Homes que no eren del seu temps: Gaziel i Zweig

                                                      Àncora. Festa Major (agost, 2012)

Gaziel (1887-1964)                                        Stefan Zweig (1881-1942)

La lamentació per un temps o una època passada, la queixa per la bondat perduda de moments anteriors, el plany que les generacions madures, a mode d’elegia o clam, poden arribar a expressar davant de generacions novelles deu ser, gairebé segur, un fet habitual en la trajectòria històrica de tota la espècie humana[1]. I no és que aquelles generacions més antigues no tinguin raons de pes per lamentar i retreure situacions que abans els satisfeien i ara ja no, i no és tampoc que les generacions noves no tinguin igualment raons tant per reverenciar com per desestimar el discurs que els arriba de llurs antecessors. Perquè de raons a considerar en tenen tots, unes i altres. Però altra cosa seria si alguna generació presumís, no de tenir raons, sinó de tenir la raó.

El fet recurrent d’una major valoració dels temps passats enfront del moment actual (una versió més casolana del qual n’és el sabut conflicte generacional entre pares i fills) és digne de ser tingut en compte per qualsevol estudi sociològic, encara que sigui pel més elemental d’ells.

Ara, a mode d’il·lustració, no deixa de ser interessant de descobrir concomitàncies i divergències en les valoracions a propòsit de moments pretèrits i moments presents (fins i tot, potser també, a propòsit de moments futurs). Quant al panorama dibuixat per Gaziel, a propòsit de la trajectòria i la consolidació de la burgesia europea i del liberalisme com a ideari (conjunt d’idees desplegat per aquesta classe social), i al, segons ell, desencisador declivi posterior, trobem una gran sintonia entre l’escriptor català i l’austríac Stefan Zweig. Hi ha però, també, entre ambdós, alguna divergència, com per exemple a l’hora d’establir el moment històric en què a Europa s’inicia la davallada del món burgès que un i altre conegueren i valoraren. Gaziel situa el començament del final de l’època enyorada en l’esclat de la primera guerra europea, la del 1914, en canvi Zweig, tot i ser poc anys més vell que Gaziel, situa aquell moment en la segona guerra mundial de 1939. No deixa de resultar curiosa tal discrepància.[2] Resseguirem, ara, una mica, la sintonia de textos d’ambdós escriptors.

Stefan Zweig (1881-1942), en el seu llibre de memòries, féu un recorregut elegíac amarat de lament, de malenconia, per tota una època que ell endevinava sotmesa de manera indeclinable a un procés de desaparició, una època que havia conegut, igualment que Gaziel, i celebrat a bastament durant la primera meitat de la seva vida. Féu un  recorregut literari d’aquella època, doncs, acompanyat, també, d’un clar retret envers l’època que li tocava ara viure, la dels anys de la segona meitat de la seva vida.

Quan Zweig escrivia aquell llibre, Europa patia el col·lapse d’un tragèdia total produït pel resultat de les dues gran guerres europees. I és que Europa s’ha dessagnat sense aturador, des de la nit dels temps, fins a avui dia, en constants guerres fratricides. El dia que l’historiografia pugui igualar al mateix nivell de divulgació la història d’aquest continent i la dels altres, haurem de contemplar estupefactes el lideratge europeu en una beneiteria recalcitrant que ha impregnat sense aturador la gent d’aquest continent, des dels grups socials més petits fins als més nombrosos.

Zweig entona un cant dramàtic: en el moment d’escriure l’obra referenciada, i en la seva opinió, ha resultat tocada de mort tota una manera de viure, tota una manera d’entendre la vida i els valors morals implicats en ella. Sí que de totes les èpoques hom podria deduir-ne virtuts i vicis, excel·lències i misèries, però el balanç final fins a mitjans de s.XX era, per a Zweig, aquest:

                “A desgrat meu he estat testimoni de la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps]…[mai una generació no ha patit com la nostra una tal recaiguda moral des de semblant altura espiritual]…[en aquest mig segle, s’han produït més canvis i mutacions radicals que en deu generacions, i tots pensem que potser massa!”[3]

L’escriptor vienès no s’estigué de mostrar un panorama catastròfic com a resultat de la pèrdua de referents, que havien resistit a Europa fins a les primeres dècades del s.XX.

