Amb quin acudit m’han sortit els militants de la CUP: treure o enderrocar el monument barceloní a Colom!

És un estirabot divertidíssim (millor fer servir aquest superlatiu, que d’altres). Qui més qui menys s’hi ha enganxat, de manera expressa o implícita, a dir la seva, sigui a favor o en contra. A nivell popular hi ha hagut reaccions de tota mena: que si el monument ha esdevingut una icona de la gran ciutat catalana, que forma part de la història de la ciutat i del país, que si és un valor d’atracció per a visitants, que si des d’un punt de vista turístic és un estímul a l’afluència de visitants encuriosits, que allò que ha esdevingut una imatge per una tradició estètica de la ciutat s’ha de mantenir i protegir…, etc., etc.

Des d’un punt de vista cronològic, el monument arriba ja gairebé als cent cinquanta anys de vida, i defensar el seu enderrocament, és vist per molta gent com una incòmoda proposta de gent que no té altres dedicacions i preferències que pentinar el gat.

Tots aquests arguments i contra-arguments són respectables i tan rotunds com d’actualitat innegable i, a mesura que la Història vagi fent via, potser encara s’hi tornaran més, llevat que…

La proposta de la CUP (més enllà de la seva justificació, oportunitat o conveniència, de la qual no vull discutir-ne llur validesa ni conveniència) posa sobre la taula el pes creixent (encara que no tingui, de moment, pes suficient) de la reflexió ètica sobre la Història de la humanitat, i dels objectius ètics que hom pot estimar convenients per al seu futur.

Algú pot retreure, però, que si s’haguessin de fer desaparèixer tots els monuments i testimonis escultòrics, arquitectònics…, artístics del món que parlen o recorden un passat d’opressió, de brutalitat, d’episodis sanguinaris, de violència i bestialitat de la nostra espècie animal…, quina pèrdua tan incommensurable pel patrimoni cultural històric es produiria, no és veritat? Però aquesta voluntat també indicaria una fita nova, podria se senyal de disposició a no acceptar ni tolerar episodis degradants de la humanitat, que poden haver estat excusa o oportunitat (directa o no) del bastiment de tals recordatoris fets patrimoni cultural.

La proposta incòmoda sobre el monument a Colom (com es podria també proferir a propòsit del Colosseu…, per dir-ne només un altre) és la continuïtat d’una consciència ètica que va fent el seu camí, poc a poc, és veritat, però el va fent. Ho demostra el fet que avui tothom pot resistir, ni que sigui amb esgarrifances, la visualització televisiva dels resultats dels bombardeigs sobre hospital d’Alep (Síria), però probablement la comunitat humana actual no podria assistir ni resistir un espectacle com els que se celebraven en alguns amfiteatres romans. És poc, encara, però la consciència ètica va fent camí.

Un estadi de la humanitat sense monuments i recordatoris d’episodis sanguinaris i degradants voldria dir alguna cosa de profit. M’hauran de perdonar arqueòlegs, arquitectes i restauradors patrimonialistes.