L’avi es va treure la boina negra, destenyida. i es passà la mà per damunt dels cabells procurant un aire displicent. Els tenia curts i d’un blanc mòrbid i tan intens que li transparentaven la pell colrada del cap. La imaginació dels néts, a la vista d’aquella augusta testa, els feia pensar en un dolç cobert a vessar de nata, sota de la qual es descobreix la matèria més consistent del pa de pessic.

“Què voleu que us expliqui ara del tren, pobre de mi, si amb prou feines recordo el que he menjat per dinar!”

Mentre l’avi pronunciava aquelles paraules davant de la nombrosa descendència arraïmada als seus peus, no va poder evitar que se li escapés la lleu ganyota que traïa l’afalagament que sentia, dissimulat sota l’expressió greu del rostre. Moltes vegades,  gent de més edat i de major pes ciutadà que els seus estimats néts l’havien vingut a trobar per demanar i preguntar-li coses sobre el ferrocarril de via estreta amb què havia comptat la ciutat fins feia trenta anys.

Aquesta situació venia donada perquè l’avi havia estat cap  del ferrocarril que unia, anys enrere, la petita ciutat de marina amb la capital de la província. Ara els néts li demanaven no sé què d’un conte que havien de portar a l’escola. Els més grans dels néts aprofitaven per fer-li la gara-gara, sabent que demanaven informació d’una cosa i d’uns moments de la vida de l’avi pels quals aquest a penes podia contenir un irreprimible orgull, tan enorme que es tornava en divertida petulància, esperada i estimada per tota aquella minúscula quitxalla d’ulls esbatanats.

“Vaig pujar per primera vegada al tren quan era més menut que vosaltres i de fet en vaig baixar com el darrer de tots els passatgers. Després d’aquell llarg i desesperançat xiulet de comiat, la locomotora ja no va xiular mai més. Ja ningú mai més a la vila no posà el rellotge a l’hora amb la sortida del comboi.

Digueren que ja no sortia a compte…, que amb prou feines no l’utilitzava  ningú… que era un bossa foradada per on s’escolaven més diners que no n’hi entraven… i què sé jo quantes coses més. Segurament totes eren veritat… És com jo i com els vells, ja no sortim a compte i quan algú  vol dedicar-nos atenció li sembla que se li escola el temps de què disposa. Només quedem per explicar contes a aquells que encara no se’ls ha desvetllat la gasiveria del temps.

Us explicaré, doncs, algunes coses que potser us agradarà de saber. L’estació ha estat aprofitada avui per a la vostra escola. Ara potser reclama els menuts de diferent manera de com ho feia quan hi havia les locomotores fumejant, els pilons immensos de carbó, andanes plenes de saques, paqueteria per transportar i una bullícia intermitent de passatgers: senyors que anaven a la capital, pagesos i pageses que anaven i tornaven del mercat, o famílies senceres que cercaven una tarda de platxèria a les pinedes de la Font Picant.

Tot allò sí que era un reclam delirant per als menuts, que es ficaven als magatzems, malgrat la costant vigilància, i s’embrutaven amb el carbó, s’enfilaven per les saques estibades i es quedaven clavats com estaquirots bocabadats quan sortia o arribava un comboi. Alguns de més atrevits gosaven enfilar-s’hi quan emprenia la marxa. Un d’aquests, més agosarat que els companys de colla, va aconseguir, una vegada, de pujar-hi quan el tren arrancava i la locomotora esbufegava per agafar embranzida. Quan va ser a dalt, no es va veure amb cor de saltar, per la velocitat que ja havia agafat el comboi. No va poder baixar del tren fins a la primera parada, ja a la Vall d’Aro. Des d’allà va haver de tornar a peu per la via. Quan arribà a casa,  va haver d’anar de dret a dormir, ben calent de cul i orelles.

Aquest giny desplegava al voltant seu més humanitat que moltes de les persones que l’utilitzaven. Fins i tot la seva vida va ser calcada d’una vida humana: una efímera existència d’una setantena d’anys, una joventut exuberant i burgesa, una maduresa ferma i, finalment, una decrepitud resignada.

