He fet servir aquests termes de l’anglès alguna altra vegada, però les oportunitats i increpacions per repetir-los són irresistibles.

En molts polítics, periodistes i comentaristes polítics surt de manera recurrent l’argument de desqualificar les pretensions independentistes catalanes adduint que la Constitució espanyola proclama la indissolubilitat de l’Estat d’Espanya (o de la nació, o del país…).

És un argument que sembla potent i molt productiu, perquè de seguida hom sol referir-se al redactat constitucional dels EUA, que ve a dir el mateix (probablement ho diguin les constitucions polítiques de molts altres Estats). I si ho diuen els EUA…, on es podria trobar major prestigi polític i escalf ideològic que al costat de la major potència política, econòmica, militar…, del món? (el senyor Aznar va ser el més entusiasta practicant d’aquesta actitud, a l’hora d’apuntar Espanya a la guerra de l’Irak que va promoure George Bush).

Doncs bé, els mots wishful thinking, el fan servir els anglòfons per denunciar el discurs d’una persona que confon la realitat tal com és amb la que ell desitjaria.

Quan hi ha persones i textos polítics que parlen de la indissolubilitat d’algun aspecte d’una determinada col·lectivitat social, exhibeixen, en el millor dels casos, pura niciesa intel·lectual. I sempre comporta una perversió disparada contra una suposada beneiteria mental que considerarien pròpia de la ciutadania.

Com pot ser que algú cregui que el redactat d’una Constitució expressa coses d’una veritat absoluta, indiscutible, al marge dels interessos dels seus redactors?

Quan aquest “algú” es veu obligat a d’admetre, si us plau per força, aquest darrer fet, aleshores recorre a l’argument de dir que, en tot cas, una Constitució s’ha de canviar d’acord amb la voluntat d’una majoria de la col·lectivitat. Aquesta és una altra fal·làcia que cal denunciar, perquè si una Constitució nega els drets d’una minoria, no cal que la majoria decideixi res: s’ha de reparar tal greuge i ja està! I és que la Constitució de qualsevol Estat polític no és gaire cosa més que l’institucionalització dels interessos dels membres d’una determinada col·lectivitat.

A nivell de simple digressió, es pot ben bé afirmar que el concepte d’indissolubilitat no és atribuïble a cap realitat social o política. Ni tan sols als mateixos Drets Humans (la Història passada i present de la Humanitat ho deixa ben palès). Potser, ni tan sols en la pròpia Natura no hi hagi res (si és que n’hi ha alguna de cosa) que acompleixi tal qualitat. Un Estat polític no pot ser mai indissoluble mentre no ho permetin els qui en controlen el poder. És igual que sigui sublimat, projectat i proclamat en lleis fonamentals de tal Estat.

La suposada i proclamada indissolubilitat d’un Estat, no pertany a la seva realitat social o geogràfica, sinó només a la realitat d’allò que a alguns els agradaria que fos. Però és que resulta que, per sort o per desgràcia, les coses no solen ser, en la realitat, com ens agradaria que fossin, a menys que hom practiqui el dogmàtic wishful thinking.

Com a pal·liatiu, resulta força recomanable tenir aquella precaució que el mateix Gaziel jove practicava i promovia: la de la moral de la inestabilitat, que l’armava de resistència davant de l’adversitat, per quan les coses no eren com hagués volgut que fossin.

La síndrome Roldan i la síndrome Barroso són dos estigmes que graven, per desgràcia, de manera feixuga, la condició de la política. I per a encara pitjor infortuni, ho fa des de la política de càrrecs d’alta volada fins a la més humil responsabilitat municipal, amb el descrèdit amb què la tasca política pot quedar envernissada sovint, segons opinions de la ciutadania.

Què tenen de comú aquestes dues expressions que emmascaren la dedicació política? doncs, per dir-ho en el mateixos termes amb què l’expolític Luís Roldan descrivia com a objectiu de la seva dedicació política: el “mangoneo”.

En català en podríem dir “martingala”, substantiu, aquest darrer, que hauríem de passar a forma gramatical verbal, cosa que no m’atreveixo a fer, per tal d’evitar el ridícul. Si adoptem la forma verbal castellana podríem utilitzar la forma verbal “mangonejar”, perquè té certa acceptació i ús estès. En canvi dir “martingelajar” “martinguejar” a part de mots incorrectes i no acceptats en la normativa catalana, semblen tocats d’un excés d’inventiva lingüística (habilitat que tampoc no em resulta pròpia). Mangonear, en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, té, entre altres, el sentit d’”aprofitar una situació privilegiada per obtenir avantatjosos guanys”.

