(30/08/2016)

Ningú amb una mica de sentit comú no pot negar que una consulta popular o un referèndum no sigui un procediment democràtic. És igual que en el cas de la proposta/petició de referèndum per part de Catalunya pogués haver-hi (si n’hi hagués) conflicte amb l’articulat o disposició lligats a la Constitució espanyola. Saltem aquest aspecte concret i prenguem el tema en tota l’amplada ideològica, general i teòrica que pugui abastar: una consulta es tracta, és, sense dubte, un procediment democràtic.

En el moment present, la qüestió d’un referèndum per decidir la voluntat sobirana del poble català forma part de tots els idearis d’institucions i partits polítics, i no només d’àmbit estrictament català. Sigui per impedir-lo o per facilitar-ne la celebració, sigui per fer-lo de manera unilateral o acordada amb l’Estat (fins i tot hi ha qui admet i introdueixen un ingredient propi d’empatx democràtic: una tal consulta s’hauria de celebrar arreu d’aquest Estat). Bé, insistim, en qualsevol cas estem davant d’un procediment democràtic. Ara bé, n’hi ha prou amb això per considerar que la seva execució sigui una petició indeclinable? N’hi ha prou que sigui un procediment democràtic per proposar-ne i exigir-ne la celebració? En definitiva, és convenient de celebrar una consulta per veure si la ciutadania catalana vol organitzar-se en Estat independent?

Caldria introduir una petita precisió, coneguda de tothom, però que de tan assumida sembla que ningú no la recorda: la integració de Catalunya (en temps de la Corona d’Aragó) dins de la Corona de Castella per arribar, a la fi, al bastiment d’un Estat, com és actualment l’Estat Espanyol, és a dir Espanya, no va ser fruit ni de cap petició per part de les autoritats polítiques de Catalunya ni del poble català, ni resultat de cap consulta entre la ciutadania catalana. Per què caldria, doncs, ara, organitzar-ne una per rescabalar-se de la pèrdua aquella situació prèvia, del tot sobirana, i d’un país sobirà?

La integració d’altres zones de la Península en el mar polític de l’Espanya actual va tenir altres modalitats, diferents de la catalana i, ara, no cal entrar a explicar-les. La qüestió és que la Castella borbònica no va sotmetre a consulta la voluntat dels catalans per saber si accedien a desactivar les seves institucions, polítiques, culturals i administratives pròpies per adoptar les castellanes. I ara, per reclamar i exigir el retorn de les catalanes, la reparació d’un greuge històric, cal que el poble català ho faci a través d’una consulta?

Un referèndum té un sentit lògic, plausible, sensat i efectiu, quan calgui decidir sobre una proposta insospitada fins al moment present, inèdita de tan singular, conjectural per incerta, dubtosa per tan imprevisible…, però no sembla tan justificat quan del que es tracta sigui justament de la reparació i restitució d’una situació legítima i consolidada durant centúries, víctima d’una voluntat inexhaurible d’anorreament i abolició dels drets de sobirania d’una col·lectivitat. Una reparació i restitució que els mateixos polítics catalans semblen oblidar o arraconar a un segon o tercer pla, imbuïts d’obscurs i inacceptables interessos sectaris.

És fàcil d’endevinar rèpliques a aquesta argumentació, procedents de plantejaments polítics que puguin reclamar-se paladins del realisme i de tocar de peus a terra: donada la situació política espanyola (i també europea) actual, la consulta o referèndum és el camí amarat de major sensatesa i de major acceptació a què hom pugui aspirar, sigui a nivell d’Unió Europea i d’altres països estrangers. Sí, és clar, però això no és cap garantia de res, quant a resultats esperats o desitjats. ¿Tal realisme, no comportarà, a la fi, un immobilisme i bloqueigs dilatats en contra de qualsevol nova reacció? Ningú no pot oblidar els resultats de les consultes celebrades a Quebec i a Escòcia.

Perquè, en definitiva, del que es tracta ara (a la vista que els motius, pels quals s’han celebrat les darrers grans manifestacions a favor de la sobirania del poble català, continuen intactes, si no en situació encara més crítica que quatre o cinc anys enrere) és de recuperar els drets que pertoquen a un poble i que fins a ara no li han estat ni reconeguts ni retornats.

I parlant de pobles: seria d’allò més divertit poder preguntar als abanderats de les proclames a favor de la unitat d’Espanya[1] si admeten i reconeixen l’existència, en el món, d’això que solem anomenar “pobles”: admet vostè l’existència d’un poble anomenat palestí? I la d’un anomenat kurd? I armeni, i escocès, i gal·lès, i …? per exemple?

No sé quines repercussions internacionals podria tenir una resposta negativa a aquestes preguntes tan elementals, malgrat resultar evident que aquests polítics ben probablement serien conscients de les pressions polítiques que incidirien sobre llurs respostes.

