L’anatomia humana no sembla pas haver estat dissenyada o adaptada a la realització de certes activitats: nedar, córrer o volar, per exemple.

Alguna d’aquests accions, tot i amb això, poden ser realitzades amb alguna eficàcia, ni que sigui mínima, comparada amb l’aconseguida per altres anatomies animals. Ni córrer ni nedar poden ser comparables al rendiment i eficàcia que altres animals assoleixen, encara que les podem realitzar fins a un cert grau d’èxit (sempre i quan en limitem els objectius a assolir). Volar, en canvi, comptant només amb les nostres possibilitats anatòmiques, ens resulta materialment impossible.

Aquestes coses són de constatació plausible. Qui vulgui anar gaire més enllà de les nostres condicions naturals/biològiques, se la juga, simplement, per ximple.

Hi ha, però tot un altre immens camp d’activitats, accions que semblen propis i adaptats a la realitat de l’animal humà. 

En general, al llarg de la Història i de la geografia planetària, la convivència grupal de l’individu humà és un fet innegable. Com també en resulta d’innegable en el cas d’animals de moltes altres espècies. El resultat d’aquesta tendència a l’agrupament ha donat lloc, des d’un punt de vista històric, als fenòmens socials anomenats “civilitzacions”.

L’individu humà, considerat des d’un punt de vista còsmic, des d’un punt de vista objectiu, no sembla ser cap cosa gaire diferent de la que sembla ser qualsevol altre animal (o vegetal, també): una realitat vital amb estratègies materials per a la perpetuació de la vida. Els humans venim a ser com passeres que la vida ressegueix per travessar la correntia demolidora i implacable de l’evolució material enigmàtica de l’univers.

A qui s’entossudeixi a trobar alguna mena de sentit a la vida humana, més enllà d’aquesta acomodació material al trànsit i perpetuació de la vida en el cosmos, li resulta imprescindible de recórrer a la fantasia, imaginació, creença, por, amor, il·lusió… etc., o a altres habilitats que puguem arribar a desplegar.

Una de les conseqüències d’adoptar aquest cru punt de vista del paper que l’animal humà (i tot altre animal) juga en l’ample context del cosmos, és que ens pot  abocar a un cert desencís o decepció: resulta que totes les altres activitats que som capaços d’endegar i realitzar: cultura, coneixement, activitat artística, política, vida laboral, economia, tècnica, esports, diversions, lleure… etc., no semblarien tenir ni cap pes ni cap transcendència en la realitat de l’univers. Potser tenen o poden tenir importància o valor a l’interior del reducte personal de l’individu humà, però no tenen cap abast més enllà del lapse i del context insignificant de la presència individual humana. Tan insignificant, que no arriba a tenir cap transcendència còsmica.

Totes aquelles accions adquiririen la condició de mite, en la mesura que només tindrien sentit i eficàcia en el clos tancat de la vida dels humans. Però més enllà d’aquest tancat no tindrien cap mena de realitat objectiva ni de significació. El lligam personal i col·lectiu amb aquests mites esdevé miratge, en la mesura que actuarien d’estímul en o per la realització de noves accions, il·lusions, esperances i expectatives.

Aquest oceà de miratges seria, a lallarga, responsable de la gran seducció: oblidar l’univers real i produir, a canvi, el nostre propi univers ínfim i breu. Un nou univers. El nostre: un món virtual (que no és, per tant, el món real i natural). Un món en el qual nosaltres hi dictaríem, i hi escamparíem valors, pautes i lleis, preferències i exclusions. I això, per més allunyats que puguin estar del món real, del món natural. En definitiva, fent d’aquesta virtualitat, la nostra, suposadament veritable, realitat.

L’individu humà, doncs, pot tancar els ulls i desentendre’s d’un cosmos difícil d’entendre i d’explicar i refugiar-se en la dopamina de la cinquena simfonia de Mahler, o en la fugaç complaença del sexe, o en l’engrescadora acumulació de béns materials (també virtuals), o en la propietat fal·laç de bocins de sòl o de mar d’un planeta inestable, o en l’ addicció complaent a l’èxit, aplaudiment, acceptació, reconeixement, estimació…, per part d’altres animals humans com un mateix, o en la disbauxa seductora i insadollable, permanent o esporàdica d’emocions, sentits i desigs… O també, per a major tranquil·litat, en la convicció que la nostra situació evolutiva d’éssers amb intel·ligència encaixa a la perfecció en la realitat material de l’univers. I que, en conseqüència, no cal encaparrar-s’hi. Analitzar i buscar què deu haver-hi al darrere  d’aquests mites i miratges no deixa de ser un repte, un enigma que pot conduir a resultats sorprenents i insospitats.

Un altra cosa que caldria tenir en compte, és que en cas d’una anàlisi que demostri i denunciï l’existència de mites i miratges en la vida i tarannà humans, no vol dir de cap de les maneres que hom pugui saber o trobar-ne alternatives. En un esforç d’humilitat i sentit comú cal reconèixer que amb la possibilitat d’adquirir-ne consciència ja tindria prou mèrit.

Cultura i natura

Imaginem-nos un fictici espectador que pogués contemplar el naixement de l’univers i la gegantina explosió, big bang, amb què hauria començat tot. Un esclat esborronador d’energia i matèria gasosa que, en fraccions de segons hauria començat a organitza-se en ingredients atòmics. Aquesta hipòtesi i ficció comportaria assumir una contradicció insalvable per a la nostra lògica: la d’un espectador forade l’univers. Però el “fora” implica “lloc” i, per tant, el big bangs’hauria produït en un lloc concret. Tanmateix la idea de “lloc” només potser concebuda dins de l’Univers, segons acreditades investigacions cosmològiques. L’univers no es produeix en un lloc, sinó que és l’univers allò que crea el lloc. Per tant, és només dins de l’Univers que poden haver-hi  llocs. L’inici de l’Univers, doncs, no pot haver tingut un llocon produir-se. 

Al marge d’això, cal tenir present que si és que hi ha una frontera entre el món de la Natura i el món de la Cultura, no és pas senzill d’establir-la de manera precisa. És una tesi comuna la de dir que tot allò que surt de la mà humana formaria part de la cultura (que omple de contingut tota civilització), en canvi tot allò directament produït per la Natura seria una altra dimensió de la realitat ben diferent de la primera. Aquesta tesi, pot semblar, de primer, força plausible, encara que, mirada amb més detall, la distinció entre un i altre món, el límit o frontera entre ambdós, es torna, de seguida difosa.

Així, doncs, amb aquesta primera aproximació hom sol acceptar que els objectes produïts per l’individu humà (tant objectes materials com no-materials) i que, per tant no existeixen com a tals objectes en la Natura, constitueixen el fonament, la matèria prima, del món de la Civilització, el món de la Cultura. 

Tanmateix, si agafem, per exemple, la producció d’eines posades al servei de la supervivència, podem veure que en alguns animals no-humans també es produeix un fet molt semblant, si no el mateix i amb el mateix objectiu. Alguns animals amb una capacitat cerebral poc o molt inferior a la dels humans també saben produir eines, objectes que com a tals no trobem en la Natura i amb els quals obtenen èxit en la seva supervivència, especialment pel que fa a l’alimentació i l’obtenció de refugi. 

            Per qüestions d’ordre pràctic, anomenarem, sovint, Món Primeral món natural i Món Segonal món cultural, el món de la civilització. També, de tant en tant, apareixeran alguns sinònims: món real, per al natural i món virtual per al segon. 

            Els inicis prehistòrics de la col·lectivitat humana mostren individus a la recerca de mitjans per a la seva supervivència biològica: aliment, abrigall, salut… D’aquesta etapa d’una vida, solitària o col·lectiva, dedicada de manera ineludible a la recol·lecció i cacera de tots aquells bens que contribuïen a la supervivència (i que, per tant, l’escenari irrenunciable i exclusiu d’actuació no era altre que el Món Primer) hem passat a una situació d’una diferència insondable: el Món Primer ja no constitueix, ara, per a molts individus de les col·lectivitats humanes, l’escenari principal i immediat de les accions que garanteixen directament supervivència biològica. A més, llevat del sector primari en el món de la producció econònica, el contacte constant o permanent de l’individu amb el Món Primer cada cop és menys habitual.

Què pot haver contribuït a un canvi tan pregon? Ho hem d’analitzar a continuació. Primer, però, caldria il·lustrar aquest nou escenari.

L’individu humà del món occidental ha acabat vivint en un marc físic i real que és gairebé resultat exclusiu de la seva pròpia acció, una acció que hom sol qualificar de cultural (això es produeix en tot el planeta, no només en el món anomenat occidental, és veritat, però en àrees planetàries d’economia deprimida la situació de dependència lligada al Món Primer és encara molt freqüent). L’urbanisme i la construcció dels gratacels de Manhattan, per exemple, ha ocupat i encara ocupa una gernació d’obrers de tota mena de rams industrials que converteixen el seu dia a dia en una experiència sense cap contacte amb el Món Primer, llevat només de l’aire que respiren i de l’aigua que beuen. L’administració d’empreses, tant les lligades a la indústria com al comerç, comporta un altre nombre immens d’individus tancats en un despatx, una aula, una botiga o taulell de comerç, un laboratori d’investigació… El mateix passa amb la gran majoria de la gent que viu, s’ocupa i gestiona les empreses lligades al sector terciari o de serveis. En definitiva, sobretot (però no exclusivament) en allò que considerem món occidental, la vida de l’individu humà queda molt definida per la seva dedicació a activitats ubicades a distancia considerable del Món Primer.

Per fer una mica més gràfica aquesta situació, podem comparar-la amb una altra de ben diferent que encara avui és accessible (tot i que no de manera gaire fàcil): l’estudi o observació de pobles primitius (qualificatiu, aquest, improcedent del tot, però que ara orienta bé la intenció). Mirem l’estil de vida d’algunes societats nadiues americanes, tal com eren al segle XVIII fins a mitjans del següent, quan es corona gairebé de manera definitiva un genocidi que encara no ha estat prou denunciat des d’una perspectiva internacional. La literatura especialitzada i la filmografia dedicada a la història del Far Westnordamericà n’ofereix un panorama força interessant. Les col·lectivitats indígenes de les grans praderies nordamericanes vivien plenament integrades adaptades a una etapa evolutiva pròpia, més aviat, del Paleolític: la recol·lecció, la cacera i migració estacional eren les pautes habituals d’aquelles col·lectivitats. La seva presència i contacte amb el Món Primer eren permanents.

Si comparem el mode de vida implementat a partir de la revolució industrial amb el d’aquests pobles nadius, podem veure de seguida que els canvis en el mode de vida són abismals. Els canvis i diferències es detecten a tots nivells de la vida individual i del grup. Però a mode de síntesi podem limitar-nos i fixar-nos en el fet que en la vida occidental s’ha acabat imposant un nivell de distanciament considerable i creixent en l’entorn natural, material (còsmic, en definitiva).

