Antoni Batista i Viladrich, periodista, doctor en ciències de l’educació… ha participat en un debat dels Matins de TV3 (20/09/2016) i ha parlat del llibre que va publicar el 2015 Otegi, la força de la pau. El que crida l’atenció d’aquest periodista ha estat la seva consideració del procés sobiranista desplegat a Catalunya.

Cal avisar, abans d’entrar en l’afirmació que ocupa l’interès d’aquestes línies, que el senyor Batista ha reconegut de manera palesa, explícita, que és un entès en política basca, però que, en canvi, no hi entén res en política catalana i que cada vegada l’interessa menys. La qüestió és que, per al senyor Batista, els bascos practiquen una política tangible, en canvi a Catalunya divaguem pel cel de les oques.

Resulta que el senyor Batista, fent gala d’una acurada visió de molts problemes que afecten la societat catalana, n’ha nomenat uns quants. Ha parlat de com li afecta el funcionament dels trens a Catalunya, essent-ne ell, com n’és, usuari, ha fet referència al servei de Càrites a Catalunya i al seu servei d’ajut a moltes persones amb dificultats d’alimentació i de roba per vestir-se, ha parlat també del funcionament alentit de la Seguretat Social, per a frustració i indignació de persones que, com és també el seu mateix cas, porten mesos esperant un simple diagnòstic… El senyor Batista afirma que potser sí la solució seria una república catalana independent, però, mentrestant, com va el país? Troba a faltar un govern del dia a dia. I, en aquest sentit, diu, troba que hi ha desgovern (a Catalunya, a Espanya també, però per altres raons).

El discurs concís del senyor Batista permet obtenir conclusions, que potser no serien les que ell mateix voldria promoure, però, de fet, amb una lògica força elemental, el sr Batista sembla que vingui a dir que ocupar-se políticament d’assolir la independència de Catalunya no és ocupar-se dels problemes del dia a dia de Catalunya. Si el senyor Batista vol insinuar o afirmar això, estaria donant a entendre que els polítics catalans haurien d’abandonar tal ocupació i dedicar-se al problemes reals del país? Perquè, què deu passar amb el món polític català: en ocupar-se de la qüestió sobiranista, no s’ocupa dels problemes reals de la ciutadania? O sigui, que els bascs no s’ocupen de la independència del seu país perquè primer volen ocupar-se dels problemes reals? I encara més, quan els quebequesos i escocesos i montenegrins s’ocupaven de la seva independència a assolir, es desocupaven dels seus problemes reals? I quan el 1920 els irlandesos s’ocupaven i aconseguiren la independència del país deixaven de banda el seus problemes reals?

O sigui, les aspiracions sobiranistes eleven la política catalana al cel de les oques.

Que curiós, però, que s’oblidi d’enviar el seu dictamen cap a l’altra banda del bloc sobiranista català i no retregui tal actitud al sector espanyolista del país, i no els digui: senyors polítics espanyols baixeu del cel de les oques, no us ocupeu ni us preocupeu de la qüestió sobiranista catalana, deixeu que els catalans vagin on vulgui, aquesta qüestió no és un problema real, vosaltres ocupeu-vos dels problemes reals de la pròpia Espanya!

Llàstima d’home, que s’hagi guardat a la butxaca un dictamen tan equànime!

Anuncis