Monthly Archives: Octubre 2011

Immigració i educació

25 Dimarts oct. 2011

Posted by in Immigració i educació

≈ Deixa un comentari

(Discurs pronunciat el mes de maig del 2002 a les jornades sobre “Immigració i educació” a l’Escola d’Adults de Sant Feliu de Guíxols)

Catalunya ha estat sempre una terra de pas i també d’acollida. Permeteu-me que comenci amb aquesta obvietat, una mica estèril, perquè, de fet, segurament que totes les terres del nostre planeta tenen aquesta condició. I si gallegem de coses que tothom té, ens passarà com als corsos que defineixen la seva illa com “illa de la bellesa”, com si la bellesa que proclamen (i que hi és, certament) fos cosa exclusiva de la seva illa.

 Però “terra de pas i d’acollida”, són paraules que porten de la mà un altre concepte, el de migració. I la migració és un fenomen social que s’ha d’estudiar des de moltes perspectives, la principal de totes és l’afany i l’instint de supervivència, que té tot ésser viu. Des d’aquesta perspectiva o punt de vista, a mi em sembla que les migracions són un equivalent social, humà, del fenomen físic dels vasos comunicants. Perquè en ambdós casos, allò que persegueix aquest procés, sigui natural o social, és equilibrar tensions, neutralitzar desigualtats, evitar injustícies i repartir satisfaccions.

Si la comparació amb els vasos comunicants és vàlida, de seguida és veu quina ha de ser la solució per a la immigració forçada: evitar o neutralitzar les tensions, les desigualtats o les injustícies a escala planetària, és clar, abans que es produeixin, ja que són la causa directa d’aquesta migració.

 Per concretar una mica allò de “Catalunya, terra d’acollida”, posem-hi algunes xifres:

No tinc dades rabiosament actualitzades, però en el primers anys del segle XXI, a les comarques gironines, hi ha uns 36.000 immigrants censats, la majoria (una mica més del 50%) d’ells, de procedència africana, seguit per immigrants d’origen europeu (un 20%). En aquests moments, les xifres podrien ser lleugerament superiors. Per al conjunt de Catalunya (segons un cens de l’any 2000) la dades són aquestes: sobre un total de 6.207.000 d’habitants, comptem amb una immigració de 214.000 estrangers legalitzats, que donaria, aproximadament un 3,4% de població immigrada estrangera resident a Catalunya. I estem parlant de dades que s’han anat generant durant els darrers vint o vint-i-cinc anys.

 Perquè si ens col·loquem en els 25 anys anteriors a aquests últims, veurem que l’afluència d’immigrants a Catalunya, va arribar gairebé als 2.000.000 d’immigrants, però gairebé tots ells d’origen espanyol, d’Andalusia i Extremadura sobretot. Ara, per exemple, estem en unes instal·lacions ubicades en una barriada guixolenca resultat directe del creixement urbanístic produït per aquell flux migratori.

En el conjunt d’Espanya, un cens de l’any 2002 afirma que hi ha més d’1000.000 d’espanyols que, com a resultat de l’emigració fins al 1973, resideixen fora d’Espanya. Xifra que ha disminuït molt en relació a l’any 1976 en què hi havia 2,2 milions d’espanyols que residien en altres països.

 Pel que fa a l’emigració catalana, des de finals del segle XIX, fins a la primera meitat del segle vint, entre crisis econòmiques i polítiques, molts catalans van emprendre també el camí de la migració, cap a Amèrica Central i Meridional, sobretot.

Si ens centrem en el cas de Sant Feliu de Guíxols, el flux migratori més rellevant és el que tingué lloc entre la postguerra i el final de segle. En aquest període, en què la població passà de 7500 habitants (el 1940) a gairebé 20.000 en tancar el segle XX, la immigració incrementava la població en un 7% aproximadament el 1940 i en un  3,8% aproximadament en acabar el segle, amb una punta màxima el 1975 del 30% sobre el total de la població, essent d’origen espanyol la majoria aquest percentatge, i un petit percentatge de fora de l’estat.

Aquestes xifres posen de relleu Catalunya com a terra sobretot d’acollida (tal com ho deia en començar aquestes paraules), però també, segons hem dit abans, com a terra d’emigrants. És un fet.

I el fet de la migració, sota certes condicions, porta sovint adossat una altre concepte, que només de pronunciar-lo ja provoca l’alarma, però permeteu-me dir-lo: és la xenofòbia.

La xenofòbia és una conducta complexa, amb fonaments que, a mi em semblen, socials-culturals i també, potser, instintius, que comparteixen tots els animals. Amb això, però, queda lluny de mi de voler justificar-la i molt menys disculpar-la. Però hi és. És un altre fet constatable. A Sant Feliu, en el passat se n’han ha donat dosis discretes per ambdues bandes (recordeu la paraula “xarnego”). A Sant Feliu se’n dóna avui, a dosis una mica més alarmants, crec (recordeu la paraula “moro” o “negre” usats amb intenció ofensiva o despectiva).

