A les acaballes de la dictadura espanyola del general Primo de Rivera, Gaziel, dedicà uns quants articles, amb un to volgudament incendiari, a manifestar temença, poc entusiasme i desconfiança per les proclames espanyoles d’establir una república i una Constitució. Aquesta era un valoració que repetí en diversos articles a La Vanguardia, i ho féu al llarg de l’any i pocs mesos més des de la caiguda de la dictadura i dimissió d’aquell militar fins a la proclamació de la República el 1931. I com a mostra representativa de tal interès i preocupació, el lector pot consultar l’hemeroteca d’aquell diari, localitzant i llegint-hi l’article “Se necesita un milagro”, publicat el 25/07/1930.

El fet és que Gaziel denunciava com a cosa insensata, per impossible, la proposta d’un règim republicà, democràtic, per a Espanya. I quina alternativa, doncs, devia preferir Gaziel per al país, en aquell moment?: una altra administració dictatorial, absolutista, militar, com les freqüents i innombrables administracions d’aquest caire que s’havien imposat i succeït a Espanya des del final de la guerra de francès (llevat del parèntesi efímer de la Primera República espanyola)?

No sabem què respondria a això l’escriptor, que fou durant força anys director col·legiat (i després únic) de La Vanguardia. Però el que sí que sabem són les raons que donava per manifestar tan poca il·lusió i convicció per un règim democràtic a Espanya. De fet, en aquell article concretava especialment la seva denúncia referint-se al poble català, per acabar, després, demanant-se, de manera sibil·lina, que si a Catalunya i a Barcelona hi havia una tan greu mancança de requisits per fer possible tal sistema polític, què calia pensar de la resta d’Espanya: Múrcia, Extremadura, Castella, Andalusia…, on el caràcter rural de la vida de llurs pobladors (privades aquestes terres, en aquell moment, de vida industrial), encara feia més impossible el debat polític i ideològic essencial per a la vida d’un règim democràtic (propi, ell creia, de societats industrialitzades).

El seu lament consistia fonamentalment a denunciar la inexistència palesa d’opinió política de l’estament que hauria d’acabar constituint l’electorat: no hi ha votants, escrivia, amb opinió política suficient per exercir un vot rellevant i transcendental per a la gestió política del país. La ignorància en aquest camp, el desinterès, la motivació nul·la, l’apatia mil·lenària populars converteixen qualsevol projecte democràtic en una ficció, en un miratge que alguna elit social promou, però que no pot acabar en res més que en un escarni delirant. El resultat de tal experiment no podria ser altra cosa que posar el país en mans de corruptes i grups de pressió que manejarien el país d’acord amb les seves preferències personals i sectorials (si veiés la situació actual d’aquest aspecte!).

No entrarem ara a detallar el text de l’article de Gaziel. Però sí que ens resulta útil a l’hora de demanar-nos si els inacabables casos de corrupció de càrrecs polítics i institucionals que actualment amaren la geografia espanyola són encara resultat d’aquella suposada mancança de preparació política que el periodista atribuïa a l’electorat del país.

La llista de causes judicials i processos oberts, alguns ja tancats, de corrupció política i institucional no és la coronació d’altra cosa que de la indecència política d’un país. Actualment, a inicis del segon decenni del s.XXI hi ha un llistat de gairebé un miler de càrrecs públics a tota Espanya que han estat encausats per corrupció (algun d’ells a la fi lliures de culpabilitat i la major part trobats culpables), a aquí cal afegir-hi casos de corrupció lligats a càrrecs institucionals. El llistat exacte i complet requeriria una feina de recerca que ara, potser, no interessa, però aquest fet revela una situació dramàtica en la gestió pública d’un país en què, com denunciava Gaziel, el poble governat té, a l’hora de la veritat, una actuació completament secundària, si és que arriba a tenir-ne alguna.

No és només que el ciutadà ras no disposi de capacitat i voluntat per establir control sobre l’acció pública dels representants polítics, no és que aquest representants vinguin afectats per un tarannà d’indecència tan intens que els impedeixi d’entendre (i per tant, d’acceptar o rebutjar) que tot càrrec polític és un servei al país, i no justament a la inversa, no és només que les arques i finances públiques són una ocasió d’espoliació i robatori aprofitada unes personalitats mancades de decència (no n’és, per desgràcia, un cas únic i exclusiu, sinó tot el contrari, el cas paradigmàtic del polític aragonès Luís Roldan, director de la Guàrdia Civil en el període 1986-1993, l’encausament del qual dugué a llum pública les raons per les quals ell havia decidit incorporar-se al món de la gestió política i pública: para mangonear, segons les seves pròpies paraules contingudes en el sumari), no és només un d’aquest o algun altre element que pugui donar raó de les causes que promouen la idea de l’activitat política i institucional com a escenari on hi resulta possible la pràctica de la picaresca, actitud que el mateix Gaziel donava com consusbstancial del tarannà hispànic. És tot un conjunt de condicionants de psicologia social, de trajectòria històrica i política d’un país on la tradició democràtica, la consciència de col·lectivitat, la idea de col·laboració i servei a aquesta col·lectivitat encara ha de fer un llarg camí d’aprenentatge i de pràctica.

El nombre elevat de polítics espanyols que s’omplen la boca sovint de conceptes com el d’estat de dret i de Constitució per, en el moment present, desqualificar el procés sobiranista català, descobreix la realitat efímera i el pes minúscul que tenen aquells conceptes en la gestió pública d’un país, i que per això, a mode de compensació, convé abrandar-los tan sovint. Només cal comparar aquestes proclames de fervor constitucionalista amb les que es donen en altres estats europeus de llarga tradició democràtica, on aquests discursos i recursos hi resulta pràcticament nuls, de tan garantits i insondables que hi resulten.

Gaziel denunciava que el poble (la ciutadania diríem avui) no vol saber res de política: una immensa polseguera de ruralia, una massa immensa d’electors que no opinen res, ni saben res, ni creuen en res, ni desitgen altra cosa que vegetar de la millor manera possible. Ningú no té ganes de votar ningú, perquè opinen que tot és farsa i farsants, aquesta és llur íntima convicció. Per això Gaziel sentenciava que a Espanya la política no és encara una qüestió de vots, sinó un problema de cultura intel·lectual i material. Espanya, reblava, és un país que ha de construir un Parlament sense opinió pública, ha de fer política sense haver fet cultura.

Què diria, Gaziel, ara, davant de la llista colossal de causes actuals obertes contra els casos de corrupció política, d’una punta a l’altra d’Espanya, en què tots els partits polítics que han accedit a alguna mena de control municipal, autonòmic o estatal n’han quedat esquitxats, si no, amarats del tot? És aquesta una dinàmica que forma part inherent de la idiosincràsia privada i col·lectiva del país? Pragmàtics, espavilats, murris… quina opacitat ètica tan espessa arriben a arrossegar que no els permet adonar-se quan entren als dominis de la delinqüència? És un país on la política de la delinqüència esdevé delinqüència de la política? La política entesa com posar el país al seu propi servei personal és conseqüència d’un desvari inevitable d’aquella manca de cultura, que denunciava Gaziel? És expressió i senyal inequívoc, aquesta indecència practicada a bastament per primers càrrecs polítics i institucionals, de mancança tràgica de cultura moral de la mateixa població?

                                     Desembre de 2016

            Qui més, qui menys, tothom ha sentit un dia o altre l’impacte psicològic, fisiològic, espiritual… que pot causar de manera trasbalsadora la visió contemplació, lectura o coneixent d’alguna notícia, situació, episodi o imatge. Per més que hom estigui al cas de determinades situacions, hi ha moments que la sola visió instantània d’un fet d’aquestes mateixes situacions pot desencadenar efectes que inciten, enfonsen, enalteixen o deprimeixen fins a límits inesperats l’ànima de qualsevol persona.

            La ciutat siriana d’Alep ha estat, segurament, l’episodi més tràgic de la guerra d’aquell país, l’inici més esborronador per als primers passos dins de la nova centúria (quin inici!), la petja més funesta, calamitosa i deplorable que la col·lectivitat humana pot deixar i causar en sòl planetari. Pels corresponsals informadors de la guerra d’aquell país hem sabut que el bombardeig que el règim sirià hi ha practicat forma part de les tàctiques d’anorreament i destrucció humanes més cruels que hom pugui dispensar: helicòpters carregats amb bidons de cru, omplerts a vessar d’explosius, han estat llançats amb perversitat imperdonable sobre les cases dels ciutadans d’Alep. La destrucció hi ha estat gairebé total: gent de totes les edats morint destrossats o aixafats per l’ensorrament d’edificis. És igual que es tractés d’escoles, hospitals, habitatges particulars…

            Doncs bé, la premsa divulgà la imatge esgarrifosa d’un nen posant les mans sobre el cos d’un cadàver (probablement el cos d’un familiar molt proper seu: pare o mare), els ulls esbatanats i amb un plor desesperat, amb una expressió d’incomprensió total davant d’una situació per a la qual no té cap altra resposta fisiològica, biològica, que un plor i un bram desolat. L’espant de les explosions recents damunt del sostre de casa o de casa del veí li resulten encara aterridores. Hi ha uns quants adults que li posen la mà a les espatlles volent fer costat a l’infant trasbalsat, però en la cara del nen hi ha l’expressió insondable de la inextricable misèria que la vida humana és capaç d’atènyer i produir. Qui tingui prop seu infants, fills o néts, pot reconèixer de manera ocasional aquesta expressió en ells davant de situacions i fets innocus que colpegen l’ànima d’un nen, però aquí l’expressió del rostre infantil és resultat de l’agressió més crua amb què l’existència pot amarar la vida d’un individu, i encara més, ara, d’un individu que no ha pogut arribar encara a desplegar cap mena de mecanisme de comprensió o de resignació que li pugui atorgar alguna facilitat vital.

