Sant Feliu de Guíxols…, com ho tenim?

                       (un resum d’aquest article es va publicar a Àncora els dies 20 i 27 de setembre del 2012)

Al llarg del s. XX, Sant Feliu de Guíxols ha seguit una determinada trajectòria en la seva activitat i vida culturals. I entre les coses que han impulsat aquesta trajectòria, caldria incloure-hi tot allò que va sacsejar, durant aquella centúria, el mode de vida secular de la població, així com també tot allò que hi ha romàs amb major o menor presència. És a dir, tot allò que ha constituït, al llarg del s.XX, una novetat o una innovació i allò que n’ha estat una simple continuïtat.

Com que el concepte de cultura admet una gran nombre i varietat de continguts, aquí volem referir-nos, sobretot, a aquelles coses i accions lligades a les anomenades, tradi-cionalment, belles arts, obrint la porta, però, també a altres àmbits culturals que al llarg del s.XX han reclamat de manera més o menys ferma la seva inclusió en aquelles arts.

Caldria fixar-nos, però, primerament, en l’estructura social que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols havia mantingut fins a mitjans de s.XX. Es tractava, fins aleshores, d’una petita ciutat de to petitburgès, amb un teixit industrial que era el canemàs de la vida social: la indústria surera. També hi havia altres activitats industrials, algunes d’elles lligades a aquella, però d’altres es mantenien del tot a part: el comerç, la pesca i, en menor inci-dència, l’horticultura, en serien exemples.
L’establiment i consolidació d’aquesta estructura va fer possible una determinada orga-nització social, amb unes peculiaritats determinades. Aquell teixit industrial comportava, igualment, l’establiment de determinats lligams, relacions i agrupacions de diferents ordres en la població: agrupacions més o menys formals entre l’empresariat industrial, així com també entre la massa de treballadors de les indústries, tant dins com fora de les empreses.
Aquesta distribució social tingué una traducció en l’estatus cultural de la població, que es fa palesa, per exemple, en coses com l’emergència d’un interès o necessitat d’il·lustració, experimentada tant per un grup social com per l’altre, cosa que es concretava, en les famílies burgeses, en un accés a estudis científics, humanístics i/o artístics d’universitats estrangeres per part dels fills de tals famílies. Biblioteques i ateneus populars agrupaven, també, una part considerable dels treballadors, de menestrals amb afany d’instrucció, de petits fabricants de taps, espais dins dels quals aquests sectors socials obtenia una formació humanísticopolítica i coneixements de formes culturals i ideològiques europees.
El resultat d’aquest situació social/cultural és prou conegut: agrupacions empresarials (casinos, p.ex.), agrupacions obreres (casinos, també), ateneus, envelats, celebracions tradicionals i populars, conferències i vetlles de lectura, teatres, cinemes, grups musicals, orfeons, sales comercials d’art, sales de ball, publicació de diverses revistes i setmanaris, cooperatives, debats…). Els resultats més rellevants són els noms propis de persones de la població guixolenca que arribaren a excel·lir en alguna activitat cultural i científica: música, pintura, arquitectura, escultura, literatura, assaig, teatre, ciència…, els noms de les quals estan a l’abast de tothom i que són un mostrari del caliu cultural de la societat civil guixolenca del moment, capaç de fer emergir, de tant en tant, alguna figura de relleu, fins i tot amb un ressò que arribava a sobreeixir els límits municipals.
Fins a la fi d’aquesta etapa de creixement social i econòmic de la societat guixolenca, cal tenir en compte altres fenòmens socials prou rellevants. Per fer tal cosa, i a mode d’il·lustració, podem acollir-nos al nom que el mateix Gaziel divulgà per a la primera part d’aquesta etapa: l’època de la xauxa tapera, en deia l’escriptor. I és que al voltant del canvi de segle XIX-XX, la ciutat és va dotar d’estructures materials i financeres a mode de garantia i suport material de tal creixement i benestar econòmic: un port, un ferrocarril i la creació d’entitats bancàries que estintolaven les transaccions comercials tant de fabricants com de negociants i especuladors guixolencs en el ram del suro.
El resultat és que des de les darreres dècades del s. XIX fins entrades les primeres dèca-des del XX, Sant Feliu fou un centre industrial, comercial i cultural que exercia una gran atracció sobre tota la comarca, i fins més enllà d’aquest límit.