Per descomptat que en el mode de vida propi de temps tan reculats com en el Paleolític, investigadors, arqueòlegs, historiadors i paleontòlegs hi han trobat mostres paleses d’activitats, amb els seus resultats corresponents, que avui hom no té cap objecció a l’hora de qualificar-los com a fets i com a mostres palpables de vida cultural, de molts tipus: eines, pintures, escultures, teixits, construcció d’habitatges…, per exemple, que posen d’evidència l’assoliment de certes tècniques que les feren possible. I que, en definitiva, fan escaient proclamar i reconèixer un determinat nivell tècnic i cultural d’aquells pobles. El reconeixement de la presència d’un determinat nivell cultural els resulta, doncs, innegable. 

Quant a aquest temps reculat, podem considerar l’individu humà com una mostra de material còsmic abocat a la Natura per tal de mantenir i perpetuar la seva existència. Inicialment, l’escenari irrenunciable de tal propòsit ha estat l’entorn natural. El lligam estret, íntim, amb tal l’entorn imposava una sintonia constant entre el ritme i l’ordre naturals i el ritme vital de la criatura humana. És igual que aquesta tingués un coneixement teòric, empíric i contrastat molt limitats de la realitat natural i còsmica. El coneixement era una eina al servei de l’eficàcia en l’adaptació a l’entorn.

Arriba un moment, però, que el coneixement i l’acció desplegats permeten que l’individu humà es descobreixi a si mateix alliberant-se progressivament d’aquella dependència de l’entorn natural. En darrer terme, però, aquesta dependència hi serà sempre, encara que potser d’una manera indirecta, aplaçada, difusa i, fins a cert punt, negligible, amb el pas de mil·lennis.

Aquella criatura, aquell material còsmic, deixa de sentir-se obligada a abocar-se de manera permanent sobre el seu entorn natural i comença a dibuixar una altra trajectòria: ara el seu punt de màxim interès apunta cap a si mateix. El material còsmic esdevingut individu humà que ha pres consciència, ha desenvolupat consciència i la seva atenció va apuntant cada cop de manera més exclusiva cap a si mateix. I ho fa, no pas amb l’objectiu de supervivència biològica (cosa garantida amb suficiència), sinó amb altres objectius i propòsits.

Aquest procés no és immediat i no té una frontera diàfana i estricta que delimiti un abans i un després: hi ha moltes accions humanes individuals i col·lectives que són preludis insospitats d’aquesta tendència a corbar-se sobre si mateix com a objecte d’interès cada cop més exclusiu  . Unes accions que, poc a poc, converteixen el fet cultural en substitut del fet natural: l’individu viu en i d’un món bastit amb material cultural, que ell mateix ha dissenyat i desplegat. La producció i manteniment del foc, les primeres eines de percussió i tall, el pas cap a col·lectivitats sedentàries damunt d’una organització agrícola i ramadera, l’intercanvi de béns i mercaderies i l’aparició de mercat amb un valor de canvi, cada cop més generalment acceptat… constitueixen el balboteig d’un camí orientat cap a l’emergència d’un entorn cultural com a escenari vital i gairebé únic de l’individu humà. Poblats i ciutats, avenços i revolucions tècniques, industrials i tecnològiques posteriors sancionen amb major fermesa aquest itinerari que es prodiga més aviat o més de pressa per tots els racons del planeta. Tots els prolegòmens històrics i estratègies inicials que condueixen l’individu humà al Món Segon es condensen amb molta rapidesa en un fet insòlit: primer el descobriment d’algun material, d’algun bé, que pot ser intercanviat per altres materials o béns que inicialment l’individu no té, però que vol o que necessita. Quan hom descobreix aquest material i la seva vàlua, la seva vida adquireix unes condicions insòlites, fins a aquell moment. Un avantatge molt importat d’aquest descobriment és que l’individu pot concentrar la seva dedicació a obtenir, de manera molt més efectiva, la diversitat de materials i objectes que necessita per a la seva existència: no cal, ja, desplegar l’activitat en mil direccions diferents per acaparar i posseir allò que li cal. Ara pot concentrar la seva activitat en dues accions determinades: primer, produir només aquell bé que li pot servir d’intercanvi, i, segon acudir al mercat on podrà fer efectiu tal l’intercanvi. Inicialment el bé produït tindrà un valor intrínsec. Trenar cordes i cordills, per exemple, dóna com a resultat una mercaderia que ha de resultar útil a molta gent. La fabricació especialitzada d’eines o la producció intensiva de determinats productes agrícoles o ramaders, o metal·lúrgics, etc., aporta a la col·lectivitat objectes d’un valor reconegut i objectiu. No cal apostar per la seva utilitat esperant que tothom hi confiï, o perquè tothom els vulgui posseir, o perquè algú hagi explicat que té una utilitat futura en alguns moments a determinar…, no. La seva vàlua va lligada al seu ús reconegut i comprovat tantes vegades en moments anteriors i presents. 

Ara bé aquest valor d’ús se sublimarà històricament a tota velocitat transformant-se i concretant-se en un objecte sense ús: la moneda, per exemple. La moneda, després d’una trajectòria realitzada a través de coses com metalls que sí que tenien un ús, ni que fos decoratiu o sociocultural, només té valor d’intercanvi, perquè la gent creu i admet que té tal valor. Però objectivament no en té cap de valor d’ús, només valor d’intercanvi. Un valor, doncs que es basa en una confiança general de la població. Es tracta, però, d’una confiança cega, o d’una ficció que ha enlluernat i captivat la col·lectivitat? Doncs, no. Perquè l’individu comprova de manera constant que aquest valor, aquest material malgrat que no mostri cap ús concret, ni, per tant, cap valor d´ús, funciona a la perfecció com a valor de canvi en el mercat. Com pot ser això? No en sap el perquè, però funciona. I, fins a cert punt, saber-ne el perquè resulta del tot indiferent.

És potser aquesta indiferència que fa possible, al llarg de la Història humana, l’evolució i transformació del material, de l’objecte físic que és un valor de canvi en un objecte que no en té res de material: una entelèquia. Els números.

Els números, que no constitueixen cap realitat material, cap realitat natural, permeten investigar i traduir la realitat material. Els números no són enlloc, però tenen una presència abassegadora en la realitat material del Cosmos i també en la realitat cultural del Món Segon. No deixa de ser astoradora, insòlita i enigmàtica la realitat d’una presència que no té existència material real.

Amb la presència del número en el Món Dos, l’individu encara pot concentrar més la seva activitat i fer més efectiva la seva pròpia existència. És veritat que les lleis de l’economia demostren com la presència d’aquesta entelèquia ha de mantenir alguna mena de contacte o relació amb la possessió d’algun objecte que tingui una realitat material i que també sigui tinguda com a valor de canvi. Actualment, si no gairebé sempre, l’or o la plata, per exemple, justifiquen la moneda esdevinguda número.

Un treballador a sou, un empresari, un inversionista, un científic, un artista… limita el desplegament de la seva activitat vital a posseir una cosa anomenada compte(compte bancari, s’entén) on hi constin cada vegada una quantitat major de números.

I per a tal objectiu, s’ocuparà de desplegar una o molt poques activitats (professió laboral, o, fins i tot en alguns casos, vocacional) que incrementin tal quantitat. Pot desprendre’s o posseir objectes disminuint o augmentant aquests números. Fins i tot pot arribar a dedicar-se de manera preferent, sinó exclusiva, al moviment d’increment d’aquests números del seu compte bancari. Tota aquesta activitat borbolleja de manera creixent en el Món Segon. 

Una conseqüència immediata, tot i que progressiva, d’aquesta trajectòria és l’ allunyament creixent de l’individu humà, de l’ordre i ritme naturals.

Els avantatges vitals i biològics, però, hi resulten innegables: comoditat, major disposició de recursos vitals, allargament de l’esperança de vida, major temps de lleure, accés a un consum a tots nivells de béns i serveis, obtenció i increment de patrimoni individual, seguretat de vida, educació, sanitat…, etc. Probablement no hi hauria ningú instal·lat en aquest context que estigués disposat a renunciar a tals ingredients, tant a mà. Qui voldria lligar la seva existència a un contacte constant i permanent amb el medi natural que impliqués renunciar a tals exquisideses?   

Ara bé, tot té la seva contrapartida o preu a pagar. L’emergència d’un entorn i d’un univers cultural posteriors deuria ser, segurament, un resultat de mal preveure per a aquell observador fictici que hem imaginat contemplant el desplegament inicial del cosmos. Aquest observador no podria endevinar mai que una criatura plena de vida, un material indubtablement còsmic, sorgit d’aquell esclat inicial, tindria com a estratègia de la seva lluita per a la supervivència no un comportament abocat a la perpetuació biològica, sinó abocat a esdevenir campió de xutar pilotes, d’escriure grafies i lletres en una cosa anomenada paper, de fer sons i cantar-los, o fer moviments inusuals seguint ritmes o sons, d’analitzar, descobrir i investigar àtoms, molècules i bacteris, d’organitzar la convivència de grups d’individus, de conduir automòbils, fent càlculs aritmètics, manejant ginys per a tota mena d’accions, entretenint altres individus de cinquanta mil maneres diverses… I tot això, i molt més, usant, manipulant, actuant sobre objectes materials resultat exclusiu de la seva pròpia inventiva.

Aquestes coses i aquests fets, impossibles de preveure o endevinar, en l’inici còsmic, tenen com a resultat inusitat que la criatura humana, un ésser natural, es desplegui cada cop més de manera exclusiva en un medi creat gradualment per a si mateix, en allunyament i oblit progressiu del medi natural del qual ha emergit.

Si l’individu humà no hagués derivat cap a aquesta curiosa opció de permanència en el cosmos, per quina altra modalitat es podria haver decantat? Aquesta especulació no seria altra cosa que una mena d’endevinalla que requeriria un recorregut (ni que sigui només mental) riu amunt cap als inicis de tot. Però sense voler retrocedir cap a moments i situacions pretèrits de la trajectòria filogènica humana, sembla que hi ha algunes indicacions que podria orientar la recerca. Agafem, doncs, fets i situacions que resulten irrenunciables per a tot ésser viu: procurar-se aliment i facilitats per el manteniment i la perpetuació de vida. Si l’individu humà s’hagués sempre dedicat a aquestes tasques, un cop garantides a un nivell que li resultés possible relaxar o alentir una mica la seva activitat, en quina situació es trobaria?: possiblement es permetria l’ús d’uns fragments de temps que farien possible assolir objectius ben diferents dels que fins ara havia perseguit, que implicarien, de manera probable, el reconeixement  i constatació d’estar biològicament i íntimament adherit al seu medi.

Aquest seria un estat vivencial que no té res de metafísic, ni de fictici, ni de somiatruites: es tracta d’un estat lligat de manera insondable amb la presència material i real de l’individu humà en el cosmos, en el racó concret, natural, reduït en què ha tingut l’oportunitat de quedar ubicat. Per atzar?, per alguna causa? No hi ha manera d’escatir-ho, ara per ara. Però aquesta experiència, aquest estat és netament humà: l’ésser humà en tindria, així i ara, l’oportunitat de viure’l, d’experimentar tal presència de manera permanent i constant.