El resultat d’aquestes xifres i situació és que, a nivell de la nostra ciutat, coexisteixen dues comunitats lingüístiques, i és una existència que m’atreveixo a qualificar, no de modèlica, però sí de tranquil·la, pacífica. Llevat d’alguna situació molt localitzada durant els seixanta i setanta no crec que ningú pugui dir que la migració a Sant Feliu de Guíxols va produir algun tipus de situació conflictiva. Ara bé, també és veritat i s’ha de dir, que aquesta bassa d’oli convivencial és més aviat fruit de la indiferència i del desinterès mutu pel contacte que no per una relació activa entre ambdues comunitats. Parlo, és clar, a nivell general. Després a nivell particular cadascú s’ho ha engiponat com més li ha plagut.

És per això que parlo de dues comunitats, que en la realitat del dia a dia municipal, són ben poques les ocasions que hom pugui dir que hi ha confluència, coincidència, de motivacions, interessos i actuacions. La diferent orientació política, fins avui, d’aquestes dues comunitats també s’ha presentat, a cops, com un element que contribueix a subratllar les diferències entre elles. Tot i que en les darreres municipals s’ha produït un canvi substancial en aquest aspecte,  que ningú, crec, pot dir ara per ara si es tracta d’una flor d’estiu o és un fet que indica una coincidència entre les dues comunitats lingüístiques que ha de perdurar. El cert, però, és que, ara per ara, no crec que puguem afirmar que Sant Feliu de Guíxols sigui un model a seguir de convivència intercultural

Una de les cosa que xoca més a l’observador, és que entre la gent jove, en edat escolar, especialment, es manifesten certes actituds xenòfobes (no sé si són prou rellevants i calgui prendre-les seriosament en consideració o no) envers els col·lectius immigrants dels darrers anys. I entre aquests joves, n’hi ha molts, em sembla que ningú no pot negar-ho, que són fills dels fluxos migratoris dels seixanta/setanta. Aquests, com els que més, exigeixen decididament i de manera ràpida als nou vinguts una adaptació o assimilació lingüística, religiosa i d’hàbits socials. Sembla que les generacions que han precedit a aquests joves no han sabut transmetre a llurs fills, la seva experiència de migrants, ni les necessitats que tenien, ni els drets de què eren objecte, ni recordar-los, tampoc, la nul·la voluntat d’integració que duien amb ells quan emigraren cap aquí (recordeu d’aquells moments, però, les circumstàncies polítiques generals d’Espanya i la situació de persecució i clandestinitat de la llengua i manifestacions culturals catalanes a Catalunya). Ni els pares d’aquests fills no ho saben fer, ni els educadors, pel que sembla, tampoc no sabem fer-ho.

La migració, ja ho he dit, respon a necessitats vitals, i és just, moralment necessari i correcte que els països receptors, que vivim en opulència i sovint en voracitat i malbaratament de recursos puguem donar satisfacció a aquelles necessitats de les persones que han de recórrer a la migració forçada,  fer això, però, no vol dir que sigui una acció sense tensions ni problemes. Ara bé, si això és cert, també ho és que els països receptors, en aquest cas Catalunya i més específicament Sant Feliu de Guíxols, no poden ni tenen perquè oblidar o arraconar l’atenció a les seves pròpies necessitats. Perquè els immigrants en tenen, és innegable, de molts tipus, però nosaltres també en tenim, tothom en té, també és innegable. D’un altre ordre, es veritat, però que també reclamen solució i seria igualment una injustícia, que algú pretengués que l’imperatiu moral d’atendre les necessitat dels nous vinguts passa per desatendre les que nosaltres tenim plantejades com a ciutadans d’un país específic i d’una ciutat determinada. No es tracta de posar un torn d’atenció a les necessitats: cal atendre-les totes, simultàniament.

Per raó de la feina i dedicació de molts del presents m’agradaria fer una petita consideració sobre un aspecte de l’atenció educativa i formativa, que és també una necessitat amb què venen equipats els immigrants actuals i que sembla que som nosaltres els encarregats d’atendre-les.

 Pel que fa als centres d’educació secundària de la nostra ciutat, a l’IES Sant Elm el nombre d’immigrants de primera o segona generació és de 32 , durant aquest curs 13 d’ells han format part del grup d’aula d’incorporació tardana. A l’IES Sant Feliu, el nombre d’immigrants, també de primera o segona generació és de 36, dels quals 7 han passat per l’aula d’incorporació tardana. En aquests casos, l’aprenentage de llengües i d’alfabetització segueix les pautes establertes, quan a programes i freqüència, pel Departament d’Ensenyament i el sistema educatiu del país.