Tres coses (no n’analitzarem les causes) són les responsables principals, al llarg del s.XX, de la transformació d’aquesta estructura social i de la vida cultural que hi anava associada. En primer lloc el desmantellament profund (per bé que no complet) de la indústria surera. En segon lloc la implantació d’un nou model econòmic decisiu en la distribució laboral de la ciutadania: el turisme i el món empresarial que emergí al seu voltant. En tercer lloc, un moviment migratori doble: primerament, l’arribada d’un quantitat important de població forastera (al compàs de la immigració vinguda, al llarg dels anys seixanta) de terres hispàniques de tradicions i necessitats culturals diferents i, en segon lloc, la fuita de molts guixolencs de conspícua formació acadèmica o professi-onal cap a destinacions forasteres a la recerca d’objectius en un camp o altre. Un feno-men social, aquest, que encara avui perdura en tota la seva amplada.
L’equilibri social i el nivell de vida cultural de la ciutat va anar quedant trasbalsat al llarg dels anys seixanta i setanta, de tal manera que a l’entrada del s. XXI val la pena d’assajar una petita comparació entre aquella situació cultural i a la situació present, per tractar de descobrir-ne i diagnosticar-ne l’estat actual, a la llum del nombre i de l’activitat d’institucions, d’entitats i agrupacions culturals (i, fins i tot, d’alguns noms propis) presents fins a mitjans de segle i a partir d’aquell moment. Perquè, de manera objectiva, no resulta gens difícil d’establir un balanç, ni que sigui provisional del tot, de coses que la ciutat ha deixat caure al llarg de la trajectòria que arriba fins a avui dia: ara, en el moment present, la industria surera, per raons tècniques, polítiques, de psicologia social i competències imprevistes, no arriba ni a l’ombra d’allò que fou en aquell canvi de segle. La qualitat de centre comarcal comercial de què s’investí la ciutat ha quedat traslladat fora d’aquí (si bé, també, molt a prop d’aquí: a la platja d’Aro. És a dir, Platja d’Aro). Una cosa gairebé idèntica passa amb espais lúdics i d’esbarjo: cinemes, discoteques i altres esbargiments, restaurants… La infraestructura d’un turisme amb pretensions de qualitat: hotels, sales comercials d’exposicions, espai natural de platja i badia, cine-ma/teatre… ha acabat patint determinades modalitats de presència/absència que o bé contribueixen a la seva degradació o simplement fan que desapareguin gairebé del tot. Pensem en la infraestructura hotelera actual i la de sales dedicades a l’exposició i al comerç de l’art de la pintura, dos elements, aquests, que, quan hi són, denoten la pre-sència d’un turisme de certa i elevada categoria econòmica, i que són prova d’un movi-ment i rendibilitats econòmiques d’allò que en aquell temps venia possibilitat per l’existència d’un burgesia industrial il·lustrada i també d’una classe obrera atreta o im-mersa en un procés d’il·lustració.
Gaziel escenificava la trajectòria guixolenca dels darrers cent-vint anys (comptats des del nostre present) amb una expressió molt popular, deia que a la ciutat li havia plogut del cel dues vegades la rifa: l’empenta de la indústria surera n’era la primera i la de la in-dústria turística n’era la segona. Ambdues van fent avui la viu-viu, i tenen un impacte cada vegada menor en la vida econòmica i social de la ciutat. Els centres industrials i turístics han anat arraconant-se de Sant Feliu de Guíxols, les condicions (de molts tipus i categories) de la ciutat no han permès consolidar-los a la interioritat municipal. I en la seva progressiva dissipació, han quedat esvaïts progressivament el teixit comercial i el cultural que ambdues indústries podien o varen fer possible en moments anteriors. El ferrocarril quedà com a infraestructura deficitària pocs anys després del seu inici. Quan la seva rendibilitat podia assajar nous viaranys, a partir de la rifa turística, va ser deboli-da del tot. El port tingué un breu moment d’esplendor industrial fins a la primera dècada del s.XX. Encara fins a entrada la segona meitat d’aquell segle, Sant Feliu comptava amb una agència comercial portuària de consignació de vaixells i una comandància de marina. Avui tot això s’ha fos. Les condicions de calat del port no resultaren prou idònies per a vaixells de gran calatge i un ús comercial i els ingressos mínims que comportava varen acabar per determinar que tant aquest ús comercial com administratiu acabessin traslladant-se a Palamós, un port molt ben dotat de les condicions requerides. L’ús turísticonàutic reporta, en canvi, uns ingressos anual superiors als de l’esquifit ús co-mercial del port, però amb un potencial d’impacte sobre medi entorn que no és pas el millor dels possibles ni recomanables (més endavant en farem un petit comentari). En el seu lloc s’hi ha mantingut una indústria pesquera col·lapsada per les mateixes condicions del port així com per les disponibilitats, en alarmant disminució, de les captures de pesca. La pesca ubicada al port proporciona un suport econòmic i d’ocupació laboral a gairebé dues-centes famílies guixolenques. Si afegim aquesta dada a la de l’ús nàutic del port, al voltant del qual giren cap a una desena de petites empreses i, per cap baix, deu donar ocupació a una xifra que s’acosta al centenar de treballadors, tindrem un balanç aproximat de què reporta el port de la ciutat quant a ocupació laboral i empresarial. En un esforç de mantenir a superfície la petita infraestructura portuària, la decisió de transformació en port turístic o nàutic (decisió impulsada tant per la Generalitat com pel municipi) de capacitat limitada permet també anar fent la viu-viu a una indústria i comerç amb una incidència discreta en l’economia i l’ocupació de la ciutadania en relació a la superfície que ocupa. La conseqüència negativa (que en tot deu haver-hi, ben segur, pros i contres), però, de l’ús nàuticoturístic d’aquesta infraestructura, com ja havia denunciat més d’una vegada el mateix Gaziel, és el perjudici del valor estètic més important de la ciutat (que se suposa que deu ser un criteri de destinació turística, per a un turisme de certa qualitat), el seu frontal marí (platja i passeig): una platja de sorra degradada, un perfil sorrenc per al qual cal inventar de manera regular, estructures i esgarips tècnics per evitar que el moviment forçat i desviat de les aigües deformi la línia sorrenca del rompent, emportant-se la sorra o apilonant-la de manera inconvenient al racó de llevant de la badia. La qualitat de l’aigua d’aquest badia ha quedat, per raó d’aquests determinats ús i ocupació, a anys llum de la qualitat de la mateixa aigua ubicada fora port i en les cales properes, cosa que és de ben senzilla constatació, més enllà de resultats analítics sorprenents… La dedicació nàuticoturística del frontal marí de la ciutat, més enllà dels pros i contres que hom pugui endossar-li, ¿té alguna incidència en l’àrea i l’ambient cultural de la ciutat, tal com la tenia l’estructura industrial surera?