            La massacre d’Alep, és un capítol darrer d’una llarga sèrie de fets i situacions que tenyeixen massa la trajectòria humana sobre el planeta i en fa encara més terrible, dramàtica i pessimista la contemplació de la dilatada correntia històrica que ha precedit el moment actual, amarant, de forma inexorable, de pinzellades apocalíptiques i nihilistes tot esforç per albirar la continuació, si és que pot durar massa, de tal trajectòria.

            El pessimisme burxa de manera incontestable la mateixa concepció de la presència humana en el planeta i obre la porta a anàlisis i especulacions més desesperançades i fatídiques sobre el sentit de tal presència.

I és que l’enganyifa i trampa més grossa que ha estat capaç de produir la dilatada evolució de la vida al llarg i ample de l’Univers, des de l’ésser viu més simple fins a l’organisme més complex, sembla ser la generació i aparició de la criatura que nosaltres anomenem ésser humà. Una veritable ensarronada, un engany despietat (o potser un assaig fallit?), un desdeny malvat resultat de dinàmiques i equilibris còsmics, misteris insondables del tot inextricables, ara per ara.

Aquesta decepció terrible, i retret conseqüent, no queda justificada només per la constatació, sovint escruixidora, de tantes pautes i dinàmiques perverses que les col·lectivitats organitzades per aquesta criatura han estat capaces d’endegar al llarg de la Història, obsedides per una sublimació bàrbara de la mà del sadisme, l’atrocitat, l’egoisme i la capacitat de destrucció cada vegada més esfereïdora: l’exaltació del poder com a valor suprem. Però, no és únicament per una errada, com aquesta, tan fenomenal, que aquesta decepció pot arribar a prendre o pren tanta rellevància, sinó també per situacions que amaren la petjada i la pròpia presència de la criatura humana sobre aquest planeta i, encara abans d’això, per causa també dels desconcertants i inexorables condicionants que dominen el creixement i l’expansió de tota forma vida.

No pot ser que no hi hagi, aquí, algun error de disseny d’ordre biològic, de programació, que acompanyi i tenyeixi de manera tan malaurada la generació i evolució universal de les formes vives (si més no, de les que coneixem).

Com es pot entendre, si no, un cas tan constant en la Història, com el recent i terrible episodi de la destrucció de la ciutat siriana d’Alep? La tragèdia humana, la insondable i criminal beneiteria que hom hi ha abocat en els darrers anys de la guerra civil d’aquell país és un cas entre tants altres idèntics i incomptables (Gernica, Srebrenica, Sarajevo…) del fenomen de l’animal humà obsés per l’obtenció i manteniment de poder.

La passió humana inexhaurible, i impossible d’estroncar, pel control i domini socials porta la trajectòria de la nostra espècie encara força més lluny dels arguments maquiavèl·lics, que un dia postularen amb cinisme l’estratègia que ha de practicar un governant per mantenir i personificar el poder.

El fet és que si hi ha alguna diferència qualitativa entre un individu humà i un de no humà, possiblement sigui que l’humà té consciència de la realitat que l’envolta i, encara més important, autoconsciència. És a dir, té coneixement o percepció de si mateix com a ésser viu, com a una part (insignificant, però) de l’univers. Aquesta capacitat essencial de l’individu humà seria resultat d’una sèrie de mutacions i canvis quantitatius experimentats pels membres d’aquesta espècie. No cal ara entretenir-se a analitzar i detallar factors i fonaments biològics i orgànics de tal resultat. És igual, el resultat és aquest: un individu que es percep a si mateix com a ésser viu.

Aquest és un fet d’una transcendència aclaparadora: té un paper determinant en el rumb de la vida individual dels membres d’aquesta espècie, així com també en les col·lectivitats generades per aquests individus. Algunes de les conseqüències, entre moltes altres, que han fet possible aquell salt qualitatiu podrien ser ben bé l’emergència del món del coneixement científic i el món de l’art i la cultura. Aquestes serien unes realitats que acabarien prenent rumbs en procés progressiu d’autojustificació. El món de la cultura i l’art, per exemple, s’hauria anant desprenent, al llarg de la Història humana, de referències i sentits exteriors a ell mateix, esdevenint de manera progressiva, ells mateixos, la pròpia referència.

El drama tràgic, però, de l’autoconsciència és que ella mateix es fa sabedora del seu anorreament indefectible (la mort biològica, més aviat o més tard), la seva dissipació, la seva negació i desaparició en el medi còsmic que l’ha feta possible. L’autoconsciència és també consciència de desactivació, desaparició i anihilament irremissibles.

A més d’aquesta terrible constatació, la vida concretada en cinquanta mil més possibles formes simples i orgàniques mostra ja des de bon començament una pauta tan contradictòria com delirant, que es pot concretar en aquesta sentència de validesa còmica: la vida es desplega destruint vida! A aquell miracle de l’aparició de l’autoconsciència, condemnada a l’anorreament, cal afegir-hi, doncs, aquesta altra condició, també igualment inextricable, de la propagació de la vida.

I és que només els éssers de regne vegetal poden mantenir-se com a éssers vius consumint o absorbint energia a partir de realitats inertes. No necessiten destruir per mantenir-se en vida. Altra cosa, ben diferent és el comportament de les formes simples o orgàniques del regne animal que, per mantenir-se com a tals necessiten absorbir l’energia vital i indispensable per a elles a partir d’altres éssers vius i, en la majoria dels casos, això ho aconsegueixen destruint aquests éssers vius: si no destrueixen vida no poden mantenir-s’hi, ni desplegar, ni escampar la seva. Aquesta és, doncs, una altra constatació astoradora: si no hi ha destrucció de vida, la vida no és possible!

La pregunta, aleshores, seria aquesta: amb uns fonaments biològics tan delirants, com es poden neutralitzar els tràgics desvaris en què incorren col·lectivitats humanes com les protagonistes de la tragèdia d’Alep?

Qualsevol crític social, qualsevol analista polític pot ridiculitzar amb molta facilitat especulacions com les assajades en aquest text. I no només perquè aquestes ratlles van amarades d’afirmacions i especulacions per a les quals no resulta gens fàcil ¾si no impossible del tot¾ d’aplicar-hi cap mena de contrastació científica, sinó perquè han omès la referència a causes materials, socials i econòmiques pròximes, immediates, a accions i tragèdies com la de la guerra de Síria, de la catàstrofe d’Alep i de la mateixa tràgica escena d’aquell nen dramàticament foraviat pels efectes de la crueltat bèl·lica que amara els primers anys de la seva vida.

Una anàlisi d’aquestes causes materials de la tragèdia requereix més espai i temps d’anàlisi més enllà del que ara ens sembla convenient dedicar-hi, però no es pot obviar el fet que aquestes causes materials constitueixen el plec d’elements immediatament propers al drama de la guerra de Síria i d’Alep. En definitiva són, encara més, elements que reblonen amb sadisme i perversitat aquella tessitura que ens sembla descobrir en la identitat humana (consciència, autoconsciència, destrucció de vida) i en la seva Història. Si la vida de la criatura humana obre tants interrogants, sospites, decepcions i desconfiances, allò que ha arrancat el plor desesperat de l’infant d’Alep resulta ser corol·lari i sentència d’un misteri tan inextricable com tràgic.

Antoni Batista i Viladrich, periodista, doctor en ciències de l’educació… ha participat en un debat dels Matins de TV3 (20/09/2016) i ha parlat del llibre que va publicar el 2015 Otegi, la força de la pau. El que crida l’atenció d’aquest periodista ha estat la seva consideració del procés sobiranista desplegat a Catalunya.

Cal avisar, abans d’entrar en l’afirmació que ocupa l’interès d’aquestes línies, que el senyor Batista ha reconegut de manera palesa, explícita, que és un entès en política basca, però que, en canvi, no hi entén res en política catalana i que cada vegada l’interessa menys. La qüestió és que, per al senyor Batista, els bascos practiquen una política tangible, en canvi a Catalunya divaguem pel cel de les oques.

Resulta que el senyor Batista, fent gala d’una acurada visió de molts problemes que afecten la societat catalana, n’ha nomenat uns quants. Ha parlat de com li afecta el funcionament dels trens a Catalunya, essent-ne ell, com n’és, usuari, ha fet referència al servei de Càrites a Catalunya i al seu servei d’ajut a moltes persones amb dificultats d’alimentació i de roba per vestir-se, ha parlat també del funcionament alentit de la Seguretat Social, per a frustració i indignació de persones que, com és també el seu mateix cas, porten mesos esperant un simple diagnòstic… El senyor Batista afirma que potser sí la solució seria una república catalana independent, però, mentrestant, com va el país? Troba a faltar un govern del dia a dia. I, en aquest sentit, diu, troba que hi ha desgovern (a Catalunya, a Espanya també, però per altres raons).

