La síndrome Roldan i la síndrome Barroso són dos estigmes que graven, per desgràcia, de manera feixuga, la condició de la política. I per a encara pitjor infortuni, ho fa des de la política de càrrecs d’alta volada fins a la més humil responsabilitat municipal, amb el descrèdit amb què la tasca política pot quedar envernissada sovint, segons opinions de la ciutadania.

Què tenen de comú aquestes dues expressions que emmascaren la dedicació política? doncs, per dir-ho en el mateixos termes amb què l’expolític Luís Roldan descrivia com a objectiu de la seva dedicació política: el “mangoneo”.

En català en podríem dir “martingala”, substantiu, aquest darrer, que hauríem de passar a forma gramatical verbal, cosa que no m’atreveixo a fer, per tal d’evitar el ridícul. Si adoptem la forma verbal castellana podríem utilitzar la forma verbal “mangonejar”, perquè té certa acceptació i ús estès. En canvi dir “martingelajar” “martinguejar” a part de mots incorrectes i no acceptats en la normativa catalana, semblen tocats d’un excés d’inventiva lingüística (habilitat que tampoc no em resulta pròpia). Mangonear, en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, té, entre altres, el sentit d’”aprofitar una situació privilegiada per obtenir avantatjosos guanys”.

Ara bé, aquests “avantatjosos guanys” poden fer-se realitat de dues maneres diferents: la més tosca seria la d’obtenir-los en ús i exercici simultani d’un càrrec polític. Acció que també podria associar-se al terme “malversació” o “prevaricació”. Aquesta seria, doncs, la qualitat o atribució més pròpia a la síndrome Roldan. En canvi, la síndrome Barroso implicaria una actuació política més sibil·lina, més distesa i endarrerida, menys palesa i, en definitiva menys denunciable en la gestió i preparació de les accions que poden comportar aquells sucosos avantatges per al polític expert en l’art de les martingales, perquè els guanys que hom obté, inscrits en aquesta modalitat de síndrome, queden posposats en el temps (són recaptats només uns pocs anys després de deixar el càrrec de polític que els ha generat) i costa més d’associar-los amb l’acció política desplegada pel protagonista de tal virtuosisme.

El cas de la síndrome Roldan correspon a un simple i clar acte de delinqüència. Un jutjat penal s’encarrega del cas i situació i n’estableix condemna i pena. Altra cosa és la qualitat i dimensió de tal condemna i pena, perquè per al cas d’aquest excàrrec polític l’objecte de la seva investigació i provada delinqüència no ha estat, en gran part, recuperat ni l’erari públic se n’ha refet. Ara, l’autor material del delicte ja ha acomplert la seva condemna.

El cas fa pensar en situacions semblants (només una mica semblants) que es produïen en la primera democràcia de la Història: la practicada a l’Atenes de s.V aC.

Allà era molt difícil cometre prevaricació, malversació o estafa pública, perquè la condició de “ciutadà” i la de “polític” eren practicades de manera permanent i simultània per tots els atenesos. Es tracta d’una democràcia directa en què qualsevol acció que impliqués una despesa o guany econòmic públic estava decidida i gestionada per tota la ciutadania reunida en assemblea. No era possible distingir entre ser “ciutadà” i “polític en actiu”, tots ho eren tot simultàniament. Doncs bé, en un cas de malversació o delicte contra l’estat, el culpable podia ser (entre altres penes) condemnat a l’ostracisme (expulsat de la ciutat) i tots els seus béns quedaven automàticament expropiats i propietat d’aquest l’estat. Tot i amb això la pràctica fraudulenta, immoral o indigna d’alguns o molts d’aquells ciutadans/polítics, en exercici del seu dret a legislar, executar o jutjar, devia ser cosa no poc freqüent, reprovable i deshonesta, perquè Sòcrates, en el seu judici en què fou condemnat a mort, s’excusa de no haver volgut dedicar-se activament a la política justament per no incórrer en tantes accions d’odre polític que ell considerava moralment reprovables i condemnables, en què incorrien algun ciutadans, justament aquells mateixos que ara volien condemnar-lo a mort.

Si el que deia Sòcrates és cert, en relació a l’acció del polític, voldria dir tot plegat que les síndromes a què venim fent referència són estigma de molta solera i propis d’una manera de fer en el camp de la gestió pública, molt difícil d’erradicar. La desconfiança ciutadana i popular, doncs, en el polítics i les seves accions no seria, ai!, cosa recent ni seria cap prejudici gratuït.