Ara bé, aquests “avantatjosos guanys” poden fer-se realitat de dues maneres diferents: la més tosca seria la d’obtenir-los en ús i exercici simultani d’un càrrec polític. Acció que també podria associar-se al terme “malversació” o “prevaricació”. Aquesta seria, doncs, la qualitat o atribució més pròpia a la síndrome Roldan. En canvi, la síndrome Barroso implicaria una actuació política més sibil·lina, més distesa i endarrerida, menys palesa i, en definitiva menys denunciable en la gestió i preparació de les accions que poden comportar aquells sucosos avantatges per al polític expert en l’art de les martingales, perquè els guanys que hom obté, inscrits en aquesta modalitat de síndrome, queden posposats en el temps (són recaptats només uns pocs anys després de deixar el càrrec de polític que els ha generat) i costa més d’associar-los amb l’acció política desplegada pel protagonista de tal virtuosisme.

El cas de la síndrome Roldan correspon a un simple i clar acte de delinqüència. Un jutjat penal s’encarrega del cas i situació i n’estableix condemna i pena. Altra cosa és la qualitat i dimensió de tal condemna i pena, perquè per al cas d’aquest excàrrec polític l’objecte de la seva investigació i provada delinqüència no ha estat, en gran part, recuperat ni l’erari públic se n’ha refet. Ara, l’autor material del delicte ja ha acomplert la seva condemna.

El cas fa pensar en situacions semblants (només una mica semblants) que es produïen en la primera democràcia de la Història: la practicada a l’Atenes de s.V aC.

Allà era molt difícil cometre prevaricació, malversació o estafa pública, perquè la condició de “ciutadà” i la de “polític” eren practicades de manera permanent i simultània per tots els atenesos. Es tracta d’una democràcia directa en què qualsevol acció que impliqués una despesa o guany econòmic públic estava decidida i gestionada per tota la ciutadania reunida en assemblea. No era possible distingir entre ser “ciutadà” i “polític en actiu”, tots ho eren tot simultàniament. Doncs bé, en un cas de malversació o delicte contra l’estat, el culpable podia ser (entre altres penes) condemnat a l’ostracisme (expulsat de la ciutat) i tots els seus béns quedaven automàticament expropiats i propietat d’aquest l’estat. Tot i amb això la pràctica fraudulenta, immoral o indigna d’alguns o molts d’aquells ciutadans/polítics, en exercici del seu dret a legislar, executar o jutjar, devia ser cosa no poc freqüent, reprovable i deshonesta, perquè Sòcrates, en el seu judici en què fou condemnat a mort, s’excusa de no haver volgut dedicar-se activament a la política justament per no incórrer en tantes accions d’odre polític que ell considerava moralment reprovables i condemnables, en què incorrien algun ciutadans, justament aquells mateixos que ara volien condemnar-lo a mort.

Si el que deia Sòcrates és cert, en relació a l’acció del polític, voldria dir tot plegat que les síndromes a què venim fent referència són estigma de molta solera i propis d’una manera de fer en el camp de la gestió pública, molt difícil d’erradicar. La desconfiança ciutadana i popular, doncs, en el polítics i les seves accions no seria, ai!, cosa recent ni seria cap prejudici gratuït.

Ara bé, la síndrome Barroso té uns trets diferents de l’altra síndrome. Aquí no es tracta de cap fet delictiu. L’acció perpetrada per Durao Barroso no vulnera la legalitat de cap disposició de la Unió Europea. Però allò que aquí esdevé un interrogant i sospita cruel i extrem és preguntar-se si, en casos com aquest, legalitat i moralitat encaixen de manera òptima l’una amb l’altra?

