Sant Feliu de Guíxols…, com ho tenim?

                       (un resum d’aquest article es va publicar a Àncora els dies 20 i 27 de setembre del 2012)

Al llarg del s. XX, Sant Feliu de Guíxols ha seguit una determinada trajectòria en la seva activitat i vida culturals. I entre les coses que han impulsat aquesta trajectòria, caldria incloure-hi tot allò que va sacsejar, durant aquella centúria, el mode de vida secular de la població, així com també tot allò que hi ha romàs amb major o menor presència. És a dir, tot allò que ha constituït, al llarg del s.XX, una novetat o una innovació i allò que n’ha estat una simple continuïtat.

Com que el concepte de cultura admet una gran nombre i varietat de continguts, aquí volem referir-nos, sobretot, a aquelles coses i accions lligades a les anomenades, tradi-cionalment, belles arts, obrint la porta, però, també a altres àmbits culturals que al llarg del s.XX han reclamat de manera més o menys ferma la seva inclusió en aquelles arts.

Caldria fixar-nos, però, primerament, en l’estructura social que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols havia mantingut fins a mitjans de s.XX. Es tractava, fins aleshores, d’una petita ciutat de to petitburgès, amb un teixit industrial que era el canemàs de la vida social: la indústria surera. També hi havia altres activitats industrials, algunes d’elles lligades a aquella, però d’altres es mantenien del tot a part: el comerç, la pesca i, en menor inci-dència, l’horticultura, en serien exemples.
L’establiment i consolidació d’aquesta estructura va fer possible una determinada orga-nització social, amb unes peculiaritats determinades. Aquell teixit industrial comportava, igualment, l’establiment de determinats lligams, relacions i agrupacions de diferents ordres en la població: agrupacions més o menys formals entre l’empresariat industrial, així com també entre la massa de treballadors de les indústries, tant dins com fora de les empreses.
Aquesta distribució social tingué una traducció en l’estatus cultural de la població, que es fa palesa, per exemple, en coses com l’emergència d’un interès o necessitat d’il·lustració, experimentada tant per un grup social com per l’altre, cosa que es concretava, en les famílies burgeses, en un accés a estudis científics, humanístics i/o artístics d’universitats estrangeres per part dels fills de tals famílies. Biblioteques i ateneus populars agrupaven, també, una part considerable dels treballadors, de menestrals amb afany d’instrucció, de petits fabricants de taps, espais dins dels quals aquests sectors socials obtenia una formació humanísticopolítica i coneixements de formes culturals i ideològiques europees.
El resultat d’aquest situació social/cultural és prou conegut: agrupacions empresarials (casinos, p.ex.), agrupacions obreres (casinos, també), ateneus, envelats, celebracions tradicionals i populars, conferències i vetlles de lectura, teatres, cinemes, grups musicals, orfeons, sales comercials d’art, sales de ball, publicació de diverses revistes i setmanaris, cooperatives, debats…). Els resultats més rellevants són els noms propis de persones de la població guixolenca que arribaren a excel·lir en alguna activitat cultural i científica: música, pintura, arquitectura, escultura, literatura, assaig, teatre, ciència…, els noms de les quals estan a l’abast de tothom i que són un mostrari del caliu cultural de la societat civil guixolenca del moment, capaç de fer emergir, de tant en tant, alguna figura de relleu, fins i tot amb un ressò que arribava a sobreeixir els límits municipals.
Fins a la fi d’aquesta etapa de creixement social i econòmic de la societat guixolenca, cal tenir en compte altres fenòmens socials prou rellevants. Per fer tal cosa, i a mode d’il·lustració, podem acollir-nos al nom que el mateix Gaziel divulgà per a la primera part d’aquesta etapa: l’època de la xauxa tapera, en deia l’escriptor. I és que al voltant del canvi de segle XIX-XX, la ciutat és va dotar d’estructures materials i financeres a mode de garantia i suport material de tal creixement i benestar econòmic: un port, un ferrocarril i la creació d’entitats bancàries que estintolaven les transaccions comercials tant de fabricants com de negociants i especuladors guixolencs en el ram del suro.
El resultat és que des de les darreres dècades del s. XIX fins entrades les primeres dèca-des del XX, Sant Feliu fou un centre industrial, comercial i cultural que exercia una gran atracció sobre tota la comarca, i fins més enllà d’aquest límit.

Tres coses (no n’analitzarem les causes) són les responsables principals, al llarg del s.XX, de la transformació d’aquesta estructura social i de la vida cultural que hi anava associada. En primer lloc el desmantellament profund (per bé que no complet) de la indústria surera. En segon lloc la implantació d’un nou model econòmic decisiu en la distribució laboral de la ciutadania: el turisme i el món empresarial que emergí al seu voltant. En tercer lloc, un moviment migratori doble: primerament, l’arribada d’un quantitat important de població forastera (al compàs de la immigració vinguda, al llarg dels anys seixanta) de terres hispàniques de tradicions i necessitats culturals diferents i, en segon lloc, la fuita de molts guixolencs de conspícua formació acadèmica o professi-onal cap a destinacions forasteres a la recerca d’objectius en un camp o altre. Un feno-men social, aquest, que encara avui perdura en tota la seva amplada.
L’equilibri social i el nivell de vida cultural de la ciutat va anar quedant trasbalsat al llarg dels anys seixanta i setanta, de tal manera que a l’entrada del s. XXI val la pena d’assajar una petita comparació entre aquella situació cultural i a la situació present, per tractar de descobrir-ne i diagnosticar-ne l’estat actual, a la llum del nombre i de l’activitat d’institucions, d’entitats i agrupacions culturals (i, fins i tot, d’alguns noms propis) presents fins a mitjans de segle i a partir d’aquell moment. Perquè, de manera objectiva, no resulta gens difícil d’establir un balanç, ni que sigui provisional del tot, de coses que la ciutat ha deixat caure al llarg de la trajectòria que arriba fins a avui dia: ara, en el moment present, la industria surera, per raons tècniques, polítiques, de psicologia social i competències imprevistes, no arriba ni a l’ombra d’allò que fou en aquell canvi de segle. La qualitat de centre comarcal comercial de què s’investí la ciutat ha quedat traslladat fora d’aquí (si bé, també, molt a prop d’aquí: a la platja d’Aro. És a dir, Platja d’Aro). Una cosa gairebé idèntica passa amb espais lúdics i d’esbarjo: cinemes, discoteques i altres esbargiments, restaurants… La infraestructura d’un turisme amb pretensions de qualitat: hotels, sales comercials d’exposicions, espai natural de platja i badia, cine-ma/teatre… ha acabat patint determinades modalitats de presència/absència que o bé contribueixen a la seva degradació o simplement fan que desapareguin gairebé del tot. Pensem en la infraestructura hotelera actual i la de sales dedicades a l’exposició i al comerç de l’art de la pintura, dos elements, aquests, que, quan hi són, denoten la pre-sència d’un turisme de certa i elevada categoria econòmica, i que són prova d’un movi-ment i rendibilitats econòmiques d’allò que en aquell temps venia possibilitat per l’existència d’un burgesia industrial il·lustrada i també d’una classe obrera atreta o im-mersa en un procés d’il·lustració.
Gaziel escenificava la trajectòria guixolenca dels darrers cent-vint anys (comptats des del nostre present) amb una expressió molt popular, deia que a la ciutat li havia plogut del cel dues vegades la rifa: l’empenta de la indústria surera n’era la primera i la de la in-dústria turística n’era la segona. Ambdues van fent avui la viu-viu, i tenen un impacte cada vegada menor en la vida econòmica i social de la ciutat. Els centres industrials i turístics han anat arraconant-se de Sant Feliu de Guíxols, les condicions (de molts tipus i categories) de la ciutat no han permès consolidar-los a la interioritat municipal. I en la seva progressiva dissipació, han quedat esvaïts progressivament el teixit comercial i el cultural que ambdues indústries podien o varen fer possible en moments anteriors. El ferrocarril quedà com a infraestructura deficitària pocs anys després del seu inici. Quan la seva rendibilitat podia assajar nous viaranys, a partir de la rifa turística, va ser deboli-da del tot. El port tingué un breu moment d’esplendor industrial fins a la primera dècada del s.XX. Encara fins a entrada la segona meitat d’aquell segle, Sant Feliu comptava amb una agència comercial portuària de consignació de vaixells i una comandància de marina. Avui tot això s’ha fos. Les condicions de calat del port no resultaren prou idònies per a vaixells de gran calatge i un ús comercial i els ingressos mínims que comportava varen acabar per determinar que tant aquest ús comercial com administratiu acabessin traslladant-se a Palamós, un port molt ben dotat de les condicions requerides. L’ús turísticonàutic reporta, en canvi, uns ingressos anual superiors als de l’esquifit ús co-mercial del port, però amb un potencial d’impacte sobre medi entorn que no és pas el millor dels possibles ni recomanables (més endavant en farem un petit comentari). En el seu lloc s’hi ha mantingut una indústria pesquera col·lapsada per les mateixes condicions del port així com per les disponibilitats, en alarmant disminució, de les captures de pesca. La pesca ubicada al port proporciona un suport econòmic i d’ocupació laboral a gairebé dues-centes famílies guixolenques. Si afegim aquesta dada a la de l’ús nàutic del port, al voltant del qual giren cap a una desena de petites empreses i, per cap baix, deu donar ocupació a una xifra que s’acosta al centenar de treballadors, tindrem un balanç aproximat de què reporta el port de la ciutat quant a ocupació laboral i empresarial. En un esforç de mantenir a superfície la petita infraestructura portuària, la decisió de transformació en port turístic o nàutic (decisió impulsada tant per la Generalitat com pel municipi) de capacitat limitada permet també anar fent la viu-viu a una indústria i comerç amb una incidència discreta en l’economia i l’ocupació de la ciutadania en relació a la superfície que ocupa. La conseqüència negativa (que en tot deu haver-hi, ben segur, pros i contres), però, de l’ús nàuticoturístic d’aquesta infraestructura, com ja havia denunciat més d’una vegada el mateix Gaziel, és el perjudici del valor estètic més important de la ciutat (que se suposa que deu ser un criteri de destinació turística, per a un turisme de certa qualitat), el seu frontal marí (platja i passeig): una platja de sorra degradada, un perfil sorrenc per al qual cal inventar de manera regular, estructures i esgarips tècnics per evitar que el moviment forçat i desviat de les aigües deformi la línia sorrenca del rompent, emportant-se la sorra o apilonant-la de manera inconvenient al racó de llevant de la badia. La qualitat de l’aigua d’aquest badia ha quedat, per raó d’aquests determinats ús i ocupació, a anys llum de la qualitat de la mateixa aigua ubicada fora port i en les cales properes, cosa que és de ben senzilla constatació, més enllà de resultats analítics sorprenents… La dedicació nàuticoturística del frontal marí de la ciutat, més enllà dels pros i contres que hom pugui endossar-li, ¿té alguna incidència en l’àrea i l’ambient cultural de la ciutat, tal com la tenia l’estructura industrial surera?

