(Discurs pronunciat el mes de maig del 2002 a les jornades sobre “Immigració i educació” a l’Escola d’Adults de Sant Feliu de Guíxols)

Catalunya ha estat sempre una terra de pas i també d’acollida. Permeteu-me que comenci amb aquesta obvietat, una mica estèril, perquè, de fet, segurament que totes les terres del nostre planeta tenen aquesta condició. I si gallegem de coses que tothom té, ens passarà com als corsos que defineixen la seva illa com “illa de la bellesa”, com si la bellesa que proclamen (i que hi és, certament) fos cosa exclusiva de la seva illa.

 Però “terra de pas i d’acollida”, són paraules que porten de la mà un altre concepte, el de migració. I la migració és un fenomen social que s’ha d’estudiar des de moltes perspectives, la principal de totes és l’afany i l’instint de supervivència, que té tot ésser viu. Des d’aquesta perspectiva o punt de vista, a mi em sembla que les migracions són un equivalent social, humà, del fenomen físic dels vasos comunicants. Perquè en ambdós casos, allò que persegueix aquest procés, sigui natural o social, és equilibrar tensions, neutralitzar desigualtats, evitar injustícies i repartir satisfaccions.

Si la comparació amb els vasos comunicants és vàlida, de seguida és veu quina ha de ser la solució per a la immigració forçada: evitar o neutralitzar les tensions, les desigualtats o les injustícies a escala planetària, és clar, abans que es produeixin, ja que són la causa directa d’aquesta migració.

 Per concretar una mica allò de “Catalunya, terra d’acollida”, posem-hi algunes xifres:

No tinc dades rabiosament actualitzades, però en el primers anys del segle XXI, a les comarques gironines, hi ha uns 36.000 immigrants censats, la majoria (una mica més del 50%) d’ells, de procedència africana, seguit per immigrants d’origen europeu (un 20%). En aquests moments, les xifres podrien ser lleugerament superiors. Per al conjunt de Catalunya (segons un cens de l’any 2000) la dades són aquestes: sobre un total de 6.207.000 d’habitants, comptem amb una immigració de 214.000 estrangers legalitzats, que donaria, aproximadament un 3,4% de població immigrada estrangera resident a Catalunya. I estem parlant de dades que s’han anat generant durant els darrers vint o vint-i-cinc anys.

 Perquè si ens col·loquem en els 25 anys anteriors a aquests últims, veurem que l’afluència d’immigrants a Catalunya, va arribar gairebé als 2.000.000 d’immigrants, però gairebé tots ells d’origen espanyol, d’Andalusia i Extremadura sobretot. Ara, per exemple, estem en unes instal·lacions ubicades en una barriada guixolenca resultat directe del creixement urbanístic produït per aquell flux migratori.

En el conjunt d’Espanya, un cens de l’any 2002 afirma que hi ha més d’1000.000 d’espanyols que, com a resultat de l’emigració fins al 1973, resideixen fora d’Espanya. Xifra que ha disminuït molt en relació a l’any 1976 en què hi havia 2,2 milions d’espanyols que residien en altres països.

 Pel que fa a l’emigració catalana, des de finals del segle XIX, fins a la primera meitat del segle vint, entre crisis econòmiques i polítiques, molts catalans van emprendre també el camí de la migració, cap a Amèrica Central i Meridional, sobretot.

Si ens centrem en el cas de Sant Feliu de Guíxols, el flux migratori més rellevant és el que tingué lloc entre la postguerra i el final de segle. En aquest període, en què la població passà de 7500 habitants (el 1940) a gairebé 20.000 en tancar el segle XX, la immigració incrementava la població en un 7% aproximadament el 1940 i en un  3,8% aproximadament en acabar el segle, amb una punta màxima el 1975 del 30% sobre el total de la població, essent d’origen espanyol la majoria aquest percentatge, i un petit percentatge de fora de l’estat.

Aquestes xifres posen de relleu Catalunya com a terra sobretot d’acollida (tal com ho deia en començar aquestes paraules), però també, segons hem dit abans, com a terra d’emigrants. És un fet.

I el fet de la migració, sota certes condicions, porta sovint adossat una altre concepte, que només de pronunciar-lo ja provoca l’alarma, però permeteu-me dir-lo: és la xenofòbia.

