Josep Albertí i el misteri transparent (Sant Feliu de Guíxols 1913-1993)

                                                            (Àncora, desembre 1994)

 La primera vegada que vaig veure en Pitu, em resultà un personatge d’aspecte una mica confús, com una seqüència onírica que no et deixa estar prou segur di si es tracta de quelcom propici o d’una cosa que cal evitar. Aquest aflorament de malfiança i precaucions, ho recordo bé, fou degut, bàsicament, a l’aspecte, el seu aspecte físic, aquell aspecte incòmode que mostrava en Pitu Albertí davant d’un noiet de vuit o deu anys que devia tenir jo, aleshores.

Molts anys més tard, en presentar-lo als meus fills, vaig descobrir que aquella impressió tan circumspecta que m’havia provocat devia ser força freqüent als ulls de qualsevol infant que descobrís, per primera vegada, l’existència d’aquell ésser únic, tan pregonament encès per la seva vida interior, per la seva tan potent dimensió humana, pel seu agombolament de sentiments i emocions que el duien a un devessall de tantes realitzacions en el camp de l’expressió estètica.

I és que els meus fills varen quedar estupefactes davant d’aquell personatge que els encaixava la mà, alt com un sant-pau, els ulls una mica desorbitats, una veu atàvica, profunda i una rialla tan fàcil com enigmàtica.

El meu primer encontre amb en Pitu Albertí va tenir lloc en un espai de luxe, un lloc pregonament mediterrani, en aquell racó en què, un dia, s’hi va saber resoldre tan sàviament l’esplendor i delicadesa de la llum marina: el Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols.

Era un diumenge asollellat de primavera, cap allà al final dels anys cinquanta, en aquells anys en què l’afluència d’estiuejants encara no era cap presagi de les profundes i irreparables transformacions que el coster empordanès hauria de patir ben aviat. En mig de la cruesa luminiscent filtrada pels plàtans, palmeres i pins, la figura d’en Pitu es retallava, de perfil, contra l’espill de la badia: dret, davant d’un cavallet de pintor, anava dipositant olis comatitzats sobre una tela encarada cap al cantó de llevant del passeig.

–       “Mira,… l’Albertí”, em digué el meu pare. “Un pas endavant, un pas enrere…” sentencià.

El meu pare i en Pitu Albertí eren amics des de la seva joventut, i el seu comentari em semblà carregat de facècia, però sucada d’una estranya barreja d’incomprensió i d’admiració.

Anys més tard, el propi Albertí reconeixia, amb un retret afectuós i indolència resignada, que l’actitud dels amics i coneguts, als inicis de la seva singladura pictòrica, li resultaren un escull de superació molt difícil.

Quan va començar a pintar, el 1952, amics seus s’atrevien, fins i tot, a posar el dit sobre la tela, encara molla, modificant-hi algun traç. Tot això per mostra-li que allò que ell feia, qualsevol podia fer-ho, i que, per tant, era cosa poc valuosa.

Realment, en Pitu tenia unes maneres i actitud de pintar remarcables. Els seus passos endavant i enrere, cada cop que tocava la tela amb el pinzell eren pronunciats i exagerats. A més, si de cridar l’atenció es tractava, en Pitu es llançà de ple cap a una pintura que, als inicis de la segona meitat del segle XX, en una població en què hi havia, i encara hi ha, una bona tradició pictòrica d’un paisatgisme realista (sobretot pel que feia o fa a marines), provocà una considerable reacció d’incomprensió. A poc a poc, va anar afermant una curiositat envers la seva pintura, fins que es convertí en respecte per part de tothom: de companys i amics de tota la vida i de pintors i artistes de la ciutat.

Aquella facècia del meu pare al Passeig del Mar, em va semblar, anys més tard, la manifestació individual d’una actitud molt comuna a la ciutat: estima i reconeixement personals ben palesos, però que no comparteixen espai amb reconeixement de talent artístic.

L’Albertí va ser sempre una persona molt comunicativa. Paradoxalment duia una vida solitària: d’aquella casa humil al carrer d’en Cúbies, n’entrava i sortia moltes vegades al dia per anar a pintar, a dinar o a sopar a la Pansa o al Gas vell (tavernes on anava a fer els seus àpats diaris durant molts anys). Participava en moltes converses i tertúlies cafeteres d’havent dinat. Jo l’havia vist moltes vegades al cafè d’ El Dorado, quan aquest cafè era punt de trobada de molts guixolencs, que hi acudien, després de dinar, per fer el cafè (i el got d’aigua posterior, de rigor), acompanyat d’una fària inacabable. En Pitu hi anava a buscar el caliu de la companyia dels seus ciutadans, però el que realment passava era just el contrari. Acabava, ell, convertint-se en centre de la reunió, i donant a tothom aquell caliu i alè humans que, precisament, ell hi havia anat a cercar.

Acabava dirigint la conversa i la tertúlia cap a terrenys insospitats per a tothom… No parlava mai ni de futbol, ni de política ( El Dorado, als anys cinquanta era un centre de barcelonistes, petits fabricants i elements silenciosos d’esquerra liberal)…, no parlava de…, sinó que sempre parlava a… Ell parlava, tal com li agradava de dir, a l’ànima de la gent. Allà hi enviava les seves paraules. I això ho feia de diverses maneres; de vegades recorria a la comicitat i les facècies, buscant recursos inversemblants: fent una anàlisi còmica de les expressions i trets facial de la gent que l’envoltava o que passava, proclamava l’ànima i la dimensió espiritual d’aquelles persones. Moltes vegades rubricava les seves tesis destapant la seva veu abaritonada i dramàtica, interpretant algun fragment d’alguna ària operística, que a ell li semblava molt adequada per a l’ocasió. Acabava fent les delícies dels seus contertulians, generant una expectació i embadaliment molt pronunciats.

Quan amb el pas dels anys, les joves generacions de la ciutat varen anar copsant la seva vàlua humana i artística, va acabar establint molt bones relacions amb membres de generacions més novelles que la seva: es comunicava amb tothom, des d’un ciutadà lletraferit o del mateix ofici seu, fins a la persona menys receptiva a qualsevol manifestació artística.

Als darrers decennis de la seva vida, alguna cosa va anar convencent en Pitu Albertí que el record de la seva persona a través del llegat de la seva obra era, potser, la cosa més pregonament genuïna i sincera que podia deixar als seus amics. I així, a partir d’un determinat moment de la seva vida, obsequiava amb freqüència els seus companys de tertúlia (de vegades tan sols oïdors dels seus soliloquis) amb dibuixos fets a les estovalles de la taula on havia dinat, sobre un tovalló o en qualsevol paper. També es va anar pronunciant la seva afecció al moviment i encanteri de les paraules. Dedicà versos i poemes a molts ciutadans que han quedat, ara, com a testimonis emocionants de la seva espontaneïtat i gratuïtat amb què foren concebuts i oferts.

L’Albertí quedava literalment extasiat davant de l’obra de certes persones. De dues d’elles li havia sentit a dir força coses. Una d’aquestes era el poeta alacantí Miguel Hernández. Un bon dia, cap a finals dels anys seixanta, es féu amb un llibre de poemes d’aquest autor i, durant molt i molt de temps, el va portar a sobre seu, anés on anés. Durant aquest temps parlava, pensava i pintava amb el punt de referència posat en aquest poeta, i il·lustrava les seves paraules llegint algun fragment d’un poema de Miguel Hernández.

L’altra persona per qui se sentia fascinat era Juli Garreta. A Garreta, segurament per ser un conciutadà seu, li tenia un afecte i consideració especials. Era, per a ell, un model sublim de profunditat. De profunditat creativa i expressiva, però, sobretot (i això era per a en Pitu, allò més excepcional i remarcable del genial músic) de profunditat mediterrània.

Entre aquest dos personatges i l’Albertí hi havia, curiosament, una forta sintonia de circumstàncies: els tres exerciren ofici molt allunyat de llur intenció artística, i els tres foren decididament autodidactes, i en els tres hi bategava ànima mediterrània.

En Josep Albertí tenia la seva especial i profundament espiritual manera d’entendre la nostra ànima col·lectiva. A ell sempre li va semblar que els pobles mediterranis, fascinats com estan per la intensitat i transparència opulentes de la llum i un marc geogràfic tan dolç, cauen captius i seduïts en l’encanteri d’una sensualitat il·limitada, que els obliga, en llurs manifestacions artistiques, a romandre en la perifèria de la seva pròpia espiritualitat. D’aquesta manera, l’ànima mediterrània, presa en la fascinació sensual, renuncia, sovint, al recolliment i a l’aprofundiment, perdent uns instruments indispensables per a l’acuïtat i vigor culturals. Si hom aconseguís afegir la força interna d’una espiritualitat també arrabassadora a aquella sensualitat descordada, si hom aconseguís d’expandir-se en una força creativa que amarés tots els nivells possibles: profunditat i superficialitat unides, espiritualitat i sensualitat formant un tot, aleshores és quan l’home abastaria la màxima realització, el màxim ideal a què pugui aspirar.

Doncs bé, per a en Pitu, Garreta era un home que havia resolt aquesta síntesi, per això el trobava tan inefable, sublim, en el camp de la creació i de l’expressió. Per a ell, Garreta personificava aquest ideal: un mediterrani profund, tal com l’anomenava. Aquests dos termes mediterrani i profund, en la seva unió personificada en el  músic, perdien llur estigma aparentment excloent, i es convertien en una fita, en el model, en l’objectiu més genuí, més digne, més inqüestionable per a qualsevol ésser humà, especialment per a aquell que tingués afanys en el camp de la creació artística.

Per a l’Albertí només hi havia un pou on recollir l’indispensable per a aquell model. Aquest pou era la vida. La corriola i la galleda per abastar el fons de la vida era l’expressivitat. Però alerta. En Pitu clamà contra l’ús intel·lectual d’aquestes eines. Especialment contra l’ús intel·lectual de les paraules (en la poesia) i els colors. Per això ell fugia, com esperitat, de tot allò que resultés abstracte: s’oposava radicalment a analitzar les manifestacions artíZzstiques sota “ismes” o conceptes abstractes, igualment que manifestava la seva activa incomprensió davant de l’anomenada pintura abstracta. Amb aquesta actitud, en Pitu palesava la seva gran resistència a admetre filtres conceptuals, que tergiversen les emocions, sentiments i manifestacions vitals, i que frenen l’espontaneïtat directa de la vida. Filtres que, per ser cerebrals…, maten la vida (tal com li agradava de manifestar).