Per quina raó o amb quin objectiu la legislació europea estima i estableix que el càrrec de comissari, com el que ocupava el portuguès, ha de tenir una recompensa monetària vitalícia de 18.000,- euros mensual a partir de moment (seixanta cinc anys) en què la persona que ocupa tal càrrec passa a situació de jubilació? Hom podria objectar, de seguida, que el servei públic d’un comissari europeu és de la màxima importància pública i requereix una intensa dedicació i que la Unió Europea requereix persones solvents i tècnicament idònies i ben preparades per a funcions públiques com la de l’excomissari. Una remuneració sucosa i vitalícia és una garantia d’estimular l’accés al càrrec a persones que apleguen tals condicions. La manera més sòlida de garantir la presència de persones de tals condicions és a través de gratificacions dineràries.

Aquesta possible resposta justificadora de les pensions o gratificacions vitalícies a un comissari europeu, es fonamenta en un pressupost que contamina de cinisme la mateixa constitució de la Unió Europea: el valor suprem és el monetari, i tot gira al voltant d’aquest valor i cal que sigui d’aquesta manera perquè no hi ha alternativa possible! La competència tècnica també és vista com un criteri important, i que un valor i altre es complementen i es reforcen mútuament.

Perquè, és clar, si no hi hagués remuneració a obtenir (sota la forma monetària que sigui), la Unió Europea no tindria cap altre objectiu, ni sentit, ni possibilitat de romandre constituïda i activa, no és així?

La síndrome Barroso revela la realitat d’una persona en què l’actitud de respecte i consideració ètica li és absent (de manera absoluta?). No li cal exigir-se a si mateix tal consideració: la legislació de l’entitat a qui serveix (la Unió Europea) li permet tenir emmudida qualsevol retret ètic en relació a les remuneracions econòmiques percebudes. La llei és la llei, no hem de ser més papistes que el Papa. Perquè si incorreguéssim en actituds hipercrítiques tot acabaria trastocat des dels seus fonaments, i caldria començar de cap i de nou. I, després, quina garantia hi hauria que les coses anirien d’altra manera? I és que si volguéssim ser tan crítics ens hauríem de demanar coses per l’estil d’aquestes (farcides d’ingenuïtat, és clar): Per què un servidor públic, funcionari, polític… ha de percebre sous, pensions o remuneracions d’origen públic fins i tot un cop ha deixat d’exercir la seva feina, el seu càrrec públics? Podria ser que un agraïment vitalici com aquest resultés llaminer quant a contractar determinades personalitats competents, però és, aquest, un comportament ètic? Que potser ja no queden, arreu, personalitats que compatibilitzin competència tècnica i competència moral?

Tothom sap que disposicions legals com les que permeten les remuneracions a Durao Barroso no són una excepció en el cas de la Unió Europea. I això obriria més interrogants comprometedors: ¿qui ha dit que la dedicació d’un comissari europeu, d’un president d’estat, d’un ministre… que no deixen d’exercir una funció pública, ha de ser més valorada i millor remunerada puntualment o vitalíciament que la d’una infermera, metge, mestre… dedicats també (i durant, probablement, molts més anys que aquells càrrecs polítics) a un servei i a una funció pública?

La síndrome Barroso, a diferència de la síndrome Roldan, revela la insuficiència humana, ètica i de convivència d’una legislació que fa possible mantenir determinades situacions i actituds personals de privilegi, que poden assolir la cota de veritables greuges. Però, abans d’interrogar-se per la realitat ètica del destinatari de remuneracions desorbitades, cal fer-ho a propòsit de la legislació pública que les permet i les estableix de manera explícita.

Segurament que una simple corona de llorer (el guardó dels campions de les Olimpíades a l’antiga Grècia) com a reconeixement de la seva vàlua i servei realitzat, seria un guardó, un estímul, inapreciable i irrisori per a tot aspirant a una funció pública. Inhibiria, aquest minúscul guardó, qualsevol projecte d’intervenció personal en els afers públics? Potser caldria demanar-ho o proposar-la a persones tècnicament preparades, èticament competents, però apuntades en alguna llista d’oficina d’ocupació laboral. Això sí, no serien, de moment, candidats a assessor o a conseller o…, de cap Goldman Sachs ni de cap altre lobby financer o energètic. Quina pena.

En l’univers polític, el recurs a una consulta popular és una decisió, una acció política, que tothom reconeix com a democràtica. Ningú no li nega aquest caràcter (no diré que sigui legítim i lícit qualsevol plebiscit que hom pogués plantejar-se, però d’entrada hem admetre el caràcter democràtic que té una consulta popular).

