Índex                       pàgina

L’Acròpoli d’Atenes       3

Istanbul (Turquia)        7

Himera (Sicília)          11

Kalami (Corfú – Grècia)15

Bastia (Còrcega)         19

El Bòsfor (Turquia)       23

Caltabellota (Sicília)      27

Calvi (Còrsega)            29

Cefalú (Sicília)              33

Egina (Illes Saròniques – Grècia)35

Gal·lípoli (Turquia)        39

Messina (Sicília)           43

Milet (Turquia)              45

Nafplion (Peloponès – Grècia)49

Piazza Navona (Roma)   53

Plaka (Atenes)               57

Pyrgos (Santorí – Illes Cíclades- Grecià)61

Ragusa (Sicília)              63

Réthimno (Creta)          65

Plaça de Sant Marc (Venècia)  69

Stròmboli (Illes Eòlies)   73

Vaticà                           77

Kotor (Montenegro)        81

Malta                             85

L’Alguer (Sardenya)       89

Ceuta (Espanya – Marroc)93

Míthimna (Lesbos – Grècia)97

Dubrovnic (Croàcia)       101

Formentera (Espanya)   105

Symi (Illes Dodecanès – Grècia)109

Gozo (Malta)                   113

Les columnes d’Hèrcules (Europa – Àfrica)115

Rodes (Dodecanès – Grècia)119

Troia                               123

Efes                                127

Pèrgam                           131

Lindos (Rodes – Dodecanès – Grècia)135

Cotlliure (Rosselló – França)139

Cadaqués (Catalunya – Espanya)143

Bonifaciu (Còrsega)           147

Kea (Cíclades – Grècia)      151

Mljet (Croàcia)                    155

Dalt Vila (Eivissa)              159

Atos (Grècia)                   163

Nàpols                            166

L’acròpoli d’Atenes

En l’àrea Mediterrània hi ha un bon nombre de recintes que guarden restes de tresors arquitectònics: Itàlia, Sicília, Grècia, Turquia, Síria, Egipte, Tuníssia… En tot ells hi voleia el rastre d’una civilització emmudida, que hi ha deixat pedres i marbres amarats de melangia i, de vegades, també, de contaminació.

Josep Pla es demanava, bocabadat, a la vista del més celebrat d’aquests recintes, quina mena d’homes devien ser aquells que bastien tals volums i formes, aquells edificis que acollien divinitats i humanitats, i que són capaços de produir vertigen intel·lectual per poc que hom hi badi una estona.

L’acròpoli d’Atenes és el més representatiu d’aquests recintes, tot i que això no vol dir que sigui el més espectacular, ni el més ben conservat, ni el de més categoria arquitectònica. Palmira a Síria, Agrigent a Sicília, L’Asclepièion de Pèrgam, Efes a Turquia o molts altres recintes escampats per les ribes o illes de la Mediterrània superen amb escreix la monumentalitat d’Atenes. En canvi l’acròpoli de la capital grega ha mantingut la categoria de símbol de les civilitzacions antigues, per damunt, fins  i tot de Roma, amb el seu fòrum, teatres i altres edificis.

Evidentment que la dilatada història d’Atenes i de l’acròpoli des dels segles Vè i IVrt. a.C, té una responsabilitat fonamental en aquesta valoració unànime, però la història recent del país hel·lènic també hi juga un paper de gran pes. En les primeres dècades del segle XIXè, Grècia obtingué la seva independència de l’imperi turc. S’acabava, aleshores, un període de gairebé quatre-cents anys de dominació otomana i gairebé dos-cents més d’ocupacions de diferents pobles de la Mediterrània occidental. Francs, genovesos, catalans, venecians, florentins, navarresos, serbis i albanesos hi desfilaren ocasionalment o s’hi establiren amb una certa permanència.

De tot aquest període, les autoritats culturals hel·lèniques i les ateneses en parlen poc, de fet, en parlen el menys possible. Això ve del fet que els hel·lens (malgrat que totes aquestes incursions i presències foranes posen en qüestió que hi hagi continuïtat real entre l’ètnia que ocupà Grècia en l’època clàssica i els pobladors hel·lens d’avui dia) consideren que el “seu” moment en la Història universal, el seu moment de plenitud, s’assolí en l’antiguitat clàssica, des de la qual Grècia es convertí en metròpoli i patró perenne. Com a mostra representativa en el camp de l’arquitectura podríem aportar diversos casos, però l’enderroc de la torre medieval franca bastida a l’acròpoli, al costat dels Propileus, demostra el concepte que tenen els grecs dels segles de domini forà en sòl hel·lènic (tot i que aquest enderroc, de fet, fou induït pel arqueòleg/visionari Heinrich Schliemann).

Damunt de la roca de l’acròpoli la impressió més pregona que experimenta el visitant ( a més de l’admiració a què es referia Josep Pla) és d’indignació per l’espoli i el pillatge a què foren sotmesos edificis i monuments del recinte (els productes d’aquest espoli són avui exhibits amb imperdonable impudícia en recintes i museus de prestigi reconegut del “món civilitzat”)

Avui queden engrunes, en perill de pèrdua definitiva, de la magnificència clàssica. Les més notables són el Partenó, l’Erectèion, el petit temple d’Atena Victoriosa i algunes  parts dels Propileus.

El Partenó, per exemple, se n’ha vist de tots colors. Hom li ha donat utilitats i funcions diverses, des de les més transcendents fins les més tràgiques i/o banals. Ha suportat saqueigs, terratrèmols i bombes amb una ceguesa cultural que avui ens sembla impossible que es pugui haver produït.

La pròpia acròpoli, ja en la llunyana època de l’imperi bizantí, es va veure ben aviat privada de la colossal estàtua d’Atena, bastida a l’exterior dels temples per la mà excelsa de Fídies. L’emperador de Bizanci va creure que faria més favor a la capital del seu imperi, a les ribes del Bòsfor.

La roca de l’acròpoli fou ocupada mil·lennis abans de l’era cristiana. En l’època micènica, des de mitjans fins a final de segon mil·lenni a.C. ja s’hi havia establert un temple dedicat al culte d’Atena. L’ús religiós de l’espai va tenir continuïtat en l’època dòrica, el moment daurat del classicisme i l’hel·lenisme. Per aquesta època Atenes es convertí en la potència, efímera però real, més important de la Mediterrània (oriental) i els seus governants dedicaren molta atenció a l’embelliment de la roca. Sota el govern de Pèricles, per exemple, es bastiren o s’iniciaren els temples de més renom, i els millors artistes, com Ictini, Mnèsicles, Calicrates, Fídies i Policlet, hi deixaren una petja important no només pels seus resultats sublims, sinó també perquè acabaren consolidant-hi uns cànons formals que, amb moltes alternatives i evolucions, han esdevingut els patrons essencials de l’estètica occidental.

Per si això fos encara poc, als peus de la roca s’hi agombolava el públic atenès (a l’odeó de Pèricles i al teatre de Dionís) per emocionar-se o divertir-se amb les tragèdies i comèdies d’Èsquil, Sófocles, Eurípides i Aristòfanes.

Des de dalt de l’acròpoli les panoràmiques sobre Atenes posen, literalment els pèls de punta, i produeixen esgarrifances i espants molt propis de tot aquell que experimenti intolerància per a les megaconcentracions urbanes que, com aquesta, expel·leixen una aurèola color de sofre. Llàstima.

Istanbul

Què es pot dir d’Istanbul, que no s’hagués, encara, dit? Aquesta urbs de personalitat inenarrable ha estat objecte de descripció i de tast literari per una tan immensa munió de lletraferits, de talla gegantina o minúscula, que resultaria pretensiós qualsevol desig, il·lusió o esperança d’originalitat. No és que tothom se li vegi amb cor; és que la seducció que encomana no sembla disposada a cedir si no és deixant-ne alguna mena de mostra indeleble, ni que sigui en l’efímer suport d’un tros de paper. Per a la mentalitat occidental Istanbul és, potser, l’oportunitat més propera de contacte amb l’exotisme oriental. Per als europeus, fent cas omís de fronteres naturals o convencionals, orient comença al Bòsfor i Istanbul n’és la porta d’accés.