Per raons com aquestes, el fet és que diverses línies de professions ciutadanes han dis-minuït o han desaparegut del tot. Pensem en oficis com el de llibreters, petits comerços de tota diversitat i gran quantitat d’oficis lligats de prop o de lluny amb la indústria su-rera. De tal manera que la ciutat ha esdevingut un centre poblacional amb una activitat comercial, d’esplai, cultural, esportivolúdica… que experimenta només una revifalla tant efímera com meteòrica, en un breu lapse canicular, al voltant de la Festa Major, però després i de manera ràpida sembla colpida d’una actitud més pròpia de l’expressió “qui-etud i que duri”. “No hi ha ambient” és un retret adreçat a la ciutat al llarg de tot l’any, i si volem donar crèdit a tal retret, ens caldria entendre i interpretar aquest “ambient” en el sentit més ample que fos possible. Si admetéssim que l’activitat cultural pròpia d’una ciutat fos el registre més fidedigne de l’ambient ciutadà, ¿podríem afirmar que al llarg del s.XX aquesta activitat i ambient han experimentat, a la llum de la trajectòria econòmica, una evolució creixent, o, tot el contrari, una evolució decreixent?

Més enllà, però, d’aquest intent de reflexió i esbós plenament subjectiu (que pot ser legítimament contrarestat a gratcient per qualsevol altre esbós de mirada diversa) de la deriva social i econòmica de la nostra ciutat, l’interès que ens mou és doble. Primer, el de detectar si l’estat del caliu cultural ciutadà (més enllà de de projectes culturals reeixits, que també hi són, tant en l’àmbit municipal com privat, però potser sense la trans-cendència i l’impuls prou vigorós per arrossegar i amarar una part substancial de la vida cultural ciutadana) és similar, igual o equivalent al d’altres moments del passat més o menys recent de Sant Feliu de Guíxols. Perquè, en aquells moments, essent la base ma-terial, econòmica i social diferent de la que ara ens sembla reconèixer en el moment present, la base econòmicosocial actual hauria de poder produir alguna mostra rellevant de caliu cultural capaç ser identificat (diferent o no del d’aquell moment anterior). I és, justament, el diagnòstic de la vida cultural guixolenca actual, allò que ens ocupa i preo-cupa ara. El segon interès d’aquestes línies és el d’esperonar (amb tota la humilitat que puguem manifestar) una presa de consciència pública de l’estat del nostre patrimoni cultural i del seu estat actual. Potser seria de gran interès que els ciutadans manifestéssim la nostra satisfacció o preocupació per aquest tema i que fent-ho de manera pública, quedés obert un debat, tan llarg i durador com calgui, però que estimulés una presa de consciència col·lectiva de la situació.

Dibuixant, doncs, una frontera virtual al llarg dels anys quaranta i cinquanta, quina pre-sència i activitat tenien les entitats socials abans, i quina presència i activitat podem assignar-los en el moment actual? La projecció d’aquesta comparació és un element que pot contribuir a la comprensió de necessitats, urgents o no, en la dinàmica de la vida cultural de la ciutat. També pot contribuir a descobrir si la dinàmica cultural d’avui s’acontenta amb aportacions forasteres que promoguin únicament una il·lustració cultu-ral de la població guixolenca (sense menysprear, però, l’atracció que pugui exercir sobre gent de fora del municipi), però que la releguin només a un nivell d’expectació i d’evasió, o bé si hi ha prou activitat cultural interna (en diversos camps i ordres) com per esperar l’aflorament esporàdic, a la fi, de senyals d’un caliu cultural propi de la població.

Totes aquestes qüestions, necessàriament, haurien d’esventar-se de manera pública i col·lectiva, per tal de promoure alguna intervenció (municipal i/o privada) adequada a la situació diagnosticada, si hom arribés a considerar-ho convenient.
Per aquest motiu, a continuació d’aquesta mena d’exposició programàtica, caldrà publi-car amb una certa continuïtat, alguns textos que mostrin el grau de conscienciació de la ciutadania guixolenca de la situació que interessa, per assolir diagnòstics i actuacions que semblin aconsellables i adients a tal situació, segons hem exposat línies més amunt.

D’acord amb això, veiem que, actualment, Sant Feliu de Guíxols compta amb diverses entitats d’ordre cultural, algunes d’iniciativa particular amb suport o no municipal, altres de directa iniciativa municipal. Aquestes entitats realitzen activitats en diversos espais municipals (TAM, Piscina Municipal, Locals Socials, espais públics…). Poques d’elles estan connectades de manera exclusiva i directa amb les Belles Arts. Però totes elles tenen incidència major o menor en la vida cultural, d’alta cultura o de cultura popular, de la població. Si obríssim un ventall descriptiu d’entitats culturals de la ciutat (incloent-hi tant entitats amb objectiu d’alta cultura, com de cultura popular i també de simple esbarjo) veuríem que podríem distribuir-lo en entitats dedicades a interessos in-tel·lectuals, com ara l’Associació d’Amics del Museu, o Mall, Associació Cultural o grup de lectura; agrupacions teatrals i musicals ( Escola de Música, Benet Escriva, Coral Cypsella, grups de Pop/Rock…); associacions esportives (futbol, ciclisme, vela…), folklòriques (sardanisme, geganters…), polítiques (partits polítics i associacions relacio-nades), artístiques (escoles i grups diversos), excursionistes CEM…), d’aficions diverses (Llop de Mar…), lúdiques i d’esbarjo informals, espais d’exposició pictòrica…

Finalment, i sobretot, al marge d’aquest reduït mostrari d’entitats, també cal reconèixer que la nostra ciutat compta, avui dia, amb un material humà individual prou valuós en tots o en diversos camps de les belles arts i altres arts, com per esperar veure’n emergir, en un futur més o menys proper, alguna figura prou destacable. Aquesta és una suposi-ció plausible a la vista de noms actuals, a l’abast de la ciutadania, amb què la ciutat compta avui dia com a patrimoni present i promesa de futur (només cal adonar-se per sobre i albirar quanta gent jove i madura, a la nostra ciutat, arriba a dedicar-se de manera més o menys regular a la literatura, a la música i a la pintura, malgrat la manca palesa d’espais o d’ocasions per mostrar a la seva pròpia ciutadania llur treball, amb tot allò que aquesta situació pugui representar de negació d’estímuls per al caliu cultural pròpi-ament guixolenc). Però la seva sola presència no sigui, potser encara, garantia prou sòlida d’un caliu cultural viu i engrescat de la nostra i per a la nostra població.

Homes que no eren del seu temps: Gaziel i Zweig

                                                      Àncora. Festa Major (agost, 2012)

Gaziel (1887-1964)                                        Stefan Zweig (1881-1942)

La lamentació per un temps o una època passada, la queixa per la bondat perduda de moments anteriors, el plany que les generacions madures, a mode d’elegia o clam, poden arribar a expressar davant de generacions novelles deu ser, gairebé segur, un fet habitual en la trajectòria històrica de tota la espècie humana[1]. I no és que aquelles generacions més antigues no tinguin raons de pes per lamentar i retreure situacions que abans els satisfeien i ara ja no, i no és tampoc que les generacions noves no tinguin igualment raons tant per reverenciar com per desestimar el discurs que els arriba de llurs antecessors. Perquè de raons a considerar en tenen tots, unes i altres. Però altra cosa seria si alguna generació presumís, no de tenir raons, sinó de tenir la raó.

El fet recurrent d’una major valoració dels temps passats enfront del moment actual (una versió més casolana del qual n’és el sabut conflicte generacional entre pares i fills) és digne de ser tingut en compte per qualsevol estudi sociològic, encara que sigui pel més elemental d’ells.

Ara, a mode d’il·lustració, no deixa de ser interessant de descobrir concomitàncies i divergències en les valoracions a propòsit de moments pretèrits i moments presents (fins i tot, potser també, a propòsit de moments futurs). Quant al panorama dibuixat per Gaziel, a propòsit de la trajectòria i la consolidació de la burgesia europea i del liberalisme com a ideari (conjunt d’idees desplegat per aquesta classe social), i al, segons ell, desencisador declivi posterior, trobem una gran sintonia entre l’escriptor català i l’austríac Stefan Zweig. Hi ha però, també, entre ambdós, alguna divergència, com per exemple a l’hora d’establir el moment històric en què a Europa s’inicia la davallada del món burgès que un i altre conegueren i valoraren. Gaziel situa el començament del final de l’època enyorada en l’esclat de la primera guerra europea, la del 1914, en canvi Zweig, tot i ser poc anys més vell que Gaziel, situa aquell moment en la segona guerra mundial de 1939. No deixa de resultar curiosa tal discrepància.[2] Resseguirem, ara, una mica, la sintonia de textos d’ambdós escriptors.

Stefan Zweig (1881-1942), en el seu llibre de memòries, féu un recorregut elegíac amarat de lament, de malenconia, per tota una època que ell endevinava sotmesa de manera indeclinable a un procés de desaparició, una època que havia conegut, igualment que Gaziel, i celebrat a bastament durant la primera meitat de la seva vida. Féu un  recorregut literari d’aquella època, doncs, acompanyat, també, d’un clar retret envers l’època que li tocava ara viure, la dels anys de la segona meitat de la seva vida.

Quan Zweig escrivia aquell llibre, Europa patia el col·lapse d’un tragèdia total produït pel resultat de les dues gran guerres europees. I és que Europa s’ha dessagnat sense aturador, des de la nit dels temps, fins a avui dia, en constants guerres fratricides. El dia que l’historiografia pugui igualar al mateix nivell de divulgació la història d’aquest continent i la dels altres, haurem de contemplar estupefactes el lideratge europeu en una beneiteria recalcitrant que ha impregnat sense aturador la gent d’aquest continent, des dels grups socials més petits fins als més nombrosos.

Zweig entona un cant dramàtic: en el moment d’escriure l’obra referenciada, i en la seva opinió, ha resultat tocada de mort tota una manera de viure, tota una manera d’entendre la vida i els valors morals implicats en ella. Sí que de totes les èpoques hom podria deduir-ne virtuts i vicis, excel·lències i misèries, però el balanç final fins a mitjans de s.XX era, per a Zweig, aquest:

                “A desgrat meu he estat testimoni de la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps]…[mai una generació no ha patit com la nostra una tal recaiguda moral des de semblant altura espiritual]…[en aquest mig segle, s’han produït més canvis i mutacions radicals que en deu generacions, i tots pensem que potser massa!”[3]

L’escriptor vienès no s’estigué de mostrar un panorama catastròfic com a resultat de la pèrdua de referents, que havien resistit a Europa fins a les primeres dècades del s.XX.

