Introducció

L’exploració de la Mediterrània permet, com a cosa singular, abastar a cop d’ull una veritable maqueta, un mostrari molt complet de l’ànima planetària. Podríem dir, gairebé, que si hom té l’oportunitat de passejar-s’hi i ho fa posant-hi una atenció raonable, pot clissar per què aquesta espècie animal, que ha estat batejada amb un nom a mig camí de la vanitat i el sarcasme (homo sapiens sapiens), ha acabat resultant, a escala mundial, allò que és. En la Mediterrània, en aquest reducte mixt i indestriable de mar i terra, bona part de la mentalitat i valors que campen pel planeta, s’hi troben perfectament anunciats, de bon antuvi, com en una profecia indeclinable.

Si resseguíssim amb un retolador fosforescent, sobre un mapa, el contorn de la riba mediterrània, tindríem realçat, visualment, un dels àmbits geogràfics primigenis en què la Humanitat s’ha esforçat més en una cursa de civilització i progrés, però que, malgrat això, malgrat alguns èxits, no ha pogut evitar de produir la opacitat cromàtica de la sospita i del dubte. Perquè la trajectòria d’aquesta cursa posa en relleu no únicament una espessa sopa històrica de grandeses i misèries, contradiccions aquestes que podrien ser assumides amb una mica d’indulgència, sinó que ha acabat posant en evidència que l’esdevenidor de la Humanitat, i el del propi planeta, viu a dispesa d’un passat i un present depredadors.

Crida l’atenció, però, el fet que la Mediterrània no és només aquest contorn de terra ferma que abraça una mar de dimensions discretes, ans és una superfície marina que embolcalla moltes terres emergents. De totes mides i condicions: grans, petites, frondoses, ermes, muntanyoses i planeres…. Són les illes, són petits universos dins d’un univers també minúscul. Per tant, el realçat fosforescent també hauria de destacar, segur, formes sobre l’espai marí.

La insularitat, a la Mediterrània, no és un fenomen simplement físic o geogràfic, no és tan sols una condició material que els seus habitants hagin manejat a través de la Història amb major o menor habilitat i fortuna, és, sobretot, una condició humana, una manera de ser, una realitat més que física, una realitat gairebé metafísica, que ha modelat una autèntica pluralitat d’universos inflamats de personalitat única i específica, amb una tenacitat increïble i una consciència d’aquesta especificitat ventilada sovint amb obstinació i altivesa, tant inexplicables com excepcionals.

 Les illes més grans de la Mediterrània, Sicília, Sardenya…, es diferencien de les més petites, deixant de banda la grandària física (que marca una diferència quantitativa òbvia, innegable), per unes diferències d’ordre qualitatiu. Les illes petites: Malta, Kea… tenen allò que es veu, allò que hom és capaç de percebre des dels primers contactes, són més agraïdes a l’hora de cercar-ne una imatge, una sensació, un record que atorguin coneixement i comprensió general del petit país, que permetin sortir-ne amb la satisfacció o la convicció d’haver tastat el gust del terrer. I no pas perquè hi hagi, precisament, una dimensió física menor a abastar, sinó perquè la complexitat d’elements que arboren l’ànima del país hi és en una mesura més discreta que no pas en el cas d’illes grans, cosa que és el mateix que dir que aquesta complexitat d’elements en el cas d’illes menors, per gust o amb disgust, ha acabat  harmonitzant les seves necessitats i condicions a les de l’entorn natural.

A les illes grans, doncs, aquesta darrera circumstància queda, de manera gairebé invariable, postergada a una posició secundària: l’ànima del país està més ocupada en la trajectòria de les pròpies condicions socials i culturals produïdes al pas del temps en l’interior dels seus límits geogràfics. Però uns límits que any, rere any, segle rere segle, acaben esdevenint, sovint, límits impermeables per al nouvingut o visitant esporàdic. És a dir, que una major presència de ciutadans produeix de manera indefectible realitats humanes qualitativament diverses i més complexes. És per això que  les illes amb agrupaments humans importants es tornen més complexes, més impenetrables, de qualificació més precària i hipotètica, però al mateix temps el mostrari humà que guarden s’hi fa més ric, multiforme i inabastable

Aquesta diversitat que s’inicia en els dominis de la quantitat, assoleix, a partir d’una magnitud determinada, cotes qualitatives impredictibles. Per això la imatge, el record o l’explicació d’una illa gran és molt més complex i difícil d’arrodonir que el d’una illa petita.

Qui vulgui passejar-se pels carrers de Sàsser o Càller de Sardenya, pels carrers de Réthimno o Heràclion de Creta, pels carrers de Ajacciu o Bàstia de Còrsega, pels de Palerm, Messina o Catània de Sicília…, veurà que captar i entendre el tarannà dels seus habitants, assaborir l’aspecte general de l’illa o emportar-se’n un record que evoqui la globalitat del país comporta una molt més complexa i difícil realització que no fer tot això a ciutats o viles d’illes petites o minúscules: Santorini, Formentera, Kea o Malta.