Gaziel, el 1922, dibuixava, però, un panorama encara més pèrfid[4]:

                “Hoy el mundo, y en especial Europa, sufren una crisis que podríamos calificar…]…[la crisis del humanismo. Todos los signos del tiempo la anuncian. Las ideas de fraternidad, de libertad, de igualdad, de tolerancia, de antidogmatismo, de liberalismo, de internacionalismo, que formaron el buen tono del siglo XIX…]…[está sufriendo un descalabro completo. Una reacción multiforme, pero radicalmente antiliberal en todos sus aspectos, intransigente, dogmática y agresiva se va adueñando poco a poco de Europa.”[5].

Aquest dogmatisme i agressivitat que el català denuncia era una acotació avançada del que havia de dir l’escriptor austríac. Aquest, tot i concretant menys que Gaziel, no estalvia qualificatius a l’hora de valorar la nova situació produïda en el declivi de l’ideari liberal:

                “He hagut de ser testimoni indefens i impotent de la inconcebible recaiguda de la humanitat en una barbàrie com no s’havia vist feia molt de temps, amb el seu dogma de l’antihumanitat, deliberat i programàtic”[6].

Gaziel també clama al cel per causa de la desactivació progressiva de la categoria humanística de la societat europea que travessà el llindar de 1914. Aquelles formes de ideologia que Zweig censurava, que acabada la primera guerra europea comencen a treure el cap a Alemanya, a Itàlia… -a la Rússia soviètica ja s’hi havien instal·lat feia relativament poc- eren, per al català, la forma ideològica en què es concretava la barbàrie diagnosticada i blasmada per l’austríac: la negació de la individualitat lliure, com a resultat del dogma de la nova divinitat social: el poder creixent de l’estat, que retornava la vida i l’esperit europeu a la situació social anterior a la Il·lustració, un moviment espiritual que, en maldar per l’eclosió del pensament lliure, havia ensorrat (definitivament?) l’absolutisme, la forma  política negadora de les llibertats més elementals, d’aquelles llibertats que els il·lustrats promovien i volien arribar a fer realitat. Per això, Gaziel deia:

“… al latir de la sangre, como la trepidación de un motor implacable, nos va empujando, quieras que no, hacia el futuro. Un futuro en cuya bruma tal vez pueda columbrarse, con bastante claridad una sola cosa: la decadencia creciente de los intereses individuales, y la exaltación progresiva del interés colectivo. Los sumandos dominados por la suma. El hombre convertido en simple ingrediente de la Humanidad.

Mucho me temo, pues, que la progresiva socialización de la vida pública, con el consiguiente endiosamiento del Estado, nos amenaza, no ya por una parte del horizonte, sino por todas.”[7]

I és que el trasbals de l’evolució imprevista de la societat europea de les primeres desenes del s.XX, capgiraren tot el ventall de situacions habituals en què el ciutadà solia immergir-se. Tant el lleure més banal com el més refinat, tant el més adotzenat com el més elitista veieren trastocades les seves posicions de prestigi o preferències per part d’una població que és emportada riu avall per la rierada del declivi de l’humanisme liberal. La dimensió espiritual de la vida europea hi queda del tot compromesa perquè aquest compromís n’era conseqüència inseparable i irreversible. Gaziel ho espetegava, de manera concisa, en la dècada dels seixanta del s.XX.