Hom pot afirmar, amb força probabilitat, que Istanbul és la ciutat de vellúria més resistent de la Mediterrània septentrional (en el sentit que la població hi formigueja enmig d’un paisatge urbà de bastiments que continuen dempeus i en funcionament després de gairebé un mil·lenni i mig). El rastre d’aquesta dilatada cronologia marca l’estigma d’una categoria estètica i un caràcter inflamats, seductors: el cromatisme que amara carrers, edificis i espais públics, minúsculs o enormes, el prodigi d’aromes, el bullici, a tothora, de milions d’ànimes bategant pels carrers, mesquites, places, embarcadors… fa que tot hi resulti desorbitat, però també engrescador i transcendent. Res no hi queda postís. Tot hi mereix atenció: la melodia solemne del muetzí, l’adobat picant de qualsevol plat gastronòmic, el somriure ingenu del nadiu, la dolçor que el narguil escampa a l’ombra de castanyers centenaris. Els contrasts tallen la respiració: la negror del vel musulmà al costat d’una mirada més dolça que la mel dels pastissets, el perill d’estafa en tot acte comercial al costat d’una noblesa inqüestionable en tot acord, per exigu que aquest resulti…

Ara, que sigui la ciutat més vella (potser també la més bella) no vol pas dir la més antiga. En això, Istanbul no hi té res a fer si vol competir amb Atenes, Roma, Alexandria, Marsella, Barcelona, Esmirna,  Tunísia… i unes quantes ciutats més, madurades a la llum i salabror d’aquest espai únic de la Mediterrània. Una mar bressol de tants projectes, de tantes excel·lències i misèries de les quals totes aquestes ciutats, més aviat o més tard, n’han estat testimonis i també autores, endutes per una correntia de la Història que acaba fonent-les en germanor d’afanys, temences i il·lusions, vessats centúria darrere centúria en aquest espaí marí, que s’ha fet comú.

Istanbul no és la més antiga, però en ella, la vellúria és allò que més li defineix el paisatge urbà i, gairebé segur, també, la ciutadania i l’ànima que hi batega.

Des de temps immemorials, veritables onades de població hi han desfilat o hi han arrelat. Una cruïlla de vies terrestres i marítimes han confluït en aquest pont euroasiàtic: hom hi ha forjat o afermat imperis, d’altres hi han estat engrunats, hi han arrelat delicades sinuositats arquitectòniques al costat d’estructures militars descomunals. Amarant-les totes, la posta de sol proclama, aquí, diàriament, un comiat sumptuós com en cap altre lloc de la Mediterrània.

Què hi vingué a buscar i què hi trobà tanta gent en aquest laberint marítim, en aquesta confluència de braços de mar, d’aigues dolces i salades, de vents i panoràmiquea impredictibles?

Passejant des de Santa Sofia a Sultanahmet, navegant des del Corn d’Or fins a la riba asiàtica d’Harem, des de l’embarcador d’Eminonü fins al Mar Negre, la pregunta ja insinua una resposta òbvia: una immensa urbs pomposa, fruit cobejat, delitós, macerat pel salobre, la cúrcuma, el safrà i el pebre que, aleshores i avui també, xarboten el cervell del visitant i del nadiu amb fragàncies que ressonen en el fons de l’ànima. Istanbul era, aleshores, com igualment és avui, insospitada, d’una tendresa i vellor contradictòries però indestriables, un escenari teixit amb els materials més definitius d’aquest món: les mans i el cap, carn i sang, cos i ànima, abocat tot sobre una matèria, una orografia, una geografia ubèrrima,  prodigiosa.

És irrenunciable la pujada a la torre Gàlata, testimoni de  l’expansió medieval de ciutats de la Mediterrània occidental en aquest cobejat indret. La torre ofereix un mirador, una panoràmica excelsa de 360 graus sobre tota la urbanització otomana i permet reconstruir imaginativament el somni de tants ocupants que decidiren, un dia arrelar-hi. La cruïlla marítima dels braços de mar i els esforços tècnics per comunicar-ne les ribes proporcionen un espectacle sense pausa ni final, que reclama la mirada embadalida del visitant, que no pot donar l’abast saltant amb la mirada d’un minaret a un altre, d’un palau a un altre, de punta a punta de la ciutat, reconeixent i pronunciant els noms otomans, enigmàtics i sonors d’edificis i barriades: Sultanahmet, Topkapi, Süleymanie, Yeni, Kadikoy, Ortakoy

Kalami(Corfú)

Hom podria ben bé dir que l’illa de Corfú té una figura semblant a una costella de xai, amb l’extrem final de l’os una mica corbat cap endavant. La part superior, la de la polpa carnosa és una zona més muntanyosa amb el Pantocratroras com a cim més alt. Tot i que la serralada no té gaire alçada, cau de manera sobtada sobre el mar per la part meridional. Això fa que de la capital de l’illa cap amunt (la capital ocupa aproximadament el centre de la part oriental del perímetre illenc) la costa es vagi engrescant a poc a poc fins a la latitud del Pantocratoras. Allà es transforma en un recargolament mineral a frec de l’aigua. Unes formes sinuoses de roca envellida, marès o sauló, macerada pel salobre i el sol emergeixen entre el mantell de vegetació i el rompent de l’aigua. Aquí tot es transforma en matèria endolcida per la qualitat de la llum de tothora. Les entrades i sortides del relleu del coster s’agombolen les unes amb les altres i, tot plegat acaba formant, una costa ondulada, plena d’anfractuositats, envaïdes per les arrels d’una botànica que resisteix l’acció corrosiva de la mar. Els xiprers i llentiscles s’afermen, doncs, a trenc d’aigua i l’estampa que adquireix la fesomia costanera és dolça, com una mel caramelitzada que es fon lentament en la transparència de l’aigua. Hi ha molts racons en aquest tram de costa que hom pot assaborir, aturant-s’hi i badant amb el paisatge, els canvis de llum i la costa albanesa de color de farigola, que aquí ja és a pam i toc. Però de tots ells, val la pena esmentar, amb major detall, Kalami.

Kalami és una cala, d’inquieta placidesa, de calma agitada, que no deixa bategar folgadament el cor. No coneix el bramul de les mars tardorals perquè la proximitat de la costa d’Albània li ho impedeix i ella, la cala, dóna l’esquena a tota tempesta boreal que vulgui acostar-s’hi. Per això, allà tot és assossegat, petit, conegut, perceptible i intranscendent, però exhala un sensualitat que ningú no pot deixar de notar. Qui més eixerit que LawrenceDurrel podia ser capaç d’adonar-se’n (quan probablement qualsevol senyal de civilització o de rastre humà era encara, a la cala, impensable) i proclamar: aquest és el meu paradís!? Hi va viure un bon grapat d’anys, en un casalot bastit a la riba occidental de la cala. De cara a sol ixent, per assaborir ja de matinada la lluïssor de l’aigua, tocada pel primer batec solar. Aquí va rebre i acollir un altre colós lletraferit, seduït també per aquest racó de món, HenryMiller. Aquest no va sortir-ne indemne, va haver de rendir-se  a l’embruix del bressol de l’ànima d’occident, escrivint-hi pàgines i més pàgines sobre aquell món, per ell ignorat fins al moment.

Avui l’habitatge que fou la llar de Durrell és un establiment hoteler, petit, discret aparentment, però que senyoreja la delicada mansuetud de la badiola. El visitant pot asseure’s avui a la terrassa, a l’ombra d’una parra i demanar d’esmorzar, dinar o sopar mentre assaboreix el mateix espai on l’anglès s’abocava damunt de les paraules de paper, mentre l’aigua clapoteja, enjogassada, com un infant, exactament de la mateixa manera que en els dies de l’escriptor, a un parell de metres dels peus.

