No és aquest l’únic aspecte de la qüestió que m’interessa personalment, però crec que convé destacar-ne la seva presència. Em refereixo al desplegament conceptual al voltant del procés independentista català. Evitaré, ara per ara, fer referències a les rèpliques, objeccions i crítiques que aquest mateix procés rep i pot rebre des de ciutadans que són contraris a la independència de Catalunya. Són igualment legítims, però abasten un sector intel·lectual que ara no ve al cas de revisar o analitzar en la mesura que això comportaria una confrontació ideològica que no és l’objectiu concret perseguit per aquestes línies.
Com a referència prèvia a aquest text, cal destacar el fet que Quebec i Escòcia, dues nacions, que tenen tal reconeixement per part de l’estat que les inclou, formen part de Canadà i del Regne Unit respectivament no per un acte final de guerra o per resultat d’una guerra, sinó per una sèrie d’acords que consoliden la creació d’un estat plurinacional (que en el cas del Canadà tanca un període de colonització europea en aquell territori): Llei Constitucional del Canadà (1791) i Llei d’Amèrica del Nord Britànica (1867), quant al Quebec, i Acta d’Unió (1707), quant a Escòcia. Malgrat l’absència d’un conflicte armat que hagués decidit la constitució d’aquests estats americans, això no vol dir, però, la inexistència de conflictes, passat o posteriors a tals acords, entre els pobles o nacions que integren tals estats.
Molts polítics i institucions catalanes, partidàries de la consecució d’un estat català, solen ometre regularment el mot nació i poble a l’hora de referir-se a la col·lectivitat catalana. És a dir, nació catalana i poble català són expressions sovint obviades en els discursos polítics i ideològics. El motiu? Qui sap. Però crec que podria haver-hi raons que van des d’una connotació política de tals expressions que no plauria gaire als qui les ometen (nacionalitat considerada de tarannà social inferior a internacionalitat, per exemple), fins a raons de prudència ideològica de no voler fer espetegar mots i conviccions que irriten, especialment, la mentalitat política castellanoespanyola.
El fet té la seva importància, perquè la reticència o la no acceptació per part de la mentalitat política espanyola del caràcter nacional del poble català és una de les raons ideològiques de fons que alimenten la reivindicació nacional catalana.
Aquesta absència té encara major importància quan se la connecta amb un altre dret, la reclamació del qual també sembla quedar molt arraconada: el dret a la reparació.
Una reclamació d’aquest dret no té objecte, aparentment, en els casos d’Escòcia i de Quebec, perquè primer de tot caldria delimitar quin podria ser tal objecte de reclamació d’aquests pobles. En el cas del poble català la situació és diferent: la integració a la corona castellana, amb la posterior adscripció al Regne d’Espanya es realitzà per la via de represàlia militar, de la supressió del seu autogovern i de tota una sèrie d’artefactes legislatius (Decreto de Nueva Planta) que tenien com a objectiu la desarticulació política, cultural, social, legislativa… del poble català. És a dir, la integració de Catalunya (un cop desconjuntada políticament la Corona d’Aragó) no fou resultat de cap acord, ni molt menys d’una consulta o referèndum en què el poble català es pronunciés per la desactivació de tots aquells aspectes que configuraven la seva condició nacional. És a dir, que, en el procés actual sobiranista català, l’objectiu final del dret a reparació, seria el de la recuperació d’aquella situació de sobirania total. És a dir, d’independència.
Doncs bé, el dret a restitució i/o reparació de la sobirania del poble català és un concepte de formulació sorda i mai explícita. I és present, a mode de fons en el moviment de manifestacions populars, però no se’n fa estendard que calgui exhibir davant de legislació política espanyola ni davant de les disposicions de la jurisprudència. Però, raó de tal absència deu obeir, segurament, a alguna estratègia més o menys tàcita de no plantejar el procés en una tessitura massa radical, com podria semblar-ho el fet de proclamar la voluntat de recuperar una situació reprimida, abolida o prohibida.
Ara, el discurs polític catalanista (en algun cas comptat de discursos de polítics castellanoespanyols també hi és present) sublima el concepte de dret a restitució, un dret no reconegut i, per tant, negat, substituint-lo de manera, diguem-ne realista, per un altre dret, aquest sí, proclamat sense cap mena de reserva als quatre vents: dret a decidir.