Les altres experiències viscudes en el context exclusivament humà del Món 2, sovint són només exclusives i reservades per a uns quants individus, molts o pocs. A més en el context del Món 2 hi funciona una lògica ben diferent de la del Món 1. En aquell, cal excel·lir en l’experiència per la qual opti, si hom vol tenir un resultat rendible en el Món 2. La seva excel·lència l’ha de portar, en bona mesura, a destacar, poc o molt, per damunt d’altres. L’esforç físic i mental que comporta és possible i estimulat, sobretot, per una gran dosi de fascinació que arriba a l’individu des del Món 2. Aquesta fascinació és apresa d’una manera que crea dependència. Si no fos així l’individu humà es desentendria del Món 2 i tornaria, potser, al Món 1 o optaria per una desaparició definitiva.

En canvi l’experiència del reconeixement del lligam amb el Món 1, no només no cal aprendre-la ni crear-ne dependència, sinó que és espontània. La seva constatació permanent no implica cap objectiu que no estigui lligat de manera estreta amb l’experiència vital. És veritat que les qüestions bàsiques i prioritàries vitals s’han d’atendre de manera constant, a diferència de la comoditat i constància amb què queden garantides per a molts individus del Món 2. Però el Món 1 desdramatitza la necessitat de trobar sentit i objectius a l’Univers i a la presència humana. La vida humana, l’autoconsciència és tan natural i espontània com l’aparició d’una supernova en les profunditats siderals. Si aquesta es veu lliure de sentits i objectius, aquella també. No és un drama és una experiència natural.  

Jurisprudència

            En el món animal no-humà no existeixen, no hi bateguen, vivències o voluntats com ara la idea d’igualtat. La igualtat no deu tenir cap fonament genètic en el món animal i, potser per això, no s’exerceix, no es practica, ni s’impulsa, ni s’exigeix.  Tanmateix, és veritat que en el món animal hi ha una dosi respectable de mostres de comportaments que, de manera afectada, creiem que és pròpia i exclusiva del món humà: caritat, afecte, solidaritat, atenció, sol·licitud, pena, alegria, tristor…

Perquè, de fet, entre els individus del món animal, en contra de la presència de llibertat, hi domina una llosa molt pesant, assumida de manera indiscutible: la llei del més fort.

            Però, resulta que aquesta llei és el fonament últim de l’equilibri biològic entre les espècies. Un equilibri que solidifica de forma incontestable una jerarquia d’espècies, que és posa en joc i es fa evident en cada acte de l’animal en quedar emplaçat en un determinat graó de l’escala de la cadena tròfica. Aquesta llei organitza la biologia animal com un imponderable intocable. En definitiva, la gestació i perpetuació de la vida acaba descansant sobre aquest fonament (també entre altres més). 

            Resulta impensable algun moviment, privat o col·lectiu, en el món animal que s’esforcés en promoure una relació d’igualtat entre espècies o intraespècies. Seria, aquest, un acte inaudit que implicaria reconèixer l’eclosió inicial del dret, dels drets, a l’interior del món animal, una ficció que només té espai en el món literari de les faules i les narracions al·legòriques, però que no té cap presència en la realitat natural i biològica dels animals no racionals. 

            Ara bé, tenim una tendència o orientació clara, habitual i permanent de considerar que el món dels animals irracionals és del tot diferent del món dels humans. En les col·lectivitats humanes ha anat emergint, a través de la Història, un fet batejat com el reconeixement i assumpció de l’existència de drets. És veritat que el ritme de l’assumpció i respecte d’aquests drets no té un mateix tempode realització i d’exercici pràctic en les diferents col·lectivitats humanes, però en totes elles, més aviat o més tard  hi sol acabar emergint.

            Aquesta distanciació dels humans respecte del animals no elimina, però, el perill de desaparició, d’anorreament, d’extinció d’individus humans  i de col·lectivitats. En el món humà també hi ha hagut de manera necessària, davant de perills, el recurs irrenunciable a l’autodefensa, tant d’individus com de col·lectivitats. I així com en el món animal hi ha comportaments agressius que posen en perill la supervivència d’individus o de grups (per causes i raons diverses) en exercici de la llei del més fort, com també hi ha comportaments al servei de la supervivència tant d’individus com de grups d’animals, aquestes modalitats de comportament, tant les agressives com les de defensa, també són presents en el món humà.

            Veiem, doncs, que la suposada diferència entre món animal i món humà potser no sigui tan absoluta i determinant, malgrat que les modalitats d’agressió i de defensa puguin tenir pràctiques diferents en un món i en l’altre.

            El món de la jurisprudència és, en gran mesura, escenari de la pràctica i de l’art de la deducció. La justificació d’una sentència demostra la seva legitimitat o bé en sentències i casos anteriors, o bé en un acte de deducció a partir del redactat dels codis legals establerts. Però l’establiment de codis no garanteix sempre que no s’estigui duent a la pràctica allò que és permanent en el món animal: la llei del més fort. O no és també el més fort, individu o grup, aquell que imposa o estableix tal codi amb l’objectiu camuflat de perpetuar-se com a dominant? Si hom admet aquest particular, no li queda cap altra opció que haver d’admetre que la llei del més fort és de vigència permanent tant en el món animal com en l’humà. En el món de la civilització, doncs, s’hi prodiga amb força la mateixa llei que la de la Natura, per més que hom hi sublimi, dissimuli o en tenyeixi la tàctica. L’estratègia és la mateixa.

            Ja en el Món Antic la connexió entre l’acció del més fort (sigui individu o col·lectivitat) i el corpusde qualsevol redactat de jurisprudència era una qüestió reconeguda i divulgada. Malgrat aquest reconeixement i constatació, els esforços per amagar-la o dissimular-la hi eren i hi són, encara avui, ben presents.

            La jurisprudència permet garantir unes condicions de vida social amb unes determinades característiques. La jurisprudència és un recurs per a tal garantia quan el recurs a la força bruta, a la violència armada no convé (per la raó que sigui). Però les capes més elevades en les jerarquies socials, els més forts, poden substituir un recurs per l’altre quan ho considerin necessari en defensa de la seva situació. I per tant, sempre és possible revertir l’estratègia de domini, quan, al més fort, li sembli convenient. D’això, doncs, resulta relativament senzill concloure que tot jurista, en exercici de la seva professió i esforç, queda afrontat a haver de decidir entre esdevenir un simple gestor de la llei del més fort o un revulsiu contra aquesta llei, contra el més fort, en definitiva.

            La jurisprudència, com a institució legalitzada de la llei del més fort, usa també altres recursos i estratègies per justificar-se (que no és sinó una manera de afermar-se o de defensar-se): proclames de drets (que suposadament tota població ha d’aprovar i d’abraçar), discursos sobre suposats objectius d’igualtat social, discursos sobre la pretesa igualtat d’aplicació de la llei… Es tracta d’un revestiment ideològic llançat a la recerca d’adeptes i incondicionals del redactat jurisprudencial, com a estratègia contra tot intent de canvi de situació en el domini del més fort.

Monogàmia.   

En les circumstàncies històriques de la humanitat, sembla que hom hauria optat per la vida grupal com a pauta eficaç de supervivència i, per tant es tractaria d’un modalitat que no requeriria cap justificació ni biològica, ni còsmica, ni psicològica, ni de cap altra mena. L’eficàcia de la seva adopció la situa fora de discussió.

Ara bé, a aquesta pauta, hom n’hi ha afegit altres. No tenen una implantació tan absoluta com la de l’opció de la vida en grup, però també exhibeix una estratègia i compta amb una amplada històrica i planetària innegable.

Una d’elles, la vida en parella, per exemple, (una forma de vida grupal), respon de manera probable a la necessitat d’èxit en la reproducció de la vida, ubicant-la en grup reduït i més íntim. La supervivència d’un nadó semblaria que ha de tenir major eficàcia en una unió de dos humans adults que no en una situació monoparental. Per a l’individu situat en un context natural potser resultaria més fàcil comprovar aquesta major eficàcia. Ara bé, en un context virtual (social/cultural) avançat es manté igualment aquesta superioritat del fet de la parella? Igualment és difícil garantir que la criança de la descendència sigui més efectiva en una situació monogàmica que en una de poligàmica o amb fills compartits. Ara bé, més enllà d’aquesta qüestió: quina raó còsmica, o tan sols biològica, podria arribar a fonamentar el salt del fet de la parella a la monogàmia? És veritat que algunes aus i alguns mamífers practiquen aquesta modalitat de grup, que probablement tingui fonament genètic. I, en conseqüència deuen tancar-la i consolidar-la de manera espontània i  permanent al llarg de la seva existència.

Però en el suposat refugi civilitzat de l’existència humana, quin paper hi té la monogàmia? La pulsió o l’instint sexual és un recurs orquestrat per la vida per assegurar-se’n la continuïtat de l’espècie (segurament que no seu ser pas l’únic recurs que ha desplegat la vida). Però n’és un estímul fonamental. Però resulta que un cop satisfet tal objectiu de la biologia, l’estimulació i excitació sexual, com és en el cas de l’animal humà, que afavoreixen el desig de formar parella no desapareixen (llevat de casos especials d’incapacitat de rebre o generar estímuls o de renúncia voluntària).

En els moments inicials del projecte d’aparellar-se, intervenen uns dispositius psicològics, emocionals, sexuals… que estimulen el procés. Un cop acabada aquesta etapa inicial, la situació ja no és ben bé la mateixa. Ara floreixen sentiments que tenen un pes diferent en la relació de la parella, i sovint es produeix una transició des de sentiments de respecte, admiració i estimació mútua dels membres a sentiments d’incomprensió, intolerància, rebuig i odi.

Tots aquests sentiments i dispositius poden conviure conjuntament, fins a cert punt, malgrat un eventual caràcter absolutament contradictori. La voluntat de continuïtat de la relació de parella depèn, segurament, de l’equilibri entre sentiments contradictoris. A major pes i presència del primer tipus de sentiments (que podem batejar de positius), la parella no viu de manera irrevocable la necessitat de trencament de la unió. En canvi amb un major pes de sentiments negatius (els anomenats en segon lloc) la necessitat o voluntat de trencament de la parella es torna cada cop més irreprimible.

Per quina raó, doncs, la vida de parella respondria a una suposada monogàmia genèticament fonamentada, havent-hi, com hi ha, tants casos i fets d’intolerància, de trencament o de voluntat de trencament? Per descomptat que poden haver-hi motius de pes per no renunciar a la situació parella monògama: algun tipus d’avantatges en la continuïtat de la parella poden tenir més pes que els avantatges contraris. O bé poden haver-hi motius d’ordre ideològic, religiós, psicològic, sociològic, econòmic o material que facin preferir la continuïtat al trencament. En aquests casos, els membres de la parella no tenen gaire més opcions que aprendre a conviure amb actituds de resignació mútua i/o d’indiferència.

La naturalesa humana, la seva dotació genètica, continua sempre determinant i estimulant aquell desig inicial d’aparellar-se, o, simplement, en un moment determinat, queda desactivat l’impuls genètic o se’n desentén del tot?

El fet té la seva importància, perquè el desig sexual que incideix en la formació inicial de la parella, no desapareix de la realitat personal de l’individu, ni genèticament ni psicològica.