A l’escola d’adults de Sant Feliu de Guíxols tenim, aquest curs 150 immigrants, la majoria dels quals són de població magribina, que rep una formació, quan a formació lingüística, en els termes que ara comento.

Per regla general l’escolarització d’adults comporta una immersió en el coneixement de llengües i alfabetització. De fet és un pas cap a la integració d’aquests immigrants, una integració cultural. Doncs bé, en general, als centres d’adults de les comarques gironines, aquesta integració d’alfabetització i aprenentatge de llengua es fa en llengua espanyola, en un percentatge que volta el 75%, i un 25% és de català i en català. El resultat és que a les comarques gironines, comarques catalanes, terra d’acollida (que deia abans) la integració dels immigrants, immigrants africans, sobretot, és una integració en la llengua i cultura castellanes, no catalanes. I té una certa lògica, perquè és una continuació de la llei del més fort, que aquí seguim, com a tot arreu. I de vegades ho fem convençuts que així prestem un veritable servei real a la immigració, amb això els ajudem, encara que això significa buidar cada cop més la presència de la llengua i cultura catalana en el país propi. Algú creu que integrar-los en la cultura catalana resultaria inadequat, innecessari, i per tant, injust i insolidari. Durant els anys seixanta no ho poguerem fer per raons d’afluència massiva i sobtada d’immigrants i per raons polítiques, policials i repressives, ara no ho podem fer per no molestar i en nom d’una solidaridat i d’una correcció que, de veritat,  no l’entenc

Pel conjunt de Sant Feliu de Guíxols com a dades del padró municipal tenim, al 2003, que d’edats compreses entre mesos i vint-i-vuit anys hi ha a la ciutat, 744 persones immigrades, la qual cosa representa aproximadament un 3,75% sobre la població actual,  percentatge que s’haurà d’incrementar amb persones de més edat que aquestes que també hi ha, però que per més que produeixin un augment significatiu, no crec que passés d’un 100%. Si fos així voldria dir que a Sant Feliu de Guíxols hi ha un 7,5% de població resultat de la immigració dels darrers decennis.

El percentatge de població immigrada actual, com es pot veure, és molt inferior al percentatge d’immigració dels anys setanta (de 10 a 5 vegades inferior, en funció de les edats que comparéssim). A això cal afegir-hi que les circumstàncies polítiques han canviat molt des d’aquells anys. La conclusió és que ara hauria de ser possible que les autoritats municipals, en ús de les seves atribucions democràtiques, endeguessin un tasca d’integració seriosa d’aquests immigrants en el nostre món cultural, ara ho poden fer perquè ara és possible

Crec que la ciutat no pot girar-se d’esquena a la immigració forçada, perquè és una necessitat i, alhora, un deure. Procurar-ne una integració digne en tots els sentits, materials i culturals, cercant un equilibri entre les seves i les nostres necessitats és el millor servei que podem oferir-los i oferir-nos també a nosaltres mateixos.

Dic això i voldria accentuar-ho, perquè, si no vaig errat, aquesta qüestió, aquest tema, únicament ha figurat, de manera explícita, en el programa electoral d’un sol partit polític de les darreres eleccions municipals. I no és cosa banal, perquè molts estudis realitzats tant a nivell espanyol com català (incloent Sant Feliu de Guíxols, per descomptat) indiquen que entre la població autòctona ha crescut la tendència a la problematització de la immigració, en canvi no creix la consciència de xenofòbia que aquesta problematització comporta. És un desequilibri moral profund quan entenem que el nostre país té un dret moral a emigrar, en cas de necessitat, a altres països, però considerem gairebé com a invasió delictiva la immigració al nostre país. És d’esperar i suposar que els partits tindran plantejades les respectives estratègies sobre el tema de la immigració actual en la nostra ciutat, però sigui pel que sigui i llevat el cas d’un sol partit, no l’han considerat prou important com per incloure’l en els programes electorals.

Sóc conscient i ja sé que he dit coses que políticament no són gaire correctes,  per això apel·lo a la vostra paciència i comprensió, i, en tot cas, en demano disculpes.

Un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols

25 Dimarts oct. 2011

Posted by in Un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols

≈ Deixa un comentari

(Discurs pronunciat en la presentació del llibre “Sant Feliu de Guíxols per a forasters”, a la biblioteca municipal d’aquesta ciutat)

Tot i que es tracta, en aquesta vetllada, de la presentació d’un llibre que parla de Sant Feliu de Guíxols, a mi m’agradaria fer una cosa, si l’amable concurrència m’ho permet i per a la qual demano disculpes anticipades, absolutament diferent,  que és: aprofitar aquesta humil tribuna de què disposo ara, no per parlar del meu llibre, ja ho ha fet de sobres bé en Joan, sinó per parlar de l’objecte del llibre, parlar de la nostra ciutat, de la ciutat que tots estimem, siguem responsables polítics o ciutadans rasos, parlar de Sant Feliu de Guíxols.