De fet, en Pitu Albertí fou una manifestació més d’aquell genial impuls econòmic i social que rebé la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a cavall dels dos segles, i que va traspuar, esperonant, molts camps de la cultura de l’àmbit guixolenc. Els fruits humans més representatius, si bé no pas únics, d’aquella empenta multidireccional, s’han mostrat com a profunda epifania, en guixolencs d’àmbits culturals molt diferents: Juli Garreta, Josep Irla, Agustí Calvet “Gaziel” i… Josep Albertí, tots ells fills època d’il·lustració local, il·lusionada, inestable, progressista i una mica ingènua.

Què hi ha, però, en aquest pou tan profund de la vida?: el misteri. Precisament del que es tracta és de fer emergir aquest misteri o, millor. il·luminar aquest misteri: fer-lo transparent, com ell deia i pretenia. Garreta i Miguel Hernández, amb la seva força expressiva, arribaren a aconseguir-ho. És que el misteri es fa palès en l’emoció i el sentiment.

L’Albertí, sense proposar-s’ho, acabà fent la seva propedèutica cap a l’art, acabà construint una pedagogia per a l’estètica, que llançava a la cara dels seus conciutadans, actuant de manera semblant a aquell fibló socràtic de l’Atenes clàssica, que tan revulsiu resultà als atenesos de l’època.

Crec que en Pitu Albertí esdevingué un personatge que formà part, fins a la seva mort, d’una manera indissoluble i genuïna, del paisatge humà i cultural de Sant Feliu de Guíxols. La seva figura alta, desgavellada, que passejava pels carrers i passeigs de la ciutat, amb els bracos penjant i les cames molt flexionades, caminant amb un moviment de puja i baixa de ritme constant, musical, com cavallets de festa major, quedà reclosa, finalment, a l’hospital municipal, on rebia sovint visita d’amics i persones que l’apreciaven. El diàleg es va anar tornant molt difícil, havent dit ja tot el que devia tenir per dir… Per això, un dia, aquella veu de ressonància profunda i greu es va anar apagant i ajocant en l’afonia, com un volcà que ja ha vessat i expulsat tota l’energia de què disposava i que, ara, recula cap al lloc d’on sortí i pertany, seguint aquella dansa còsmica, aquell vaivé cíclic d’expansió i contracció, per tornar, a la fi, a péixer el misteri, fer-lo més opac i dens…, fins que algú, novament, en pugui refer la transparència.

Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) (“El Punt”, octubre 2002)

Enguany fa 130 anys del naixement d’un dels personatges de major pes intel·lectual i moral que Catalunya ha produït. I ara ja resulta del tot injustificat que aquest mateix país continuï mantenint en l’oblit l’obra que va desplegar Rafael Patxot i Jubert, un home que apostà amb fermesa des del vessant humà, cultural i científic per la promoció del país i pel benestar material i intel·lectual dels seus ciutadans. Per això aquest article vol ser memorial, per bé que exigu, del merescut i ineludible reconeixement que tenim, tots, encara, pendent envers ell.

Enguany Mall, associació guixolenca de cultura, amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat vol desvetllar i rescatar, reclamant-lo com a patrimoni propi i comú, el llegat cultural de Rafael Patxot, un llegat en bona part gairebé dissolt en l’oblit o en estat d’hivernació en vitrines universitàries de facultats científiques.

La talla humana d’aquest guixolenc, la seva permanent ànsia filantròpica i la seva incondicional i abnegada dedicació a l’impuls científic social i cultural de Catalunya el fan una figura extraordinària, de categoria decisiva, en la societat catalana de la primera meitat del segle XX i figura alhora destacada i representativa de l’època d’il·lustració guixolenca, al costat d’altres noms guixolencs com Agustí Calvet “Gaziel”, Josep Irla i Bosch, Juli Garreta i Arboix i Salvador Albert.

En Rafael va néixer un 8 de maig del 1872. La seva infància transcorregué a Sant Feliu de Guíxols, l’adolescència la passà a Barcelona seguint estudis a Les Escoles Pies, on ingressà el 1881. Obtingué el títol de perit mercantil  a Barcelona  el 1886 i després estudià a París, Londres i a Cambridge.

Pocs anys després de la mort del seu pare, va iniciar la restauració de la casa pairal, situada al Passeig del Mar, en la qual hi bastí un observatori astronòmic, que dedicà sobretot a l’observació sistemàtica d’estrelles múltiples, dedicació nova en el panorama de la investigació astronòmica espanyola.

A més del seguiment astronòmic, Rafel Patxot dedicà molta atenció a l’observació, recollida de dades i anotació en el camp de la Meteorologia, dedicació aquesta que va acabar superant l’astronòmica. Al 1908 publica: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols. En aquest llibre hi figuren les anotacions de pluviometria des del 1896. L’any 1912 va publicar el segon volum: Pluviometria catalana. Resultats del quinquenni 1906-1910. Ambdós llibres li atorgaren un gran renom. Segon estudi de la pluja de Sant Feliu de Guíxols  i  Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers foren publicats el 1923. A més, va sufragar l’edició de l’Atles Général des Nuages (1929) en anglès, francès, alemany i català.

A començaments de segle XX, un cop traslladada la seva residència a Barcelona, instituí la Fundació Concepció Rabell i Civils i va dedicar-se a la feina de mecenatge. A aquesta fundació la seguiren altres, amb l’objectiu de promoure l’estudi i la investigació científica a Catalunya. El mecenatge que desenrotllà en aquesta època especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera finançant les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, va resultar un puntal decisiu per la continuïtat de la cultura catalana.

Acabada la guerra civil fou denunciat, espoliat i perseguit pel règim franquista per la seva condició de catalanista indeclinable, tot i que la seva condició de científic va arribar a ser valorada per les autoritats franquistes, tant com per convidar-lo d’amagat al retorn, cosa que ell va rebutjar. La seva activa contestació al règim militar el va afermar en el seu exili suís, des d’on reprengué  la dedicació al mecenatge finançant l’edició de moltes obres d’investigadors catalans tant del cas de la ciències com en el camp filològic. El seu mecenatge va resultar, un cop més, molt valuós per a moltes entitats i investigadors que durant el franquisme veieren impedida la seva producció i continuïtat.

 Ell mateix, com una mena d’arqueig intel·lectual va escriure Guaitant enrera, extens volum que recull molts articles publicats anteriorment, la descripció dels seus mecenatges, una selecció del seu epistolari i fragments de memòries i cròniques. El volum fou publicat el 1952 a Ginebra en edició privada.

Rafael Patxot morí el 8 de gener de 1964. La seva muller morí al cap d’un poc més d’un any. Un més després els cossos varen ser traslladats i enterrats a Barcelona.

Encara que molt tard, molt més del que hauria convingut, durant els dos primers caps de setmana d’aquest mes d’octubre, a Sant Feliu de Guíxols s’apleguen personalitats del món de la cultura, de la ciència i les lletres, per posar de manifest tot això. La seva vila natal, Catalunya i les institucions, el país sencer, tenim un deure amb Rafael Patxot i seria un veritable desastre que el silenci i l’oblit de les generacions presents fessin més pronunciada encara la discreció i la humilitat en què l’il·lustre català volgué sempre romandre .

Josep Cullell-Ramis

President de Mall, associació guixolenca de cultura

Recuperar  Rafael Patxot i Jubert. (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) (“Avui” setembre de 2002)

 Enguany Mall, associació guixolenca de cultura, amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat vol desvetllar i rescatar, reclamant-lo com a patrimoni propi i comú, el llegat cultural de Rafael Patxot i Jubert, un llegat en bona part gairebé dissolt en l’oblit, malgrat ser el llegat d’un dels catalans i guixolencs que apostà amb més fermesa des del vessant humà, cultural i científic per la promoció del país i pel benestar material i intel·lectual dels seus ciutadans.

El 1964 va morir Rafael Patxot (el mateix any en que també ho feia un altre guixolenc tan polèmic com conegut: Agustí Calvet “Gaziel). Rafael Patxot va morir a Ginebra, on s’havia exiliat a l’inici de la guerra civil espanyola, sota la protecció i guia de Ventura Gassol.

La fermesa de les seves conviccions morals i polítiques,  li dugueren a rebutjar ofertes llamineres i sibil·lines de les autoritats franquistes quan li proposaven el retorn i reconeixement oficial, amb la condició d’assumir l’estigma del jou i les fletxes.

Patxot fou intransigent i clar en això: sempre abominà del franquisme: l’acte de rebel·lia contra la República era la manifestació del que ell considerava el mal endèmic de la societat hispànica: l’ambició forassenyada i la fatal proximitat al poder de la classe militar i la incapacitat també endèmica de la societat espanyola per reconèixer i tractar de tu a tu altres societats diferents d’ella.

Les diligències i responsabilitats que el règim franquista li exigia, com a desafecto declarat i titllat de separatista, partien de la constatació del seu catalanisme acèrrim expressat en fets com la publicació de l’Atles internacional dels núvols i dels estats del cel, treball del Comitè Meteorològic Internacional, costejat per la Institució Patxot en edicions en francès, anglès, alemany i català.

Tot i  que Patxot sempre es manifestà com home de ciència, les seves institucions becaren treballs tant d’investigació científica com social:  Atles pluviomètric de Catalunya de Joaquim Febrer (1930),  Der Wandel der Ideen. Staat und Volk als Äusserung des Weltgewissens de Rudolf Laun (1933), The Doctrine of personal right de S. Hutchisson Harris, etc.

