Desembre de 2016

            Qui més, qui menys, tothom ha sentit un dia o altre l’impacte psicològic, fisiològic, espiritual… que pot causar de manera trasbalsadora la visió contemplació, lectura o coneixent d’alguna notícia, situació, episodi o imatge. Per més que hom estigui al cas de determinades situacions, hi ha moments que la sola visió instantània d’un fet d’aquestes mateixes situacions pot desencadenar efectes que inciten, enfonsen, enalteixen o deprimeixen fins a límits inesperats l’ànima de qualsevol persona.

            La ciutat siriana d’Alep ha estat, segurament, l’episodi més tràgic de la guerra d’aquell país, l’inici més esborronador per als primers passos dins de la nova centúria (quin inici!), la petja més funesta, calamitosa i deplorable que la col·lectivitat humana pot deixar i causar en sòl planetari. Pels corresponsals informadors de la guerra d’aquell país hem sabut que el bombardeig que el règim sirià hi ha practicat forma part de les tàctiques d’anorreament i destrucció humanes més cruels que hom pugui dispensar: helicòpters carregats amb bidons de cru, omplerts a vessar d’explosius, han estat llançats amb perversitat imperdonable sobre les cases dels ciutadans d’Alep. La destrucció hi ha estat gairebé total: gent de totes les edats morint destrossats o aixafats per l’ensorrament d’edificis. És igual que es tractés d’escoles, hospitals, habitatges particulars…

            Doncs bé, la premsa divulgà la imatge esgarrifosa d’un nen posant les mans sobre el cos d’un cadàver (probablement el cos d’un familiar molt proper seu: pare o mare), els ulls esbatanats i amb un plor desesperat, amb una expressió d’incomprensió total davant d’una situació per a la qual no té cap altra resposta fisiològica, biològica, que un plor i un bram desolat. L’espant de les explosions recents damunt del sostre de casa o de casa del veí li resulten encara aterridores. Hi ha uns quants adults que li posen la mà a les espatlles volent fer costat a l’infant trasbalsat, però en la cara del nen hi ha l’expressió insondable de la inextricable misèria que la vida humana és capaç d’atènyer i produir. Qui tingui prop seu infants, fills o néts, pot reconèixer de manera ocasional aquesta expressió en ells davant de situacions i fets innocus que colpegen l’ànima d’un nen, però aquí l’expressió del rostre infantil és resultat de l’agressió més crua amb què l’existència pot amarar la vida d’un individu, i encara més, ara, d’un individu que no ha pogut arribar encara a desplegar cap mena de mecanisme de comprensió o de resignació que li pugui atorgar alguna facilitat vital.

            La massacre d’Alep, és un capítol darrer d’una llarga sèrie de fets i situacions que tenyeixen massa la trajectòria humana sobre el planeta i en fa encara més terrible, dramàtica i pessimista la contemplació de la dilatada correntia històrica que ha precedit el moment actual, amarant, de forma inexorable, de pinzellades apocalíptiques i nihilistes tot esforç per albirar la continuació, si és que pot durar massa, de tal trajectòria.

            El pessimisme burxa de manera incontestable la mateixa concepció de la presència humana en el planeta i obre la porta a anàlisis i especulacions més desesperançades i fatídiques sobre el sentit de tal presència.

I és que l’enganyifa i trampa més grossa que ha estat capaç de produir la dilatada evolució de la vida al llarg i ample de l’Univers, des de l’ésser viu més simple fins a l’organisme més complex, sembla ser la generació i aparició de la criatura que nosaltres anomenem ésser humà. Una veritable ensarronada, un engany despietat (o potser un assaig fallit?), un desdeny malvat resultat de dinàmiques i equilibris còsmics, misteris insondables del tot inextricables, ara per ara.

Aquesta decepció terrible, i retret conseqüent, no queda justificada només per la constatació, sovint escruixidora, de tantes pautes i dinàmiques perverses que les col·lectivitats organitzades per aquesta criatura han estat capaces d’endegar al llarg de la Història, obsedides per una sublimació bàrbara de la mà del sadisme, l’atrocitat, l’egoisme i la capacitat de destrucció cada vegada més esfereïdora: l’exaltació del poder com a valor suprem. Però, no és únicament per una errada, com aquesta, tan fenomenal, que aquesta decepció pot arribar a prendre o pren tanta rellevància, sinó també per situacions que amaren la petjada i la pròpia presència de la criatura humana sobre aquest planeta i, encara abans d’això, per causa també dels desconcertants i inexorables condicionants que dominen el creixement i l’expansió de tota forma vida.

No pot ser que no hi hagi, aquí, algun error de disseny d’ordre biològic, de programació, que acompanyi i tenyeixi de manera tan malaurada la generació i evolució universal de les formes vives (si més no, de les que coneixem).

