Nota: un resum d’aquest article va ser publicat a Àncora el mes de maig passat (2013)

En el marc de l’Any Albertí i de la inauguració de l’Espai Albertí ubicat al Museu Municipal de la ciutat, tingué lloc, el divendres 26 d’abril l’acte d’inauguració de l’Espai i de l’exposició de l’obra que el pintor llegà Sant Feliu de Guíxols.

La creació de l’Espai Albertí i de l’exhibició mereixen el més abrandat dels elogis que hom pugui fer a la institució municipal per l’establiment d’un espai permanent dedicat a l’obra del nostre pintor.

Es fa imprescindible, també, un ferm elogi per l’edició d’un número monogràfic de L’Arjau (número 67) dedicat a l’Albertí i, de manera especial als autors del retrat de pintor, que eixamplen amb afecte i rigor la personalitat i l’obra de l’artista guixolenc.

L’estudi del pintor realitzat per aquests autors és, alhora, un estímul per continuar matisant la personalitat i l’obra de l’artista, cosa que ha de permetre eixamplar una mica més el seu retrat i, per tant, dotar de major interès i gaudi la visita a l’exposició de l’obra pictòrica.

Els aspectes biogràfics i de la personalitat de l’artista s’il·luminen amb els textos de l’Alfons Hereu i l’entrevista a l’il·lusionista Xevi Sala.

El primer d’ells fa, entre altres coses, un recorregut per allò que constituí l’itinerari literari poètic i intel·lectual d’en Pitu Albertí i d’aspectes del pensament del pintor, que acaben facilitant el nom del número monogràfic de la revista, en què s’hi destaca la condició anímica del pintor autodefinint-se com un enamorat de la vida. Es tracta d’una mena d’autoproclamació de l’artista que queda recollida per la resta dels autors dels articles i que acaba esdevenint una referència constant en la crítica artística de l’obra pictòrica i poètica.

L’Hereu destaca diverses vegades l’austeritat i la soledat vital interior del pintor contrapesada per una filantropia desbordant que feia les delícies tant de conciutadans com de forasters. També recull paraules textuals del pintor que palesen una dedicació permanent a descobrir un sentit existencialista, metafísic, místic, psicològic, còsmic… en aquell enamorament, així com la seducció que manifestava el pintor per una estratègia que privilegiava els elements més irracionalistes i intuïtius de la seva personalitat a l’hora de pintar i escriure poemes.

L’il·lusionista Xevi explica el tarannà personal del pintor que es feia palès en una nombrosa quantitat de circumstàncies i situacions que l’il·lusionista compartí amb el pintor i que tingué com efecte, que aquell acabés aplegant una considerable quantitat de pintures de l’artista.

A més del panorama biogràfic, i de personalitat, que aquestes dues persones en ofereixen, hi ha, després, en la revista, tres articles que se centren de manera més tècnica en el llegat del pintor.

L’Anna Escarpanter, més enllà de referències biogràfiques apuntades de manera breu, ofereix una bonica dissecció de l’obra pictòrica d’en Pitu, destacant-hi diverses etapes, amb algunes anàlisis, consideracions i opinions que mostren una penetrant mirada de l’obra del pintor. La renúncia al dibuix i la manca de perspectiva per part de l’Albertí pot sobtar una mica el lector, però retrata a la perfecció i amb gran encert alguns dels fonaments de l’obra del pintor guixolenc. I, en l’etapa que l’Anna Escarpanter qualifica d’expressionista, hi destaca la intensificació d’aquests trets, que queden compensats pel protagonisme creixent del color, amb l’enfosquiment de tons. L’etapa simbolista i la d’abstracció serien els moments de gran expressivitat i misticisme, centrats primer en els rostres humans i, finalment, amb una concentració final només en les formes i colors, o millor, en la de colors amb formes.