En el camp humanístic i artístic, també en el científic, a través de la Institució Patxot (traslladada a Ginebra) edita i publica sota la modalitat de concursos obres fonamentals del món cultural català. Tot el material publicat figura relacionat a “Guaitant enrera”, un imponent testament intel·lectual en el qual Rafael Patxot, ja octogenari, relaciona la tasca realitzada per les seves fundacions o institucions.

La Institució Patxot va contribuir al manteniment de la cultura catalana en els moments més difícil de les dictadura de Primo de Rivera i de Franco (ja des de l’exili), fent-se càrrec de les despeses de publicació de les obres de diverses seccions de l’Institut d’Estudis Catalans: dos volums del Butlletí de Dialectologia Catalana (1925 i 1930), dos volums del Diccionari Aguiló (1929-1931).El volum II de Els diplomes carolingis a Catalunya de Ramon d’Abadal (1926-1950). El volum III de La Geografia i els orígens del primer Art Romànic de J. Puig i  Cadafalch (1930), entre molt altres. Durant l’exili suís Rafael Patxot continuà també subvencionant estudis, investigacions i publicacions en tots els camps de la cultura catalana Ramon Sugranyés, Maurici Serrahima, Ferran Ruíz Hebrad, són uns quants noms de beneficiaris del seu mecenatge.

També s’ha de recordar la vocació i dedicació científica de Rafael Patxot i dels seus treballs en astronomia i meteorologia realitzats a l’observatori de Sant Feliu de Guíxols. La Institució Patxot publicà els treballs de recerca que ell realitzà en el camp de la meteorologia: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols  (1908),  Pluviometria Catalana (1912), Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers (1923). Patxot fou membre del Comitè Internacional Meteorològic. En el camp de l’astronomia fou un dels iniciadors dels treballs micromètrics d’estels múltiples.

En fi, en el camp de les lletres Patxot, participant del fervor modernista, traduí i publicà a la Biblioteca Popular de l’Avenç obres i textos seleccionats de molts autors anglesos i nord-americans.

Encara que molt tard, molt més del que hauria convingut, durant els dos primers caps de setmana del mes d’octubre, a Sant Feliu de Guíxols s’aplegaran personalitats del món de la cultura, de la ciència i les lletres, per posar de manifest tot això. La seva vila natal, Catalunya i les institucions, el país sencer, té un deure amb Rafael Patxot, el deure d’evitar que el silenci i l’oblit de les generacions presents facin més pronunciada encara la discreció i la humilitat en què l’il·lustre català volgué sempre romandre[1] .

Josep Cullell-Ramis,  President de Mall, associació guixolenca de cultura

“Las ruinas de mi convento “  de Ferran Patxot (“Ancora” octubre 1999)

De vegades pel cap ens ronden noms, frases fetes, expressions i títols que no sabem a què o a qui assignar-los o relacionar-los, aleshores ens adonem que s’han establert dins nostre com una mena de rèmora, com un pòsit, com una adherència incrustada, Déu sap en quin moment, i que hi romandrà in perpétuum.

A mi em va passar una cosa així amb l’expressió/títol de “Las ruinas de mi convento”. De jovenet, sempre que em venia al cap aquesta expressió, ves a saber per quina secreta associació de noms o d’imatges, em sentia suspès en un núvol d’erràtic desconcert, sense saber amb què o amb qui referir aquestes paraules. Vaig acabar pensant que devien tenir alguna cosa a veure amb Sant Feliu de Guíxols, perquè vaig descobrir que les poques vegades que sentia aquests mots en boca d’algú, es tractava sempre d’algun guixolenc, que quan els pronunciava, sortien, i encara surten, adobades amb una estranya barreja d’escarni i elogi, com si fos quelcom situat a mig camí de la gràcia i el ridícul, però que en tractar-se d’un producte, diguem-ne, familiar i entranyable, calia considerar-lo amb una discreta condescendència i comprensió, cosa sobre la qual sempre avisa una benèvola rialleta.

Bé va ser uns anys més tard, que (a més d’aprendre que “entranyable” no és qualitat de  la cosa que es tracti, sinó més aviat de la pròpia intimitat, de les pròpies entranyes) vaig conèixer que darrere d’aquestes paraules hi havia el treball d’un narrador que, tot i assolir la fama amb el pseudònim d’Ortiz de la Vega, la seva voluntat fou que el seu autèntic nom, Ferran Patxot, s’arraulís en l’anonimat.

Tot i aquest descobriment, la impressió que les paraules “Las ruinas de mi convento” arrosseguen una aurèola, una mena d’essència o de idiosincràcia ganxona (vaja quin concepte!) han deixat, per bé o per mal, un rastre indeleble.

Aquest estiu passat he tingut l’ocasió d’aprofundir en aquesta impressió, perquè tot explorant una botiga de llibres antics i de segona mà, de Barcelona, vaig descobrir un exemplar, en vuitena edició, d’un volum que recull “las ruinas de mi convento” i la seva continuació intitulada “Mi claustro”. Era i és un volum que no amaga el pas dels anys (l’edició és del 1899. Ara fa, justament una centúria. Tot i que la primera edició té encara cinquanta anys més d’edat) .

Les cobertes, una mica rebregades, oferiren, en girar-les, una grata sorpresa: baldament haguessin passat tants anys, era un llibre irrebatiblement verge! Vull dir que el seu propietari no va llegir-lo mai, potser ni obrir-lo: els fulls del llibre mantenien el relligat inicial i vaig haver de passar una fulla d’afaitar per tallar-ne la vora des de la primera a la darrera pàgina.

També cal dir que aquesta edició es va realitzar trenta anys després de la mort de l’autor (3.8.1859), per la qual cosa el llibre ja no apareix amb el pseudònim, sinó amb el nom de “F. Patxot”.

Quant al contingut de la novel·la, que és allò que de veritat interessa, i des d’un punt de vista literari cal dir que l’obra és d’un gènere molt propi de la novel·la de fulletó: no hi ha cap complicació psicològica  pel que fa als caràcters dels personatges. El dramatisme de les seqüències s’aconsegueix de manera molt efectiva amb un moviment oscil·lant, creixent i decreixent, dins de cada capítol i amb un, potser abusiu, recurs  al Deus ex machina, que contamina d’una mica d’inversemblança el desenvolupament dels fets. L’exposició dels sentiments dels protagonistes constitueix una de les línies mestres del relat. Aquests sentiment hàbilment orquestrats i esperonats per l’autor constituïren l’èxit de la repetida edició de la novel·la i la seva traducció a l’alemany, anglès, italià i francès.

Patxot reflecteix en la seva obra la situació de la societat de l’època (almenys una part de la societat) i sobretot es passeja per un determinat àmbit de valors morals i socials vigents al moment, valors que revelen el pes i l’autoritat que tenia l’Església justament en uns moments en què aquest pes i autoritat comencen a fer aigües, cedint a l’envestida anticlerical colossal que en la societat europea inicià el moviment il·lustrat i que després continuà una mica de la mà de sectors romàntics. Cronològicament la novel·la se situa en la primera meitat del segle XIX, en el marc dels enfrontament de la societat espanyola entre els sectors més conservadors i el liberalisme que es va decantant cap a l’extremisme desesperançat i agressiu. Arreu de Catalunya, però especialment a la seva capital, la situació abocà als avalots socials i cremes d’esglésies i convents, fets aquests succeïts el 1835 i que obeïen a les queixes del liberalisme més radical contra el poder territorial i econòmic que ostentava l’Església i els ordes religiosos (El fet cabdal d’aquesta situació a Sant Feliu de Guíxols fou l’expulsió, fins ara definitiva, dels benedictins). Tot això en el context de la primera guerra carlina i com a preludi de la posterior desamortització dels béns eclesials.

Però l’interès de Ferran Patxot no està en la descripció d’aquesta situació social, sinó en el joc de sentiments enfrontats i contradictoris, l’apassionament fora mesura i el dramatisme personal i psicològic que  aquesta situació social produeix i esperona en els personatges. Els dos protagonistes de la novel·la, Manuel i Adela, queden abocats i atrapats com a víctimes involuntaris del temporal social que els envolta i els duu  a una existència de mútua renúncia abrigats en la vida monacal i en un sentimentalisme que barreja la candidesa del fervor religiós més arborat i ardit (gairebé fregant l’obscurantisme) amb l’abnegació més resoluda i racionalment escollida.

La influència de les creences i valors cristianocatòlic és abassagadora, es manifesten en les  paraules, pensaments i sentiments del protagonista com les pròpies d’un clergue que viu al marge, desconeix o no té en compte el factor econòmicosocial que personificava l’església en el context històric en què se situa la novel·la. Tots els ideals i tòpics de la literatura romàntica hi surten filtrats pel catolicisme: l’amor, la solitud, el paisatgisme, la llibertat, el deure, les tètriques reflexions sobre la vida a la vista d’ambients funerari i sepulcrals, l’exaltació de la naturalesa en oposició a la vida urbana. L’amor i les escenes amoroses destil·len un platonisme accentuat que encaixa perfectament bé tant amb determinades orientacions romàntiques centreeuropes com amb les directrius que sobre això dictava la religiositat i moralitat catòliques de l’època.

El pes d’aquestes influències catòliques es fa present només d’obrir el llibre i constatar el nihil obstat que calia obtenir i exhibir per tal que la totpoderosa censura eclesiàstica permetés l’edició de l’obra.

Finalment, quant a la dimensió guixolenca que s’atribueix a l’obra, cal dir que en la novel·la queden claríssimament identificables alguns llocs de la geografia municipal ganxona: l’ermita de Sant Elm. Calassanç, el penyal dels Guíxols, amb la descripció de la cova del suposat martiri de Sant Feliu l’africà, l’ermita de Sant Amanç, la riera del Monestir. En canvi la popular atribució del primer domicili del protagonista, situant-lo en el lloc ocupat després pel conegut edifici de “La Catequística” o casa “Llagostera” ja no és tan irrebatible i únicament s’endevina després d’una suposició amb poca evidència.