 Abans de començar, és del tot imprescindible, però, aclarir que amb aquestes paraules no vull qualificar ni desqualificar ningú, no hi ha al·lusions velades o descobertes, personalitzades, contra ningú, ni molt menys prenc partit per cap color polític municipal. Únicament m’agradaria contribuir a la reflexió d’allò que resulti transcendent per al model de la nostra ciutat, i per tant, aquestes paraules volen estar al servei del govern de la ciutat, el d’ara o el de demà.

 Parlar d’alguns reptes que té, que tenim plantejats, difícils de resoldre alguns d’ells, però per això més decisius i que reclamen tota la nostra atenció: per dir-ne algun: l’ús i l’ordenació definitiva de la rambla, si és que encara no la té; la part central de la ciutat, que per poc que badem acabarà convertint-se en un suburbi o un ghetto al cor mateix de la població; els voltants de Sant Feliu de Guíxols: què fer per tal que no es volatilitzin en mans de l’especulació; el Passeig, quin ha de ser el seu autèntic ús, un lloc de trànsit i aparcament de vehicles, un  mercat municipal?; un interrelació fèrtil entre la part alta i la baixa de la ciutat; un model ferm de ciutat però alhora prou obert per tal de no hipotecar-ne el futur; el sòl industrial de la ciutat; com desvetllat i mantenir la consciència ciutadana sobre el nostre patrimoni arquitectònic, històric i artístic per a gaudi humà de propis i forasters… podríem parlar de moltes coses com aquestes i durant llargues hores. I justament per això i la limitació que cal imposar-se, m’agradaria poder fer quatre anotacions sobre un tema que ha d’acabar convertint-se, ben segur, en el tema estrella del debat ciutadà: el projecte del port.

De ningú no es pot amagar el fet que una modificació del port actual de Sant Feliu de Guíxols ha de tenir un transcendència considerable en el futur de la ciutat, com la tenen totes aquelles obres d’infrastructures que poden decantar el model econòmic d’una població.

No estarà de més, però, fer memòria que aquest d’ara no és el primer ni el segon intent de modificació/ampliació del port de Sant Feliu de Guíxols. Efectivament, en el transcurs dels darrers vint anys s’han succeït projectes i estudis. Alguns d’ells han estat exposats i presentats al públic. D’altres no han superat l’etapa preparatòria realitzada per comissions mixtes entre la ciutat i els tècnics de la Direcció de la Generalitat que s’ocupa dels ports de Catalunya.

Primer de tot cal recordar que la modificació o ampliació, ara, del nostre port és un projecte qualitativament diferent d’aquell que els nostres avis es proposaren fa gairebé una centúria, quan construïren els actuals moll i escullera.

Quan es va projectar aleshores, a començaments de segle XX, es tractava de respondre a una necessitat real de creixement d’una indústria, la surera, en un moment d’expansió, que requeria, de manera inexcusable, un millora substancial en el transport, tant de recepció com d’enviament de matèria prima. i elaborada. A més es tractava de dotar d’un servei imprescindible a una ciutat que era, en aquells moments, centre de producció a escala internacional, una capital mundial, de la transformació del suro.

La construcció d’una escullera i d’uns serveis portuaris es plantejava com un salt qualitatiu endavant, d’acord amb una necessitat i situacions clares de creixement real de la indústria que movia més capital i més mà d’obra a la població.

La construcció del ferrocarril, uns anys abans, havia estat el pas inicial i previ, orientat cap al mateix objectiu.

Si ho comparem amb la situació actual, veurem que el projecte de transformació del nostre port no encaixa amb cap d’aquestes circumstàncies. El primer desencaixament  és que si hi ha necessitat de més amarradors, aquesta necessitat no respon a res com ara una aspiració real i majoritària de la població, ni a res que sembli substancial en la línia de creixement industrial o comercial de la ciutat. Qui en té necessitat? No dubto que com a activitat industrial o comercial podria generar guanys econòmics per a la ciutat, tal com ho farien moltes altres activitats que es podrien imaginar i projectar en el nostre frontal marítim. Però el problema és ponderar-ne i preveure’n la quantia, i després, encara, fer-ne una valoració a la llum de les contrapartides paisatgístiques, ecològiques, històriques, turístiques que aquests guanys econòmics haurien de comportar.

En segon lloc, i lligat clarament amb això darrer, un projecte d’ampliació del port és un projecte recolzat en la pura especulació. No em refereixo a l’especulació econòmica quant a les inversions que s’abocarien en aquest projecte, que amb moltes probabilitats produiria substancials guanys als agents promotors, sinó a l’especulació d’aquell que llança l’ham a l’espera que alguna peça important el mossegui, sense tenir-ne cap garantia ni seguretat que així hagi de succeir. En definitiva, pura especulació que, com a tal, i vist des d’aquí i ara, les probabilitats d’un èxit aclaparador són les mateixes que les d’un fracàs estrepitós.