Gaziel, el 1922, dibuixava, però, un panorama encara més pèrfid[4]:

                “Hoy el mundo, y en especial Europa, sufren una crisis que podríamos calificar…]…[la crisis del humanismo. Todos los signos del tiempo la anuncian. Las ideas de fraternidad, de libertad, de igualdad, de tolerancia, de antidogmatismo, de liberalismo, de internacionalismo, que formaron el buen tono del siglo XIX…]…[está sufriendo un descalabro completo. Una reacción multiforme, pero radicalmente antiliberal en todos sus aspectos, intransigente, dogmática y agresiva se va adueñando poco a poco de Europa.”[5].

Aquest dogmatisme i agressivitat que el català denuncia era una acotació avançada del que havia de dir l’escriptor austríac. Aquest, tot i concretant menys que Gaziel, no estalvia qualificatius a l’hora de valorar la nova situació produïda en el declivi de l’ideari liberal:

                “He hagut de ser testimoni indefens i impotent de la inconcebible recaiguda de la humanitat en una barbàrie com no s’havia vist feia molt de temps, amb el seu dogma de l’antihumanitat, deliberat i programàtic”[6].

Gaziel també clama al cel per causa de la desactivació progressiva de la categoria humanística de la societat europea que travessà el llindar de 1914. Aquelles formes de ideologia que Zweig censurava, que acabada la primera guerra europea comencen a treure el cap a Alemanya, a Itàlia… -a la Rússia soviètica ja s’hi havien instal·lat feia relativament poc- eren, per al català, la forma ideològica en què es concretava la barbàrie diagnosticada i blasmada per l’austríac: la negació de la individualitat lliure, com a resultat del dogma de la nova divinitat social: el poder creixent de l’estat, que retornava la vida i l’esperit europeu a la situació social anterior a la Il·lustració, un moviment espiritual que, en maldar per l’eclosió del pensament lliure, havia ensorrat (definitivament?) l’absolutisme, la forma  política negadora de les llibertats més elementals, d’aquelles llibertats que els il·lustrats promovien i volien arribar a fer realitat. Per això, Gaziel deia:

“… al latir de la sangre, como la trepidación de un motor implacable, nos va empujando, quieras que no, hacia el futuro. Un futuro en cuya bruma tal vez pueda columbrarse, con bastante claridad una sola cosa: la decadencia creciente de los intereses individuales, y la exaltación progresiva del interés colectivo. Los sumandos dominados por la suma. El hombre convertido en simple ingrediente de la Humanidad.

Mucho me temo, pues, que la progresiva socialización de la vida pública, con el consiguiente endiosamiento del Estado, nos amenaza, no ya por una parte del horizonte, sino por todas.”[7]

I és que el trasbals de l’evolució imprevista de la societat europea de les primeres desenes del s.XX, capgiraren tot el ventall de situacions habituals en què el ciutadà solia immergir-se. Tant el lleure més banal com el més refinat, tant el més adotzenat com el més elitista veieren trastocades les seves posicions de prestigi o preferències per part d’una població que és emportada riu avall per la rierada del declivi de l’humanisme liberal. La dimensió espiritual de la vida europea hi queda del tot compromesa perquè aquest compromís n’era conseqüència inseparable i irreversible. Gaziel ho espetegava, de manera concisa, en la dècada dels seixanta del s.XX.

“En això sóc totalment, entusiàsticament, stendhalià. Sentir bona música i escoltar veus encisadores, dins el repòs sumptuós d’un magnífic teatre resplendent de riquesa i curull de dones belles és -sobretot si esteu e­namorat d’alguna i la teniu a la vora- una fruïció del paradís. I no sé pas veure, ni vagament, quin succedani o substitutiu d’aquest gaudi hagin donat als homes els invents i les troballes d’avui, el cinema, la ràdio, la televisió o les immenses concentracions esportives. Cap d’elles no es pot comparar, ni en somnis, com a clima propici a la sensibilitat refinada, a la delicadesa del cor i fins a l’elevació de l’esperit, amb una bona òpera ben cantada.”[8]

Zweig atribuïa a la situació político/social de la Viena anterior al 1939 un nivell i una categoria espiritual superior a l’assolida després de la segona guerra europea. En aquell moment els ideals humans li semblaven plenament assolits:

“… aquí van confluir tots els corrents de la cultura europea; a la cort, entre la noblesa i entre el poble, l’element alemany s’unia en aliances de sang amb l’eslau, l’hongarès, l’espanyol, l’italià, el francès i el flamenc, i el veritable geni d’aquesta ciutat de la música consistí a refondre harmònicament tots aquests contrasts en un element noble i peculiar: l’austríac, el vienès. Acollidora i dotada d’un sentit especial de la receptivitat, aquesta ciutat atreia les forces més dispars, les destensava, les afluixava i apaivagava; era balsàmic viure-hi en aquesta atmosfera de conciliació espiritual, i el ciutadà, inconscientment, era educat en un pla supranacional, cosmopolita, per arribar a ser ciutadà del món.”[9]

Totes aquestes apreciacions i valoracions duen una càrrega xopa de plany, de lamentació i d’enyor. Però, entenen llurs autors, que no estan fent cap invocació per al retorn d’allò que enyoren. La correntia s’ha endut per sempre més una categoria humana que no veuen recuperable. Gaziel i Zweig ja són entrats en anys quan fan totes aquestes afirmacions, la sola opció és donar la mà a un escepticisme realista: això és allò que hi havia en un moment retrocedit sobre la nostra terra, per tornar-hi caldria una reculada amarada d’un candorós utopisme de què ells no volen fer-ne gala gens ni mica. La trajectòria històrica de l’ésser humà és, per a Gaziel, una cursa que ha anat plena de propostes errònies i mal orientades. Hi ha allò que hi ha: és un escepticisme decebut, però armat de realisme i possibilisme. Per això sentencia:

    “El gran error dels filòsofs francesos del segle XVIII, Voltaire en tête, i dels utopistes de totes les èpoques, fou de creure possible que en les societats humanes, la intel·ligència arribi a predominar damunt l’instint]…[Això no ha estat i probablement no serà mai. No hi ha més perfectibilitat i, per tant, veritable progrés que l’individual. Les masses són sempre dominades per l’instint -o per la intel·ligència d’unes petites minories, la qual, en arribar a les multituds, es transforma també en força primària o instintiva.”[10]

I en aquesta voluntat de realisme cru, Gaziel admet, com ho fa també Zweig[11], que ha quedat pres en les coordenades materials i espirituals de l’època que considera més  com a seva, tant des d’un punt de vista cronològicobiogràfic, com de plena elecció i

preferència personal[12]. Per això escrigué unes paraules que mereixen un comentari final entusiàstic de Manuel Llanas[13]. Gaziel admet amb tota franquesa:

“D’aquí a cent anys, si el «progrés» continua -i només ha fet que apuntar!-, què quedarà d’Europa? (Ara m’adono que el mateix devien dir-se, davant el trasbals de la Revolució Francesa, tots els qui havien de ser escombrats per ella. I en això conec humilment que jo ja no sóc un home d’aquest temps, ni dels que vénen)”[14].

El corol·lari vital final que adoptaran ambdós escriptors difereix del tot en un i altre cas: Gaziel intentarà mantenir ben alta la testa en una frenètica activitat literària fins al darrer moment, potser per intentar expressar a mode de testimoni, entossudit, allò que sospita condemnat de forma inexorable a l’extinció. Zweig, en canvi, se’n desentengué de forma molt més radical, i no volgué continuar participant en un món de què acabà abominant, interpretant-lo com a marrada absoluta. En qualsevol cas, l’escenari històric del seu temps no era aquell que tant l’un com l’altre haurien preferit.

---

 

La tarda del dijous 15 de desembre del 2011, la gent de Sant Feliu de Guíxols vam tenir l’oportunitat de gaudir de dos espectacles gairebé seguits, que feien somiar com si en el nostre entorn geogràfic im­mediat, tinguéssim ben consolida, de manera regular, una oferta cultural de luxe.

El primer espectacle, la primera funció, era a les 6 de la tarda, al Centre Cívic de Vilartagues, or­ganitzat per l’Escola d’Adults de la ciutat. Es tracta d’una conferència que pronuncià la investigadora d’història, Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d’Elna i de Biografia d’Elisabeth Eidenbenz (creadora, aquesta dona, al 1939 d’un servei de maternitat a la vila rossellonesa d’Elna destinat a les dones embarassades que, fugint de l’Espanya franquista, acabaven internades en els camps de concentració de les platges del Rosselló, sobretot al de la platja d’Argelers). La conferència va divulgar les tràgiques seqüències de la fugida desesperada de soldats i civils republicans cap a territori francès. A Sant Feliu de Guíxols va arribar a haver-hi un nombre considerable de ciutadans que realitzaren tal trajecte.

 L’Assumpta va anar captant l’atenció de la concurrència, sense necessitat de fer cap demostració d’oratòria, ni artificis de tonalitat. El seu estil es desplegà amb una prosòdia lineal, Era una monoto­nia estranya, desconcertant, perquè no només no permetia que l’oient es relaxés, es desentengués i quedés desconnectat del discurs que li arribava, sinó que, de manera gairebé imperceptible però creixent, la monotonia s’anava tenyint de pinzellades cada cop més dramàtiques, fins atènyer el do­mini d’una tragèdia colossal. L’Assumpta transportà l’oient cap a escenaris dels més crus i durs que poden amarar l’ésser humà: la lluita desesperada per la supervivència biològica en un entorn cruel, hostil, opac, del qual no arriba cap senyal de sentit, d’explicació, de compensació o d’esperança. Un patiment que les robes xopes de pluja, nits gelades al ras, sense abrigalls ni cap mena de protecció, salubritat nul·la, o aliments inexistents, ni cap mena d’atenció sanitària… eren els ingredients que anaven delmant els dissortats confinats en el camp d’Argelers. Les dones embarassades acabaven parint, abocant, en aquell infern glaçat i brut, una part viva de llur pròpia vida, tot i sabent que era llançar-la, de forma peremptòria, a la inanició segura, tal com efectivament es produí a la platja Argelers i a les platges veïnes en, gairebé, la totalitat de casos de part.

Un dia, una dona, Elisabeth Eidenbenz va aparèixer al camp de concentració manllevant d’aquella trampa mortal tota dona embarassada, alliberant-ne moltes d’aquell sofriment insospitat.

L’Assumpta desgranà, doncs, el procés històric que, en els fets de l’exili dramàtic a les platges del Rosselló, al 1939, va dur mig miler de dones a poder refugiar la seva maternitat imminent en un edi­fici precari que l’Elisabet havia pogut improvisar a Elna, per tal d’auxiliar a tantes dones desespera­des.

 A la nit, però, als cinemes de Platja d’Aro, emergí l’antípoda de les hores precedents. Hom oferia la retransmissió, en directe des de la Royal Opera House de Londres, del ballet de la Bella Dorment. Les melodies i harmonies glorioses de Piotr Txaikovski, damunt de les quals els ballarins, en solitari o en equip, oferien tanta bellesa destil·lada de moviments i formes, atenyien cotes tan excelses d’emoció i plenitud humanes, que era un gaudi que l’espectador havia d’assaborir gairebé compartint-lo amb l’abjecció de patiments infrahumans que la conferència de la tarda, poques hores abans, havia divulgat i generat.