L’Anna acaba la seva aportació citant allò que era central en l’ànima i voluntat de l’Albertí: mostrar l’essència invisible de la realitat, cosa que tenia i té tant de sublim i transcendent com de contradictori i, potser, d’impossible. Però era el centre al voltant del qual girava la vida del pintor.

 El següent retrat l’ofereix Rosa M. Rourich. Al costat d’algunes consideracions sobre els ismes a què hom pot associar el pintor la Rosa M conclou amb la referència al caràcter apassionat i antiacadèmic d’en Pitu Albertí, cosa que li permet afirmar, amb encert total, la renúncia del pintor a plantejaments racionalistes i preestablerts, a l’hora de desplegar la seva obra pictòrica.

La Rosa M., afirma, de manera tan sincera com valenta, la seva incomprensió per una suposada associació de les obres de l’Albertí amb l’impressionisme. L’anàlisi breu i concisa que ella escriu de l’ús que el pintor fa de la llum en els seus quadres, anàlisi impecable i irrebatible, mostren la justificació i l’aplom de la seva crítica.

Després, la Rosa M. desplega una insòlita relació d’alguns quadres de l’Albertí, que mostra la sintonia, voluntària o no, conscient o no, del guixolenc amb l’obra d’alguns pintors de renom internacional, una relació trenada per la Rosa M i la sospita d’una sintonia que permet interpretar l’Albertí, Van Gogh, Kokoshka i Munch, com formant part d’una constel·lació de veus agermanades que volen dir, que volen parlar des del fons de l’ànima, segurament, del mateix. Allò de l’essencial invisible, potser?

El retrat final és el de la Sònia Agüera: una magnífica incursió en el llegat no-plàstic de l’Albertí, que posa de relleu la transcendent importància d’aquest material, i la seva repercussió sobre el llegat, precisament, plàstic.

Es tracta d’una col·lecció de textos inèdits que formen part del llegat del pintor i que corresponen gairebé als inicis de la seva trajectòria artística, però que marquen des de l’univers literari el futur del rumb pictòric. La Sònia, però, posa en els termes justos i realistes l’aportació de l’Albertí en el camp de la poesia, que tot i essent valuosa li hauria resultat difícil d’arribar a un reconeixement públic com l’obtingut amb la seva obra com a pintor.

La Sònia destaca la importància d’aquests textos, que tenen el doble o triple interès de representar, per una banda, una sortida a necessitats expressives del nostre pintor i, per altra banda venen a ser una mena d’anticipació, de tràiler, dels motius d’inspiració posats en llenguatge escrit d’allò que, de seguida, es farà palès en la pintura i, en darrer terme, a la Sònia li sembla descobrir, en els textos, la gènesi de tot allò que constituirà l’univers albertinià.

 Quinze anys enrere, vingué diverses vegades a Sant Feliu de Guíxols un professor de piano i concertista del Rimsky-Korsakov de Sant Petersburg, Leonid Sintsev. Poc temps després fou un dels assessors en el procés de fundació de l’E.S.M.U.C de Barcelona. Però quan es passejava per la nostra ciutat i l’entorn immediat, sovint ho feia acompanyat d’uns llargs silencis, tot i ser un home a qui li agradava el diàleg i el debat, especialment en qüestions d’estètica musical. Però un dia, una tarda endolcida de primavera, passejant per la platja de Sant Pol, feia estona que passava una i altra vegada, sense dir res, la mirada per l’horitzó des de la Punta d’En Pau fins la d’Es Molar, això va fer que potser jo me l’observés amb interrogació…, la qüestió és que ell s’adonà de la meva actitud i aixecant i baixant lleugerament els braços s’exclamà, dient: “És impossible, és impossible!, aquí no es pot treballar”. En demanar-li la raó de tal afirmació, em contestà, acompanyant la resposta amb un gest de la mà que recorria tot el panorama visual des de llevant fins a ponent: “Per tot això!”. Em vingué de seguida al pensament en Pitu Albertí.

En Pitu deia sovint que era difícil ser profund en el nostre entorn mediterrani: llum i color a dojo, granit i pins, llentiscles, roselles i ginesta, alzines i arboç, un cel tibat la major part de l’any, una mar que sedueix a tothora, temperatura dolça que reclama esbarjo i entrebanca l’autoreclusió i el recolliment… Deia, també, que és per això, que de mediterranis profunds n’hi ha pocs i que Garreta era un d’aquests pocs mediterranis profunds. Saltar per damunt d’aquest esclat de sensualitat que es prodiga davant dels nostres ulls no és fàcil per a ningú.

És per això que per coses com aquestes i d’altres, a mig camí de la gratuïtat i el privilegi, l’Albertí se sentia amarat d’una mena d’èxtasi o trànsit, si no permanent, sí que era força habitual en ell. Per això proclamava el seu enamorament de la vida, tal com ho recull el titular de L’Arjau, que hem comentat abans.

Ara bé, cal adonar-se que l’Albertí era, en la seva manifestació psicològica i estètica, tan recargolat com les seves formes acolorides. Perquè encara que digués que era un enamorat de la vida, cal llegir el que diu de seguida i a continuació (en el text que ens ha transcrit l’Alfons Hereu): crec que hi ha d’haver primer un enamorament de fora per trobar els nuclis de dins. Aquí, en Pitu manifestava la seva posició intel·lectual i espiritual completa, perquè, malgrat la proclamació del seu enamorament de la vida, allò que el seduïa fins a l’obsessió, no era la vida mateixa, sinó l’enigma, el misteri de què la vida li semblava manifestació. Per això festejava indistintament tant amb la mística com amb la sensualitat: dues estratègies vitals per descobrir o contemplar el misteri. Una insòlita combinació de metafísica i materialisme.

Una de les expressions habituals de l’Albertí, que l’Alfons Hereu recull en l’article comentat més amunt, era la del misteri transparent. Per a en Pitu, la vida emergia d’aquest misteri insondable i allò que més el complaïa era fer troballes que transparentessin la vida i deixessin entreveure tal misteri. Per això recorria a la sensualitat, conscient, però, que pot esdevenir, per manca d’alerta, un impediment per a la immersió, per a l’aprofundiment… cap al misteri. Per això, segons l’Albertí costava tant de trobar humans que fossin mediterranis i, alhora, profunds. Aquesta era també la prevenció i temença de Leonid Sintsev, el pianista rus, davant de la contemplació d’alguns escenaris del nostre paisatge mediterrani.

La ubicació d’en Pitu en aquesta tessitura d’infatigable de recerca d’allò que la vida oculta, d’allò de què la vida és expressió, va consolidar una posició artística i espiritual d’una solidesa incanviable, imprescindible i inevitable. L’Albertí coneixia molts autors del món literari, poètic, sobretot, filosòfic, coneixia l’obra del molt compositors musicals i l’obra de grans pintors. Però, i això és el que em sembla més probable, i alhora força arriscat, tot i conèixer-los i tenir-los en compte, no en tenia cap com a referència per a la seva producció artística. Podia coincidir de manera molt interessant amb propostes estètiques, com les que ens ha explicat la Rosa M. Rourich, podia tenir llibres de capçalera de lectura habitual… però només li servien per constatar el viatge espiritual que, igualment que ell, altres persones obsedides per urgències semblants, realitzaven.

Però no només no li servien de referència, sinó que discrepava de les propostes estètiques d’alguns d’ells, quan li semblava que erraven el camí cap al misteri que ell intuïa o li semblava endevinar darrere de la vida. Per exemple: abominava Picasso, sobretot el Picasso de l’etapa cubista. Es mirava també amb disgust la pintura qualificada d’abstracta. El Zaratustra de Nietsche no l’acceptava i no l’entenia, o no l’entenia i no l’acceptava (tot i que jo mateix havia utilitzat, temps enrere, l’obra del pensador alemany per explicar la pintura de l’Albertí, I tot i que, aquest, a inicis dels anys vuitanta, llegí encuriosit Així parlà Zaratustra). Deia, referint-se al filòsof i a la seva obra: superhome?, superhome de què…? El vitalisme del filòsof alemany i el de Picasso li resultaven familiars, però no els compartia gens ni mica.

No tenia ni usava referències…, perquè no les necessitava. El seu cabal de creació espiritual anava tan saturat que no podia permetre’s la comoditat, ni la tranquil·litat, ni l’orientació d’adoptar estratègies estètiques d’altres artistes. És per aquesta raó, entre altres, que un diàleg d’intercanvi pausat d’opinions, sobre aquestes qüestions, amb ell resultava molt difícil de compartir. Quan, en la conversa amb el pintor, un interlocutor activava algun ressort insospitat, l’Albertí es llançava de caps a una acció que li resultava irrefrenable: la conversa esdevenia un monòleg del qual en Pitu n’era autor i actor exclusiu. Per a més il·lustració d’aquest aspecte de la seva personalitat, crec que val la pena recordar que en Josep Vicente procedia de manera molt similar. A l’interlocutor no li quedava, aleshores cap altre remei que relaxar-se i deixar-se amarar pel recorregut espiritual i intel·lectual de la seva personalitat llançada al galop.

A L’Arjau, tot els autors dels articles fan referència a l’expressió artística de l’Albertí manifestant-se en la pintura, el cant i la poesia. Però em sembla que en falta una de manifestació, que era gairebé permanent: la del seu discurs, la del seu llenguatge parlat…, allò que esdevenia un monòleg davant d’altres i un diàleg amb si mateix, quan estava sol. El seu discurs parlat era, igualment que les altres manifestacions, la forma d’aprofundir en aquell misteri ocult, malgrat que aquesta manera d’expressió no sigui posada a la mateixa alçada cultural de les altres activitats, fetes espectacle. La Sònia Agüera rescata el reconeixement de la prosa de l’Albertí, en aquells textos fins ara inèdits. Doncs, el discurs d’en Pitu, era una altra estratègia, al costat de les altres, per tal de transparentar el misteri. Discurs escrit i discurs parlat, són altres formes d’expressió del pintor, que serveixen igualment per explorar la seva personalitat i la seva obra artística: quan l’Albertí parlava solia fer el mateix que quan pintava

 Un altre aspecte important de la qüestió, retratat molt bé a l’article de l’Anna Escarpanter, és la renúncia al dibuix. En les etapes de joventut, hi hagué en en Pitu  una preocupació pel dibuix, perquè, de fet, es tracta d’una tècnica que no arribava a manejar amb gaire virtuosisme, si no gens. Però, igualment que hem dit a propòsit de suposades referències estètiques o plàstiques, amb el dibuix passà una cosa molt semblant: acabà adonant-se que per dir allò que necessitava manifestar, la voluntat de progressar en la tècnica del dibuix no només no li resultava imprescindible, sinó que acabava essent un destorb. Per això l’abandona, però en recull una personalíssima versió o interpretació en el períodes dels rostres, dibuixats al carbó, tinta, llapis o pintats amb diversos materials pictòrics.

I és que, al fons de la qüestió, identificar la personalitat artística de l’Albertí amb la pintura, el cant, la poesia o el discurs (escrit o parlat), no deixa de ser altra cosa que reduir-lo a unes modalitats d’expressió artística. De fet, qui manava dins seu no era cap d’aquestes modalitats artístiques, sinó aquell cabal de vida i misteri que l’obligava a una recerca sense aturador provant diverses vies. En Pitu, era, de manera més apropiada, un veritable i irrenunciable artista, un esperit trasbalsat pel misteri i obsedit per obtenir-ne alguna mena de transparència. I aquesta qualitat de la seva ànima és el sentit últim del seu art i allò que el defineix millor.

