En l’univers polític, el recurs a una consulta popular és una decisió, una acció política, que tothom reconeix com a democràtica. Ningú no li nega aquest caràcter (no diré que sigui legítim i lícit qualsevol plebiscit que hom pogués plantejar-se, però d’entrada hem admetre el caràcter democràtic que té una consulta popular).

Un referèndum, en aquest cas, de tema polític pot ser guanyat o perdut pel sector social que proposa tal convocatòria. Tant en un cas com en l’altre, allò que és fonamental és l’anàlisi, valoració i quantificació precises dels elements de tot tipus que entren en joc en el plebiscit. Com a casos d’èxit o fracàs d’un referèndum tenim els casos propers de Quebec (1995), de Montenegro (2006) i d’Escòcia (2014). El primer i el darrer han estat perduts pels convocants. El segon fou guanyat. Però en aquests tres casos hi havia un pressupost ideològic que no hi és en el cas d’un eventual plebiscit a Catalunya: un reconeixement per part dels respectius estats del caràcter nacional d’aquestes regions o pobles.

Què implica el reconeixement d’aquests pobles com a nacions? Doncs que, com a pobles, com a nacions, tenen alguns drets. En aquest cas, drets polítics. I aquests drets els tenen sempre i no queden esvaïts ni abolits ni en el cas de derrota ni en el cas d’una victòria en la consulta. És a dir, aquests pobles són reconeguts com a subjectes, com a col·lectivitats, amb entitat i personalitat política. I això vol dir, quedar reconegut per l’estat que els integra dins del seu territori, com a subjectes de drets polítics, i que, en conseqüència, poden convocar de manera legítima consultes (fins i tot sobre la mateixa qüestió) tantes vegades com els plagui.

Doncs bé, malgrat les manifestacions de polítics contraris a la independència del poble català, tant de l’òrbita castellanoespanyola com de l’interior de Catalunya, en el sentit que proclamen que la majoria de població catalana no és partidària de la creació d’un estat independent català, els autors de tals manifestacions (especialment de polítics propers al govern de l’estat espanyol) no accepten la celebració d’un referèndum que sol·liciten o exigeixen els partidaris de la independència (ni tan sols en el cas d’un resultat advers segur contra els independentistes). Per què doncs aquesta ferrenca oposició a la consulta? Doncs resulta que l’acceptació de la celebració d’aquest plebiscit revelaria de manera expressa que el govern de l’estat reconeix el caràcter nacional del poble català. Cosa que, ara per ara, i fins a ara, ha resultat del tot indigerible, i inassumible per part de la mentalitat política castellanoespanyola, i, per tant, per part del govern que representa tal mentalitat política.

Aquesta seria la raó fonamental de propostes peregrines com la de pretendre que si es fes tal consulta, caldria celebrar-la en el conjunt d’Espanya. Si la consulta es realitzés d’aquest manera, es faria palès que qui té sobirania política i és subjecte polític és només el conjunt de la població espanyola. Seria aquest suposat subjecte qui podria decidir i atorgar a un sector d’aquesta població (la població catalana) el privilegi de decidir alguna cosa. I, a més, és fàcil suposar (cosa que tampoc no és absolutament segura) que el conjunt de la població espanyola no acceptaria que la població catalana es constituís en estat independent. Només en aquesta modalitat de consulta no quedaria exposat, ni establert, ni palès el caràcter nacional del poble català, amb la qual cosa aquest caràcter continuaria sense haver de ser reconegut per la mentalitat política de l’estat.

Acceptar, doncs, una consulta realitzada només en territori català seria de facto admetre que la reclamació o exigència d’un estat català resultaria i romandria com a tema sempre obert, amb els drets conseqüents sempre en vigor. El reconeixement del caràcter nacional del poble català comportaria de manera indeclinable aquest dret, que es podria exercir en el moments que semblessin oportuns fins a assolir l’objectiu cobejat. Una situació i orientació com aquesta és, ara per ara, inacceptable per l’estat.

De fet, aquesta és la raó del fracàs de tantes propostes que durant el s.XX, i encara en l’actualitat, han maldat per l’establiment i reconeixement constitucional d’un estat plurinacional. Maragall i Gaziel, per exemple, en són un cas al costat de molts altres.