(Discurs pronunciat en la presentació del llibre “Sant Feliu de Guíxols per a forasters”, a la biblioteca municipal d’aquesta ciutat)

Tot i que es tracta, en aquesta vetllada, de la presentació d’un llibre que parla de Sant Feliu de Guíxols, a mi m’agradaria fer una cosa, si l’amable concurrència m’ho permet i per a la qual demano disculpes anticipades, absolutament diferent,  que és: aprofitar aquesta humil tribuna de què disposo ara, no per parlar del meu llibre, ja ho ha fet de sobres bé en Joan, sinó per parlar de l’objecte del llibre, parlar de la nostra ciutat, de la ciutat que tots estimem, siguem responsables polítics o ciutadans rasos, parlar de Sant Feliu de Guíxols.

 Abans de començar, és del tot imprescindible, però, aclarir que amb aquestes paraules no vull qualificar ni desqualificar ningú, no hi ha al·lusions velades o descobertes, personalitzades, contra ningú, ni molt menys prenc partit per cap color polític municipal. Únicament m’agradaria contribuir a la reflexió d’allò que resulti transcendent per al model de la nostra ciutat, i per tant, aquestes paraules volen estar al servei del govern de la ciutat, el d’ara o el de demà.

 Parlar d’alguns reptes que té, que tenim plantejats, difícils de resoldre alguns d’ells, però per això més decisius i que reclamen tota la nostra atenció: per dir-ne algun: l’ús i l’ordenació definitiva de la rambla, si és que encara no la té; la part central de la ciutat, que per poc que badem acabarà convertint-se en un suburbi o un ghetto al cor mateix de la població; els voltants de Sant Feliu de Guíxols: què fer per tal que no es volatilitzin en mans de l’especulació; el Passeig, quin ha de ser el seu autèntic ús, un lloc de trànsit i aparcament de vehicles, un  mercat municipal?; un interrelació fèrtil entre la part alta i la baixa de la ciutat; un model ferm de ciutat però alhora prou obert per tal de no hipotecar-ne el futur; el sòl industrial de la ciutat; com desvetllat i mantenir la consciència ciutadana sobre el nostre patrimoni arquitectònic, històric i artístic per a gaudi humà de propis i forasters… podríem parlar de moltes coses com aquestes i durant llargues hores. I justament per això i la limitació que cal imposar-se, m’agradaria poder fer quatre anotacions sobre un tema que ha d’acabar convertint-se, ben segur, en el tema estrella del debat ciutadà: el projecte del port.

De ningú no es pot amagar el fet que una modificació del port actual de Sant Feliu de Guíxols ha de tenir un transcendència considerable en el futur de la ciutat, com la tenen totes aquelles obres d’infrastructures que poden decantar el model econòmic d’una població.

No estarà de més, però, fer memòria que aquest d’ara no és el primer ni el segon intent de modificació/ampliació del port de Sant Feliu de Guíxols. Efectivament, en el transcurs dels darrers vint anys s’han succeït projectes i estudis. Alguns d’ells han estat exposats i presentats al públic. D’altres no han superat l’etapa preparatòria realitzada per comissions mixtes entre la ciutat i els tècnics de la Direcció de la Generalitat que s’ocupa dels ports de Catalunya.

Primer de tot cal recordar que la modificació o ampliació, ara, del nostre port és un projecte qualitativament diferent d’aquell que els nostres avis es proposaren fa gairebé una centúria, quan construïren els actuals moll i escullera.

Quan es va projectar aleshores, a començaments de segle XX, es tractava de respondre a una necessitat real de creixement d’una indústria, la surera, en un moment d’expansió, que requeria, de manera inexcusable, un millora substancial en el transport, tant de recepció com d’enviament de matèria prima. i elaborada. A més es tractava de dotar d’un servei imprescindible a una ciutat que era, en aquells moments, centre de producció a escala internacional, una capital mundial, de la transformació del suro.

La construcció d’una escullera i d’uns serveis portuaris es plantejava com un salt qualitatiu endavant, d’acord amb una necessitat i situacions clares de creixement real de la indústria que movia més capital i més mà d’obra a la població.

La construcció del ferrocarril, uns anys abans, havia estat el pas inicial i previ, orientat cap al mateix objectiu.

Si ho comparem amb la situació actual, veurem que el projecte de transformació del nostre port no encaixa amb cap d’aquestes circumstàncies. El primer desencaixament  és que si hi ha necessitat de més amarradors, aquesta necessitat no respon a res com ara una aspiració real i majoritària de la població, ni a res que sembli substancial en la línia de creixement industrial o comercial de la ciutat. Qui en té necessitat? No dubto que com a activitat industrial o comercial podria generar guanys econòmics per a la ciutat, tal com ho farien moltes altres activitats que es podrien imaginar i projectar en el nostre frontal marítim. Però el problema és ponderar-ne i preveure’n la quantia, i després, encara, fer-ne una valoració a la llum de les contrapartides paisatgístiques, ecològiques, històriques, turístiques que aquests guanys econòmics haurien de comportar.