Si contestessin que “no”, més enllà de l’estupor de l’oient i d’una desqualificació inapel·lable pel seu interès inequívoc de tergiversar la realitat, el joc de preguntes i respostes acabaria de manera immediata, segurament. Com no sembla que pugui ser gaire fàcil per a un analfabet jugar a mots encreuats. No?

Ara bé, en cas d’una resposta positiva, el dogal al coll se’ls instal·laria immediatament: admet doncs, vostè, també, l’existència d’un poble basc?, i la d’un galaicolusità?, i la d’un poble català?, i la d’un poble castellà?

Aquells polítics unitaristes (si més no, un nombre considerable d’ells) probablement recorrerien de seguida al conegut tòpic: “todos somos españoles… o todos formamos el pueblo español o…: ni unos ni otros, todos somos españoles!” I, és clar, ho expressarien en castellà, gairebé segur. Això sí! Evitarien igualment de fer referència al reconeixement i a la presència d’un poble castellà, però, això sí, ho dirien en la llengua d’aquest poble, voldrien centralitzar-ho tot en la centralitat geogràfica i política d’aquest poble, voldrien establir-ho en la jurisprudència i organització política d’aquest poble, voldrien desplegar arreu institucions pròpies del territori propi d’aquest poble, voldrien… Però ja no convindria que la realitat d’aquest poble fos proclamada de manera explícita, perquè caldria sublimar tal realitat ètnica en la transcendència d’un suposat pueblo español.

El lector potser sabrà si tot aquest és un procediment i plantejament propi d’un poble anomenat castellà? O ho és tan sols d’alguns dels seus més destacats membres polítics? Jo no ho sé pas.

I és que tot aquell que es reconegui a si mateix com formant part d’un poble que no és el castellà [2] i, alhora, sabent-se integrat en l’Estat Espanyol i en les condicions en què hi ha estat integrat el poble català, ha de contenir l’estupor, per no dir la indignació, davant d’afirmacions com la del monarca borbònic espanyol (25 d’abril de 2001) en què proclamava sense cap mena de vergonya que la llengua del poble castellà no havia estat mai llengua d’imposició. ¿Com pot haver-hi algú que, proveït de capacitat de discerniment i de coneixement històric, pugui haver redactat un document com aquell que el monarca va llegir? Quina competència i seriositat intel·lectual i política pot exhibir una tal mentalitat com la que hi hagués darrera del text? Quin prestigi pot merèixer una tal ideologia o mentalitat política?

Per a un ciutadà que es reconegui com a part del poble català (no parlo de cap sentiment, sinó d’una constatació fonamentada en la trajectòria històrica d’una comunitat) no li costa gens d’adonar-se que el reconeixement explícit de la presència i existència del poble català, per part d’un polític espanyol, li ha de resultar, a aquest, d’una incomoditat i d’una inoportunitat intolerables: reconèixer i admetre (i fer-ho de manera legal) tal existència és obrir la porta a reclamacions ben legítimes de drets que els pobles i persones tenim. Si aquest reconeixement hagués de quedar registrat, a més, en textos polítics fonamentals de l’Estat, aleshores aquells drets acaben resultant (a més d’indubtablement legítims) innegables, inestroncables, indeclinables i irreprimibles. Quin polític espanyol podria exhibir, ara, màniga tan ampla, i no veure compromesa la seva carrera personal?

Els polítics catalans, al seu torn, quan parlen d’un procés de consulta (acordada o no acordada) no sembla que entenguin que la primera cosa que cal exigir al govern espanyol és el reconeixement explícit de l’existència del poble català. I aquesta exigència cal defensar-la i expressar-la sense complexos tant a l’interior de l’Estat com en el marc internacional, especialment l’europeu. Oferiria alguna mena d’operativitat política tal reconeixement?, de manera immediata segur que no, però més aviat o més tard acabaria afectant el cos jurídic de la legislació política peninsular, especialment tenint en compte la circumscripció espanyola en el marc europeu. Perquè darrera de l’obtenció d’aquest reconeixement espanyol (cosa que sembla, ara per ara, pura quimera) seria inevitable que es despengés una veritable allau de reclamacions de drets del poble català, històricament bescantats, negats i reprimits. Un cop Espanya reconegués, retornés i garantís la presència a Catalunya de les institucions polítiques i culturals pròpies, de l’organització del seu propi territori, de la seva administració política i territorial, de la gestió de la seva llengua, de la gestió de la seva capacitat recaptatòria i del dret gestionar i a administrar els béns i serveis públics per a la seva població, el dret a la seva acció diplomàtica i de gestionar compromisos econòmics i culturals amb l’àmbit territorial exterior que li abellís, de la seva jurisprudència i preferències legislatives en matèries laborals, de transmissió de patrimoni i d’administració de patrimoni natural…, etc., un cop li reconegués i retornés, doncs, tals facultats, pròpies i innegables de tot poble, aleshores Espanya hauria retornat a Catalunya la seva plena sobirania, és a dir la seva independència.