Un referèndum, en aquest cas, de tema polític pot ser guanyat o perdut pel sector social que proposa tal convocatòria. Tant en un cas com en l’altre, allò que és fonamental és l’anàlisi, valoració i quantificació precises dels elements de tot tipus que entren en joc en el plebiscit. Com a casos d’èxit o fracàs d’un referèndum tenim els casos propers de Quebec (1995), de Montenegro (2006) i d’Escòcia (2014). El primer i el darrer han estat perduts pels convocants. El segon fou guanyat. Però en aquests tres casos hi havia un pressupost ideològic que no hi és en el cas d’un eventual plebiscit a Catalunya: un reconeixement per part dels respectius estats del caràcter nacional d’aquestes regions o pobles.

Què implica el reconeixement d’aquests pobles com a nacions? Doncs que, com a pobles, com a nacions, tenen alguns drets. En aquest cas, drets polítics. I aquests drets els tenen sempre i no queden esvaïts ni abolits ni en el cas de derrota ni en el cas d’una victòria en la consulta. És a dir, aquests pobles són reconeguts com a subjectes, com a col·lectivitats, amb entitat i personalitat política. I això vol dir, quedar reconegut per l’estat que els integra dins del seu territori, com a subjectes de drets polítics, i que, en conseqüència, poden convocar de manera legítima consultes (fins i tot sobre la mateixa qüestió) tantes vegades com els plagui.

Doncs bé, malgrat les manifestacions de polítics contraris a la independència del poble català, tant de l’òrbita castellanoespanyola com de l’interior de Catalunya, en el sentit que proclamen que la majoria de població catalana no és partidària de la creació d’un estat independent català, els autors de tals manifestacions (especialment de polítics propers al govern de l’estat espanyol) no accepten la celebració d’un referèndum que sol·liciten o exigeixen els partidaris de la independència (ni tan sols en el cas d’un resultat advers segur contra els independentistes). Per què doncs aquesta ferrenca oposició a la consulta? Doncs resulta que l’acceptació de la celebració d’aquest plebiscit revelaria de manera expressa que el govern de l’estat reconeix el caràcter nacional del poble català. Cosa que, ara per ara, i fins a ara, ha resultat del tot indigerible, i inassumible per part de la mentalitat política castellanoespanyola, i, per tant, per part del govern que representa tal mentalitat política.

Aquesta seria la raó fonamental de propostes peregrines com la de pretendre que si es fes tal consulta, caldria celebrar-la en el conjunt d’Espanya. Si la consulta es realitzés d’aquest manera, es faria palès que qui té sobirania política i és subjecte polític és només el conjunt de la població espanyola. Seria aquest suposat subjecte qui podria decidir i atorgar a un sector d’aquesta població (la població catalana) el privilegi de decidir alguna cosa. I, a més, és fàcil suposar (cosa que tampoc no és absolutament segura) que el conjunt de la població espanyola no acceptaria que la població catalana es constituís en estat independent. Només en aquesta modalitat de consulta no quedaria exposat, ni establert, ni palès el caràcter nacional del poble català, amb la qual cosa aquest caràcter continuaria sense haver de ser reconegut per la mentalitat política de l’estat.

Acceptar, doncs, una consulta realitzada només en territori català seria de facto admetre que la reclamació o exigència d’un estat català resultaria i romandria com a tema sempre obert, amb els drets conseqüents sempre en vigor. El reconeixement del caràcter nacional del poble català comportaria de manera indeclinable aquest dret, que es podria exercir en el moments que semblessin oportuns fins a assolir l’objectiu cobejat. Una situació i orientació com aquesta és, ara per ara, inacceptable per l’estat.

De fet, aquesta és la raó del fracàs de tantes propostes que durant el s.XX, i encara en l’actualitat, han maldat per l’establiment i reconeixement constitucional d’un estat plurinacional. Maragall i Gaziel, per exemple, en són un cas al costat de molts altres.

No és aquest l’únic aspecte de la qüestió que m’interessa personalment, però crec que convé destacar-ne la seva presència. Em refereixo al desplegament conceptual al voltant del procés independentista català. Evitaré, ara per ara, fer referències a les rèpliques, objeccions i crítiques que aquest mateix procés rep i pot rebre des de ciutadans que són contraris a la independència de Catalunya. Són igualment legítims, però abasten un sector intel·lectual que ara no ve al cas de revisar o analitzar en la mesura que això comportaria una confrontació ideològica que no és l’objectiu concret perseguit per aquestes línies.