I és que la càrrega semàntica de l’expressió dret a decidir (és una altra manera d’expressar el dret a l’autodeterminació) és tan potent i seductora, que sembla emplaçar-se més enllà de qualsevol anàlisi crítica[1]. El dret a decidir travessa totes les tanques socials i convencionals, si més no de la societat occidental, per convertir-se en un dogma incontestable, intocable, sagrat, que tota col·lectivitat, amb pretensions de valoració internacional té el deure de reconèixer i acceptar com a realitat social inviolable i garantida. Ni la voluntat històricament unitarista castellana ni cap altra d’europea poden incórrer en la violació o el no reconeixement d’aquest dret, si el concert internacional de les nacions i estats representa, per a elles, alguna cosa. Ara bé, en el cas d’Espanya, hi ha una excepció: per al dret a decidir lligat al poble català, la concreció d’aquest dret a decidir significa la possibilitat de decidir una opció que la Constitució política espanyola no contempla. La conclusió, per tant, és aclaparadora: el respecte al dret a decidir a Espanya depèn, en darrer terme, de l’articulat de la Constitució espanyola. Un dret suposadament de vigència i reconeixement universal quedaria supeditat, així, a l’hora de la seva aplicació a un cas concret, a la llei política fonamental d’Espanya. Cosa que atorgaria el paper d’àrbitre i dispensador de drets a escala universal a tal Constitució i organització política.
Polítics i juristes catalans s’escarrassen per mostrar i demostrar que el respecte d’aquest dret, fins i tot per decidir l’opció de la independència, també està inclòs de manera expressa o no en tal Constitució. I, per tant, ni la jurisprudència ni l’esfera política castellanoespanyola poden negar l’exercici del dret a decidir del poble català sense incórrer en un greu atemptat contra l’exercici d’un dret considerat universal i fonamentals de la societat humana.
Per tant, el fet és que a Catalunya, el discurs sobiranista amaga al rebost l’exigència del respecte del dret a la reparació històrica i adopta com a ensenya i divisa el dret a decidir. Aquest dret a decidir queda ara col·locat com a objectiu immediat del procés sobiranista (l’objectiu final del qual era la independència, la creació d’un estat català independent), darrera del qual caldrà situar-hi el de la sobirania plena. És a dir el dret a decidir esdevé el mitjà, l’instrument polític, i recurs ideològic de la independència catalana.
Aquesta situació resultaria del tot inversemblant plantejar-la al cas de Quebec o d’Escòcia, on el dret a decidir, en l’ordre polític que hom vulgui, està garantit per l’estat respectiu, en la mesura que aquest estat reconeix el caràcter nacional d’aquests territoris. El dret a decidir, però en el cas d’Espanya (o si es vol i fa el cas: el de la seva Constitució) és del tot diferent, perquè el dret a decidir del poble català implicaria, de manera ineluctable davant de si mateixa i davant de la comunitat europea i internacional, el caràcter nacional del poble català. Fet aquest, absolutament inacceptable i intolerable per a la mentalitat política castellanoespanyola.
Però l’abrandat dret a decidir dels polítics sobiranistes catalans, en el seu esforç de posar-lo com a objectiu central en aquest procés comporta la possibilitat d’una conseqüència que s’allunya del tot de l’objectiu independentista de la proclamació i creació algun dia d’un estat independent català. El dret a decidir no implica necessàriament l’assoliment d’aquest objectiu, perquè hom pot decidir, a la fi, restar integrat en el cos polític espanyol. Si això es produís com a resultat d’una consulta o referèndum (que és presentat com la manera de concretar l’exercici del dret a decidir a Catalunya), el dret a decidir, en aquest, cas hauria servit per decidir, en una acció d’autèntica i plena sobirania, no cap altra cosa que la que ja hi havia: Catalunya integrada dins d’Espanya. Amb la qual cosa, la necessitat d’un referèndum no hauria servit per a gaire cosa més que com a exercici políticointel·lectual destinat a satisfer tota aquella mentalitat catalana que consideren prioritari l’exercici del dret a decidir abans que l’exercici que el dret a la independència. El resultat, acte de plena sobirania, hauria servit per decidir que el poble català renunciï a la idea de ser sobirà (políticament, econòmicament, culturalment…, sobirà).