Però Kalami també paga el seu preu, també hom li ha passat factura: del conc de la badiola n’ha pràcticament desaparegut l’univers físic que festejava la platgeta. L’artifici especulador l’ha envaïda i una ridícula urbanització, com un pòlip intrús, ha manllevat l’espai que un dia ocupaven els membres de la família zoològica i botànica, tan celebrada per l’altre germà Durrell, Gerald.

La badia de Kalami està orientada de nordoest a sudest i a cada costat avancen mar endins dues penínsules paral·leles que converteixen la badiola en un recer costaner segur. Les dues petites penínsules mantenen una vegetació de pinàcies molt ufanosa que arriba gairebé a trenc d’aigua, situació aquesta que es generalitza en tot el mar Adriàtic, sobretot a mesura que anem avançant cap al nord i, encara de manera més especial a la costa oriental d’aquest mar: Albània, Montenegro, Croàcia

Aquest particular a Kalami, ja hi és ben present. La vegetació tant propera a l’aigua, potser a una distància d’un metre, és prova que més enllà del mar arrissat o d’una marejol innocent, l’embat de l’aigua no va a més. I si ho fa algun cop, és un fet tan ocasional que la vegetació no se’n ressent i no necessita buscar consolidació a major distància i alçada de l’aìgua.

            Els germans Durrell assaboriren a cor què vols l’equilibri reposat de l’aigua que acarona els fonaments de llur antic habitatge.

Himera (Sicília)


Himera és un enclavament arqueològic del centre de la costa nord de Sicília.

De fet, amb tota probabilitat, l’interès històric per Himera hauria d’anar a més, amb el pas dels anys,  a mesura que les excavacions avancin. I és que així com a Selinunt, Taormina, o a Siracusa… les excavacions ja no poden donar (llevat d’algun cas excepcional) gaires sorpreses, a Himera hom constata de visu que és més el que queda per treure a la llum que no els resultats aconseguits fins ara.

L’emplaçament d’Himera és un indret força elevat sobre la línia d’una costa que actualment ha quedat una mica reculada, pels sediments del riu Himera (Imera).

A un quilòmetre, més o menys, de la costa hi ha un petit altiplà regular, d’una extensió considerable, d’una superfície que deu amidar el triple del recinte excavat d’Empúries (colònia grega i romana juntes). Tota aquesta superfície està a l’espera d’excavacions. Només una ínfima part, la més propera a la carretera, ha estat excavada, i potser, encara, no de manera completa.

Les colònies gregues (hom podria dir el mateix de les fenícies i de les romanes?) tenen segell propi, un escenari similar buscat i calculat que s’avenia amb les condicions comercials i  defensives que els hel·lènics requerien a l’hora de decidir-se per iniciar un establiment. En tota la riba mediterrània es pot trobar aquest rastre: Empúries, Alèria, Elea, Selinunt… En tots els seus emplaçaments buscaven un indret un xic elevat sobre la línia de la costa,  i un o dos rius propers, de certa profunditat i cabal apte per a una mica de navegació corrent amunt. Aquestes condicions hi són a Himera. Entre la colònia i el mar hi ha una petita plana al·luvial d’una dolçor infinita que, a més de conreus hortícoles i fruiters és terra de pas de carretera i de ferrocarril que recorren la costa nord de Sicília. El ferrocarril passa a pam i toc de les restes del temple de la Victòria, amb sacrílega indiferència, tan freda, que posa els pèls de punta.

Però l’indret és magnífic, gairebé requeriria el qualificatiu d’únic, si no fos, que de fet, no ho és d’únic. Com que està encarat cap al nord, quan arriba migdia el mar exhala un blau uniforme i una lluminositat regular que torna diàfan, molt cinematogràfic, tot el recinte de l’antic establiment.

Himera compta amb un museu molt recent de gran categoria. La instal·lació s’anomena “Antiquarium” i acull una col·lecció admirable de ceràmica funerària i d’objectes d’ús quotidià del himerencs d’època clàssica.

Però hi ha una peça única, excepcional (de fet és una rèplica de l’original, però no per això és menys rellevant), és la peça anomenada “els esposos” (la tomba degli sposi). Es tracta només dels esquelets d’una parella que jeuen amb les mans juntes i amb els genolls de l’home lleugerament doblegats sobre els de la dona.

És possible que per a un apassionat de la Història Antiga o de l’arqueologia, aquesta sigui una peça menor, ni tan sols no té cap vàlua artística, és cert, però allò que representa el gest dels esquelets reconcilia la Humanitat amb el passat de violència i sang que amarà un dia no només el sòl sicilià, sinó tota la conflictiva àrea mediterrània, bressol de cultures emergides i anorreades una darrere l’altra manu militari.

L’impacte emocional, a la vista d’aquests esquelets, s’accentua si hom coneix la turmentada història d’aquest enclavament hel·lènic. Primer, de seguida de la seva fundació (al segle VIè aC.), va viure etapes d’enfrontaments bèl·lics amb uns dels pobles indígenes del país, els sicans. Després participà en les lluites entre grecs i cartaginesos amb la victòria dels primers en una batalla descomunal terrestre-marítima davant per davant de les muralles de la ciutat. Finalment, la ciutat va caure víctima de la seva condició de ciutat fronterera. El 409 aC. Fou destruïda completament per l’armada cartaginesa que, després d’una estratègia digna de la família dels Barca, aconseguí esfondrar les defenses de la ciutat i disposar-ne a cor què vols.

La història d’Himera, doncs, va ser de les més efímeres dels assentaments antics sicilians, però fou també enfilall de tragèdies, filles de l’ambició insaciable que amara la Humanitat des dels seus inicis i que aquí, en l’àrea mediterrània, ha produït mostres tan reeixides.

Enmig de tanta follia sense pausa ni aturador què representa el gest prodigiós de dues persones que exposen i proclamen la seva estimació més enllà de la mort?

Per la posició dels esquelets, hom dedueix que fou l’home, marit o amant, qui davant del traspàs de la seva estimada degué arribar a la conclusió que si tanta gent moria per raons i motius d’ambició eixorca, molt més valia la pena morir per no separar-se d’allò que considerava la cosa de més valor que tenia. Per això, gairebé segur, degué optar pel suïcidi, per mantenir-se eternament en contacte amb allò que per a ell (i per a tot ésser humà) era l’únic, el veritable tresor que, encegats, grecs, fenicis, cartaginesos, sículs, sicans… eren incapaços de reconèixer, trobar i custodiar

Un gest de romanticisme extraordinari o un gest extrem de lucidesa? Una renúncia, un toc d’alerta, un testimoniatge, un avís de camí desbarrat i, en contrapartida, una reclamació d’allò que és preciós de manera perenne, sense enganys ni pèrfides il·lusions.

Entre Himera i el mar hi ha les restes del temple de la Victòria, un monument, un senyal recordatori de la victòria militar inicial de la coalició grecosiciliana contra cartaginesos. Però en una vitrina de l’Antiquarium hi ha el testimoni d’una victòria suprema, sense perdedors, només guanyadors. Ni que sigui tan sols per contemplar i rendir silenciós homenatge al gest d’aquests sposi, testimoni de lucidesa increbantable, val la pena aturar-se a Himera. 

Bastia(Còrsega)

El nom bastia ve d’una fortificació , un bastió de defensa, que serví als ocupants genovesos al segle XIV per defensar-se de les escomeses dels naturals de l’illa. A partir d’aquest bastió aparegué la ciutadella i, mes tard, extramurs, tota la ciutat actual.

La ciutadella és un espai sumptuós, enlairat sobre el port vell, net i ben ordenat. Pels seus carrerons circula a tothora un oreig amansit que arriba de l’estesa marina. Qui hi pugi podrà complaure’s asseient-se en la terrassa de la plaça Donjon i contemplant des de l’alçada l’activitat portuària del port vell, construït també pels genovesos.

Fa bonic de passejar la mirada des del port cap a mar endins i aturar-se a descobrir detalls en les siluetes deliqüescents de l’illa de Capraia, Elba o Montecristo, a tocar de la costa italiana. Les figures d’aquestes petites illes de noms novel·lescs destaquen amb delicadesa sobre la fulguració pàl·lida de la mar..