El discurs concís del senyor Batista permet obtenir conclusions, que potser no serien les que ell mateix voldria promoure, però, de fet, amb una lògica força elemental, el sr Batista sembla que vingui a dir que ocupar-se políticament d’assolir la independència de Catalunya no és ocupar-se dels problemes del dia a dia de Catalunya. Si el senyor Batista vol insinuar o afirmar això, estaria donant a entendre que els polítics catalans haurien d’abandonar tal ocupació i dedicar-se al problemes reals del país? Perquè, què deu passar amb el món polític català: en ocupar-se de la qüestió sobiranista, no s’ocupa dels problemes reals de la ciutadania? O sigui, que els bascs no s’ocupen de la independència del seu país perquè primer volen ocupar-se dels problemes reals? I encara més, quan els quebequesos i escocesos i montenegrins s’ocupaven de la seva independència a assolir, es desocupaven dels seus problemes reals? I quan el 1920 els irlandesos s’ocupaven i aconseguiren la independència del país deixaven de banda el seus problemes reals?

O sigui, les aspiracions sobiranistes eleven la política catalana al cel de les oques.

Que curiós, però, que s’oblidi d’enviar el seu dictamen cap a l’altra banda del bloc sobiranista català i no retregui tal actitud al sector espanyolista del país, i no els digui: senyors polítics espanyols baixeu del cel de les oques, no us ocupeu ni us preocupeu de la qüestió sobiranista catalana, deixeu que els catalans vagin on vulgui, aquesta qüestió no és un problema real, vosaltres ocupeu-vos dels problemes reals de la pròpia Espanya!

Llàstima d’home, que s’hagi guardat a la butxaca un dictamen tan equànime!

El senyor jutge Grande-Marlaska, en una entrevista a TV3 (Matins TV3 15/09/2016), parlant sempre des del punt de vista que ell coneix tan bé, el món judicial, i amb tot el respecte pel procés sobiranista català, (que era el context dins del qual l’entrevistadora de la televisió l’interrogava) afirmà: “posar en tensió les institucions de l’Estat entre l’espasa i la paret és molt greu en un estat de dret”.

El senyor Grande-Marlaska tenia i té tota la raó del món quan afirma la situació problemàtica d’un estat de dret quan la ciutadania el sotmet a la tensió que denuncia el jutge.

Però el senyor Grande-Marlaska ha estalviat una puntualització que és fonamental. És a dir, ha formulat una veritat a mitges i les veritats a mitges solen ser un embut immens per on és possible abocar tota mena de demagògies. Per què, doncs, una veritat a mitges? Perquè hauria d’haver arrodonit la seva frase afirmant “posar en tensió les institucions de l‘Estat entre l’espasa i la paret és mol greu en un estat de dret com l’espanyol” És veritat, per una banda, que aquella tensió pot esdevenir un problema greu per a qualsevol tipus d’estat (fins i tot per als estats de fet, no només de dret), però també és veritat, per altra banda, que no tots els estats de dret son idèntics en el seu disseny polític, ni jurisdiccional, ni social, ni… I en les condicions de l’estat de dret espanyol, les institucions queden entre l’espasa i la paret, perquè aquest estat ha dissenyat i establert de determinada manera i en determinats llocs tals espasa i tal paret.

Que potser Canadà, Sèrbia/Montenegro i Regne Unit no són, igualment, estats de dret?

Si ho són, com és que les aspiracions independentistes d’un sector de les respectives poblacions no posen, ni han posat, ni poden posar les institucions del país entre l’espasa i la paret, tal com diu el senyor Grande-Marlaska que passa amb l’estat espanyol?

Algun dia, potser, serà possible i convenient que, al costat del Tribunal Europeu dels Drets Humans, n’hi figuri un que porti el nom de Tribunal Europeu dels Deures Humans. La seva tasca seria o serà la de garantir que persones, institucions, col·lectivitats i estats acompleixin els deures que els pertoca. Per a alguns estats de dret els resulta un deure haver de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació a qualsevol sector de la seva població que reclami tal dret, per a altres estats tal garantia no és entesa com a deure. I un estat de dret és i ha de ser, en definitiva, una col·lectivitat política que està plenament al cas dels seus deures envers la població. De tots. Si l’autodeterminació és un dret contemplat en la declaració de Drets Humans, l’observança del seu exercici no hauria de ser considerat un deure per aquell qui té el poder de concedir-ne el seu exercici?

(30/08/2016)

Ningú amb una mica de sentit comú no pot negar que una consulta popular o un referèndum no sigui un procediment democràtic. És igual que en el cas de la proposta/petició de referèndum per part de Catalunya pogués haver-hi (si n’hi hagués) conflicte amb l’articulat o disposició lligats a la Constitució espanyola. Saltem aquest aspecte concret i prenguem el tema en tota l’amplada ideològica, general i teòrica que pugui abastar: una consulta es tracta, és, sense dubte, un procediment democràtic.

En el moment present, la qüestió d’un referèndum per decidir la voluntat sobirana del poble català forma part de tots els idearis d’institucions i partits polítics, i no només d’àmbit estrictament català. Sigui per impedir-lo o per facilitar-ne la celebració, sigui per fer-lo de manera unilateral o acordada amb l’Estat (fins i tot hi ha qui admet i introdueixen un ingredient propi d’empatx democràtic: una tal consulta s’hauria de celebrar arreu d’aquest Estat). Bé, insistim, en qualsevol cas estem davant d’un procediment democràtic. Ara bé, n’hi ha prou amb això per considerar que la seva execució sigui una petició indeclinable? N’hi ha prou que sigui un procediment democràtic per proposar-ne i exigir-ne la celebració? En definitiva, és convenient de celebrar una consulta per veure si la ciutadania catalana vol organitzar-se en Estat independent?

Caldria introduir una petita precisió, coneguda de tothom, però que de tan assumida sembla que ningú no la recorda: la integració de Catalunya (en temps de la Corona d’Aragó) dins de la Corona de Castella per arribar, a la fi, al bastiment d’un Estat, com és actualment l’Estat Espanyol, és a dir Espanya, no va ser fruit ni de cap petició per part de les autoritats polítiques de Catalunya ni del poble català, ni resultat de cap consulta entre la ciutadania catalana. Per què caldria, doncs, ara, organitzar-ne una per rescabalar-se de la pèrdua aquella situació prèvia, del tot sobirana, i d’un país sobirà?

La integració d’altres zones de la Península en el mar polític de l’Espanya actual va tenir altres modalitats, diferents de la catalana i, ara, no cal entrar a explicar-les. La qüestió és que la Castella borbònica no va sotmetre a consulta la voluntat dels catalans per saber si accedien a desactivar les seves institucions, polítiques, culturals i administratives pròpies per adoptar les castellanes. I ara, per reclamar i exigir el retorn de les catalanes, la reparació d’un greuge històric, cal que el poble català ho faci a través d’una consulta?

Un referèndum té un sentit lògic, plausible, sensat i efectiu, quan calgui decidir sobre una proposta insospitada fins al moment present, inèdita de tan singular, conjectural per incerta, dubtosa per tan imprevisible…, però no sembla tan justificat quan del que es tracta sigui justament de la reparació i restitució d’una situació legítima i consolidada durant centúries, víctima d’una voluntat inexhaurible d’anorreament i abolició dels drets de sobirania d’una col·lectivitat. Una reparació i restitució que els mateixos polítics catalans semblen oblidar o arraconar a un segon o tercer pla, imbuïts d’obscurs i inacceptables interessos sectaris.

És fàcil d’endevinar rèpliques a aquesta argumentació, procedents de plantejaments polítics que puguin reclamar-se paladins del realisme i de tocar de peus a terra: donada la situació política espanyola (i també europea) actual, la consulta o referèndum és el camí amarat de major sensatesa i de major acceptació a què hom pugui aspirar, sigui a nivell d’Unió Europea i d’altres països estrangers. Sí, és clar, però això no és cap garantia de res, quant a resultats esperats o desitjats. ¿Tal realisme, no comportarà, a la fi, un immobilisme i bloqueigs dilatats en contra de qualsevol nova reacció? Ningú no pot oblidar els resultats de les consultes celebrades a Quebec i a Escòcia.

Perquè, en definitiva, del que es tracta ara (a la vista que els motius, pels quals s’han celebrat les darrers grans manifestacions a favor de la sobirania del poble català, continuen intactes, si no en situació encara més crítica que quatre o cinc anys enrere) és de recuperar els drets que pertoquen a un poble i que fins a ara no li han estat ni reconeguts ni retornats.

I parlant de pobles: seria d’allò més divertit poder preguntar als abanderats de les proclames a favor de la unitat d’Espanya[1] si admeten i reconeixen l’existència, en el món, d’això que solem anomenar “pobles”: admet vostè l’existència d’un poble anomenat palestí? I la d’un anomenat kurd? I armeni, i escocès, i gal·lès, i …? per exemple?

No sé quines repercussions internacionals podria tenir una resposta negativa a aquestes preguntes tan elementals, malgrat resultar evident que aquests polítics ben probablement serien conscients de les pressions polítiques que incidirien sobre llurs respostes.

Si contestessin que “no”, més enllà de l’estupor de l’oient i d’una desqualificació inapel·lable pel seu interès inequívoc de tergiversar la realitat, el joc de preguntes i respostes acabaria de manera immediata, segurament. Com no sembla que pugui ser gaire fàcil per a un analfabet jugar a mots encreuats. No?

