, el seu final, l’aparició de la vida, la consciència i, a la fi, l’autoconsciència. Segurament que l’ordre jeràrquic d’aquestes realitats sigui aquest ordre indicat, excepte pel que fa a la vida. El lloc jeràrquic que ocupi la vida en el Cosmos ve assignat de manera inevitable per la realitat que nosaltres mateixos vulguem assignar-li. Com que el fet de la vida, la seva raó, causes, condicions…, ens resulta tan abstrús, en fem interpretacions, hipòtesis, especulacions,… que no permeten, ara per ara,  cap mena de contrastació empírica.

De fet, no sabem amb exactitud si una molècula simple (un prió, per exemple) és causa o conseqüència de la vida que manifesta. Si té alguna capacitat, com la d’autoreplicar-se, no cal considerar aquesta capacitat ja com un indicador de vida, o d’un precedent còsmic de vida o de vida en potència? La vida és una realitat que apareix de cop i volta, de manera inexplicable, en el moment precís de l’assoliment d’una certa complexitat en l’organització de la matèria? O és un llarg procés gradual en què no resulta possible establir-hi cap frontera precisa entre vida i no-vida? La vida és un miracle tan imprevisible i insòlit, potser irrepetible, en l’Univers? O, el contrari, darrera la creixent complexitat fisicoquímica de la matèria és justament la vida allò que empeny tal complexitat i que s’hi manifesta un cop la matèria assoleix el determinat llindar que la vida exigeix o requereix per dipositar-s’hi? Més encara, la vida, igualment que la matèria, requereixen d’alguna raó per existir o es deuen, es justifiquen, a si mateixes? I encara de manera més atrevida: L’univers ve després de la vida o la vida ve després de l’Univers? Els humans amb determinada intel·ligència hem assignat diferents adjectius al fet de mantenir algunes d’aquestes opinions: idealisme, materialisme, en funció d’on col·loquem la vida en la jerarquia dels fenòmens còsmics.

La vida que manifesten les criatures del Cosmos té una durada determinada, de manera ben probable (encara que potser no de manera inalterable) fixada en els patrons genètics de cada organisme. Però el fet és que la durada de vida de cada criatura ocupa un temps que no arriba ni tan sols a insignificant comparada amb la trajectòria temporal de l’Univers.

És precisament aquest minúscul recorregut temporal allò que dificulta descobrir algun significat còsmic a la vida. És justament, també, allò que posa en qüestió la significació o sentit de la trajectòria vital, existencial, humanes.

Vida humana i sentit

La intel·ligència humana, entesa com una realitat possible a partir d’una certa quantitat i complexitat neuronal, atorga a la criatura humana determinades habilitats, destreses i perícies. L’habilitat que hom suposa que ens fa diferents d’altres animals és una especial tipologia de consciència: l’autoconsciència. “Consciència” vol dir, en la pràctica del seu ús, “adonar-se”. Per això podríem afirmar que molts animals (tots?) tenen consciència. Prenen consciència d’allò que perceben i actuen en conseqüència. En els animals, doncs, la consciència és una estratègia fonamental de la supervivència biològica. Els éssers humans, a més, ens atribuïm un suposat graó superior de consciència per damunt del d’altres animals (fins que la biologia i zoologia constatin que no en som posseïdors exclusius): l’autoconsciència. Autoconsciència, en un sentit estricte, seria tenir la capacitat, no d’adonar-se del món que ens envolta, no de percebre estímuls i reaccionar-hi en conseqüència, sinó, més aviat, adonar-se de tenir aquesta capacitat. Adonar-se que ens adonem. Adonar-se de la nostra realitat com a éssers vius en el Cosmos.: tenir consciència de nosaltres mateixos com a éssers vius. Som els únics animals que podem fer això? És aquesta una facultat que depèn de manera exclusiva d’un determinat i complex desenvolupament neuronal?

En qualsevol cas, quant a consciència (de moment deixem de banda l’autoconsciència), tenim a mans, amb ella, una estratègia biològica de cara a la supervivència. Ara bé, la consciència d’un australopitec, del paleolític inferior, i la consciència d’un homo sàpiensde l’era industrial tenen la mateixa funció?

Amb força probabilitat, el rendiment de la consciència d’aquests dos individus no podria ser el mateix. No pas només pel diferent àmbit vital d’ambdós, sinó també pel respectiu estadi de desenvolupament cerebral, si hem de concedir preeminència a la quantitat i complexitat de neurones del cervell d’ambdós individus. El fet és que els primers homodisposaven d’una eina biològica (semblant a altres animals, especialment als més propers des d’un punt de vista evolutiu) que oferia una garantia (ni molt menys absoluta) per a la lluita de la supervivència biològica de l’individu. La nostra consciència desàpiens, però, està al servei del mateix objectiu? I més: en tot cas, cal que estigui al mateix servei?

En ambdues situacions l’individu té unes necessitats d’ordre biològic que són força idèntiques: tant a l’un com a l’altre els cal recursos d’on obtenir prou energia i calories por poder progressar com a éssers vius. Aquell els obtenia de la recol·lecció i la cacera, aquest desplegant-se de manera hàbil per obtenir ingressos monetaris (darrere dels quals s’hi amaga la cobejada obtenció de recursos i energia vitals). Aquell obtenia els recursos de manera permanent i constant en contacte directe amb el món natural, físic. Aquest ho fa en contacte permanent amb el món, diguem-ne, cultural, que tot i que té sovint un suport material, físic, ben poques vegades es tracta d’un suport natural. Però l’objectiu final és el mateix en ambdós individus: alimentació, salut, habitatge, protecció… (que, per altra banda, també és l’objectiu final dels altres animals).

El sentit de la vida humana, el seu significat, des d’un punt de vista còsmic, probablement, no va gaire més enllà d’aquest objectiu. No vol ser, aquesta, una constatació de caràcter reduccionista materialista de la vida humana, però és un diagnòstic (que vol ser realista) de vigència innegable i permanent. Damunt d’aquest objectiu n’hi podem bastir tots els que vulguem, però són objectius afegits, sobrevinguts, absolutament insignificants quant a la dimensió còsmicobiològica de l’individu humà. Hom pot objectar que aquests altres objectius són específics de la vida humana, allò que pròpiament ens defineix com a tals: l’acció cultural seria la llum que il·lumina i envernissa la vida humana elevant-la a cotes d’una superioritat impossibles d’assolir per a altres individus no humans. Doncs, sí, sí. Aquests objectius serien els que donen, justament, sentit a la nostra vida, a la vida humana. Però… són inventats. Són del tot irrellevants en el marc ample de l’Univers.

I, aleshores, què? Doncs res. No hi ha alternativa. Què hi guanyaríem si reculéssim en les etapes històriques i ens obliguéssim a viure en els boscos i les muntanyes, a pescar, caçar, recol·lectar… Si això fos possible, seria simplement una pèrdua inútil de temps, perquè la Història tornaria a començar i no hi ha cap garantia que el camí a seguir no tornés a ser el mateix. I a més, elucubrar amb la possibilitat que l’espècie humana optés per voler emprendre aquesta reculada, no seria gaire altra cosa que una ingènua ximpleria que ningú no voldria que de manera global es posés en pràctica. La necessitat de renúncies a pràctiques socials consolidades qui voldria assumir-la?

Si donar sentit a la vida humana i projectar-lo a la vida en general només és possible de practicar-ho en el clos reduït dels individus humans, això vol dir que extrapolar aquest sentit de la vida més enllà dels límits de la realitat humana és llançar-se a una buidor en què és impossible realitzar-hi cap contrastació. Hi ha força indicadors, en l’actualitat, especialment en la investigació científica cosmològica, que obliguen a adoptar l’actitud de major humilitat a l’hora de projectar les nostres hipòtesis o especulacions sobre el paper de la criatura humana en l’Univers i el significat que aquest paper pugui o hagi de tenir. 

            La capacitat de parlar i d’argumentar que la complexitat neuronal humana fa possible segueix unes pautes internes insòlites que només poden justificar-se a si mateixes. La lògica interna de la nostra capacitat d’argumentar, de pensar, és vàlida només en aquest context. Més enllà d’aquest cercle reduït, la validesa d’aquesta lògica fa aigües. No s’aguanta per si sola. Lleis elementals de la nostra lògica, com el principi d’identitat, el principi de no-contradicció, el principi del terç exclòs…, no ens indiquen res de l’Univers que ens envolta. És per això que la recerca de significació o sentit de la nostra vida, recerca fonamentada en principis lògics com aquests, no pot justificar-se amb cap mena de recurs o apel·lació còsmica. En definitiva no tenim la capacitat de definir un sentit o significació del Cosmos perquè la lògica argumental en què en basem per llançar hipòtesis sobre aquesta qüestió és, simplement, nostra. Ningú no pot demostrar que sigui vàlida en el conjunt del Cosmos.

            Alguns principis vàlids de la nostra lògica elemental, com ara el de la causalitat (tot efecte requereix una causa), es dissipa a l’hora d’aplicar-lo al conjunt de l’Univers. Ja la mateixa manera d’entendre l’Univers com un efecte, no és altra cosa que un miratge que nosaltres projectem davant de la nostra mirada. La conclusió, tant de sentit comú, que permet arborar aquell principi de causalitat: del no-res no en pot sortir res, queda posat en qüestió per la física astronòmica i la cosmologia científica actuals. L’univers ens amaga tota explicació que pretengui justificar la seva realitat i presència. Curiosament, aquests avenços científics sovint no fan altra cosa que donar suport a afirmacions lògiques que arriben a conclusions lògicament impossibles d’assumir: si l’Univers no ha sorgit del no-res, aleshores és que és etern. No pot tenir un començament ni un final. Simplement és, existeix (és irrellevant ara parlar de la forma en què es manifesti el cosmos: amb un suposat inici, el Big Bang, el col·lapse o la dissipació final, total, de la matèria. Perquè aquestes premisses i hipòtesis no impliquen de manera peremptòria una realitat que apareix/desapareix, ni impedeixen afirmar que sigui el mateix Univers qui actuï cíclicament d’aquesta manera).

            Tot plegat assentar càtedra sobre algun suposat sentit o significat de la vida humana (basant-se en suposats objectius a assolir per una volva còsmica tan efímera –el cas humà- i enmig d’un enrenou tant inabastable com és el cas de l’Univers, blindat contra tot intent de trobar-li significat), no deixa de ser un entreteniment d’allò més innocent, banal, i quimèric, si no exasperant. 

Vida  i entreteniment

            I parlant d’entreteniments,  és innegable que des d’un punt de vista psicològic, tant col·lectiu com individual, haver de viure amb una permanent consciència i percepció de l’efímera i inexplicable des d’un punt de vista còsmic, que resulta la nostra existència, no és una estratègia gaire engrescadora, per més que calgui assumir-la amb tot l’esforç realista que hom precisi. El fet, ben probable, és que això sigui un determinant psicològic que condicioni la vida de l’individu humà. I ho deu fer, sigui directament a través de l’anàlisi que el mateix individu faci d’aquesta qüestió, sigui adoptant pautes i estils de vida que triomfen i s’imposen en la societat. Perquè aquestes pautes també tenen relació, ni que sigui de lluny, amb el pessimisme psicològic que l’obscur determinisme còsmic pot escampar i afavorir, i, és clar, també volen arraconar-lo tan lluny com puguin.

            La alternativa més a l’abast per a superar psicològicament aquest negativisme còsmic passa per oblidar-se’n. No tenir-lo en compte. En concret, això vol dir que a l’individu humà li resulta convenient dedicar-se a accions, perseguir objectius, assumir pràctiques que l’allunyin mentalment de l’estrès psicològic que podria representar tenir de manera constant el condicionant còsmic entre cella i cella.

            L’evolució biològica de l’espècie humana facilita aquesta estratègia: des de les tècniques de supervivència més elementals i inicials fins a la tecnologia actual més avançada (amb la intel·ligència artificial inclosa), passant per totes les realitzacions econòmiques, polítiques i culturals, l’ésser humà ha desplegat innombrables estratègies que centren l’atenció en la seva vida concreta i l’alliberen del pessimisme còsmic. Per descomptat que l’individu no només abraça tals estratègies a mode de remei que cal adoptar i incorporar a la pròpia vida, sinó que la sola presència d’aquestes pautes ja sedueixen l’individu i el convencen de la seva conveniència.

