El senyor jutge Grande-Marlaska, en una entrevista a TV3 (Matins TV3 15/09/2016), parlant sempre des del punt de vista que ell coneix tan bé, el món judicial, i amb tot el respecte pel procés sobiranista català, (que era el context dins del qual l’entrevistadora de la televisió l’interrogava) afirmà: “posar en tensió les institucions de l’Estat entre l’espasa i la paret és molt greu en un estat de dret”.

El senyor Grande-Marlaska tenia i té tota la raó del món quan afirma la situació problemàtica d’un estat de dret quan la ciutadania el sotmet a la tensió que denuncia el jutge.

Però el senyor Grande-Marlaska ha estalviat una puntualització que és fonamental. És a dir, ha formulat una veritat a mitges i les veritats a mitges solen ser un embut immens per on és possible abocar tota mena de demagògies. Per què, doncs, una veritat a mitges? Perquè hauria d’haver arrodonit la seva frase afirmant “posar en tensió les institucions de l‘Estat entre l’espasa i la paret és mol greu en un estat de dret com l’espanyol” És veritat, per una banda, que aquella tensió pot esdevenir un problema greu per a qualsevol tipus d’estat (fins i tot per als estats de fet, no només de dret), però també és veritat, per altra banda, que no tots els estats de dret son idèntics en el seu disseny polític, ni jurisdiccional, ni social, ni… I en les condicions de l’estat de dret espanyol, les institucions queden entre l’espasa i la paret, perquè aquest estat ha dissenyat i establert de determinada manera i en determinats llocs tals espasa i tal paret.

Que potser Canadà, Sèrbia/Montenegro i Regne Unit no són, igualment, estats de dret?

Si ho són, com és que les aspiracions independentistes d’un sector de les respectives poblacions no posen, ni han posat, ni poden posar les institucions del país entre l’espasa i la paret, tal com diu el senyor Grande-Marlaska que passa amb l’estat espanyol?

Algun dia, potser, serà possible i convenient que, al costat del Tribunal Europeu dels Drets Humans, n’hi figuri un que porti el nom de Tribunal Europeu dels Deures Humans. La seva tasca seria o serà la de garantir que persones, institucions, col·lectivitats i estats acompleixin els deures que els pertoca. Per a alguns estats de dret els resulta un deure haver de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació a qualsevol sector de la seva població que reclami tal dret, per a altres estats tal garantia no és entesa com a deure. I un estat de dret és i ha de ser, en definitiva, una col·lectivitat política que està plenament al cas dels seus deures envers la població. De tots. Si l’autodeterminació és un dret contemplat en la declaració de Drets Humans, l’observança del seu exercici no hauria de ser considerat un deure per aquell qui té el poder de concedir-ne el seu exercici?