Ara bé, en cas d’una resposta positiva, el dogal al coll se’ls instal·laria immediatament: admet doncs, vostè, també, l’existència d’un poble basc?, i la d’un galaicolusità?, i la d’un poble català?, i la d’un poble castellà?

Aquells polítics unitaristes (si més no, un nombre considerable d’ells) probablement recorrerien de seguida al conegut tòpic: “todos somos españoles… o todos formamos el pueblo español o…: ni unos ni otros, todos somos españoles!” I, és clar, ho expressarien en castellà, gairebé segur. Això sí! Evitarien igualment de fer referència al reconeixement i a la presència d’un poble castellà, però, això sí, ho dirien en la llengua d’aquest poble, voldrien centralitzar-ho tot en la centralitat geogràfica i política d’aquest poble, voldrien establir-ho en la jurisprudència i organització política d’aquest poble, voldrien desplegar arreu institucions pròpies del territori propi d’aquest poble, voldrien… Però ja no convindria que la realitat d’aquest poble fos proclamada de manera explícita, perquè caldria sublimar tal realitat ètnica en la transcendència d’un suposat pueblo español.

El lector potser sabrà si tot aquest és un procediment i plantejament propi d’un poble anomenat castellà? O ho és tan sols d’alguns dels seus més destacats membres polítics? Jo no ho sé pas.

I és que tot aquell que es reconegui a si mateix com formant part d’un poble que no és el castellà [2] i, alhora, sabent-se integrat en l’Estat Espanyol i en les condicions en què hi ha estat integrat el poble català, ha de contenir l’estupor, per no dir la indignació, davant d’afirmacions com la del monarca borbònic espanyol (25 d’abril de 2001) en què proclamava sense cap mena de vergonya que la llengua del poble castellà no havia estat mai llengua d’imposició. ¿Com pot haver-hi algú que, proveït de capacitat de discerniment i de coneixement històric, pugui haver redactat un document com aquell que el monarca va llegir? Quina competència i seriositat intel·lectual i política pot exhibir una tal mentalitat com la que hi hagués darrera del text? Quin prestigi pot merèixer una tal ideologia o mentalitat política?

Per a un ciutadà que es reconegui com a part del poble català (no parlo de cap sentiment, sinó d’una constatació fonamentada en la trajectòria històrica d’una comunitat) no li costa gens d’adonar-se que el reconeixement explícit de la presència i existència del poble català, per part d’un polític espanyol, li ha de resultar, a aquest, d’una incomoditat i d’una inoportunitat intolerables: reconèixer i admetre (i fer-ho de manera legal) tal existència és obrir la porta a reclamacions ben legítimes de drets que els pobles i persones tenim. Si aquest reconeixement hagués de quedar registrat, a més, en textos polítics fonamentals de l’Estat, aleshores aquells drets acaben resultant (a més d’indubtablement legítims) innegables, inestroncables, indeclinables i irreprimibles. Quin polític espanyol podria exhibir, ara, màniga tan ampla, i no veure compromesa la seva carrera personal?

Els polítics catalans, al seu torn, quan parlen d’un procés de consulta (acordada o no acordada) no sembla que entenguin que la primera cosa que cal exigir al govern espanyol és el reconeixement explícit de l’existència del poble català. I aquesta exigència cal defensar-la i expressar-la sense complexos tant a l’interior de l’Estat com en el marc internacional, especialment l’europeu. Oferiria alguna mena d’operativitat política tal reconeixement?, de manera immediata segur que no, però més aviat o més tard acabaria afectant el cos jurídic de la legislació política peninsular, especialment tenint en compte la circumscripció espanyola en el marc europeu. Perquè darrera de l’obtenció d’aquest reconeixement espanyol (cosa que sembla, ara per ara, pura quimera) seria inevitable que es despengés una veritable allau de reclamacions de drets del poble català, històricament bescantats, negats i reprimits. Un cop Espanya reconegués, retornés i garantís la presència a Catalunya de les institucions polítiques i culturals pròpies, de l’organització del seu propi territori, de la seva administració política i territorial, de la gestió de la seva llengua, de la gestió de la seva capacitat recaptatòria i del dret gestionar i a administrar els béns i serveis públics per a la seva població, el dret a la seva acció diplomàtica i de gestionar compromisos econòmics i culturals amb l’àmbit territorial exterior que li abellís, de la seva jurisprudència i preferències legislatives en matèries laborals, de transmissió de patrimoni i d’administració de patrimoni natural…, etc., un cop li reconegués i retornés, doncs, tals facultats, pròpies i innegables de tot poble, aleshores Espanya hauria retornat a Catalunya la seva plena sobirania, és a dir la seva independència.

Bé, ja sabem que esperar una tal actitud del poble castellà/espanyol, és a dir de l’Espanya de matriu castellana, no sembla gaire realista, ni sensat, donada la trajectòria històrica que acompanyat fins ara la realitat d’aquest Estat. Però els polítics catalans no poden tancar els ulls a aquestes condicions i motius, que són els que ha esperonat, realment, les manifestacions multitudinàries dels darrers anys.

I la consulta o un referèndum, doncs?: no estarem posant en això el carro davant del cavall, no serà aquesta una distracció i una tergiversació de les més miserables que el poble polític català es planteja per a si mateix? I és que les exigències han de ser i són totes unes altres. Primer: cal reclamar en nom de la justícia el reconeixement d’una col·lectivitat, la del poble català. Segon: cal retornar-li allò que li ha estat arrabassat històricament i escamotejat il·legalment o legalment. És igual que al llarg de centúries el poble català hagi rebut i acollit enormes contingents de població forana i això hagi contribuït a evolucions i canvis en el cor de la comunitat originària. És igual. El poble català encara hi és i pot i ha de reclamar allò que li pertoca com a propi, natural i consolidat històricament, sigui en l’àmbit que sigui.

El dia que hom assolís aquesta fita, després seria l’hora de plantejar-se totes les consultes que hom cregui oportunes o necessàries. Per exemple, assolides les suposades excel·lències en matèria econòmica, cultural, serveis…, de què una Catalunya independent disposaria, si hi hagués un sector de la població catalana que reclamés integrar-se en l’Estat Espanyol, per què l’administració del país no podria o no n’hauria d’orquestrar-ne una consulta?

Però, ara per ara, entretenir-se en una consulta per veure si la població catalana vol que sigui retornat al país un conjunt de drets que li ha estat arrabassat (pregunta tan ingènua com injustificada, però que això és el que vindria a consultar un referèndum) no és la tasca prioritària que un polític català hagi de prioritzar, si no és per motius d’electoralisme obcecat i obsedit per interessos sectaris i personals que pugui mantenir i alimentar. El poble català no és el poble dels polítics catalans i els interessos i prioritats d’aquests no sembla pas, sovint, que coincideixin amb els d’aquell. Catalunya, com a poble que és, té tot el dret a reclamar allò que li és propi (que hom pot arrodonir dins del mot “sobirania”), per justícia històrica, social i, en definitiva, per pura humanitat. Tot el contrari, reclamar el dret a una consulta o referèndum no és més que devaluar aquest dret, mistificant i confonent l’opinió del país, orientant-la cap a un objectiu que acaba fent el joc a l’statu quo i que ha estat el responsable històric de la situació política que arriba fins al moment present.

Primer, doncs, reclamar i exigir allò que és de justícia. I en segon lloc, hom ja farà totes les consultes que calgui. Senyors Duran/Espadaler, fins als senyors Rabell/Coscubiela, i tants altres polítics catalans: admeteu aquesta mancança històrica i la justícia del clam d’una tal exigència.

Dins del panorama polític català les propostes d’una consulta venen de diverses procedències: des de la mateixa ANC[3], que sembla confiar de manera total que el convenciment del indecisos o contraris a la plena sobirania catalana és reversible i assolible, fins a partits tant de la dreta com de l’esquerra catalana que coincideixen en la reclamació i proposta d’una consulta acordada amb l’Estat Espanyol (cosa que no sembla altra cosa que una manera d’amagar la seva negativa a la realització de cap referèndum, perquè aquest acord és, ara per ara, un absurd en si mateix). No és, per tant, que la celebració d’una consulta sobre la independència del poble català no sigui una qüestió polèmica i complexa, sinó que no és res més que un succedani substitutiu de la real i més justificada exigència i reclamació: el reconeixement per part de l’Estat de la realitat nacional catalana (és a dir, del poble català) i la reclamació del retorn d’allò que li correspon com a col·lectivitat nacional. Espanya s’ha d’acarar, més aviat o més tard, a aquesta qüestió. Europa també. I aquest és el paper que pertoca, ara, al parlament i als polítics catalans.

[1] que en realitat, i en les seves paraules, pràctiques i intencions, “unitat” sempre ha estat un sinònim d´“unificació”, no d’“unió”. “Unió”, des d’un punt de vista personal, social o polític, sempre implica el reconeixement de l’existència de parts que hom vol articular, amb unes condicions o altres, i aplegar en una unió voluntària i acceptada. En canvi “unificació” implica anul·lació dels trets individuals, o de les parts, i la supressió dels caràcters personals i històrics que puguin exhibir les parts amb intenció d’unificar.

[2] cosa que no pressuposa de cap de les maneres l’impediment de concòrdia, germanor i entesa respectuosa amb aquest poble o amb qualsevol altre

[3] (que sembla oblidar que la divisa proclamada en les mateixes manifestacions que ella mateixa ha promogut i organitzat no era cap altra que la d’independència)

Publicat a ARA, el 14 de maig de 2014                                                              

Aquest any 2014, any de la coincidència en l’efemèride dels cinquanta anys de la mort tant de Gaziel com de Rafael Patxot és una gran oportunitat per entretenir-se en alguns aspectes de la trajectòria vital i ideològica d’aquests dos guixolencs.