 Pregunta per als responsables municipals: vosaltres que ocupeu llocs de compromís en la gestió del comú de la ciutat: qui de vosaltres pot garantir que el projecte de port, sigui quin sigui, no acabarà a mig i llarg termini hipotecant el futur de la nostra ciutat, talment com ho fa l’actual escullera? Si aquell projecte calculat i realitzat per satisfer necessitats concretes va resultar ja gairebé al cap de cinquanta anys un autèntic patracol que ni fa ni deixa fer, com podem mirar amb confiança i il·lusió un projecte esperonat per l’especulació, que té tant d’incert com de gratuït?

Tothom, ara, estarà d’acord que se n’ha fet un gra massa, amb el coster català. Vull dir quant a ocupació del sòl per part d’habitatges construïts durant el any seixanta i setanta. No vull estendre’m en un qüestió tractada a bastament, però que en cap cas no està resolta encara. En el frontal marí guixolenc tenim testimonis actuals que aquesta pressió especuladora sobre el territori encara continua. Els seus efectes són el trist resultat de l’acció a la recerca de guanys materials amb un oblit suïcida que el creixement econòmic sempre és a costa del territori, de la terra, de la natura. I aquesta, fixem-nos-hi bé, no dóna res de franc, sempre hi oposa una contrapartida, una factura que ara, demà, d’aquí a un anys o uns segles caldrà pagar. I és que en la debatuda qüestió de les possibilitats d’un creixement sostingut hi ha un tema fonamental que no es posa gairebé mai en primer terme: creixement sostingut vol dir, ni més ni menys, créixer seguint un ritme que vingui marcat indefectiblement per la regeneració dels sistemes naturals. Els bous són la sosteniment dels sistemes naturals, el carro és la sostenibilitat del creixement econòmic: sempre hem posat el carro davant dels bous. Aquest és el crit desesperat que hom pot llegir cada any en els informes sobre l’Estat del món, editats pel WorldWatch Institute i editats a casa nostra pel Centre Unesco de Catalunya.

Els estudis d’aquesta institució sobre la sostenibilitat del creixement, i per mostra només cal consultar els informes de l’any 1999 i el recent del 2000, demostren que l’activitat humana sobre el territori (agrícola, industrial, minera, explotació forestal, abocaments i residus) comporten un impacte tan general i colossal en el medi ambient, que no es concep com podrà continuar el sosteniment del creixement econòmic, si no és canviant radicalment les pautes sobre les qual s’ha mogut fins avui. Per a finals del nou segle el model de creixement ha de ser-ne un altre del tot diferent. La diferència substancial ha de venir d’una sostenibilitat en la qual la inversió no usi com a criteri els indicadors econòmics. Pot semblar una incongruència o una ximpleria, si no una utopia,, però l’alternativa és el desastre.

 La Mediterrània, la costa catalana, el litoral guixolenc és un granet d’arena en l’immens sorral d’aquest procés de deteriorament.

Si ara poguéssim planificar el creixement urbanístic del nostre litoral, poguéssim començar de cap i de nou, tornar als anys seixanta, ben segur que dictaríem, vistos els resultats, unes normes estrictes, més enllà de l’especulació econòmica dels inversors, per tal d’evitar l’irracional i grotesc resultat que avui hem de patir. Malgrat tot, encara avui no hi ha una gestió legal i política prou eficient i decidida per impedir l’especulació sobre el nostre territori, especialment la franja costanera. I la cosa continua: l’estat de dret no ha sabut frenar o invertir la tendència vampiresca que havíem atribuït durant tant de temps a l’estat de fet.

Doncs bé, la construcció de ports esportius al llarg de la costa catalana és la continuació de la tendència a l’especulació sobre el territori, però ara sobre l’espai marí. Encara som a temps de fer allò que no vàrem saber o poder fer als anys seixanta a propòsit de l’especulació urbanística. El nostre litoral, com el de la Mediterrània està sobreexplotat, els seus sistemes naturals no poden regenerar-se. Un port esportiu és un impacte extraordinari sobre el medi marí, no només pel que fa a la seva estricta ubicació, sinó per la pressió i les alteracions que es produeixen en un radi d’acció considerable.