L’atracció sexual, per exemple, hi és present fins ben entrada la maduració biològica de l’individu humà. Estímul, aquest, que ja no es projecta, i això pot passar més aviat o més tard, cap a l’altre membre de la parella quan ja ha fet acte de presència la indiferència mútua (o individual). Més aviat es projecta de manera espontània cap a altres individus de l’exterior de la parella. Per quina raó, doncs, la genètica humana hauria d’haver propiciat una actitud monògama, quan la realitat inqüestionable seria que un anhel, una actitud poligàmica, se sol fer present i punyent en un nombre tan immens d’individus humans? Essent, com sol ser el cas, que amb l’aparició d’indiferència, sexual i sentimental, a l’interior de la parella, no queda desactivada la presència de tals vivències i impulsos en cadascun dels membres? Si la continuïtat de la parella, doncs, experimenta, sovint, una voluntat de desactivació, per què les vivències sexuals, emocionals… continuen presents en la realitat biològica/psicològica de l’individu?

Tanmateix, si, en canvi, la realitat genètica hagués consolidat una tendència poligàmica en l’individu humà, com encaixaria aquesta tendència amb un suposat desig de família o parella nuclear com a marc de concebre i de tenir cura de la descendència, un marc social i legal consolidat de manera tan abassegadora? 

La monogàmia no serà producte, en definitiva, del bastiment de l’univers virtual humà? En un context exclusivament natural, la monogàmia tindria alguna mena de presència i justificació, més enllà de les etapes vitals lligades a la reproducció i cura de la descendència? No podria ser la institucionalització de la parella monògama un fet com córrer o nedar: que per no estar enregistrat com a actitud permanent en la genètica humana, només es pot practicar de manera limitada en el temps i espai?

Dit d’una altra manera: no serà la monogàmia resultat només de la construcció de l’univers virtual de la cultura? És a dir, no comportarà, la monogàmia, l’oblit de la realitat biològica humana, un oblit del context còsmic i natural que l’embolcalla, i serà conseqüència del refugi operat en l’univers del Món 2? Què tindria doncs, en definitiva, la monogàmia de mite i de miratge?

La creença religiosa

El punt de partida del text que ve a continuació és la idea que saber (o conèixer) és una posició mental diferent de la de creure. Només tenim necessitat de creure coses quan, ho reconeguem o no, en som ignorants. Quan jo sé positivament alguna cosa, no tinc cap necessitat de creure-hi o de creure-la: la sé o la conec i prou. Tenir creences és una actitud ben legítima, encara que hom no en tingui cap fonament experimental o científic: hom pot creure en l’existència de vida en algun exoplaneta encara que no en tingui cap prova. Ara, quan algun dia, si això passa, algú detecti vida més enllà del nostre planeta, aleshores no caldrà que ho cregui: ho sabrà fermament.

De fet, el coneixement científic i les idees religioses comparteixen un mateix punt de partida: la ignorància. I la ignorància sol ocupar un ample ventall obert a gran abundància d’actituds personals: des de la ingenuïtat, espontaneïtat i sinceritat fins a la superstició, la intolerància, l’horror, el patiment, la desesperació.

Però coneixement i creences, per tenir estratègies i tàctiques procedimentals desiguals, acaben incidint de manera també desigual en el fonament des del qual ambdós s’enlairen. De fet, ambdues accions humanes, saber i creure, apunten cap a l’objectiu de superar una situació inicial. El coneixement ho fa arraconant de manera progressiva el domini de la ignorància. La creença religiosa ho fa sublimant la ignorància fent-la assumible de manera suposadament menys traumàtica i més resignada, farcida de bastiment lògic intern.

Hem d’entendre per creença, fe, conviccions religioses aquelles idees que plantegen l’existència d’alguna realitat extrahumana i extranatural que manté una determinada relació (una relació variable en cadascuna de les modalitats religioses) amb la realitat còsmica, la realitat natural i la realitat humana.

L’estratègia i mètode de la creença religiosa dóna fruits i resultats d’una manera força immediata, arborant explicacions, valors i sentits que apaivaguen i sadollen l’individu curiós, àvid de descobrir i entendre fonaments. Però els resultats, postulats, axiomes i afirmacions de caràcter religiós no troben cap fonament en el món natural, en el Món Primer. Només en el Món Segon suposadament a l’abast de l’individu humà. La imaginació, el desig, l’autoritat, la il·lusió, la fantasia… al servei de la creença religiosa llancen hipòtesis que, malgrat no poden ser contrastades per experimentació, contrastació, comparació, observació, etc., assoleixen l’estatus de dogma, de postulat, d’axioma indubtables. Hipòtesis que poden esdevenir, sense una atenció desperta, portes obertes al mite i al miratge.

És per aquesta raó que cal tenir molt en compte que si la contrastació no és a l’abast de la creença, aleshores manca una estratègia fonamental i ineludible per assolir qualsevol suposada veritat objectiva de les seves afirmacions. I en aquest cas hom no pot constatar si una creença supera la ignorància inicial o encara la perpetua

És veritat que la creença, la fantasia, la imaginació o la intuïció orientades a objectius transcendents, malgrat hom no pugui sotmetre llurs afirmacions i suposades veritats i troballes a cap mena de contrastació, no queden privades de la possibilitat material que allò que diguin correspongui de manera efectiva a una realitat certa i objectiva. O sigui, cap la possibilitat que siguin, senzillament, veritat. Però no hi ha manera de comprovar-ho. I quan una afirmació mancada de fonament empíric i de contrastació queda assumida per un individu o un col·lectiu, les possibilitats que amb ella es filtrin tota mena de falsedats, supersticions, prejudicis i errors, són molt altes. I, a la fi, el criteri de la comprovació, de la contrastació es desdibuixen, i queden sotmeses a estratègies d’adoctrinament

Un fenomen religiós curiós, constant en l’àmbit de les creences del cristianisme, del judaisme (i probablement de tota altra creença religiosa) és l’afirmació del coneixement indubtable de la suposada voluntat, reaccions, objectius, propòsits, ordres… que manifestaria la realitat considerada i anomenada Déu.

En la Bíblia i Evangelis, per exemple, són força habituals les afirmacions d’un coneixement humà indubtable de la suposada voluntat de Déu: des d’afirmacions que detallen la voluntat divina de comportaments concrets a realitzar per part dels creients fins a preferències, prioritats o desitjos de la divinitat que als creients els cal seguir o satisfer, fins a manifestacions del propi Déu produint, provocant, promovent o ordenant accions que, més aviat semblarien habituals i pròpies de l’individu humà de manera innegable i constatable en tot temps: obediència, venjança, temor, càstig o premi, satisfacció o disgust, i accions que la mateixa divinitat s’hauria ocupat d’establir i d’instituir: rituals i sacrificis, tant personals com materials.

L’adoctrinament sobre la creença de l’existència d’un ésser superior, autor de l’Univers, amb capacitat d’incidència còsmica, que deixa clara la seva voluntat sobre determinades o totes les situacions i circumstàncies en què es pot trobar l’individu i la comunitat humana, incorre en afirmacions d’absoluta ingenuïtat, si no plenament contradictòries: un ésser absolut que es justificaria i es generaria a si mateix, però que en un pretès acte de creació, necessitaria fer aparèixer una criatura minúscula ubicada en un racó, imperceptible, microscòpic i insignificant de la seva creació, que l’adorés i l’obeís al llarg d’un lapse brevíssim de vida i presència en el Món Primer. Es tractaria, doncs, de Déu, un ésser autogenerat i etern, que tindria, suposadament, la necessitat que un resultat ínfim de la seva pròpia creació (l’individu humà) li cantés les excel·lències en rituals d’adoració. Sorprenent. 

De fet, resulta molt evident l’equiparació de la personalitat de Déu, que apunten les religions, amb la personalitat humana.

Com s’ha d’entendre, tal com figura sovint en la Bíblia, que la divinitat es pugui complaure en el fet que un individu humà cremi el cos d’un animal (la realització cruent d’un sacrifici) fent que les despulles de la víctima es destrueixin i que el fum que emana la cremació sigui entès per Déu com una mostra d’obediència, estimació, respecte, adoració… per part de l’individu que realitza el suposat sacrifici? Per què a Déu li plauria que un individu, resultat de la seva acció creadora, destrueixi (en l’acte del suposat sacrifici) un altre individu, resultat també de la seva acció creadora? Què significaria el fum del sacrifici crematori per a Déu? I com li podria arribar el mateix fum del sacrifici a Déu? Perquè Déu estaria ubicat cap amunt, cap on puja el fum? I, més enllà encara, per què Déu precisaria d’un espai limitat a mode de sanctasantòrum on la criatura humana li hagués o pogués llançar lloances i peticions a mode de pregària?

Moltes religions, arreu del planeta, han dut a la pràctica cerimònies o rituals en la indubtable convicció que això resulta plaent al seu déu. I que, amb seguretat, de tals accions i rituals hom obtindria guanys, avantatges, facilitats… del tipus que sigui.

És un fet que, al llarg i ample de la Història i del planeta, la creença en l’existència d’una realitat superior, que governa i controla  el Món 1 (o que pot fer-ho, si li plau), ha estat una creença general en tota forma de societat, des de les rudimentàries fins a les més avançades. El fet que del caràcter universal d’aquesta convicció pugui servir per a certs teòrics com a prova irrefutable de la realitat objectiva de l’existència de Déu, deixa de banda o oblida que una creença no és un coneixement  empíric irrefutable i, per tant que l’error o l’equivocació no poden ser descartats. La geografia planetària i la història de les cultures humanes mostra que moltes creences generalitzades han acabat no essent altra cosa que un mite, una falsedat.

De fet, la figura de Déu, al llarg de la Història, ha quedat lligada a una voluntat de poder i domini, com a justificació inapel·lable de l’exercici d’aquest poder. Les fabulacions, les invencions i arbitrarietats, les deduccions metafísiques, dogmes… s’han encadenat en un gran muntatge cultural ideològic (projectat a tots els vessants de l’activitat dels col·lectius humans) amb una lògica fonamentada en la impossibilitat material de contrastació i de demostrar-ne la veritat objectiva.

L’egiptologia ha posat sobre la taula un exemple representatiu d’una cultura que va ser capaç d’elevar a les cotes més altes de credulitat una de les falòrnies més fantàstiques de l’antiguitat. Els romans, els grecs, els hebreus i unes quantes cultures de l’Orienta Mitjà també en són exemples, per no referir-nos a les elaborades encara més cap al llevant geogràfic.

El cert és que l’egiptologia, ja fa un parell de centúries, ha anat desvetllant poc a poc una fascinació, una seducció i una atracció en el món occidental per una cultura consolidada, adaptada amb eficàcia als ritmes de la naturalesa d’una geografia severa i amb un marge territorial molt migrat.

Una cultura agrícola i ramadera amb avenços tècnics i científics dignes d’admiració. Una cultura que al compàs del progrés en aquests camps anava bastint una societat on gran part de la vida dels seus membres girava, amb tota mena de detalls precisos, rituals, poder i economia, al voltant d’una ficció tan espectacular com llastimosa: la vida d’ultra-mort. Segurament que cap individu d’aquella societat es va plantejar d’observar la relació que aquelles conviccions poguessin tenir o mostrar de manera objectiva amb la realitat natural, material, còsmica… Sí que és veritat que algun esperit faraònic arravatat intentà modificar la modalitat vigent de creences politeistes egípcies, però la xarxa de creences estava ja tant estesa i consolidada que acabà en un fracàs i de seguida arraconat i oblidat.