Per raons com aquestes, el fet és que diverses línies de professions ciutadanes han dis-minuït o han desaparegut del tot. Pensem en oficis com el de llibreters, petits comerços de tota diversitat i gran quantitat d’oficis lligats de prop o de lluny amb la indústria su-rera. De tal manera que la ciutat ha esdevingut un centre poblacional amb una activitat comercial, d’esplai, cultural, esportivolúdica… que experimenta només una revifalla tant efímera com meteòrica, en un breu lapse canicular, al voltant de la Festa Major, però després i de manera ràpida sembla colpida d’una actitud més pròpia de l’expressió “qui-etud i que duri”. “No hi ha ambient” és un retret adreçat a la ciutat al llarg de tot l’any, i si volem donar crèdit a tal retret, ens caldria entendre i interpretar aquest “ambient” en el sentit més ample que fos possible. Si admetéssim que l’activitat cultural pròpia d’una ciutat fos el registre més fidedigne de l’ambient ciutadà, ¿podríem afirmar que al llarg del s.XX aquesta activitat i ambient han experimentat, a la llum de la trajectòria econòmica, una evolució creixent, o, tot el contrari, una evolució decreixent?

Més enllà, però, d’aquest intent de reflexió i esbós plenament subjectiu (que pot ser legítimament contrarestat a gratcient per qualsevol altre esbós de mirada diversa) de la deriva social i econòmica de la nostra ciutat, l’interès que ens mou és doble. Primer, el de detectar si l’estat del caliu cultural ciutadà (més enllà de de projectes culturals reeixits, que també hi són, tant en l’àmbit municipal com privat, però potser sense la trans-cendència i l’impuls prou vigorós per arrossegar i amarar una part substancial de la vida cultural ciutadana) és similar, igual o equivalent al d’altres moments del passat més o menys recent de Sant Feliu de Guíxols. Perquè, en aquells moments, essent la base ma-terial, econòmica i social diferent de la que ara ens sembla reconèixer en el moment present, la base econòmicosocial actual hauria de poder produir alguna mostra rellevant de caliu cultural capaç ser identificat (diferent o no del d’aquell moment anterior). I és, justament, el diagnòstic de la vida cultural guixolenca actual, allò que ens ocupa i preo-cupa ara. El segon interès d’aquestes línies és el d’esperonar (amb tota la humilitat que puguem manifestar) una presa de consciència pública de l’estat del nostre patrimoni cultural i del seu estat actual. Potser seria de gran interès que els ciutadans manifestéssim la nostra satisfacció o preocupació per aquest tema i que fent-ho de manera pública, quedés obert un debat, tan llarg i durador com calgui, però que estimulés una presa de consciència col·lectiva de la situació.