            Però, de fet, tot té una contrapartida: córrer darrere els objectius que aquestes estratègies proposen és la trampa de la pastanaga i l’ase. Perquè, de fet, avançar darrere la pastanaga no fa passar la gana a l’ase, però per pocs o molts moments, l’atenció deixa de centrar-se-li en el martiri de la fam. Hom pot objectar que sense la pastanaga al davant del musell, l’ase ni es mouria. Cert. I si fos així, en què li canviaria qualitativament el recorregut vital? Doncs potser en una sola cosa: allunyar el martiri constant de la gana.

            Aquesta analogia de l’existència de l’individu humà permet fer conjectures, suposicions i hipòtesis a propòsit de com i en quina mesura la vida humana, individual i social, podria ser diferent amb la percepció i consciència de ser una volva viva còsmica. Reconèixer com a real aquesta situació podria modificar la nostra navegació enmig del temporal còsmic, encara que el resultat seria el mateix: resultem del tot indiferents al Cosmos. Per tant, sembla que o bé cal omplir de pastanagues la vida de l’individu o bé deixar-lo quiet. Hom també pot objectar que són les pastanagues la sola cosa que pot donar sentit de plenitud a una vida humana. Si això és veritat, caldria, doncs, que l’individu ompli la seva existència de pastanagues, si allò que busca és construir i donar sentit a la seva vida. Però seria un sentit de pastanagues (cal entendre’n la metàfora: art, coneixement, esport, possessions i propietats, estètica, moralitat…). Si això satisfà… Sí, potser resulta més rendible que la consciència de la nimietat còsmica de l’individu. És possible, però el final de la trajectòria és idèntic per a tothom. L’Univers ens menysté del tot. I la vida vegetal, animal, humana no tenen sentit en el context còsmic. Amb molta probabilitat, la vida és només una energia còsmica disposada a romandre de manera permanent en la matèria organitzada. Sense cap altra aspiració ni consideració.

            La poca gràcia que té aquesta consideració es pot eixamplar encara més afegint-hi ingredients intel·lectuals, lògics i ideològics. La presència de la vida en l’Univers agafa la seva dimensió més tràgica si ens adonem de com actua perseguint la seva pervivència. La vida en la seves realitzacions més avançades (?), el món animal, només perdura i es reprodueix destruint éssers animats, destruint vida. La natura és prolífica en la mesura que els éssers animats han de destruir i consumir altres éssers animats. Per això a la natura li cal ser prolífica en la creació i destrucció de matèria organitzada: així esdevé garantia de continuïtat per a la vida. La conjunció de destrucció de vida com a garantia de continuïtat de vida és un dels paradigmes més delirants, incomprensibles i contradictoris de tot el Cosmos: cal destruir vida per poder viure.

            L’entreteniment s’imposa: oficis, professions, activitats, aficions i vocacions. La vida només té sentit en el context d’aquest minúscul recinte. Darrere d’ell hi ha una troballa sensacional que absorbeix, estimula i determina tota l’acció que es desplegui en aquestes activitats: l’abundància i riquesa material. I al darrere d’elles: l’ingrés de diners (és a dir, números). Perquè, en la pràctica això darrer és allò que acaba justificant aquelles activitats, és, en darrer terme, allò que els atorga sentit. I és allò que acaba donant sentit (del tot artificial, accessori i incorporat des de fora) a la mateixa vida de l’individu humà. L’entreteniment, doncs, entès en aquesta accepció, és el sentit fonamental que la vida humana ha bastit i s’ha autoimposat.

Vida i temps lliure

            Des dels inicis de la vida humana hi ha hagut un esforç permanent per garantir-ne la supervivència. L’aparició i evolució del cervell humà, ha fet possible una modalitat en la dinàmica de la supervivència molt diferent de la de gairebé tots els altres animals. Ha fet possible a l’ésser humà, en la seva lluita per la supervivència, que hagi pogut interposar entre ell i la Natura uns intermediaris que facilitin l’èxit de la seva lluita: les eines. No és l’únic animal en utilitzar aquest recurs, és cert, però sí que és el que l’ha emprat de manera més sistemàtica, general i efectiva a escala global, amb un impacte incommensurable sobre el medi natural. Per descomptat que les eines no són l’únic recurs a disposició. Hi ha un altre recurs o facultat, previ, més general que, a més de possibilitar també la fabricació d’eines, obre la disposició a obtenir nous recursos per a la supervivència: és el coneixement. L’agricultura i la ramaderia del Neolític en són proves evidents i conseqüència innegable d’aquest recurs.

            Al llarg de mil·lennis aquestes pautes de supervivència han acabat produint canvis transcendentals en la vida d’un nombre immens d’individus humans. Així que eines i recursos han anat progressant tant fins al dia d’avui que, per a gran part de la humanitat, la lluita per la supervivència biològica diària no és un objectiu inexcusable en absolut.

            A mesura que la garantia de la supervivència biològica es va anar consolidant, l’atenció permanent cap a aquesta necessitat es va anar orientant i desplaçant cap a objectius diferents. Un d’ells, és clar (que es retroalimenta), és el coneixement. El coneixement del medi natural i el d’altres qüestions no lligades de manera directa amb el medi. Aquesta qüestió la deixem ara de banda per centrar-nos en un altre objectiu, molt primari i espontani, que de manera creixent va anar guanyant presència en la vida individual i col·lectiva: la presència del temps lliure. Temps lliure per no haver d’estar pendent i concentrat de manera exclusiva en la supervivència (alimentació, protecció…).

            En les societats industrials occidentals, a partir de la segona meitat del s.XX, posseir més o menys temps lliure es posà a l’abast de la majoria de la població, propulsat, com mai no ho havia estat tant, per l’anomenada societat del benestar.

            De bell antuvi tots estem disposats a acceptar que tenir temps lliure significa tenir temps per fer allò que t’abelleixi de fer. Però en aquestes mateixes societats no queda pas massa clar que fer tot allò que t’abelleixi signifiqui tenir temps lliure. De fet, hom podria objectar que, en l’evolució de les societat actuals, tenir temps lliure ha acabat significant, de manera insospitada i contradictòria, dedicar-se a activitats que no et deixen temps lliure. En aquest sentit, hom podria concloure que allò que t’abelleixi de fer no equival a tenir temps lliure.

            Però, aleshores, què voldria dir “temps lliure”? i per quina raó caldria tenir temps lliure? “Temps lliure” hauria de voler dir absència total d’activitat? A més, des d’un punt de vista estricte i absolut és possible estar sense realitzar cap mena d’activitat?

            Des d’aquest perspectiva, no sembla pas possible que en algun moment del dia puguem estar sense cap mena d’activitat, sigui física, manual i mental, intel·lectual. Si això és veritat, aleshores sembla que “temps lliure” no equival a absència d’activitat, a no fer, literalment, res.

            Aleshores, arribats a aquest punt, quina activitat hauríem de considerar pròpia o sinònim del temps lliure? Però abans, potser, caldria escatir aquella altra pregunta formulada més amunt: per què cal tenir temps lliure? De fet, el problema sorgeix quan intentem aïllar o independitzar aquests dos conceptes: el de la necessitat de temps lliure i el de l’activitat a realitzar.

            El sentit comú sembla indicar que tenir temps lliure és necessari per a l’individu. Però tal afirmació té validesa fora d’un context professional/laboral? En el món industrialitzat, la majoria d’activitats professionals, si no totes, no apunten de manera directa cap a l’objectiu de la supervivència. Això deu produir l’efecte que l’individu no les reconegui com a activitats que responguin a una necessitat pròpia, de manera íntima, ni s’hi acabi d’identificar. El treballador, el professional o l’empresari, malgrat que pugui trobar-hi moltes compensacions, potser no acaba de reconèixer-s’hi de, manera personal, en elles. En conseqüència, sembla lògic i sensat que experimenti sovint la necessitat de desentendre-se’n, ni que sigui de manera breu. Fins i tot l’individu que obté compensacions que li permetin valorar de manera positiva la seva activitat pot acabar tenint la necessitat d’establir-hi pauses.

            Per descomptat que la fatiga física i/o mental pot acabar acompanyant qualsevol mena d’activitat, i que això sol ja explica la necessitat de tals pauses més curtes o més llargues. I aquesta deu ser una circumstància ineludible tant per al professional del món industrial com per al caçador/recol·lector de les societats més primitives.

            El concepte de “temps lliure”, doncs, s’esmuny entre propòsits que en busquin una concreció o un sentit concís. És experimentat com a necessitat segurament en tota mena de societat, però no és gens fàcil de trobar-ne una o unes referències clares.

            Probablement, tenir temps lliure tingui alguna relació amb temes tocats línies amunt. Sobretot amb el tema del suposat sentit de la vida i el tema de l’entreteniment a què hom recorre.

            Ja hem vist que la condició de volva viva enmig de l’oceà còsmic i de la seva durada tan breu en termes cosmològics, fa que haguem de limitar el suposat sentit de la carrera vital humana dins del termenal reduït de la vida social i de les activitats i objectius que l’individu hi desplegui i s’hi proposi. Fora d’aquí, hem vist que la vida de l’individu, humà o no humà, no és gaire més que un petit viaducte per facilitar que la continuïtat de la vida es perpetuï en altres organismes i individus, a mode de més volves plenes de vida. O sigui que la recerca de sentit de la vida de l’individu, lligada a l’acceptació d’aquesta condició, no permet arribar a gaire més conclusions que la de constatar i afirmar que l’individu és només aquell instant al servei del trànsit de la vida en l’Univers. I que l’individu, més enllà d’això, a nivell còsmic no pot presumir de tenir-hi cap altra funció ni protagonisme.

            En resposta a això l’individu humà, separant-se en bona mesura del context de la Natura, es veu empès a desplegar tota una sèrie d’accions i activitats en el medi social que, a la fi, serveixen per inventar-se un sentit o sentits per a la pròpia trajectòria vital. Dèiem que aquestes activitats tenen un doble efecte balsàmic, en el sentit que alliberen de pessimisme còsmic la seva situació i, a més, permeten la il·lusió de generar, d’inventar-se, sentits.

            Doncs bé, poques opcions més li queden al temps lliure per trobar un àmbit en què pugui la seva presència quedi garantida: girar la mirada cap a la condició còsmica i convertir aquell provable pessimisme en el seu contrari: la percepció i la constatació de la pròpia realitat còsmica com a oportunitat de celebració, agraïment i admiració (amb la fortuna prèvia, és clar, de poder gaudir d’un cert benestar material). Una mica en sintonia amb afirmacions que alguns corrents de pensament anomenaven la sincronia individual amb el Cosmos o, segons algunes tècniques de meditació, la consciència i percepció constant del moment present, d’instant ple de vida. Hom pot clamar que aquesta opció li sembli ben poca cosa. I ho és del tot, però, en el fons, deu ser, ben segur, tot el que tenim a mans.

Anna Gabriel i el Papa Francesc

07 dilluns nov. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ Deixa un comentari

 

Al cap de setmana de la primera setmana de novembre s’han produït detonants declaracions per part de dues persones que acaparen cada vegada més l’atenció del, lector, de l’oïent… Primer per boca de la polèmica i sovint hostilitzada d’Anna Gabriel en el marc del Fòrum de Lluites compartides (5/11/2016), i després per declaracions del Papa Francesc a propòsit de la tragèdia dels immigrants a Lampedusa (3/11/2018)

 L’Anna Gabriel, pobreta, presentada tan sovint com veritable diable anticapitalista i antisistema, alça la veu al Fòrum de Lluites compartides, denunciant els trenta-dos mil milions d’euros que hi ha dipositats en la butxaca de vint-i-set catalans. Molts lectors, em sembla que no s’han adonat de la intensa tasca pastoral que desplega amb amor la diputada antisistema no en denunciar aquest fet o aquesta situació, sinó per la preocupació per la salvació transcendental d’aquestes vint-i-set persones.