Gaziel era quinze anys més jove que Patxot. La relativa proximitat d’edat els va permetre compartir algunes vivències i circumstàncies especialment dramàtiques per al país i per a molts catalans.

Aquestes circumstàncies, resumint-les, giren al voltant de la situació política durant la Segona República Espanyola, l’esclat i desenvolupament de la guerra, i de les conseqüències sentides i patides com a resultat del conflicte bèl·lic. I tot i que el diagnòstic sobre la situació social i cultural d’Espanya i de Catalunya, després de la guerra de 1936, era compartit, en bona mesura, per ambdós guixolencs, aquelles circumstàncies van tenir una resposta diferent en un i en altre cas.

Quant al diagnòstic, Gaziel denunciava:

    “Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa.”

Gaziel, Meditacions en el desert La Magrana, 2010. Barcelona p. 81.

 I Patxot declarava:

                 “La Catalunya actual no és pas solament un poble ocupat i explotat, sinó un poble ara pervertit perquè s’ha deixat pervertir, i això és molt pitjor que la tirania contra la qual fàcilment podria reaccionar el nostre temperament català”.

                Maluquer, Joaquim. Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Pòrtic, 1994. Barcelona. p.96.

 Gaziel i Patxot acabaren molt dolguts per alguns fets de la societat catalana d’aquells anys, especialment els immediats al final de la guerra. Ara, tal com hem dit, la reacció de cadascun d’ells fou ben diversa: Gaziel decidí tornar al país, fos quina fos la situació a què hagués de fer front. El conflictiu contacte de Gaziel amb el catalanisme noucentista i el republicà, l’exili inesperat i un procés sumaríssim instruït des del règim franquista a què va haver de fer front en tornar de l’exili, haurien estat una oportunitat raonable (que no vol dir, necessàriament, justificable) perquè Gaziel hagués optat per solucions com les que, abans d’ell i per raons diverses, havien optat altres catalans com el mateix Eugeni Ors o Josep Pijoan: el desarrelament. Però Gaziel va decidir tornar (tot i que tornar a Catalunya li va costar una vintena d’anys de residència a Madrid).

Patxot, en canvi, pronuncià un non possumus!, un non serviam! radicals i inamovibles: no tornaria a Catalunya ( cal suposar que fins que les condicions polítiques, socials i culturals no haguessin canviat). L’alçada on col·locà el llistó de les seves condicions i el tarannà d’home tan eixut, de conviccions granítiques, no li permeteren el retorn.

Publicat al diari El Punt/Avui el 21/04/2014

Divendres 11 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans i en el marc de l’any Gaziel tingué lloc un col·loqui a l’entorn de l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), en ocasió dels cinquanta anys de la seva mort. De fet, la major part del col·loqui es mogué al voltant de l’obra de cronista de l’escriptor guixolenc. L’acte va ser un seguit de curts i brillants parlaments que glossaren el paper de Gaziel en el camp de les lletres catalanes, el caràcter modèlic de l’obra de cronista i l’orientació propedèutica i orientadora dels seus textos periodístics.

Els oradors van destacar aspectes rellevants de l’escriptor, com per exemple, el fet de voler i saber descriure els dubtes i contradiccions personals que la contemplació dels escenaris bèl·lics de la primera Guerra Mundial li esperonaren (Plàcid Garcia- Planas), o el fet d’esdevenir el representant ideològic d’una elit irresponsable (Francesc-Marc Àlvaro), o la combinació de separatista platònic amb la de panhispanista platònic (Jordi Amat), o el fet de la creixent expectació i interès per la recuperació d’un autor que fins al moment present semblava haver quedat reclòs al rebost de la indiferència. Manuel Llanas, actuant de moderador, conduí el col·loqui cap l’apartat final apel·lant a la consideració de l’obra assagística de maduresa.

Des d’un punt de vista ideològic Gaziel no només és interessant, per la raó que al final del present escrit he de dir, sinó que resulta ideològicament estimulant en la mesura que aquest ús públic de vacil·lacions i suposades incongruències com a estratègia literària i periodística, és la manifestació del seu propi tarannà vital. Gaziel assumia i tenia present sempre la divisa primum vivere, deinde philosophari, i és al compàs de l’assumpció de tal divisa que podia argumentar amb lucidesa irrefrenable i amb sinceritat marmòria allò que en cada seqüència vital li amarava l’esperit. Defensar i assumir tesis farcides, aparentment, d’incongruència no era cap obstacle ni servia de cap mena de bloqueig del seu ideari vital. Un ideari que s’abocà damunt dels camps ideològics que més va freqüentar en el terrens periodístic i/o assagístic: la política, la filosofia, la història, la cultura… Resseguir la trajectòria ideològica de Gaziel és convenient de fer-ho al compàs del seu recorregut vital, per adonar-se a la fi, que allò que de vegades podria ser vist com a argumentació ideològicament erràtica, no és altra cosa que la recerca i la necessitat d’un equilibri vital entre la situació personal i ideals de racionalitat, moralitat, seny i benestar.

El resultat ideològicament estimulant que hom pot assaborir en la seva obra, condueix a demanar-se i a trobar raons i justificacions a dubtes que ell mateix esperonà amb el conjunt del seu argumentari. Per això el lector, a la vista de l’obra publicada i del seu epistolari personal pot plantejar-se, de manera ben justificada, interrogants com aquests: Era Gaziel un demòcrata? Ha de ser ubicat dins del corrent noucentista? Cal considerar-lo in ideòleg políticament de dretes? Era un catalanista o un espanyolista?… No ha de fer por, ni tenir per desconsideració, plantejar-se aquests interrogants, perquè ell mateix s’immergí en tals interrogants i hi intentà dilucidar quins components racionals i morals contenien. És en l’esforç de pensament, de reflexió sobre la trajectòria i la situació política, social i cultural del país on la dedicació i l’empeny literari de Gaziel presta el major servei a la societat catalana i, per qual, les seves argumentacions i ideari esdevenen un valor tan estimable i irrenunciable en el context de la nostra cultura.

Publicat a ARA 15/11/2013

 Sembla que darrerament la figura o l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel” van guanyant consideració: Enric Juliana, Josep Massot, Jordi Amat, notes de redacció… han parlat de Gaziel, una mica al voltant del fet de l’edició del llibre Tot s’ha perdut (RBA- La Magrana, 2013), recull d’articles de Gaziel escrits entre 1920 i 1934.

Cal avisar, però, que Gaziel experimentà, a partir de la darrera data, canvis ideològics importants, especialment en un tema molt concret que avui té tanta actualitat: l’encaix o desencaix de Catalunya a Espanya.

Hi ha una sèries de fets històrics, com la tragèdia de la guerra civil, el seu forçat i insospitat exili, el procés judicial sumaríssim a què hagué de fer front (que l’acusava de traïdor i separatista), la seva reclusió a Madrid durant una bona colla d’anys… que orienten de manera nova i decidida l’evolució ideològica de Gaziel.

El fet, però, és que tant el llibre referit més amunt (recull d’articles de Gaziel fins el 1934) com articles periodístics dels escriptors citats línies enrere, presenten Gaziel atenent gairebé només el seu ideari polític anterior a 1936. És del tot incontestable que l’escriptor guixolenc mantingué les opinions que apareixen en el recull d’articles del llibre en qüestió.  Ara bé, des d’un punt de vista metodològic, a la vista de la selecció dels articles recollits (selecció feta pel mateix Gaziel, que no arribà mai a publicar[1]) cal insistir en l’alerta sobre el fet que hi ha un altre Gaziel diferent i, fins a cert punt, contrari als postulats que havia mantingut fins a 1936 en relació al tema indicat de l’encaix de Catalunya a Espanya.

Abans de la guerra civil, podem afirmar, de manera sumària, que Gaziel defensava allò que avui alguns anomenen tercera via, en relació a aquell encaix,  una via que s’orientava per alguna forma de federalisme, maniobrat per l’ideal suprem el paniberisme, que havia d’acabar sobreeixint l’existència de l’estat espanyol i de l’estat portuguès. Per això, Gaziel considerava les veus noucentistes a favor de la independència de Catalunya com un escull, com una distorsió, important en el camí d’assoliment d’aquell ideal.

Ja a El desconhort, text d’una conferència de 1944, Gaziel començà a desplegar artefactes literaris que indiquen certs desplaçaments ideològics (arguments que, de manera resumida, manté i repeteix, deu anys després, a Josep M. Cruzet[2] i que ja insinuen posicions com la de la carta a Agustí Duran que cito més endavant). Gaziel presenta, ara, l’esperit o tarannà castellà situat als antípodes de l’esperit català, cosa que fa que el lector hagi d’acabar la lectura del text demanant-se i demanant-li, en conseqüència, al mateix Gaziel: bé, i doncs què?

A partir del anys cinquanta, en l’ideari de Gaziel es produeix ja un canvi de transcendència creixent: Gaziel acabà expressant opinions, d’un dramàtic pessimisme, que s’allunyen de manera palesa de les anteriors. Ara veu que l’única l’oportunitat de la salvació per al poble català no pot ser altra que la independència integral. Però la catàstrofe és que considera tal salvació com una solució inviable del tot, materialment impossible.