La velocitat, heus aquí la clau de la seva aparició i desaparició, anava a un ritme modestament acomodat a les necessitats del moment. Què us sembla: arribar a Girona, un trajecte d’una quarantena de quilòmetres, tan sols en un parell escàs d’hores! Qui podia demanar més! La capital quedava a pam i toc! Què us sembla poder moure’s a quinze o vint quilòmetres per hora! Poder desplaçar-se quatre o cinc vegades més ràpid que a peu. De fet el tren anava molt més de pressa, però és que les parades en les estacions ocupaven un temps considerable, justament el temps que la gent precisava per pujar-ne i baixar-ne. A Llagostera, la locomotora omplia el ventre de combustible: aigua!, per refer-se de l’esforç realitzat i poder completar l’itinerari.

Heu de saber que hi havia un horari fix per la sortida dels combois, l’horari d’hivern, potser per ser el que més temps es mantenia, era el més conegut de la gent. El primer tren sortia a tres quarts de cinc de la matinada. Era el correu. Feia un trajecte quasi sempre sota la volta estelada del cel. A l’hivern, en les nits de lluna plena, la columna de fum que la locomotora exhalava es tornava fosforescent. Semblava venir d’un altre món. Aquesta activitat nocturna eixamplava el tràfec de la vida de la nostra vila. Sentir des del llit estant el xiulet de sortida,  tan de matinada, excitava la sensació de confort  entre els llençols. Era l’avís que la ciutat començava a reprendre el ritme quotidià.

Aquest tren tan matiner solia ser el comboi que prenien els negociants i fabricants de la ciutat quan els calia desplaçar-se a la capital per enllaçar amb el tren gros cap a Barcelona. Els seus afers i compromisos requerien un horari molt sacrificat.

Un segon comboi sortia a tres quarts de set del matí. Aquest ja era un horari i un trajecte força més popular. L’agafaven també molts de negociants i gent que havia de traslladar-se a Girona: anar al metge o a fer qualsevol gestió  de certa importància.

Després venia el més popular de tots, que era el tren de l’una i vint. Era popular sobretot durant els diumenges i dies de festa, perquè era el més utilitzat per les famílies i colles d’amics per anar a dinar i passar la tarda sota alguna pineda de la Font Picant. Aquest si que era el trajecte concorregut: en qualsevol diumenge el vagons anaven plens a vessar de pares i mares acompanyats de la canalla, amb bosses i cistells on transportaven tots els estris i ingredients necessaris per fer l’arròs a alguna pineda. Entremig de les famílies i criatures que saltaven, xisclaven i esvalotaven hi havia pagesos i pageses que tornaven a la Vall d’Aro després de vendre la collita setmanal al mercat  del diumenge. Portaven unes grans cistelles de vímet, la majoria d’elles ben buides, i les butxaques probablement força plenes.

L’horari de sortida era observat de manera força escrupulosa. Jo mateix donava l’ordre de sortida als combois. Ara bé, aquella ordre no era exactament l’ordre de sortida, perquè, molt sovint, el maquinista, fent cas omís del meu senyal, enlloc de pujar a la locomotora i posar en marxa el comboi, s’acostava impàvid fins al final del tren per tal d’assegurar-se que no quedava cap viatger per embarcar. Si això passava, el maquinista encara cridava: Au vinga!, que sortim, que ens en anem…!

El errors humans varen ser-hi presents unes quantes vegades, la millor manera que hi havia per  afrontar-los eren la resignació i les facècies.

Això es va posar d’evidència aquell matí, amb el tren de tres quarts de set, quan en sentir el senyal des de l’andana, el maquinista va fer xiular la locomotora de manera estentòria, mentre el fogoner omplia de carbó el cremador. El comboi es va posar de seguida en marxa.

El maquinista va veure amb satisfacció que aquell matí la locomotora s’havia deixondit amb nervi i responia de manera ràpida, alegre i decidida al seu comandament, ascendint lleugera pel suau pendís costa amunt cap a Girona. Així ho comentà al fogoner, amb gran satisfacció, orgullós que se sentia pel resultat de la seva feina. En arribar a l’abaixador de Sant Pol, que era a un parell de quilòmetres de la vila, veieren que hi havia dos passatgers que s’esperaven, una mica enravenats per la fresca matinal. El maquinista aturà el comboi per tal que els viatgers pugessin. Al cap d’uns instants, el temps habitual per a aquella operació, el maquinista donà el senyal d’arrencada i va treure el cap per assegurar-se que no quedés ningú per pujar. En fer-ho, s’adonà, amb gran estranyesa, que els dos viatgers s’estaven encara palplantats a l’andana: Que penseu pujar o us hi estareu tot el dia, aquí?, cridà.