La immediatesa d’aquests dos missatges divergents hagué de produir de forma inevitable, en el re­ceptor, la confusió i el desconcert de tot aquell que s’interrogui pel sentit de les coses que fa, més enllà de la simple lluita per la supervivència, l’individu humà, considerat el cimall de l’evolució bio­lògica. L’estreta continuïtat d’aquests dos espectacles amb poques hores de diferència va ser una oportunitat per passar de manera sobtada del dolor i patiment infernals a la glòria del refinament es­piritual i sensual. Ambdues coses tan pròpies de nosaltres: misèria i excel·lència semblen indestria­bles de la nostra condició. No seria possible, algun dia, aquesta sense l’altra?

                               

El 7 de juny el diari Avui publicava una carta al director, signada per J.V. Montesinos, després a Àncora, en què, fent-se ressò d’una crítica literària publicada per l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff en la revista El Temps, espetegava una ratxa de vituperis contra l’escriptor guixolenc Agustí Calvet “Gaziel” (1887-1964). Improperis i acusacions motivats per la reedició de Quina mena de gent som, un recull de quatre assaigs que l’escriptor havia escrit a mitjan dels anys 40 i que foren agrupats en la seva obra catalana completa.[1] Aquestes dues persones a la vista del contingut del llibre acaben acusant l’escriptor de, tenir molt d’autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà i, en definitiva, de nacionalista espanyol i, a la fi, de botifler.

Se suposa que els dos autors dels qualificatius deuen saber que ja en vida de Gaziel, l’eclosió noucentista no se n’havia estat de llançar fortes crítiques contra la tasca del guixolenc en la direcció de La Vanguardia i la seva particular estratègia de la catalanització progressiva del lector del país, problema i debat prou il·lustrats en llocs, com, per exemple, en l’obra d’Enric Jardí[2] o en el text de Josep Benet com a pròleg de l’obra completa referida.

Més enllà d’un blasme, que, segons el meu parer, és més aviat un  resultat del desconeixement, d’una incompleta lectura de l’obra de Gaziel i d’una eixelebrada i desenfocada interpretació dels textos del escriptor, es fa adient l’oportunitat de tornar a parlar d’una situació vital que acabà condicionant  un llegat dels més sòlids dins de la narrativa/assaig/crònica catalana del segle XX.

Cal, aquí, recordar que Gaziel, com tota criatura humana, ancorà llurs  afirmacions en les valoracions pròpies del grup social al qual pertanyia. És per això que no totes aquelles opinions han de ser, necessàriament, compartides per tothom. Tanmateix,  tots els seus escrits destil·len finesa i precisió intel·lectuals de molt alta volada. Però, encara més, són un exercici inexhaurible de racionalitat lúcida i de tarannà humanista assenyat i perfectament sospesat.

Malgrat això, ja a partir dels anys vint del segle passat, la deserció, el desarrelament, la traïdoria, desafecció… li foren llançades a la cara per elements dels més implicats en la recuperació, en el renaixement, de la consciència nacional catalana,. Una recuperació deixondida per obra i gràcia d’una generació d’homes dedicats, al llarg del segle XIX, a sondejar i reflotar el llegat polític, lingüístic i cultural del patrimoni nacional català, víctima de l’ensopiment que patia de feia centúries, més enllà, fins i tot, de 1714.

 Gaziel havia fet professionalment la seva pròpia opció. Una opció avaluada com a bona alternativa de la seva situació i promoció personal, però que comportava –ho veia amb claredat- esdevenir objectiu de crítiques furibundes, rigoroses i aspres dels elements catalanistes més arrauxats.

Gaziel sabia que les seves justificacions no serien acceptades per aquells que li dirigien les virulentes diatribes. I se’n dolia[3]. Perquè devia també  reconèixer, en el fons del seu cor, que aquella reacció contra ell no era resultat de cap pirotècnia gratuïta, sense cap mena de fonament, malgrat que despietada.

La deserció gazielana, més la repressió franquista, no li impedí de mantenir encès el caliu d’una llengua que ell vivia i sentia de manera irrenunciable com la seva. És aquesta la vivència pròpia d’un desertor, d’un botifler?

Si el castellanisme lingüístic practicat per Gaziel ha de ser considerat com a deserció, també hem de concloure que aquesta deserció ha estat, és i –ben segur- serà una constant en la vivència nacional de Catalunya al llarg del segle XIX, XX i XXI. Tothom té al cap noms de persones, de tots aquests segles, que en el camp lingüístic, musical, polític, artístic… han incorregut en una situació semblant a l’acció de Gaziel. La deserció, a Catalunya, hauria de ser considerada, doncs, gairebé, com una actitud habitual del país. Justament és per això que la recuperació de la consciència nacional o lingüística és un fet mai no acabat d’assolir (fet que el propi Gaziel s’ocupa de denunciar). De factors externs al país, contra aquesta recuperació,  n’hi ha hagut i n’hi ha per donar i per vendre. Però el factor intern hi té un protagonisme fonamental.

Només per posar un exemple: en una prova realitzada[4] sobre  la parla de cinquanta polítics catalans dels més rellevants, escollits aleatòriament, no n’hi ha cap que sigui capaç de parlar durant un minut sense cometre cap error. I aquí error vol dir, de forma gairebé total, el recurs conscient o no a l’ús de castellanismes. En les condicions de llibertat política i educatives actuals, no és això una deserció lingüística? Una situació semblant, de dissolució lingüística dins de la parla castellana, es dóna en molts professionals de la televisió catalana, responsable com cap altra institució de l’evolució de la nostra parla. No és això, en un moment en què l’exigència de competència lingüística és torna tan indeclinable, desafecció i botiflerisme lingüístic i/o nacional?

Ara, bé quants implicats en aquest complot professionalment i políticament correcte, serien capaços de dir coses com: “I és que jo amo la nostra llengua catalana per damunt de totes les coses del món… Jo vaig haver-la de deixar com una mare pobra que no podia mantenir-me. «Ves, fill meu –em digué-. No puc pas fer-te home. Enginya’t com puguis i torna quan puguis.» M’he enginyat, m’he fet un home i ara torno.”[5]

Qui pot ser acusat d’autoodi envers el seu país, amb afirmacions com aquesta?: “En resum, Joaquim Sunyer… representa l’esperit de la terra nadiua: de la nostra petita Catalunya,… sempre dolça de pinyol, malgrat l’aspror de la seva escorça; i on, passi el que passi al món, s’ha viscut, es viu i es viurà tan rebé com en una de les contrades més admirables de la Mediterrània.”

Si haguéssim de dedicar-nos a la detecció de botiflers, sigui de la nacionalitat que sigui, quants en trobaríem que fossin capaços d’una sincera excusa i, alhora, d’un tenaç compromís amb la catalanitat malgrat la incomprensió, marginació i ostracisme a què estiguessin sotmesos? Entendre que afirmacions com: “La història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat” [6] ( adreçada a l’objectiu  explícit d’una sobirania total), sigui mostra de botiflerisme, no és només resultat d’una lectura superficial, origen probable d’afirmacions com les de la carta o de la crítica literària al·ludides. Només una confusió en els termes i un desconeixement tant de la vida com de l’obra de Gaziel, especialment de l’obra catalana, pot ser-ne balba excusa, matussera i amarada de grolleria, que no justificació.

Boscos nets?

                           (“El Punt” setembre 2003)

Cada estiu la xacra dels incendis exhaureix una mica més el patrimoni forestal dels boscos. Aquest estiu, potser per la repetida proximitat, ha estat especialment agressiu amb els boscos de les nostres comarques. Hi ha moltes causes i factors que conflueixen en aquest problema, però darrere de tots ells, de prop o de lluny, hi ha la mà humana.

El problema és alhora urgent i de solució complexa, perquè les solucions són costoses econòmicament, arriscades des d’un punt de vista polític, o materialment semblen poc viables.

 La bona fe del ciutadà, que s’ho mira amb impotència, busca, a la seva manera, quina cosa podria aturar aquesta devastació insensible de les espècies vegetals. I sovint, cada cop més, hom sent aquell conegut lament carregat de bones intencions (sovint expressat amb desconeixement de quin paper té el bosc en l’equilibri ambiental) que reforça de manera perillosa la visió antropocèntrica de la Natura com una realitat que ha d’estar al servei de l’home.

Em refereixo a aquella opinió que tot lamentant-se de la descura a què han quedat sotmesos en la darrera cinquantena d’anys els boscos de les nostres comarques (perquè des d’un punt de vista econòmic avui ja no resulten tan rendibles com abans), en fa d’això la causa responsable dels incendis, o, plantejat d’una altra manera: si els boscos fossin nets, no hi hauria incendis (o molts menys incendis).

Però què vol dir “boscos nets”?

Quan l’opinió assenyada, però també ingènua, de la gent usa l’expressió “boscos nets”, vol dir, sobretot, “sense sotabosc”, amb l’obvietat inapel·lable de saber que sense combustible no hi ha foc. Proposar “boscos nets” és no saber que un bosc és un sistema molt complex i que tant per a les espècies de vegetació superior com per al propi sòl (i també per a la fauna) el sotabosc acompleix una funció indispensable i insubstituïble.

Eliminar el sotabosc pot resultar agradable, còmode o convenient per a la mirada i l’economia humanes, però, de fet, un bosc sense sotabosc és un bosc esguerrat, incomplet i biològicament malalt. A més, sense sotabosc, desapareix un estrat vegetal que és hàbitat de molts animals. Per això, crec, caldria alertar la població sobre el fet que els interessos humans no solen coincidir (si algun cop ho fan) amb allò que pugui ser d’interès per a la Natura. L’exemple més dramàtic d’això és la pressió ambiental a què l’home ha sotmès el medi natural des de la Revolució Industrial i que avui dia afecta totes les espècies vives del planeta en un procés exhauridor cada com més irreversible.

 El propi adjectiu “net” denuncia una manera antropocèntrica de mirar la Natura. És aquella manera de pensar que considera que la Natura té necessitat de la mà humana per poder organitzar-se i mantenir-se. Perquè netejar els boscos vol dir, de fet, impedir el desenvolupament natural de certes espècies vegetals, i això pot resultar “agradable a la vista”, o “interessant des d’un punt de vista econòmic” però mai no voldrà dir “sa” o “natural”. Perquè un bosc “sa” és aquell que crea el seu propi equilibri, a través d’uns mecanismes que els biòlegs i naturalistes coneixen molt bé.

El concepte de “net” o “bell” aplicats al bosc tenen una orientació estètica que resulten del tot indiferents i sobrers a la Natura. El bosc, com per a tot ésser natural, és mou seguint altres criteris, com ara la supervivència i l’adaptació a l’equilibri ambiental, coses aquests que nosaltres impedim tant quan l’encenem i cremem, com quan intervenim impedint l’aparició de espècies vegetals autòctones (quan “netegem” el bosc).