Els cristians coneixem la manifestació evangèlica sobre la immensa dificultat, sinó impossibilitat, que té la gent rica per entrar al Regne del Cels. És indubtable que l’Anna Gabriel surt a posar remei a aquesta condemna evangèlica proposant una elegant solució: pujar un setze per cent la tributació d’aquestes vint-i-set persones, cosa que hauria de tallar en sec les retallades pressupostàries destinades a la sanitat i educació catalanes.

La jugada és magnífica: els rics, agraïts, exercirien una misericordiosa pietat envers els pobres, especialment els pobres necessitats de serveis sanitaris i d’educació i, a canvi, se’ls obriria de bat a bat les portes del Regne de Cel. Un acte d’almoina, com aquest, sobretot a gran escala, segur que hauria de ser molt ben vist i ben considerat pel venerat guardià de les Portes. L’Anna Gabriel proposa, doncs, una mesura que hauria de satisfer tothom. Realment té mala llet l’Anna, no? “Mala llet” també vol dir, en català, “mala sort”. Perquè no té mala sort una persona que preocupant-se per tots, rics i pobres, acontenta tothom i que, en canvi, se la presenti com a extremista i radical anti-tot?

 L’altra declaració, esplèndida, sinó esbalaïdora, és la feta recentment pel Papa Francesc, clamant amb dol i emoció la vergonya que sent per tanta inhibició i desmotivació europea a l’hora d’impedir el desastre del naufragis de tants africans en ple Mediterrani. El Papa és un home que viu presoner, pobret, també, de la seva impotència per posar en mans dels pobres llançats a l’emigració. Tan a mà que té ell mateix mitjans per pal·liar la situació que li produeix tanta vergonya .Tanta capacitat pal·liativa que té ell en presidir un petit estat, el Vaticà, farcit de riquesa, propietats, tota mena de patrimoni, que tan bé podria alleugerir la situació de molts emigrants, no només perquè no morissin en la seva escapatòria desesperada, sinó per posar condicions de riquesa i benestar en els seus propis llocs d’origen. I si no, a la mateixa plaça de Sant Pere del Vaticà s’hi podria instal·lar un gran i ben equipat centre d’acolliment d’immigrants, mentre tot l’Estat, el Vaticà, gestionaria la integració dels necessitats immigrants en algun altre Estat o promouria i coordinaria els ajuts econòmics, l’almoina, la compassió, que precisen els països d’origen de tals immigrants. Quina vergonya no poder fer res, no? El Pastor mundial d’ovelles esgarriades té tota la raó en lamentar-se’n.

En acabar, hom sent que tot això ens afecta igualment a tants: qui és ric i qui és pobre? Quin és el llindar de riquesa que serveix per obrir o tancar les Portes del Cel? És un llindar absolut o relatiu? Essent un més pobre o més ric que altres, ho és també, ric o pobre, en termes absoluts? L’Evangeli hauria d’haver concretat més, no us ho sembla? Mmmm, llàstima. L’Anna Gabriel i el Papa Francesc podrien parlar amb major propietat i precisió.

Disculpes pels sarcasmes.

Fora Colom?

03 dilluns oct. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ Deixa un comentari

Amb quin acudit m’han sortit els militants de la CUP: treure o enderrocar el monument barceloní a Colom!

És un estirabot divertidíssim (millor fer servir aquest superlatiu, que d’altres). Qui més qui menys s’hi ha enganxat, de manera expressa o implícita, a dir la seva, sigui a favor o en contra. A nivell popular hi ha hagut reaccions de tota mena: que si el monument ha esdevingut una icona de la gran ciutat catalana, que forma part de la història de la ciutat i del país, que si és un valor d’atracció per a visitants, que si des d’un punt de vista turístic és un estímul a l’afluència de visitants encuriosits, que allò que ha esdevingut una imatge per una tradició estètica de la ciutat s’ha de mantenir i protegir…, etc., etc.

Des d’un punt de vista cronològic, el monument arriba ja gairebé als cent cinquanta anys de vida, i defensar el seu enderrocament, és vist per molta gent com una incòmoda proposta de gent que no té altres dedicacions i preferències que pentinar el gat.

Tots aquests arguments i contra-arguments són respectables i tan rotunds com d’actualitat innegable i, a mesura que la Història vagi fent via, potser encara s’hi tornaran més, llevat que…

La proposta de la CUP (més enllà de la seva justificació, oportunitat o conveniència, de la qual no vull discutir-ne llur validesa ni conveniència) posa sobre la taula el pes creixent (encara que no tingui, de moment, pes suficient) de la reflexió ètica sobre la Història de la humanitat, i dels objectius ètics que hom pot estimar convenients per al seu futur.

Algú pot retreure, però, que si s’haguessin de fer desaparèixer tots els monuments i testimonis escultòrics, arquitectònics…, artístics del món que parlen o recorden un passat d’opressió, de brutalitat, d’episodis sanguinaris, de violència i bestialitat de la nostra espècie animal…, quina pèrdua tan incommensurable pel patrimoni cultural històric es produiria, no és veritat? Però aquesta voluntat també indicaria una fita nova, podria se senyal de disposició a no acceptar ni tolerar episodis degradants de la humanitat, que poden haver estat excusa o oportunitat (directa o no) del bastiment de tals recordatoris fets patrimoni cultural.

La proposta incòmoda sobre el monument a Colom (com es podria també proferir a propòsit del Colosseu…, per dir-ne només un altre) és la continuïtat d’una consciència ètica que va fent el seu camí, poc a poc, és veritat, però el va fent. Ho demostra el fet que avui tothom pot resistir, ni que sigui amb esgarrifances, la visualització televisiva dels resultats dels bombardeigs sobre hospital d’Alep (Síria), però probablement la comunitat humana actual no podria assistir ni resistir un espectacle com els que se celebraven en alguns amfiteatres romans. És poc, encara, però la consciència ètica va fent camí.

Un estadi de la humanitat sense monuments i recordatoris d’episodis sanguinaris i degradants voldria dir alguna cosa de profit. M’hauran de perdonar arqueòlegs, arquitectes i restauradors patrimonialistes.

Wishful thinking constitucional

29 dijous set. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ Deixa un comentari

He fet servir aquests termes de l’anglès alguna altra vegada, però les oportunitats i increpacions per repetir-los són irresistibles.

En molts polítics, periodistes i comentaristes polítics surt de manera recurrent l’argument de desqualificar les pretensions independentistes catalanes adduint que la Constitució espanyola proclama la indissolubilitat de l’Estat d’Espanya (o de la nació, o del país…).

És un argument que sembla potent i molt productiu, perquè de seguida hom sol referir-se al redactat constitucional dels EUA, que ve a dir el mateix (probablement ho diguin les constitucions polítiques de molts altres Estats). I si ho diuen els EUA…, on es podria trobar major prestigi polític i escalf ideològic que al costat de la major potència política, econòmica, militar…, del món? (el senyor Aznar va ser el més entusiasta practicant d’aquesta actitud, a l’hora d’apuntar Espanya a la guerra de l’Irak que va promoure George Bush).

Doncs bé, els mots wishful thinking, el fan servir els anglòfons per denunciar el discurs d’una persona que confon la realitat tal com és amb la que ell desitjaria.

Quan hi ha persones i textos polítics que parlen de la indissolubilitat d’algun aspecte d’una determinada col·lectivitat social, exhibeixen, en el millor dels casos, pura niciesa intel·lectual. I sempre comporta una perversió disparada contra una suposada beneiteria mental que considerarien pròpia de la ciutadania.

Com pot ser que algú cregui que el redactat d’una Constitució expressa coses d’una veritat absoluta, indiscutible, al marge dels interessos dels seus redactors?

Quan aquest “algú” es veu obligat a d’admetre, si us plau per força, aquest darrer fet, aleshores recorre a l’argument de dir que, en tot cas, una Constitució s’ha de canviar d’acord amb la voluntat d’una majoria de la col·lectivitat. Aquesta és una altra fal·làcia que cal denunciar, perquè si una Constitució nega els drets d’una minoria, no cal que la majoria decideixi res: s’ha de reparar tal greuge i ja està! I és que la Constitució de qualsevol Estat polític no és gaire cosa més que l’institucionalització dels interessos dels membres d’una determinada col·lectivitat.

A nivell de simple digressió, es pot ben bé afirmar que el concepte d’indissolubilitat no és atribuïble a cap realitat social o política. Ni tan sols als mateixos Drets Humans (la Història passada i present de la Humanitat ho deixa ben palès). Potser, ni tan sols en la pròpia Natura no hi hagi res (si és que n’hi ha alguna de cosa) que acompleixi tal qualitat. Un Estat polític no pot ser mai indissoluble mentre no ho permetin els qui en controlen el poder. És igual que sigui sublimat, projectat i proclamat en lleis fonamentals de tal Estat.

La suposada i proclamada indissolubilitat d’un Estat, no pertany a la seva realitat social o geogràfica, sinó només a la realitat d’allò que a alguns els agradaria que fos. Però és que resulta que, per sort o per desgràcia, les coses no solen ser, en la realitat, com ens agradaria que fossin, a menys que hom practiqui el dogmàtic wishful thinking.

Com a pal·liatiu, resulta força recomanable tenir aquella precaució que el mateix Gaziel jove practicava i promovia: la de la moral de la inestabilitat, que l’armava de resistència davant de l’adversitat, per quan les coses no eren com hagués volgut que fossin.

Barroso i l’ètica de la legalitat

15 dijous set. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ Deixa un comentari

La síndrome Roldan i la síndrome Barroso són dos estigmes que graven, per desgràcia, de manera feixuga, la condició de la política. I per a encara pitjor infortuni, ho fa des de la política de càrrecs d’alta volada fins a la més humil responsabilitat municipal, amb el descrèdit amb què la tasca política pot quedar envernissada sovint, segons opinions de la ciutadania.

Què tenen de comú aquestes dues expressions que emmascaren la dedicació política? doncs, per dir-ho en el mateixos termes amb què l’expolític Luís Roldan descrivia com a objectiu de la seva dedicació política: el “mangoneo”.

En català en podríem dir “martingala”, substantiu, aquest darrer, que hauríem de passar a forma gramatical verbal, cosa que no m’atreveixo a fer, per tal d’evitar el ridícul. Si adoptem la forma verbal castellana podríem utilitzar la forma verbal “mangonejar”, perquè té certa acceptació i ús estès. En canvi dir “martingelajar” “martinguejar” a part de mots incorrectes i no acceptats en la normativa catalana, semblen tocats d’un excés d’inventiva lingüística (habilitat que tampoc no em resulta pròpia). Mangonear, en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, té, entre altres, el sentit d’”aprofitar una situació privilegiada per obtenir avantatjosos guanys”.

Ara bé, aquests “avantatjosos guanys” poden fer-se realitat de dues maneres diferents: la més tosca seria la d’obtenir-los en ús i exercici simultani d’un càrrec polític. Acció que també podria associar-se al terme “malversació” o “prevaricació”. Aquesta seria, doncs, la qualitat o atribució més pròpia a la síndrome Roldan. En canvi, la síndrome Barroso implicaria una actuació política més sibil·lina, més distesa i endarrerida, menys palesa i, en definitiva menys denunciable en la gestió i preparació de les accions que poden comportar aquells sucosos avantatges per al polític expert en l’art de les martingales, perquè els guanys que hom obté, inscrits en aquesta modalitat de síndrome, queden posposats en el temps (són recaptats només uns pocs anys després de deixar el càrrec de polític que els ha generat) i costa més d’associar-los amb l’acció política desplegada pel protagonista de tal virtuosisme.

El cas de la síndrome Roldan correspon a un simple i clar acte de delinqüència. Un jutjat penal s’encarrega del cas i situació i n’estableix condemna i pena. Altra cosa és la qualitat i dimensió de tal condemna i pena, perquè per al cas d’aquest excàrrec polític l’objecte de la seva investigació i provada delinqüència no ha estat, en gran part, recuperat ni l’erari públic se n’ha refet. Ara, l’autor material del delicte ja ha acomplert la seva condemna.