En segon lloc, i lligat clarament amb això darrer, un projecte d’ampliació del port és un projecte recolzat en la pura especulació. No em refereixo a l’especulació econòmica quant a les inversions que s’abocarien en aquest projecte, que amb moltes probabilitats produiria substancials guanys als agents promotors, sinó a l’especulació d’aquell que llança l’ham a l’espera que alguna peça important el mossegui, sense tenir-ne cap garantia ni seguretat que així hagi de succeir. En definitiva, pura especulació que, com a tal, i vist des d’aquí i ara, les probabilitats d’un èxit aclaparador són les mateixes que les d’un fracàs estrepitós.

 Pregunta per als responsables municipals: vosaltres que ocupeu llocs de compromís en la gestió del comú de la ciutat: qui de vosaltres pot garantir que el projecte de port, sigui quin sigui, no acabarà a mig i llarg termini hipotecant el futur de la nostra ciutat, talment com ho fa l’actual escullera? Si aquell projecte calculat i realitzat per satisfer necessitats concretes va resultar ja gairebé al cap de cinquanta anys un autèntic patracol que ni fa ni deixa fer, com podem mirar amb confiança i il·lusió un projecte esperonat per l’especulació, que té tant d’incert com de gratuït?

Tothom, ara, estarà d’acord que se n’ha fet un gra massa, amb el coster català. Vull dir quant a ocupació del sòl per part d’habitatges construïts durant el any seixanta i setanta. No vull estendre’m en un qüestió tractada a bastament, però que en cap cas no està resolta encara. En el frontal marí guixolenc tenim testimonis actuals que aquesta pressió especuladora sobre el territori encara continua. Els seus efectes són el trist resultat de l’acció a la recerca de guanys materials amb un oblit suïcida que el creixement econòmic sempre és a costa del territori, de la terra, de la natura. I aquesta, fixem-nos-hi bé, no dóna res de franc, sempre hi oposa una contrapartida, una factura que ara, demà, d’aquí a un anys o uns segles caldrà pagar. I és que en la debatuda qüestió de les possibilitats d’un creixement sostingut hi ha un tema fonamental que no es posa gairebé mai en primer terme: creixement sostingut vol dir, ni més ni menys, créixer seguint un ritme que vingui marcat indefectiblement per la regeneració dels sistemes naturals. Els bous són la sosteniment dels sistemes naturals, el carro és la sostenibilitat del creixement econòmic: sempre hem posat el carro davant dels bous. Aquest és el crit desesperat que hom pot llegir cada any en els informes sobre l’Estat del món, editats pel WorldWatch Institute i editats a casa nostra pel Centre Unesco de Catalunya.

Els estudis d’aquesta institució sobre la sostenibilitat del creixement, i per mostra només cal consultar els informes de l’any 1999 i el recent del 2000, demostren que l’activitat humana sobre el territori (agrícola, industrial, minera, explotació forestal, abocaments i residus) comporten un impacte tan general i colossal en el medi ambient, que no es concep com podrà continuar el sosteniment del creixement econòmic, si no és canviant radicalment les pautes sobre les qual s’ha mogut fins avui. Per a finals del nou segle el model de creixement ha de ser-ne un altre del tot diferent. La diferència substancial ha de venir d’una sostenibilitat en la qual la inversió no usi com a criteri els indicadors econòmics. Pot semblar una incongruència o una ximpleria, si no una utopia,, però l’alternativa és el desastre.

 La Mediterrània, la costa catalana, el litoral guixolenc és un granet d’arena en l’immens sorral d’aquest procés de deteriorament.

Si ara poguéssim planificar el creixement urbanístic del nostre litoral, poguéssim començar de cap i de nou, tornar als anys seixanta, ben segur que dictaríem, vistos els resultats, unes normes estrictes, més enllà de l’especulació econòmica dels inversors, per tal d’evitar l’irracional i grotesc resultat que avui hem de patir. Malgrat tot, encara avui no hi ha una gestió legal i política prou eficient i decidida per impedir l’especulació sobre el nostre territori, especialment la franja costanera. I la cosa continua: l’estat de dret no ha sabut frenar o invertir la tendència vampiresca que havíem atribuït durant tant de temps a l’estat de fet.

Doncs bé, la construcció de ports esportius al llarg de la costa catalana és la continuació de la tendència a l’especulació sobre el territori, però ara sobre l’espai marí. Encara som a temps de fer allò que no vàrem saber o poder fer als anys seixanta a propòsit de l’especulació urbanística. El nostre litoral, com el de la Mediterrània està sobreexplotat, els seus sistemes naturals no poden regenerar-se. Un port esportiu és un impacte extraordinari sobre el medi marí, no només pel que fa a la seva estricta ubicació, sinó per la pressió i les alteracions que es produeixen en un radi d’acció considerable.