Vàrem tenir l’oportunitat de presenciar la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Dit això, l’edició del Saló també va ser una oportunitat per posar de manifest les amenaces o inconvenients que el sector de la nàutica entreveu de cara al seu creixement futur: la manca d’amarratges al nostre litoral. La qual cosa connecta, per via directa, amb la situació present i futura del nostre port.la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

Ara bé, quan hom parla de manca d’amarradors al nostre litoral, amb quines dades es compta? Potser de la Direcció General de Ports? A quatre quilòmetres aproximadament en línia recta, seguint la costa, tenim la Marina Nàutica de Platja d’Aro. Aquest port compta amb 800 amarradors, més o menys. D’aquests, n’estan ocupats realment durant onze mesos de l’any, ni més ni menys que la meitat, el 50%. Tothom que vulgui pot anar a comptar-ho, en el moment que vulgui. Únicament del 15 de juliol al quinze d’agost, uns dies més cap aquí o cap allà, arriba a una ocupació plena.

Amb aquesta perspectiva, un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols no és pura especulació? No dubto que hi haurà interessos econòmics particulars que hi poden guanyar amb la inversió però, globalment, la costa catalana, el nostre litoral, la nostra franja marina, la nostra ciutat sortirà més malparada, més empobrida quant a patrimoni natural i qualitat de vida.

A més l’especulació políticoeconòmica que pogués haver-hi darrere d’una inversió en aquest port ha tingut en compte coses com el creixement del nivell del mar i els canvis en els corrents marins que han d’afectar, a mig termini de manera segura, la Mediterrània?

El Worlwatch Institut afirma, en les dues darreres edicions, que el nivell del mar pujarà com a màxim fins a un metre d’alçada al llarg del segle que acabem d’encetar, com a resultat de l’escalfament de l’atmosfera que, segons el mateix Institut, serà entre 1 grau i 3,5 graus per al 2010. La inversió prevista té en compte aquest particular? Caldrà, doncs, pujar un metre més l’escullera per evitar el moviment d’aigües a l’interior de la badia? A més, un escalfament del planeta produirà un règim de pluges més irregular, amb períodes de molta intensitat alternat amb períodes de  molta sequera. ¿Les autoritats municipals tenen estudiat i previst com quedarà afectat l’interior de la badia de la nostra ciutat en el cas probable d’una intensificació en l’aportació de majors sediments i residus urbans per part de la riera i mitja que hi desguassa i que queda tancada per l’actual escullera? No hi quedaria encara més si hom construís una altra dic exterior, encara que lo bocana sigui més oberta?

Recapitulem: el port actual és avui dia, cent anys després de la seva construcció, una baluerna amb molt poca rendibilitat i que impedeix tenir la badia amb unes condicions de qualitat apropiades sanitàriament i estètica per a la població i als forasters que ens visiten. Quina autoritat política ens pot garantir que això no tornarà a passar amb un nou projecte? ¿La incertesa del futur econòmic i mundial no fa més prudent reservar-nos la carta del nostre frontal marí a l’espera de les noves orientació energètiques i econòmiques que avui dia ja es plantegen i que a curt termini es començaran a concretar i a notar? ¿No seria més prudent, ara que les expectatives econòmiques afronten una incertesa molt superior a la de començaments de segle vint, esperar i veure cap on van els trets de l’economia mundial i mediterrània, necessitades d’un ús regulat, renovat i sostingut dels sistemes naturals?

Les generacions futures de guixolencs tenen dret a exigir-nos que pensem en ells i per a ells. Hem de procurar que aquest dret no es converteixi, algun dia, en un retret cap a nosaltres. Però, compte, que mai no es digui que la veu d’alerta i d’avís no ha estat llançada.

Algú pot pensar que no modificar o ampliar el port es deixar perdre una gran oportunitat. Pot continuar clamant que Sant Feliu de Guíxols ha deixat passar moltes oportunitats en la seva història recent. Però a aquell que així pensi se li pot mostrar que la història recent del nostre municipi està farcida d’oportunitat aprofitades i abraçades sense cap anàlisi ni ordenació, obeint només a la pura especulació i a l’interès privat, tant a l’hora de d’ocupar territori com a l’hora de destruir el nostre patrimoni natural i cultural (el llibre que avui presentem és una modestíssima reivindicació del nostre llegat). Em sembla que ja és hora d’exigir als nostres representants polítics, d’un color o altre, d’avui o de demà, una acció decidida per posar fre a les eixorques oportunitats i especulacions que han empobrit els nostres recursos naturals i culturals. Per això hi són, els polítics, per a altres coses també, però sobretot per a això.