Bé, ja sabem que esperar una tal actitud del poble castellà/espanyol, és a dir de l’Espanya de matriu castellana, no sembla gaire realista, ni sensat, donada la trajectòria històrica que acompanyat fins ara la realitat d’aquest Estat. Però els polítics catalans no poden tancar els ulls a aquestes condicions i motius, que són els que ha esperonat, realment, les manifestacions multitudinàries dels darrers anys.

I la consulta o un referèndum, doncs?: no estarem posant en això el carro davant del cavall, no serà aquesta una distracció i una tergiversació de les més miserables que el poble polític català es planteja per a si mateix? I és que les exigències han de ser i són totes unes altres. Primer: cal reclamar en nom de la justícia el reconeixement d’una col·lectivitat, la del poble català. Segon: cal retornar-li allò que li ha estat arrabassat històricament i escamotejat il·legalment o legalment. És igual que al llarg de centúries el poble català hagi rebut i acollit enormes contingents de població forana i això hagi contribuït a evolucions i canvis en el cor de la comunitat originària. És igual. El poble català encara hi és i pot i ha de reclamar allò que li pertoca com a propi, natural i consolidat històricament, sigui en l’àmbit que sigui.

El dia que hom assolís aquesta fita, després seria l’hora de plantejar-se totes les consultes que hom cregui oportunes o necessàries. Per exemple, assolides les suposades excel·lències en matèria econòmica, cultural, serveis…, de què una Catalunya independent disposaria, si hi hagués un sector de la població catalana que reclamés integrar-se en l’Estat Espanyol, per què l’administració del país no podria o no n’hauria d’orquestrar-ne una consulta?

Però, ara per ara, entretenir-se en una consulta per veure si la població catalana vol que sigui retornat al país un conjunt de drets que li ha estat arrabassat (pregunta tan ingènua com injustificada, però que això és el que vindria a consultar un referèndum) no és la tasca prioritària que un polític català hagi de prioritzar, si no és per motius d’electoralisme obcecat i obsedit per interessos sectaris i personals que pugui mantenir i alimentar. El poble català no és el poble dels polítics catalans i els interessos i prioritats d’aquests no sembla pas, sovint, que coincideixin amb els d’aquell. Catalunya, com a poble que és, té tot el dret a reclamar allò que li és propi (que hom pot arrodonir dins del mot “sobirania”), per justícia històrica, social i, en definitiva, per pura humanitat. Tot el contrari, reclamar el dret a una consulta o referèndum no és més que devaluar aquest dret, mistificant i confonent l’opinió del país, orientant-la cap a un objectiu que acaba fent el joc a l’statu quo i que ha estat el responsable històric de la situació política que arriba fins al moment present.

Primer, doncs, reclamar i exigir allò que és de justícia. I en segon lloc, hom ja farà totes les consultes que calgui. Senyors Duran/Espadaler, fins als senyors Rabell/Coscubiela, i tants altres polítics catalans: admeteu aquesta mancança històrica i la justícia del clam d’una tal exigència.

Dins del panorama polític català les propostes d’una consulta venen de diverses procedències: des de la mateixa ANC[3], que sembla confiar de manera total que el convenciment del indecisos o contraris a la plena sobirania catalana és reversible i assolible, fins a partits tant de la dreta com de l’esquerra catalana que coincideixen en la reclamació i proposta d’una consulta acordada amb l’Estat Espanyol (cosa que no sembla altra cosa que una manera d’amagar la seva negativa a la realització de cap referèndum, perquè aquest acord és, ara per ara, un absurd en si mateix). No és, per tant, que la celebració d’una consulta sobre la independència del poble català no sigui una qüestió polèmica i complexa, sinó que no és res més que un succedani substitutiu de la real i més justificada exigència i reclamació: el reconeixement per part de l’Estat de la realitat nacional catalana (és a dir, del poble català) i la reclamació del retorn d’allò que li correspon com a col·lectivitat nacional. Espanya s’ha d’acarar, més aviat o més tard, a aquesta qüestió. Europa també. I aquest és el paper que pertoca, ara, al parlament i als polítics catalans.

[1] que en realitat, i en les seves paraules, pràctiques i intencions, “unitat” sempre ha estat un sinònim d´“unificació”, no d’“unió”. “Unió”, des d’un punt de vista personal, social o polític, sempre implica el reconeixement de l’existència de parts que hom vol articular, amb unes condicions o altres, i aplegar en una unió voluntària i acceptada. En canvi “unificació” implica anul·lació dels trets individuals, o de les parts, i la supressió dels caràcters personals i històrics que puguin exhibir les parts amb intenció d’unificar.

[2] cosa que no pressuposa de cap de les maneres l’impediment de concòrdia, germanor i entesa respectuosa amb aquest poble o amb qualsevol altre

[3] (que sembla oblidar que la divisa proclamada en les mateixes manifestacions que ella mateixa ha promogut i organitzat no era cap altra que la d’independència)

Anuncis