El cas fa pensar en situacions semblants (només una mica semblants) que es produïen en la primera democràcia de la Història: la practicada a l’Atenes de s.V aC.

Allà era molt difícil cometre prevaricació, malversació o estafa pública, perquè la condició de “ciutadà” i la de “polític” eren practicades de manera permanent i simultània per tots els atenesos. Es tracta d’una democràcia directa en què qualsevol acció que impliqués una despesa o guany econòmic públic estava decidida i gestionada per tota la ciutadania reunida en assemblea. No era possible distingir entre ser “ciutadà” i “polític en actiu”, tots ho eren tot simultàniament. Doncs bé, en un cas de malversació o delicte contra l’estat, el culpable podia ser (entre altres penes) condemnat a l’ostracisme (expulsat de la ciutat) i tots els seus béns quedaven automàticament expropiats i propietat d’aquest l’estat. Tot i amb això la pràctica fraudulenta, immoral o indigna d’alguns o molts d’aquells ciutadans/polítics, en exercici del seu dret a legislar, executar o jutjar, devia ser cosa no poc freqüent, reprovable i deshonesta, perquè Sòcrates, en el seu judici en què fou condemnat a mort, s’excusa de no haver volgut dedicar-se activament a la política justament per no incórrer en tantes accions d’odre polític que ell considerava moralment reprovables i condemnables, en què incorrien algun ciutadans, justament aquells mateixos que ara volien condemnar-lo a mort.

Si el que deia Sòcrates és cert, en relació a l’acció del polític, voldria dir tot plegat que les síndromes a què venim fent referència són estigma de molta solera i propis d’una manera de fer en el camp de la gestió pública, molt difícil d’erradicar. La desconfiança ciutadana i popular, doncs, en el polítics i les seves accions no seria, ai!, cosa recent ni seria cap prejudici gratuït.

Ara bé, la síndrome Barroso té uns trets diferents de l’altra síndrome. Aquí no es tracta de cap fet delictiu. L’acció perpetrada per Durao Barroso no vulnera la legalitat de cap disposició de la Unió Europea. Però allò que aquí esdevé un interrogant i sospita cruel i extrem és preguntar-se si, en casos com aquest, legalitat i moralitat encaixen de manera òptima l’una amb l’altra?

Per quina raó o amb quin objectiu la legislació europea estima i estableix que el càrrec de comissari, com el que ocupava el portuguès, ha de tenir una recompensa monetària vitalícia de 18.000,- euros mensual a partir de moment (seixanta cinc anys) en què la persona que ocupa tal càrrec passa a situació de jubilació? Hom podria objectar, de seguida, que el servei públic d’un comissari europeu és de la màxima importància pública i requereix una intensa dedicació i que la Unió Europea requereix persones solvents i tècnicament idònies i ben preparades per a funcions públiques com la de l’excomissari. Una remuneració sucosa i vitalícia és una garantia d’estimular l’accés al càrrec a persones que apleguen tals condicions. La manera més sòlida de garantir la presència de persones de tals condicions és a través de gratificacions dineràries.

Aquesta possible resposta justificadora de les pensions o gratificacions vitalícies a un comissari europeu, es fonamenta en un pressupost que contamina de cinisme la mateixa constitució de la Unió Europea: el valor suprem és el monetari, i tot gira al voltant d’aquest valor i cal que sigui d’aquesta manera perquè no hi ha alternativa possible! La competència tècnica també és vista com un criteri important, i que un valor i altre es complementen i es reforcen mútuament.

Perquè, és clar, si no hi hagués remuneració a obtenir (sota la forma monetària que sigui), la Unió Europea no tindria cap altre objectiu, ni sentit, ni possibilitat de romandre constituïda i activa, no és així?

La síndrome Barroso revela la realitat d’una persona en què l’actitud de respecte i consideració ètica li és absent (de manera absoluta?). No li cal exigir-se a si mateix tal consideració: la legislació de l’entitat a qui serveix (la Unió Europea) li permet tenir emmudida qualsevol retret ètic en relació a les remuneracions econòmiques percebudes. La llei és la llei, no hem de ser més papistes que el Papa. Perquè si incorreguéssim en actituds hipercrítiques tot acabaria trastocat des dels seus fonaments, i caldria començar de cap i de nou. I, després, quina garantia hi hauria que les coses anirien d’altra manera? I és que si volguéssim ser tan crítics ens hauríem de demanar coses per l’estil d’aquestes (farcides d’ingenuïtat, és clar): Per què un servidor públic, funcionari, polític… ha de percebre sous, pensions o remuneracions d’origen públic fins i tot un cop ha deixat d’exercir la seva feina, el seu càrrec públics? Podria ser que un agraïment vitalici com aquest resultés llaminer quant a contractar determinades personalitats competents, però és, aquest, un comportament ètic? Que potser ja no queden, arreu, personalitats que compatibilitzin competència tècnica i competència moral?

Tothom sap que disposicions legals com les que permeten les remuneracions a Durao Barroso no són una excepció en el cas de la Unió Europea. I això obriria més interrogants comprometedors: ¿qui ha dit que la dedicació d’un comissari europeu, d’un president d’estat, d’un ministre… que no deixen d’exercir una funció pública, ha de ser més valorada i millor remunerada puntualment o vitalíciament que la d’una infermera, metge, mestre… dedicats també (i durant, probablement, molts més anys que aquells càrrecs polítics) a un servei i a una funció pública?

La síndrome Barroso, a diferència de la síndrome Roldan, revela la insuficiència humana, ètica i de convivència d’una legislació que fa possible mantenir determinades situacions i actituds personals de privilegi, que poden assolir la cota de veritables greuges. Però, abans d’interrogar-se per la realitat ètica del destinatari de remuneracions desorbitades, cal fer-ho a propòsit de la legislació pública que les permet i les estableix de manera explícita.

Segurament que una simple corona de llorer (el guardó dels campions de les Olimpíades a l’antiga Grècia) com a reconeixement de la seva vàlua i servei realitzat, seria un guardó, un estímul, inapreciable i irrisori per a tot aspirant a una funció pública. Inhibiria, aquest minúscul guardó, qualsevol projecte d’intervenció personal en els afers públics? Potser caldria demanar-ho o proposar-la a persones tècnicament preparades, èticament competents, però apuntades en alguna llista d’oficina d’ocupació laboral. Això sí, no serien, de moment, candidats a assessor o a conseller o…, de cap Goldman Sachs ni de cap altre lobby financer o energètic. Quina pena.

Per què el govern d’Espanya no voldria permetre la celebració d’un referèndum

12 dilluns set. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ 1 comentari

En l’univers polític, el recurs a una consulta popular és una decisió, una acció política, que tothom reconeix com a democràtica. Ningú no li nega aquest caràcter (no diré que sigui legítim i lícit qualsevol plebiscit que hom pogués plantejar-se, però d’entrada hem admetre el caràcter democràtic que té una consulta popular).

Un referèndum, en aquest cas, de tema polític pot ser guanyat o perdut pel sector social que proposa tal convocatòria. Tant en un cas com en l’altre, allò que és fonamental és l’anàlisi, valoració i quantificació precises dels elements de tot tipus que entren en joc en el plebiscit. Com a casos d’èxit o fracàs d’un referèndum tenim els casos propers de Quebec (1995), de Montenegro (2006) i d’Escòcia (2014). El primer i el darrer han estat perduts pels convocants. El segon fou guanyat. Però en aquests tres casos hi havia un pressupost ideològic que no hi és en el cas d’un eventual plebiscit a Catalunya: un reconeixement per part dels respectius estats del caràcter nacional d’aquestes regions o pobles.

Què implica el reconeixement d’aquests pobles com a nacions? Doncs que, com a pobles, com a nacions, tenen alguns drets. En aquest cas, drets polítics. I aquests drets els tenen sempre i no queden esvaïts ni abolits ni en el cas de derrota ni en el cas d’una victòria en la consulta. És a dir, aquests pobles són reconeguts com a subjectes, com a col·lectivitats, amb entitat i personalitat política. I això vol dir, quedar reconegut per l’estat que els integra dins del seu territori, com a subjectes de drets polítics, i que, en conseqüència, poden convocar de manera legítima consultes (fins i tot sobre la mateixa qüestió) tantes vegades com els plagui.

Doncs bé, malgrat les manifestacions de polítics contraris a la independència del poble català, tant de l’òrbita castellanoespanyola com de l’interior de Catalunya, en el sentit que proclamen que la majoria de població catalana no és partidària de la creació d’un estat independent català, els autors de tals manifestacions (especialment de polítics propers al govern de l’estat espanyol) no accepten la celebració d’un referèndum que sol·liciten o exigeixen els partidaris de la independència (ni tan sols en el cas d’un resultat advers segur contra els independentistes). Per què doncs aquesta ferrenca oposició a la consulta? Doncs resulta que l’acceptació de la celebració d’aquest plebiscit revelaria de manera expressa que el govern de l’estat reconeix el caràcter nacional del poble català. Cosa que, ara per ara, i fins a ara, ha resultat del tot indigerible, i inassumible per part de la mentalitat política castellanoespanyola, i, per tant, per part del govern que representa tal mentalitat política.

Aquesta seria la raó fonamental de propostes peregrines com la de pretendre que si es fes tal consulta, caldria celebrar-la en el conjunt d’Espanya. Si la consulta es realitzés d’aquest manera, es faria palès que qui té sobirania política i és subjecte polític és només el conjunt de la població espanyola. Seria aquest suposat subjecte qui podria decidir i atorgar a un sector d’aquesta població (la població catalana) el privilegi de decidir alguna cosa. I, a més, és fàcil suposar (cosa que tampoc no és absolutament segura) que el conjunt de la població espanyola no acceptaria que la població catalana es constituís en estat independent. Només en aquesta modalitat de consulta no quedaria exposat, ni establert, ni palès el caràcter nacional del poble català, amb la qual cosa aquest caràcter continuaria sense haver de ser reconegut per la mentalitat política de l’estat.

Acceptar, doncs, una consulta realitzada només en territori català seria de facto admetre que la reclamació o exigència d’un estat català resultaria i romandria com a tema sempre obert, amb els drets conseqüents sempre en vigor. El reconeixement del caràcter nacional del poble català comportaria de manera indeclinable aquest dret, que es podria exercir en el moments que semblessin oportuns fins a assolir l’objectiu cobejat. Una situació i orientació com aquesta és, ara per ara, inacceptable per l’estat.

De fet, aquesta és la raó del fracàs de tantes propostes que durant el s.XX, i encara en l’actualitat, han maldat per l’establiment i reconeixement constitucional d’un estat plurinacional. Maragall i Gaziel, per exemple, en són un cas al costat de molts altres.

Semàntica del sobiranisme català

09 divendres set. 2016

Posted by josep cullell ramis in Assaig

≈ 1 comentari

No és aquest l’únic aspecte de la qüestió que m’interessa personalment, però crec que convé destacar-ne la seva presència. Em refereixo al desplegament conceptual al voltant del procés independentista català. Evitaré, ara per ara, fer referències a les rèpliques, objeccions i crítiques que aquest mateix procés rep i pot rebre des de ciutadans que són contraris a la independència de Catalunya. Són igualment legítims, però abasten un sector intel·lectual que ara no ve al cas de revisar o analitzar en la mesura que això comportaria una confrontació ideològica que no és l’objectiu concret perseguit per aquestes línies.

Com a referència prèvia a aquest text, cal destacar el fet que Quebec i Escòcia, dues nacions, que tenen tal reconeixement per part de l’estat que les inclou, formen part de Canadà i del Regne Unit respectivament no per un acte final de guerra o per resultat d’una guerra, sinó per una sèrie d’acords que consoliden la creació d’un estat plurinacional (que en el cas del Canadà tanca un període de colonització europea en aquell territori): Llei Constitucional del Canadà (1791) i Llei d’Amèrica del Nord Britànica (1867), quant al Quebec, i Acta d’Unió (1707), quant a Escòcia. Malgrat l’absència d’un conflicte armat que hagués decidit la constitució d’aquests estats americans, això no vol dir, però, la inexistència de conflictes, passat o posteriors a tals acords, entre els pobles o nacions que integren tals estats.