Des de la plaça esmentada un carreró porta de dret a l’església de SainteMarie, de façana blanca, neta, com de nata ensucrada. La façana ofereix una imatge molt classicista, de ple Rinascimento gràcies a la blancor i a les ombres de tonalitats blavenques. Pilastres, frontons i timpans parlen de la categoria que tingué aquesta església segles enrere i que avui es manté encara altiva i distingida enmig de les edificacions que se li arraïmen.

La baixada de la ciutadella de Bastia mereix un comentari perquè, de manera inesperada, apareix un bigarrat conjunt d’edificis, alts, rònecs, tots molt ocupats. L’aspecte dels bastiments fa pensar en barriades marginals d’alguna urbs del nord d’itàlia venecià, toscà o genovès. En general, l’empremta arquitectònica del passat genovès de la ciutat es indiscutible.

Petits balcons, molts d’ells amb el vàter de l’habitatge en el propi balcó, roba multicolor estesa al sol, en filats que van d’edifici a edifici, llençols que voleien al vent saturant de moviment acolorit les façanes decrèpites i fosques. Els nens xisclen i corren pel carrer, i  perfilen un paisatge humà molt pintoresc, una mica frenètic i estentori que acaba, però, fent les delícies del visitant que s’hi para a badar.

Als peus de la ciutadella hi ha el port vell. És un racó marí de molta languidesa, un espai presidit per l’església de Sant Joan Baptista, edifici del segle XVII, la façana sud del qual sobresurt per damunt d’una línia d’edificis que s’interposen entre el port i l’església. El port, petit, recollit, íntim, secret, demana una estona de passejada en silenci, amunt i avall.

Des de l’extrem de l’escullera genovesa, Sant Joan Baptista guanya alçada sobre les cases circumdants. La seva façana barroca de detalls classicistes sembla concebuda per atraure i exigir atenció del navegant que entra a port. Dos campanars amb cúpula envolten un elegant frontó, per sota del qual els motius arquitectònics barrocs guanyen rellevància.

De l’extrem exterior del port genovès arranca el moll dels Màrtirs de l’Alliberament, en direcció cap al nord, seguint el coster. Al vespre, quan la calor del dia ha afluixat, passejar pel bulevard del moll o asseure’s en algun dels seus establiments ofereix un recés gratificador. Algunes diminutes espurnes de llum titil·lant arriben des de les illes italianes, invisibles de nit, o encara potser de la costa italiana, una mica més llunyana.

La plaça de Sant Nicolau, és el centre ciutadà, és un lloc molt representatiu de la població. És un espai rectangular, d’una buidor sideral, Està circumdat per un cinturó de plàtans i palmeres que a l’hora del sol regalen frescor i fan més amable el conjunt de la plaça asfaltada. La línia uniforme, acolorida, dels edificis, la dimensió de la plaça i l’orientació fan pensar en la Spianada de Corfú, a la Mediterrània central, encara que aquesta darrera plaça és molt més concorreguda i rumbosa que la corsa.

Al centre de la plaça un quiosc circular, elegant, de forja, posa una pinzellada de sentiment a la rigidesa del sòl. Al voltant del quiosc la gent s’asseu, al vespre, per escoltar algun recital o concert.

L’extrem sud de la plaça està presidit per un estàtua de Napoleó, una estàtua robusta, que vol conferir talla ciclòpia a la figura més coneguda del país. Una túnica romana i la testa coronada amb llorer daurat, descobreixen vel·leïtats megalòmanes d’una societat reclosa durant segles en el confinament, l’oblit, i la solitud decrèpita.

             Bastia és una petita ciutat mediterrània amb caràcter, atrafegada i alhora una mica somnolenta, un balcó que s’orienta cap al continent, llançant-li mirades qui sap si d’admiració o de retret.

El Bòsfor

El Bòsfor és un braç de mar que comunica la mar Negra, freda, amb la mar de Màrmara més càlida i salinitzada. En sortir de l’embarcador d’Eminonü, de la mateixa ciutat d’Istanbul, la nau discorre prop de la riba europea, barri istambulenc de Gàlata, amb saboroses vistes sobre les mesquites i el palau de Dolmabahçe fins a passar davant per davant de la delicada mesquita d’Ortaköy, sota del primer pont, el primer contacte terrestre entre les dues ribes, que arriben aquí al punt màxim d’acostament.

Cal fixar-se en la fortificació de Rumeli Hisari, a tocar del segon i darrer pont. Muralles i torres encerclen un perímetre guerxo que comença a frec d’aigua i acaba rostos amunt pel pendent de la riba, talment la muralla xinesa. El castell fou construït per raons estratègiques, pel soldà Ahmet II, a l’hora de preparar l’assalt final a la Constantinoble bizantina.

El Bòsfor és un corredor marí de característiques singulars: no és gaire ample ni massa fondo, ho és el suficient perquè el pas simultani de grans vaixells sigui còmode. Amb aquestes dimensions, el mal temps no pot embravir gaires temporals, ni, quan ho fa, gaire forts. Ara, per a embarcacions sense motor, la cosa no és senzilla. Els argonautes, a la recerca del velló d’or degueren sofrir de valent les dificultats de navegació sense orsa per un mirall d’aigua, com aquest, damunt del qual hi bufa regularment una brisa que desplaça, amb bufecs constants, l’aire cap al sud, cap al mar de Màrmara. Pujar cap a l’altre extrem, la mar Negra, a base de velam i sense orsa, cosa que no permet pas gaire, sinó gens, la navegació de bordada, no havia de ser gens senzill. Havia de ser, més aviat, penós, cansat: bona part del Bósfor calia fer-la a força de braços i rems. Si a això hi afegim el desplaçament constant del cabal d’aigua, obligat per la diferència de temperatura i salinitat de l’aigua de la mar Negra i la de la mar Egea (amb la pausa intermitja de la mar de Màrmara), ens trobem que una navegació plàcida pel Bòsfor només és possible amb motor. I sí, realitzada amb motor és una delícia.

Actualment la urbanització de la megalòpolis d’Istambul s’estira Bòsfor amunt per ambdues ribes. Pel costat europeu arriba gairebé a la meitat de la largada del corredor marí. Quan aquesta va cedint, es descobreixen, poc a poc, ara aquí, ara allà, petits nuclis de població o també cases aïllades, que conserven encara l’estètica tradicional de l’habitatge d’Anatòlia: cases de fusta, bastides arran d’aigua, reflectint llurs façanes en les aigües tranquil·les que els banyen els fonaments, amb balconades i tribunes que permeten el gaudi de la contemplació entretinguda del braç de mar i de les anades i vingudes d’embarcacions de tota mena. Els llogarets de Kanlica i Anadolu Kavagi, per exemple, ofereixen, a més, l’oportunitat d’assaborir una delícia nacional turca: el iogurt fet a casa, amb un punt d’acidesa ajustat, ben equilibrat. Als peus del castell de Yoros hi ha un petit nucli d’habitatges que permet fer-se càrrec del ritme veritable d’un poblet d’Anatòlia: cases humils, carrers estrets i nets, nens jugant-hi entre corredisses y xiscles, carros estirats per ases. Dones i noies joves que passen a buscar aigua a la font, com si encara no tinguessin, a casa, aigua corrent. Passen amb els atuells a les mans i al cap, observant de gairell l’intrús que s’acosta, mantenint el cap dret, immòbil. A la font parlen dues o tres d’elles, amb una dolçor civilitzada que costa de tastar, pel volum tan exigu de llur conversa: merhaba o günaydinprofereixen amb la melodia sensual d’un somriure efímer però sincer. Més enllà, baixa del castell, un pagès magre de bigoti negre, afuat i lluent, amb un sac ple de ferratge a l’esquena. Somriu, però no contesta la salutació.

El castell de Yoros, a poca distància permet la contemplació de l’obertura del Bòsfor cap a la mar Negra, la panoràmica ampla d’un univers aliè, distant i estrany. El castell té una rèplica a l’altra riba, el castell damunt del llogaret de Rumeli Kavagi les funcions dels dos castells, bastits als inicis del soldanat otomà d’Istanbul, es fan evidents com a mesura dissuasòria per a qualsevol flota que baixés pel Bòsfor amb ànim hostil.