Aquella ficció politeista potser va esperonar la monoteista, que el poble hebreu va escampar pel Món Antic i ha perdurat fins avui en molts indrets de la geografia mundial. Es tracta, doncs d’una immensa falòrnia més a escala mundial que ha servit per a les més diverses accions i estratègies tant individuals com col·lectives: tant per fonamentar placebos personals com per justificar accions grupals apuntades cap a determinats objectius.

Breus:

Si no pogués tenir una traducció econòmica, ja veuríem com quedaria tot allò que trobem necessari, imprescindible, important, valuós…, siguin béns, propietats, accions, aficions, vocacions, deures…

L’individu humà és una criatura tancada en si mateixa, que ha perdut el contacte amb el món que li és el suport material.

És un enigma meravellós la realitat de la vida. La vida és una realitat resultat d’una determinada i complexa organització de la matèria? o és una realitat independent que es deposita en la matèria quan aquesta ha assolit una determinada cota de complexitat?

La presència de  la consciència és un salt qualitatiu endavant de la vida de la matèria, però és també un instrument de frustració, de temença i de rumb erràtic per a l’afortunat que la posseeix.

Més enllà d’una alimentació més o menys segura i una sanitat desenvolupada, no calen gaire coses més a tenir per a una vida amb satisfacció garantida.

El món de les arts no és altra cosa que una de les formes d’eufemisme cec per dissimular l’oblit vital i còsmic que practica l’individu humà. Joan Margarit afirma que la poesia és un procés d’interiorització d’autoprofundiment de l’individu humà, però això no només és aplicable a la poesia o a altres branques de la literatura, sinó que és extrapolable a qualsevol activitat artística. I encara més: tota aquella activitat que es basa en un desplegament d’habilitats d’execució té aquell mateix instint d’aprofundiment i d’autocontemplació, sempre i quan no estan orientades, si fa el cas, de manera directa a la supervivència biològica de l’individu. 

Molts dels grans problemes mundials actuals, com ara la immigració o el problema climàtic són resultats de l’estadi d’evolució de la consciència humana, empresonada per interessos econòmics i polítics. Moltes conseqüències de l’acció humana, però, són, encara avui, irresolubles si manca consciència mundial. Que és un estadi posterior a la de l’aparició de l’autoconsciència (ja assolida a nivell individual).

El món de la civilització consisteix en el conjunt d’acudits i accions que l’individu humà ha produït al llarg del temps. Acudits i accions que encara avui defineixen el món de la cultura. Tot i que la idea de cultura té un abast molt ample quant a accions que mereixen l’adjectiu “cultural”, en el món industrialitzat, sobretot, se solen qualificar així les accions humanes que de prop o de lluny tenen un aire familiar amb les arts, o les belles arts. Aquest, tanmateix, és un sentit força restringit de “cultura”.

Doncs bé, la cosa més rellevant d’aquest conjunt d’acudits i accions és que resulti habitual considerar-lo com el món propi de la condició humana. I se’l valori com a estadi de categoria superior al de les accions pròpies de la condició biològiconatural dels humans.

Els acudits i accions culturals, però només tenen sentit i valor dins del context de la civilització. En l’àmbit natural i còsmic, resulten del tot indiferents.

Però en què es distingiria un món humà d’un altre no humà si no fos per aquest caràcter distintiu de la cultura? Qui sap. Potser en res. I potser no hi ha alternativa. Però aleshores el resultat és que la vida de l’individu humà consisteix a resignar-se a quedar reclòs en una ficció que només es pot justificar a si mateixa i prou.

L’individu humà practica el condicionament, la seducció i l’addicció a aquest món restringit destacant i promovent el consum d’ocurrències i accions culturals diverses. És possible concebre com seria un individu humà sense hàbits de cap mena de consum cultural? Possiblement se’l valoraria com a individu instal·lat en un estadi inferior al de la condició humana. Si no, com avaluaríem un individu que no fos ni autor ni consumidor d’alguna expressió musical, literària, plàstica, esportiva, gastronòmica…?

En l’àmbit de la biologia, en l’àmbit dels éssers vius, des de l’ésser viu més minúscul fins al més gegantí hi domina una constant, aquella llei, aquella pauta inexorable: la llei del més fort. Aquesta llei, deduïda per obra de Charles Darwin i continuada per altres científics i pensadors (alguns d’ells obtenint-ne conclusions d’una immoralitat escandalosa, com és el cas de teories de Herbert Spencer, sobre el dret a la supervivència dels menys forts, siguin individus o grups d’individus) explica de manera molt completa el comportament dels éssers vius, en què la lluita per la supervivència i llur capacitat per imposar-se hi té un pes aclaparador. 

Però aquesta llei no és vigent només en l’àmbit biològico-material dels éssers vius, sinó que també amara altres àmbits d’ordre, diguem-ne, no material de la relació entre éssers vius (ja n’hem vist un cas concret del seu domini en el món de la civilització: l’àmbit de la jurisprudència). No cal ara projectar aquesta hipòtesi a altres espècies del regne animal. Projectant-la només a l’àmbit de la convivència humana hi ha prou mostres que n’exemplifiquen la seva presència.

La llei del més fort, doncs, és també una pauta constant en el món humà que amara tots els àmbits de la seva activitat. 

L’actitud política imperialista, per exemple, no és altra cosa que l’exercici de la llei del més fort. El poble més ben dotat de recursos humans, recursos bèl·lics, recursos naturals, recursos tecnològics, científics, de transport, sanitaris… etc., s’imposa a un altre que no compti o no compta amb aquesta dotació. La qual cosa vol dir que hi ha una relació de domini del poble més fort sobre el poble més feble, en el sentit que es vulgui.

Si aquest poble volgués alliberar-se d’un domini imperialista, hauria de fer prou mèrits per contrarestar el domini del més fort. És a dir hauria de convertir-se, ell, en el més fort en l’aspecte o conjunt d’aspectes que fessin possible tal alliberament.

Però assolir a questa nova situació no és una acció o camí senzill. De fet hi ha un marge molt estret de maniobres que el facin possible: o bé recórrer a una acció violenta, armada (la qual cosa voldria dir assumir el risc d’estar disposat a perdre-hi la vida o alguna forma de càstig per part del més fort), o bé comptar amb algun atractiu o alguna mena de recurs que interessés en gran manera a alguna altra potencia imperialista o prou forta que obligués a l’altra a cedir a les demandes del més feble. 

Aquestes són les dues opcions que s’han donat històricament en tot moviment d’alliberament nacional. Això no vol dir que no sorgís alguna altra circumstància insospitada, o difícil d’imaginar, oberta només a la pura especulació, ara per ara. Perquè, a certs nivells general, la Història es repeteix constantment, però a certs altres nivells particulars, la Història no es repeteix mai, sempre es tracta d’un cas nou. L’interessant és investigar i descobrir quina dosi hi ha d’aquests dos nivells en qualsevol procés d’alliberament nacional i en tot procés de superar una situació concreta de domini polític, militar, legislatiu, impositiu, poblacional, econòmic… d’un poble sobre un altre.

Més enllà d’observar, entendre, conèixer, qualificar o desqualificar les accions, tàctiques i estratègies concretes dels  líders polítics i de partits polítics, en el procés independentista català, cal tenir-hi present sempre el pes abassegador de la llei del més fort. Si no es té en compte, aleshores les discussions sobre aquesta qüestió compten amb la mancança d’una mirada d’abast massa curt i incompleta centrada només en accions molt concretes i particulars, que en definitiva, no expliquen amb claredat la qüestió. 

Un altre tema seria el de l’anàlisi d’accions concretes i actituds dels polítics en actiu al voltant del procés intentant compaginar-ho amb l’assoliment o manteniment del poder polític. Actituds que, per altra banda no són originals ni noves: en molts processos d’alliberament o independització mundials hom hi troba actituds constants i similars, si no idèntiques: als EUA, a Irlanda, a Cuba, a Filipines, als Països Bàltics…, en tots ells hom ha escollit entre una d’aquelles dues opcions de maniobra (o totes dues a l’hora) i s’hi han produït reaccions de partidaris, opositors i desentesos de la qüestió, legalistes, revolucionaris, unionistes, lealistes, separatistes…, tant per banda dels que aspiren a la independència del seu poble com per la banda dels que volen continuar en la mateixa situació de domini del poble més fort sobre el més feble…

10.09.2019

L’acció més decisiva, practicada en l’àmbit de la cultura, ha estat la d’apartar, de manera interessada, la mirada humana centrada en el món cap a allò que fa l’home en el món.

15.10.2019

Molts aspectes o sectors (sinó tots) de la cultura acaben generant una lògica pròpia. Aquesta lògica esdevé de seguida justificació dels resultats. Una autojustificació, en definitiva. Ara, més enllà dels límits d’aquest sector tal lògica arborada sovint perd credibilitat i consistència, es distancia del sentit comú i, en definitiva se li dissol el sentit moral que se suposa que hauria sempre de preservar.

Normalment aquesta lògica interna de la cultura sol recórrer a la emissió de condicionals hipotètics (si…………., aleshores………) en què la validesa de l’antecedent no és altra cosa que un prejudici. Fins i tot així la conseqüència lògica té validesa, però pot ser que no superi proves de contrastació o de sentit humà o moral. És per coses així que les performancesd’alguns sectors de la cultura resulten una ensarronada de la mà d’interessos comercials o de poder.

La metafísica escolàstica, per exemple, n’era mostra de l’imperi d’aquesta situació. En ella, les deduccions a partir d’hipòtesis fictícies (no contrastades) arribaven a conclusions de pura fantasia, sense cap connexió amb la realitat humana, social o còsmica. Però s’estintolaven, amb tota claredat, en una opció de poder.

En el món de la jurisprudència passa una cosa semblant. Les deduccions a partir d’afirmacions anteriors, elevades a axiomes, i a partir de les quals poder emetre sentències, es mouen només dins de la lògica interna de la jurisprudència. Si un article de qualsevol cos legal estableix la definició d’un concepte, aquesta definició és la base de tota la operativa jurídica que hom pugui associar a aquest concepte. Ara bé, aquella definició pot ser absolutament equivocada i immoral. Però a aquí el jurista no vol entrar-hi, se’n desentén. Cal respectar la llei! Si rebel·liós’ha d’entendre com a tota acció que alteri l’ordre constitucional d’un estat, aleshores tot acte de rebel·lia ha de ser penat judicialment. Ara bé, si el legislador, a la definició de rebel·lió, hi afegís acotacions com: “excepte quan aquest ordre constitucional resulti injust ni que sigui per a una minoria”, aleshores el legislador estaria obrint de bat a bat la porta a la valoració feta des de marcs aliens a la jurisprudència. La qual cosa significaria que la lògica jurídica no podria autojustificar-se. Li caldria tenir en compte altres aspectes del tarannà humà i rebaixar el protagonisme de la lògica argumental de la jurisprudència. Conceptes com rebel·lió, doncs,no correspondrien, a priori, a accions susceptibles de ser penalitzades, sense una anàlisi més ampla del context de tal acció, més enllà de la sola lògica jurídica.