Molts polítics i institucions catalanes, partidàries de la consecució d’un estat català, solen ometre regularment el mot nació i poble a l’hora de referir-se a la col·lectivitat catalana. És a dir, nació catalana i poble català són expressions sovint obviades en els discursos polítics i ideològics. El motiu? Qui sap. Però crec que podria haver-hi raons que van des d’una connotació política de tals expressions que no plauria gaire als qui les ometen (nacionalitat considerada de tarannà social inferior a internacionalitat, per exemple), fins a raons de prudència ideològica de no voler fer espetegar mots i conviccions que irriten, especialment, la mentalitat política castellanoespanyola.

El fet té la seva importància, perquè la reticència o la no acceptació per part de la mentalitat política espanyola del caràcter nacional del poble català és una de les raons ideològiques de fons que alimenten la reivindicació nacional catalana.

Aquesta absència té encara major importància quan se la connecta amb un altre dret, la reclamació del qual també sembla quedar molt arraconada: el dret a la reparació.

Una reclamació d’aquest dret no té objecte, aparentment, en els casos d’Escòcia i de Quebec, perquè primer de tot caldria delimitar quin podria ser tal objecte de reclamació d’aquests pobles. En el cas del poble català la situació és diferent: la integració a la corona castellana, amb la posterior adscripció al Regne d’Espanya es realitzà per la via de represàlia militar, de la supressió del seu autogovern i de tota una sèrie d’artefactes legislatius (Decreto de Nueva Planta) que tenien com a objectiu la desarticulació política, cultural, social, legislativa… del poble català. És a dir, la integració de Catalunya (un cop desconjuntada políticament la Corona d’Aragó) no fou resultat de cap acord, ni molt menys d’una consulta o referèndum en què el poble català es pronunciés per la desactivació de tots aquells aspectes que configuraven la seva condició nacional. És a dir, que, en el procés actual sobiranista català, l’objectiu final del dret a reparació, seria el de la recuperació d’aquella situació de sobirania total. És a dir, d’independència.

Doncs bé, el dret a restitució i/o reparació de la sobirania del poble català és un concepte de formulació sorda i mai explícita. I és present, a mode de fons en el moviment de manifestacions populars, però no se’n fa estendard que calgui exhibir davant de legislació política espanyola ni davant de les disposicions de la jurisprudència. Però, raó de tal absència deu obeir, segurament, a alguna estratègia més o menys tàcita de no plantejar el procés en una tessitura massa radical, com podria semblar-ho el fet de proclamar la voluntat de recuperar una situació reprimida, abolida o prohibida.

Ara, el discurs polític catalanista (en algun cas comptat de discursos de polítics castellanoespanyols també hi és present) sublima el concepte de dret a restitució, un dret no reconegut i, per tant, negat, substituint-lo de manera, diguem-ne realista, per un altre dret, aquest sí, proclamat sense cap mena de reserva als quatre vents: dret a decidir.

I és que la càrrega semàntica de l’expressió dret a decidir (és una altra manera d’expressar el dret a l’autodeterminació) és tan potent i seductora, que sembla emplaçar-se més enllà de qualsevol anàlisi crítica[1]. El dret a decidir travessa totes les tanques socials i convencionals, si més no de la societat occidental, per convertir-se en un dogma incontestable, intocable, sagrat, que tota col·lectivitat, amb pretensions de valoració internacional té el deure de reconèixer i acceptar com a realitat social inviolable i garantida. Ni la voluntat històricament unitarista castellana ni cap altra d’europea poden incórrer en la violació o el no reconeixement d’aquest dret, si el concert internacional de les nacions i estats representa, per a elles, alguna cosa. Ara bé, en el cas d’Espanya, hi ha una excepció: per al dret a decidir lligat al poble català, la concreció d’aquest dret a decidir significa la possibilitat de decidir una opció que la Constitució política espanyola no contempla. La conclusió, per tant, és aclaparadora: el respecte al dret a decidir a Espanya depèn, en darrer terme, de l’articulat de la Constitució espanyola. Un dret suposadament de vigència i reconeixement universal quedaria supeditat, així, a l’hora de la seva aplicació a un cas concret, a la llei política fonamental d’Espanya. Cosa que atorgaria el paper d’àrbitre i dispensador de drets a escala universal a tal Constitució i organització política.

Polítics i juristes catalans s’escarrassen per mostrar i demostrar que el respecte d’aquest dret, fins i tot per decidir l’opció de la independència, també està inclòs de manera expressa o no en tal Constitució. I, per tant, ni la jurisprudència ni l’esfera política castellanoespanyola poden negar l’exercici del dret a decidir del poble català sense incórrer en un greu atemptat contra l’exercici d’un dret considerat universal i fonamentals de la societat humana.

Per tant, el fet és que a Catalunya, el discurs sobiranista amaga al rebost l’exigència del respecte del dret a la reparació històrica i adopta com a ensenya i divisa el dret a decidir. Aquest dret a decidir queda ara col·locat com a objectiu immediat del procés sobiranista (l’objectiu final del qual era la independència, la creació d’un estat català independent), darrera del qual caldrà situar-hi el de la sobirania plena. És a dir el dret a decidir esdevé el mitjà, l’instrument polític, i recurs ideològic de la independència catalana.

Aquesta situació resultaria del tot inversemblant plantejar-la al cas de Quebec o d’Escòcia, on el dret a decidir, en l’ordre polític que hom vulgui, està garantit per l’estat respectiu, en la mesura que aquest estat reconeix el caràcter nacional d’aquests territoris. El dret a decidir, però en el cas d’Espanya (o si es vol i fa el cas: el de la seva Constitució) és del tot diferent, perquè el dret a decidir del poble català implicaria, de manera ineluctable davant de si mateixa i davant de la comunitat europea i internacional, el caràcter nacional del poble català. Fet aquest, absolutament inacceptable i intolerable per a la mentalitat política castellanoespanyola.

Però l’abrandat dret a decidir dels polítics sobiranistes catalans, en el seu esforç de posar-lo com a objectiu central en aquest procés comporta la possibilitat d’una conseqüència que s’allunya del tot de l’objectiu independentista de la proclamació i creació algun dia d’un estat independent català. El dret a decidir no implica necessàriament l’assoliment d’aquest objectiu, perquè hom pot decidir, a la fi, restar integrat en el cos polític espanyol. Si això es produís com a resultat d’una consulta o referèndum (que és presentat com la manera de concretar l’exercici del dret a decidir a Catalunya), el dret a decidir, en aquest, cas hauria servit per decidir, en una acció d’autèntica i plena sobirania, no cap altra cosa que la que ja hi havia: Catalunya integrada dins d’Espanya. Amb la qual cosa, la necessitat d’un referèndum no hauria servit per a gaire cosa més que com a exercici políticointel·lectual destinat a satisfer tota aquella mentalitat catalana que consideren prioritari l’exercici del dret a decidir abans que l’exercici que el dret a la independència. El resultat, acte de plena sobirania, hauria servit per decidir que el poble català renunciï a la idea de ser sobirà (políticament, econòmicament, culturalment…, sobirà).

A més. una consulta, en els termes i condicions, que comportaria tal plebiscit a Catalunya té una acumulació tan enorme de trets específics que no permet fer pronòstics sobre uns suposats resultats. Quant a Escòcia i a Quebec, els processos de consulta allà celebrats han tingut resultats contraris al convocants de la consulta, partidaris tots ells, de la independència de llur territori, en ús i exercici del dret a decidir. I en aquells territoris no calgué reclamar o exigir el dret a la reparació històrica, acció que sembla plausible, justificada i raonable en un territori que en tingui la necessitat de fer-ne tal reclamació. És a dir, que el dret a decidir i la ponderació de les conseqüències de la decisió varen decantar la decisió cap a mantenir la mateixa situació política en relació a l’estat que els integra.

En el cas català, seguint la lògica plantejada per la preferència a privilegiar políticament el dret a decidir, hi ha un seguit d’exigències que semblen seguir el següent ordre (en el cas de satisfer-les totes), de més immediata a més distant:

  • decidir el futur polític de Catalunya: consulta o plebiscit
  • reconeixement del caràcter nacional del poble català,
  • reconeixement de la condició de sobirania d’aquest poble,
  • reconeixement i acceptació espanyola de la independència de Catalunya.

 El punt 4 d’aquesta distribució d’objectius queda clarament supeditat al resultat del punt 1. En cas d’un plebiscit amb resultat majoritari favorable a la no independència, aquest punt 4 no tindria cap viabilitat. El punt 2 sí que hi quedaria implicat, perquè la celebració d’un plebiscit el deixaria ben palès. El punt 3 quedaria supeditat a episodis concrets a venir dins de la trajectòria política de l’estat.

Si la lògica de la trajectòria sobiranista basculés sobre o a partir del dret a la reparació històrica, l’ordre d’objectius podria ser aquest:

  • retorn a Catalunya de la plena sobirania, és a dir: independència a tots nivells
  • proclamació i reconeixement espanyol i internacional del caràcter nacional i independent del poble català
  • decidir el futur polític de Catalunya: reintegració de Catalunya dins de l’estat espanyol o manteniment de la independència.
  • Exercici i reconeixement de la sobirania de la comunitat nacional catalana.

En el cas d’aquest ordre d’objectius, l’enigma es concentra en el punt 1, perquè caldria decidir com es du a la pràctica la reclamació del retorn de la plena sobirania: a través de mobilització popular, a través d’una petició/reclamació formal dirigida al govern espanyol feta pel govern o parlament català…?

 En el cas de la primera via, el sobiranisme català queda garantit i, alhora, compromès de manera definitiva pel resultat del plebiscit: és a dir pot quedar definitivament desactivat o definitivament consolidat.

En el cas de la segona via, això passa en el punt 3. Però en qualsevol d’ambdós casos, el plebiscit o la consulta és decisiu, tant per guanyar-lo com per perdre’l, i tant per a una opció com per a la contrària.

El dret a decidir, però, requereix una major atenció i anàlisi, per causa de la complexitat dels elements que entrarien en joc en el cas del seu exercici, en el cas d’una consulta popular, a Catalunya. El dret a decidir és una via de precisió, exactitud i d’interpretació molt complexa i, per tant, de resultats sotmesos a interpretacions a favor o en contra de llur validesa. No sembla sotmès a interpretacions personals quan un plebiscit de caire polític pot ser celebrat per una col·lectivitat en què les diferències ètniques, culturals, psicològiques, històriques…, etc no tenen cap incidència sobre la resposta i no en condicionen ni en un sentit ni en l’altre la seva expressió ni el seu resultat.

Altra cosa és quan el dret a decidir implica l’actitud de persones que presenten identificacions nacionals diferents i la resposta al plebiscit pugui quedar influït per la identificació nacional de cada persona amb dret a decidir i votar.

El cas de l’exercici del dret a l’autodeterminació, del dret a decidir o directament una consulta per decidir, exigir o recuperar la sobirania política del poble català ha de tenir en compte una realitat social innegable, com aquesta, de la ciutadania catalana. Aquest és un element que cal considerar de manera realista. És veritat que l’opinió dels ciutadans pot canviar en un sentit o l’altre, en funció de la informació que li arribi dels partidaris d’una resposta o altra, o també pot canviar en funció del coneixement de motius presents i històrics que estimulen la celebració del plebiscit.