El Bòsfor, amb transbordador, autobús o automòbil, permet la incursió breu a la avantsala del món anatòlic, cap allà on el turisme no ha instal·lat, encara, el seu arbitratge inqüestionable. És una mena de cancell geogràfic i social que avisa de com és el país, pocs quilòmetres més enllà de la desorbitada urbs d’Istanbul. Ara, aquest corredor marí, aquest petit univers transitat, però secret en molts aspectes, no n’ha sortit indemne de la presència i influència de la gran urbs propera, la seva proximitat absorbeix i arrossega les ribes del Bòsfor més enllà d’una estampa de paisatge rural, de regust ètnic.

Symi  (Illa del Dodecanès – Grècia)

La minúscula illa de Symi concentra, en gran part, els punts d’interès més rellevants de la mar Egea. No tots, és clar, però els que s’hi donen, ho fan, de manera esplendorosa. L’anomenada de Symi és quelcom conegut arreu d’Europa, i, probablement sigui per causa d’una condició, una mena de còctel, de concentrat de valors sobretot d’ordre estètic: arquitectura popular, arquitectura religiosa, però també de paisatge, qualitat d’aigua marina, trajectòria humana i històrica de l’illa, etc., que en fan un lloc curiós i molt visitat.

Symi és un petit país que ha sofert daltabaixos descomunals de població. A finals de segle XIX la població arribava a trenta mil habitants, però actualment no arriba ni gairebé al deu per cent: un desgavell produït, sobretot, per tota una sèrie de circumstàncies adverses que esdevingueren al voltant de les dues matèries primeres, base de la seva economia: l’esponja, sobretot, i el corall. L’ensulsiada econòmica, a inicis de segle XX, va provocar que la major part de la població illenca hagués d’emigrar cap a altres latituds: Amèrica, Austràlia i Europa Occidental.

La ubicació de Symi ja es prou singular. I és que l’illa queda orientada cap a al vèrtex inferior que hi ha a l’inici de la llarga i estreta península turca de Knidos, per tant, tota la banda nord de Symi queda protegida per aquesta península anatòlica. La banda de llevant està encarada al golf de terra ferma i els dos altres punts cardinals queden encarats cap a la mar Egea. Aquesta situació fa que els temporals freqüents i sobtats d’aquesta mar, sobretot el més nombrosos que venen impulsats pel vent boreal, el meltemi, no tenen possibilitats, aquí, de fer-se notar gaire. Les distàncies a la costa turca són, doncs, exigües i temptadores,  però les profunditats marines entre un país i un altre són considerables, cosa que afavoreix l’insondable acoloriment dels turqueses, així com l’abundància de fauna marina que pocs anys enrere saturava aquests buits abissals.

L’arribada a Symi es realitza de forma indefectible per mar, sigui des de Rodes, des d’Atenes o des d’algun altre punt de la mar Egea. I la porta regular d’entrada és Guialós, que és el port amb tots els edificis que hom ha anat bastint en el seu entorn. Guialós, en la seva ascensió material per l’amfiteatre orogràfic que embolcalla el port, ha acabat fonent-se amb l’antic nucli habitat, Chorió, emplaçat sobre un turó que domina el port. La visió d’aquest conjunt d’habitatges, mirat en el moment d’entrar a port, o contemplat des de l’església, dalt del poble, ofereix un espectacle d’una plàstica esplendorosa. La sola contemplació d’aquesta espècie de petxina, feta d’arquitectura que s’obre cap a mar, mereix la pena, sense cap mena de discussió.

Situat en algun punt més exterior del port, hom pot resseguir visualment el bé de Déu de cases, gairebé totes bastides amb una estètica força uniforme, d’influències, italianes, gregues i turques, que formen un amfiteatre de volums, formes i cromatisme com en pocs llocs pot trobar-se. Les façanes blanques, coronades amb les teules carnoses de teulats a dues aigües, sobretot, balcons i finestrons pintats de colors rutilants, els carrerons i escales que s’hi enfilen, expressen pinzellades cromàtiques i formals en les quals hi ha una barreja prodigiosa de delicadesa, ingenuïtat, saviesa i funcionalitat.

Des del port, seguint la riba septentrional, el coster juga amb manyagues contorsions, en una d’elles, a un quilòmetre escàs del port, hi ha un petit entrant de mar, una badiola que acull les activitats de les drassanes de l’illa, amb senzills avaradors i una estesa d’embarcacions a mig bastir o potser a mig desballestar, amb mestres d’aixa i operaris que es mouen d’ací a allà entre la ferum de pintures, l’olor crua de fusta i, encara, un lleuger record del perfum del calafat.

            Des del centre de Guialós, prenent un carrer costerut cap al cementiri, que s’allarga fins a  la badia de Nimboriós, un sender avança pel terreny pedregós. En atènyer el turó que separa el vessant de Guialós i el de Nimboriós, el sender passa davant de la porta de ferro forjat de l’ermita d’Aguia Irini (Sant Irene), que és l’expressió màxima de l’estètica hel·lènica de la mar Egea. Parets arrebossades de calç de blancor inclement fan de primer pla sobre l’escenari de la badia, que amb el turquesa de les aigües i la cruesa del pedruscall del coster produeixen una refulgència insuportable, de deliri. Estar-se assegut una breu estona al pedrís de l’ermita i passejar la mirada per la costa de l’illa i de la propera Turquia és una experiència visual de gran valor estètic. A la vista del coster symiota i del turc, tan proper, hom, però, no pot deixar de posar atenció en la turmentada història humana que al llarg de tants segles, especialment en els dos darrers, ha escampat per aquests rodals de bellesa primigènia, simple i pura, capítols de massacres, devastacions, sofriment i horrors amb una beneiteria i eixelebrament adreçats cap a les majors calamitats i desventures que hom sigui capaç de causar. A la vista de la realitat física de l’entorn, tan magra, les petjades que l’home ha deixat per aquestes latituds agafen una dimensió crua, tràgica i, en bona part, incomprensible com si es tractés de la més inversemblant de les ficcions.

Rodes (Illes del Dodecanès)

De les illes del Dodecanès, Rodes és la major. Rodes és una illa convulsa. Ara ja queden força lluny les tendres afirmacions i descripcions del país i del tarannà dels rodis que Lawrence Durrell escampà pàgina rere pàgina relatant la seva estada en aquesta illa. A Rodes, sembla, la gent no està per a romanços. El patrimoni històric i arquitectònic de Rodes, que és, si més no a la capital, realment astorador, impressionant, és, abans que res, un negoci. El gran negoci, el puntal econòmic i indeclinable de l’illa.

L’illa de Rodes té per capital la ciutat de Rodes, ciutat marinera, assolellada, plena de garbuix i d’un ambient un xic esbravat, que no acaba o ja no fa justícia al patrimoni històric esplendorós que acull. I és que als rodis ja els ve de lluny això del frenesí comercial i el negoci.

Rodes, la ciutat, manté dos espais que permeten l’evocació d’esplendors passades: el port i, especialment, el casc antic. El port, el port antic, és un espai petit, força ordenat i net, envoltat per la banda de terra per una muralla gairebé semicircular d’aspecte robust, sever i revellit, que fins que la capacitat destructiva humana no va recórrer a armes de foc i explosius tenia solidesa i resistència ciclòpies. Reconstruïda o restaurada als anys vint del segle passat, té ara un aspecte imponent, cosa que permet al visitant treure conclusions de com devien anar les coses per aquestes latituds quan van ser bastides. Que no degueren ser bastides, precisament pel sol gust de bastir muralles, com aquell que fa  piràmides i altres edificis amb finalitats alienes a les defensives.

La llegenda o potser alguns contes a la vora del foc han promogut el fet, sigui real o fictici, de la bocana del port presidida per una estàtua de les més prestigiades del món antic, l’anomenat colós de Rodes. El seu emplaçament i mesures, reals o ficticis, devien produir i produeixen avui dia, en recordar-los o imaginar-los, fascinació i astorament, perquè el lloc que acollia o acolliria l’estàtua del colós atorgava personalitat, prestigi i renom a un dels ports que durant uns quants segles aplegava el trànsit marí més important, si més no de la Mediterrània central i oriental.