Quina alternativa hi ha, doncs, a la crema dels boscos? No voldria ficar-me en un terreny complex que requereix la intervenció d’especialistes, però la “neteja” dels boscos no n’és cap d’alternativa, perquè resulta que un bosc “brut” és un bosc “sa”.

Algú insistirà, però, dient que el “bosc net” és una bona alternativa i potser l’única alternativa a la crema dels boscos i que oposar-s’hi té com a contrapartida ineludible la situació d’ara, és a dir, la crema de boscos. En altres paraules: o neteja de boscos o el caos. A aquell que així opini hom li podria contestar que aquesta disjuntiva és del tot inexacta i, per tant, falsa. En primer lloc, no tenir a mà cap altra solució que la proposada, no vol dir que aquesta sigui una bona solució (és a dir que no produeixi altres problemes). I en segon lloc, en un bosc sense sotabosc, situació que es donava quan l’aprofitament del bosc era més generalitzat que ara, els incendis també hi eren habituals.

I posats a trobar solucions genials com la de suprimir el sotabosc per impedir els incendis dels boscos, se me n’acudeixen, ara, posat a pensar-hi, un bon grapat de semblants. Per exemple: Si no existís propietat privada, no seria possible que ningú robés res a ningú, per tant per què no proposar la supressió de la propietat privada per acabar d’un cop per tots amb els robatoris i delictes contra la propietat?  Si no hi haguessin automòbils no seria possible que existissin accidents de circulació, per tant, per què no prohibir la circulació d’automòbils per acabar amb els accidents de trànsit?…

De fet, ningú no pot negar que es tracta d’un problema de complexitat enorme. I si el bosc brut (el bosc sa) és una oportunitat per al piròman, el despistat, l’imprudent, el venjatiu, el poc previsor… etc., també cal  reconèixer que la responsabilitat última lluny de ser un afer de la Natura, és més aviat de la societat i els valors (l’agressivitat, el menyspreu per la natura, el consum com estil de vida, la competitivitat compulsiva, el “progrés” econòmic a tot preu, d’afany de notorietat malaltissa… entre molts altres) que aquesta mateixa societat escampa i promou entre la ciutadania. La desactivació d’aquests valors requereixen una ingent feina de conscienciació i educació. Però aquestes no han de començar per l’escola i la joventut. Escola i joventut no són, malgrat allò que a algú li interessi presentar, els generadors de valors socials, sinó els receptors i executors dels valors que la societat promou i que té interès a divulgar.

Amb tot això, però, aquí no es defensa la idea que s’hagi d’impedir qualsevol intervenció en els boscos de les nostres comarques. Aquest seria també un plantejament ingenu que no s’avé amb la realitat econòmica, social i psicològica d’una societat abocada decididament al consum. Però sí que es defensa la necessitat d’una regulació estricta que mantingui un equilibri estable entre un ús/consum responsable de la Natura i la garantia de la seva regeneració permanent. Redactar un consens que asseguri  aquest equilibri, és tot un repte que ha de ser atès amb urgència. Les disposicions que s’estableixin en aquest consens passen per adoptar una mesura imprescindible, entre moltes altres, que políticament pot semblar poc rendible i una mica candorosa: destinar gran quantitat de recursos al manteniment i salvaguarda del bosc i establir controls severs que regulin els accessos als espais naturals.

El passeig de Sant Feliu de Guíxols.

                                 (publicat a “Sant Feliu de Guíxols, 140 anys de fotografia (1864-                                      2004), imatges i glosses”, setembre 2004)

Pobles i ciutats solen tenir un espai urbà que els fa de divisa, de senyera, per marcar distinció de veïns propers o llunyans. Sant Feliu de Guíxols en podria tenir més d’un, perquè, de fet, la promoció turística de la ciutat ha utilitzat, i encara ho fa, belles i diverses estampes de racons urbans amb càrrega paisatgística o històrico-arquitectònica: la bocana del port, amb la punta de l’escullera; la barana de mar amb el rerefons de l’horitzó mediterrani i la silueta granítica de la Punta de Garbí; la Porta Ferrada amb els seus tres arcs irregulars, vells i saturats d’intriga cronològica.

El passeig, però, no és pas l’espai més utilitzat a l’hora de divulgar imatges de la ciutat, malgrat tot, és, ben segur, el marc urbà que més perdura en la memòria dels visitants, sobretot els ocasionals, a l’hora d’evocar el seu pas per Sant Feliu de Guíxols. Els disbarats arquitectònics dels anys seixanta i setanta n’han degradat molt l’estètica, però tot i amb això els casals i edificis que encara hi romanen encerclant la part septentrional de l’espai arbrat i ajardinat formen un frontal urbà d’una categoria digna, valorat per tot aquell que s’hi passeja, un semi-amfiteatre obert a la cruesa de la llum que rebot en el mirall de la badia: des de les primeres ullades de sol llevant fins al capvespre, el passeig ofereix estampes d’un interès estètic molt potent, que hom pot assaborir des de mil i un racons i perspectives.

La història del passeig és, en gran part la història de la ciutat tota, ell n’ha esdevingut el senyal més extern de la singladura econòmica, social i cultural que la ciutat emprèn des del moment en què s’adona, allà als anys 30 de segle XIX, que val la pena de girar la cara cap a migjorn, cap a la platja i la badia, fins aleshores obrador secular de bona part de la població i també via d’entrada, al llarg de la Història, de variats ensurts. A partir d’aquesta constatació i entre la cruesa de l’arenal, obrador d’indústries i pesqueries mil·lenàries i la humilitat de les façanes salobrejades de les cases de pescadors, hom va anar bastint a poc a poc, al compàs de la puixant expansió de la indústria surera, un espai cada cop més farcit d’elegància i distinció burgeses, fins esdevenir el mirall on es regalava, cofoia, aquella classe social que cobejava demostrar el seu estatut de distinció i de classe avantatjada. Obrers i menestrals no hi renunciaren, però, i la seva presència rivalitzava amb la dels patrons, com hi rivalitzaren els respectius casinos.

Però des de la seva aparició com a lloc d’esplai d’estètica cada cop més aburgesada, fins a avui, el passeig ha viscut moments de fortuna i moments de dissort. Algunes actuacions i usos actuals implantats en aquest espai no són pas, precisament, els millors possibles ni els més convenients, encara que puguin resultar rendibles en un altre ordre d’objectius allunyats dels històrics i estètico-urbanístics. Si hom té l’oportunitat de contemplar imatges del passeig d’abans i després dels anys seixanta s’adona de seguida que la trajectòria actual va orientada cap a una pèrdua dels valors estètics i urbanístics que fins a meitat del segle XX havien guiat la seva fesomia. Ara s’imposa un ús en què domina el criteri de rendiment econòmic. El resultat, ja ben palès ara per ara, és una banalització de l’espai i una pèrdua de la categoria estètica que fins ara constituïa la seva singularitat.

És innegable que, al compàs dels hàbits canviants en el lleure i l’esplai de la nostra societat, el passeig també ha de sentir-ne els efectes. De ser un lloc molt concorregut per  tota la població guixolenca, en qualsevol època de l’any, especialment en dies de festa, a partir del darrer terç del segle XX, la tendència és d’anar esdevenint un espai cada cop menys usat com a espai lúdic en detriment d’altres llocs –especialment extramunicipals- propulsat per nous hàbits. Comptades excepcions contradiuen aquesta afirmació, com per exemple, les nits de Festa Major, que és quan el passeig recupera, per pocs dies i poques hores, la raó que el va fer ser allò que ha estat, la raó comuna i pròpia de tot passeig.

Rafael Patxot i Jubert. (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964)

                                                (Àncora, agost 1999)

Encara que no vingui al cas de celebrar cap efemèride en relació amb el personatge que vull presentar, és justament ara, a punt d’esgotar el darrer any del segle vint el moment propici de parlar-ne, a títol de recordança i com a testimoni del merescut reconeixement que tenim encara pendent envers ell.

El 1964 va morir Rafael Patxot (el mateix any en que també ho feia un altre guixolenc tan polèmic com conegut: Agustí Calvet “Gaziel”, a qui faig referència per dir que entre ambdós guixolencs hi ha una curiosa similitud de circumstàncies socials, a les quals es veieren abocats per diferents raons). Rafael Patxot va morir a Ginebra, on s’havia exiliat a l’inici de la guerra civil espanyola. Ell es referia a aquesta situació com a un exili voluntari, cosa fins a cert punt sarcàstica, tenint en compte que va haver de fugir sota la protecció i guia de Ventura Gassol, escortat per un vaixell de l’armada francesa, ancorat al port de Barcelona.

Ara bé, també és veritat que l’impediment per tornar al seu país depengué sempre de les profundes conviccions morals i polítiques que li duien, fins i tot, a rebutjar les ofertes de les autoritats franquistes que li proposaven el retorn i el reconeixement, sota l’estigma del jou i les fletxes, tant necessitades com estaven de persones de solvència reconeguda i de fort prestigi científic.

Patxot fou intransigent en això: sempre abominà del franquisme. I ho feu per dues raons, la primera perquè l’acte de rebel·lia contra la República era la manifestació del que ell considerava el mal endèmic de la societat hispànica: l’ambició forassenyada i la fatal proximitat al poder de la classe militar, i, en segon lloc, perquè personificava la incapacitat també endèmica de la societat espanyola per reconèixer i tractar de tu a tu, amb sinceritat, altres societats amb característiques diferents a la d’ella.

També hi hagué altres raons que dugueren a Rafael Patxot a persistir en el seu definitiu exili suís, raons que ara no comentaré, però sí, almenys que convé dir-les: el paper, per a ell vergonyós i immoral, de la jerarquia eclesial espanyola de donar recolzament al franquisme victoriós, i el tracte que Patxot rebé dels seus compatriotes en relació a la seva condició d’home potentat tant per part dels elements ultraesquerrans durant l’inici de la guerra, com per part de conciutadans seus en accedir al poder de la vila natal, acabat el conflicte. Tant per uns com per altres es trobà sotmès a persecució i espoli de les seves tres residències. Finalment també es va veure immers en plets judicials amb entitats catalanes per les quals i amb les quals ell havia confiat i treballat estretament.

Cal dir que Rafael Patxot fou practicant i creient catòlic durant tota la seva vida. Això no li impedí d’aixecar la veu contra l’actitud de l’església espanyola i de solidaritzar-se amb paraules i fets al costat d’autoritats eclesials que no volgueren tenir tractes amb el franquisme i que hagueren de recórrer, com ell, a l’exili. Tal és el cas del bisbe de Vitòria Mateo Múgica i el cardenal F.Vidal i Barraquer. Com a anècdota significativa cal esmentar el fet que ell fou qui acollí i transportà al seu càrrec la imatge de la Mare de Déu de Núria cap a l’abadia de Hautes Combes, quan la onada anticlerical desfermada a l’inici de la rebel·lió militar destruïa tots els signes de religiositat del país.