On voleu que pugem si no hi ha vagons! contestaren el dos homes.

El fogoner va treure, alarmat, el cap i el maquinista va quedar lívid en comprovar que el comboi que conduïa constava únicament de locomotora i vagó de càrrega. S’havia desenganxat la resta del comboi! Valga’m Déu!

El maquinista va fer marxa enrera i es llançà, a tot tren, costa avall renegant i maleint els ossos del fogoner (que no devia haver enganxat bé el comboi) i de tot aquell que li passava pel cap.

En cosa d’un quart d’hora tornava entrar, reculant, a l’estació de la vila, esperant el pitjor. Però en acostar-se i desembragar la tracció a les bieles, el maquinista i el fogoner s’adonaren d’un espectacle delirant. La resta del comboi estava ben col·locat al punt de sortida i tots els viatgers s’estaven drets a l’andana, jo en mig d’ells traient foc pels queixals. La majoria d’ells, en veure que el tren retornava a l’estació, reculant i amb els seus ocupants traient el cap per cadascun dels laterals de la locomotora, varen esclatar amb sonores rialles fent mofa d’aquella situació tan inversemblant. Els dos homes sense dir paraula i amb posat moix aturaren la locomotora i baixaren apressats  a enganxar la resta del comboi. Vinga tothom amunt, que sortim de seguida! vaig cridar. Els comentaris, les facècies, les rialles i les burles d’aquell trajecte, a dins dels vagons, varen continuar fins a Girona. El maquinista i el fogoner no ho sentien, però intuïen amb una seguretat càustica tot el que passava a la seva esquena. Aquell viatge va ser el més vertiginós que jo he viscut. Les parades a les estacions eren brevíssimes, tant, que amb prou feines em donaven temps per bufar el xiulet de sortida. Però tot va acabar bé. Al vespre d’aquell mateix dia, la vila anava plena a vessar d’aquell succés.

La cosa que quasi sempre em feia badar bona estona era quan pujaven les pageses carregades de cistells plens de vianda, ous i aviram per anar als mercats setmanals de les poblacions que travessàvem. Recordo el cas d’una pagesa a l’baixador de Llambilles que venia de mercat de Girona. La dona es degué atabalar una mica, la qüestió és que carregada amb un parell de grans cistell buits (gràcies a Déu) va baixar del vagó quan el tren encara no estava completament aturat. Calculà malament la velocitat i, en tocar el sòl, va haver de fer uns quants passos precipitats fins que va acabar amorrant-se en terra amb un cistell a cada costat rodolant i escampant arreu el tou de palla que duien al fons. Però el més dramàtic del cas és que, de manera involuntària, va oferir un espectacle a tothom que esperava a l’andana i a tots els viatgers que treien el cap per les finestres del tren: en caure a terra, les llargues i atapeïdes faldilles, seguint la inèrcia de la caiguda, li pujaren amunt fins tapar-li el cap…i al cul… no portava calces. Pobra dona… se’n va anar rabent, mentre algun desaprensiu aprofitava per riure a cor què vols i dir coses que l’avergonyiren encara força més. La veritat és que en aquell moment molts ens vàrem d’haver d’aguantar el riure, però no podíem tirar més llenya al foc”.

L’avi va fer una pausa, mentre encenia una pipa diminuta, amb tota la parsimònia del món, sabedor que ara havia esdevingut el centre d’atenció.

“Veieu aquest fum de la pipa és com el que exhalava la màquina del tren… en més quantitat, és clar. Llàstima que ara els ferrocarrils ja no funcionin amb vapor… Quin espectacle, quina sensació veure com s’acostava el comboi amb la locomotora fressejant amb el so acompassat i les fumarades. Ara l’expel·lia per la dreta, ara per l’esquerra, i a dalt, la magnificència d’una orgullosa columna de fum blanc marcant en l’aire el rumb del comboi. És clar ara tot és més silenciós, net i pràctic… cal reconèixer-ho, ara ja no pot ser com abans… llàstima!