A més. una consulta, en els termes i condicions, que comportaria tal plebiscit a Catalunya té una acumulació tan enorme de trets específics que no permet fer pronòstics sobre uns suposats resultats. Quant a Escòcia i a Quebec, els processos de consulta allà celebrats han tingut resultats contraris al convocants de la consulta, partidaris tots ells, de la independència de llur territori, en ús i exercici del dret a decidir. I en aquells territoris no calgué reclamar o exigir el dret a la reparació històrica, acció que sembla plausible, justificada i raonable en un territori que en tingui la necessitat de fer-ne tal reclamació. És a dir, que el dret a decidir i la ponderació de les conseqüències de la decisió varen decantar la decisió cap a mantenir la mateixa situació política en relació a l’estat que els integra.
En el cas català, seguint la lògica plantejada per la preferència a privilegiar políticament el dret a decidir, hi ha un seguit d’exigències que semblen seguir el següent ordre (en el cas de satisfer-les totes), de més immediata a més distant:
- decidir el futur polític de Catalunya: consulta o plebiscit
- reconeixement del caràcter nacional del poble català,
- reconeixement de la condició de sobirania d’aquest poble,
- reconeixement i acceptació espanyola de la independència de Catalunya.
El punt 4 d’aquesta distribució d’objectius queda clarament supeditat al resultat del punt 1. En cas d’un plebiscit amb resultat majoritari favorable a la no independència, aquest punt 4 no tindria cap viabilitat. El punt 2 sí que hi quedaria implicat, perquè la celebració d’un plebiscit el deixaria ben palès. El punt 3 quedaria supeditat a episodis concrets a venir dins de la trajectòria política de l’estat.
Si la lògica de la trajectòria sobiranista basculés sobre o a partir del dret a la reparació històrica, l’ordre d’objectius podria ser aquest:
- retorn a Catalunya de la plena sobirania, és a dir: independència a tots nivells
- proclamació i reconeixement espanyol i internacional del caràcter nacional i independent del poble català
- decidir el futur polític de Catalunya: reintegració de Catalunya dins de l’estat espanyol o manteniment de la independència.
- Exercici i reconeixement de la sobirania de la comunitat nacional catalana.
En el cas d’aquest ordre d’objectius, l’enigma es concentra en el punt 1, perquè caldria decidir com es du a la pràctica la reclamació del retorn de la plena sobirania: a través de mobilització popular, a través d’una petició/reclamació formal dirigida al govern espanyol feta pel govern o parlament català…?
En el cas de la primera via, el sobiranisme català queda garantit i, alhora, compromès de manera definitiva pel resultat del plebiscit: és a dir pot quedar definitivament desactivat o definitivament consolidat.
En el cas de la segona via, això passa en el punt 3. Però en qualsevol d’ambdós casos, el plebiscit o la consulta és decisiu, tant per guanyar-lo com per perdre’l, i tant per a una opció com per a la contrària.
El dret a decidir, però, requereix una major atenció i anàlisi, per causa de la complexitat dels elements que entrarien en joc en el cas del seu exercici, en el cas d’una consulta popular, a Catalunya. El dret a decidir és una via de precisió, exactitud i d’interpretació molt complexa i, per tant, de resultats sotmesos a interpretacions a favor o en contra de llur validesa. No sembla sotmès a interpretacions personals quan un plebiscit de caire polític pot ser celebrat per una col·lectivitat en què les diferències ètniques, culturals, psicològiques, històriques…, etc no tenen cap incidència sobre la resposta i no en condicionen ni en un sentit ni en l’altre la seva expressió ni el seu resultat.
Altra cosa és quan el dret a decidir implica l’actitud de persones que presenten identificacions nacionals diferents i la resposta al plebiscit pugui quedar influït per la identificació nacional de cada persona amb dret a decidir i votar.
El cas de l’exercici del dret a l’autodeterminació, del dret a decidir o directament una consulta per decidir, exigir o recuperar la sobirania política del poble català ha de tenir en compte una realitat social innegable, com aquesta, de la ciutadania catalana. Aquest és un element que cal considerar de manera realista. És veritat que l’opinió dels ciutadans pot canviar en un sentit o l’altre, en funció de la informació que li arribi dels partidaris d’una resposta o altra, o també pot canviar en funció del coneixement de motius presents i històrics que estimulen la celebració del plebiscit.