Per la posició social, així com pel capital i béns que administrava i posseïa va ser mirat i tractat (maltractat) com a burgès explotador de masses de treballadors: els incidents en la vaga general de començaments de segle vint a Sant Feliu de Guíxols i les circumstancies que envoltaren a ell i a la seva família a la masia Mariona del Montseny en són algun exemples. Coses com aquestes es produïen en eixorc i ingrat oblit de les beques de les diverses fundacions que ell instituí a favor dels ciutadans guixolencs més desvalguts, del fills de les famílies pobres que mostressin condicions per als estudis, de dones necessitades que eren ateses en assegurança maternal i pensions per a la vellesa. Intervencions com aquestes i donacions al municipi eren silenciades, tant que avui dia gairebé ningú no les sap, només algun beneficiari d’aquelles beques recorda encara amb agraïment i silenci el gest de Rafael Patxot.

Les diligències i responsabilitats que el règim franquista li exigia, com a desafecto declarat i titllat de separatista, partien de la constatació del seu catalanisme acèrrim que buscava la projecció científica i cultural de Catalunya cap a latituds que podien resultar fecundes, prescindint de qualsevol mediació espanyola. Tal és la motivació de fets com la publicació de l’Atles internacional dels núvols i dels estats del cel, treball del Comitè Meteorològic Internacional, la publicació del qual fou costejada per la Institució Patxot en edicions en francès, anglès, alemany i català.

Tot i  que Patxot sempre es manifestà com un home de ciència, les seves institucions becaren molts treballs d’investigació científica i social, tant d’autors catalans com estrangers. Per citar-ne alguns: Atles pluviomètric de Catalunya de Joaquim Febrer (1930),  Der Wandel der Ideen. Staat und Volk als Äusserung des Weltgewissens de Rudolf Laun (1933), The Doctrine of personal right de S. Hutchisson Harris.

En el camp humanístic i artístic, també en el científic, a través de la Institució Patxot (traslladada a Ginebra, i de la qual en constituïen el consell: Eduard Fontseré (director del Servei Meteorològic de Catalunya), Jordi Rubió i  Balaguer (director de la Biblioteca de Catalunya), Agustí Duran i Sanpere (director de l’Arxiu Històric i Municipal de Barcelona), Francesc Pujol (un dels fundadors i mestre de l’Orfeó Català) i en Josep M. Batista i Roca (president de la secció de folklore del Centre Excursionista de Catalunya) edita i publica sota la modalitat de concursos obres fonamentals del món cultural català. Tot el material publicat figura relacionat a “Guaitant enrera” que és un volum en el qual Rafael Patxot, ja octogenari, relaciona la tasca realitzada per les seves fundacions o institució. En aquest volum hi ha inclosa articles de premsa així com el contacte epistolar que l’autor mantingué amb personalitats rellevants de Catalunya i el món.

“Guaitant enrera” ofereix també un gran interès per  conèixer les vicissituds de l’exili del nostre autor, és molt interessant de llegir els apartats “Trencant la vellesa”, “Cosas de España” i altres amb consideracions agudes sobre la situació política espanyola amb la implantació del franquisme.

La Institució Patxot va contribuir al manteniment de la cultura catalana en els moments més difícil de les dictadura de Primo de Rivera i de Franco (ja des de l’exili), fent-se càrrec de les despeses de publicació de les obres de diverses seccions de l’Institut d’Estudis Catalans: dos volums del Butlletí de Dialectologia Catalana (1925 i 1930), dos volums del Diccionari Aguiló (1929-1931).El volum II de Els diplomes carolingis a Catalunya de Ramon d’Abadal (1926-1950). El volum III de La Geografia i els orígens del primer Art Romànic de J. Puig i  Cadafalch (1930). El volum IV de Flora de Catalunya de Joan Cadevall (1932), La Tramuntana i el Mestral del Golf de Sant Jordi, d’ Eduard Fontseré (1950). Durant l’exili suís Rafael Patxot continuà també subvencionant estudis, investigacions i publicacions en tots els camps de la cultura catalana Ramon Sugranyés, Maurici Serrahima, Ferran Ruíz Hebrad, són uns quants noms del beneficiaris del seu mecenatge, noms estretament lligats a la cultura catalana. Igualment el seu mecenatge va contribuir a la investigació filològica de Joan Coromines sobre els topònims en llengua catalana que havia de constituir la ingent Onomasticon Cataloniae.

També s’ha de recordar la vocació i dedicació científica de Rafael Patxot i dels seus treballs en astronomia i meteorologia realitzats a l’observatori de Sant Feliu de Guíxols. La Institució Patxot publicà els treballs de recerca que ell realitzà en el camp de la meteorologia: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols  (1908),  Pluviometria Catalana (1912), Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers (1923). Patxot fou membre de diferents societats astronòmiques i meteorològiques de França i Anglaterra i membre del Comitè Internacional Meteorològic i fou un dels iniciadors dels treballs micromètrics d’estels múltiples.

Per no continuar fent inventari de l’activitat científica i al davant de les institucions, cal dir que el material pluviomètric i astronòmic amb el qual Rafael el Patxot es dedicà a la investigació, fou repartit entre l’Abadia de Montserrat i la Universitat de Barcelona. Molta part dels resultats de la investigació, estris, plaques, gràfics, foren simplement, saquejats i incorporats a alguna institució espanyola que el propi Patxot denuncià.

Una de les situacions, mostra deplorable de la ingratitud envers Patxot i la seva labor en prou de la cultura catalana, n’és el desafortunat episodi de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Als anys vint, el mestre Lluís Millet va oferir la presidència de l’Orfeó Català a Rafael Patxot, oferta que ell va declinar per no considerar-se prou apte per al càrrec. L’oferta de Lluís Millet, però, va ser contestada per una altra oferta, ara del propi Rafael Patxot, de realitzar a càrrec d’una de les seves fundacions la recollida, transcripció, notació  i publicació de tot el material de música popular que hom recollís d’arreu de Catalunya. L’obra era posada sota la direcció tècnica de l’Orfeó Català, amb els mestres Lluís Millet i Francesc Pujol al davant. Durant la guerra civil, tot el material recollit i treballat va ser escampat i amagat per tal de preservar-lo. Una part d’aquest material fou amagat a la seu de l’Orfeó Català pel mestre Francesc Pujol. A la mort d’aquest, al 1945, Rafael Patxot va voler reunir altre cop el material dispers, del qual ell n’era titular legal, però es va trobar amb l’oposició de la nova Junta de l’Orfeó que li va negar tal pretensió, per la qual cosa Patxot es va veure immers en un seguit de processos legals per recuperar el seu material. Fet aquest que va deplorar a bastament i contribuí entre altres fets al seu desencís de la Catalunya que emergia de la guerra civil.

 Moltes altres accions de mecenatge i investigació foren realitzades per Rafael Patxot, que ara, aquí, no hi ha prou espai per relacionar i comentar. Va morir amb una ingent feina realitzada en el seu haver a favor del desenvolupament cultural de Catalunya, un haver però que les circumstàncies històriques han contribuït a mantenir en l’oblit i desconeixement. Conscient de l’abast de la seva labor, va acabar la seva vida també adolorit per la resposta, quan hi fou, desaprensiva i ingrata dels seus compatriotes, conciutadans i forans. Potser per tot això, a la llinda de la casa del Montseny i féu gravar, ja des de l’exili suís, aquestes paraules que encara avui hi romanen; “hostes vingueren i de casa ens tragueren”. Encara que sigui pòstumament, i per tal de rescabalar-ne la memòria, la cosa en què cal insistir més és en la necessitat d’un reconeixement institucional de Catalunya i de la seva vila natal, com a petita mostra del deute que el país té amb aquest il·lustre guixolenc.[1]

El mar de l’Ardenya (“Gavarres”  primavera-estiu 2003)

 El cantó oriental del massís de l’Ardenya és el punt de contacte entre la serralada i el mar. Enormes penyals granítics es desplomen sobre l’estesa marina i, des de llevant a migjorn del massís (des de Sant Feliu de Guíxols fins a Lloret), el granit i la mar han produït una escenografia d’una singularitat innegable: cales i petites platges sorrenques, una després de l’altra, com petits circs de granit, acullen els embats amansits o violents de l’activitat marina, mentre un serrell de pins i màquia mediterrània hi perfilen un ribetejat vegetal, a diferent alçada, un vora-viu que endolceix la tonalitat encesa dels granits. Aquí l’orografia costanera ha creat un espai únic, celebrat per uns, però, també, maltractat progressivament per altres (de fet, es tracta d’una dinàmica que persisteix des de fa una centúria i que no s’ha aturat ni amb polítiques dictatorials ni democràtiques, ara per ara). Agustí Calvet “Gaziel”, escriptor, periodista i cronista guixolenc, dedica un bon nombre de pàgines del seu llibre “Una vila del Vuit-cents” al coster de l’Ardenya. I amb aquestes pàgines no devia pas només voler commoure el lector amb flamarades de bucolisme, perquè, de fet, no va desaprofitar l’ocasió per queixar-se (en aquell moment el terme “denúncia” no circulava encara pel vessant de la problemàtica medioambiental) de les dues coses que ja a mitjan segle vint considerava un autèntic ultratge contra el paradís de l’Ardenya: la carretera de Sant Feliu a Tossa i el port de Sant Feliu.

Després hi ha allò de l’encert/desencert del nom “Costa Brava” que tant a Gaziel com a Josep Pla els resulta una mica incòmode, però que, ambdós ho reconeixen, ha fet fortuna i ha contribuït, entre altres coses a difondre la gemma secreta del coster selvatà-empordanès, amanit, durant mil·lenis, només amb unes quantes “volves d’humanitat” lliurades a un aiguabarreig superb d’elements naturals. Ferran Agulló, el polític, poeta i periodista gironí, hauria batejat la costa, per a alguns, des del mirador de Sant Elm, i per altres des de la costa bessona del cap de Begur.

La balconada granítica que es desploma des de gran alçada entre Lloret i Sant Feliu de Guíxols ha impedit durant centúries aprofitaments extenuants. De fet, l’orografia impenetrable i monumental del coster ha garantit la salvaguarda de l’espai terrestre i marítim, inèrcia històrica que des de mitjans de segle vint ha anat decantant-se de manera alarmant cap a un consum depredador i literal del territori tant de l’espai terrestre com marítim.

Contrabandistes i pescadors.

Tradicionalment, la població ha tret molt de profit d’aquesta confluència d’elements Els pescadors vells encara recorden o saben amagatalls que en èpoques d’estraperlo i contraban eren utilitzats per amagar-hi el fat, el “secret”, fins al moment de la transacció final. A la cala Joana, per exemple, entre la Punta d’en Bosch i Canyet hi havia (potser encara hi és) una petit antre humit i emboscat que va acollir molts cops els “secrets” dels contrabandistes.

