El 7 de juny el diari Avui publicava una carta al director, signada per J.V. Montesinos, després a Àncora, en què, fent-se ressò d’una crítica literària publicada per l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff en la revista El Temps, espetegava una ratxa de vituperis contra l’escriptor guixolenc Agustí Calvet “Gaziel” (1887-1964). Improperis i acusacions motivats per la reedició de Quina mena de gent som, un recull de quatre assaigs que l’escriptor havia escrit a mitjan dels anys 40 i que foren agrupats en la seva obra catalana completa.[1] Aquestes dues persones a la vista del contingut del llibre acaben acusant l’escriptor de, tenir molt d’autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà i, en definitiva, de nacionalista espanyol i, a la fi, de botifler.

Se suposa que els dos autors dels qualificatius deuen saber que ja en vida de Gaziel, l’eclosió noucentista no se n’havia estat de llançar fortes crítiques contra la tasca del guixolenc en la direcció de La Vanguardia i la seva particular estratègia de la catalanització progressiva del lector del país, problema i debat prou il·lustrats en llocs, com, per exemple, en l’obra d’Enric Jardí[2] o en el text de Josep Benet com a pròleg de l’obra completa referida.

Més enllà d’un blasme, que, segons el meu parer, és més aviat un  resultat del desconeixement, d’una incompleta lectura de l’obra de Gaziel i d’una eixelebrada i desenfocada interpretació dels textos del escriptor, es fa adient l’oportunitat de tornar a parlar d’una situació vital que acabà condicionant  un llegat dels més sòlids dins de la narrativa/assaig/crònica catalana del segle XX.

Cal, aquí, recordar que Gaziel, com tota criatura humana, ancorà llurs  afirmacions en les valoracions pròpies del grup social al qual pertanyia. És per això que no totes aquelles opinions han de ser, necessàriament, compartides per tothom. Tanmateix,  tots els seus escrits destil·len finesa i precisió intel·lectuals de molt alta volada. Però, encara més, són un exercici inexhaurible de racionalitat lúcida i de tarannà humanista assenyat i perfectament sospesat.

Malgrat això, ja a partir dels anys vint del segle passat, la deserció, el desarrelament, la traïdoria, desafecció… li foren llançades a la cara per elements dels més implicats en la recuperació, en el renaixement, de la consciència nacional catalana,. Una recuperació deixondida per obra i gràcia d’una generació d’homes dedicats, al llarg del segle XIX, a sondejar i reflotar el llegat polític, lingüístic i cultural del patrimoni nacional català, víctima de l’ensopiment que patia de feia centúries, més enllà, fins i tot, de 1714.

 Gaziel havia fet professionalment la seva pròpia opció. Una opció avaluada com a bona alternativa de la seva situació i promoció personal, però que comportava –ho veia amb claredat- esdevenir objectiu de crítiques furibundes, rigoroses i aspres dels elements catalanistes més arrauxats.

Gaziel sabia que les seves justificacions no serien acceptades per aquells que li dirigien les virulentes diatribes. I se’n dolia[3]. Perquè devia també  reconèixer, en el fons del seu cor, que aquella reacció contra ell no era resultat de cap pirotècnia gratuïta, sense cap mena de fonament, malgrat que despietada.

La deserció gazielana, més la repressió franquista, no li impedí de mantenir encès el caliu d’una llengua que ell vivia i sentia de manera irrenunciable com la seva. És aquesta la vivència pròpia d’un desertor, d’un botifler?

Si el castellanisme lingüístic practicat per Gaziel ha de ser considerat com a deserció, també hem de concloure que aquesta deserció ha estat, és i –ben segur- serà una constant en la vivència nacional de Catalunya al llarg del segle XIX, XX i XXI. Tothom té al cap noms de persones, de tots aquests segles, que en el camp lingüístic, musical, polític, artístic… han incorregut en una situació semblant a l’acció de Gaziel. La deserció, a Catalunya, hauria de ser considerada, doncs, gairebé, com una actitud habitual del país. Justament és per això que la recuperació de la consciència nacional o lingüística és un fet mai no acabat d’assolir (fet que el propi Gaziel s’ocupa de denunciar). De factors externs al país, contra aquesta recuperació,  n’hi ha hagut i n’hi ha per donar i per vendre. Però el factor intern hi té un protagonisme fonamental.

Només per posar un exemple: en una prova realitzada[4] sobre  la parla de cinquanta polítics catalans dels més rellevants, escollits aleatòriament, no n’hi ha cap que sigui capaç de parlar durant un minut sense cometre cap error. I aquí error vol dir, de forma gairebé total, el recurs conscient o no a l’ús de castellanismes. En les condicions de llibertat política i educatives actuals, no és això una deserció lingüística? Una situació semblant, de dissolució lingüística dins de la parla castellana, es dóna en molts professionals de la televisió catalana, responsable com cap altra institució de l’evolució de la nostra parla. No és això, en un moment en què l’exigència de competència lingüística és torna tan indeclinable, desafecció i botiflerisme lingüístic i/o nacional?

Ara, bé quants implicats en aquest complot professionalment i políticament correcte, serien capaços de dir coses com: “I és que jo amo la nostra llengua catalana per damunt de totes les coses del món… Jo vaig haver-la de deixar com una mare pobra que no podia mantenir-me. «Ves, fill meu –em digué-. No puc pas fer-te home. Enginya’t com puguis i torna quan puguis.» M’he enginyat, m’he fet un home i ara torno.”[5]

Qui pot ser acusat d’autoodi envers el seu país, amb afirmacions com aquesta?: “En resum, Joaquim Sunyer… representa l’esperit de la terra nadiua: de la nostra petita Catalunya,… sempre dolça de pinyol, malgrat l’aspror de la seva escorça; i on, passi el que passi al món, s’ha viscut, es viu i es viurà tan rebé com en una de les contrades més admirables de la Mediterrània.”

Si haguéssim de dedicar-nos a la detecció de botiflers, sigui de la nacionalitat que sigui, quants en trobaríem que fossin capaços d’una sincera excusa i, alhora, d’un tenaç compromís amb la catalanitat malgrat la incomprensió, marginació i ostracisme a què estiguessin sotmesos? Entendre que afirmacions com: “La història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat” [6] ( adreçada a l’objectiu  explícit d’una sobirania total), sigui mostra de botiflerisme, no és només resultat d’una lectura superficial, origen probable d’afirmacions com les de la carta o de la crítica literària al·ludides. Només una confusió en els termes i un desconeixement tant de la vida com de l’obra de Gaziel, especialment de l’obra catalana, pot ser-ne balba excusa, matussera i amarada de grolleria, que no justificació.