Això és el que expressa a Agustí Duran i Sanpere en una carta de 1951, publicada a l’obra catalana completa de l’escriptor guixolenc (Edit. Selecta, Barcelona. 1975):

    “El plet entre Catalunya i Castella penso ara veure’l amb una claredat diàfana, després de tants anys d’haver-lo sofert damunt l’ànima i damunt les costelles. I això que crec veure tant clar és que no té remei.Només en tindria un: el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima.[…] Bref: és un mal sense remei, perquè l’únic remei que té és un impossible.”[3]

El desconhort era encara la insinuació d’un balandreig ideològic del segon Gaziel que havia d’acabar decantant-se cap al pessimisme de la carta a Agustí Duran, i aquesta marcava una línia d’argumentació que mantingué fins als darrers anys de vida, tal com es pot veure també en una carta seva a Tomàs Tebé del mes d’agost de 1963[4], i que ara hom pot constatar tant en material publicat com en material encara inèdit.

En conseqüència, el lector actual de Gaziel no pot evitar de demanar-se, intrigat: i doncs, ¿quina tercera via podria haver promogut, avui, Gaziel,  havent hagut de desestimar la que ell mateix s’havia escarrat a defensar —i que, a la fi quedà en no res—, sabent, a més, que aleshores comptava amb un nombre respectable d’interlocutors (més enllà de polítics professionals) a l’altra banda, que ara no sembla pas que hi siguin?

Nota: un resum d’aquest article va ser publicat a Àncora el mes de maig passat (2013)

En el marc de l’Any Albertí i de la inauguració de l’Espai Albertí ubicat al Museu Municipal de la ciutat, tingué lloc, el divendres 26 d’abril l’acte d’inauguració de l’Espai i de l’exposició de l’obra que el pintor llegà Sant Feliu de Guíxols.

La creació de l’Espai Albertí i de l’exhibició mereixen el més abrandat dels elogis que hom pugui fer a la institució municipal per l’establiment d’un espai permanent dedicat a l’obra del nostre pintor.

Es fa imprescindible, també, un ferm elogi per l’edició d’un número monogràfic de L’Arjau (número 67) dedicat a l’Albertí i, de manera especial als autors del retrat de pintor, que eixamplen amb afecte i rigor la personalitat i l’obra de l’artista guixolenc.

L’estudi del pintor realitzat per aquests autors és, alhora, un estímul per continuar matisant la personalitat i l’obra de l’artista, cosa que ha de permetre eixamplar una mica més el seu retrat i, per tant, dotar de major interès i gaudi la visita a l’exposició de l’obra pictòrica.

Els aspectes biogràfics i de la personalitat de l’artista s’il·luminen amb els textos de l’Alfons Hereu i l’entrevista a l’il·lusionista Xevi Sala.

El primer d’ells fa, entre altres coses, un recorregut per allò que constituí l’itinerari literari poètic i intel·lectual d’en Pitu Albertí i d’aspectes del pensament del pintor, que acaben facilitant el nom del número monogràfic de la revista, en què s’hi destaca la condició anímica del pintor autodefinint-se com un enamorat de la vida. Es tracta d’una mena d’autoproclamació de l’artista que queda recollida per la resta dels autors dels articles i que acaba esdevenint una referència constant en la crítica artística de l’obra pictòrica i poètica.

L’Hereu destaca diverses vegades l’austeritat i la soledat vital interior del pintor contrapesada per una filantropia desbordant que feia les delícies tant de conciutadans com de forasters. També recull paraules textuals del pintor que palesen una dedicació permanent a descobrir un sentit existencialista, metafísic, místic, psicològic, còsmic… en aquell enamorament, així com la seducció que manifestava el pintor per una estratègia que privilegiava els elements més irracionalistes i intuïtius de la seva personalitat a l’hora de pintar i escriure poemes.

L’il·lusionista Xevi explica el tarannà personal del pintor que es feia palès en una nombrosa quantitat de circumstàncies i situacions que l’il·lusionista compartí amb el pintor i que tingué com efecte, que aquell acabés aplegant una considerable quantitat de pintures de l’artista.

A més del panorama biogràfic, i de personalitat, que aquestes dues persones en ofereixen, hi ha, després, en la revista, tres articles que se centren de manera més tècnica en el llegat del pintor.

L’Anna Escarpanter, més enllà de referències biogràfiques apuntades de manera breu, ofereix una bonica dissecció de l’obra pictòrica d’en Pitu, destacant-hi diverses etapes, amb algunes anàlisis, consideracions i opinions que mostren una penetrant mirada de l’obra del pintor. La renúncia al dibuix i la manca de perspectiva per part de l’Albertí pot sobtar una mica el lector, però retrata a la perfecció i amb gran encert alguns dels fonaments de l’obra del pintor guixolenc. I, en l’etapa que l’Anna Escarpanter qualifica d’expressionista, hi destaca la intensificació d’aquests trets, que queden compensats pel protagonisme creixent del color, amb l’enfosquiment de tons. L’etapa simbolista i la d’abstracció serien els moments de gran expressivitat i misticisme, centrats primer en els rostres humans i, finalment, amb una concentració final només en les formes i colors, o millor, en la de colors amb formes.

L’Anna acaba la seva aportació citant allò que era central en l’ànima i voluntat de l’Albertí: mostrar l’essència invisible de la realitat, cosa que tenia i té tant de sublim i transcendent com de contradictori i, potser, d’impossible. Però era el centre al voltant del qual girava la vida del pintor.

 El següent retrat l’ofereix Rosa M. Rourich. Al costat d’algunes consideracions sobre els ismes a què hom pot associar el pintor la Rosa M conclou amb la referència al caràcter apassionat i antiacadèmic d’en Pitu Albertí, cosa que li permet afirmar, amb encert total, la renúncia del pintor a plantejaments racionalistes i preestablerts, a l’hora de desplegar la seva obra pictòrica.

La Rosa M., afirma, de manera tan sincera com valenta, la seva incomprensió per una suposada associació de les obres de l’Albertí amb l’impressionisme. L’anàlisi breu i concisa que ella escriu de l’ús que el pintor fa de la llum en els seus quadres, anàlisi impecable i irrebatible, mostren la justificació i l’aplom de la seva crítica.

Després, la Rosa M. desplega una insòlita relació d’alguns quadres de l’Albertí, que mostra la sintonia, voluntària o no, conscient o no, del guixolenc amb l’obra d’alguns pintors de renom internacional, una relació trenada per la Rosa M i la sospita d’una sintonia que permet interpretar l’Albertí, Van Gogh, Kokoshka i Munch, com formant part d’una constel·lació de veus agermanades que volen dir, que volen parlar des del fons de l’ànima, segurament, del mateix. Allò de l’essencial invisible, potser?

El retrat final és el de la Sònia Agüera: una magnífica incursió en el llegat no-plàstic de l’Albertí, que posa de relleu la transcendent importància d’aquest material, i la seva repercussió sobre el llegat, precisament, plàstic.

Es tracta d’una col·lecció de textos inèdits que formen part del llegat del pintor i que corresponen gairebé als inicis de la seva trajectòria artística, però que marquen des de l’univers literari el futur del rumb pictòric. La Sònia, però, posa en els termes justos i realistes l’aportació de l’Albertí en el camp de la poesia, que tot i essent valuosa li hauria resultat difícil d’arribar a un reconeixement públic com l’obtingut amb la seva obra com a pintor.

La Sònia destaca la importància d’aquests textos, que tenen el doble o triple interès de representar, per una banda, una sortida a necessitats expressives del nostre pintor i, per altra banda venen a ser una mena d’anticipació, de tràiler, dels motius d’inspiració posats en llenguatge escrit d’allò que, de seguida, es farà palès en la pintura i, en darrer terme, a la Sònia li sembla descobrir, en els textos, la gènesi de tot allò que constituirà l’univers albertinià.

 Quinze anys enrere, vingué diverses vegades a Sant Feliu de Guíxols un professor de piano i concertista del Rimsky-Korsakov de Sant Petersburg, Leonid Sintsev. Poc temps després fou un dels assessors en el procés de fundació de l’E.S.M.U.C de Barcelona. Però quan es passejava per la nostra ciutat i l’entorn immediat, sovint ho feia acompanyat d’uns llargs silencis, tot i ser un home a qui li agradava el diàleg i el debat, especialment en qüestions d’estètica musical. Però un dia, una tarda endolcida de primavera, passejant per la platja de Sant Pol, feia estona que passava una i altra vegada, sense dir res, la mirada per l’horitzó des de la Punta d’En Pau fins la d’Es Molar, això va fer que potser jo me l’observés amb interrogació…, la qüestió és que ell s’adonà de la meva actitud i aixecant i baixant lleugerament els braços s’exclamà, dient: “És impossible, és impossible!, aquí no es pot treballar”. En demanar-li la raó de tal afirmació, em contestà, acompanyant la resposta amb un gest de la mà que recorria tot el panorama visual des de llevant fins a ponent: “Per tot això!”. Em vingué de seguida al pensament en Pitu Albertí.

En Pitu deia sovint que era difícil ser profund en el nostre entorn mediterrani: llum i color a dojo, granit i pins, llentiscles, roselles i ginesta, alzines i arboç, un cel tibat la major part de l’any, una mar que sedueix a tothora, temperatura dolça que reclama esbarjo i entrebanca l’autoreclusió i el recolliment… Deia, també, que és per això, que de mediterranis profunds n’hi ha pocs i que Garreta era un d’aquests pocs mediterranis profunds. Saltar per damunt d’aquest esclat de sensualitat que es prodiga davant dels nostres ulls no és fàcil per a ningú.