17 hipòtesis cosmològiques sobre la música

25 Dimarts oct. 2011

Posted by in 17 hipòtesis cosmològiques sobre la música, Assaig

≈ Deixa un comentari

  1. La música és una activitat que consisteix a ordenar sons seguint determinats patrons.
  2. Com a activitat humana, la música té molts usos o aplicacions.
  3. la musicalitat humana segueix seqüències biològiques i socials (culturals), però la música (els objectes musicals) no es redueix a aquestes seqüències.
  4. a tota música li és necessària una tècnica, emocions i conceptes a expressar o comunicar, que constitueixen el contingut no material de la música. Però la música no es limita a aquest contingut.
  5. la música té un valor intrínsec, introduït no per l’intèrpret, sinó expressat per mitjà del compositor.
  6. la música produeix bellesa, però usada només com a mitjà no com a fi en si mateix, per expressar la realitat o la veritat del domini còsmic.
  7. l’execució de l’intèrpret afegeix o no afegeix emocions, idees o continguts a una obra musical, però no li augmenta ni li disminueix categoria còsmica.
  8. la música té:
    1. un contingut i una forma materials específics. El contingut és bàsicament el seguit de sons organitzats com a melodia, monofònica o polifònica. La forma és l’embolcall harmònic, l’estil i l’execució.
    2. un contingut i una forma no materials, compartit per totes les altres arts i per algunes altres formes d’activitat.
    3. La forma o estil és necessari per a la música, però no n’és condició suficient
  9. la música no es limita al contingut, la música no es limita a l’estil, sinó que inclou ambdues coses juntes.
    1.  Donar més importància a una mostra incapacitat per crear o entendre l’altra
  10. hi ha compositors que:
    1.  no arriben al domini còsmic
    2. S’hi queden a les portes
    3. N’ultrapassen les portes
  11. hi ha intèrprets que:
    1. no arriben al domini còsmic
    2. obren les portes d’aquest domini.
  12. allò que hi ha darrera de les portes no és música, sinó la pura realitat, àmbit comú a totes les arts
  13. quan la música obre la dimensió còsmica, el compositor, l’intèrpret i l’oient esdevenen companys de joc.
  14. els límits entre la música i el simple so són amples i difusos.
  15. allò que fa de la música porta còsmica no es pot mostrar ni ensenyar, ni definir.
  16. tots els tipus de música inclouen emocions, idees, intencions i finalitats, que el compositor hi diposita i que l’intèrpret pot variar intensificant-les, disminuint-les o canviant-les. La creativitat de l’intèrpret es limita a això.
  17. la música aporta categoria còsmica, que es pot revelar com experiència cognoscitiva, presa de consciència o esclat de lucidesa, clarividència o comprensió i, al mateix temps, com a experiència estètica (ambdues experiències són components de la dimensió universal o enigma còsmic).

La mena de gent que som

14 divendres oct. 2011

Posted by in Articles

≈ Deixa un comentari

                               

El 7 de juny el diari Avui publicava una carta al director, signada per J.V. Montesinos, després a Àncora, en què, fent-se ressò d’una crítica literària publicada per l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff en la revista El Temps, espetegava una ratxa de vituperis contra l’escriptor guixolenc Agustí Calvet “Gaziel” (1887-1964). Improperis i acusacions motivats per la reedició de Quina mena de gent som, un recull de quatre assaigs que l’escriptor havia escrit a mitjan dels anys 40 i que foren agrupats en la seva obra catalana completa.[1] Aquestes dues persones a la vista del contingut del llibre acaben acusant l’escriptor de, tenir molt d’autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà i, en definitiva, de nacionalista espanyol i, a la fi, de botifler.

Se suposa que els dos autors dels qualificatius deuen saber que ja en vida de Gaziel, l’eclosió noucentista no se n’havia estat de llançar fortes crítiques contra la tasca del guixolenc en la direcció de La Vanguardia i la seva particular estratègia de la catalanització progressiva del lector del país, problema i debat prou il·lustrats en llocs, com, per exemple, en l’obra d’Enric Jardí[2] o en el text de Josep Benet com a pròleg de l’obra completa referida.

Més enllà d’un blasme, que, segons el meu parer, és més aviat un  resultat del desconeixement, d’una incompleta lectura de l’obra de Gaziel i d’una eixelebrada i desenfocada interpretació dels textos del escriptor, es fa adient l’oportunitat de tornar a parlar d’una situació vital que acabà condicionant  un llegat dels més sòlids dins de la narrativa/assaig/crònica catalana del segle XX.

Cal, aquí, recordar que Gaziel, com tota criatura humana, ancorà llurs  afirmacions en les valoracions pròpies del grup social al qual pertanyia. És per això que no totes aquelles opinions han de ser, necessàriament, compartides per tothom. Tanmateix,  tots els seus escrits destil·len finesa i precisió intel·lectuals de molt alta volada. Però, encara més, són un exercici inexhaurible de racionalitat lúcida i de tarannà humanista assenyat i perfectament sospesat.

Malgrat això, ja a partir dels anys vint del segle passat, la deserció, el desarrelament, la traïdoria, desafecció… li foren llançades a la cara per elements dels més implicats en la recuperació, en el renaixement, de la consciència nacional catalana,. Una recuperació deixondida per obra i gràcia d’una generació d’homes dedicats, al llarg del segle XIX, a sondejar i reflotar el llegat polític, lingüístic i cultural del patrimoni nacional català, víctima de l’ensopiment que patia de feia centúries, més enllà, fins i tot, de 1714.