En definitiva, el dret a l’autodeterminació concretat en un plebiscit a Catalunya podria tenir, per a la població partidària de la creació de Catalunya com a estat independent, el perill d’haver resultat un acte de sobirania del tot estèril, en la mesura que hauria servit justament per consolidar i enfortir legítimament allò que aquest sector de població vol evitar: la permanència dins de l’estat espanyol (en la forma política que sigui). És Per això que probablement el dret a l’autodeterminació o el dret a decidir necessita (tornem a recordar Quebec i Escòcia) anar de bracet amb altres arguments. El conjunt d’argumentacions a favor d’un estat català sobirà independent hauria de contemplar, doncs, aquest tres tipus:

  • Dret a decidir: irrenunciable, però no exclusiu. El problema és que hi ha persones residents al nostre país que no han realitzat identificacions amb el poble català. És a dir, no es consideren, malgrat el seu lloc de residència i d’ocupació laboral, catalans i malgrat tot tenen consagrat el dret a exercir el vot. No s’ha d’exigir-los mai que se’n considerin de catalans, però seria una actitud noble que reconeguessin que el procés sobiranista és un procés que afecta al poble català, i per tant, potser, a ells no. Com s’hauria de traduir la constatació d’aquests ciutadans a l’hora de participar en un procés de referèndum?

Aquest és un discurs per ser considerat políticament incorrecte, potser. Qui pot negar, però, que aquesta qüestió no sigui un escull important en contra de l’objectiu democràtic cobejat d’un estat català?

  • Les suposades excel·lències en l’ordre d’estat del benestar (no entrem ara a detallar-ne cap) que un estat català sobirà i independent podrà i haurà de dispensar als seus ciutadans.
  • El dret a la reparació. Qualsevol ciutadà, s’identifiqui a no com a membre del poble català, probablement pot reconèixer, saber, informar-se de com i què ha representat històricament per a aquest poble la negació de la seva sobirania. I, malgrat que ni des del punt de vista del sentiment ni de la constatació històrica s’identifiqui amb aquest poble ( i ho faci o no ho faci amb algun altre) pot arribar a admetre i entendre que el poble català reclami allò que li és propi i que mai no li ha estat, encara, retornat.

            Els dos primers arguments degueren jugar un paper important en els referèndums de Quebec i d’Escòcia, i el resultat ja el sabem. El tercer argument tingué, presumiblement, una presència ínfima (per no dir nul·la en el cas quebequès). I és que el dret a reparació no deu tenir, ara per ara, i per motius, probablement, d’ordre històric gaire força motriu ni de seducció…, en aquell país.

            Però quant al cas català, sembla clar que hi ha un context que va una mica més enllà del d’aquestes dues nacions. És per això que sembla que aquests tres argument haurien de formar, aquí, una tríada inseparable, perquè, tots tres, enforteixen la capacitat de convicció i de justificació del procés i, per tant incrementen, ai!, les possibilitats d’èxit.

[1] Cal reconèixer que això no és veritat de manera absoluta. En declaracions a mitjans de comunicació del dia 9/09/2016, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Ana Parlon, afirma de manera diàfana i literal que ella no comparteix el dret a l’autoderminació. És una afirmació formulada de manera general, és a dir, amb pretensions de validesa universal i, en aquest sentit i en ús d’una lògica elemental, tot el que s’afirma del general, cal mantenir-ho per al cas particular. És a dir: per al cas de la reivindicació sobiranista del poble català, l’alcaldessa ve a dir que no admet que s’exigeixi o es demani el dret a decidir ni el dret d’autodeterminació per a Catalunya. El poble català no tindria aquest dret. És veritat que l’afirmació de l’alcaldessa ha estat llançada dins del context d’una entrevista que plantejava la qüestió de la reivindicació catalana. Però si l’alcaldessa volgués negar el dret a decidir, només en determinades situacions, aleshores hauria d’haver afirmat que no compartia el dret a l’autodeterminació per al cas concret de Catalunya. L’alcaldessa no volgué precisar tant i es queda en una formulació general, que no sembla tenir el caràcter conflictiu que tindria si el concretava en el cas de Catalunya, essent ella, com és, responsable polític d’un municipi català. El cas d’Ana Parlon, ben segur, és compartit per molts ciutadans a Catalunya i a Espanya. El cas d’aquesta alcaldessa va encara més enllà, perquè ella mateixa afirma, proclama i reclama el reconeixement del caràcter nacional del poble català. En aquesta munió d’ingredients ideològics sembla quedar clar l’opinió de l’alcaldessa: Catalunya seria una nació (entre les nacions del món) que no tindria el dret a l’autodeterminació. Seria únic, exclusiu, doncs, el cas de la nació catalana? La senyora Parlon deu saber-ho.

Immigració i educació

25 Dimarts oct. 2011

Posted by josep cullell ramis in Immigració i educació

≈ Deixa un comentari

(Discurs pronunciat el mes de maig del 2002 a les jornades sobre “Immigració i educació” a l’Escola d’Adults de Sant Feliu de Guíxols)

Catalunya ha estat sempre una terra de pas i també d’acollida. Permeteu-me que comenci amb aquesta obvietat, una mica estèril, perquè, de fet, segurament que totes les terres del nostre planeta tenen aquesta condició. I si gallegem de coses que tothom té, ens passarà com als corsos que defineixen la seva illa com “illa de la bellesa”, com si la bellesa que proclamen (i que hi és, certament) fos cosa exclusiva de la seva illa.

 Però “terra de pas i d’acollida”, són paraules que porten de la mà un altre concepte, el de migració. I la migració és un fenomen social que s’ha d’estudiar des de moltes perspectives, la principal de totes és l’afany i l’instint de supervivència, que té tot ésser viu. Des d’aquesta perspectiva o punt de vista, a mi em sembla que les migracions són un equivalent social, humà, del fenomen físic dels vasos comunicants. Perquè en ambdós casos, allò que persegueix aquest procés, sigui natural o social, és equilibrar tensions, neutralitzar desigualtats, evitar injustícies i repartir satisfaccions.

Si la comparació amb els vasos comunicants és vàlida, de seguida és veu quina ha de ser la solució per a la immigració forçada: evitar o neutralitzar les tensions, les desigualtats o les injustícies a escala planetària, és clar, abans que es produeixin, ja que són la causa directa d’aquesta migració.

 Per concretar una mica allò de “Catalunya, terra d’acollida”, posem-hi algunes xifres:

No tinc dades rabiosament actualitzades, però en el primers anys del segle XXI, a les comarques gironines, hi ha uns 36.000 immigrants censats, la majoria (una mica més del 50%) d’ells, de procedència africana, seguit per immigrants d’origen europeu (un 20%). En aquests moments, les xifres podrien ser lleugerament superiors. Per al conjunt de Catalunya (segons un cens de l’any 2000) la dades són aquestes: sobre un total de 6.207.000 d’habitants, comptem amb una immigració de 214.000 estrangers legalitzats, que donaria, aproximadament un 3,4% de població immigrada estrangera resident a Catalunya. I estem parlant de dades que s’han anat generant durant els darrers vint o vint-i-cinc anys.

 Perquè si ens col·loquem en els 25 anys anteriors a aquests últims, veurem que l’afluència d’immigrants a Catalunya, va arribar gairebé als 2.000.000 d’immigrants, però gairebé tots ells d’origen espanyol, d’Andalusia i Extremadura sobretot. Ara, per exemple, estem en unes instal·lacions ubicades en una barriada guixolenca resultat directe del creixement urbanístic produït per aquell flux migratori.

En el conjunt d’Espanya, un cens de l’any 2002 afirma que hi ha més d’1000.000 d’espanyols que, com a resultat de l’emigració fins al 1973, resideixen fora d’Espanya. Xifra que ha disminuït molt en relació a l’any 1976 en què hi havia 2,2 milions d’espanyols que residien en altres països.

 Pel que fa a l’emigració catalana, des de finals del segle XIX, fins a la primera meitat del segle vint, entre crisis econòmiques i polítiques, molts catalans van emprendre també el camí de la migració, cap a Amèrica Central i Meridional, sobretot.

Si ens centrem en el cas de Sant Feliu de Guíxols, el flux migratori més rellevant és el que tingué lloc entre la postguerra i el final de segle. En aquest període, en què la població passà de 7500 habitants (el 1940) a gairebé 20.000 en tancar el segle XX, la immigració incrementava la població en un 7% aproximadament el 1940 i en un  3,8% aproximadament en acabar el segle, amb una punta màxima el 1975 del 30% sobre el total de la població, essent d’origen espanyol la majoria aquest percentatge, i un petit percentatge de fora de l’estat.

Aquestes xifres posen de relleu Catalunya com a terra sobretot d’acollida (tal com ho deia en començar aquestes paraules), però també, segons hem dit abans, com a terra d’emigrants. És un fet.

I el fet de la migració, sota certes condicions, porta sovint adossat una altre concepte, que només de pronunciar-lo ja provoca l’alarma, però permeteu-me dir-lo: és la xenofòbia.

La xenofòbia és una conducta complexa, amb fonaments que, a mi em semblen, socials-culturals i també, potser, instintius, que comparteixen tots els animals. Amb això, però, queda lluny de mi de voler justificar-la i molt menys disculpar-la. Però hi és. És un altre fet constatable. A Sant Feliu, en el passat se n’han ha donat dosis discretes per ambdues bandes (recordeu la paraula “xarnego”). A Sant Feliu se’n dóna avui, a dosis una mica més alarmants, crec (recordeu la paraula “moro” o “negre” usats amb intenció ofensiva o despectiva).

El resultat d’aquestes xifres i situació és que, a nivell de la nostra ciutat, coexisteixen dues comunitats lingüístiques, i és una existència que m’atreveixo a qualificar, no de modèlica, però sí de tranquil·la, pacífica. Llevat d’alguna situació molt localitzada durant els seixanta i setanta no crec que ningú pugui dir que la migració a Sant Feliu de Guíxols va produir algun tipus de situació conflictiva. Ara bé, també és veritat i s’ha de dir, que aquesta bassa d’oli convivencial és més aviat fruit de la indiferència i del desinterès mutu pel contacte que no per una relació activa entre ambdues comunitats. Parlo, és clar, a nivell general. Després a nivell particular cadascú s’ho ha engiponat com més li ha plagut.

És per això que parlo de dues comunitats, que en la realitat del dia a dia municipal, són ben poques les ocasions que hom pugui dir que hi ha confluència, coincidència, de motivacions, interessos i actuacions. La diferent orientació política, fins avui, d’aquestes dues comunitats també s’ha presentat, a cops, com un element que contribueix a subratllar les diferències entre elles. Tot i que en les darreres municipals s’ha produït un canvi substancial en aquest aspecte,  que ningú, crec, pot dir ara per ara si es tracta d’una flor d’estiu o és un fet que indica una coincidència entre les dues comunitats lingüístiques que ha de perdurar. El cert, però, és que, ara per ara, no crec que puguem afirmar que Sant Feliu de Guíxols sigui un model a seguir de convivència intercultural

Una de les cosa que xoca més a l’observador, és que entre la gent jove, en edat escolar, especialment, es manifesten certes actituds xenòfobes (no sé si són prou rellevants i calgui prendre-les seriosament en consideració o no) envers els col·lectius immigrants dels darrers anys. I entre aquests joves, n’hi ha molts, em sembla que ningú no pot negar-ho, que són fills dels fluxos migratoris dels seixanta/setanta. Aquests, com els que més, exigeixen decididament i de manera ràpida als nou vinguts una adaptació o assimilació lingüística, religiosa i d’hàbits socials. Sembla que les generacions que han precedit a aquests joves no han sabut transmetre a llurs fills, la seva experiència de migrants, ni les necessitats que tenien, ni els drets de què eren objecte, ni recordar-los, tampoc, la nul·la voluntat d’integració que duien amb ells quan emigraren cap aquí (recordeu d’aquells moments, però, les circumstàncies polítiques generals d’Espanya i la situació de persecució i clandestinitat de la llengua i manifestacions culturals catalanes a Catalunya). Ni els pares d’aquests fills no ho saben fer, ni els educadors, pel que sembla, tampoc no sabem fer-ho.