Com a referència prèvia a aquest text, cal destacar el fet que Quebec i Escòcia, dues nacions, que tenen tal reconeixement per part de l’estat que les inclou, formen part de Canadà i del Regne Unit respectivament no per un acte final de guerra o per resultat d’una guerra, sinó per una sèrie d’acords que consoliden la creació d’un estat plurinacional (que en el cas del Canadà tanca un període de colonització europea en aquell territori): Llei Constitucional del Canadà (1791) i Llei d’Amèrica del Nord Britànica (1867), quant al Quebec, i Acta d’Unió (1707), quant a Escòcia. Malgrat l’absència d’un conflicte armat que hagués decidit la constitució d’aquests estats americans, això no vol dir, però, la inexistència de conflictes, passat o posteriors a tals acords, entre els pobles o nacions que integren tals estats.

Molts polítics i institucions catalanes, partidàries de la consecució d’un estat català, solen ometre regularment el mot nació i poble a l’hora de referir-se a la col·lectivitat catalana. És a dir, nació catalana i poble català són expressions sovint obviades en els discursos polítics i ideològics. El motiu? Qui sap. Però crec que podria haver-hi raons que van des d’una connotació política de tals expressions que no plauria gaire als qui les ometen (nacionalitat considerada de tarannà social inferior a internacionalitat, per exemple), fins a raons de prudència ideològica de no voler fer espetegar mots i conviccions que irriten, especialment, la mentalitat política castellanoespanyola.

El fet té la seva importància, perquè la reticència o la no acceptació per part de la mentalitat política espanyola del caràcter nacional del poble català és una de les raons ideològiques de fons que alimenten la reivindicació nacional catalana.

Aquesta absència té encara major importància quan se la connecta amb un altre dret, la reclamació del qual també sembla quedar molt arraconada: el dret a la reparació.

Una reclamació d’aquest dret no té objecte, aparentment, en els casos d’Escòcia i de Quebec, perquè primer de tot caldria delimitar quin podria ser tal objecte de reclamació d’aquests pobles. En el cas del poble català la situació és diferent: la integració a la corona castellana, amb la posterior adscripció al Regne d’Espanya es realitzà per la via de represàlia militar, de la supressió del seu autogovern i de tota una sèrie d’artefactes legislatius (Decreto de Nueva Planta) que tenien com a objectiu la desarticulació política, cultural, social, legislativa… del poble català. És a dir, la integració de Catalunya (un cop desconjuntada políticament la Corona d’Aragó) no fou resultat de cap acord, ni molt menys d’una consulta o referèndum en què el poble català es pronunciés per la desactivació de tots aquells aspectes que configuraven la seva condició nacional. És a dir, que, en el procés actual sobiranista català, l’objectiu final del dret a reparació, seria el de la recuperació d’aquella situació de sobirania total. És a dir, d’independència.

Doncs bé, el dret a restitució i/o reparació de la sobirania del poble català és un concepte de formulació sorda i mai explícita. I és present, a mode de fons en el moviment de manifestacions populars, però no se’n fa estendard que calgui exhibir davant de legislació política espanyola ni davant de les disposicions de la jurisprudència. Però, raó de tal absència deu obeir, segurament, a alguna estratègia més o menys tàcita de no plantejar el procés en una tessitura massa radical, com podria semblar-ho el fet de proclamar la voluntat de recuperar una situació reprimida, abolida o prohibida.

Ara, el discurs polític catalanista (en algun cas comptat de discursos de polítics castellanoespanyols també hi és present) sublima el concepte de dret a restitució, un dret no reconegut i, per tant, negat, substituint-lo de manera, diguem-ne realista, per un altre dret, aquest sí, proclamat sense cap mena de reserva als quatre vents: dret a decidir.