No voldria acabar sense fer una breu referència a la continuació de “Las ruinas de mi convento”, que en el volum esmentat porta el títol de “Mi claustro”, i que en les peticions editorials del vistiplau de la censura eclesiàstica porta el nom de “Sor Adela en el claustro”. Aquesta continuació, col·locada en el mateix context històric que “Las ruinas de mi convento” es la visió dels fets i de les vivències des d’un punt de vista d’una religiosa enclaustrada, que és, al mateix temps protagonista en la primera novel·la. El mestratge i les habilitats de Ferran Patxot són aquí indubtables i estan posades al servei d’una accentuació i intensificació de les excel·lències de l’ascetisme i de la vida monacal, amb una gran exaltació dels valors catòlics de la mà de les regles de l’orde religiós femení.

Avui, les tempestes psicològiques que trasbalsen l’esperit dels protagonistes de Las ruinas de mi convento queden, segurament una mica apartats del valors i vivències que amaren la nostra societat, i resultaria força difícil que poguessin ser compartits per amples sectors de la joventut, però, tanmateix, la lectura de la novel·la és recomanable no només com a curiositat sociològica i històrica, sinó primerament per la categoria literària que, tot i prestància fulletonesca, hi està hàbilment exhibida.

Presència, lògica i ànima a la Farga de l’Hospitalet  ( El Punt, 8.06.1997)

A la Farga el divendres 13 de juny, hi eren tots el polítics que volien ser-hi. Ells responien a la crida de la societat de què ells mateixos són portaveus. I és que l’objectiu era –però no l’únic– que la part capdavantera de la nostra societat, aquella part que dissenya more democratico, aquella que legisla, aquella que executa, tingui una oportunitat per sentir el pols del seu poble.

Fou una crida per dir una vegada més, obertament i civilitzadament, que no volem sentir-nos forasters a casa nostra. No va ser una crida pamfletària, no va ser una crida exaltada, de radicalisme excloent, desesperançada, agressiva…, però sí que va ser valenta, apassionada i emotiva, sí que va ser, també, freda i exigent quan convingué. El sopar per la Llengua i convivència de la Farga de l’Hospitalet va aplegar els membres de la presència geogràfica d’una realitat social i cultural. Va aplegar, també els elements ètics, lògics, socials i de justícia que expliquen aquesta mateixa realitat, i, finalment, va mostrar una llenca de l’ànima que a tots ens aplega en una mateixa cultura, amb l’escalf dels sons parlats i cantats, compartits per generacions i generacions. Unes generacions  que per centúries s’han entossudit a no permetre que aquesta ànima, aquests elements i aquesta presència, sentits com a nacionals, s’esvaeixin enduts per la imposició, la tergiversació i l’erosió perifèrica o central.

En el sopar a La Farga hi va haver diverses intervencions (Alà Baylac, president de l’Associació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes de la Catalunya Nord; Antoni Mir, president de l’Obra Cultural Balear, i Josep Francesc Mira, president de l’Acció Cultural del País Valencià); en la primera part es va manifestar el primer element que suara manifestava: l’exhibició necessària d’una presència cultural, social i lingüística que s’ha trobat escampada per administracions polítiques diferents, especialment la francesa i l’espanyola. Els parlants, a través de la unitat lingüística, feien palès a la consciència de tot el col·lectiu, on som d’aquest espai geogràfic que ens ha mantingut en la correntia històrica del temps.

A la segona part, el professor J.M.Terricabras, de l’Associació que convocà la trobada, ens va amorrar de manera contundent a la lògica de la nostra situació, a la lògica d’un deure (si els deures tenen lògica), a la lògica de la resistència contra la desintegració. Una desintegració que té com a capítol final l’erosió definitiva de la llengua catalana, i, amb ella la volatilització irreversible del nostre fet cultural i nacional. Una desintegració que acaba establint-se, de manera encobridora, com la condició d’una convivència mal entesa i afeblida en els seus fonaments ètics i legals.

A l’última part, la música va dipositar l’ingredient emoció i el sentiment de la nostra ànima de poble. Tete Montoliu, Manel Camp, la Coral Sant Jordi i especialment Maria del Mar Bonet. A les primeres notes de La Balanguera, tots els assistents es posaren dempeus (tothom cantà alhora amb la Maria del Mar) en reconeixement d’una cosa inexpressable en paraules, però que feia glatir i batre l’esperit, el reconeixement d’un patrimoni comú en aquella cançó que ens unia a tots, dels del pretèrit fins al futur. Una cosa que inclou a tothom que vulgui ser-hi, però és ferm en una voluntat de persistir malgrat tants esculls interns i externs, involuntaris o malintencionats, irresponsables o maquiavèl·licament conseqüents.

Terricabras va acabar el seu discurs oferint un brindis per la salut d’aquesta nostra llengua, i clamant per atènyer una condició de normalitat per la llengua i per tota la nostra realitat cultural. Una normalitat que ha de ser fruit de l’aprofundiment en la voluntat de contrarestar aquesta altra voluntat de desintegració que tenim abraonada des de fa centúries. Un col·lectiu social com el nostre en què el comportament social democràtic ja hi està consolidat (sembla), no pot permetre un dispendi d’esforços permanentment ocupats i abocats a tallar un procés de desintegració. Això és precisament un símptoma inequívoc d’anormalitat o de salut precària. Cal posar fil a l’agulla de la legislació col·lectiva i que els nostres polítics, més enllà de les miserables i freqüents engrinyes partidistes, sàpiguen palesar un disseny noble de futur, amb sinceritat, respecte i fermesa. Un futur en què la nostra llengua i la nostra cultura emergeixin definitivament a la llum d’una salut i situació normals. Una situació lingüística i cultural oberta i que convida a tots, amb totes les seves personalitats i bagatges culturals garantits, però que no permeti que mai més haguem de sentir-nos acomplexats ni forasters a casa nostra.

En Raimon i el 25%    (“Avui”, 21/03/1997)

 Admirat Raimon,

Sempre he estat un seguidor (anònim, com tants milers n’hi ha) i admirador de la teva obra musical i poètica, que he trobat sempre de molta intensitat i de gran qualitat. Però de fet, les línies que venen a continuació són més aviat fruit del desconcert i decepció personals davant d’una reacció pública teva.

Segons les teves paraules, no ets partidari d’un tipus de protecció per a la música cantada en català. Potser l’obligatorietat legal d’un 25% de música catalana et sembla una mesura proteccionista, corporativista, una mesura contra la llibertat d’expressió, antidemocràtica i, fins i tot, contraproductiva. Segons les teves paraules, ets partidari d’una incentivació, més que no pas d’una protecció. Amb tots els respectes, crec que amb el teu comentari has comes una relliscada considerable: absolutament disculpable, és clar, per venir de tu. Crec que estàs a la lluna.

Sí que aquesta és una mesura proteccionista! Sí que restringeix la llibertat musical de més d’un programador radiofònic! I, en aquest sentit, és clar que pot ser vista, segurament, com antidemocràtica! Però per abrandar aquests arguments cal considerar molt atentament la situació en què es produeix la proposta que ens ocupa. Tots sabem bé, i tu millor que ningú, que el mercat musical té una lògica de funcionament que molt poques vegades coincideix amb plantejaments de qualitat. El potencial econòmic del mercat anglosaxó és incommensurablement superior a qualsevol altre; en conseqüència, menystenir aquesta ínfima protecció per a la música catalana, tal com em sembla que fas, em sembla d’una ingenuïtat autènticament suïcida per a la nostra cançó. A més, voldria recordar-te que, precisament, gràcies a aquest mateix proteccionisme (però ara situat en un altre sector de la cultura: l’educació i l’ensenyament) que tu blasmes ha arribat a ser possible quelcom que era impensable a l’època de Veles e vents. Perquè també és proteccionisme cultural allò que manté el llegat d’Ausiàs March en els programes de literatura dels nostres escolars.

Quant al fet que el que cal són altres mesures, com la incentivació, ben segur que sí. Però una cosa no treu l’altra. Negar aquest proteccionisme és com negar una teràpia de xoc a un malalt en fase aguda, perquè abans ni ell ni ningú no hagi tingut la previsió de recórrer a un tractament preventiu,

El terrible impacte del mercat musical anglosaxó el pots constatar en la poca sensibilitat envers la  nostra cultura musical, per part dels programadors de moltes emissores. Són aquells que es tenen a si mateixos per uns autèntics entesos en música i en manifestacions culturals foranes però que no entenen res de la pròpia. Són una autèntics practicants de l’esnobisme cultural, són uns aliats irresponsables de la nostra pròpia desculturalització i de la imposició via econòmicoliberal d’altres manifestacions. La seva manca de sensibilitat cultural i musical i la seva irresponsable manca de compromís amb un país com el nostre, amb tantes necessitats culturals, polítiques i econòmiques, és dissimulada demagògicament, tot sovint, sota la bandera de la llibertat d’expressió. Però en la seva desorientació no s’adonen que llibertat sense  sensibilitat, compromís i responsabilitats assumides, no és més que flatus vocis.

No hi ha cap dubte que seria suïcida tancar-se a les influències externes, ni tampoc no podem exigir tanta sensibilitat cultural ni tanta consciència a certs treballadors de les emissores de ràdio. Però per a tals coses bé que tenim els polítics i els responsables de la gestió pública encarregats de conèixer el batec cultural del país. Yeeeeeah!