La raó està en el fet que en aquestes illes la realitat de la vida social i cultural no s’ha pogut allunyar tant, al llarg d’anys i segles, del pes indeclinable que té el medi natural damunt dels seus ocupants. La presència d’una concentració humana reduïda no permet apartar l’esguard de les exigències del medi físic i natural del lloc, no permet l’aparició de parèntesis o oasis regulars i habituals de vida social o cultural que distanciïn els pobladors del seu medi físic. Per això en aquestes illes menudes, allò que hi hagi per mostrar o oferir al visitant és quelcom d’absorció molt més ràpida, més simple i agraïda, més assequible.

Kea

És la primera cíclada, la primera de les illes Cíclades, que hom troba navegant des de la península de l’Àtica cap a aquest arxipèlag.

Kea té un relleu recargolat, no hi ha un pam de pla en tota l’illa, llevat d’alguna petita depressió arran de coster o de les terrasses escarransides que el illencs hi han anat organitzant al llarg de mil·lennis. És un tros de terra no pas massa decisiu en la seducció que les Cíclades irradien en el pla turístic. Algunes guies benintencionades ja avisen que la proximitat de terra ferma i, sobretot, del port de Lavrion, a una hora de navegació amb ferri empiocat, és una destinació força freqüent, els diumenges i dies de festa, per als atenesos necessitats de passar unes poques hores de platxèria, a còpia de solellades i remullades. Ara bé, anar a Kea des de Lavrion té un al·licient que pocs altres rumbs mariners tenen: el vaixell desfila molt a prop d’una baluerna arquitectònica de les de major prestigi que hom pot trobar per la Mediterrània: el temple de Súnion. La gràcia de les restes del temple dedicat a Posidó que, ultra la seva dedicació sagrada, servia també de referència, de senya marítima (potser de far, a les nits), per a la navegació enmig de l’impredictible mar Egeu.

Però el mèrit de Kea és precisament aquest, que no és de les Cíclades més renomenades. Això permet que el visitant s’endugui de l’illa una imatge remarcable, perquè és veritat que en alguns punts dels llogarrets de Korissia i Ioulis (Chora) hi ha una decidida orientació comercial i turística, a l’espera del foraster, però hi és en una dosi tan equilibrada que hom pot gairebé prescindir-ne, sense, en fer això, girar l’esquena a tot allò que de prosaic pogués tenir l’illa.

Com totes les Cíclades, Kea ha tingut una història una mica turmentada, una història molt dilatada d’ocupacions i assentaments, encara que es tracta d’ocupacions, en alguns casos, amb un interès no pas massa viu. Podríem dir que, a voltes, l’illa ha estat ocupada fins i tot amb desinterès. Potser perquè està relativament a prop de terra ferma, afegint-hi una orografia que no deu permetre un aprofitament gaire rendible del sòl i que obliga que el trànsit, rodat o amb animals, tingui una complicació i incomoditat que es fan paleses, només d’arribar-hi.

A les acaballes de l’Imperi Bizantí, al segle XIII, Venècia se n’emparà ocupant-la i desocupant-la en funció d’anades i tornades de pirates, catalans i turcs. La Gran Companyia Catalana d’Orient, de pas cap a Constantinoble, va aprofitar l’avinentesa de la proximitat del rumb per desembarcar-hi, el 1303, i, tot de passada, efectuar-hi un saqueig ràpid i profund, que encara avui, a alguns historiadors de l’illa o de fora, els paga la pena de recordar.

En acostar-s’hi, venint del Pireu o de Lavrion, el relleu abonyegat que la illa ofereix és una clara introducció visual del que la visita donarà de sí.

En èpoques de pluges abundants i de temperatures contingudes, els turons petris queden, tots ells coberts d’un borrissol verd que els atorga una dolça aparença i que deixen per als solsticis la versió més crua del paisatge de Kea. A l’estiu l’esplendor de la llum solar, inclement i abassegadora, encén l’herbei del turons d’ocre complet, una realitat monocroma que amara i satura qualsevol impressió general de l’illa.

En aquestes condicions, l’interès cromàtic apareix, de fet, en els pobles. Per dir-ho directament, en el poble: Ioulis ( també dit Chora). Les cases de parets encalcinades i la teula envermellida reviscolen el cromatisme de l’illa.

De fet, a Kea, l’arquitectura dels habitatges reflecteix amb claredat la situació d’aquest petit país entre la península àtica i les Cíclades. Ja s’hi pot admetre, sense embuts, la presència de l’arquitectura ciclàdica, però els teulats acolorits i l’absència de teulats organitzats com a recollidors d’aigua de pluja no autoritzen una identificació total amb l’estètica arquitectònica de les illes germanes. Ara, els carrers i els volums dels habitatges juguen amb el terrer i pugen i baixen amb graons empedrats i de cantons realçats per la blancor de pinzellades de calç.