I és que la càrrega semàntica de l’expressió dret a decidir (és una altra manera d’expressar el dret a l’autodeterminació) és tan potent i seductora, que sembla emplaçar-se més enllà de qualsevol anàlisi crítica[1]. El dret a decidir travessa totes les tanques socials i convencionals, si més no de la societat occidental, per convertir-se en un dogma incontestable, intocable, sagrat, que tota col·lectivitat, amb pretensions de valoració internacional té el deure de reconèixer i acceptar com a realitat social inviolable i garantida. Ni la voluntat històricament unitarista castellana ni cap altra d’europea poden incórrer en la violació o el no reconeixement d’aquest dret, si el concert internacional de les nacions i estats representa, per a elles, alguna cosa. Ara bé, en el cas d’Espanya, hi ha una excepció: per al dret a decidir lligat al poble català, la concreció d’aquest dret a decidir significa la possibilitat de decidir una opció que la Constitució política espanyola no contempla. La conclusió, per tant, és aclaparadora: el respecte al dret a decidir a Espanya depèn, en darrer terme, de l’articulat de la Constitució espanyola. Un dret suposadament de vigència i reconeixement universal quedaria supeditat, així, a l’hora de la seva aplicació a un cas concret, a la llei política fonamental d’Espanya. Cosa que atorgaria el paper d’àrbitre i dispensador de drets a escala universal a tal Constitució i organització política.

Polítics i juristes catalans s’escarrassen per mostrar i demostrar que el respecte d’aquest dret, fins i tot per decidir l’opció de la independència, també està inclòs de manera expressa o no en tal Constitució. I, per tant, ni la jurisprudència ni l’esfera política castellanoespanyola poden negar l’exercici del dret a decidir del poble català sense incórrer en un greu atemptat contra l’exercici d’un dret considerat universal i fonamentals de la societat humana.

Per tant, el fet és que a Catalunya, el discurs sobiranista amaga al rebost l’exigència del respecte del dret a la reparació històrica i adopta com a ensenya i divisa el dret a decidir. Aquest dret a decidir queda ara col·locat com a objectiu immediat del procés sobiranista (l’objectiu final del qual era la independència, la creació d’un estat català independent), darrera del qual caldrà situar-hi el de la sobirania plena. És a dir el dret a decidir esdevé el mitjà, l’instrument polític, i recurs ideològic de la independència catalana.

Aquesta situació resultaria del tot inversemblant plantejar-la al cas de Quebec o d’Escòcia, on el dret a decidir, en l’ordre polític que hom vulgui, està garantit per l’estat respectiu, en la mesura que aquest estat reconeix el caràcter nacional d’aquests territoris. El dret a decidir, però en el cas d’Espanya (o si es vol i fa el cas: el de la seva Constitució) és del tot diferent, perquè el dret a decidir del poble català implicaria, de manera ineluctable davant de si mateixa i davant de la comunitat europea i internacional, el caràcter nacional del poble català. Fet aquest, absolutament inacceptable i intolerable per a la mentalitat política castellanoespanyola.

Però l’abrandat dret a decidir dels polítics sobiranistes catalans, en el seu esforç de posar-lo com a objectiu central en aquest procés comporta la possibilitat d’una conseqüència que s’allunya del tot de l’objectiu independentista de la proclamació i creació algun dia d’un estat independent català. El dret a decidir no implica necessàriament l’assoliment d’aquest objectiu, perquè hom pot decidir, a la fi, restar integrat en el cos polític espanyol. Si això es produís com a resultat d’una consulta o referèndum (que és presentat com la manera de concretar l’exercici del dret a decidir a Catalunya), el dret a decidir, en aquest, cas hauria servit per decidir, en una acció d’autèntica i plena sobirania, no cap altra cosa que la que ja hi havia: Catalunya integrada dins d’Espanya. Amb la qual cosa, la necessitat d’un referèndum no hauria servit per a gaire cosa més que com a exercici políticointel·lectual destinat a satisfer tota aquella mentalitat catalana que consideren prioritari l’exercici del dret a decidir abans que l’exercici que el dret a la independència. El resultat, acte de plena sobirania, hauria servit per decidir que el poble català renunciï a la idea de ser sobirà (políticament, econòmicament, culturalment…, sobirà).

A més. una consulta, en els termes i condicions, que comportaria tal plebiscit a Catalunya té una acumulació tan enorme de trets específics que no permet fer pronòstics sobre uns suposats resultats. Quant a Escòcia i a Quebec, els processos de consulta allà celebrats han tingut resultats contraris al convocants de la consulta, partidaris tots ells, de la independència de llur territori, en ús i exercici del dret a decidir. I en aquells territoris no calgué reclamar o exigir el dret a la reparació històrica, acció que sembla plausible, justificada i raonable en un territori que en tingui la necessitat de fer-ne tal reclamació. És a dir, que el dret a decidir i la ponderació de les conseqüències de la decisió varen decantar la decisió cap a mantenir la mateixa situació política en relació a l’estat que els integra.