La xenofòbia és una conducta complexa, amb fonaments que, a mi em semblen, socials-culturals i també, potser, instintius, que comparteixen tots els animals. Amb això, però, queda lluny de mi de voler justificar-la i molt menys disculpar-la. Però hi és. És un altre fet constatable. A Sant Feliu, en el passat se n’han ha donat dosis discretes per ambdues bandes (recordeu la paraula “xarnego”). A Sant Feliu se’n dóna avui, a dosis una mica més alarmants, crec (recordeu la paraula “moro” o “negre” usats amb intenció ofensiva o despectiva).

El resultat d’aquestes xifres i situació és que, a nivell de la nostra ciutat, coexisteixen dues comunitats lingüístiques, i és una existència que m’atreveixo a qualificar, no de modèlica, però sí de tranquil·la, pacífica. Llevat d’alguna situació molt localitzada durant els seixanta i setanta no crec que ningú pugui dir que la migració a Sant Feliu de Guíxols va produir algun tipus de situació conflictiva. Ara bé, també és veritat i s’ha de dir, que aquesta bassa d’oli convivencial és més aviat fruit de la indiferència i del desinterès mutu pel contacte que no per una relació activa entre ambdues comunitats. Parlo, és clar, a nivell general. Després a nivell particular cadascú s’ho ha engiponat com més li ha plagut.

És per això que parlo de dues comunitats, que en la realitat del dia a dia municipal, són ben poques les ocasions que hom pugui dir que hi ha confluència, coincidència, de motivacions, interessos i actuacions. La diferent orientació política, fins avui, d’aquestes dues comunitats també s’ha presentat, a cops, com un element que contribueix a subratllar les diferències entre elles. Tot i que en les darreres municipals s’ha produït un canvi substancial en aquest aspecte,  que ningú, crec, pot dir ara per ara si es tracta d’una flor d’estiu o és un fet que indica una coincidència entre les dues comunitats lingüístiques que ha de perdurar. El cert, però, és que, ara per ara, no crec que puguem afirmar que Sant Feliu de Guíxols sigui un model a seguir de convivència intercultural

Una de les cosa que xoca més a l’observador, és que entre la gent jove, en edat escolar, especialment, es manifesten certes actituds xenòfobes (no sé si són prou rellevants i calgui prendre-les seriosament en consideració o no) envers els col·lectius immigrants dels darrers anys. I entre aquests joves, n’hi ha molts, em sembla que ningú no pot negar-ho, que són fills dels fluxos migratoris dels seixanta/setanta. Aquests, com els que més, exigeixen decididament i de manera ràpida als nou vinguts una adaptació o assimilació lingüística, religiosa i d’hàbits socials. Sembla que les generacions que han precedit a aquests joves no han sabut transmetre a llurs fills, la seva experiència de migrants, ni les necessitats que tenien, ni els drets de què eren objecte, ni recordar-los, tampoc, la nul·la voluntat d’integració que duien amb ells quan emigraren cap aquí (recordeu d’aquells moments, però, les circumstàncies polítiques generals d’Espanya i la situació de persecució i clandestinitat de la llengua i manifestacions culturals catalanes a Catalunya). Ni els pares d’aquests fills no ho saben fer, ni els educadors, pel que sembla, tampoc no sabem fer-ho.

La migració, ja ho he dit, respon a necessitats vitals, i és just, moralment necessari i correcte que els països receptors, que vivim en opulència i sovint en voracitat i malbaratament de recursos puguem donar satisfacció a aquelles necessitats de les persones que han de recórrer a la migració forçada,  fer això, però, no vol dir que sigui una acció sense tensions ni problemes. Ara bé, si això és cert, també ho és que els països receptors, en aquest cas Catalunya i més específicament Sant Feliu de Guíxols, no poden ni tenen perquè oblidar o arraconar l’atenció a les seves pròpies necessitats. Perquè els immigrants en tenen, és innegable, de molts tipus, però nosaltres també en tenim, tothom en té, també és innegable. D’un altre ordre, es veritat, però que també reclamen solució i seria igualment una injustícia, que algú pretengués que l’imperatiu moral d’atendre les necessitat dels nous vinguts passa per desatendre les que nosaltres tenim plantejades com a ciutadans d’un país específic i d’una ciutat determinada. No es tracta de posar un torn d’atenció a les necessitats: cal atendre-les totes, simultàniament.

Per raó de la feina i dedicació de molts del presents m’agradaria fer una petita consideració sobre un aspecte de l’atenció educativa i formativa, que és també una necessitat amb què venen equipats els immigrants actuals i que sembla que som nosaltres els encarregats d’atendre-les.