 Gaziel havia fet professionalment la seva pròpia opció. Una opció avaluada com a bona alternativa de la seva situació i promoció personal, però que comportava –ho veia amb claredat- esdevenir objectiu de crítiques furibundes, rigoroses i aspres dels elements catalanistes més arrauxats.

Gaziel sabia que les seves justificacions no serien acceptades per aquells que li dirigien les virulentes diatribes. I se’n dolia[3]. Perquè devia també  reconèixer, en el fons del seu cor, que aquella reacció contra ell no era resultat de cap pirotècnia gratuïta, sense cap mena de fonament, malgrat que despietada.

La deserció gazielana, més la repressió franquista, no li impedí de mantenir encès el caliu d’una llengua que ell vivia i sentia de manera irrenunciable com la seva. És aquesta la vivència pròpia d’un desertor, d’un botifler?

Si el castellanisme lingüístic practicat per Gaziel ha de ser considerat com a deserció, també hem de concloure que aquesta deserció ha estat, és i –ben segur- serà una constant en la vivència nacional de Catalunya al llarg del segle XIX, XX i XXI. Tothom té al cap noms de persones, de tots aquests segles, que en el camp lingüístic, musical, polític, artístic… han incorregut en una situació semblant a l’acció de Gaziel. La deserció, a Catalunya, hauria de ser considerada, doncs, gairebé, com una actitud habitual del país. Justament és per això que la recuperació de la consciència nacional o lingüística és un fet mai no acabat d’assolir (fet que el propi Gaziel s’ocupa de denunciar). De factors externs al país, contra aquesta recuperació,  n’hi ha hagut i n’hi ha per donar i per vendre. Però el factor intern hi té un protagonisme fonamental.

Només per posar un exemple: en una prova realitzada[4] sobre  la parla de cinquanta polítics catalans dels més rellevants, escollits aleatòriament, no n’hi ha cap que sigui capaç de parlar durant un minut sense cometre cap error. I aquí error vol dir, de forma gairebé total, el recurs conscient o no a l’ús de castellanismes. En les condicions de llibertat política i educatives actuals, no és això una deserció lingüística? Una situació semblant, de dissolució lingüística dins de la parla castellana, es dóna en molts professionals de la televisió catalana, responsable com cap altra institució de l’evolució de la nostra parla. No és això, en un moment en què l’exigència de competència lingüística és torna tan indeclinable, desafecció i botiflerisme lingüístic i/o nacional?

Ara, bé quants implicats en aquest complot professionalment i políticament correcte, serien capaços de dir coses com: “I és que jo amo la nostra llengua catalana per damunt de totes les coses del món… Jo vaig haver-la de deixar com una mare pobra que no podia mantenir-me. «Ves, fill meu –em digué-. No puc pas fer-te home. Enginya’t com puguis i torna quan puguis.» M’he enginyat, m’he fet un home i ara torno.”[5]

Qui pot ser acusat d’autoodi envers el seu país, amb afirmacions com aquesta?: “En resum, Joaquim Sunyer… representa l’esperit de la terra nadiua: de la nostra petita Catalunya,… sempre dolça de pinyol, malgrat l’aspror de la seva escorça; i on, passi el que passi al món, s’ha viscut, es viu i es viurà tan rebé com en una de les contrades més admirables de la Mediterrània.”

Si haguéssim de dedicar-nos a la detecció de botiflers, sigui de la nacionalitat que sigui, quants en trobaríem que fossin capaços d’una sincera excusa i, alhora, d’un tenaç compromís amb la catalanitat malgrat la incomprensió, marginació i ostracisme a què estiguessin sotmesos? Entendre que afirmacions com: “La història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat” [6] ( adreçada a l’objectiu  explícit d’una sobirania total), sigui mostra de botiflerisme, no és només resultat d’una lectura superficial, origen probable d’afirmacions com les de la carta o de la crítica literària al·ludides. Només una confusió en els termes i un desconeixement tant de la vida com de l’obra de Gaziel, especialment de l’obra catalana, pot ser-ne balba excusa, matussera i amarada de grolleria, que no justificació.

[1] Calvet, Agustí. Obra Completa. Edit Selecta. Col Biblioteca Perenne. Barcelona 1970

[2] Jardí, Enric. Tres diguem-ne desarrelats: Pijoan, Gaziel i Ors…….

[3] Tots els camins duen a Roma, les seves memòries, bé ho palesa.

[4] Prova realitzada el 2005

[5] Calvet, Agustí. Obra Completa. Pròleg a Hores viatgeres Editorial Selecta. Barcelona, 1970 p. 1544

[6] Calvet, Agustí. Obra Completa. Quina mena de gent som Edit. Selecta. Barcelona 1970. p. 1431