Per ser justos, també us he de dir que de vegades les passàvem força malament, de vegades ens trobàvem amb problemes que requerien molt d’esforç i paciència per a resoldre’ls. Per exemple, sovint ens trobàvem que la locomotora perdia sobtadament velocitat fins que s’aturava lentament. A veure què ha passat ara!. El maquinista baixava de la màquina maleint a tort i a dret. Jo també baixava del tren i… com sempre: hi havia quelcom als rails que feia relliscar les rodes de tracció de la màquina. Solíem trobar-nos en aquesta situació més o menys al mateix lloc: sortint de l’estació de Quart, que fa una mica de pendent. Calia recular un xic i entre el fogoner i jo mateix tirar terra i sorra damunt d’un bon tram dels rails. Quantes vegades vàrem haver de fer aquesta operació! Semblava que hi havia una confabulació precisament els dies de més compromís: com ara aquell dia que tornàvem amb un comboi extraordinari de Girona, atapeït de gent que venia de fires, amb la doble tracció de dues màquines estirant tota l’enorme llargària de molts vagons. Doncs, justament allà mateix es repetí la situació. Els viatgers dels vagons, a aquella hora del vespre, cansats de gresca com tornaven, no estaven pas per gaires condescendències: a veure quan arreglarem aquest tram de via! Alguns cridaven. Voleu que sortim a pitjar el tren? Encara en faríem més via!, responien altres. Després de recular pràcticament fins l’estació de Quart, el comboi prenia la major embranzida que podia i passava per aquell tram de via ple de sorra espetegant, expel·lint i projectant enrere una diabòlica allau de guspires, que els més joves observaven encuriosits i que els més grans no volien mirar per desdeny.

I sabeu que? Només ara, recentment, en la meva vellor i en la meva inexcusable jubilació he sabut la causa d’aquell infame i freqüent enfarfec: Dos xicots de la vila de Quart tenien per esbargiment passar sabó pels rails… ja us podeu imaginar l’efecte devastador que això produïa sobre les rodes motrius de la locomotora. Oh!, i encara s’ho miraven emboscats a poca distància recargolant-se en la seva malifeta. Si els haguéssim hagut!… ja s’haurien recargolat, també!

Si us en podria explicar d’anècdotes, fins a l’alçada d’un campanar! N’he viscudes de tot tipus: algunes d’innocents i gracioses i altres tristes i dramàtiques. D’aquestes, especialment d’una d’elles, en tinc un record que no l’he pogut esborrar mai de la meva memòria: a l’abaixador de Panedes el comboi va escometre un cotxe que es va aturar just en mig de la via… quin desastre! Dos ocupants del vehicle van morir.

També el ferrocarril fou responsable d’uns quants incendis que es produïren als boscos de pinedes que encerclaven les vies: les guspires, a l’estiu, eren altament incendiàries. Fèiem tot el que podíem, fins hi tot transportàvem el nostre propi equip de bombers a dalt d’una vagoneta descoberta enganxada al final del comboi. Quan arribàvem dalt del pendís més costerut, que era el lloc on la locomotora, per causa de l’esforç, expel·lia més guspires, la vagoneta es deixava anar i anava reculant pendent avall per tal d’observar si alguna guspira iniciava un incendi. Quan això passava els treballadors del ferrocarril aturaven la vagoneta i sufocaven l’incendi amb les eines pertinents: escombres de bruc, pales i aixades. Els incendis que varen arribar a estroncar!

També més d’un cop vaig haver de fer la vista grossa amb estudiants, d’una mica més d’edat que vosaltres, que s’amagaven al lavabo d’algun vagó. En arribar a destí, quan els sorprenia, tot eren lamentacions. El pare no m’ha pogut donar els diners, avui…Demà ja li ho pagaré tot junt… i què havies de dir-los…

Una de les moltes situacions que es produïren i que feien que el poble estimés el ferrocarril i el seu servei (al cap i a la fi va ser justament el poble qui fa fer-lo realitat) i que ara seria impossible que es produís, va ser al cop de poc anys de la seva inauguració. Resulta que un grup de senyores de la vila, de casa bona, habillades amb faldilles i vestits folgats i lleugers adequats per fer una passejada campestre, varen decidir, una tarda solellada de setembre, d’anar a berenar a la Font Picant i dedicar-se plàcidament unes quantes hores a buscar quatre pinatells i rovellons.