Era un temps aquell, encara, d’un ús més selectiu i sostenible tant del terrer com de l’espai marí. Aquest darrer, domini impol·lut dels turqueses profunds, oferia els fruits seguint un pacte tàcit renovat de manera cíclica, una aliança segellada de centúria en centúria entre la necessitat humana i les regularitats de la biologia marina: el llamàntol i la llagosta acudien a la cita abissal per encabir-se dins les nanses que els pescadors de les viles costaneres havien tramat amb cànem i jonc (cada tres o quatre mesos calia renovar aquest estri ancestral). A la que la pesquera disminuïa (una o dues llagostes per nansa) era el senyal de tardor per iniciar una moratòria, una pausa que es compensava amb el recurs al palangre i  la recerca de nous fondals encara inexplorats. Un dels llocs més concorreguts, prolífics i ubèrrims, escenari de pesqueres cícliques però segures any rere any, és l’anomenat “roquer d’en Vidal”. Es tracta d’una reduïda serralada abissal, a quatre o cinc milles de la costa entre Sant Feliu i Tossa, que discorre paral·lela al frontal marí de l’Ardenya entre aquestes dues poblacions. Ben segur que no deu ser altra cosa que el contrafort submarí del massís costaner. Per segles i segles, aquest fou l’escenari, l’obrador marí, un del més importants, per als pescadors d’ofici de la zona.

Ara no, les “armaiades” no estan per a punyetes de romàntiques sacralitzacions de la Natura, cal tocar de peu en terra i llevar quant més i més de pressa millor. L’arrossegament, també, ja fa anys que s’efectua a fondàries de cinquanta metres tan sols, que en el coster de l’Ardenya vol dir passejar-li l’ormeig a pam i toc. Ningú no sembla que s’alarmi per la davallada d’espècies piscícoles detectada a una distància entre zero i sis o set milles.

Les ràtzies pirates.

Durant uns quants segles Sant Feliu de Guíxols, Tossa i Lloret van haver de patir i integrar en el dia a dia de la vida marinera el perill constant de les ràtzies de pirates: als pescadors els calia tenir sempre a punt les mesures per llevar a córre-cuita a la mínima insinuació d’algun quillat sospitós o a la vista d’arbres i antenes forasters.

El moment de màxima virulència de les ràtzies barbaresques i turques fou, ben segur el segle XVIè. El recinte murallat de Tossa (edificat segles abans) i les torres de moros que es bastiren arreu, adossades a les masies de la zona, queden com a mostra de les necessitats de defensa de la costa.

Lluís Esteva (historiador guixolenc i pioner de la recerca arqueològica de les comarques gironines) ha documentat incursions de pirates, la majoria de procedència nordafricana, que, a més de les ràtzies que duien a terme en viles i masies, servien per a la captura d’homes (joves, sobretot) per als quals reclamaven un rescat que calia fer efectiu en alguna cala sorrenca de les immediacions. Si la operació no reeixia, el captiu era portat sovint al mercat d’esclaus d’Alger.

La importància de la vida marinera en el coster de l’Ardenya es fa palesa també en el fet que molta gent d’aquest racó marí havia navegat fen cabotatge per al transport i comerç de sal i cereals, minerals i altres mercaderies. La badia Sant Feliu de Guíxols acollia gran part d’aquest transport. Igualment, aquesta mateixa gent va engruixir la tripulació de galeres, bergantins, caravel·les, fustes i altres embarcacions armades. La presència de comandaments i marineria general en combats com a Lepant, el 1571, en són testimoni.

Avui el patrimoni paisatgístic del coster de l’Ardenya és un dels valors més rendibles, però també un dels més amenaçats. Cala Giverola, Pola, Bona, Vallpresona, Canyet, Cala Joana…, i moltes altres, cantades per músics i altres artistes en la darrera centúria (Tossa havia acollit, als primers decennis del segle XX, una comunitat d’artistes i lletraferits europeus, agrupats sota la divisa de l’avantguardisme, atrets per la amalgama insòlita de l’escenografia costanera i una població que mantenia pautes de vida gairebé mil·lenàries), ja no poden amagar la seducció que exhalen, reservant-la per a uns pocs afortunats, però la pressió que li arriba de mà de l’activitat turística i d’indústries coincidents en el mateix espai marí i terrestre és una amenaça verificable a ull nu i constitueix un perill que subsisteix malgrat disposicions i projectes actuals (altrament, tímids i exigus) de salvaguarda de l’espai.

Josep Albertí i el misteri transparent (Sant Feliu de Guíxols 1913-1993)

                                                            (Àncora, desembre 1994)

 La primera vegada que vaig veure en Pitu, em resultà un personatge d’aspecte una mica confús, com una seqüència onírica que no et deixa estar prou segur di si es tracta de quelcom propici o d’una cosa que cal evitar. Aquest aflorament de malfiança i precaucions, ho recordo bé, fou degut, bàsicament, a l’aspecte, el seu aspecte físic, aquell aspecte incòmode que mostrava en Pitu Albertí davant d’un noiet de vuit o deu anys que devia tenir jo, aleshores.

Molts anys més tard, en presentar-lo als meus fills, vaig descobrir que aquella impressió tan circumspecta que m’havia provocat devia ser força freqüent als ulls de qualsevol infant que descobrís, per primera vegada, l’existència d’aquell ésser únic, tan pregonament encès per la seva vida interior, per la seva tan potent dimensió humana, pel seu agombolament de sentiments i emocions que el duien a un devessall de tantes realitzacions en el camp de l’expressió estètica.

I és que els meus fills varen quedar estupefactes davant d’aquell personatge que els encaixava la mà, alt com un sant-pau, els ulls una mica desorbitats, una veu atàvica, profunda i una rialla tan fàcil com enigmàtica.

El meu primer encontre amb en Pitu Albertí va tenir lloc en un espai de luxe, un lloc pregonament mediterrani, en aquell racó en què, un dia, s’hi va saber resoldre tan sàviament l’esplendor i delicadesa de la llum marina: el Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols.

Era un diumenge asollellat de primavera, cap allà al final dels anys cinquanta, en aquells anys en què l’afluència d’estiuejants encara no era cap presagi de les profundes i irreparables transformacions que el coster empordanès hauria de patir ben aviat. En mig de la cruesa luminiscent filtrada pels plàtans, palmeres i pins, la figura d’en Pitu es retallava, de perfil, contra l’espill de la badia: dret, davant d’un cavallet de pintor, anava dipositant olis comatitzats sobre una tela encarada cap al cantó de llevant del passeig.

–       “Mira,… l’Albertí”, em digué el meu pare. “Un pas endavant, un pas enrere…” sentencià.

El meu pare i en Pitu Albertí eren amics des de la seva joventut, i el seu comentari em semblà carregat de facècia, però sucada d’una estranya barreja d’incomprensió i d’admiració.

Anys més tard, el propi Albertí reconeixia, amb un retret afectuós i indolència resignada, que l’actitud dels amics i coneguts, als inicis de la seva singladura pictòrica, li resultaren un escull de superació molt difícil.

Quan va començar a pintar, el 1952, amics seus s’atrevien, fins i tot, a posar el dit sobre la tela, encara molla, modificant-hi algun traç. Tot això per mostra-li que allò que ell feia, qualsevol podia fer-ho, i que, per tant, era cosa poc valuosa.

Realment, en Pitu tenia unes maneres i actitud de pintar remarcables. Els seus passos endavant i enrere, cada cop que tocava la tela amb el pinzell eren pronunciats i exagerats. A més, si de cridar l’atenció es tractava, en Pitu es llançà de ple cap a una pintura que, als inicis de la segona meitat del segle XX, en una població en què hi havia, i encara hi ha, una bona tradició pictòrica d’un paisatgisme realista (sobretot pel que feia o fa a marines), provocà una considerable reacció d’incomprensió. A poc a poc, va anar afermant una curiositat envers la seva pintura, fins que es convertí en respecte per part de tothom: de companys i amics de tota la vida i de pintors i artistes de la ciutat.

Aquella facècia del meu pare al Passeig del Mar, em va semblar, anys més tard, la manifestació individual d’una actitud molt comuna a la ciutat: estima i reconeixement personals ben palesos, però que no comparteixen espai amb reconeixement de talent artístic.

L’Albertí va ser sempre una persona molt comunicativa. Paradoxalment duia una vida solitària: d’aquella casa humil al carrer d’en Cúbies, n’entrava i sortia moltes vegades al dia per anar a pintar, a dinar o a sopar a la Pansa o al Gas vell (tavernes on anava a fer els seus àpats diaris durant molts anys). Participava en moltes converses i tertúlies cafeteres d’havent dinat. Jo l’havia vist moltes vegades al cafè d’ El Dorado, quan aquest cafè era punt de trobada de molts guixolencs, que hi acudien, després de dinar, per fer el cafè (i el got d’aigua posterior, de rigor), acompanyat d’una fària inacabable. En Pitu hi anava a buscar el caliu de la companyia dels seus ciutadans, però el que realment passava era just el contrari. Acabava, ell, convertint-se en centre de la reunió, i donant a tothom aquell caliu i alè humans que, precisament, ell hi havia anat a cercar.

Acabava dirigint la conversa i la tertúlia cap a terrenys insospitats per a tothom… No parlava mai ni de futbol, ni de política ( El Dorado, als anys cinquanta era un centre de barcelonistes, petits fabricants i elements silenciosos d’esquerra liberal)…, no parlava de…, sinó que sempre parlava a… Ell parlava, tal com li agradava de dir, a l’ànima de la gent. Allà hi enviava les seves paraules. I això ho feia de diverses maneres; de vegades recorria a la comicitat i les facècies, buscant recursos inversemblants: fent una anàlisi còmica de les expressions i trets facial de la gent que l’envoltava o que passava, proclamava l’ànima i la dimensió espiritual d’aquelles persones. Moltes vegades rubricava les seves tesis destapant la seva veu abaritonada i dramàtica, interpretant algun fragment d’alguna ària operística, que a ell li semblava molt adequada per a l’ocasió. Acabava fent les delícies dels seus contertulians, generant una expectació i embadaliment molt pronunciats.

Quan amb el pas dels anys, les joves generacions de la ciutat varen anar copsant la seva vàlua humana i artística, va acabar establint molt bones relacions amb membres de generacions més novelles que la seva: es comunicava amb tothom, des d’un ciutadà lletraferit o del mateix ofici seu, fins a la persona menys receptiva a qualsevol manifestació artística.

Als darrers decennis de la seva vida, alguna cosa va anar convencent en Pitu Albertí que el record de la seva persona a través del llegat de la seva obra era, potser, la cosa més pregonament genuïna i sincera que podia deixar als seus amics. I així, a partir d’un determinat moment de la seva vida, obsequiava amb freqüència els seus companys de tertúlia (de vegades tan sols oïdors dels seus soliloquis) amb dibuixos fets a les estovalles de la taula on havia dinat, sobre un tovalló o en qualsevol paper. També es va anar pronunciant la seva afecció al moviment i encanteri de les paraules. Dedicà versos i poemes a molts ciutadans que han quedat, ara, com a testimonis emocionants de la seva espontaneïtat i gratuïtat amb què foren concebuts i oferts.