Com es pot entendre, si no, un cas tan constant en la Història, com el recent i terrible episodi de la destrucció de la ciutat siriana d’Alep? La tragèdia humana, la insondable i criminal beneiteria que hom hi ha abocat en els darrers anys de la guerra civil d’aquell país és un cas entre tants altres idèntics i incomptables (Gernica, Srebrenica, Sarajevo…) del fenomen de l’animal humà obsés per l’obtenció i manteniment de poder.

La passió humana inexhaurible, i impossible d’estroncar, pel control i domini socials porta la trajectòria de la nostra espècie encara força més lluny dels arguments maquiavèl·lics, que un dia postularen amb cinisme l’estratègia que ha de practicar un governant per mantenir i personificar el poder.

El fet és que si hi ha alguna diferència qualitativa entre un individu humà i un de no humà, possiblement sigui que l’humà té consciència de la realitat que l’envolta i, encara més important, autoconsciència. És a dir, té coneixement o percepció de si mateix com a ésser viu, com a una part (insignificant, però) de l’univers. Aquesta capacitat essencial de l’individu humà seria resultat d’una sèrie de mutacions i canvis quantitatius experimentats pels membres d’aquesta espècie. No cal ara entretenir-se a analitzar i detallar factors i fonaments biològics i orgànics de tal resultat. És igual, el resultat és aquest: un individu que es percep a si mateix com a ésser viu.

Aquest és un fet d’una transcendència aclaparadora: té un paper determinant en el rumb de la vida individual dels membres d’aquesta espècie, així com també en les col·lectivitats generades per aquests individus. Algunes de les conseqüències, entre moltes altres, que han fet possible aquell salt qualitatiu podrien ser ben bé l’emergència del món del coneixement científic i el món de l’art i la cultura. Aquestes serien unes realitats que acabarien prenent rumbs en procés progressiu d’autojustificació. El món de la cultura i l’art, per exemple, s’hauria anant desprenent, al llarg de la Història humana, de referències i sentits exteriors a ell mateix, esdevenint de manera progressiva, ells mateixos, la pròpia referència.

El drama tràgic, però, de l’autoconsciència és que ella mateix es fa sabedora del seu anorreament indefectible (la mort biològica, més aviat o més tard), la seva dissipació, la seva negació i desaparició en el medi còsmic que l’ha feta possible. L’autoconsciència és també consciència de desactivació, desaparició i anihilament irremissibles.

A més d’aquesta terrible constatació, la vida concretada en cinquanta mil més possibles formes simples i orgàniques mostra ja des de bon començament una pauta tan contradictòria com delirant, que es pot concretar en aquesta sentència de validesa còmica: la vida es desplega destruint vida! A aquell miracle de l’aparició de l’autoconsciència, condemnada a l’anorreament, cal afegir-hi, doncs, aquesta altra condició, també igualment inextricable, de la propagació de la vida.

I és que només els éssers de regne vegetal poden mantenir-se com a éssers vius consumint o absorbint energia a partir de realitats inertes. No necessiten destruir per mantenir-se en vida. Altra cosa, ben diferent és el comportament de les formes simples o orgàniques del regne animal que, per mantenir-se com a tals necessiten absorbir l’energia vital i indispensable per a elles a partir d’altres éssers vius i, en la majoria dels casos, això ho aconsegueixen destruint aquests éssers vius: si no destrueixen vida no poden mantenir-s’hi, ni desplegar, ni escampar la seva. Aquesta és, doncs, una altra constatació astoradora: si no hi ha destrucció de vida, la vida no és possible!

La pregunta, aleshores, seria aquesta: amb uns fonaments biològics tan delirants, com es poden neutralitzar els tràgics desvaris en què incorren col·lectivitats humanes com les protagonistes de la tragèdia d’Alep?

Qualsevol crític social, qualsevol analista polític pot ridiculitzar amb molta facilitat especulacions com les assajades en aquest text. I no només perquè aquestes ratlles van amarades d’afirmacions i especulacions per a les quals no resulta gens fàcil ¾si no impossible del tot¾ d’aplicar-hi cap mena de contrastació científica, sinó perquè han omès la referència a causes materials, socials i econòmiques pròximes, immediates, a accions i tragèdies com la de la guerra de Síria, de la catàstrofe d’Alep i de la mateixa tràgica escena d’aquell nen dramàticament foraviat pels efectes de la crueltat bèl·lica que amara els primers anys de la seva vida.

Una anàlisi d’aquestes causes materials de la tragèdia requereix més espai i temps d’anàlisi més enllà del que ara ens sembla convenient dedicar-hi, però no es pot obviar el fet que aquestes causes materials constitueixen el plec d’elements immediatament propers al drama de la guerra de Síria i d’Alep. En definitiva són, encara més, elements que reblonen amb sadisme i perversitat aquella tessitura que ens sembla descobrir en la identitat humana (consciència, autoconsciència, destrucció de vida) i en la seva Història. Si la vida de la criatura humana obre tants interrogants, sospites, decepcions i desconfiances, allò que ha arrancat el plor desesperat de l’infant d’Alep resulta ser corol·lari i sentència d’un misteri tan inextricable com tràgic.