La migració, ja ho he dit, respon a necessitats vitals, i és just, moralment necessari i correcte que els països receptors, que vivim en opulència i sovint en voracitat i malbaratament de recursos puguem donar satisfacció a aquelles necessitats de les persones que han de recórrer a la migració forçada,  fer això, però, no vol dir que sigui una acció sense tensions ni problemes. Ara bé, si això és cert, també ho és que els països receptors, en aquest cas Catalunya i més específicament Sant Feliu de Guíxols, no poden ni tenen perquè oblidar o arraconar l’atenció a les seves pròpies necessitats. Perquè els immigrants en tenen, és innegable, de molts tipus, però nosaltres també en tenim, tothom en té, també és innegable. D’un altre ordre, es veritat, però que també reclamen solució i seria igualment una injustícia, que algú pretengués que l’imperatiu moral d’atendre les necessitat dels nous vinguts passa per desatendre les que nosaltres tenim plantejades com a ciutadans d’un país específic i d’una ciutat determinada. No es tracta de posar un torn d’atenció a les necessitats: cal atendre-les totes, simultàniament.

Per raó de la feina i dedicació de molts del presents m’agradaria fer una petita consideració sobre un aspecte de l’atenció educativa i formativa, que és també una necessitat amb què venen equipats els immigrants actuals i que sembla que som nosaltres els encarregats d’atendre-les.

 Pel que fa als centres d’educació secundària de la nostra ciutat, a l’IES Sant Elm el nombre d’immigrants de primera o segona generació és de 32 , durant aquest curs 13 d’ells han format part del grup d’aula d’incorporació tardana. A l’IES Sant Feliu, el nombre d’immigrants, també de primera o segona generació és de 36, dels quals 7 han passat per l’aula d’incorporació tardana. En aquests casos, l’aprenentage de llengües i d’alfabetització segueix les pautes establertes, quan a programes i freqüència, pel Departament d’Ensenyament i el sistema educatiu del país.

A l’escola d’adults de Sant Feliu de Guíxols tenim, aquest curs 150 immigrants, la majoria dels quals són de població magribina, que rep una formació, quan a formació lingüística, en els termes que ara comento.

Per regla general l’escolarització d’adults comporta una immersió en el coneixement de llengües i alfabetització. De fet és un pas cap a la integració d’aquests immigrants, una integració cultural. Doncs bé, en general, als centres d’adults de les comarques gironines, aquesta integració d’alfabetització i aprenentatge de llengua es fa en llengua espanyola, en un percentatge que volta el 75%, i un 25% és de català i en català. El resultat és que a les comarques gironines, comarques catalanes, terra d’acollida (que deia abans) la integració dels immigrants, immigrants africans, sobretot, és una integració en la llengua i cultura castellanes, no catalanes. I té una certa lògica, perquè és una continuació de la llei del més fort, que aquí seguim, com a tot arreu. I de vegades ho fem convençuts que així prestem un veritable servei real a la immigració, amb això els ajudem, encara que això significa buidar cada cop més la presència de la llengua i cultura catalana en el país propi. Algú creu que integrar-los en la cultura catalana resultaria inadequat, innecessari, i per tant, injust i insolidari. Durant els anys seixanta no ho poguerem fer per raons d’afluència massiva i sobtada d’immigrants i per raons polítiques, policials i repressives, ara no ho podem fer per no molestar i en nom d’una solidaridat i d’una correcció que, de veritat,  no l’entenc

Pel conjunt de Sant Feliu de Guíxols com a dades del padró municipal tenim, al 2003, que d’edats compreses entre mesos i vint-i-vuit anys hi ha a la ciutat, 744 persones immigrades, la qual cosa representa aproximadament un 3,75% sobre la població actual,  percentatge que s’haurà d’incrementar amb persones de més edat que aquestes que també hi ha, però que per més que produeixin un augment significatiu, no crec que passés d’un 100%. Si fos així voldria dir que a Sant Feliu de Guíxols hi ha un 7,5% de població resultat de la immigració dels darrers decennis.

El percentatge de població immigrada actual, com es pot veure, és molt inferior al percentatge d’immigració dels anys setanta (de 10 a 5 vegades inferior, en funció de les edats que comparéssim). A això cal afegir-hi que les circumstàncies polítiques han canviat molt des d’aquells anys. La conclusió és que ara hauria de ser possible que les autoritats municipals, en ús de les seves atribucions democràtiques, endeguessin un tasca d’integració seriosa d’aquests immigrants en el nostre món cultural, ara ho poden fer perquè ara és possible

Crec que la ciutat no pot girar-se d’esquena a la immigració forçada, perquè és una necessitat i, alhora, un deure. Procurar-ne una integració digne en tots els sentits, materials i culturals, cercant un equilibri entre les seves i les nostres necessitats és el millor servei que podem oferir-los i oferir-nos també a nosaltres mateixos.

Dic això i voldria accentuar-ho, perquè, si no vaig errat, aquesta qüestió, aquest tema, únicament ha figurat, de manera explícita, en el programa electoral d’un sol partit polític de les darreres eleccions municipals. I no és cosa banal, perquè molts estudis realitzats tant a nivell espanyol com català (incloent Sant Feliu de Guíxols, per descomptat) indiquen que entre la població autòctona ha crescut la tendència a la problematització de la immigració, en canvi no creix la consciència de xenofòbia que aquesta problematització comporta. És un desequilibri moral profund quan entenem que el nostre país té un dret moral a emigrar, en cas de necessitat, a altres països, però considerem gairebé com a invasió delictiva la immigració al nostre país. És d’esperar i suposar que els partits tindran plantejades les respectives estratègies sobre el tema de la immigració actual en la nostra ciutat, però sigui pel que sigui i llevat el cas d’un sol partit, no l’han considerat prou important com per incloure’l en els programes electorals.

Sóc conscient i ja sé que he dit coses que políticament no són gaire correctes,  per això apel·lo a la vostra paciència i comprensió, i, en tot cas, en demano disculpes.

Un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols

25 Dimarts oct. 2011

Posted by josep cullell ramis in Un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols

≈ Deixa un comentari

(Discurs pronunciat en la presentació del llibre “Sant Feliu de Guíxols per a forasters”, a la biblioteca municipal d’aquesta ciutat)

Tot i que es tracta, en aquesta vetllada, de la presentació d’un llibre que parla de Sant Feliu de Guíxols, a mi m’agradaria fer una cosa, si l’amable concurrència m’ho permet i per a la qual demano disculpes anticipades, absolutament diferent,  que és: aprofitar aquesta humil tribuna de què disposo ara, no per parlar del meu llibre, ja ho ha fet de sobres bé en Joan, sinó per parlar de l’objecte del llibre, parlar de la nostra ciutat, de la ciutat que tots estimem, siguem responsables polítics o ciutadans rasos, parlar de Sant Feliu de Guíxols.

 Abans de començar, és del tot imprescindible, però, aclarir que amb aquestes paraules no vull qualificar ni desqualificar ningú, no hi ha al·lusions velades o descobertes, personalitzades, contra ningú, ni molt menys prenc partit per cap color polític municipal. Únicament m’agradaria contribuir a la reflexió d’allò que resulti transcendent per al model de la nostra ciutat, i per tant, aquestes paraules volen estar al servei del govern de la ciutat, el d’ara o el de demà.

 Parlar d’alguns reptes que té, que tenim plantejats, difícils de resoldre alguns d’ells, però per això més decisius i que reclamen tota la nostra atenció: per dir-ne algun: l’ús i l’ordenació definitiva de la rambla, si és que encara no la té; la part central de la ciutat, que per poc que badem acabarà convertint-se en un suburbi o un ghetto al cor mateix de la població; els voltants de Sant Feliu de Guíxols: què fer per tal que no es volatilitzin en mans de l’especulació; el Passeig, quin ha de ser el seu autèntic ús, un lloc de trànsit i aparcament de vehicles, un  mercat municipal?; un interrelació fèrtil entre la part alta i la baixa de la ciutat; un model ferm de ciutat però alhora prou obert per tal de no hipotecar-ne el futur; el sòl industrial de la ciutat; com desvetllat i mantenir la consciència ciutadana sobre el nostre patrimoni arquitectònic, històric i artístic per a gaudi humà de propis i forasters… podríem parlar de moltes coses com aquestes i durant llargues hores. I justament per això i la limitació que cal imposar-se, m’agradaria poder fer quatre anotacions sobre un tema que ha d’acabar convertint-se, ben segur, en el tema estrella del debat ciutadà: el projecte del port.

De ningú no es pot amagar el fet que una modificació del port actual de Sant Feliu de Guíxols ha de tenir un transcendència considerable en el futur de la ciutat, com la tenen totes aquelles obres d’infrastructures que poden decantar el model econòmic d’una població.

No estarà de més, però, fer memòria que aquest d’ara no és el primer ni el segon intent de modificació/ampliació del port de Sant Feliu de Guíxols. Efectivament, en el transcurs dels darrers vint anys s’han succeït projectes i estudis. Alguns d’ells han estat exposats i presentats al públic. D’altres no han superat l’etapa preparatòria realitzada per comissions mixtes entre la ciutat i els tècnics de la Direcció de la Generalitat que s’ocupa dels ports de Catalunya.

Primer de tot cal recordar que la modificació o ampliació, ara, del nostre port és un projecte qualitativament diferent d’aquell que els nostres avis es proposaren fa gairebé una centúria, quan construïren els actuals moll i escullera.

Quan es va projectar aleshores, a començaments de segle XX, es tractava de respondre a una necessitat real de creixement d’una indústria, la surera, en un moment d’expansió, que requeria, de manera inexcusable, un millora substancial en el transport, tant de recepció com d’enviament de matèria prima. i elaborada. A més es tractava de dotar d’un servei imprescindible a una ciutat que era, en aquells moments, centre de producció a escala internacional, una capital mundial, de la transformació del suro.

La construcció d’una escullera i d’uns serveis portuaris es plantejava com un salt qualitatiu endavant, d’acord amb una necessitat i situacions clares de creixement real de la indústria que movia més capital i més mà d’obra a la població.

La construcció del ferrocarril, uns anys abans, havia estat el pas inicial i previ, orientat cap al mateix objectiu.

Si ho comparem amb la situació actual, veurem que el projecte de transformació del nostre port no encaixa amb cap d’aquestes circumstàncies. El primer desencaixament  és que si hi ha necessitat de més amarradors, aquesta necessitat no respon a res com ara una aspiració real i majoritària de la població, ni a res que sembli substancial en la línia de creixement industrial o comercial de la ciutat. Qui en té necessitat? No dubto que com a activitat industrial o comercial podria generar guanys econòmics per a la ciutat, tal com ho farien moltes altres activitats que es podrien imaginar i projectar en el nostre frontal marítim. Però el problema és ponderar-ne i preveure’n la quantia, i després, encara, fer-ne una valoració a la llum de les contrapartides paisatgístiques, ecològiques, històriques, turístiques que aquests guanys econòmics haurien de comportar.

En segon lloc, i lligat clarament amb això darrer, un projecte d’ampliació del port és un projecte recolzat en la pura especulació. No em refereixo a l’especulació econòmica quant a les inversions que s’abocarien en aquest projecte, que amb moltes probabilitats produiria substancials guanys als agents promotors, sinó a l’especulació d’aquell que llança l’ham a l’espera que alguna peça important el mossegui, sense tenir-ne cap garantia ni seguretat que així hagi de succeir. En definitiva, pura especulació que, com a tal, i vist des d’aquí i ara, les probabilitats d’un èxit aclaparador són les mateixes que les d’un fracàs estrepitós.

 Pregunta per als responsables municipals: vosaltres que ocupeu llocs de compromís en la gestió del comú de la ciutat: qui de vosaltres pot garantir que el projecte de port, sigui quin sigui, no acabarà a mig i llarg termini hipotecant el futur de la nostra ciutat, talment com ho fa l’actual escullera? Si aquell projecte calculat i realitzat per satisfer necessitats concretes va resultar ja gairebé al cap de cinquanta anys un autèntic patracol que ni fa ni deixa fer, com podem mirar amb confiança i il·lusió un projecte esperonat per l’especulació, que té tant d’incert com de gratuït?