Hipòtesis i conjectures sobre la topografia bèl·lica de la Gran Companyia Catalana d’Orient 

(publicat a la revista Auriga, nr. 44, primavera de 2006)

          La Gran Companyia Catalana d’Orient, comandada per Roger de Flor, a inicis dels segle XIV, es posà, com és sabut, al servei de l’emperador bizantí per tal de repel·lir les incursions dels turcs en territori bizantí. Al 1303, data de l’arribada de la GCCO a Constantinoble, els turcs, no solament amenaçaven de travessar el mar Egeu, sinó que controlant ja un gran nombre de pobles i ciutats d’Anatòlia occidental[1] s’exhibien  en la riba oriental del mar de Màrmara davant per davant del palau imperial bizantí (situat a l’altra riba del mar de Màrmara, a la riba europea), des del qual l’emperador Andrònic II, esporuguit i desesperat, hagué de recórrer a l’exèrcit de Roger de Flor que, en aquells moments es trobava desocupat a Sicília, després d’una campanya militar contra els francs angevins. Per cert, cal saber que, tenint en compte que al segle XIV encara ningú no posseïa ulleres d’augment (que permetessin una visió detallada a una distància tan gran entre les dues ribes de la mar de Màrmara ), prismàtics o llargavistes, la contemplació de l’exèrcit turc des del palau bizantí és materialment impossible. Si a això afegim que, en aquell moment, la residència imperial ja no ocupava l’emplaçament secular sobre la mar de Màrmara (avui palau otomà de Topkapi), sinó que hom l’havia desplaçat al palau de Blaquerna, a l’extrem interior del Corn d’Or, a tocar les muralles occidentals de Constantinoble, hem de constatar que resulta materialment impossible l’avistament de les tropes turques a l’altra banda del Màrmara. Per tant aquest fet de l’avistament, descrit per Muntaner[2], cal interpretar-lo com un recurs literari per afegir dramatisme a la situació i justificar la peremptòria necessitat que Andrònic II tenia d’allunyar el perill turc. Cosa per la qual va contractar els serveis militars de la Gran Companyia..

Els comentaris que venen a continuació estan basats, sobretot, en dues cròniques, la de Ramon Muntaner, menescal de l’host catalana, i per tant espectador directe dels fets que narra, i la de Geórguios Paquimeres [3], cronista bizantí contemporani dels fets. Aquests dos testimoniatges queden completats per altres autors i textos del segle XIV i actuals i per indicacions i descripcions sobre la ubicació i característiques geogràfiques actuals de la topografia que els dos cronistes citen.

 L’any següent de l’arribada de la GCCO comencen a succeir-se els fets militars, a partir del moment en què l’exèrcit travessa l’Hel·lespont/ Dardanels i posa els peus a Anatòlia. Muntaner dóna la màxima importància a dues batalles entre la GCCO i els exèrcits turcs: La batalla d’Àulax (o Aulaca), prop de la gran ciutat bizantina de Filadèlfia (avui Alasehir), i la batalla de les Portes de Ferro, als contraforts del Taure, gairebé a l’extrem sudoriental de la península d’Anatòlia.

La batalla d’Àulax tingué lloc a un dia de marxa d’Alasehir, segons Muntaner manifesta. Ara bé cal saber que el nom d’Àulax o Aulaca no surt citat en la Crònica del català. És per l’escrit de G. Paquimeres que saben aquest nom. Muntaner només parla de Filadèlfia. Paquimeres parla d’Aulaca. Ambdós cronistes, però, indiquen que aquella batalla tingué lloc a prop de Filadelfia. Ara bé, Filadèlfia/Alasehir és una ciutat emplaçada en una vall allargassada que va de ponent cap a llevant, pel seu centre passa un riu que va a engruixir el cabal del riu Hermos (avui Gediz Nehri) a l’alçada de la ciutat de Salihli. La vall continua fins atènyer la mar una mica al sud de la ciutat de Foça (Phokaia).

Doncs bé Muntaner no parla de cap altra ciutat, abans de la batalla de Filadèlfia, en canvi Paquimeres cita la ciutat de Trípolis[4], situada a uns setanta quilòmetres continuant la vall cap al seu inici, és a dir cap al sudest d’Alasehir. Una ciutat, aquesta, de la qual encara queden vestigis bizantins o hel·lenístics visibles, ara aquí, ara allà, a l’espera d’algun projecte d’excavació. Sembla que Trípolis era una ciutat molt fortificada, ella i alguns forts escampats per la rodalia haurien d’haver servit per frenar l’avenç irregular i dispers dels turcs Karamans, els quals haurien pres Trípolis i els forts de la rodalia per tal de sotmetre Filadèlfia a un procés d’assetjament molt estricte. Els turcs, doncs, ja havien ocupat Trípolis i places fortes com Culé (Kula?), a una trentena de quilòmetres al nord de Filadelfia, i Furne (?).

És lògic de suposar que l’envestida de l’exèrcit de Roger i el dels turcs hagué de tenir lloc cap a llevant de Filadèlfia, perquè és per aquesta direcció que la GCCO avançava cap a Filadèlfia.

Paquimeres afirma que Roger foragità els turcs d’aquestes poblacions, quedant, aleshores alliberada la ciutat de Filadèlfia.. Per tant, podria ser que la batalla d’Aulaca/Filadèlfia fos la batalla d’alliberament produïda en alguna d’aquestes ciutats. Potser a Trípolis, que sembla que era la més important, encara que està situada a dos dies de marxa i a llevant de Filadèlfia i no a un sol dia com indica Muntaner a propòsit del lloc de la batalla (un dia de marxa sol ser considerat com el temps necessari perquè un exèrcit armat pugui recórrer una distància de 30 Kilòmetres).

 Ara bé, la possibilitat que la batalla tingués lloc a la banda nordoriental de Filadèlfia no es pot descartar, perquè, com s’ha dit, és des d’aquella direcció que la GCCO avançava cap a aquesta ciutat venint, com venia,del nord, des de la riba del mar de Màrmara (de la península d’Artaqui). Paquimeres afirma que, en el seu camí cap a Filadèlfia, l’exèrcit de Roger s’acostà cap a Germe, i més endavant parla d’una ciutat, Magnèsia (avui Manisa), assentada sobre el riu Erme. Podria ser, doncs que les tropes turques que ocupaven les ciutats de la rodalia de Filadèlfia sortissin a aturar l’avenç de Roger quan aquest acabava d’arribar al riu Hermos. La topada s’hauria produït, a la fi, prop de la ciutat de Salihli, més o menys a la distància que indica Muntaner. No es pot descartar, però que Kula o Trípolis fossin llocs crucials per forçar el setge de Filadèlfia i, per tant, llocs on s’hauria produït la batalla d’Aulax, la qual cosa ubicaria el lloc de la batalla al nordest o a l’est de Filadèlfia.

 La discrepància entre ambdós cronistes es produeix a l’hora de valorar la batalla de Filadèlfia. Muntaner indica: “la batalla fou molt dura, des de sol ixent fins a la posta, i els turcs foren tots morts o fets presoners, només se n’escaparen mil a cavall i cinc-cents a peu”[5].

En canvi Paquimeres diu que: “no hi passà res que fos digne ni dels dos exèrcits ni dels seus grans preparatius”.

 La segona batalla esdevinguda en terra d’Anatòlia, que Muntaner s’ocupa de destacar, és la batalla de les Portes de Ferro, de la qual, el mateix cronista, en detalla la data, el 15 d’agost (del 1304), el dia de la Mare de Déu d’Agost. Pels comentaris del cronista, hom pot deduir que Muntaner coneixia el detall de l’existència d’una porta ferrada en un estret congost, entre altes parets de roques, que controlava el pas de l’extrem oriental d’Anatòlia cap al regne veí d’Armènia.

Aquests detalls aporten versemblança a la narració de la batalla, però les circumstàncies que envolten aquest fet apunten, dissortadament, cap al costat contrari.

Després de Filadèlfia i d’uns altres embolics bèl·lics d’importància discreta, l’host catalana sojornà uns dies a Ània (avui Kusadasi), una vila de la costa, davant de l’illa de Samos. Des d’aquí, l’exèrcit català, segons Muntaner, s’hauria desplaçat fins gairebé l’extrem oriental d’Anatòlia, per tal d’acabar de foragitar els turcs lluny de l’Imperi Bizantí..

Ara bé, la distància en línia recta entre Ània i Portes de Ferro és tres vegades més gran que la que l’exèrcit havia recorregut des del mar de Màrmara fins a Filadèlfia. Però el camí d’un punt a l’altre no és ni era recte, sinó que fa grans desviacions i marrades. La Crònica de Muntaner resulta del tot injusta amb aquesta seqüència, perquè l’anada les portes d’Armènia amb prou feines ocupa una pàgina de la Crònica, en canvi la distància recorreguda per la GCCO fins a Filadèlfia, distància de longitud molt inferior, hi és descrita de manera prolixa, acompanyada de tot tipus de dades i omplint un bon nombre de pàgines i capítols. Per què doncs, aquest tractament tan desproporcionat, tan discret a l’hora d’explicar una batalla que segons el cronista fou tan transcendental, perquè retornà els turcs fora dels confins de l’imperi?.

A més, cal saber que per arribar a les Portes de Ferro calia travessar una zona d’Anatòlia que estava sota el domini dels turcs karamans des de feia ja gairebé un parell de centúries. Aquesta zona de la part central i meridional d’Anatòlia, amb dilatades planes gairebé desèrtiques tenia, i encara té, un nucli urbà molt important que ja havia esdevingut la capital de l’assentament turc del territori bizantí, Icònium (avui Konya).

Si l’exèrcit català, en el seu trajecte cap a orient, hagués volgut evitar Icònium, aleshores hauria d’haver fet una marrada important per tal de superar i deixar enrere la gran ciutat, però això representava quedat atrapat entre els turcs de les Portes de Ferro i els exèrcits que poguessin haver a Icònium (Konya), una ciutat que, ben segur, devia comptar amb una dotació important de soldats. Aquest fet i les conseqüències que se’n deriven hauria d’haver estat previst pels estrategues almogàvers i, lògicament, desestimat.

Cal afegir que la distància enorme entre el punt de sortida i les Portes de Ferro discorria completament per territori enemic, i un exèrcit que s’aventurés a recórrer-la es trobaria, ben segur, enfrontada a moltes emboscades i altres dificultats que posarien en perill el propi exèrcit. I de tot això ni un sol comentari per part de Muntaner.

El mateix Antoni Rubió i Lluch va expressar els seus dubtes sobre la realitat i possibilitat d’aquesta batalla, per raons, probablement, com les que s’han apuntat aquí.

En definitiva, sembla més raonable considerar la batalla de les Portes de Ferro com una narració fantàstica, pensada més aviat per enaltir les excel·lències de la Companyia i del seu dirigent, Roger de Flor, que no la de relatar un esdeveniment real. Per acabar d’arrodonir aquesta sospita, cal saber que Paquimeres ni tan sols esmenta aquesta batalla. Ni tampoc no se’n troben referències en cap crònica turca[6]

La tercera batalla important de la Gran Companyia, tingué lloc contra el propi exèrcit bizantí.  La realitat d’aquesta batalla queda fora de sospita i dubte perquè està igualment ressenyada per Muntaner i per Paquimeres.