Dibuixant, doncs, una frontera virtual al llarg dels anys quaranta i cinquanta, quina pre-sència i activitat tenien les entitats socials abans, i quina presència i activitat podem assignar-los en el moment actual? La projecció d’aquesta comparació és un element que pot contribuir a la comprensió de necessitats, urgents o no, en la dinàmica de la vida cultural de la ciutat. També pot contribuir a descobrir si la dinàmica cultural d’avui s’acontenta amb aportacions forasteres que promoguin únicament una il·lustració cultu-ral de la població guixolenca (sense menysprear, però, l’atracció que pugui exercir sobre gent de fora del municipi), però que la releguin només a un nivell d’expectació i d’evasió, o bé si hi ha prou activitat cultural interna (en diversos camps i ordres) com per esperar l’aflorament esporàdic, a la fi, de senyals d’un caliu cultural propi de la població.

Totes aquestes qüestions, necessàriament, haurien d’esventar-se de manera pública i col·lectiva, per tal de promoure alguna intervenció (municipal i/o privada) adequada a la situació diagnosticada, si hom arribés a considerar-ho convenient.
Per aquest motiu, a continuació d’aquesta mena d’exposició programàtica, caldrà publi-car amb una certa continuïtat, alguns textos que mostrin el grau de conscienciació de la ciutadania guixolenca de la situació que interessa, per assolir diagnòstics i actuacions que semblin aconsellables i adients a tal situació, segons hem exposat línies més amunt.

D’acord amb això, veiem que, actualment, Sant Feliu de Guíxols compta amb diverses entitats d’ordre cultural, algunes d’iniciativa particular amb suport o no municipal, altres de directa iniciativa municipal. Aquestes entitats realitzen activitats en diversos espais municipals (TAM, Piscina Municipal, Locals Socials, espais públics…). Poques d’elles estan connectades de manera exclusiva i directa amb les Belles Arts. Però totes elles tenen incidència major o menor en la vida cultural, d’alta cultura o de cultura popular, de la població. Si obríssim un ventall descriptiu d’entitats culturals de la ciutat (incloent-hi tant entitats amb objectiu d’alta cultura, com de cultura popular i també de simple esbarjo) veuríem que podríem distribuir-lo en entitats dedicades a interessos in-tel·lectuals, com ara l’Associació d’Amics del Museu, o Mall, Associació Cultural o grup de lectura; agrupacions teatrals i musicals ( Escola de Música, Benet Escriva, Coral Cypsella, grups de Pop/Rock…); associacions esportives (futbol, ciclisme, vela…), folklòriques (sardanisme, geganters…), polítiques (partits polítics i associacions relacio-nades), artístiques (escoles i grups diversos), excursionistes CEM…), d’aficions diverses (Llop de Mar…), lúdiques i d’esbarjo informals, espais d’exposició pictòrica…

Finalment, i sobretot, al marge d’aquest reduït mostrari d’entitats, també cal reconèixer que la nostra ciutat compta, avui dia, amb un material humà individual prou valuós en tots o en diversos camps de les belles arts i altres arts, com per esperar veure’n emergir, en un futur més o menys proper, alguna figura prou destacable. Aquesta és una suposi-ció plausible a la vista de noms actuals, a l’abast de la ciutadania, amb què la ciutat compta avui dia com a patrimoni present i promesa de futur (només cal adonar-se per sobre i albirar quanta gent jove i madura, a la nostra ciutat, arriba a dedicar-se de manera més o menys regular a la literatura, a la música i a la pintura, malgrat la manca palesa d’espais o d’ocasions per mostrar a la seva pròpia ciutadania llur treball, amb tot allò que aquesta situació pugui representar de negació d’estímuls per al caliu cultural pròpi-ament guixolenc). Però la seva sola presència no sigui, potser encara, garantia prou sòlida d’un caliu cultural viu i engrescat de la nostra i per a la nostra població.

Anuncis