Publicat al diari El Punt/Avui el 21/04/2014

Divendres 11 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans i en el marc de l’any Gaziel tingué lloc un col·loqui a l’entorn de l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), en ocasió dels cinquanta anys de la seva mort. De fet, la major part del col·loqui es mogué al voltant de l’obra de cronista de l’escriptor guixolenc. L’acte va ser un seguit de curts i brillants parlaments que glossaren el paper de Gaziel en el camp de les lletres catalanes, el caràcter modèlic de l’obra de cronista i l’orientació propedèutica i orientadora dels seus textos periodístics.

Els oradors van destacar aspectes rellevants de l’escriptor, com per exemple, el fet de voler i saber descriure els dubtes i contradiccions personals que la contemplació dels escenaris bèl·lics de la primera Guerra Mundial li esperonaren (Plàcid Garcia- Planas), o el fet d’esdevenir el representant ideològic d’una elit irresponsable (Francesc-Marc Àlvaro), o la combinació de separatista platònic amb la de panhispanista platònic (Jordi Amat), o el fet de la creixent expectació i interès per la recuperació d’un autor que fins al moment present semblava haver quedat reclòs al rebost de la indiferència. Manuel Llanas, actuant de moderador, conduí el col·loqui cap l’apartat final apel·lant a la consideració de l’obra assagística de maduresa.

Des d’un punt de vista ideològic Gaziel no només és interessant, per la raó que al final del present escrit he de dir, sinó que resulta ideològicament estimulant en la mesura que aquest ús públic de vacil·lacions i suposades incongruències com a estratègia literària i periodística, és la manifestació del seu propi tarannà vital. Gaziel assumia i tenia present sempre la divisa primum vivere, deinde philosophari, i és al compàs de l’assumpció de tal divisa que podia argumentar amb lucidesa irrefrenable i amb sinceritat marmòria allò que en cada seqüència vital li amarava l’esperit. Defensar i assumir tesis farcides, aparentment, d’incongruència no era cap obstacle ni servia de cap mena de bloqueig del seu ideari vital. Un ideari que s’abocà damunt dels camps ideològics que més va freqüentar en el terrens periodístic i/o assagístic: la política, la filosofia, la història, la cultura… Resseguir la trajectòria ideològica de Gaziel és convenient de fer-ho al compàs del seu recorregut vital, per adonar-se a la fi, que allò que de vegades podria ser vist com a argumentació ideològicament erràtica, no és altra cosa que la recerca i la necessitat d’un equilibri vital entre la situació personal i ideals de racionalitat, moralitat, seny i benestar.

El resultat ideològicament estimulant que hom pot assaborir en la seva obra, condueix a demanar-se i a trobar raons i justificacions a dubtes que ell mateix esperonà amb el conjunt del seu argumentari. Per això el lector, a la vista de l’obra publicada i del seu epistolari personal pot plantejar-se, de manera ben justificada, interrogants com aquests: Era Gaziel un demòcrata? Ha de ser ubicat dins del corrent noucentista? Cal considerar-lo in ideòleg políticament de dretes? Era un catalanista o un espanyolista?… No ha de fer por, ni tenir per desconsideració, plantejar-se aquests interrogants, perquè ell mateix s’immergí en tals interrogants i hi intentà dilucidar quins components racionals i morals contenien. És en l’esforç de pensament, de reflexió sobre la trajectòria i la situació política, social i cultural del país on la dedicació i l’empeny literari de Gaziel presta el major servei a la societat catalana i, per qual, les seves argumentacions i ideari esdevenen un valor tan estimable i irrenunciable en el context de la nostra cultura.

Anuncis