Després de l’assassinat de Roger de Flor  a Adrinòpol (avui Edirne), a la part europea de l’imperi bizantí, la GCCO es fortificà a la ciutat de Gal·lípol, situada a l’entrada nord de Boca d’Avern (Bòsfor/Dardanels). Contra aquesta ciutat, doncs, Miquel Paleòleg, copríncep de l’imperi, aparellà un exèrcit gegantí amb l’objectiu d’assaltar Gal·lípol i anorrear l’exèrcit català. Degué ser una batalla decisiva perquè, com indica Muntaner “e d’aquella hora a avant fo vençuda tota Romania. E los haguem mesa així la paor al cors, que no podia hom cridar: “Francs!, Francs!”, que tantost no pensassen de fugir”[7]. És a dir que la victòria se la va apuntar l’exèrcit català. En això també coincideixen ambdós cronistes. Les discrepàncies apareixen en el terreny de la valoració de la victòria/derrota i en alguns detalls del fet bèl·lic. Muntaner, per exemple, afirma que, després de la victòria els catalans assaltaren el fort d’Apros i s’hi estigueren vuit dies per tal d’emportar-se tot allò de valuós que hi trobessin. Paquimeres en canvi, diu que malgrat la victòria dels catalans, aquests no reeixiren en la presa del castell d’Apros, però sí que es dedicaren al pillatge i a fer ràtzies per tot el territori a ponent del riu Maritza (zona que correspon, avui, a la Tràcia grega).

Més enllà d’aquestes discrepàncies entre ambdós cronistes, queda el dubte de saber on era Apros. Apros era un fort o un castell, així ho afirmen els cronistes. Muntaner dóna escasses indicacions per localitzar l’indret, però Paquimeres, amb motiu dels preparatius i del desenllaç de la batalla aporta cites de llocs que devien ser força propers a Apros. Muntaner diu que la vila i el castell d’Apro eren en un pla.. I ja no sabem res més de la topografia del lloc.

Lluís Nicolau d’Olwer, en la citada edició de l’extret de  la Crònica de Muntaner, acompanya l’edició amb un mapa, no gaire precís, en el qual indica que Apros és un lloc ubicat al nord de Gal·lípol, no massa llunyà de la costa, de la mar de Màrmara, que va des d’aquesta ciutat fins a Constantinoble. Més o menys en un lloc que hauria de coincidir amb un punt de la Via Egnatia, l’antic camí ral entre Salònica i Constantinoble.

En quines indicacions es basà Lluís Nicolau per establir la ubicació d’Apros? A l’ambaixada alemanya d’Istanbul és possible realitzar la consulta de la toponímia turca i grega de la zona de Tràcia. Ara bé, aquests mapes només informen de la toponímia que es mantenia fins fa dos o tres-cents anys i en cap d’aquests mapes consultat no apareix el nom “Apros”. Malgrat això, l’ambaixada turca a Madrid compta amb un mapa en què el nom “Apros” apareix associat a un llogarret turc anomenat Kermayan Köyu. Aquesta minúscula vila rural està ubicada més o menys on Lluís Nicolau col·loca Apros. D’aquí es deu poder deduir que aquest historiador degué tenir accés a un mapa com l’indicat i que n’acceptà l’associació de noms.

El problema rau en el fet que la ubicació d’Apros a Kermayan Köyu, implica haver d’acceptar que la batalla fou sostinguda en un lloc que està allunyat uns 40 Km a llevant de la línia recta entre Adrinòpol/Edirne i Gal·lípol, els dos punts de sortida dels exèrcits, el bizantí, comandat per Miquel Paleòleg i la GCCO que sortí a trobar a camp obert l’exèrcit bizantí. Kermayan Köyu, a més, no està ubicat en un terreny pla, tal com indica Muntaner. La desviació simultània dels dos exèrcits, cap a un punt allunyat de la ruta més raonable que haurien d’haver emprès els dos exèrcits, hauria d’obeir a alguna raó estratègica incomprensible per a nosaltres, tant incomprensible que acaba resultat inversemblant.

Ultra això, Paquimeres parla d’un lloc anomenat Jmeri [8], proper a Apros, on Miquel Paleòleg disposà l’exèrcit en formació per atacar la GCCO. “Jmeri” tampoc resulta localitzable en mapes antics. Però en sòl turc, a prop d’Uzunköpru, hi ha un poble anomenta “Meriç”. Podria tractar-se del mateix lloc?  Meriç, a més, està situat al bell mig d’un pla, molt a prop del riu Maritza, que és on la GCCO hauria desplegat la seva la seva acció de rapinya en acabar la batalla d’Apros. Finalment, el mateix Paquimeres afirma que el coemperador Miquel, després de la batallà anà a la ciutat de Didimotigon [9] a guarir les ferides rebudes en la topada amb els catalans. Didimotigon sí que resulta localitzable: en la mateix plana de Meriç, i en la línia recta que va des d’aquest pla fins a Adrinòpol/Edirne, que seria un camí molt raonable que hauria de fer el coemperador en retirar-se de la batalla cap a la seva ciutat de residència.

En definitiva, d’acord amb la topografia de la zona, la ubicació de les ciutats de sortida del exèrcits i les indicacions dels cronistes, sembla més lògic suposar que Apros devia estar ubicada a prop de l’actual ciutat d’Uzunköpru, i no a Kermayan Köpru. Investigacions posterior haurien de corroborar a desestimar aquesta hipòtesi.

L’última batalla de la GCCO que obre també un seguit d’especulacions, malgrat que en aquest cas sembla que les coses gairebé queden força resoltes i decidides, és la batalla que dóna a la GCCO el control de l’Àtica i regions septentrionals properes, fins, més o menys a Làmia i fins al golf de Corint.

La GCCO, el 1311, després d’un període al servei del senyor franc que ocupava el ducat d’Atenes, acaben barallant-se amb ell, es declaren mútuament l’inici d’hostilitats i Gualter de Briena surt d’Atenes amb un exèrcit de cavallers armats disposats a anorrear l’exèrcit català. Muntaner explica que l’encontre tingué lloc “en un bell pla prop d’Estives”[10]. Cal saber que al 1911, feia ja quatre anys que Muntaner havia abandonat la Gran Companyia. Això vol dir, que en aquest moment, el cronista català ja no és espectador directe o actor dels fets. Cosa que significa que la informació dels fets li arriba al cap d’un temps d’haver-se prodduït, i és inevitable pensar que les informacions podrien arribar-li de segona o tercera mà i, potser, poc o molt alterades.

Nicèfor Gregoràs, cronista bizantí, contemporani dels fets, els redacta, però, una cinquantena d’anys més tard després d’haver-se produït[11]. Aquest cronista situa la batalla a la mateixa regió de Beòcia, a uns 40 km al nordoest de Tebes, al costat d’un llac, el Cefís, avui dessecat.

De fet, a tocar de Tebes, no hi ha cap terreny pla, però sí que hi ha una ampla zona força plana de conreu que va guanyant alçada a mesura que aquesta plana s’allunya de Tebes, cap a llevant, en direcció de l’illa d’Eubea (Negrepont-Èvia). És poc probable que antigament pogués haver-hi un llac, tal com l’esmenta Muntaner. Al pla de Cefís sí que hi havia un llac, però no és “ a prop d’Estives”[12].

Ultra això, queden dos testimonis, que acaben per desmentir la ubicació de la batalla donada per Muntaner i la donada per Gregoràs. Un testimoni és la Crònica de Morea[13]. L’autor d’aquesta crònica, contemporani dels fets, explica que la batalla tingué lloc en un poble costaner prop de la ciutat d’Almirós[14]. Un poble que pel retrocés de la mar, avui ha quedat allunyat de la costa uns 7 o 8 Kilòmetres. El mateix emplaçament de la batalla queda indicat en la correspondència epistolar de Marino Sanudo, capità de “gent de mar” a Eubea per compte de Venècia. Com indica David Jacoby en el seu estudi d’aquesta esmentada correspondència[15], les referències a la batalla entre Gualter de Briena i la GCCO resulten més versemblants en el cas de Marino Sanudo i de la Crònica de Morea, pel fet que les situacions que s’hi detallen, tenen una redacció contemporània als fets i geogràficament molt propers. En definitiva, i llevat que apareguessin noves dades, Almirós seria l’enclavament més creïble de la batalla. Si fos així, la crònica que Muntaner i Gregoràs redacten d’aquest fet bèl·lic, no només estaria mal documentada, sinó que també molts detalls de la descripció de la batalla s’haurien de posar en quarantena, començant pel propi escenari bèl·lic, en què la simple inspecció visual, pels volts d’Almirós, sembla poder descartar la presència d’un llac, un llac que segon els cronistes citats hauria estat utilitzat per la GCCO a mode de parany contra la cavalleria franca del duc d’Atenes.

L’opció genètica (El Punt 9.03.1997)

Ara ja fa cap als dos milions d’anys que un animal, localitzat a Tanzània, va fer un pas transcendental cap a la consolidació de l’espècie humana. La seva acció consistí, simplement, en la fabricació d’una eina. Al marge de les condicions neurològicoanatòmiques requerides per a una acció com aquella, sí que podem suposar amb força garanties de versemblança, que l’esforç per no sucumbir sota les dures condicions naturals que envoltaven l’homínid degueren resultar decisives per esperonar accions com l’esmentada.

Des de la nostra situació temporal, ara podem veure, més enllà del valor antropològic de la rudimentària fabricació d’eines, que, en el fons, aquella primitiva tècnica perseguia un objectiu: invertir la relació dominant/dominat  entre la Natura i l’home. Aquell homo habilis del coll d’Olduvai (Tanzània) va marcar un rumb inalterable i cada cop més persistent de tota la nissaga humana.