Tothom, ara, estarà d’acord que se n’ha fet un gra massa, amb el coster català. Vull dir quant a ocupació del sòl per part d’habitatges construïts durant el any seixanta i setanta. No vull estendre’m en un qüestió tractada a bastament, però que en cap cas no està resolta encara. En el frontal marí guixolenc tenim testimonis actuals que aquesta pressió especuladora sobre el territori encara continua. Els seus efectes són el trist resultat de l’acció a la recerca de guanys materials amb un oblit suïcida que el creixement econòmic sempre és a costa del territori, de la terra, de la natura. I aquesta, fixem-nos-hi bé, no dóna res de franc, sempre hi oposa una contrapartida, una factura que ara, demà, d’aquí a un anys o uns segles caldrà pagar. I és que en la debatuda qüestió de les possibilitats d’un creixement sostingut hi ha un tema fonamental que no es posa gairebé mai en primer terme: creixement sostingut vol dir, ni més ni menys, créixer seguint un ritme que vingui marcat indefectiblement per la regeneració dels sistemes naturals. Els bous són la sosteniment dels sistemes naturals, el carro és la sostenibilitat del creixement econòmic: sempre hem posat el carro davant dels bous. Aquest és el crit desesperat que hom pot llegir cada any en els informes sobre l’Estat del món, editats pel WorldWatch Institute i editats a casa nostra pel Centre Unesco de Catalunya.

Els estudis d’aquesta institució sobre la sostenibilitat del creixement, i per mostra només cal consultar els informes de l’any 1999 i el recent del 2000, demostren que l’activitat humana sobre el territori (agrícola, industrial, minera, explotació forestal, abocaments i residus) comporten un impacte tan general i colossal en el medi ambient, que no es concep com podrà continuar el sosteniment del creixement econòmic, si no és canviant radicalment les pautes sobre les qual s’ha mogut fins avui. Per a finals del nou segle el model de creixement ha de ser-ne un altre del tot diferent. La diferència substancial ha de venir d’una sostenibilitat en la qual la inversió no usi com a criteri els indicadors econòmics. Pot semblar una incongruència o una ximpleria, si no una utopia,, però l’alternativa és el desastre.

 La Mediterrània, la costa catalana, el litoral guixolenc és un granet d’arena en l’immens sorral d’aquest procés de deteriorament.

Si ara poguéssim planificar el creixement urbanístic del nostre litoral, poguéssim començar de cap i de nou, tornar als anys seixanta, ben segur que dictaríem, vistos els resultats, unes normes estrictes, més enllà de l’especulació econòmica dels inversors, per tal d’evitar l’irracional i grotesc resultat que avui hem de patir. Malgrat tot, encara avui no hi ha una gestió legal i política prou eficient i decidida per impedir l’especulació sobre el nostre territori, especialment la franja costanera. I la cosa continua: l’estat de dret no ha sabut frenar o invertir la tendència vampiresca que havíem atribuït durant tant de temps a l’estat de fet.

Doncs bé, la construcció de ports esportius al llarg de la costa catalana és la continuació de la tendència a l’especulació sobre el territori, però ara sobre l’espai marí. Encara som a temps de fer allò que no vàrem saber o poder fer als anys seixanta a propòsit de l’especulació urbanística. El nostre litoral, com el de la Mediterrània està sobreexplotat, els seus sistemes naturals no poden regenerar-se. Un port esportiu és un impacte extraordinari sobre el medi marí, no només pel que fa a la seva estricta ubicació, sinó per la pressió i les alteracions que es produeixen en un radi d’acció considerable.

Vàrem tenir l’oportunitat de presenciar la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Dit això, l’edició del Saló també va ser una oportunitat per posar de manifest les amenaces o inconvenients que el sector de la nàutica entreveu de cara al seu creixement futur: la manca d’amarratges al nostre litoral. La qual cosa connecta, per via directa, amb la situació present i futura del nostre port.la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Ara bé, quan hom parla de manca d’amarradors al nostre litoral, amb quines dades es compta? Potser de la Direcció General de Ports? A quatre quilòmetres aproximadament en línia recta, seguint la costa, tenim la Marina Nàutica de Platja d’Aro. Aquest port compta amb 800 amarradors, més o menys. D’aquests, n’estan ocupats realment durant onze mesos de l’any, ni més ni menys que la meitat, el 50%. Tothom que vulgui pot anar a comptar-ho, en el moment que vulgui. Únicament del 15 de juliol al quinze d’agost, uns dies més cap aquí o cap allà, arriba a una ocupació plena.

Amb aquesta perspectiva, un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols no és pura especulació? No dubto que hi haurà interessos econòmics particulars que hi poden guanyar amb la inversió però, globalment, la costa catalana, el nostre litoral, la nostra franja marina, la nostra ciutat sortirà més malparada, més empobrida quant a patrimoni natural i qualitat de vida.

A més l’especulació políticoeconòmica que pogués haver-hi darrere d’una inversió en aquest port ha tingut en compte coses com el creixement del nivell del mar i els canvis en els corrents marins que han d’afectar, a mig termini de manera segura, la Mediterrània?

El Worlwatch Institut afirma, en les dues darreres edicions, que el nivell del mar pujarà com a màxim fins a un metre d’alçada al llarg del segle que acabem d’encetar, com a resultat de l’escalfament de l’atmosfera que, segons el mateix Institut, serà entre 1 grau i 3,5 graus per al 2010. La inversió prevista té en compte aquest particular? Caldrà, doncs, pujar un metre més l’escullera per evitar el moviment d’aigües a l’interior de la badia? A més, un escalfament del planeta produirà un règim de pluges més irregular, amb períodes de molta intensitat alternat amb períodes de  molta sequera. ¿Les autoritats municipals tenen estudiat i previst com quedarà afectat l’interior de la badia de la nostra ciutat en el cas probable d’una intensificació en l’aportació de majors sediments i residus urbans per part de la riera i mitja que hi desguassa i que queda tancada per l’actual escullera? No hi quedaria encara més si hom construís una altra dic exterior, encara que lo bocana sigui més oberta?

Recapitulem: el port actual és avui dia, cent anys després de la seva construcció, una baluerna amb molt poca rendibilitat i que impedeix tenir la badia amb unes condicions de qualitat apropiades sanitàriament i estètica per a la població i als forasters que ens visiten. Quina autoritat política ens pot garantir que això no tornarà a passar amb un nou projecte? ¿La incertesa del futur econòmic i mundial no fa més prudent reservar-nos la carta del nostre frontal marí a l’espera de les noves orientació energètiques i econòmiques que avui dia ja es plantegen i que a curt termini es començaran a concretar i a notar? ¿No seria més prudent, ara que les expectatives econòmiques afronten una incertesa molt superior a la de començaments de segle vint, esperar i veure cap on van els trets de l’economia mundial i mediterrània, necessitades d’un ús regulat, renovat i sostingut dels sistemes naturals?

Les generacions futures de guixolencs tenen dret a exigir-nos que pensem en ells i per a ells. Hem de procurar que aquest dret no es converteixi, algun dia, en un retret cap a nosaltres. Però, compte, que mai no es digui que la veu d’alerta i d’avís no ha estat llançada.

Algú pot pensar que no modificar o ampliar el port es deixar perdre una gran oportunitat. Pot continuar clamant que Sant Feliu de Guíxols ha deixat passar moltes oportunitats en la seva història recent. Però a aquell que així pensi se li pot mostrar que la història recent del nostre municipi està farcida d’oportunitat aprofitades i abraçades sense cap anàlisi ni ordenació, obeint només a la pura especulació i a l’interès privat, tant a l’hora de d’ocupar territori com a l’hora de destruir el nostre patrimoni natural i cultural (el llibre que avui presentem és una modestíssima reivindicació del nostre llegat). Em sembla que ja és hora d’exigir als nostres representants polítics, d’un color o altre, d’avui o de demà, una acció decidida per posar fre a les eixorques oportunitats i especulacions que han empobrit els nostres recursos naturals i culturals. Per això hi són, els polítics, per a altres coses també, però sobretot per a això.

17 hipòtesis cosmològiques sobre la música

25 Dimarts oct. 2011

Posted by josep cullell ramis in 17 hipòtesis cosmològiques sobre la música, Assaig

≈ Deixa un comentari

  1. La música és una activitat que consisteix a ordenar sons seguint determinats patrons.
  2. Com a activitat humana, la música té molts usos o aplicacions.
  3. la musicalitat humana segueix seqüències biològiques i socials (culturals), però la música (els objectes musicals) no es redueix a aquestes seqüències.
  4. a tota música li és necessària una tècnica, emocions i conceptes a expressar o comunicar, que constitueixen el contingut no material de la música. Però la música no es limita a aquest contingut.
  5. la música té un valor intrínsec, introduït no per l’intèrpret, sinó expressat per mitjà del compositor.
  6. la música produeix bellesa, però usada només com a mitjà no com a fi en si mateix, per expressar la realitat o la veritat del domini còsmic.
  7. l’execució de l’intèrpret afegeix o no afegeix emocions, idees o continguts a una obra musical, però no li augmenta ni li disminueix categoria còsmica.
  8. la música té:
    1. un contingut i una forma materials específics. El contingut és bàsicament el seguit de sons organitzats com a melodia, monofònica o polifònica. La forma és l’embolcall harmònic, l’estil i l’execució.
    2. un contingut i una forma no materials, compartit per totes les altres arts i per algunes altres formes d’activitat.
    3. La forma o estil és necessari per a la música, però no n’és condició suficient
  9. la música no es limita al contingut, la música no es limita a l’estil, sinó que inclou ambdues coses juntes.
    1.  Donar més importància a una mostra incapacitat per crear o entendre l’altra
  10. hi ha compositors que:
    1.  no arriben al domini còsmic
    2. S’hi queden a les portes
    3. N’ultrapassen les portes
  11. hi ha intèrprets que:
    1. no arriben al domini còsmic
    2. obren les portes d’aquest domini.
  12. allò que hi ha darrera de les portes no és música, sinó la pura realitat, àmbit comú a totes les arts
  13. quan la música obre la dimensió còsmica, el compositor, l’intèrpret i l’oient esdevenen companys de joc.
  14. els límits entre la música i el simple so són amples i difusos.
  15. allò que fa de la música porta còsmica no es pot mostrar ni ensenyar, ni definir.
  16. tots els tipus de música inclouen emocions, idees, intencions i finalitats, que el compositor hi diposita i que l’intèrpret pot variar intensificant-les, disminuint-les o canviant-les. La creativitat de l’intèrpret es limita a això.
  17. la música aporta categoria còsmica, que es pot revelar com experiència cognoscitiva, presa de consciència o esclat de lucidesa, clarividència o comprensió i, al mateix temps, com a experiència estètica (ambdues experiències són components de la dimensió universal o enigma còsmic).
← Older posts

Subscriure's

  • Entries (RSS)
  • Comments (RSS)

Arxius

  • gener 2021
  • Març 2017
  • Desembre 2016
  • Novembre 2016
  • Octubre 2016
  • Setembre 2016
  • Agost 2016
  • Mai 2014
  • Abril 2014
  • Novembre 2013
  • Juny 2013
  • Desembre 2012
  • Setembre 2012
  • Agost 2012
  • febrer 2012
  • Desembre 2011
  • Octubre 2011
  • Agost 2011
  • Juliol 2011

Categories

  • Articles
  • Assaig
    • 17 hipòtesis cosmològiques sobre la música
    • Ferro fred
    • Immigració i educació
    • Metafísica de carrer
    • Mites, miratges, desil·lusions i desenganys
    • Un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols
  • Documentals
  • General
  • Llibres
    • Geografia d'Homer
    • Política elemental
    • Sant Feliu de Guíxols per a forasters
    • Una vila del nou-cents: Sant Feliu de Guíxols
    • Viatge a la Mediterrània Interior
  • Música
  • Narració curta
    • Anecdotari de via estreta
    • Cròniques terminals
  • Paisatges mediterranis
    • 50 retrats mediterranis
    • Illes, illots i racons mediterranis
  • pintures

Meta

  • Registra
  • Entra

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • Josep Cullell i Ramis
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • Josep Cullell i Ramis
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar