(Àncora Nadal 2012)

albertí estació bn

En els darrers dos mesos, diferents ciutadans han escrit a Àncora les seves valoracions sobre una cosa que ens interessa i alhora ens preocupa a tants: engrescar-se o decebre’s davant del caliu cultural que pugui haver-hi en la nostra ciutat? Potser no hi ha motiu ni per una cosa ni l’altra. Potser allò que ens cal és repassar la trajectòria d’aquest àmbit de la nostra vida col·lectiva, tants anys enrere com ens sembli, i intentar extreure’n conseqüències amb la intenció de fer-ho de la manera més objectiva possible, sabent de bell antuvi que parers i valoracions, per més que hom ho vulgui, no són mai els mateixos per a tothom.

Potser seria bo que alguna iniciativa ciutadana arribés a consensuar una mena de memo-rial de greuges culturals de la ciutat. No es tractaria de reclamar res a ningú (tot i que la manifestació de greuges té aquesta finalitat): a polítics municipals, a responsables d’en-titats culturals…, perquè la responsabilitat en darrer terme és de la ciutadania. Nosaltres mateixos. Però sí que podria servir per a la gestió cultural a llarg termini de la ciutat i per a totes les accions polítiques que aquesta gestió impliqui. Però també aquest memorial voldria ser una eina, encara que no pas de manera exclusiva, per als nostres polítics d’ara, als de demà i als… de la propera centúria. Aquest memorial podria contribuir, doncs, al disseny d’una estratègia a llarg termini, que estigués a disposició de tota formació política que ocupés el govern de la ciutat, perquè seria la manifestació popular de la valoració de la situació actual i dels desitjos i expectatives culturals de futur de la ciutadania. Una estratègia d’objectius a llarg termini i d’operativitat immediata en mans de qualsevol formació política de govern municipal.

És veritat que les institucions públiques no són, a la llarga, els veritables protagonistes (i a l’hora de la veritat, tampoc no en són els veritables responsables) de l’ambient cultural d’una ciutat o d’una comunitat, però hi tenen un paper definitiu a l’hora de facilitar, pro-moure i estimular les accions culturals que la ciutadania, a títol individual o a través d’agrupacions, pot arribar a desplegar. Per això caldria un disseny no partidista, políti-cament transversal, d’elaboració tècnica, sensible també a les preferències de la ciutadania i amb coneixement del nostre llegat cultural i del objectius assolibles a llarg termini.

Tot això no vol negar que en les diferents legislatures en llurs respectius programes cul-turals fins a avui dia no s’hagin plantejat dissenys i objectius culturals valuosos per a la ciutat. Seria injust de mantenir tal cosa. Però tot és perfectible a base d’afegir nous con-tinguts i accions i descartant-ne d’altres.

En els darrers escrits, abans referits, han sortit valoracions i noms d’accions culturals, associacions, agrupacions, realitzacions periòdiques, centres culturals… que fan pensar que hi ha prou batec cultural a la nostra ciutat o, com a mínim, hi ha prou interès i caliu per mirar amb entusiasme la gestió coordinació i potenciació d’aquest patrimoni present, i al darrera d’alguns d’ells hi ha l’acció municipal que els dóna ajut i suport. Però també és veritat que en el camp de l’acció cultural, especialment en la potenciació del nostre llegat cultural, d’alta cultura, hom podria llançar-se a accions més valuoses, que servissin, alhora, tant d’aparador cultural per a propis i forasters com per a estímul i facilitats adreçats a les noves generacions de guixolencs. A Sant Feliu, en el camp de la valoració, reconeixement i explotació del nostre patrimoni artístic, segurament que no s’està en la millor situació possible. Al costat d’accions felices d’estímul de l’activitat en Belles Arts, trobem un silenci opac que ofega el nostre patrimoni pictòric autòcton, per exemple (per no parlar del literari o del musical, de l’es-cultòric, de l’arquitectònic i de l’històric). Al costat d’un festival musical a l’estiu, de gran volada, hi ha el cas d’oblit considerable de la promoció dels nostres propis valors musicals passats i presents. Al costat de projectes museístics de gran impacte (fins i tot internacional) i ha una valoració, exposició i promoció mínima, si no nul·la, del conreu autòcton d’aquelles Belles Arts…

És innegable l’immens valor que la ciutat pugui arribar a comptar algun dia amb un museu Thyssen, però encara és més important per a la vida cultural de la ciutadania que a Sant Feliu de Guíxols, algun dia, hi hagi el nom d’alguns pintors guixolencs que puguin ser exposats en algun museu Thyssen d’on sigui d’arreu del món. És molt important, com el cas anterior, que el Festival de la Porta Ferrada aculli cada any primers noms del panorama musical internacional, però encara ho és més que la música i intèrprets guixo-lencs estiguin presents en festivals musical d’arreu del món. Perquè això és allò que realment prestigia a una ciutat i fa que sigui mirada i visitada i seguida amb admiració. Però sobretot és allò que fa que viure en una comunitat sigui motiu d’orgull i satisfacció per a tots aquells que vulguin formar-ne part.

Però tot això no s’aconsegueix en el breu període d’una legislatura política, ni amb dos, ni amb tres… Cal el disseny, tant per part de la ciutadania com per part de l’administració, d’uns objectius i d’una estratègia a seguir i perseguir un any darrer l’altre, un decenni darrere l’altre… Perquè algun dia, ser guixolenc vulgui dir quelcom més que ser d’un racó geogràfic qualsevol.

L’any que ve, farà vuitanta anys d’uns escrits al diari i d’una conferència que Gaziel va pronunciar a la ciutat de Girona, una conferència que portava per títol Les viles espiritu-als. Era un tema en què el nostre escriptor es feia ressò del pensament del germànic Oswald Spengler, a qui, amb un desplegament determinista i pessimista, li semblava constatar que els pobles, les civilitzacions passen per diverses etapes, la darrera (per comparació amb la trajectòria vital de tot organisme biològic) és l’etapa de declivi i con-sumpció final, que l’alemany anomenava etapa de civilització (oposat a l’etapa anome-nada de cultura, l’etapa de zenit esplendorós d’una comunitat). També Gaziel clamava al cel contra allò que ell anomenava de macrocefàlia barcelonina, referint-se al paper vampirès de la capital catalana, en l’absorció del millors fills de la terra i de les millors emergies creatives per deixar erm la resta del territori del país.

Gaziel s’esforçava per convèncer l’auditori de fer cas omís a propostes pessimistes (per més justificacions que hom pugui assignar-los) i d’encaparrar-se a sortir-se’n fomentant l’establiment d’institucions que potenciïn el treball científic i cultural de la població per tot l’ample del territori català, per tal de mantenir-lo actiu i valuosament productiu (ara pot venir al cap un determinat nombre de grans projectes recents de gran volada, deses-timats, que la nostra ciutat no ha pogut aprofitar). No estaria gens malament que a Sant Feliu de Guíxols ens proposéssim el mateix esforç per lluitar contra totes les macrocefàlies que xuclen el nostres més preuats valors hu-mans, perquè sobre la nostra ciutat no només hi penja la macrocefàlia vampiressa de Barcelona, sinó que n’hi pengen moltes d’altres, algunes d’elles des de geografies molt llunyanes i alguna d’elles des de geografies properes en extrem que, culturalment, indus-trialment, comercialment, oci, serveis…, xuclen el nostre potencial i deixen en no res el moment d’esplendor, local, discret, però valuós i real, cultural i material, que hom pot assignar i reconèixer en la nostra ciutat, no fa pas tant anys enrere. És qüestió d’engrescar-s’hi i posar-s’hi.

Anuncis