Dos milions d’anys més tard, un homo sapiens sapiens, el nostre tipus humà actual, en ús (qui sap si en abús) d’una tècnica molt sofisticada (una biotecnologia que furga en un dels secrets més be amagats de la Natura: la transmissió de la informació biològica d’una generació a altra, el material genètic, l’ADN), ha aconseguit produir un ésser viu amb les mateixes característiques genètiques que un altre (clonació). Així, aquest homo sapiens sapiens ha acomplert una fase cabdal en la seva voluntat de poder sobre la Natura.

Aquests dos fets, per sobre de l’enorme distància temporal que els separa, són dues fites al servei del mateix propòsit, l’obsessió de l’home pel control sobre la vida i la Natura. Si alguna cosa hi ha de permanent en tota l’evolució de l’espècie humana és aquest esforç irrenunciat i irrenunciable (ara per ara) de separar-se del jou universal de la Natura i d’imposar a aquesta les condicions que l’individu sapiens creu convenients.

En el darrer i brevíssim lapse temporal d’aquest rumb de l’home, s’ha produït un agombolament d’avenços en coneixement i biotecnologia absolutament transcendental. Des de mitjans de segle XX, l’home ha descobert i ha après a llegir el codi biològic, el codi genètic (hom ja coneix la situació de milers de gens humans). Ha detectat 1.500 malalties produïdes des d’aquest recòndit amagatall de la nostra biologia. La intervenció genètica és cada vegada més al seu abast. Les teràpies genètiques i l’enginyeria genètica ja truquen a la porta.

Des de mitjan segle la clonació d’éssers animats (vegetals i animals) ja és un fet. La manipulació de l’embrió comença a permetre un control sobre les condicions de reproducció. S’ha consolidat tecnològicament la fecundació in vitro i la clonació de granotes, ratolins, micos, ovelles, vaques (i humans?) només és un problema econòmic.

Més enllà de les consideracions bioètiques i ecologistes, tots aquests avenços s’han de contemplar a la llum d’aquesta trajectòria iniciada en la nostra prehistòria, que busca decantar el poder que la Natura ha exercit sempre, fa milions i milions d’anys, sobre tots els seus fills. Des de la primera destral de pedra fins a la clonació de l’ovella Dolly, la ciència i la tècnica humanes han seguit aquest trajecte. Ara, però, sense deixar-nos endur per fanatismes d’un signe o altre, cal que ens adonem que aquests avenços no són intrínsecament perversos; realment poden produir gran beneficis i avantatges per a l’espècie humana. Hi ha malalties que només tenen resposta satisfactòria en l’àmbit de la intervenció genètica: la síndrome de Down, la síndrome de Hunter, la síndrome de Hurler i tot tipus de malalties relacionades amb la mucopolisacaridosi… Igualment passa amb la malaltia d’Alzheimer, i probablement una teràpia genètica seria decisiva en molts casos de càncer.

Una altra cosa és buscar solucions via genètica per a problemes d’abast mundial com la fam o la manca d’aliments, a través d’alterar la programació genètica d’espècies vegetals i animals. Aquí sí que hi ha un risc altíssim a causa de l’estreta dependència ecològica entre les espècies.

Els avantatges de les intervencions genètiques en l’espècie humana són força previsibles a curt termini i molt favorables (sempre que, és clar, l’home sàpiga desplegar mesures compensatòries que minimitzen l’impacte ecològic que poden causar aquestes intervencions). No passa el mateix amb les intervencions que podrien implicar progressivament tota la Natura. Aquestes poden generar inconvenients imprevisibles i detectables a molt llarg termini i, per tant, un cop apareguts poden ja resultar irreversibles.

Sant Feliu de Guíxols: es busca model de ciutat. (revista Proa, juliol 2000)

El títol no pretén cap provocació. Això abans que res. El títol intenta  subratllar quelcom que tot guixolenc pot comprovar si observa la singladura ciutadana iniciada pels volts dels anys cinquanta del segle vint.

Tampoc no hi ha en el títol cap retret a la classe política passada, present o futura, com si d’una incompetència o manca de visió es tractés. I és que la qüestió desborda amb molta amplada l’abast del cercle polític i inunda tots els aspectes de la vida ciutadana. Tot i que hi ha grans similituds entre les dues viles germanes, el cas de Sant Feliu de Guíxols és del tot diferent del de Palamós. Ambdues comparteixen infinitats d’aspectes propis d’un model pretèrit de ciutat. Ambdues han conegut la mateixa sotregada econòmica, social i política de la segona meitat del segle vint, però la vila de Palamós ha sabut, ha pogut trobar una via alternativa que resulta vedada a Sant Feliu de Guíxols. Ras i curt: una zona industrial, amb prou territori per escampar-se, un port de potencial creixent, un centre hospitalari general. Són tres elements que en una comparació d’ambdues viles caldria posar sobre la taula per entendre el distanciament de model que es produeix entre elles: a Palamós coses com aquestes han esdevingut possibles, a Sant Feliu no.

A Sant Feliu el caràcter i condició de petita ciutat burgesa és, amb tota probabilitat, una mena d’encotillat que li enaltia l’anatomia saborosa del tombat del segle dinou al vint. Però ara, ha impedit un recanvi àgil, ha esdevingut un llast que s’ha de moure a pas de paquiderm erràtic a la recerca d’un espai en el concert de la competitivitat i del creixement.

Repassem breument l’inventari guixolenc. Anys quaranta: ressaca de la guerra civil, governs franquistes sense urgència ni necessitat de planificació del futur. Anys cinquanta: s’engruna com un terròs de sucre el fonament industrial de la ciutat, la indústria surera. L’activitat econòmica comercial i turística en va prenent el relleu a poc a poc. Anys seixanta: al compàs d’aquesta substitució econòmica, es consolida la immigració massiva de gent de fora del país. La construcció d’hotels, apartaments i habitatges es dispara, l’ocupació del territori municipal augmenta de forma galopant. Disminueix progressivament l’activitat pesquera. Gairebé tota l’activitat econòmica acaba girant al voltant del turisme. La ciutat canvia la fesomia: desgavell urbanístic, cap planificació. Creixement econòmic en funció de l’exterior. Pautes culturals cada cop més importades o imposades pel règim polític. Anys setanta: lleuger relantiment del creixement, alhora que aquest es consolida i solidifica. Senyals evidents d’estralls en l’urbanisme de la ciutat i l’entorn. Recuperació democràtica. Ciutat amb convivència assenyada entre la població immigrada i autòctona, sobre la base d’una mútua ignorància/indiferència i de barris força delimitats.

El fet és, doncs, que en el lapse d’una quarantena d’anys, les condicions socials econòmiques, polítiques, culturals i demogràfiques de Sant Feliu de Guíxols s’han vist profundament trasbalsades i canviades. Ara, el caràcter anterior, burgès, que la ciutat havia sabut perfilar sobre la base de la indústria surera i de les infrastructures pertinents (port, ferrocarril)i que li dotava de personalitat, ritme i impuls, juguen a la contra en la nova situació. I, a la fi, les solucions que la ciutat pot aportar quant a infrastructures no semblen ser prou potents per prendre el relleu al creixement d’una centúria anterior.

El resultat és que Sant Feliu de Guíxols, des de l’arribada del turisme (per posar només nom a una cosa de les moltes que li arriben en les mateixes dates) ha intentat adaptar-se a un ritme que li ve marcat des de l’exterior. Un ritme i un creixement que tenen per eix el turisme, un tipus turisme que sembla no encaixar massa bé en les condicions ofertes per una petita ciutat amb una personalitat ja definida. Però, gairebé a la cantonada, justament per tractar-se d’un espai lliure de condicionants i amb disponibilitats per acollir infrastructures adequades a l’afluència massiva de visitants, sorgeix per a sorpresa de tothom un dels majors centres turístics de la Costa Brava: Platja d’Aro. La platja d’Aro esdevé Platja d’Aro. Ja no és el nom d’un arenal erm, sinó un centre turístic de renom mundial.

La situació ha causat, i segurament encara causa, decepció. No pas, certament, per la fortuna aliena, sinó per la dificultat de trobar camins semblants o paral·lels als recorreguts pels veïns.

No hauria, doncs, de resultar massa estrany que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a la vista de tota aquesta situació visqui un cert desconcert: ¿quina població s’han trobat que en una  cinquantena d’anys escassos hagi vist trasbalsats els seus esquemes socials, demogràfics, industrials, culturals, polítics, sense tenir resposta a punt per a un nou context socioeconòmic, i envoltada d’altres nuclis de població que sí que els ha tocat la rifa?, per plantejar-ho en termes gazielans.

El desconcert, si hi és, no justifica però de cap manera la precipitació. Seria suïcida llançar-se a l’aventura de promoure accions que aboquin a l’aparició d’infrastructures que condicionin o decantin cap a determinats models econòmics i de creixement hipotecant un futur sempre per fer. L’error fatal seria que la ciutat abandonés el seu destí en mans d’un creixement, d’un estil i un ritme, dels quals no en coneix l’inici ni en controla les coordenades, malversant un patrimoni que més endavant (no pot ser gaire més endavant) ha de resultar valuós en un altre concert socio-econòmic.

Val més no intentar-ho, perquè en la indecisa situació econòmica mundial actual, en què els criteris de creixement estan essent, com mai no ho havien estat,  sotmesos a profundes i radicals crítiques i replantejaments, l’acció més assenyada és una espera activa: conservar en la millor situació possible el patrimoni (natural, cultural, industrial, comercial) amb que compta la població, com un trumfo que hom guarda sota la màniga a l’espera que el pèndul de la Història decanti  l’oscil·lació cap al punt convenient i adequat.

Gaziel, des d’avui   

                                                                             Josep Cullell-Ramis

En el documental que acompanya aquest llibre, sobre la trajectòria vital i intel·lectual de l’escriptor guixolenc Agustí Calvet i Pascual, hi surt una entrevista a un ex-alcalde de la ciutat, en Josep Vicente, que atribueix a Gaziel la condició d’augur no escoltat.

Resseguir la línia inèdita i possible d’aquest perfil d’Agustí Calvet, permet d’especular sobre raons i situacions que atorgarien a Gaziel aquesta condició, si li és atribuïble.

