He fet servir aquests termes de l’anglès alguna altra vegada, però les oportunitats i increpacions per repetir-los són irresistibles.

En molts polítics, periodistes i comentaristes polítics surt de manera recurrent l’argument de desqualificar les pretensions independentistes catalanes adduint que la Constitució espanyola proclama la indissolubilitat de l’Estat d’Espanya (o de la nació, o del país…).

És un argument que sembla potent i molt productiu, perquè de seguida hom sol referir-se al redactat constitucional dels EUA, que ve a dir el mateix (probablement ho diguin les constitucions polítiques de molts altres Estats). I si ho diuen els EUA…, on es podria trobar major prestigi polític i escalf ideològic que al costat de la major potència política, econòmica, militar…, del món? (el senyor Aznar va ser el més entusiasta practicant d’aquesta actitud, a l’hora d’apuntar Espanya a la guerra de l’Irak que va promoure George Bush).

Doncs bé, els mots wishful thinking, el fan servir els anglòfons per denunciar el discurs d’una persona que confon la realitat tal com és amb la que ell desitjaria.

Quan hi ha persones i textos polítics que parlen de la indissolubilitat d’algun aspecte d’una determinada col·lectivitat social, exhibeixen, en el millor dels casos, pura niciesa intel·lectual. I sempre comporta una perversió disparada contra una suposada beneiteria mental que considerarien pròpia de la ciutadania.

Com pot ser que algú cregui que el redactat d’una Constitució expressa coses d’una veritat absoluta, indiscutible, al marge dels interessos dels seus redactors?

Quan aquest “algú” es veu obligat a d’admetre, si us plau per força, aquest darrer fet, aleshores recorre a l’argument de dir que, en tot cas, una Constitució s’ha de canviar d’acord amb la voluntat d’una majoria de la col·lectivitat. Aquesta és una altra fal·làcia que cal denunciar, perquè si una Constitució nega els drets d’una minoria, no cal que la majoria decideixi res: s’ha de reparar tal greuge i ja està! I és que la Constitució de qualsevol Estat polític no és gaire cosa més que l’institucionalització dels interessos dels membres d’una determinada col·lectivitat.

A nivell de simple digressió, es pot ben bé afirmar que el concepte d’indissolubilitat no és atribuïble a cap realitat social o política. Ni tan sols als mateixos Drets Humans (la Història passada i present de la Humanitat ho deixa ben palès). Potser, ni tan sols en la pròpia Natura no hi hagi res (si és que n’hi ha alguna de cosa) que acompleixi tal qualitat. Un Estat polític no pot ser mai indissoluble mentre no ho permetin els qui en controlen el poder. És igual que sigui sublimat, projectat i proclamat en lleis fonamentals de tal Estat.

La suposada i proclamada indissolubilitat d’un Estat, no pertany a la seva realitat social o geogràfica, sinó només a la realitat d’allò que a alguns els agradaria que fos. Però és que resulta que, per sort o per desgràcia, les coses no solen ser, en la realitat, com ens agradaria que fossin, a menys que hom practiqui el dogmàtic wishful thinking.

Com a pal·liatiu, resulta força recomanable tenir aquella precaució que el mateix Gaziel jove practicava i promovia: la de la moral de la inestabilitat, que l’armava de resistència davant de l’adversitat, per quan les coses no eren com hagués volgut que fossin.

Anuncis