Ara bé, la síndrome Barroso té uns trets diferents de l’altra síndrome. Aquí no es tracta de cap fet delictiu. L’acció perpetrada per Durao Barroso no vulnera la legalitat de cap disposició de la Unió Europea. Però allò que aquí esdevé un interrogant i sospita cruel i extrem és preguntar-se si, en casos com aquest, legalitat i moralitat encaixen de manera òptima l’una amb l’altra?

Per quina raó o amb quin objectiu la legislació europea estima i estableix que el càrrec de comissari, com el que ocupava el portuguès, ha de tenir una recompensa monetària vitalícia de 18.000,- euros mensual a partir de moment (seixanta cinc anys) en què la persona que ocupa tal càrrec passa a situació de jubilació? Hom podria objectar, de seguida, que el servei públic d’un comissari europeu és de la màxima importància pública i requereix una intensa dedicació i que la Unió Europea requereix persones solvents i tècnicament idònies i ben preparades per a funcions públiques com la de l’excomissari. Una remuneració sucosa i vitalícia és una garantia d’estimular l’accés al càrrec a persones que apleguen tals condicions. La manera més sòlida de garantir la presència de persones de tals condicions és a través de gratificacions dineràries.

Aquesta possible resposta justificadora de les pensions o gratificacions vitalícies a un comissari europeu, es fonamenta en un pressupost que contamina de cinisme la mateixa constitució de la Unió Europea: el valor suprem és el monetari, i tot gira al voltant d’aquest valor i cal que sigui d’aquesta manera perquè no hi ha alternativa possible! La competència tècnica també és vista com un criteri important, i que un valor i altre es complementen i es reforcen mútuament.

Perquè, és clar, si no hi hagués remuneració a obtenir (sota la forma monetària que sigui), la Unió Europea no tindria cap altre objectiu, ni sentit, ni possibilitat de romandre constituïda i activa, no és així?

La síndrome Barroso revela la realitat d’una persona en què l’actitud de respecte i consideració ètica li és absent (de manera absoluta?). No li cal exigir-se a si mateix tal consideració: la legislació de l’entitat a qui serveix (la Unió Europea) li permet tenir emmudida qualsevol retret ètic en relació a les remuneracions econòmiques percebudes. La llei és la llei, no hem de ser més papistes que el Papa. Perquè si incorreguéssim en actituds hipercrítiques tot acabaria trastocat des dels seus fonaments, i caldria començar de cap i de nou. I, després, quina garantia hi hauria que les coses anirien d’altra manera? I és que si volguéssim ser tan crítics ens hauríem de demanar coses per l’estil d’aquestes (farcides d’ingenuïtat, és clar): Per què un servidor públic, funcionari, polític… ha de percebre sous, pensions o remuneracions d’origen públic fins i tot un cop ha deixat d’exercir la seva feina, el seu càrrec públics? Podria ser que un agraïment vitalici com aquest resultés llaminer quant a contractar determinades personalitats competents, però és, aquest, un comportament ètic? Que potser ja no queden, arreu, personalitats que compatibilitzin competència tècnica i competència moral?

Tothom sap que disposicions legals com les que permeten les remuneracions a Durao Barroso no són una excepció en el cas de la Unió Europea. I això obriria més interrogants comprometedors: ¿qui ha dit que la dedicació d’un comissari europeu, d’un president d’estat, d’un ministre… que no deixen d’exercir una funció pública, ha de ser més valorada i millor remunerada puntualment o vitalíciament que la d’una infermera, metge, mestre… dedicats també (i durant, probablement, molts més anys que aquells càrrecs polítics) a un servei i a una funció pública?

La síndrome Barroso, a diferència de la síndrome Roldan, revela la insuficiència humana, ètica i de convivència d’una legislació que fa possible mantenir determinades situacions i actituds personals de privilegi, que poden assolir la cota de veritables greuges. Però, abans d’interrogar-se per la realitat ètica del destinatari de remuneracions desorbitades, cal fer-ho a propòsit de la legislació pública que les permet i les estableix de manera explícita.

Segurament que una simple corona de llorer (el guardó dels campions de les Olimpíades a l’antiga Grècia) com a reconeixement de la seva vàlua i servei realitzat, seria un guardó, un estímul, inapreciable i irrisori per a tot aspirant a una funció pública. Inhibiria, aquest minúscul guardó, qualsevol projecte d’intervenció personal en els afers públics? Potser caldria demanar-ho o proposar-la a persones tècnicament preparades, èticament competents, però apuntades en alguna llista d’oficina d’ocupació laboral. Això sí, no serien, de moment, candidats a assessor o a conseller o…, de cap Goldman Sachs ni de cap altre lobby financer o energètic. Quina pena.