És per això que per coses com aquestes i d’altres, a mig camí de la gratuïtat i el privilegi, l’Albertí se sentia amarat d’una mena d’èxtasi o trànsit, si no permanent, sí que era força habitual en ell. Per això proclamava el seu enamorament de la vida, tal com ho recull el titular de L’Arjau, que hem comentat abans.

Ara bé, cal adonar-se que l’Albertí era, en la seva manifestació psicològica i estètica, tan recargolat com les seves formes acolorides. Perquè encara que digués que era un enamorat de la vida, cal llegir el que diu de seguida i a continuació (en el text que ens ha transcrit l’Alfons Hereu): crec que hi ha d’haver primer un enamorament de fora per trobar els nuclis de dins. Aquí, en Pitu manifestava la seva posició intel·lectual i espiritual completa, perquè, malgrat la proclamació del seu enamorament de la vida, allò que el seduïa fins a l’obsessió, no era la vida mateixa, sinó l’enigma, el misteri de què la vida li semblava manifestació. Per això festejava indistintament tant amb la mística com amb la sensualitat: dues estratègies vitals per descobrir o contemplar el misteri. Una insòlita combinació de metafísica i materialisme.

Una de les expressions habituals de l’Albertí, que l’Alfons Hereu recull en l’article comentat més amunt, era la del misteri transparent. Per a en Pitu, la vida emergia d’aquest misteri insondable i allò que més el complaïa era fer troballes que transparentessin la vida i deixessin entreveure tal misteri. Per això recorria a la sensualitat, conscient, però, que pot esdevenir, per manca d’alerta, un impediment per a la immersió, per a l’aprofundiment… cap al misteri. Per això, segons l’Albertí costava tant de trobar humans que fossin mediterranis i, alhora, profunds. Aquesta era també la prevenció i temença de Leonid Sintsev, el pianista rus, davant de la contemplació d’alguns escenaris del nostre paisatge mediterrani.

La ubicació d’en Pitu en aquesta tessitura d’infatigable de recerca d’allò que la vida oculta, d’allò de què la vida és expressió, va consolidar una posició artística i espiritual d’una solidesa incanviable, imprescindible i inevitable. L’Albertí coneixia molts autors del món literari, poètic, sobretot, filosòfic, coneixia l’obra del molt compositors musicals i l’obra de grans pintors. Però, i això és el que em sembla més probable, i alhora força arriscat, tot i conèixer-los i tenir-los en compte, no en tenia cap com a referència per a la seva producció artística. Podia coincidir de manera molt interessant amb propostes estètiques, com les que ens ha explicat la Rosa M. Rourich, podia tenir llibres de capçalera de lectura habitual… però només li servien per constatar el viatge espiritual que, igualment que ell, altres persones obsedides per urgències semblants, realitzaven.

Però no només no li servien de referència, sinó que discrepava de les propostes estètiques d’alguns d’ells, quan li semblava que erraven el camí cap al misteri que ell intuïa o li semblava endevinar darrere de la vida. Per exemple: abominava Picasso, sobretot el Picasso de l’etapa cubista. Es mirava també amb disgust la pintura qualificada d’abstracta. El Zaratustra de Nietsche no l’acceptava i no l’entenia, o no l’entenia i no l’acceptava (tot i que jo mateix havia utilitzat, temps enrere, l’obra del pensador alemany per explicar la pintura de l’Albertí, I tot i que, aquest, a inicis dels anys vuitanta, llegí encuriosit Així parlà Zaratustra). Deia, referint-se al filòsof i a la seva obra: superhome?, superhome de què…? El vitalisme del filòsof alemany i el de Picasso li resultaven familiars, però no els compartia gens ni mica.

No tenia ni usava referències…, perquè no les necessitava. El seu cabal de creació espiritual anava tan saturat que no podia permetre’s la comoditat, ni la tranquil·litat, ni l’orientació d’adoptar estratègies estètiques d’altres artistes. És per aquesta raó, entre altres, que un diàleg d’intercanvi pausat d’opinions, sobre aquestes qüestions, amb ell resultava molt difícil de compartir. Quan, en la conversa amb el pintor, un interlocutor activava algun ressort insospitat, l’Albertí es llançava de caps a una acció que li resultava irrefrenable: la conversa esdevenia un monòleg del qual en Pitu n’era autor i actor exclusiu. Per a més il·lustració d’aquest aspecte de la seva personalitat, crec que val la pena recordar que en Josep Vicente procedia de manera molt similar. A l’interlocutor no li quedava, aleshores cap altre remei que relaxar-se i deixar-se amarar pel recorregut espiritual i intel·lectual de la seva personalitat llançada al galop.

A L’Arjau, tot els autors dels articles fan referència a l’expressió artística de l’Albertí manifestant-se en la pintura, el cant i la poesia. Però em sembla que en falta una de manifestació, que era gairebé permanent: la del seu discurs, la del seu llenguatge parlat…, allò que esdevenia un monòleg davant d’altres i un diàleg amb si mateix, quan estava sol. El seu discurs parlat era, igualment que les altres manifestacions, la forma d’aprofundir en aquell misteri ocult, malgrat que aquesta manera d’expressió no sigui posada a la mateixa alçada cultural de les altres activitats, fetes espectacle. La Sònia Agüera rescata el reconeixement de la prosa de l’Albertí, en aquells textos fins ara inèdits. Doncs, el discurs d’en Pitu, era una altra estratègia, al costat de les altres, per tal de transparentar el misteri. Discurs escrit i discurs parlat, són altres formes d’expressió del pintor, que serveixen igualment per explorar la seva personalitat i la seva obra artística: quan l’Albertí parlava solia fer el mateix que quan pintava

 Un altre aspecte important de la qüestió, retratat molt bé a l’article de l’Anna Escarpanter, és la renúncia al dibuix. En les etapes de joventut, hi hagué en en Pitu  una preocupació pel dibuix, perquè, de fet, es tracta d’una tècnica que no arribava a manejar amb gaire virtuosisme, si no gens. Però, igualment que hem dit a propòsit de suposades referències estètiques o plàstiques, amb el dibuix passà una cosa molt semblant: acabà adonant-se que per dir allò que necessitava manifestar, la voluntat de progressar en la tècnica del dibuix no només no li resultava imprescindible, sinó que acabava essent un destorb. Per això l’abandona, però en recull una personalíssima versió o interpretació en el períodes dels rostres, dibuixats al carbó, tinta, llapis o pintats amb diversos materials pictòrics.

I és que, al fons de la qüestió, identificar la personalitat artística de l’Albertí amb la pintura, el cant, la poesia o el discurs (escrit o parlat), no deixa de ser altra cosa que reduir-lo a unes modalitats d’expressió artística. De fet, qui manava dins seu no era cap d’aquestes modalitats artístiques, sinó aquell cabal de vida i misteri que l’obligava a una recerca sense aturador provant diverses vies. En Pitu, era, de manera més apropiada, un veritable i irrenunciable artista, un esperit trasbalsat pel misteri i obsedit per obtenir-ne alguna mena de transparència. I aquesta qualitat de la seva ànima és el sentit últim del seu art i allò que el defineix millor.

A l’hora de parlar de definicions, l’Albertí va acabar cedint a allò que tant gent li demanava de manera indirecta: com calia classificar la pintura d’en Pitu? Ell mateix, ja avançat en l’edat, acceptava que el posessin a festejar a alguns ismes: impressionisme, expressionisme, abstractisme…, perquè no sabia definir el seu desfici expressiu d’altra manera. I acceptà de ser mirat dins d’una certa zona d’abstracció, d’un cert expressionisme, fins i tot, d’un cert impressionisme…, em voleu així?, doncs aquí em teniu.

Però la Rosa M. Rourich ja avisa del seu caràcter antiacadèmic (de fet resultaria més exacte dir a-acadèmic) perquè en Pitu no era anti de res, ni tan sols no era anticonvencional (respectava de manera educada totes les convencions socials, però anava a la seva. Caldria definir amb major precisió la seva suposada anticonvencionalitat, sense confondre-la mai amb els resultats de la seva circumstància econòmicobiogràfica). Però als anys setanta i vuitanta, en Pitu defugia qualsevol intent d’ubicació dins de cap isme, i no ho feia pas per cap mena d’esnobisme, sinó perquè, igualment que en el cas del dibuix i de suposades referències literàries i/o pictòriques, no els necessitava per a res, per a res. El cabal interior fluïa inesgotable més enllà de cap mena d’academicisme. És en aquest sentit que seria antiacadèmic. De fet, la Rosa Maria Rourich ja col·loca el sentit dels suposats expressionisme i d’abstraccionisme o abstractisme i impressionisme de l’obra pictòrica de l’Albertí en els termes precisos i ben acotats de sentit, en el seu article.