L’Albertí quedava literalment extasiat davant de l’obra de certes persones. De dues d’elles li havia sentit a dir força coses. Una d’aquestes era el poeta alacantí Miguel Hernández. Un bon dia, cap a finals dels anys seixanta, es féu amb un llibre de poemes d’aquest autor i, durant molt i molt de temps, el va portar a sobre seu, anés on anés. Durant aquest temps parlava, pensava i pintava amb el punt de referència posat en aquest poeta, i il·lustrava les seves paraules llegint algun fragment d’un poema de Miguel Hernández.

L’altra persona per qui se sentia fascinat era Juli Garreta. A Garreta, segurament per ser un conciutadà seu, li tenia un afecte i consideració especials. Era, per a ell, un model sublim de profunditat. De profunditat creativa i expressiva, però, sobretot (i això era per a en Pitu, allò més excepcional i remarcable del genial músic) de profunditat mediterrània.

Entre aquest dos personatges i l’Albertí hi havia, curiosament, una forta sintonia de circumstàncies: els tres exerciren ofici molt allunyat de llur intenció artística, i els tres foren decididament autodidactes, i en els tres hi bategava ànima mediterrània.

En Josep Albertí tenia la seva especial i profundament espiritual manera d’entendre la nostra ànima col·lectiva. A ell sempre li va semblar que els pobles mediterranis, fascinats com estan per la intensitat i transparència opulentes de la llum i un marc geogràfic tan dolç, cauen captius i seduïts en l’encanteri d’una sensualitat il·limitada, que els obliga, en llurs manifestacions artistiques, a romandre en la perifèria de la seva pròpia espiritualitat. D’aquesta manera, l’ànima mediterrània, presa en la fascinació sensual, renuncia, sovint, al recolliment i a l’aprofundiment, perdent uns instruments indispensables per a l’acuïtat i vigor culturals. Si hom aconseguís afegir la força interna d’una espiritualitat també arrabassadora a aquella sensualitat descordada, si hom aconseguís d’expandir-se en una força creativa que amarés tots els nivells possibles: profunditat i superficialitat unides, espiritualitat i sensualitat formant un tot, aleshores és quan l’home abastaria la màxima realització, el màxim ideal a què pugui aspirar.

Doncs bé, per a en Pitu, Garreta era un home que havia resolt aquesta síntesi, per això el trobava tan inefable, sublim, en el camp de la creació i de l’expressió. Per a ell, Garreta personificava aquest ideal: un mediterrani profund, tal com l’anomenava. Aquests dos termes mediterrani i profund, en la seva unió personificada en el  músic, perdien llur estigma aparentment excloent, i es convertien en una fita, en el model, en l’objectiu més genuí, més digne, més inqüestionable per a qualsevol ésser humà, especialment per a aquell que tingués afanys en el camp de la creació artística.

Per a l’Albertí només hi havia un pou on recollir l’indispensable per a aquell model. Aquest pou era la vida. La corriola i la galleda per abastar el fons de la vida era l’expressivitat. Però alerta. En Pitu clamà contra l’ús intel·lectual d’aquestes eines. Especialment contra l’ús intel·lectual de les paraules (en la poesia) i els colors. Per això ell fugia, com esperitat, de tot allò que resultés abstracte: s’oposava radicalment a analitzar les manifestacions artíZzstiques sota “ismes” o conceptes abstractes, igualment que manifestava la seva activa incomprensió davant de l’anomenada pintura abstracta. Amb aquesta actitud, en Pitu palesava la seva gran resistència a admetre filtres conceptuals, que tergiversen les emocions, sentiments i manifestacions vitals, i que frenen l’espontaneïtat directa de la vida. Filtres que, per ser cerebrals…, maten la vida (tal com li agradava de manifestar).

De fet, en Pitu Albertí fou una manifestació més d’aquell genial impuls econòmic i social que rebé la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a cavall dels dos segles, i que va traspuar, esperonant, molts camps de la cultura de l’àmbit guixolenc. Els fruits humans més representatius, si bé no pas únics, d’aquella empenta multidireccional, s’han mostrat com a profunda epifania, en guixolencs d’àmbits culturals molt diferents: Juli Garreta, Josep Irla, Agustí Calvet “Gaziel” i… Josep Albertí, tots ells fills època d’il·lustració local, il·lusionada, inestable, progressista i una mica ingènua.

Què hi ha, però, en aquest pou tan profund de la vida?: el misteri. Precisament del que es tracta és de fer emergir aquest misteri o, millor. il·luminar aquest misteri: fer-lo transparent, com ell deia i pretenia. Garreta i Miguel Hernández, amb la seva força expressiva, arribaren a aconseguir-ho. És que el misteri es fa palès en l’emoció i el sentiment.

L’Albertí, sense proposar-s’ho, acabà fent la seva propedèutica cap a l’art, acabà construint una pedagogia per a l’estètica, que llançava a la cara dels seus conciutadans, actuant de manera semblant a aquell fibló socràtic de l’Atenes clàssica, que tan revulsiu resultà als atenesos de l’època.

Crec que en Pitu Albertí esdevingué un personatge que formà part, fins a la seva mort, d’una manera indissoluble i genuïna, del paisatge humà i cultural de Sant Feliu de Guíxols. La seva figura alta, desgavellada, que passejava pels carrers i passeigs de la ciutat, amb els bracos penjant i les cames molt flexionades, caminant amb un moviment de puja i baixa de ritme constant, musical, com cavallets de festa major, quedà reclosa, finalment, a l’hospital municipal, on rebia sovint visita d’amics i persones que l’apreciaven. El diàleg es va anar tornant molt difícil, havent dit ja tot el que devia tenir per dir… Per això, un dia, aquella veu de ressonància profunda i greu es va anar apagant i ajocant en l’afonia, com un volcà que ja ha vessat i expulsat tota l’energia de què disposava i que, ara, recula cap al lloc d’on sortí i pertany, seguint aquella dansa còsmica, aquell vaivé cíclic d’expansió i contracció, per tornar, a la fi, a péixer el misteri, fer-lo més opac i dens…, fins que algú, novament, en pugui refer la transparència.

Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) (“El Punt”, octubre 2002)

Enguany fa 130 anys del naixement d’un dels personatges de major pes intel·lectual i moral que Catalunya ha produït. I ara ja resulta del tot injustificat que aquest mateix país continuï mantenint en l’oblit l’obra que va desplegar Rafael Patxot i Jubert, un home que apostà amb fermesa des del vessant humà, cultural i científic per la promoció del país i pel benestar material i intel·lectual dels seus ciutadans. Per això aquest article vol ser memorial, per bé que exigu, del merescut i ineludible reconeixement que tenim, tots, encara, pendent envers ell.

Enguany Mall, associació guixolenca de cultura, amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat vol desvetllar i rescatar, reclamant-lo com a patrimoni propi i comú, el llegat cultural de Rafael Patxot, un llegat en bona part gairebé dissolt en l’oblit o en estat d’hivernació en vitrines universitàries de facultats científiques.

La talla humana d’aquest guixolenc, la seva permanent ànsia filantròpica i la seva incondicional i abnegada dedicació a l’impuls científic social i cultural de Catalunya el fan una figura extraordinària, de categoria decisiva, en la societat catalana de la primera meitat del segle XX i figura alhora destacada i representativa de l’època d’il·lustració guixolenca, al costat d’altres noms guixolencs com Agustí Calvet “Gaziel”, Josep Irla i Bosch, Juli Garreta i Arboix i Salvador Albert.

En Rafael va néixer un 8 de maig del 1872. La seva infància transcorregué a Sant Feliu de Guíxols, l’adolescència la passà a Barcelona seguint estudis a Les Escoles Pies, on ingressà el 1881. Obtingué el títol de perit mercantil  a Barcelona  el 1886 i després estudià a París, Londres i a Cambridge.

Pocs anys després de la mort del seu pare, va iniciar la restauració de la casa pairal, situada al Passeig del Mar, en la qual hi bastí un observatori astronòmic, que dedicà sobretot a l’observació sistemàtica d’estrelles múltiples, dedicació nova en el panorama de la investigació astronòmica espanyola.

A més del seguiment astronòmic, Rafel Patxot dedicà molta atenció a l’observació, recollida de dades i anotació en el camp de la Meteorologia, dedicació aquesta que va acabar superant l’astronòmica. Al 1908 publica: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols. En aquest llibre hi figuren les anotacions de pluviometria des del 1896. L’any 1912 va publicar el segon volum: Pluviometria catalana. Resultats del quinquenni 1906-1910. Ambdós llibres li atorgaren un gran renom. Segon estudi de la pluja de Sant Feliu de Guíxols  i  Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers foren publicats el 1923. A més, va sufragar l’edició de l’Atles Général des Nuages (1929) en anglès, francès, alemany i català.

A començaments de segle XX, un cop traslladada la seva residència a Barcelona, instituí la Fundació Concepció Rabell i Civils i va dedicar-se a la feina de mecenatge. A aquesta fundació la seguiren altres, amb l’objectiu de promoure l’estudi i la investigació científica a Catalunya. El mecenatge que desenrotllà en aquesta època especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera finançant les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, va resultar un puntal decisiu per la continuïtat de la cultura catalana.

Acabada la guerra civil fou denunciat, espoliat i perseguit pel règim franquista per la seva condició de catalanista indeclinable, tot i que la seva condició de científic va arribar a ser valorada per les autoritats franquistes, tant com per convidar-lo d’amagat al retorn, cosa que ell va rebutjar. La seva activa contestació al règim militar el va afermar en el seu exili suís, des d’on reprengué  la dedicació al mecenatge finançant l’edició de moltes obres d’investigadors catalans tant del cas de la ciències com en el camp filològic. El seu mecenatge va resultar, un cop més, molt valuós per a moltes entitats i investigadors que durant el franquisme veieren impedida la seva producció i continuïtat.

 Ell mateix, com una mena d’arqueig intel·lectual va escriure Guaitant enrera, extens volum que recull molts articles publicats anteriorment, la descripció dels seus mecenatges, una selecció del seu epistolari i fragments de memòries i cròniques. El volum fou publicat el 1952 a Ginebra en edició privada.

Rafael Patxot morí el 8 de gener de 1964. La seva muller morí al cap d’un poc més d’un any. Un més després els cossos varen ser traslladats i enterrats a Barcelona.

Encara que molt tard, molt més del que hauria convingut, durant els dos primers caps de setmana d’aquest mes d’octubre, a Sant Feliu de Guíxols s’apleguen personalitats del món de la cultura, de la ciència i les lletres, per posar de manifest tot això. La seva vila natal, Catalunya i les institucions, el país sencer, tenim un deure amb Rafael Patxot i seria un veritable desastre que el silenci i l’oblit de les generacions presents fessin més pronunciada encara la discreció i la humilitat en què l’il·lustre català volgué sempre romandre .

Josep Cullell-Ramis

President de Mall, associació guixolenca de cultura