La tradició diu que l’estàtua feia cap a quaranta metres d’alçada, cosa que, si fos així, hauria comportat unes dificultats tècniques aclaparadores, però i què?, que potser no les comportaren les piràmides d’Egipte, bastides uns quants mil·lennis abans?

El cert, però, és que Rodes rebé un canvi de rumb a partir del moment en què els cavallers hospitalers compren l’illa a pirates genovesos, que se n’havien emparat aprofitant les incursions a la mar Egea dels catoliquíssims croats, obsedits des de dues centúries enrere, per la santa fal·lera de recuperar els llocs sagrats de la Palestina musulmanitzada i de fer veure i convèncer els cristians del Mediterrani ortodox que havien de tornar a la vera obediència de Roma. Els cavallers de l’Hospital de Sant Joan havien estat foragitats de Jerusalem pels musulmans a inicis de segle XIVè i Rodes els semblà el lloc pertinent per fixar-hi una mena de camp base de llurs operacions militars i religioses. Però i els rodis, mentrestant, què en deien de tot aquell vaivé de poderosos que es traspassaven l’un a l’altre la titularitat arrabassada de la seva illa? Alguna cosa degueren dir o fer, perquè els propis cavallers hagueren de recórrer a accions repressives sobre la població illenca per tal d’aplanar el camí del reconeixement de la seva autoritat. La qüestió és que al segle XIV bastiren el conjunt d’habitatges que formen l’impressionant casc gòtic de Rodes. Molt probablement muralles i habitatges foren edificats sobre la Rodes clàssica o antiga, perquè més enllà dels bastions no hi queda, ara, res de vàlua arqueològica.

Ara bé, passejar-se pel carrerons empedrats d’aquest barri gòtic permet adonar-se de l’immens potencial i poder econòmic del cristianíssim orde militar dels cavallers de l’Hospital de Sant Joan, que acollien i protegien pelegrins vinguts de l’occident europeu en el seu sant propòsit de visitar els llocs evangèlics. A part d’aquesta constatació històrica, hi ha espais que deixen literalment bocabadat, com és el cas del palau dels Grans Mestres de l’orde. Un bastiment d’un colossalisme tan magnificent com impúdic, que havia d’atraure inexorablement, dos-cents anys més tard, les ànsies imperialistes dels otomans.

L’objectiu d’una robusta defensa davant del creixent poder musulmà que s’escampava per la Mediterrània foren del tot reeixides pels respectius mestres d’obres d’aquell temps, si més no, és el que hom pot deduir de la contemplació de les obres de restauració, endegades per la Itàlia feixista quan també en la seva expansió i ocupació imperialista de l’illa volia deixar clar que el colossalisme dels bastiments s’adeia del tot amb els seus projectes i ínfules de grandesa i superioritat.

Un altre lloc interessant, que permet tenir una visió general del casc antic de Rodes,és la curiosa torre del rellotge. Curiositat desvetllada per la presència insòlita d’un edifici bastit el segle XVIII, que ofereix una magnífica oportunitat de mirada a vista d’ocell per sobre tot el casc antic i obtenir una orientació general de l’espai i al mateix temps una contemplació molt interessant de la mesquita de Solimà el Magnífic, bastiment de l’època de domini turc de l’illa.

Lindos (Illa de Rodes – Dodecanès – Grècia)

A la banda sudoriental de l’illa de Rodes, més o menys a la meitat de la longitud del coster, hi ha la vila de Lindos, que és el segon reclam turístic de Rodes.

Lindos és un poble costaner, que acompleix, també, tots els tòpics dels llogarrets hel·lènics, quant a estètica amarada de llegat històric. Un conjunt harmònic de cases de alçària modesta, tot ell emblanquinat, segons els cànons ciclàdics (malgrat formar part de l’arxipèlag del Dodecanès) i arraulit sota la massa imponent d’una acròpoli, o d’allò que en queda d’ella.

El poble de Lindos és un veritable dèdal de carrerons, que en la part central de la població estan atapeïts de comerços i petits restaurants. Com en altres poblacions del sòl grec, alguns trams d’aquests carrerons queden protegits de la llum canicular per una ombrel·la densa de parres, buguenvíl·lees, llessamins i altres arbusts trepadors, tot molt semblant al que hom pot trobar a Mithimna, a l’illa de Lesbos. La passejada pels carrerons fa possible, gràcies a això, vagarejar pel laberint de Lindos amb gran comoditat a les hores de màxima insolació. Fora del centre del nucli, els carrerons mostren les seves façanes de caràcter més autèntic, desproveïdes de reclams comercials, silenciosos i assolellats. El centre, per contra, és a tothora un formigueig humà, turístic, cafarnaúnic. Autobusos vinguts de la ciutat de Rodes i de totes parts de l’illa aboquen aquí la seva càrrega des de primeres hores del matí fins al vespre. Com en tots els llogarrets de potencial turístic, aquí els nadius s’han espavilat per esprémer el màxim la rendibilitat de l’afluència massiva de personal foraster. Al centre mateix de la vila hi ha negocis dels tot impensables en altres llocs: desenes de propietaris de rucs disposen una corrua dels seus animals per tal que hi pugin els nouvinguts i així oferir-los una còmoda cavalcada fins a l’entrada de l’acròpoli. El resultat és que a tothora, llevat de l’hora de dinar, hi ha una corrua de rucs desfilant, amb la seva càrrega de visitants, des de l’entrada de la població fins als peus de l’acròpoli. Com a l’illa ciclàdica de Santorí, els soferts i resignats animalons transiten amb gran sonsònia i impassibilitat, sota la càrrega  pintoresca i el sol inclement, inspirant sentiments contradictoris: val més contractar el seu servei per tal que el seu amo tingui l’oportunitat de péixer-los com cal, o valdria més deixar-los tranquils sota l’ombra de la plaça estalviant-los el càstig bíblic d’un treball i esforç tan penós?

Sigui com sigui, muntat en un ruc o a peu pels carrerons estrets i irregulars, és recomanable una visita a l’acròpoli, perquè hom té l’oportunitat de gaudir d’unes compensacions que valen del tot la pena.

L’acròpoli de Lindos no arriba a la categoria de la d’Atenes o de Pèrgam. Els edificis i temples bastits al seu damunt no tingueren l’esplendor ni el ressò dels bastits en aquests altres dos llocs. Ara bé, comparteix del tot amb ells una situació de privilegi en relació al seu entorn, una dedicació al culte religiós i una dilatada història en aquesta dedicació.

L’acròpoli va estar en actiu com a centre de culte religiós durant gairebé un mil·lenni. Des del segle VI aC fins a segle III dC, la irregular esplanada del turó sagrat fou ocupada per diversos edificis, el més antic i decisiu fou el temple dedicat a Atena Líndia, emplaçat en el punt més elevat del turó, a sota del qual hi havia altres edificis enllaçats molts d’ells per estoes o porxos que, d’acord amb les restes, devien ser impressionants.

Avui queda molt poca cosa de la seva antiga esplendor. Per això les pedres mil·lenàries que hi romanen produeixen aquella barreja d’admiració i tristesa  callada, com passa en tants altres espais similars, que no impedeix sinó que esperona la imaginació del visitant per arribar a reconstruir, ni que sigui de manera fantasiosa, l’aspecte i l’ambient que un dia hi hagué en aquest lloc tan singular.

Les muralles foren realçades al segle XIII pels cavallers de l’Hospital de Sant Joan, que aleshores eren els flamants i recents propietaris de tota l’illa.