A l’hora de parlar de definicions, l’Albertí va acabar cedint a allò que tant gent li demanava de manera indirecta: com calia classificar la pintura d’en Pitu? Ell mateix, ja avançat en l’edat, acceptava que el posessin a festejar a alguns ismes: impressionisme, expressionisme, abstractisme…, perquè no sabia definir el seu desfici expressiu d’altra manera. I acceptà de ser mirat dins d’una certa zona d’abstracció, d’un cert expressionisme, fins i tot, d’un cert impressionisme…, em voleu així?, doncs aquí em teniu.

Però la Rosa M. Rourich ja avisa del seu caràcter antiacadèmic (de fet resultaria més exacte dir a-acadèmic) perquè en Pitu no era anti de res, ni tan sols no era anticonvencional (respectava de manera educada totes les convencions socials, però anava a la seva. Caldria definir amb major precisió la seva suposada anticonvencionalitat, sense confondre-la mai amb els resultats de la seva circumstància econòmicobiogràfica). Però als anys setanta i vuitanta, en Pitu defugia qualsevol intent d’ubicació dins de cap isme, i no ho feia pas per cap mena d’esnobisme, sinó perquè, igualment que en el cas del dibuix i de suposades referències literàries i/o pictòriques, no els necessitava per a res, per a res. El cabal interior fluïa inesgotable més enllà de cap mena d’academicisme. És en aquest sentit que seria antiacadèmic. De fet, la Rosa Maria Rourich ja col·loca el sentit dels suposats expressionisme i d’abstraccionisme o abstractisme i impressionisme de l’obra pictòrica de l’Albertí en els termes precisos i ben acotats de sentit, en el seu article.

Uns quants anys enrere, jo mateix havia intentat un retrat d’en Pitu a la revista d’Es Corcó, que l’Anna Escarpanter té la gentilesa de citar, però ho vaig fer emprant uns termes potser massa academicistes que ara no acabo de trobar gaire encertats (a Àncora el 1994, poc temps després de la mort de l’artista, vaig publicar un altre article i retrat, repetint algunes coses dites a Es Corcó i refent-ne i deixant-ne d’altres). Però en aquells anys, jo no sabia trobar una millor manera de mirar i explicar el seu art visible lligat amb el misteri invisible que ell perseguia. Ara, crec que tampoc no en sabria dir gaire cosa, més enllà de parlar d’intuïcions i sensacions, un univers personal que és, en bona part tan esmunyedís com intransferible…. Crec que la imatge del pintor saltant amb els braços oberts, a mode d’anagrama i anunci de l’any Albertí, explica, en definitiva, molt millor la seva ànima.

L’Espai Albertí, però, és, a més, estímul d’una il·lusió i d’un desig compartits per molts guixolencs: que la ciutat tingui també, algun un dia, un espai que mostri a ciutadans i forasters allò que a Sant Feliu de Guíxols, una dècada darrer l’altra, ha anat prenent cos i que fa possible de considerar-ho com la manifestació d’una veritable escola pictòrica. No és tracta d’altra cosa que del paisatgisme guixolenc. És un paisatgisme centrat (encara que no d’una manera exclusiva) en el paisatgisme marítim o marí, però que té una quantitat respectable d’artistes pintors que s’hi han dedicat. I ho han vingut fent des de temps reculats fins a moments actuals, amb noms que van des del mateix Pere Caimó fins a l’ultrarealisme d’en Carles Piqueras, passant per noms tan rellevants com Pons Martí, Torrent Buch, Ponsjoan, Berga i Boada, Matas, Malaret, Néstor, Suellen Roberts…, me’n deixo molts. Però és un llegat que continua engruixint-se encara avui dia i que demostra que la ciutat disposa d’un potencial de producció cultural pròpia, més enllà de la cultura feta espectacle, per bé que irrenunciable, arribada i portada de fora. Un potencial que convindria administrar i gestionar de manera profitosa i rendible.