En definitiva, el dret a l’autodeterminació concretat en un plebiscit a Catalunya podria tenir, per a la població partidària de la creació de Catalunya com a estat independent, el perill d’haver resultat un acte de sobirania del tot estèril, en la mesura que hauria servit justament per consolidar i enfortir legítimament allò que aquest sector de població vol evitar: la permanència dins de l’estat espanyol (en la forma política que sigui). És Per això que probablement el dret a l’autodeterminació o el dret a decidir necessita (tornem a recordar Quebec i Escòcia) anar de bracet amb altres arguments. El conjunt d’argumentacions a favor d’un estat català sobirà independent hauria de contemplar, doncs, aquest tres tipus:
- Dret a decidir: irrenunciable, però no exclusiu. El problema és que hi ha persones residents al nostre país que no han realitzat identificacions amb el poble català. És a dir, no es consideren, malgrat el seu lloc de residència i d’ocupació laboral, catalans i malgrat tot tenen consagrat el dret a exercir el vot. No s’ha d’exigir-los mai que se’n considerin de catalans, però seria una actitud noble que reconeguessin que el procés sobiranista és un procés que afecta al poble català, i per tant, potser, a ells no. Com s’hauria de traduir la constatació d’aquests ciutadans a l’hora de participar en un procés de referèndum?
Aquest és un discurs per ser considerat políticament incorrecte, potser. Qui pot negar, però, que aquesta qüestió no sigui un escull important en contra de l’objectiu democràtic cobejat d’un estat català?
- Les suposades excel·lències en l’ordre d’estat del benestar (no entrem ara a detallar-ne cap) que un estat català sobirà i independent podrà i haurà de dispensar als seus ciutadans.
- El dret a la reparació. Qualsevol ciutadà, s’identifiqui a no com a membre del poble català, probablement pot reconèixer, saber, informar-se de com i què ha representat històricament per a aquest poble la negació de la seva sobirania. I, malgrat que ni des del punt de vista del sentiment ni de la constatació històrica s’identifiqui amb aquest poble ( i ho faci o no ho faci amb algun altre) pot arribar a admetre i entendre que el poble català reclami allò que li és propi i que mai no li ha estat, encara, retornat.
Els dos primers arguments degueren jugar un paper important en els referèndums de Quebec i d’Escòcia, i el resultat ja el sabem. El tercer argument tingué, presumiblement, una presència ínfima (per no dir nul·la en el cas quebequès). I és que el dret a reparació no deu tenir, ara per ara, i per motius, probablement, d’ordre històric gaire força motriu ni de seducció…, en aquell país.
Però quant al cas català, sembla clar que hi ha un context que va una mica més enllà del d’aquestes dues nacions. És per això que sembla que aquests tres argument haurien de formar, aquí, una tríada inseparable, perquè, tots tres, enforteixen la capacitat de convicció i de justificació del procés i, per tant incrementen, ai!, les possibilitats d’èxit.
[1] Cal reconèixer que això no és veritat de manera absoluta. En declaracions a mitjans de comunicació del dia 9/09/2016, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Ana Parlon, afirma de manera diàfana i literal que ella no comparteix el dret a l’autoderminació. És una afirmació formulada de manera general, és a dir, amb pretensions de validesa universal i, en aquest sentit i en ús d’una lògica elemental, tot el que s’afirma del general, cal mantenir-ho per al cas particular. És a dir: per al cas de la reivindicació sobiranista del poble català, l’alcaldessa ve a dir que no admet que s’exigeixi o es demani el dret a decidir ni el dret d’autodeterminació per a Catalunya. El poble català no tindria aquest dret. És veritat que l’afirmació de l’alcaldessa ha estat llançada dins del context d’una entrevista que plantejava la qüestió de la reivindicació catalana. Però si l’alcaldessa volgués negar el dret a decidir, només en determinades situacions, aleshores hauria d’haver afirmat que no compartia el dret a l’autodeterminació per al cas concret de Catalunya. L’alcaldessa no volgué precisar tant i es queda en una formulació general, que no sembla tenir el caràcter conflictiu que tindria si el concretava en el cas de Catalunya, essent ella, com és, responsable polític d’un municipi català. El cas d’Ana Parlon, ben segur, és compartit per molts ciutadans a Catalunya i a Espanya. El cas d’aquesta alcaldessa va encara més enllà, perquè ella mateixa afirma, proclama i reclama el reconeixement del caràcter nacional del poble català. En aquesta munió d’ingredients ideològics sembla quedar clar l’opinió de l’alcaldessa: Catalunya seria una nació (entre les nacions del món) que no tindria el dret a l’autodeterminació. Seria únic, exclusiu, doncs, el cas de la nació catalana? La senyora Parlon deu saber-ho.