La tarda del dijous 15 de desembre del 2011, la gent de Sant Feliu de Guíxols vam tenir l’oportunitat de gaudir de dos espectacles gairebé seguits, que feien somiar com si en el nostre entorn geogràfic im­mediat, tinguéssim ben consolida, de manera regular, una oferta cultural de luxe.

El primer espectacle, la primera funció, era a les 6 de la tarda, al Centre Cívic de Vilartagues, or­ganitzat per l’Escola d’Adults de la ciutat. Es tracta d’una conferència que pronuncià la investigadora d’història, Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d’Elna i de Biografia d’Elisabeth Eidenbenz (creadora, aquesta dona, al 1939 d’un servei de maternitat a la vila rossellonesa d’Elna destinat a les dones embarassades que, fugint de l’Espanya franquista, acabaven internades en els camps de concentració de les platges del Rosselló, sobretot al de la platja d’Argelers). La conferència va divulgar les tràgiques seqüències de la fugida desesperada de soldats i civils republicans cap a territori francès. A Sant Feliu de Guíxols va arribar a haver-hi un nombre considerable de ciutadans que realitzaren tal trajecte.

 L’Assumpta va anar captant l’atenció de la concurrència, sense necessitat de fer cap demostració d’oratòria, ni artificis de tonalitat. El seu estil es desplegà amb una prosòdia lineal, Era una monoto­nia estranya, desconcertant, perquè no només no permetia que l’oient es relaxés, es desentengués i quedés desconnectat del discurs que li arribava, sinó que, de manera gairebé imperceptible però creixent, la monotonia s’anava tenyint de pinzellades cada cop més dramàtiques, fins atènyer el do­mini d’una tragèdia colossal. L’Assumpta transportà l’oient cap a escenaris dels més crus i durs que poden amarar l’ésser humà: la lluita desesperada per la supervivència biològica en un entorn cruel, hostil, opac, del qual no arriba cap senyal de sentit, d’explicació, de compensació o d’esperança. Un patiment que les robes xopes de pluja, nits gelades al ras, sense abrigalls ni cap mena de protecció, salubritat nul·la, o aliments inexistents, ni cap mena d’atenció sanitària… eren els ingredients que anaven delmant els dissortats confinats en el camp d’Argelers. Les dones embarassades acabaven parint, abocant, en aquell infern glaçat i brut, una part viva de llur pròpia vida, tot i sabent que era llançar-la, de forma peremptòria, a la inanició segura, tal com efectivament es produí a la platja Argelers i a les platges veïnes en, gairebé, la totalitat de casos de part.

Un dia, una dona, Elisabeth Eidenbenz va aparèixer al camp de concentració manllevant d’aquella trampa mortal tota dona embarassada, alliberant-ne moltes d’aquell sofriment insospitat.

L’Assumpta desgranà, doncs, el procés històric que, en els fets de l’exili dramàtic a les platges del Rosselló, al 1939, va dur mig miler de dones a poder refugiar la seva maternitat imminent en un edi­fici precari que l’Elisabet havia pogut improvisar a Elna, per tal d’auxiliar a tantes dones desespera­des.

 A la nit, però, als cinemes de Platja d’Aro, emergí l’antípoda de les hores precedents. Hom oferia la retransmissió, en directe des de la Royal Opera House de Londres, del ballet de la Bella Dorment. Les melodies i harmonies glorioses de Piotr Txaikovski, damunt de les quals els ballarins, en solitari o en equip, oferien tanta bellesa destil·lada de moviments i formes, atenyien cotes tan excelses d’emoció i plenitud humanes, que era un gaudi que l’espectador havia d’assaborir gairebé compartint-lo amb l’abjecció de patiments infrahumans que la conferència de la tarda, poques hores abans, havia divulgat i generat.

La immediatesa d’aquests dos missatges divergents hagué de produir de forma inevitable, en el re­ceptor, la confusió i el desconcert de tot aquell que s’interrogui pel sentit de les coses que fa, més enllà de la simple lluita per la supervivència, l’individu humà, considerat el cimall de l’evolució bio­lògica. L’estreta continuïtat d’aquests dos espectacles amb poques hores de diferència va ser una oportunitat per passar de manera sobtada del dolor i patiment infernals a la glòria del refinament es­piritual i sensual. Ambdues coses tan pròpies de nosaltres: misèria i excel·lència semblen indestria­bles de la nostra condició. No seria possible, algun dia, aquesta sense l’altra?

Anuncis