En el cas català, seguint la lògica plantejada per la preferència a privilegiar políticament el dret a decidir, hi ha un seguit d’exigències que semblen seguir el següent ordre (en el cas de satisfer-les totes), de més immediata a més distant:

• decidir el futur polític de Catalunya: consulta o plebiscit
• reconeixement del caràcter nacional del poble català,
• reconeixement de la condició de sobirania d’aquest poble,
• reconeixement i acceptació espanyola de la independència de Catalunya.

 El punt 4 d’aquesta distribució d’objectius queda clarament supeditat al resultat del punt 1. En cas d’un plebiscit amb resultat majoritari favorable a la no independència, aquest punt 4 no tindria cap viabilitat. El punt 2 sí que hi quedaria implicat, perquè la celebració d’un plebiscit el deixaria ben palès. El punt 3 quedaria supeditat a episodis concrets a venir dins de la trajectòria política de l’estat.

Si la lògica de la trajectòria sobiranista basculés sobre o a partir del dret a la reparació històrica, l’ordre d’objectius podria ser aquest:

• retorn a Catalunya de la plena sobirania, és a dir: independència a tots nivells
• proclamació i reconeixement espanyol i internacional del caràcter nacional i independent del poble català
• decidir el futur polític de Catalunya: reintegració de Catalunya dins de l’estat espanyol o manteniment de la independència.
• Exercici i reconeixement de la sobirania de la comunitat nacional catalana.

En el cas d’aquest ordre d’objectius, l’enigma es concentra en el punt 1, perquè caldria decidir com es du a la pràctica la reclamació del retorn de la plena sobirania: a través de mobilització popular, a través d’una petició/reclamació formal dirigida al govern espanyol feta pel govern o parlament català…?

 En el cas de la primera via, el sobiranisme català queda garantit i, alhora, compromès de manera definitiva pel resultat del plebiscit: és a dir pot quedar definitivament desactivat o definitivament consolidat.

En el cas de la segona via, això passa en el punt 3. Però en qualsevol d’ambdós casos, el plebiscit o la consulta és decisiu, tant per guanyar-lo com per perdre’l, i tant per a una opció com per a la contrària.

El dret a decidir, però, requereix una major atenció i anàlisi, per causa de la complexitat dels elements que entrarien en joc en el cas del seu exercici, en el cas d’una consulta popular, a Catalunya. El dret a decidir és una via de precisió, exactitud i d’interpretació molt complexa i, per tant, de resultats sotmesos a interpretacions a favor o en contra de llur validesa. No sembla sotmès a interpretacions personals quan un plebiscit de caire polític pot ser celebrat per una col·lectivitat en què les diferències ètniques, culturals, psicològiques, històriques…, etc no tenen cap incidència sobre la resposta i no en condicionen ni en un sentit ni en l’altre la seva expressió ni el seu resultat.

Altra cosa és quan el dret a decidir implica l’actitud de persones que presenten identificacions nacionals diferents i la resposta al plebiscit pugui quedar influït per la identificació nacional de cada persona amb dret a decidir i votar.

El cas de l’exercici del dret a l’autodeterminació, del dret a decidir o directament una consulta per decidir, exigir o recuperar la sobirania política del poble català ha de tenir en compte una realitat social innegable, com aquesta, de la ciutadania catalana. Aquest és un element que cal considerar de manera realista. És veritat que l’opinió dels ciutadans pot canviar en un sentit o l’altre, en funció de la informació que li arribi dels partidaris d’una resposta o altra, o també pot canviar en funció del coneixement de motius presents i històrics que estimulen la celebració del plebiscit.