Ultra les celebrades i conegudes pàgines dels llibres dedicats a la ciutat i l’opera prima dels Goigs de Sant Feliu, Gaziel va resumir en un article dens, del 1961 [1], la trajectòria que se sentia capaç d’entrellucar dels resultats d’uns de fets pretèrits que havien contribuït decisivament a convertir la vila vuitcentista, que ell havia arribat a tastar d’infant, en la ciutat petitburgesa, escarquillada, saturada d’eufòria fabriquejadora i d’ambient liberal i progressista, que, tanmateix, començava a fer aigües en els primers decennis del segle XX. En aquest article L’esdevenidor de Sant Feliu de Guíxols, les afirmacions, preguntes i insinuacions que hi formula haurien de fer discórrer a tota aquella persona que algun cop se li acudeixi de plantejar-se l’avenir de la ciutat, la pròpia, la nostra, que s’ha passat, de fet, gairebé tota una centúria assajant viaranys i dreceres de progrés que li permetessin recuperar la condició de ciutat senyorívola, ara, però, en una atonia o desconcert ostensibles.

La denúncia i projecció del futur guixolenc de Gaziel arranca d’una crítica inclement envers dues coses (circumscrites per una mentalitat incapaç de preveure i posar-se en alerta davant de la correntia d’incertesa que amara sempre l’esdevenidor) que en el seu moment varen marcar una fita en el creixement de la ciutat: el ferrocarril i el port. Dos objectius, aquests que varen mobilitzar els guixolencs de l’època. Ara bé, l’execució d’ambdós projectes es realitzà, en opinió de Gaziel, amb una eficàcia tronada, amb una rendibilitat catastròfica i amb unes possibilitats de perdurabilitat del tot exigues. El ferrocarril, al cap de vuitanta anys de vida agònica, va quedar esborrat del mapa. Ni tan sols trobà encert en el moment en què les seves tronades condicions de carrilet de pessebre, o ferrocarril de velocitat de tartana i de festa major, condicions que li impedien d’atènyer una sumària rendibilitat, podrien haver jugat un paper destacat, justament pel seu pintoresquisme, en el moment en què la segona rifa (el coneixedor de Gaziel ja sap que aquesta segona rifa per a la ciutat és l’arribada massiva del turisme) començava a orientat de forma irrevocable la direcció econòmica no només de Sant Feliu de Guíxols, sinó de tot el litoral mediterrani. Doncs bé, justament en aquell moment en què la presència d’un carrilet, de far west o de la selva del Congo, com aquell, podia invertir la seva condició decrèpita i improductiva, justament llavors algú es va adonar de la inviabilitat centenària d’aquella instal·lació. I és clar, repetició de la jugada: ceguesa crònica per albirar o intuir el futur i, conclusió: desmantellar el carrilet.

La segona gran jugada a cavall dels dos segles anteriors va ser la construcció d’un port. I quin rendiment va tenir?, i durant quant de temps? Certament hom sempre li ha trobat algun ús, és evident. Ara, altra cosa és la seva rendibilitat, costos ambientals i paisatgístics implicats, així com la privació d’un escenari natural únic, que qualsevol projecte intel·ligent de qualitat de vida ciutadana s’hauria esmerçat a protegir. La mirada quedà encadenada, també, per uns criteris i interessos sectorials d’abast limitadíssim.

Les paraules de Gaziel, augur no escoltat, eren, també, contundents: el port va ser fet amb gasiveria evident, un menyspreu absolut de les exigències superiors de la ciutat, a correcuita, sense tenir per res en compte la bellesa natural del paratge ni els estralls que s’hi havien de produir. I un xic més endavant lamenta: el port existeix, és cert, i ens fa un gran servei (que pugui fer un “gran servei” no ho posarem pas en dubte, però hem de discrepar de la correcció de l’ús del pronom “ens”), però és ell també qui ens ha esguerrat, probablement per sempre o per un temps incomptable, la badia de Sant Feliu, que la naturalesa va fer la més bella i una de les més arrecerades de la Costa Brava, i ens ha robat criminalment la platja, una de les més pures i harmonioses de la Mediterrània… Si no ens l’haguessin malmenada, per ventura avui no en trauríem molt més profit que d’aqueixa paret monstre?

En definitiva, seguint auguris i pronòstics de Gaziel, llegint avui Gaziel i la seva visió de Sant Feliu de Guíxols, sembla plausible d’admetre que, en el passat, en la nostra ciutat hom ha pres decisions equivocades, tant a l’hora de fer com a l’hora de desfer. I és que probablement ara com igualment a finals de segle XIX, el criteri que ha guiat el creixement material de la ciutat ha estat el mateix, quelcom de visió limitada, eixorca i mesquina, però tan universalment cobejat, que ningú no s’atreveix qüestionar: rendiment econòmic aquí i ara. Un principi, aquest, contra el qual ningú no pot arborar amb èxit cap argument, perquè de seguida hom li retreu l’estigma de la ingenuïtat i  assoleix el menyspreu del realisme social i econòmic.

L’evolució urbanística de la ciutat, així com les accions demolidores del patrimoni territorial, que literalment esborren i liquiden, tant l’espai intraurbà com el territori circumdant, posen de manifest que ni el mòbil ni la intenció, ni la responsabilitat exclusiva d’aquestes accions no s’han de fer recaure en la política local antidemocràtica de temps enrere (seria, aquesta, una declaració que, de tan parcial i poc exacta, trabucaria del tot la qüestió), perquè l’acció política posterior, amb tots els recursos polítics democràtics al seu abast, no ha significat, no significa (malgrat comptar amb tota mena de recursos tècnics i un ventall conceptual i administratiu descomunal) no es distingeix pas, precisament, per un redreçament de la qüestió, ans, ben al contrari: atorga cobertura legal a aquestes accions en plena expansió i intensificació a la recerca de guany immediat, amb negligent i voluntari oblit de les conseqüències envers el patrimoni de la ciutat a curt i a llarg termini, i, per tant, sobre la qualitat de la vida ciutadana present i futura.

 En aquesta manca de perspectiva temporal, hi ha una lamentable coincidència en les accions endegades pel municipi  tant en les d’aquells anys com en les del present.

Davant de la inconcebible possibilitat que Gaziel pogués manifestar, ara, les seves opinions i auguris envers el futur de la ciutat, la resposta a obtenir hauria de ser, ben segur, la mateixa: silenci i oblit. Perquè no encaixarien, no encaixaven, en la trajectòria coriàcia, impermeable del model de creixement escollit o imposat.

Però, ara, la situació és cada vegada més urgent i crítica, a la vista de coses com la qüestió medioambiental a què ha de fer front tot el planeta, perquè ara, de manera més peremptòria que a finals de segle XIX, les contrapartides que cal assumir i pagar (en una societat d’una avidesa frenètica inestroncable, disposada gairebé a tot, menys a reduir i examinar amb esperit crític el ritme exhauridor, incert i precari de creixement econòmic) són més indeclinables i greus que en temps pretèrits recents i llunyans i hipotequen i comprometen de forma inescrutable l’avenir proper i llunyà.

En un altre article, del 1960 [2], Gaziel es demanava, un cop tancada definitivament la xauxa tapera del XIX, si la ciutat tenia encara l’aplom suficient per encarrilar la segona xauxa, la del turisme. Una desideràtum ciutadà de prosperitat, però, que li calia competir, ara, amb qualsevol punt del Mediterrani proper o llunyà, perquè tot el Mediterrani ha esdevingut, a la fi, un reclam turístic amb vel·leïtats d’atracció universal. Gaziel, que sabia intuir, es preguntava amb veu alta coses com aquestes: Tots, tants com som, rics i pobres, cultes i ignorants, els qui fan les coses i els qui tenen autoritat per endegar-les, ja hi posem els cinc sentits en tocar una matèria tan fràgil com és el favor i la simpatia de la gent forastera? I encara: Ja ens preocupem de plaure els qui no s’acontenten d’un folklore manllevat i sovint barroer, als refinats de tota mena, als qui a més de la mar, la terra i el cel que ens han estat donats, voldrien conèixer la nostra personalitat autèntica? I hi afegia tota una altra bateria d’interrogants que apuntaven cap al patrimoni específic guixolenc i cap a una activitat turística que sobreeixís límits barroers i mesquins de l’ara i aquí: Què ens en resta, a Sant Feliu, d’una història nostra que ja és mil·lenària? Perquè què en queda del monestir  i dels frares que el bastiren i el feren gran? , i dels homes de mar que engruixiren els estols cristians a Lepant?, i de la fabulosa benaurança burgesa i popular del segle XIX?…

El materialisme humanista que acompanyà sempre Gaziel i que acabà inscribint-lo en l’escepticisme serè i sol·lícit, dels més mesurats que el cervell humà hagi pogut produir mai, no deixaria que aquestes seves reflexions quedessin enquadrades de manera exclusiva pel tema (que en aquestes línies ocupa un lloc central) de creixement econòmic de la ciutat o de qualsevol altra societat, sinó més aviat dins d’una voluntat compromesa i solidària empescada a determinar quines d’aquestes condicions de creixement són les indicades per destil·lar una vida ciutadana que promogui l’excel·lència personal. Una suma d’excel·lències que ha de fer realitat d’allò que ell anomenava “viles espirituals”, que han florit en determinades seqüències de la Història i que Sant Feliu de Guíxols estava, segons l’opinió del nostre escriptor, en condicions d’arribar a ser-ne una mostra conspícua.

Totes les consideracions, reflexions, auguris i pronòstics de Gaziel s’emmarquen en aquesta seva aposta, una proposta que implica, comporta i exigeix revisió freqüent del rumb de la comunitat, sobretot, és clar, per part de les seves autoritats, per tal de minimitzar els passos en fals. Sembla un propòsit sensat, pertinent, d’exigència elemental… Però, dissortadament, la poca volada de molt interessos de l’ara i l’aquí no han permès fins a ara, no permeten encara, cap mena de foment ni de rendibilitat d’aquells pronòstics i auguris. Potser algun dia…, qui ho sap.