A les acaballes de la dictadura espanyola del general Primo de Rivera, Gaziel, dedicà uns quants articles, amb un to volgudament incendiari, a manifestar temença, poc entusiasme i desconfiança per les proclames espanyoles d’establir una república i una Constitució. Aquesta era un valoració que repetí en diversos articles a La Vanguardia, i ho féu al llarg de l’any i pocs mesos més des de la caiguda de la dictadura i dimissió d’aquell militar fins a la proclamació de la República el 1931. I com a mostra representativa de tal interès i preocupació, el lector pot consultar l’hemeroteca d’aquell diari, localitzant i llegint-hi l’article “Se necesita un milagro”, publicat el 25/07/1930.

El fet és que Gaziel denunciava com a cosa insensata, per impossible, la proposta d’un règim republicà, democràtic, per a Espanya. I quina alternativa, doncs, devia preferir Gaziel per al país, en aquell moment?: una altra administració dictatorial, absolutista, militar, com les freqüents i innombrables administracions d’aquest caire que s’havien imposat i succeït a Espanya des del final de la guerra de francès (llevat del parèntesi efímer de la Primera República espanyola)?

No sabem què respondria a això l’escriptor, que fou durant força anys director col·legiat (i després únic) de La Vanguardia. Però el que sí que sabem són les raons que donava per manifestar tan poca il·lusió i convicció per un règim democràtic a Espanya. De fet, en aquell article concretava especialment la seva denúncia referint-se al poble català, per acabar, després, demanant-se, de manera sibil·lina, que si a Catalunya i a Barcelona hi havia una tan greu mancança de requisits per fer possible tal sistema polític, què calia pensar de la resta d’Espanya: Múrcia, Extremadura, Castella, Andalusia…, on el caràcter rural de la vida de llurs pobladors (privades aquestes terres, en aquell moment, de vida industrial), encara feia més impossible el debat polític i ideològic essencial per a la vida d’un règim democràtic (propi, ell creia, de societats industrialitzades).

El seu lament consistia fonamentalment a denunciar la inexistència palesa d’opinió política de l’estament que hauria d’acabar constituint l’electorat: no hi ha votants, escrivia, amb opinió política suficient per exercir un vot rellevant i transcendental per a la gestió política del país. La ignorància en aquest camp, el desinterès, la motivació nul·la, l’apatia mil·lenària populars converteixen qualsevol projecte democràtic en una ficció, en un miratge que alguna elit social promou, però que no pot acabar en res més que en un escarni delirant. El resultat de tal experiment no podria ser altra cosa que posar el país en mans de corruptes i grups de pressió que manejarien el país d’acord amb les seves preferències personals i sectorials (si veiés la situació actual d’aquest aspecte!).

No entrarem ara a detallar el text de l’article de Gaziel. Però sí que ens resulta útil a l’hora de demanar-nos si els inacabables casos de corrupció de càrrecs polítics i institucionals que actualment amaren la geografia espanyola són encara resultat d’aquella suposada mancança de preparació política que el periodista atribuïa a l’electorat del país.

La llista de causes judicials i processos oberts, alguns ja tancats, de corrupció política i institucional no és la coronació d’altra cosa que de la indecència política d’un país. Actualment, a inicis del segon decenni del s.XXI hi ha un llistat de gairebé un miler de càrrecs públics a tota Espanya que han estat encausats per corrupció (algun d’ells a la fi lliures de culpabilitat i la major part trobats culpables), a aquí cal afegir-hi casos de corrupció lligats a càrrecs institucionals. El llistat exacte i complet requeriria una feina de recerca que ara, potser, no interessa, però aquest fet revela una situació dramàtica en la gestió pública d’un país en què, com denunciava Gaziel, el poble governat té, a l’hora de la veritat, una actuació completament secundària, si és que arriba a tenir-ne alguna.

No és només que el ciutadà ras no disposi de capacitat i voluntat per establir control sobre l’acció pública dels representants polítics, no és que aquest representants vinguin afectats per un tarannà d’indecència tan intens que els impedeixi d’entendre (i per tant, d’acceptar o rebutjar) que tot càrrec polític és un servei al país, i no justament a la inversa, no és només que les arques i finances públiques són una ocasió d’espoliació i robatori aprofitada unes personalitats mancades de decència (no n’és, per desgràcia, un cas únic i exclusiu, sinó tot el contrari, el cas paradigmàtic del polític aragonès Luís Roldan, director de la Guàrdia Civil en el període 1986-1993, l’encausament del qual dugué a llum pública les raons per les quals ell havia decidit incorporar-se al món de la gestió política i pública: para mangonear, segons les seves pròpies paraules contingudes en el sumari), no és només un d’aquest o algun altre element que pugui donar raó de les causes que promouen la idea de l’activitat política i institucional com a escenari on hi resulta possible la pràctica de la picaresca, actitud que el mateix Gaziel donava com consusbstancial del tarannà hispànic. És tot un conjunt de condicionants de psicologia social, de trajectòria històrica i política d’un país on la tradició democràtica, la consciència de col·lectivitat, la idea de col·laboració i servei a aquesta col·lectivitat encara ha de fer un llarg camí d’aprenentatge i de pràctica.

El nombre elevat de polítics espanyols que s’omplen la boca sovint de conceptes com el d’estat de dret i de Constitució per, en el moment present, desqualificar el procés sobiranista català, descobreix la realitat efímera i el pes minúscul que tenen aquells conceptes en la gestió pública d’un país, i que per això, a mode de compensació, convé abrandar-los tan sovint. Només cal comparar aquestes proclames de fervor constitucionalista amb les que es donen en altres estats europeus de llarga tradició democràtica, on aquests discursos i recursos hi resulta pràcticament nuls, de tan garantits i insondables que hi resulten.

Gaziel denunciava que el poble (la ciutadania diríem avui) no vol saber res de política: una immensa polseguera de ruralia, una massa immensa d’electors que no opinen res, ni saben res, ni creuen en res, ni desitgen altra cosa que vegetar de la millor manera possible. Ningú no té ganes de votar ningú, perquè opinen que tot és farsa i farsants, aquesta és llur íntima convicció. Per això Gaziel sentenciava que a Espanya la política no és encara una qüestió de vots, sinó un problema de cultura intel·lectual i material. Espanya, reblava, és un país que ha de construir un Parlament sense opinió pública, ha de fer política sense haver fet cultura.

Què diria, Gaziel, ara, davant de la llista colossal de causes actuals obertes contra els casos de corrupció política, d’una punta a l’altra d’Espanya, en què tots els partits polítics que han accedit a alguna mena de control municipal, autonòmic o estatal n’han quedat esquitxats, si no, amarats del tot? És aquesta una dinàmica que forma part inherent de la idiosincràsia privada i col·lectiva del país? Pragmàtics, espavilats, murris… quina opacitat ètica tan espessa arriben a arrossegar que no els permet adonar-se quan entren als dominis de la delinqüència? És un país on la política de la delinqüència esdevé delinqüència de la política? La política entesa com posar el país al seu propi servei personal és conseqüència d’un desvari inevitable d’aquella manca de cultura, que denunciava Gaziel? És expressió i senyal inequívoc, aquesta indecència practicada a bastament per primers càrrecs polítics i institucionals, de mancança tràgica de cultura moral de la mateixa població?