“En això sóc totalment, entusiàsticament, stendhalià. Sentir bona música i escoltar veus encisadores, dins el repòs sumptuós d’un magnífic teatre resplendent de riquesa i curull de dones belles és -sobretot si esteu e­namorat d’alguna i la teniu a la vora- una fruïció del paradís. I no sé pas veure, ni vagament, quin succedani o substitutiu d’aquest gaudi hagin donat als homes els invents i les troballes d’avui, el cinema, la ràdio, la televisió o les immenses concentracions esportives. Cap d’elles no es pot comparar, ni en somnis, com a clima propici a la sensibilitat refinada, a la delicadesa del cor i fins a l’elevació de l’esperit, amb una bona òpera ben cantada.”[8]

Zweig atribuïa a la situació político/social de la Viena anterior al 1939 un nivell i una categoria espiritual superior a l’assolida després de la segona guerra europea. En aquell moment els ideals humans li semblaven plenament assolits:

“… aquí van confluir tots els corrents de la cultura europea; a la cort, entre la noblesa i entre el poble, l’element alemany s’unia en aliances de sang amb l’eslau, l’hongarès, l’espanyol, l’italià, el francès i el flamenc, i el veritable geni d’aquesta ciutat de la música consistí a refondre harmònicament tots aquests contrasts en un element noble i peculiar: l’austríac, el vienès. Acollidora i dotada d’un sentit especial de la receptivitat, aquesta ciutat atreia les forces més dispars, les destensava, les afluixava i apaivagava; era balsàmic viure-hi en aquesta atmosfera de conciliació espiritual, i el ciutadà, inconscientment, era educat en un pla supranacional, cosmopolita, per arribar a ser ciutadà del món.”[9]

Totes aquestes apreciacions i valoracions duen una càrrega xopa de plany, de lamentació i d’enyor. Però, entenen llurs autors, que no estan fent cap invocació per al retorn d’allò que enyoren. La correntia s’ha endut per sempre més una categoria humana que no veuen recuperable. Gaziel i Zweig ja són entrats en anys quan fan totes aquestes afirmacions, la sola opció és donar la mà a un escepticisme realista: això és allò que hi havia en un moment retrocedit sobre la nostra terra, per tornar-hi caldria una reculada amarada d’un candorós utopisme de què ells no volen fer-ne gala gens ni mica. La trajectòria històrica de l’ésser humà és, per a Gaziel, una cursa que ha anat plena de propostes errònies i mal orientades. Hi ha allò que hi ha: és un escepticisme decebut, però armat de realisme i possibilisme. Per això sentencia:

    “El gran error dels filòsofs francesos del segle XVIII, Voltaire en tête, i dels utopistes de totes les èpoques, fou de creure possible que en les societats humanes, la intel·ligència arribi a predominar damunt l’instint]…[Això no ha estat i probablement no serà mai. No hi ha més perfectibilitat i, per tant, veritable progrés que l’individual. Les masses són sempre dominades per l’instint -o per la intel·ligència d’unes petites minories, la qual, en arribar a les multituds, es transforma també en força primària o instintiva.”[10]

I en aquesta voluntat de realisme cru, Gaziel admet, com ho fa també Zweig[11], que ha quedat pres en les coordenades materials i espirituals de l’època que considera més  com a seva, tant des d’un punt de vista cronològicobiogràfic, com de plena elecció i

preferència personal[12]. Per això escrigué unes paraules que mereixen un comentari final entusiàstic de Manuel Llanas[13]. Gaziel admet amb tota franquesa:

“D’aquí a cent anys, si el «progrés» continua -i només ha fet que apuntar!-, què quedarà d’Europa? (Ara m’adono que el mateix devien dir-se, davant el trasbals de la Revolució Francesa, tots els qui havien de ser escombrats per ella. I en això conec humilment que jo ja no sóc un home d’aquest temps, ni dels que vénen)”[14].