5/12/2019

La percepció d’existència, és un sentit còsmic, és la constatació de ser una part real (per ínfima que es vulgui) de l’univers. És la convicció que allunyant-se d’aquesta percepció vindria a ser com oblidar-se de la pròpia i autèntica realitat. I aleshores, què caldria fer per no perdre aquest sentit còsmic? Doncs segurament, si és possible, mantenir viva la percepció, l’autopercepció de vida. I és que aquest sentit, convicció, constatació, percepció… forma part de la nostra més pura realitat. Negar-la o allunyar-se’n seria com afirmar una cosa tan absurda com dir que l’aigua no és humida (l’aigua en estat líquid, és clar).

Tornant a les activitats de l’individu humà, quin servei fan? I a qui el fan? Perquè més enllà de la satisfacció de gustos o preferències, o més enllà d’un càstig o dolor infringit a un mateix o a altres, pot haver-hi altres criteris (lligats al sentit vital o còsmic) que justifiquin les activitats humanes?

El camp de l’activitat humana sol ser considerat, pròpiament, el territori de la cultura. I l’agrupació de totes les activitats d’un contingent humà, en una ubicació territorial determinada, sol ser qualificada de “civilització”. L’acció humana, doncs, és cultura (alta o baixa, selecta o popular, refinada o basta). Sovint, l’ésser humà sol justificar-se, únicament, per la seva acció cultural. Només en el marc de la cultura hi ha el sentit pròpiament i exclusivament humà? L’ésser humà només es tal si assaboreix o ocupa algun graó, alguna baula entre l’invent/descobriment d’un chopperfins a la invenció de la sonda Voyager?, des d’un bramul d’alerta australopiteca fins a un nocturnde Chopin, des del descobriment de l’efecte laxant d’una herba fins a l’invent d’un teixit regenerador i reparador de cèl·lules tumorals? Des de la protecció i defensa contra intrusos d’un petit rierol d’aigua fins a una guerra nuclear per defensar-se d’un propòsit o  interès aliè? Fora d’aquest circuit és possible, també, la humanitat? Si hi ha individus o pobles que viuen al marge de tal circuit, ha de ser estimats, igualment, com a humans? 

El progrés de les belles arts, de la ciència i coneixement, del lleure i dels esports, l’acumulació de riquesa material i recursos…, tot plegat, quin servei fan a una criatura de durada vital efímera, d’origen i finalitat inextricables? Què val realment la pena en un Cosmos en expansió, quina incidència pot tenir l’acció i la cultura humana en un context esborronador d’extensió i durada inefables? Hi ha alguna frontera entre actuar per mantenir-se viu i actuar per a altres objectius?

La constatació i la permanent consciència i percepció de ser un organisme viu (per més inexplicable i insòlita que pugui resultar la seva presència) com incideix en l’acció pròpia de la cultura? Li resulta sobrera, li resulta imprescindible?

Quin servei li fa a un individu de ser un investigador científic de reconeixement mundial, el pintor o músic més inspirat, prolífic i reconegut, el futbolista més premiat del món, el governant més durador, aclamat i eficaç, l’escriptor més imaginatiu, llegit i premiat, el tècnic més innovador…? El business man, l’empresari i l’economista més rendible i efectiu possible? Li fa més servei ser tot això que experimentar-se constantment com a cosa viva? Quin servei ha de fer tenir grans habilitats de discurs (jurista, polític, filòsof…), de càlcul (matemàtics, enginyers…) de mobilitat (esportista, futbolista…) de manualitats (pintor, escultor, mecànic…) d’imaginació (novel·lista, poeta, actor…)? Que potser a l’individu humà li cal tenir alguna referència externa a ell per saber-se i constatar-se com a realitat viva? 

No deixa de resultar inexplicable, sinó insòlit, que una persona descobreixi que actuar en un escenari respon a la seva més pregona voluntat i desig, o que aquella altra persona que cregui que si no pot escriure, la vida li perd sentit. O que ha d’ocupar la seva vida en desplegar colors, formes o sons… i si no pot respondre i actuar d’acord amb aquestes necessitats íntimes, res no li paga la pena…, però és un fet que en el marc d’una civilització es produeixen situacions per l’estil d’aquestes. I la pregunta és: només en el marc d’una civilització es poden produir tals situacions? Quin nivell de desplegament ha d’assolir una civilització per produir tals vivències culturals? I a la fi: viure d’acord amb aquestes necessitats, aspiracions, desitjos…, contribueix a la percepció vital de l’individu, o li entela aquesta percepció?

L’evolució humana, orientada per màximes i accions per obtenir determinats resultats dins del context cultural que l’ésser humà ha anat bastint, va començar en algun moment de tal evolució? Hi hagué en algun moment, com aquest, altres opcions possibles d’evolució? És a dir, el comportament es podria definir també com a humà, si s’hagués orientat cap a altres objectius que no són els resultats culturals, o els artísticoculturals?

És que resulta que l’autopercepció de vida còsmica que ens genera i amara també s’entrebanca al llarg de l’evolució humana. L’ésser humà s’ha anat equipant d’un instrumental de base biològica que li resultava eficaç per a la seva supervivència com individu i com espècie. El cervell ha estat, per al cas humà, l’instrument més rendible i exitós. Li ha fet possible organitzar i transformar la seva experiència vital/natural traduint-la en pensament. El pensament ha resultat ser, a la fi, l’eina fonamental. Però l’eina fonamental per obtenir què? D’entrada, podem dir que obtenir èxit en la lluita per la supervivència. La lluita per la supervivència ha empès l’home al contacte estret i constant amb la Natura a través d’una disciplina que hem acabat anomenant-la coneixement. Conèixer la Natura, les seves lleis, constants i cicles permet fer-ne interpretació, llançar hipòtesis i deduir i constatar resultats.

Doncs bé, quan és que l’ésser humà, embolicat en el coneixement creixent, ha deixat de notar-se, de saber-se i de percebre’s com a cosa viva, que ocupa un lloc en el Cosmos,  per centrar-se en objectius d’ordre cultural?

Però és que realment s’ha produït aquesta des-percepció? O potser no s’ha produït perquè l’ésser humà aquesta percepció no l’ha tinguda mai? Cal tenir un cervell i un pensament com els humans per percebre’s, per constatar-se, per saber-se, per tenir-se com a cosa viva, ubicada en algun racó de l’immens Univers? Els animals no humans deuen tenir tal autopercepció o els en resulta impossible, inviable?

De fet, el coneixement humà arriba a uns límits que van molt més enllà de la mera supervivència. Fins i tot el coneixement arriba a resultats que resulten incomprensibles per la pròpia eina que és el pensament. El coneixement els dedueix, els descobreix, els proclama i els reconeix, però no els entén: si el lloc (l’espai) és una propietat que es genera dins de l’Univers, voldria dir això que l’Univers no pot estar ocupant cap lloc (ja que fora d’ell no hi ha espai/lloc)? Si el coneixement topa amb tals atzucacs, es podria afirmar que l’eina del pensament ha sobreeixit els seus marges, els seus límits d’acció? Si el pensament portés a aquests extrems i deixés de ser una eina per a l’acció humana orientada a la supervivència, per a quins àmbits l’hauríem de reservar, doncs?

En totes aquestes línies hi ha present un substrat ideològic que és la sospita que el món de la cultura ha anat perdent el lligam que uneix la humanitat a l’Univers. L’univers de la cultura s’enlaira al compàs d’un major desenvolupament del cervell, del pensament i del llenguatge (amb l’obtenció de les innombrables habilitats que aquest desenvolupament fa possible). Les habilitats i rendiments assolits per l’activitat cultural fan que l’individu humà se centri cada cop més en ells desentenent-se de la seva condició vital, del seu sentit i percepció vitals.

Com cal considerar o qualificar aquest canvi d’atenció i d’orientació?

Més sobre la condició còsmica de l’ésser humà:

Febrer/2020

            Metafísica inútil

A més d’un li faria riure d’haver de tenir en compte o haver d’ajustar el seu dia a dia a la realitat de l’Univers. Perquè què voldria dir això d’”ajustar-s’hi”? i en quin sentit caldria considerar l’Univers com a referent de la vida humana? En el sentit, només, de Naturalesa? o en la més ample accepció de “Cosmos”: galàxies, estrelles, planetes, matèria fosca, energies còsmiques…?

A més d’un, doncs li hauria de fer riure, perquè en la vida social actual del món industrialitzat, ni la Naturalesa ni l’espai sideral no són cap mena de referent de la nostra quotidianitat. Més encara, l’accés creixent de la tecnologia i de les possibilitats de consumir-ne cada cop més fan del sentit còsmic (vulgui dir allò que vulgui dir aquesta expressió) una ficció sobrera del tot, més aviat ridícula i extravagant.

Però la veritat és que, tingui o no tingui transcendència, és un fet innegable que som part del Cosmos. Però aquest concepte queda tan lluny de la nostra ment, que acabem actuant amb oblit total de la nostra dimensió còsmica. Perquè, a més, per poc que hi pensem, a la realitat del Cosmos li resultem d’una absoluta indiferència. De fet, tots els éssers vius, sigui de la classe que sigui, no som altra cosa que volves vives enmig del Cosmos. Volves còsmiques que, per ser realitats tant insignificants quant a durada i acció, no podem endevinar quin significat o sentit pugui tenir el fet de la nostra presència.

Aquesta indiferència del Cosmos envers les organismes, envers nosaltres, ens obliga a adoptar certes actituds, idees, plantejaments i comportaments. Més endavant caldrà aturar-s’hi una mica.

La vida

Probablement sigui la falta de comprensió/coneixement de molts fenòmens de l’Univers una de les raons que ens obligui a atribuir al conjunt del cosmos el fet de la seva indiferència envers nosaltres. Bàsicament hi ha quatre misteris, ara per ara insondables, lligats a la realitat de l’Univers: el seu inici, el seu final, l’aparició de la vida, la consciència i, a la fi, l’autoconsciència. Segurament que l’ordre jeràrquic d’aquestes realitats sigui aquest ordre indicat, excepte pel que fa a la vida. El lloc jeràrquic que ocupi la vida en el Cosmos ve assignat de manera inevitable per la realitat que nosaltres mateixos vulguem assignar-li. Com que el fet de la vida, la seva raó, causes, condicions…, ens resulta tan abstrús, en fem interpretacions, hipòtesis, especulacions,… que no permeten, ara per ara,  cap mena de contrastació empírica.

