Al cap de setmana de la primera setmana de novembre s’han produït detonants declaracions per part de dues persones que acaparen cada vegada més l’atenció del, lector, de l’oïent… Primer per boca de la polèmica i sovint hostilitzada d’Anna Gabriel en el marc del Fòrum de Lluites compartides (5/11/2016), i després per declaracions del Papa Francesc a propòsit de la tragèdia dels immigrants a Lampedusa (3/11/2018)

 L’Anna Gabriel, pobreta, presentada tan sovint com veritable diable anticapitalista i antisistema, alça la veu al Fòrum de Lluites compartides, denunciant els trenta-dos mil milions d’euros que hi ha dipositats en la butxaca de vint-i-set catalans. Molts lectors, em sembla que no s’han adonat de la intensa tasca pastoral que desplega amb amor la diputada antisistema no en denunciar aquest fet o aquesta situació, sinó per la preocupació per la salvació transcendental d’aquestes vint-i-set persones.

Els cristians coneixem la manifestació evangèlica sobre la immensa dificultat, sinó impossibilitat, que té la gent rica per entrar al Regne del Cels. És indubtable que l’Anna Gabriel surt a posar remei a aquesta condemna evangèlica proposant una elegant solució: pujar un setze per cent la tributació d’aquestes vint-i-set persones, cosa que hauria de tallar en sec les retallades pressupostàries destinades a la sanitat i educació catalanes.

La jugada és magnífica: els rics, agraïts, exercirien una misericordiosa pietat envers els pobres, especialment els pobres necessitats de serveis sanitaris i d’educació i, a canvi, se’ls obriria de bat a bat les portes del Regne de Cel. Un acte d’almoina, com aquest, sobretot a gran escala, segur que hauria de ser molt ben vist i ben considerat pel venerat guardià de les Portes. L’Anna Gabriel proposa, doncs, una mesura que hauria de satisfer tothom. Realment té mala llet l’Anna, no? “Mala llet” també vol dir, en català, “mala sort”. Perquè no té mala sort una persona que preocupant-se per tots, rics i pobres, acontenta tothom i que, en canvi, se la presenti com a extremista i radical anti-tot?

 L’altra declaració, esplèndida, sinó esbalaïdora, és la feta recentment pel Papa Francesc, clamant amb dol i emoció la vergonya que sent per tanta inhibició i desmotivació europea a l’hora d’impedir el desastre del naufragis de tants africans en ple Mediterrani. El Papa és un home que viu presoner, pobret, també, de la seva impotència per posar en mans dels pobres llançats a l’emigració. Tan a mà que té ell mateix mitjans per pal·liar la situació que li produeix tanta vergonya .Tanta capacitat pal·liativa que té ell en presidir un petit estat, el Vaticà, farcit de riquesa, propietats, tota mena de patrimoni, que tan bé podria alleugerir la situació de molts emigrants, no només perquè no morissin en la seva escapatòria desesperada, sinó per posar condicions de riquesa i benestar en els seus propis llocs d’origen. I si no, a la mateixa plaça de Sant Pere del Vaticà s’hi podria instal·lar un gran i ben equipat centre d’acolliment d’immigrants, mentre tot l’Estat, el Vaticà, gestionaria la integració dels necessitats immigrants en algun altre Estat o promouria i coordinaria els ajuts econòmics, l’almoina, la compassió, que precisen els països d’origen de tals immigrants. Quina vergonya no poder fer res, no? El Pastor mundial d’ovelles esgarriades té tota la raó en lamentar-se’n.

En acabar, hom sent que tot això ens afecta igualment a tants: qui és ric i qui és pobre? Quin és el llindar de riquesa que serveix per obrir o tancar les Portes del Cel? És un llindar absolut o relatiu? Essent un més pobre o més ric que altres, ho és també, ric o pobre, en termes absoluts? L’Evangeli hauria d’haver concretat més, no us ho sembla? Mmmm, llàstima. L’Anna Gabriel i el Papa Francesc podrien parlar amb major propietat i precisió.

Disculpes pels sarcasmes.