Des de les muralles hom domina visualment tot el coster a banda i banda de Lindos. En la part nordoriental, mirant des de l’acròpoli, i al seus peus hi ha la badia i port natural de Megálos Gialós, un espai de formes delicades, de braços petris que embolcallen gairebé del tot una badia i platja encarades a xaloc. El braços converteixen la badia en un lloc d’una quietud inflamada, carregada de pòsit històric. La badia, al peus de l’acròpoli, està situada, de fet, una mica a l’esquena de Lindos, perquè entre la badia i la població hi ha poc espai per a la urbanització i, és per causa d’això, que la vila, ja des de temps antics, va créixer cap al costat oposat de la badia.

En aquesta badia hi fondejaren i recalaren  infinitat d’estols i naus de tots els ports de la Mediterrània oriental, fou punt de sortida i arribada d’expedicions comercials i militars que salpaven o fondejaven sota l’alta mirada marmòria de l’acròpoli.

Caltabellota(Sicília)

Gairebé al centre meridional de Sicília hi ha una petita població, de carrers recargolats, estrets i polits que s’enfilen muntanya amunt fins a dessota d’un penyal sever que domina tota la comarca de la vora. És Caltabellota, el seus habitants, aprofiten, al capvespre, per aplegar-se en la plaça pública asseguts en grups irregulars en les cadires que hi ha disposades, la fan petar i omplen l’espai de la plaça d’un murmuri melodiós, reposat, mentre observen amb atenció dissimulada els forasters que arriben a la plaça.

Per Caltabellota, i per tota l’extensió insular, s’hi han passejat personatges il·lustres: ningú no pot deixar de fer referència al divulgat viatge a Itàlia de J.W.Goethe, tot i que les paraules que el romàntic alemany dedica a la població són mínimes. Aquest, amb sòlids coneixements de botànica i geologia, no perd cap ocasió per fer prol·lixes descripcions de la composició mineral del sol sicilià, i de Caltabellota per la seva qualitat de poble arrapat al roquissar en diu només: “a l’empara del rocam, Caltabellota és una visió extraordinària”. I és que des del punt més enlairat de roquer, a frec dels estimballs, hi ha unes panoràmiques que tallen l’alè: a migjorn, en la llunyania s’endevina el blau tibat del cel i del mar tunisencs, cap el nord, la mirada topa amb el paisatge interior de l’illa, veritable artífex de l’ànima siciliana.

L’origen de Caltabellota ve de la nits dels temps, associada a noms mítics dels inicis de les civilitzacions mediterrànies. De fet no és fins a l’ocupació normanda de tota Sicília (segle XIè) que no s’hi troben restes d’una certa consistència ètnica. L’aspecte de la població no amaga el seu passat gòtico-normand, que es palesa en la grisor pètria de carrers, carrerons i escales, tots ells fent giragonses adaptant el seu curs al terrer costerut del turó. De la mateixa època són la majoria d’esglésies i catedral amb que compta la població, igualment que l’església i el convent de Sant Pelegrí encimats a la paret del penyal, d’un mimetisme perfecte amb l’entorn rocós.

L’expansió catalanoaragonesa va escriure un capítol breu però intens a la vila de Caltabellota, perquè fou aquí que el angevis napolitans (francesos que  s’havien emparat del reialme de Nàpols) i la descendència de Pere el Gran d’Aragó firmaren una pau (la pau de Caltabellota, 1302), que obria les portes a l’ocupació catalana de l’illa de Sicília i en feia fora els angevins (aclaparats per la sublevació siciliana, coneguda amb el nom “vespres sicilians”), situació que s’allargà per 130 anys fins que la corona espanyola substituí el casal de Barcelona en el domini de l’illa.

                  Deu ser per les circumstàncies d’aquesta substitució que el caltabellotencs, i el sicilians, en general, no afinen massa a l’hora de diferenciar entre catalans i espanyols o entre espanyols i aragonesos (molt menys encara entre aragonesos i catalans). En tot cas, el que sap greu, però, és que en la placa que la vila ha dedicat a aquell armistici no hi figuri cap dels protagonistes que la realitzaren: francesos i catalans (sicilians també), seria convenient que algú afegís a la placa  alguna puntualització que informés de forma breu dels fets i personatges que conduïren a aquella pau o tractat. Hauria de ser algú o alguna entitat que, amb capacitat per fer-ho, procurés mantenir els senyals visibles dels capítols més rellevants de l’expansió catalana per la Mediterrània. És una puntualització o advertiment a mode de lament, per allò de l’obsessió, humana del tot, de deixar, si pot ser, una mica de rastre.

Dubrovnic (Croàcia)

La costa dàlmata no és una costa fàcil, planera ni regular, llevat de reduïts espais com ara la desembocadura del riu Neretva, que recull les aigües de les serralades del cor de Bòsnia i Hercegovina i les vessa en una plana lluminosa, ben aprofitada per tot tipus de conreu de regadiu. Llevat, doncs, de pocs espais com aquest, els anomenats Alps Dinàrics, a ponent de la serralada balcànica, es desplomen sobre la mar originant un relleu recargolat.
Dubrovnic és una ciutat apareguda i evolucionada en l’anar i venir de la correntia de pobles al llarg del temps, en aquest terrer convuls, en aquest corredor marí que és l’Adriàtic.
Dubrovnic, de fet, no és pas un cas únic. Quant a estil de ciutat, es troba repetit en força ciutats, grans i petites, al llarg de la costa adriàtica. Sense anar més lluny, a la costa propera de Montenegro, hi ha tres nuclis urbans de característiques semblants a les de la ciutat croata: Kotor, Budva i St Esteve. Probablement no tinguin l’opulència ni la història noble i turbulenta de Dubrovnic, però l’arquitectura, la pròpia història de cadascuna d’elles, les seves ocupacions, dedicacions, guerres, setges i expansions, marineria, oficis… mostren la gran familiaritat que hi ha entre totes elles.
Dubrovnic, l’antiga Ragusa fins al segle XVè, va existir durant centúries, com tantes altres ciutats mediterrànies riberenques de la mà de dues coses: de l’expansió comercial i del potencial naval militar. Per a aquestes ciutats, els habitants de la ciutat croata, en foren competidors disposats a enfrontar perills i contratemps de tota mena. Venècia, Barcelona, Gènova, Marsella, Pisa…, competiren durant unes quantes centúries per fer-se amos i senyors indiscutits de tota la Mediterrània.
La ciutat va experimentar dos impactes decisius en la seva evolució: Venècia, primer i els turcs, després. La empremta de la primera encara és visible en façanes de cases senyorials, palaus i edificis religiosos. L’evolució de l’arquitectura des de les darreres contorsions del gòtic florit de procedència veneciana, fins als barrocs de retaules, altars i façanes d’edificis religiosos palesen la estreta connexió entre la ciutat i els nuclis decisius europeus en qüestions estètiques, artístiques, tècniques i polítiques, al llarg de la Baixa Edat Mitjana i de l’Època Moderna.
De la talla del seu pes en el tràfic de mercaderies i de la competència amb què calia contrarestar d’altres potències mediterrànies n’és mostra clamorosa l’excel·lent perímetre emmurallat. La ronda per la muralla és una oportunitat única per entendre a cop d’ull el pes específic d’una ciutat mediterrània com Dubrovnic, especialment en el camp militar, de defensa.
Ara, la passejada per la muralla també permet adonar-se d’un espectacle esbalaïdor, que és la gran quantitat de teulats que, per obra i desgràcia de la darrera guerra europea haguda, en terres balcàniques, han estat objecte d’obligada restauració i reparació. Si més no, la darrera guerra fins al moment d’escriure aquestes línies. La guerra dels Balcans de la darrera desena del segle XX va ser un crit més d’atenció sobre la beneiteria humana i la seva pretensió d’organitzar la convivència de pobles i nacions basant-se en l’il·lusori poder que sembla poder atorgar la victòria en un conflicte bèl·lic, passant de llarg i fent cas omís de les apetències, les diferències de vida, de llengua, pensament, de costums, d’allò que són les comunitats naturals. És veritat que els nacionalismes, en la Història, són responsables de moltes de les grans catàstrofes que han assolat la humanitat des dels seus inicis, quan ni tan sols no hi havia consciència de formar part d’això que avui anomenem nacions. Però també és veritat que ignorar la realitat nacional de la Humanitat ha estat igualment ocasió per a grans calamitats. A la península balcànica, en aquesta seva part occidental, que les potències guanyadores de la 1ª Guerra Mundial varen pensar que seria possible d’inventar-hi una comunitat política, un estat, triant i remenant les comunitats nacionals que aquí hi havia arrelades des de temps immemorial, l’invent va passar indefectible factura final a tal constructe. I la factura a pagar ha estat dramàtica, d’un acarnissament, odi i vessament de sang que han desvetllat els malsons més esfereïdors que ha produït la humanitat europea. Malsons superats, si més no silenciats, feia tot just mitja centúria escassa. Tot plegat insinua, si no declara obertament, que el somni il·lustrat de la pau perpètua mundial és, encara, una il·lusió oberta a les més amargues, cícliques i eventuals decepcions.
La contemplació dels teulats de Dubrovnic encomana l’exuberància d’un meditació que aplega les realitzacions humanes de més alta volada i prodigi, de bracet amb les del cretinisme més recalcitrant i sòrdid, fruit, tot plegat de la mateixa neurona, dissenyada, als inicis de l’impuls biològic, per a la mera supervivència i transformada en un obrir i tancar d’ulls cronològic, en un instrumental de complexitat i dificultats de control extrems.
Bé, el teulats nous, carnosos, voluptuosos, rutilants de Dubrovnic, tot i no poder dissimular llur origen dramàtic són un espectacle cromàtic d’efectes euforitzants, de contemplació repetida que no es pot negligir i que convida i atrau la mirada de manera seductora. Des de les muralles, identificant els edificis nobles i no nobles que suporten els teulats, el landscape urbà ofereix aquest incentiu inesperat. Però contemplar la ciutat tota des de l’alçada del punt més enlairat de la serralada litoral immediata és encara un espectacle més contundent, més allunyat, és clar, però de la perspectiva general de la ciutat murallada destacant-se sobre el marí endolcit per l’oreig del matí o del capvespre en resulta una exhibició, barreja de producció humana i resultats naturals, de fascinació irresistible.