Dit i fet. Però per ser senyores de la condició que eren, no devien tenir gaire pràctica en això de trescar per camins boscos i dreceres, la qüestió que la tarda se’ls va convertir en un fenomenal embolic campestre. Les senyores es varen anar embolicant i emboscant cada vegada més fins que no varen poder saber on eren. Així passaren les hores i a entrada de fosc es veieren perdudes. La nit va caure indefectiblement damunt d’elles, camina que caminaràs, cap a on? Es veu que al final en mig de la nocturna densitat de les pinedes albiraren una llumeta, s’hi aproparen i es trobaren amb un pastor assegut davant d’una petita foguera gaudint de la lassitud nocturna. El pastor es va deixondir absolutament esverat creient veure un exèrcit de fades nocturnes amb els seus vestits vaporosos estripats i les cares esgarrinxades que se li llançaven al damunt.

L’ensurt del pastor va durar uns segons, perquè de seguida les senyores el posaren al corrent de la situació. Ell, molt abnegadament, les va conduir amb habilitat cap a bon port, és a dir cap a l’estació més propera. No recordo si varen anar a parar a Llagostera o a l’estació de Santa Cristina d’Aro, però ja eren altes hores de la nit. I ara fixeu-vos-hi bé: el cap d’estació es va posar diligentment en contacte telefònic amb l’estació de Sant Feliu, que era d’on les senyores havien sortit, i aquí no va haver-hi cap dubte del que calia fer en una situació com aquella: immediatament varen disposar un comboi extraordinari que va anar a recollir sol·lícitament les senyores i les va tornar sanes i estàlvies. Mitja població les va anar a esperar a l’estació d’arribada.

També es faria ara una cosa així!”

L’avi va aturar la narració per un accés de tos, era per expulsar fum que havia quedar arrecerat en el laberint de cavernes bronquials, un laberint transitat durant molts anys pel fum del carbó del ferrocarril. Va deixar la pipa i va aixecar-se de la butaca per tal d’estirar un xic les cames.

“Sí, bé prou que ho sé” continuà dient “aquestes coses a vosaltres potser ni us escalfen ni us refreden. Però alguna cosa devia escapar-se-nos amb la presència del comboi desplaçant-se d’estació a estació. Us dic això perquè recordo, ja entrats els anys seixanta (la darrera etapa del ferrocarril) que el petit restaurant adossat a la minúscula estació de la Font Picant s’omplia durant els mesos d’estiu d’un nombre considerable d’anglesos i alemanys. Doncs bé, aquests estrangers, davant de l’arribada i sortida del comboi quedaven literalment bocabadats. A la que sentien el xiulet del tren acostant-se a l’estació s’aixecaven rabent de les taules on dinaven i sortien a l’andana a esperar l’arribada del carrilet. Quan el tren arribava davant d’ells, tots aplaudien i no tornaven a taula fins que el tren desapareixia de l’estació. Moltes vegades havia presenciat aquesta inexplicable (estranya, per a nosaltres) situació. Per què aplaudien, i de manera tan espontània? Què hi veien que nosaltres no veiéssim? No crec pas que hi veiessin un giny arcaic convertit en pallassada grotesca. Segur que la seva aprovació venia pel fet de veure una cosa que als seus països tan avançats ja havien deixat enrere i que aquí es convertia en un modest additament a un paisatge tan dolç.

Dissortadament, el carrilet ja no hi és. En aquest cas com en tants d’altres, només ens queda el recurs d’enyorar allò que abans estimaven tant i que ara ja no tenim. Però, què carai! tampoc no podem adormir-nos-hi.

Vosaltres heu de conèixer algunes coses de les d’abans: les suficients per tal que aprofitar-ne els encerts i eludir-ne els errors Potser l’autèntica llàstima és que el nostre carrilet s’hagi enfonsat sense altres raons que els motius econòmics.

Però jo, per totes aquelles muntanyes,  planes i boscos, encara, de vegades, hi sento el xiulet remot del carrilet, que hi ha quedat com una ànima ingràvida, només esperant que, de tant en tant, algú la noti…”