En definitiva, el dret a l’autodeterminació concretat en un plebiscit a Catalunya podria tenir, per a la població partidària de la creació de Catalunya com a estat independent, el perill d’haver resultat un acte de sobirania del tot estèril, en la mesura que hauria servit justament per consolidar i enfortir legítimament allò que aquest sector de població vol evitar: la permanència dins de l’estat espanyol (en la forma política que sigui). És Per això que probablement el dret a l’autodeterminació o el dret a decidir necessita (tornem a recordar Quebec i Escòcia) anar de bracet amb altres arguments. El conjunt d’argumentacions a favor d’un estat català sobirà independent hauria de contemplar, doncs, aquest tres tipus:

• Dret a decidir: irrenunciable, però no exclusiu. El problema és que hi ha persones residents al nostre país que no han realitzat identificacions amb el poble català. És a dir, no es consideren, malgrat el seu lloc de residència i d’ocupació laboral, catalans i malgrat tot tenen consagrat el dret a exercir el vot. No s’ha d’exigir-los mai que se’n considerin de catalans, però seria una actitud noble que reconeguessin que el procés sobiranista és un procés que afecta al poble català, i per tant, potser, a ells no. Com s’hauria de traduir la constatació d’aquests ciutadans a l’hora de participar en un procés de referèndum?

Aquest és un discurs per ser considerat políticament incorrecte, potser. Qui pot negar, però, que aquesta qüestió no sigui un escull important en contra de l’objectiu democràtic cobejat d’un estat català?

• Les suposades excel·lències en l’ordre d’estat del benestar (no entrem ara a detallar-ne cap) que un estat català sobirà i independent podrà i haurà de dispensar als seus ciutadans.

• El dret a la reparació. Qualsevol ciutadà, s’identifiqui a no com a membre del poble català, probablement pot reconèixer, saber, informar-se de com i què ha representat històricament per a aquest poble la negació de la seva sobirania. I, malgrat que ni des del punt de vista del sentiment ni de la constatació històrica s’identifiqui amb aquest poble ( i ho faci o no ho faci amb algun altre) pot arribar a admetre i entendre que el poble català reclami allò que li és propi i que mai no li ha estat, encara, retornat.

            Els dos primers arguments degueren jugar un paper important en els referèndums de Quebec i d’Escòcia, i el resultat ja el sabem. El tercer argument tingué, presumiblement, una presència ínfima (per no dir nul·la en el cas quebequès). I és que el dret a reparació no deu tenir, ara per ara, i per motius, probablement, d’ordre històric gaire força motriu ni de seducció…, en aquell país.

            Però quant al cas català, sembla clar que hi ha un context que va una mica més enllà del d’aquestes dues nacions. És per això que sembla que aquests tres argument haurien de formar, aquí, una tríada inseparable, perquè, tots tres, enforteixen la capacitat de convicció i de justificació del procés i, per tant incrementen, ai!, les possibilitats d’èxit.

[1] Cal reconèixer que això no és veritat de manera absoluta. En declaracions a mitjans de comunicació del dia 9/09/2016, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Ana Parlon, afirma de manera diàfana i literal que ella no comparteix el dret a l’autoderminació. És una afirmació formulada de manera general, és a dir, amb pretensions de validesa universal i, en aquest sentit i en ús d’una lògica elemental, tot el que s’afirma del general, cal mantenir-ho per al cas particular. És a dir: per al cas de la reivindicació sobiranista del poble català, l’alcaldessa ve a dir que no admet que s’exigeixi o es demani el dret a decidir ni el dret d’autodeterminació per a Catalunya. El poble català no tindria aquest dret. És veritat que l’afirmació de l’alcaldessa ha estat llançada dins del context d’una entrevista que plantejava la qüestió de la reivindicació catalana. Però si l’alcaldessa volgués negar el dret a decidir, només en determinades situacions, aleshores hauria d’haver afirmat que no compartia el dret a l’autodeterminació per al cas concret de Catalunya. L’alcaldessa no volgué precisar tant i es queda en una formulació general, que no sembla tenir el caràcter conflictiu que tindria si el concretava en el cas de Catalunya, essent ella, com és, responsable polític d’un municipi català. El cas d’Ana Parlon, ben segur, és compartit per molts ciutadans a Catalunya i a Espanya. El cas d’aquesta alcaldessa va encara més enllà, perquè ella mateixa afirma, proclama i reclama el reconeixement del caràcter nacional del poble català. En aquesta munió d’ingredients ideològics sembla quedar clar l’opinió de l’alcaldessa: Catalunya seria una nació (entre les nacions del món) que no tindria el dret a l’autodeterminació. Seria únic, exclusiu, doncs, el cas de la nació catalana? La senyora Parlon deu saber-ho.