 

Kotor (Montenegro)

Encara avui, pobles i ciutats, paisatge d’interior o litoral dels països que un dia formaren l’estat de Iugoslàvia semblen envoltats d’una aurèola d’enigma, com si es tractés d’un petit univers recòndit, una terra per descobrir i explorar, en ple continent europeu, un continent, que ja es considera prou mastegat com per no prometre, insinuar o fer témer cap sorpresa. De fet, als habitants de Montenegro els resultaria del tot ridícul, sinó impertinent, una afirmació sobre llur país que en considerés exòtic l’aspecte o caràcter. Perquè no tenen cap dubte de la pertinença del país al vell continent. Però, a més, a part de la situació geogràfica, que potser hi ha algun mena d’essència europea?, que potser hi ha alguna cosa que marqui, a mode d’estigma, la mentalitat, la manera de viure… europees?
Si consideréssim, per exemple, a mode de criteri, la implantació històrica de les creences religioses en sòl europeu Montenegro ha quedat ubicada dins dels paràmetres de la religió més difosa en el continent, el cristianisme. Altra cosa seria, ben segur, si parléssim de Bòsnia, país veí de Montenegro.
Montenegro, venint de Croàcia, és un país comprimit per una orografia exagerada. Serralades d’alçada inesperada es desplomen ben bé en la línia de la costa produint un coster revinclat, amb infinitat d’entrades i caps que dilaten molt el desplaçament d’un punt a altre del coster. En una d’aquestes entrades de mar s’hi ha produït una badia dilatada i corbada, plàcida i gairebé estàtica, la Boca de Kotor, a l’extrem final de la qual hi ha la ciutat de Kotor. Arribar-hi per carretera comporta discórrer per un trajecte un xic kafkià, i per un paisatge que té un carés nòrdic centreeuropeu del tot innegable. L’alçada de la serralada costanera clou la badia entre espadats i cingleres fenomenals i el mirall d’aigua només s’arrissa amb discreció per algun ventijol que davalla de les carenes. Hi ha un ferri transbordador al bell mig de la badia, en el punt en què les dues costes oposades arriben a la mínima distància.
Kotor va ser bastida, en l’antiguitat, en un replà amable que fa la costa en acostar-se a l’aigua de la badia, no és un espai massa ample: la ciutat queda de seguida comprimida entre l’aigua i l’estimball que s’enfila sense contemplacions cap amunt.
Un perímetre murallat, en algun sector protegit per un fossat inundat, revela les necessitats militars defensives que va haver d’assumir la ciutat al llarg de la Baixa Edat Mitjana i en temps Moderns. La muralla té un aspecte magnífic, ben conservat i sòlid, i a l’interior del seu perímetre hi ha continguda la major part de la urbanització de Kotor. La cosa que crida més l’atenció és la talla i llargada ciclòpies que la muralla pren en enfilar-se per l’espadat que hi ha al darrere de la ciutat. Enfilar-s’hi seguint el sender empedrat obliga a fer una ascensió d’una dificultat respectable durant una mica més d’una hora. Però en les fortificacions i bastions superiors, la panoràmica que s’hi fa possible és d’una exuberància sensacional, d’èxtasi. Hom domina visualment la meitat interior de la badia, els cims espectaculars que l’envolten, el trànsit mansoi d’embarcacions i la ciutat de Kotor, en primer pla, amb una simfonia urbanística de carrerons i teulades rogenques, velles i noves que acaben per delatar la personalitat històrica de la ciutat.
La mar Adriàtica, amb el seus racons amagats, insospitats, curulls de vida i d’història va ser transitada, visitada i ocupada des de l’Antigor. Al llarg de l’etapa medieval, i al llarg de la costa italiana i de la costa dàlmata (la costa balcànica) s’anaren implantant comunitats que cercaven el seu modus vivendi, així com la seguretat vital. Kotor és un cas entre molts altres dels que fistonegen les dues ribes d’aquesta mar. En direcció cap a Albània i relativament prop de Kotor hi ha les petites ciutats marineres de Budva i, encara una mica més enllà, la deliciosa i minúscula península, tota ella urbanitzada, de Sant Esteve (Sv Stefan). Cap a l’altra banda, cap l’extrem septentrional de l’Adriàtica, hi ha també un seguit de ciutats, aparegudes amb la mateixa voluntat i propòsits que Kotor, com ara la mateixa Dubrovnic. Una línia de ciutats comercials, des de temps immemorials, que culminen amb el projecte històric, urbanístic, militar, comercial i cultural més reeixit que fou i que és la ciutat de Venècia. La ciutat dels canals imposà el seu ordre i estil al llarg de centúries per tots racons del coster adriàtic. Kotor en fou domini durant tota l’època Moderna.
L’interior de la ciutat montenegrina té un caràcter senyorial molt intens: palaus de tota mena i condició palesen les fortunes de les famílies burgeses, que a partir de finals dels segles medievals esdevingueren capdavanteres del comerç marítim de tota la Mediterrània.
Kotor ha estat una ciutat molt castigada, al llarg de la Història, per terratrèmols catastròfics, que han fet de les successives reedificacions un recurs indeclinable. La ciutat montenegrina, però, conserva un regust històric molt pronunciat, aquest fet, afegit a l’espectacularitat de l’entorn immediat i al seu passat d’empori comercial la converteixen en una ciutat de gran caràcter, un aparador històric de gran interès.
Kotor és, realment, una oportunitat per descobrir una ciutat, una gent que per circumstàncies històriques, i també geogràfiques, ha resultat oculta al coneixement o a la curiositat o a l’interès dels propis europeus mediterranis. El seu nom potser ha quedat entelat al costat d’altres amb molta major projecció històrica i, avui, turística, com Dubrovnic i Venècia, que semblen haver dominat el paisatge humà i econòmic i cultural de la mar Adriàtica. És per això que altres ciutats menors, com Kotor, ofereixen un estímul, en gran part insospitat i de molta categoria urbanística i històrica, i una excel·lent oportunitat per conèixer i entendre la costa balcànica d’aquesta mar.

Anuncis