De fet, no sabem amb exactitud si una molècula simple (un prió, per exemple) és causa o conseqüència de la vida que manifesta. Si té alguna capacitat, com la d’autoreplicar-se, no cal considerar aquesta capacitat ja com un indicador de vida, o d’un precedent còsmic de vida o de vida en potència? La vida és una realitat que apareix de cop i volta, de manera inexplicable, en el moment precís de l’assoliment d’una certa complexitat en l’organització de la matèria? O és un llarg procés gradual en què no resulta possible establir-hi cap frontera precisa entre vida i no-vida? La vida és un miracle tan imprevisible i insòlit, potser irrepetible, en l’Univers? O, el contrari, darrera la creixent complexitat fisicoquímica de la matèria és justament la vida allò que empeny tal complexitat i que s’hi manifesta un cop la matèria assoleix el determinat llindar que la vida exigeix o requereix per dipositar-s’hi? Més encara, la vida, igualment que la matèria, requereixen d’alguna raó per existir o es deuen, es justifiquen, a si mateixes? I encara de manera més atrevida: L’univers ve després de la vida o la vida ve després de l’Univers? Els humans amb determinada intel·ligència hem assignat diferents adjectius al fet de mantenir algunes d’aquestes opinions: idealisme, materialisme, en funció d’on col·loquem la vida en la jerarquia dels fenòmens còsmics.

La vida que manifesten les criatures del Cosmos té una durada determinada, de manera ben probable (encara que potser no de manera inalterable) fixada en els patrons genètics de cada organisme. Però el fet és que la durada de vida de cada criatura ocupa un temps que no arriba ni tan sols a insignificant comparada amb la trajectòria temporal de l’Univers.

És precisament aquest minúscul recorregut temporal allò que dificulta descobrir algun significat còsmic a la vida. És justament, també, allò que posa en qüestió la significació o sentit de la trajectòria vital, existencial, humanes.

Vida humana i sentit

La intel·ligència humana, entesa com una realitat possible a partir d’una certa quantitat i complexitat neuronal, atorga a la criatura humana determinades habilitats, destreses i perícies. L’habilitat que hom suposa que ens fa diferents d’altres animals és una especial tipologia de consciència: l’autoconsciència. “Consciència” vol dir, en la pràctica del seu ús, “adonar-se”. Per això podríem afirmar que molts animals (tots?) tenen consciència. Prenen consciència d’allò que perceben i actuen en conseqüència. En els animals, doncs, la consciència és una estratègia fonamental de la supervivència biològica. Els éssers humans, a més, ens atribuïm un suposat graó superior de consciència per damunt del d’altres animals (fins que la biologia i zoologia constatin que no en som posseïdors exclusius): l’autoconsciència. Autoconsciència, en un sentit estricte, seria tenir la capacitat, no d’adonar-se del món que ens envolta, no de percebre estímuls i reaccionar-hi en conseqüència, sinó, més aviat, adonar-se de tenir aquesta capacitat. Adonar-se que ens adonem. Adonar-se de la nostra realitat com a éssers vius en el Cosmos.: tenir consciència de nosaltres mateixos com a éssers vius. Som els únics animals que podem fer això? És aquesta una facultat que depèn de manera exclusiva d’un determinat i complex desenvolupament neuronal?

En qualsevol cas, quant a consciència (de moment deixem de banda l’autoconsciència), tenim a mans, amb ella, una estratègia biològica de cara a la supervivència. Ara bé, la consciència d’un australopitec, del paleolític inferior, i la consciència d’un homo sàpiensde l’era industrial tenen la mateixa funció?

Amb força probabilitat, el rendiment de la consciència d’aquests dos individus no podria ser el mateix. No pas només pel diferent àmbit vital d’ambdós, sinó també pel respectiu estadi de desenvolupament cerebral, si hem de concedir preeminència a la quantitat i complexitat de neurones del cervell d’ambdós individus. El fet és que els primers homodisposaven d’una eina biològica (semblant a altres animals, especialment als més propers des d’un punt de vista evolutiu) que oferia una garantia (ni molt menys absoluta) per a la lluita de la supervivència biològica de l’individu. La nostra consciència desàpiens, però, està al servei del mateix objectiu? I més: en tot cas, cal que estigui al mateix servei?

En ambdues situacions l’individu té unes necessitats d’ordre biològic que són força idèntiques: tant a l’un com a l’altre els cal recursos d’on obtenir prou energia i calories por poder progressar com a éssers vius. Aquell els obtenia de la recol·lecció i la cacera, aquest desplegant-se de manera hàbil per obtenir ingressos monetaris (darrere dels quals s’hi amaga la cobejada obtenció de recursos i energia vitals). Aquell obtenia els recursos de manera permanent i constant en contacte directe amb el món natural, físic. Aquest ho fa en contacte permanent amb el món, diguem-ne, cultural, que tot i que té sovint un suport material, físic, ben poques vegades es tracta d’un suport natural. Però l’objectiu final és el mateix en ambdós individus: alimentació, salut, habitatge, protecció… (que, per altra banda, també és l’objectiu final dels altres animals).

El sentit de la vida humana, el seu significat, des d’un punt de vista còsmic, probablement, no va gaire més enllà d’aquest objectiu. No vol ser, aquesta, una constatació de caràcter reduccionista materialista de la vida humana, però és un diagnòstic (que vol ser realista) de vigència innegable i permanent. Damunt d’aquest objectiu n’hi podem bastir tots els que vulguem, però són objectius afegits, sobrevinguts, absolutament insignificants quant a la dimensió còsmicobiològica de l’individu humà. Hom pot objectar que aquests altres objectius són específics de la vida humana, allò que pròpiament ens defineix com a tals: l’acció cultural seria la llum que il·lumina i envernissa la vida humana elevant-la a cotes d’una superioritat impossibles d’assolir per a altres individus no humans. Doncs, sí, sí. Aquests objectius serien els que donen, justament, sentit a la nostra vida, a la vida humana. Però… són inventats. Són del tot irrellevants en el marc ample de l’Univers.

I, aleshores, què? Doncs res. No hi ha alternativa. Què hi guanyaríem si reculéssim en les etapes històriques i ens obliguéssim a viure en els boscos i les muntanyes, a pescar, caçar, recol·lectar… Si això fos possible, seria simplement una pèrdua inútil de temps, perquè la Història tornaria a començar i no hi ha cap garantia que el camí a seguir no tornés a ser el mateix. I a més, elucubrar amb la possibilitat que l’espècie humana optés per voler emprendre aquesta reculada, no seria gaire altra cosa que una ingènua ximpleria que ningú no voldria que de manera global es posés en pràctica. La necessitat de renúncies a pràctiques socials consolidades qui voldria assumir-la?

Si donar sentit a la vida humana i projectar-lo a la vida en general només és possible de practicar-ho en el clos reduït dels individus humans, això vol dir que extrapolar aquest sentit de la vida més enllà dels límits de la realitat humana és llançar-se a una buidor en què és impossible realitzar-hi cap contrastació. Hi ha força indicadors, en l’actualitat, especialment en la investigació científica cosmològica, que obliguen a adoptar l’actitud de major humilitat a l’hora de projectar les nostres hipòtesis o especulacions sobre el paper de la criatura humana en l’Univers i el significat que aquest paper pugui o hagi de tenir. 

            La capacitat de parlar i d’argumentar que la complexitat neuronal humana fa possible segueix unes pautes internes insòlites que només poden justificar-se a si mateixes. La lògica interna de la nostra capacitat d’argumentar, de pensar, és vàlida només en aquest context. Més enllà d’aquest cercle reduït, la validesa d’aquesta lògica fa aigües. No s’aguanta per si sola. Lleis elementals de la nostra lògica, com el principi d’identitat, el principi de no-contradicció, el principi del terç exclòs…, no ens indiquen res de l’Univers que ens envolta. És per això que la recerca de significació o sentit de la nostra vida, recerca fonamentada en principis lògics com aquests, no pot justificar-se amb cap mena de recurs o apel·lació còsmica. En definitiva no tenim la capacitat de definir un sentit o significació del Cosmos perquè la lògica argumental en què en basem per llançar hipòtesis sobre aquesta qüestió és, simplement, nostra. Ningú no pot demostrar que sigui vàlida en el conjunt del Cosmos.

            Alguns principis vàlids de la nostra lògica elemental, com ara el de la causalitat (tot efecte requereix una causa), es dissipa a l’hora d’aplicar-lo al conjunt de l’Univers. Ja la mateixa manera d’entendre l’Univers com un efecte, no és altra cosa que un miratge que nosaltres projectem davant de la nostra mirada. La conclusió, tant de sentit comú, que permet arborar aquell principi de causalitat: del no-res no en pot sortir res, queda posat en qüestió per la física astronòmica i la cosmologia científica actuals. L’univers ens amaga tota explicació que pretengui justificar la seva realitat i presència. Curiosament, aquests avenços científics sovint no fan altra cosa que donar suport a afirmacions lògiques que arriben a conclusions lògicament impossibles d’assumir: si l’Univers no ha sorgit del no-res, aleshores és que és etern. No pot tenir un començament ni un final. Simplement és, existeix (és irrellevant ara parlar de la forma en què es manifesti el cosmos: amb un suposat inici, el Big Bang, el col·lapse o la dissipació final, total, de la matèria. Perquè aquestes premisses i hipòtesis no impliquen de manera peremptòria una realitat que apareix/desapareix, ni impedeixen afirmar que sigui el mateix Univers qui actuï cíclicament d’aquesta manera).

            Tot plegat assentar càtedra sobre algun suposat sentit o significat de la vida humana (basant-se en suposats objectius a assolir per una volva còsmica tan efímera –el cas humà- i enmig d’un enrenou tant inabastable com és el cas de l’Univers, blindat contra tot intent de trobar-li significat), no deixa de ser un entreteniment d’allò més innocent, banal, i quimèric, si no exasperant. 

Vida  i entreteniment

            I parlant d’entreteniments,  és innegable que des d’un punt de vista psicològic, tant col·lectiu com individual, haver de viure amb una permanent consciència i percepció de l’efímera i inexplicable des d’un punt de vista còsmic, que resulta la nostra existència, no és una estratègia gaire engrescadora, per més que calgui assumir-la amb tot l’esforç realista que hom precisi. El fet, ben probable, és que això sigui un determinant psicològic que condicioni la vida de l’individu humà. I ho deu fer, sigui directament a través de l’anàlisi que el mateix individu faci d’aquesta qüestió, sigui adoptant pautes i estils de vida que triomfen i s’imposen en la societat. Perquè aquestes pautes també tenen relació, ni que sigui de lluny, amb el pessimisme psicològic que l’obscur determinisme còsmic pot escampar i afavorir, i, és clar, també volen arraconar-lo tan lluny com puguin.

            La alternativa més a l’abast per a superar psicològicament aquest negativisme còsmic passa per oblidar-se’n. No tenir-lo en compte. En concret, això vol dir que a l’individu humà li resulta convenient dedicar-se a accions, perseguir objectius, assumir pràctiques que l’allunyin mentalment de l’estrès psicològic que podria representar tenir de manera constant el condicionant còsmic entre cella i cella.

            L’evolució biològica de l’espècie humana facilita aquesta estratègia: des de les tècniques de supervivència més elementals i inicials fins a la tecnologia actual més avançada (amb la intel·ligència artificial inclosa), passant per totes les realitzacions econòmiques, polítiques i culturals, l’ésser humà ha desplegat innombrables estratègies que centren l’atenció en la seva vida concreta i l’alliberen del pessimisme còsmic. Per descomptat que l’individu no només abraça tals estratègies a mode de remei que cal adoptar i incorporar a la pròpia vida, sinó que la sola presència d’aquestes pautes ja sedueixen l’individu i el convencen de la seva conveniència.

