Publicat a ARA, el 14 de maig de 2014                                                              

Aquest any 2014, any de la coincidència en l’efemèride dels cinquanta anys de la mort tant de Gaziel com de Rafael Patxot és una gran oportunitat per entretenir-se en alguns aspectes de la trajectòria vital i ideològica d’aquests dos guixolencs.

Gaziel era quinze anys més jove que Patxot. La relativa proximitat d’edat els va permetre compartir algunes vivències i circumstàncies especialment dramàtiques per al país i per a molts catalans.

Aquestes circumstàncies, resumint-les, giren al voltant de la situació política durant la Segona República Espanyola, l’esclat i desenvolupament de la guerra, i de les conseqüències sentides i patides com a resultat del conflicte bèl·lic. I tot i que el diagnòstic sobre la situació social i cultural d’Espanya i de Catalunya, després de la guerra de 1936, era compartit, en bona mesura, per ambdós guixolencs, aquelles circumstàncies van tenir una resposta diferent en un i en altre cas.

Quant al diagnòstic, Gaziel denunciava:

    “Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa.”

Gaziel, Meditacions en el desert La Magrana, 2010. Barcelona p. 81.

 I Patxot declarava:

                 “La Catalunya actual no és pas solament un poble ocupat i explotat, sinó un poble ara pervertit perquè s’ha deixat pervertir, i això és molt pitjor que la tirania contra la qual fàcilment podria reaccionar el nostre temperament català”.

                Maluquer, Joaquim. Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Pòrtic, 1994. Barcelona. p.96.

 Gaziel i Patxot acabaren molt dolguts per alguns fets de la societat catalana d’aquells anys, especialment els immediats al final de la guerra. Ara, tal com hem dit, la reacció de cadascun d’ells fou ben diversa: Gaziel decidí tornar al país, fos quina fos la situació a què hagués de fer front. El conflictiu contacte de Gaziel amb el catalanisme noucentista i el republicà, l’exili inesperat i un procés sumaríssim instruït des del règim franquista a què va haver de fer front en tornar de l’exili, haurien estat una oportunitat raonable (que no vol dir, necessàriament, justificable) perquè Gaziel hagués optat per solucions com les que, abans d’ell i per raons diverses, havien optat altres catalans com el mateix Eugeni Ors o Josep Pijoan: el desarrelament. Però Gaziel va decidir tornar (tot i que tornar a Catalunya li va costar una vintena d’anys de residència a Madrid).

Patxot, en canvi, pronuncià un non possumus!, un non serviam! radicals i inamovibles: no tornaria a Catalunya ( cal suposar que fins que les condicions polítiques, socials i culturals no haguessin canviat). L’alçada on col·locà el llistó de les seves condicions i el tarannà d’home tan eixut, de conviccions granítiques, no li permeteren el retorn.

Anuncis