 Pel que fa als centres d’educació secundària de la nostra ciutat, a l’IES Sant Elm el nombre d’immigrants de primera o segona generació és de 32 , durant aquest curs 13 d’ells han format part del grup d’aula d’incorporació tardana. A l’IES Sant Feliu, el nombre d’immigrants, també de primera o segona generació és de 36, dels quals 7 han passat per l’aula d’incorporació tardana. En aquests casos, l’aprenentage de llengües i d’alfabetització segueix les pautes establertes, quan a programes i freqüència, pel Departament d’Ensenyament i el sistema educatiu del país.

A l’escola d’adults de Sant Feliu de Guíxols tenim, aquest curs 150 immigrants, la majoria dels quals són de població magribina, que rep una formació, quan a formació lingüística, en els termes que ara comento.

Per regla general l’escolarització d’adults comporta una immersió en el coneixement de llengües i alfabetització. De fet és un pas cap a la integració d’aquests immigrants, una integració cultural. Doncs bé, en general, als centres d’adults de les comarques gironines, aquesta integració d’alfabetització i aprenentatge de llengua es fa en llengua espanyola, en un percentatge que volta el 75%, i un 25% és de català i en català. El resultat és que a les comarques gironines, comarques catalanes, terra d’acollida (que deia abans) la integració dels immigrants, immigrants africans, sobretot, és una integració en la llengua i cultura castellanes, no catalanes. I té una certa lògica, perquè és una continuació de la llei del més fort, que aquí seguim, com a tot arreu. I de vegades ho fem convençuts que així prestem un veritable servei real a la immigració, amb això els ajudem, encara que això significa buidar cada cop més la presència de la llengua i cultura catalana en el país propi. Algú creu que integrar-los en la cultura catalana resultaria inadequat, innecessari, i per tant, injust i insolidari. Durant els anys seixanta no ho poguerem fer per raons d’afluència massiva i sobtada d’immigrants i per raons polítiques, policials i repressives, ara no ho podem fer per no molestar i en nom d’una solidaridat i d’una correcció que, de veritat,  no l’entenc

Pel conjunt de Sant Feliu de Guíxols com a dades del padró municipal tenim, al 2003, que d’edats compreses entre mesos i vint-i-vuit anys hi ha a la ciutat, 744 persones immigrades, la qual cosa representa aproximadament un 3,75% sobre la població actual,  percentatge que s’haurà d’incrementar amb persones de més edat que aquestes que també hi ha, però que per més que produeixin un augment significatiu, no crec que passés d’un 100%. Si fos així voldria dir que a Sant Feliu de Guíxols hi ha un 7,5% de població resultat de la immigració dels darrers decennis.

El percentatge de població immigrada actual, com es pot veure, és molt inferior al percentatge d’immigració dels anys setanta (de 10 a 5 vegades inferior, en funció de les edats que comparéssim). A això cal afegir-hi que les circumstàncies polítiques han canviat molt des d’aquells anys. La conclusió és que ara hauria de ser possible que les autoritats municipals, en ús de les seves atribucions democràtiques, endeguessin un tasca d’integració seriosa d’aquests immigrants en el nostre món cultural, ara ho poden fer perquè ara és possible

Crec que la ciutat no pot girar-se d’esquena a la immigració forçada, perquè és una necessitat i, alhora, un deure. Procurar-ne una integració digne en tots els sentits, materials i culturals, cercant un equilibri entre les seves i les nostres necessitats és el millor servei que podem oferir-los i oferir-nos també a nosaltres mateixos.

Dic això i voldria accentuar-ho, perquè, si no vaig errat, aquesta qüestió, aquest tema, únicament ha figurat, de manera explícita, en el programa electoral d’un sol partit polític de les darreres eleccions municipals. I no és cosa banal, perquè molts estudis realitzats tant a nivell espanyol com català (incloent Sant Feliu de Guíxols, per descomptat) indiquen que entre la població autòctona ha crescut la tendència a la problematització de la immigració, en canvi no creix la consciència de xenofòbia que aquesta problematització comporta. És un desequilibri moral profund quan entenem que el nostre país té un dret moral a emigrar, en cas de necessitat, a altres països, però considerem gairebé com a invasió delictiva la immigració al nostre país. És d’esperar i suposar que els partits tindran plantejades les respectives estratègies sobre el tema de la immigració actual en la nostra ciutat, però sigui pel que sigui i llevat el cas d’un sol partit, no l’han considerat prou important com per incloure’l en els programes electorals.

Sóc conscient i ja sé que he dit coses que políticament no són gaire correctes,  per això apel·lo a la vostra paciència i comprensió, i, en tot cas, en demano disculpes.

Anuncis