El corol·lari vital final que adoptaran ambdós escriptors difereix del tot en un i altre cas: Gaziel intentarà mantenir ben alta la testa en una frenètica activitat literària fins al darrer moment, potser per intentar expressar a mode de testimoni, entossudit, allò que sospita condemnat de forma inexorable a l’extinció. Zweig, en canvi, se’n desentengué de forma molt més radical, i no volgué continuar participant en un món de què acabà abominant, interpretant-lo com a marrada absoluta. En qualsevol cas, l’escenari històric del seu temps no era aquell que tant l’un com l’altre haurien preferit.


[1] Hi ha mostres d’això des del pensament platònic fins al del món contemporani (Nietzsche, per exemple, n’és un cas, també). Però el sentit contrari, el de valorar l’època present com a moment de major plenitud en front d’altres moments anteriors, considerats obscurs i endarrerits, també s’ha donat en la història europea (al s.XV i al XVIII, per exemple), però potser no amb tanta freqüència com el sentit primer esmentat.

[2] Per descomptat que hom pot trobar a bastament explicacions que donin raó de tal divergència. Les condicions materials de vida de la societat de llurs respectius països, així com la respectiva assumpció i valoració, en seria una explicació ineludible, perquè les condicions no eren exactament les mateixes en un i altre país. Allò que Gaziel albira ja a inicis de s.XX en el panorama general europeu, no és detectat ni viscut, encara, de la mateixa manera per Zweig en la Viena de la mateixa època. És potser per això que l’epítet de curiosa per a tal divergència pugui ser admès com a força plausible.

[3] Ibídem. p.10

[4] A parer de Maurici Serrahima, les valoracions que Gaziel fa del declivi burgesoliberal són desmesurades, encara que no del tot. A Dotze Mestres (Edicions Destino, Barcelona, 1972), p. 286, Serrahima deia:  “Ell havia dit que la primera guerra mundial «havia estat la fi d’un món, que justament havia estat el nostre». És a dir, el d’ell. En dir-ho, potser exagerava una mica, però no anava pas errat del tot”. Més endavant, a la p. 296, Serrahima insistia en la seva mateixa valoració, amb termes semblants, sinó iguals, i a propòsit de la mateixa citació: “Quan havia dit, tot passant, en un dels seus llibres, que amb la guerra del 1914 s’havia acabat un món que era el d’ell, potser exagerava una mica, però no anava errat del tot.” Serrahima podria haver esmentat que Gaziel en la seva obra d’articulista, castellana, havia prodigat molt aquesta idea del final d’una època, final que lamentava, i també havia parlat sovint del moment històric en què, segons ell, quedava palès l’inici del declivi. De fet, sobre aquesta qüestió Gaziel va arribar a publicar-ne la seva opinió en un total aproximat d’una cinquantena d’articles a La Vanguardia i a El Sol, a part de diverses referències a aquesta qüestió en la seva obra catalana.

[5] Gaziel. LV Signos del tiempo 1/11/1922

[6] Ibídem Zweig, Stefan p. 13

[7] LV El liberalismo se va 07/07/1933

[8] OCC. Portugal enfora. p. 967

[9] Ibídem Zweig, Stefan p. 30

[10] Gaziel. Meditacions en el desert. La Magrana-RBA libros. Barcelona, 2010. p. 139-140

[11] Cf. Ibídem Zweig. p. 20

[12] Maurici Serrahima, al voltant d’aquesta constatació, coincideix del tot amb Zweig: “Va ser aquell el món que marcava Gaziel per sempre més. Sigui el que sigui el camí que cadascú segueix en la vida, tots solem ser fills del món i de l’època en els quals l’adolescència ens ha obert els ulls i el pas a la joventut.” (Ibídem Serrahima. p. 286)

[13] “I és que com ell mateix [Gaziel] reconeix lapidàriament en un passatge de Portugal enfora [passatge que, en el nostre text, reproduïm en la citació següent]… En el reconeixement no deixa d’haver-hi una certa grandesa”. MLL. p. 463

[14] Gaziel. OCC p.927

 

Anuncis