Vàrem tenir l’oportunitat de presenciar la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Dit això, l’edició del Saló també va ser una oportunitat per posar de manifest les amenaces o inconvenients que el sector de la nàutica entreveu de cara al seu creixement futur: la manca d’amarratges al nostre litoral. La qual cosa connecta, per via directa, amb la situació present i futura del nostre port.la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Ara bé, quan hom parla de manca d’amarradors al nostre litoral, amb quines dades es compta? Potser de la Direcció General de Ports? A quatre quilòmetres aproximadament en línia recta, seguint la costa, tenim la Marina Nàutica de Platja d’Aro. Aquest port compta amb 800 amarradors, més o menys. D’aquests, n’estan ocupats realment durant onze mesos de l’any, ni més ni menys que la meitat, el 50%. Tothom que vulgui pot anar a comptar-ho, en el moment que vulgui. Únicament del 15 de juliol al quinze d’agost, uns dies més cap aquí o cap allà, arriba a una ocupació plena.

Amb aquesta perspectiva, un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols no és pura especulació? No dubto que hi haurà interessos econòmics particulars que hi poden guanyar amb la inversió però, globalment, la costa catalana, el nostre litoral, la nostra franja marina, la nostra ciutat sortirà més malparada, més empobrida quant a patrimoni natural i qualitat de vida.

A més l’especulació políticoeconòmica que pogués haver-hi darrere d’una inversió en aquest port ha tingut en compte coses com el creixement del nivell del mar i els canvis en els corrents marins que han d’afectar, a mig termini de manera segura, la Mediterrània?

El Worlwatch Institut afirma, en les dues darreres edicions, que el nivell del mar pujarà com a màxim fins a un metre d’alçada al llarg del segle que acabem d’encetar, com a resultat de l’escalfament de l’atmosfera que, segons el mateix Institut, serà entre 1 grau i 3,5 graus per al 2010. La inversió prevista té en compte aquest particular? Caldrà, doncs, pujar un metre més l’escullera per evitar el moviment d’aigües a l’interior de la badia? A més, un escalfament del planeta produirà un règim de pluges més irregular, amb períodes de molta intensitat alternat amb períodes de  molta sequera. ¿Les autoritats municipals tenen estudiat i previst com quedarà afectat l’interior de la badia de la nostra ciutat en el cas probable d’una intensificació en l’aportació de majors sediments i residus urbans per part de la riera i mitja que hi desguassa i que queda tancada per l’actual escullera? No hi quedaria encara més si hom construís una altra dic exterior, encara que lo bocana sigui més oberta?

Recapitulem: el port actual és avui dia, cent anys després de la seva construcció, una baluerna amb molt poca rendibilitat i que impedeix tenir la badia amb unes condicions de qualitat apropiades sanitàriament i estètica per a la població i als forasters que ens visiten. Quina autoritat política ens pot garantir que això no tornarà a passar amb un nou projecte? ¿La incertesa del futur econòmic i mundial no fa més prudent reservar-nos la carta del nostre frontal marí a l’espera de les noves orientació energètiques i econòmiques que avui dia ja es plantegen i que a curt termini es començaran a concretar i a notar? ¿No seria més prudent, ara que les expectatives econòmiques afronten una incertesa molt superior a la de començaments de segle vint, esperar i veure cap on van els trets de l’economia mundial i mediterrània, necessitades d’un ús regulat, renovat i sostingut dels sistemes naturals?

Les generacions futures de guixolencs tenen dret a exigir-nos que pensem en ells i per a ells. Hem de procurar que aquest dret no es converteixi, algun dia, en un retret cap a nosaltres. Però, compte, que mai no es digui que la veu d’alerta i d’avís no ha estat llançada.

Algú pot pensar que no modificar o ampliar el port es deixar perdre una gran oportunitat. Pot continuar clamant que Sant Feliu de Guíxols ha deixat passar moltes oportunitats en la seva història recent. Però a aquell que així pensi se li pot mostrar que la història recent del nostre municipi està farcida d’oportunitat aprofitades i abraçades sense cap anàlisi ni ordenació, obeint només a la pura especulació i a l’interès privat, tant a l’hora de d’ocupar territori com a l’hora de destruir el nostre patrimoni natural i cultural (el llibre que avui presentem és una modestíssima reivindicació del nostre llegat). Em sembla que ja és hora d’exigir als nostres representants polítics, d’un color o altre, d’avui o de demà, una acció decidida per posar fre a les eixorques oportunitats i especulacions que han empobrit els nostres recursos naturals i culturals. Per això hi són, els polítics, per a altres coses també, però sobretot per a això.

Anuncis