            Però, de fet, tot té una contrapartida: córrer darrere els objectius que aquestes estratègies proposen és la trampa de la pastanaga i l’ase. Perquè, de fet, avançar darrere la pastanaga no fa passar la gana a l’ase, però per pocs o molts moments, l’atenció deixa de centrar-se-li en el martiri de la fam. Hom pot objectar que sense la pastanaga al davant del musell, l’ase ni es mouria. Cert. I si fos així, en què li canviaria qualitativament el recorregut vital? Doncs potser en una sola cosa: allunyar el martiri constant de la gana.

            Aquesta analogia de l’existència de l’individu humà permet fer conjectures, suposicions i hipòtesis a propòsit de com i en quina mesura la vida humana, individual i social, podria ser diferent amb la percepció i consciència de ser una volva viva còsmica. Reconèixer com a real aquesta situació podria modificar la nostra navegació enmig del temporal còsmic, encara que el resultat seria el mateix: resultem del tot indiferents al Cosmos. Per tant, sembla que o bé cal omplir de pastanagues la vida de l’individu o bé deixar-lo quiet. Hom també pot objectar que són les pastanagues la sola cosa que pot donar sentit de plenitud a una vida humana. Si això és veritat, caldria, doncs, que l’individu ompli la seva existència de pastanagues, si allò que busca és construir i donar sentit a la seva vida. Però seria un sentit de pastanagues (cal entendre’n la metàfora: art, coneixement, esport, possessions i propietats, estètica, moralitat…). Si això satisfà… Sí, potser resulta més rendible que la consciència de la nimietat còsmica de l’individu. És possible, però el final de la trajectòria és idèntic per a tothom. L’Univers ens menysté del tot. I la vida vegetal, animal, humana no tenen sentit en el context còsmic. Amb molta probabilitat, la vida és només una energia còsmica disposada a romandre de manera permanent en la matèria organitzada. Sense cap altra aspiració ni consideració.

            La poca gràcia que té aquesta consideració es pot eixamplar encara més afegint-hi ingredients intel·lectuals, lògics i ideològics. La presència de la vida en l’Univers agafa la seva dimensió més tràgica si ens adonem de com actua perseguint la seva pervivència. La vida en la seves realitzacions més avançades (?), el món animal, només perdura i es reprodueix destruint éssers animats, destruint vida. La natura és prolífica en la mesura que els éssers animats han de destruir i consumir altres éssers animats. Per això a la natura li cal ser prolífica en la creació i destrucció de matèria organitzada: així esdevé garantia de continuïtat per a la vida. La conjunció de destrucció de vida com a garantia de continuïtat de vida és un dels paradigmes més delirants, incomprensibles i contradictoris de tot el Cosmos: cal destruir vida per poder viure.

            L’entreteniment s’imposa: oficis, professions, activitats, aficions i vocacions. La vida només té sentit en el context d’aquest minúscul recinte. Darrere d’ell hi ha una troballa sensacional que absorbeix, estimula i determina tota l’acció que es desplegui en aquestes activitats: l’abundància i riquesa material. I al darrere d’elles: l’ingrés de diners (és a dir, números). Perquè, en la pràctica això darrer és allò que acaba justificant aquelles activitats, és, en darrer terme, allò que els atorga sentit. I és allò que acaba donant sentit (del tot artificial, accessori i incorporat des de fora) a la mateixa vida de l’individu humà. L’entreteniment, doncs, entès en aquesta accepció, és el sentit fonamental que la vida humana ha bastit i s’ha autoimposat.

Vida i temps lliure

            Des dels inicis de la vida humana hi ha hagut un esforç permanent per garantir-ne la supervivència. L’aparició i evolució del cervell humà, ha fet possible una modalitat en la dinàmica de la supervivència molt diferent de la de gairebé tots els altres animals. Ha fet possible a l’ésser humà, en la seva lluita per la supervivència, que hagi pogut interposar entre ell i la Natura uns intermediaris que facilitin l’èxit de la seva lluita: les eines. No és l’únic animal en utilitzar aquest recurs, és cert, però sí que és el que l’ha emprat de manera més sistemàtica, general i efectiva a escala global, amb un impacte incommensurable sobre el medi natural. Per descomptat que les eines no són l’únic recurs a disposició. Hi ha un altre recurs o facultat, previ, més general que, a més de possibilitar també la fabricació d’eines, obre la disposició a obtenir nous recursos per a la supervivència: és el coneixement. L’agricultura i la ramaderia del Neolític en són proves evidents i conseqüència innegable d’aquest recurs.

            Al llarg de mil·lennis aquestes pautes de supervivència han acabat produint canvis transcendentals en la vida d’un nombre immens d’individus humans. Així que eines i recursos han anat progressant tant fins al dia d’avui que, per a gran part de la humanitat, la lluita per la supervivència biològica diària no és un objectiu inexcusable en absolut.

            A mesura que la garantia de la supervivència biològica es va anar consolidant, l’atenció permanent cap a aquesta necessitat es va anar orientant i desplaçant cap a objectius diferents. Un d’ells, és clar (que es retroalimenta), és el coneixement. El coneixement del medi natural i el d’altres qüestions no lligades de manera directa amb el medi. Aquesta qüestió la deixem ara de banda per centrar-nos en un altre objectiu, molt primari i espontani, que de manera creixent va anar guanyant presència en la vida individual i col·lectiva: la presència del temps lliure. Temps lliure per no haver d’estar pendent i concentrat de manera exclusiva en la supervivència (alimentació, protecció…).

            En les societats industrials occidentals, a partir de la segona meitat del s.XX, posseir més o menys temps lliure es posà a l’abast de la majoria de la població, propulsat, com mai no ho havia estat tant, per l’anomenada societat del benestar.

            De bell antuvi tots estem disposats a acceptar que tenir temps lliure significa tenir temps per fer allò que t’abelleixi de fer. Però en aquestes mateixes societats no queda pas massa clar que fer tot allò que t’abelleixi signifiqui tenir temps lliure. De fet, hom podria objectar que, en l’evolució de les societat actuals, tenir temps lliure ha acabat significant, de manera insospitada i contradictòria, dedicar-se a activitats que no et deixen temps lliure. En aquest sentit, hom podria concloure que allò que t’abelleixi de fer no equival a tenir temps lliure.

            Però, aleshores, què voldria dir “temps lliure”? i per quina raó caldria tenir temps lliure? “Temps lliure” hauria de voler dir absència total d’activitat? A més, des d’un punt de vista estricte i absolut és possible estar sense realitzar cap mena d’activitat?

            Des d’aquest perspectiva, no sembla pas possible que en algun moment del dia puguem estar sense cap mena d’activitat, sigui física, manual i mental, intel·lectual. Si això és veritat, aleshores sembla que “temps lliure” no equival a absència d’activitat, a no fer, literalment, res.

            Aleshores, arribats a aquest punt, quina activitat hauríem de considerar pròpia o sinònim del temps lliure? Però abans, potser, caldria escatir aquella altra pregunta formulada més amunt: per què cal tenir temps lliure? De fet, el problema sorgeix quan intentem aïllar o independitzar aquests dos conceptes: el de la necessitat de temps lliure i el de l’activitat a realitzar.

            El sentit comú sembla indicar que tenir temps lliure és necessari per a l’individu. Però tal afirmació té validesa fora d’un context professional/laboral? En el món industrialitzat, la majoria d’activitats professionals, si no totes, no apunten de manera directa cap a l’objectiu de la supervivència. Això deu produir l’efecte que l’individu no les reconegui com a activitats que responguin a una necessitat pròpia, de manera íntima, ni s’hi acabi d’identificar. El treballador, el professional o l’empresari, malgrat que pugui trobar-hi moltes compensacions, potser no acaba de reconèixer-s’hi de, manera personal, en elles. En conseqüència, sembla lògic i sensat que experimenti sovint la necessitat de desentendre-se’n, ni que sigui de manera breu. Fins i tot l’individu que obté compensacions que li permetin valorar de manera positiva la seva activitat pot acabar tenint la necessitat d’establir-hi pauses.

            Per descomptat que la fatiga física i/o mental pot acabar acompanyant qualsevol mena d’activitat, i que això sol ja explica la necessitat de tals pauses més curtes o més llargues. I aquesta deu ser una circumstància ineludible tant per al professional del món industrial com per al caçador/recol·lector de les societats més primitives.

            El concepte de “temps lliure”, doncs, s’esmuny entre propòsits que en busquin una concreció o un sentit concís. És experimentat com a necessitat segurament en tota mena de societat, però no és gens fàcil de trobar-ne una o unes referències clares.

            Probablement, tenir temps lliure tingui alguna relació amb temes tocats línies amunt. Sobretot amb el tema del suposat sentit de la vida i el tema de l’entreteniment a què hom recorre.

            Ja hem vist que la condició de volva viva enmig de l’oceà còsmic i de la seva durada tan breu en termes cosmològics, fa que haguem de limitar el suposat sentit de la carrera vital humana dins del termenal reduït de la vida social i de les activitats i objectius que l’individu hi desplegui i s’hi proposi. Fora d’aquí, hem vist que la vida de l’individu, humà o no humà, no és gaire més que un petit viaducte per facilitar que la continuïtat de la vida es perpetuï en altres organismes i individus, a mode de més volves plenes de vida. O sigui que la recerca de sentit de la vida de l’individu, lligada a l’acceptació d’aquesta condició, no permet arribar a gaire més conclusions que la de constatar i afirmar que l’individu és només aquell instant al servei del trànsit de la vida en l’Univers. I que l’individu, més enllà d’això, a nivell còsmic no pot presumir de tenir-hi cap altra funció ni protagonisme.

            En resposta a això l’individu humà, separant-se en bona mesura del context de la Natura, es veu empès a desplegar tota una sèrie d’accions i activitats en el medi social que, a la fi, serveixen per inventar-se un sentit o sentits per a la pròpia trajectòria vital. Dèiem que aquestes activitats tenen un doble efecte balsàmic, en el sentit que alliberen de pessimisme còsmic la seva situació i, a més, permeten la il·lusió de generar, d’inventar-se, sentits.

            Doncs bé, poques opcions més li queden al temps lliure per trobar un àmbit en què pugui la seva presència quedi garantida: girar la mirada cap a la condició còsmica i convertir aquell provable pessimisme en el seu contrari: la percepció i la constatació de la pròpia realitat còsmica com a oportunitat de celebració, agraïment i admiració (amb la fortuna prèvia, és clar, de poder gaudir d’un cert benestar material). Una mica en sintonia amb afirmacions que alguns corrents de pensament anomenaven la sincronia individual amb el Cosmos o, segons algunes tècniques de meditació, la consciència i percepció constant del moment present, d’instant ple de vida. Hom pot clamar que aquesta opció li sembli ben poca cosa. I ho és del tot, però, en el fons, deu ser, ben segur, tot el que tenim a mans.