Uns quants anys enrere, jo mateix havia intentat un retrat d’en Pitu a la revista d’Es Corcó, que l’Anna Escarpanter té la gentilesa de citar, però ho vaig fer emprant uns termes potser massa academicistes que ara no acabo de trobar gaire encertats (a Àncora el 1994, poc temps després de la mort de l’artista, vaig publicar un altre article i retrat, repetint algunes coses dites a Es Corcó i refent-ne i deixant-ne d’altres). Però en aquells anys, jo no sabia trobar una millor manera de mirar i explicar el seu art visible lligat amb el misteri invisible que ell perseguia. Ara, crec que tampoc no en sabria dir gaire cosa, més enllà de parlar d’intuïcions i sensacions, un univers personal que és, en bona part tan esmunyedís com intransferible…. Crec que la imatge del pintor saltant amb els braços oberts, a mode d’anagrama i anunci de l’any Albertí, explica, en definitiva, molt millor la seva ànima.

L’Espai Albertí, però, és, a més, estímul d’una il·lusió i d’un desig compartits per molts guixolencs: que la ciutat tingui també, algun un dia, un espai que mostri a ciutadans i forasters allò que a Sant Feliu de Guíxols, una dècada darrer l’altra, ha anat prenent cos i que fa possible de considerar-ho com la manifestació d’una veritable escola pictòrica. No és tracta d’altra cosa que del paisatgisme guixolenc. És un paisatgisme centrat (encara que no d’una manera exclusiva) en el paisatgisme marítim o marí, però que té una quantitat respectable d’artistes pintors que s’hi han dedicat. I ho han vingut fent des de temps reculats fins a moments actuals, amb noms que van des del mateix Pere Caimó fins a l’ultrarealisme d’en Carles Piqueras, passant per noms tan rellevants com Pons Martí, Torrent Buch, Ponsjoan, Berga i Boada, Matas, Malaret, Néstor, Suellen Roberts…, me’n deixo molts. Però és un llegat que continua engruixint-se encara avui dia i que demostra que la ciutat disposa d’un potencial de producció cultural pròpia, més enllà de la cultura feta espectacle, per bé que irrenunciable, arribada i portada de fora. Un potencial que convindria administrar i gestionar de manera profitosa i rendible.

(Àncora Nadal 2012)

En els darrers dos mesos, diferents ciutadans han escrit a Àncora les seves valoracions sobre una cosa que ens interessa i alhora ens preocupa a tants: engrescar-se o decebre’s davant del caliu cultural que pugui haver-hi en la nostra ciutat? Potser no hi ha motiu ni per una cosa ni l’altra. Potser allò que ens cal és repassar la trajectòria d’aquest àmbit de la nostra vida col·lectiva, tants anys enrere com ens sembli, i intentar extreure’n conseqüències amb la intenció de fer-ho de la manera més objectiva possible, sabent de bell antuvi que parers i valoracions, per més que hom ho vulgui, no són mai els mateixos per a tothom.

Potser seria bo que alguna iniciativa ciutadana arribés a consensuar una mena de memo-rial de greuges culturals de la ciutat. No es tractaria de reclamar res a ningú (tot i que la manifestació de greuges té aquesta finalitat): a polítics municipals, a responsables d’en-titats culturals…, perquè la responsabilitat en darrer terme és de la ciutadania. Nosaltres mateixos. Però sí que podria servir per a la gestió cultural a llarg termini de la ciutat i per a totes les accions polítiques que aquesta gestió impliqui. Però també aquest memorial voldria ser una eina, encara que no pas de manera exclusiva, per als nostres polítics d’ara, als de demà i als… de la propera centúria. Aquest memorial podria contribuir, doncs, al disseny d’una estratègia a llarg termini, que estigués a disposició de tota formació política que ocupés el govern de la ciutat, perquè seria la manifestació popular de la valoració de la situació actual i dels desitjos i expectatives culturals de futur de la ciutadania. Una estratègia d’objectius a llarg termini i d’operativitat immediata en mans de qualsevol formació política de govern municipal.

És veritat que les institucions públiques no són, a la llarga, els veritables protagonistes (i a l’hora de la veritat, tampoc no en són els veritables responsables) de l’ambient cultural d’una ciutat o d’una comunitat, però hi tenen un paper definitiu a l’hora de facilitar, pro-moure i estimular les accions culturals que la ciutadania, a títol individual o a través d’agrupacions, pot arribar a desplegar. Per això caldria un disseny no partidista, políti-cament transversal, d’elaboració tècnica, sensible també a les preferències de la ciutadania i amb coneixement del nostre llegat cultural i del objectius assolibles a llarg termini.

Tot això no vol negar que en les diferents legislatures en llurs respectius programes cul-turals fins a avui dia no s’hagin plantejat dissenys i objectius culturals valuosos per a la ciutat. Seria injust de mantenir tal cosa. Però tot és perfectible a base d’afegir nous con-tinguts i accions i descartant-ne d’altres.

En els darrers escrits, abans referits, han sortit valoracions i noms d’accions culturals, associacions, agrupacions, realitzacions periòdiques, centres culturals… que fan pensar que hi ha prou batec cultural a la nostra ciutat o, com a mínim, hi ha prou interès i caliu per mirar amb entusiasme la gestió coordinació i potenciació d’aquest patrimoni present, i al darrera d’alguns d’ells hi ha l’acció municipal que els dóna ajut i suport. Però també és veritat que en el camp de l’acció cultural, especialment en la potenciació del nostre llegat cultural, d’alta cultura, hom podria llançar-se a accions més valuoses, que servissin, alhora, tant d’aparador cultural per a propis i forasters com per a estímul i facilitats adreçats a les noves generacions de guixolencs. A Sant Feliu, en el camp de la valoració, reconeixement i explotació del nostre patrimoni artístic, segurament que no s’està en la millor situació possible. Al costat d’accions felices d’estímul de l’activitat en Belles Arts, trobem un silenci opac que ofega el nostre patrimoni pictòric autòcton, per exemple (per no parlar del literari o del musical, de l’es-cultòric, de l’arquitectònic i de l’històric). Al costat d’un festival musical a l’estiu, de gran volada, hi ha el cas d’oblit considerable de la promoció dels nostres propis valors musicals passats i presents. Al costat de projectes museístics de gran impacte (fins i tot internacional) i ha una valoració, exposició i promoció mínima, si no nul·la, del conreu autòcton d’aquelles Belles Arts…

És innegable l’immens valor que la ciutat pugui arribar a comptar algun dia amb un museu Thyssen, però encara és més important per a la vida cultural de la ciutadania que a Sant Feliu de Guíxols, algun dia, hi hagi el nom d’alguns pintors guixolencs que puguin ser exposats en algun museu Thyssen d’on sigui d’arreu del món. És molt important, com el cas anterior, que el Festival de la Porta Ferrada aculli cada any primers noms del panorama musical internacional, però encara ho és més que la música i intèrprets guixo-lencs estiguin presents en festivals musical d’arreu del món. Perquè això és allò que realment prestigia a una ciutat i fa que sigui mirada i visitada i seguida amb admiració. Però sobretot és allò que fa que viure en una comunitat sigui motiu d’orgull i satisfacció per a tots aquells que vulguin formar-ne part.

Però tot això no s’aconsegueix en el breu període d’una legislatura política, ni amb dos, ni amb tres… Cal el disseny, tant per part de la ciutadania com per part de l’administració, d’uns objectius i d’una estratègia a seguir i perseguir un any darrer l’altre, un decenni darrere l’altre… Perquè algun dia, ser guixolenc vulgui dir quelcom més que ser d’un racó geogràfic qualsevol.

L’any que ve, farà vuitanta anys d’uns escrits al diari i d’una conferència que Gaziel va pronunciar a la ciutat de Girona, una conferència que portava per títol Les viles espiritu-als. Era un tema en què el nostre escriptor es feia ressò del pensament del germànic Oswald Spengler, a qui, amb un desplegament determinista i pessimista, li semblava constatar que els pobles, les civilitzacions passen per diverses etapes, la darrera (per comparació amb la trajectòria vital de tot organisme biològic) és l’etapa de declivi i con-sumpció final, que l’alemany anomenava etapa de civilització (oposat a l’etapa anome-nada de cultura, l’etapa de zenit esplendorós d’una comunitat). També Gaziel clamava al cel contra allò que ell anomenava de macrocefàlia barcelonina, referint-se al paper vampirès de la capital catalana, en l’absorció del millors fills de la terra i de les millors emergies creatives per deixar erm la resta del territori del país.

Gaziel s’esforçava per convèncer l’auditori de fer cas omís a propostes pessimistes (per més justificacions que hom pugui assignar-los) i d’encaparrar-se a sortir-se’n fomentant l’establiment d’institucions que potenciïn el treball científic i cultural de la població per tot l’ample del territori català, per tal de mantenir-lo actiu i valuosament productiu (ara pot venir al cap un determinat nombre de grans projectes recents de gran volada, deses-timats, que la nostra ciutat no ha pogut aprofitar). No estaria gens malament que a Sant Feliu de Guíxols ens proposéssim el mateix esforç per lluitar contra totes les macrocefàlies que xuclen el nostres més preuats valors hu-mans, perquè sobre la nostra ciutat no només hi penja la macrocefàlia vampiressa de Barcelona, sinó que n’hi pengen moltes d’altres, algunes d’elles des de geografies molt llunyanes i alguna d’elles des de geografies properes en extrem que, culturalment, indus-trialment, comercialment, oci, serveis…, xuclen el nostre potencial i deixen en no res el moment d’esplendor, local, discret, però valuós i real, cultural i material, que hom pot assignar i reconèixer en la nostra ciutat, no fa pas tant anys enrere. És qüestió d’engrescar-s’hi i posar-s’hi.