Els vaixells amarren al llogarret costaner de Koríssia (també s’anomena Livadi), amagat en un racó d’una badia gairebé circular. Koríssia fa de punt d’entrada a l’illa, de fet és l´única porta d’entrada amb certes facilitats d’accés. La badia va ser, durant molts anys, catau de pirates. Segurament, llevat de breus moments, els pirates s’hi ajocaren durant segles i segles, no només en època de domini venecià o turc. La proximitat de terra ferma permetia que entre ella i l’Àtica el trànsit de vaixells fos sempre considerable, per la qual cosa Koríssia va esdevenir un lloc de guaita i refugi molt rendible per a l’assalt del trànsit marítim, tant en èpoques de rem i vela, com en les primeres motoritzacions de la navegació, i tant en relació a barques de pesca com a vaixells de càrrega comercial.

L’entrada gairebé circular en la badia de Koríssia té l’encís esperat ( com se sol esperar en les entrades dels ports de totes les Cíclades) d’una filera de cases al llarg del moll, on amarren ferris, iots, i tota altra classe d’embarcació. Domina l’entrada de la badia una església, d’aquelles profundament hel·lèniques, blanques i marineres, i un petit cementiri, bastit a una mica d’alçada, que segur que hauria fet les delícies de Paul Valéry. Koríssia és el punt de l’illa més declaradament encarat al turisme, però més enllà del seu carrer ple de restaurants, agències de viatges marítims, algun hotel, cases amb domatia en oferta i quatre comerços reduïts, alguna banca…, la voluntat turística no va gaire més enllà d’aquí.  Koríssia ha llegat a la posteritat una de les més famoses estàtues de la Grècia antiga, de l’època arcaica. És l’estàtua del Kouros, de mirada marmòria, com el material de què està fet i el posat una mica rígid, que li atorga, sens dubte, un caràcter enigmàtic.

Des de Koríssia, o Livadi, hom pot desplaçar-se a diversos llocs costaners a gaudir dels quatre vessants o comals amb què compta l’illa (i per tant amb minúscules depressions aplanades, prop del mar, de la platja): Vourkari, Otzias, Pisses, per dir els més concorreguts. Però, ben segur, el racó amb més caràcter de l’illa és la seva capital Chora (o Ioulis).

Chora és a l’interior, en el centre de la part més ampla del territori. Chora és un llogarret de secà, és clar, perquè a més de ser a l’interior, els seus recursos hídrics no permeten gaire conreu més que fruites de secà i oliveres, llevat de mig temps que, a la primavera, les hortes hi solen proliferar.

Per arribar a Ioulis, cal enfilar-se per la carretera que, de revolt en revolt, va guanyant alçada i panoràmica sobre la part central de l’illa. En la llunyania hom divisa la lluïssor rutilant de l’Egeu, amb esteles efímeres ara aquí, ara allà de tot tipus d’embarcacions.

Hi ha diverses coses de gran interès en aquesta població. Una d’elles, potser la més pintoresca –i també feixuga- és fer un recorregut pels carrerons laberíntics que pugen i baixen entre les cases. És un recorregut que requereix voluntat, perquè el terra no és gens planer, sinó que és un continu de graons de diverses mides i condicions, amb replans i recargolaments, que fan panteixar i bufar força. Ara, a terra, els graons, bastits amb grans llambordes fosques pel mineral que contenen i pel trànsit centenari que han suportat, estan vorejades per línees amples encalcinades que escampen, com una teranyina, la blancor dels murs i de les parets de les cases. La blancor rutilant de l’arquitectura popular ciclàdica ja és aquí omnipresent. Portes obertes, cortines de tons descolorits, deixen sentir converses domèstiques i fresses de cuina de regust humil, pur i contundent com el color blanc del carreró. La vida que deuen acollir aquests habitatges ha d’haver-se acomodat, després de segles i més segles, a una existència molt allunyada del tràfec espasmòdic de petites i grans ciutats de la terra ferma propera. Alguns marrecs xisclen des de l’interior o des de l’eixida posterior d’alguna d’aquestes casetes. La mare profereix una mecànica crida al seny mentre va sofregint quelcom en la paella.  L’olor que arriba fins al carrer i l’inconfusible crepitació de l’oli a l’atuell afavoreixen especulacions en què el tarannà humà s’hi mostra en sàvia fusió amb la terra que l’acull, usant les coses que aquesta li ha ofert des de temps immemorials, aprofitant-les amb dosis combinades de resignació i ciència fent-les útils, belles i inevitables. L’olor de la gastronomia autòctona n’és una constatació i una mostra de molt d’encís.

 Els “kalimera” i els “geià sas” i altres fórmules de comunicació personal i de relació civilitzada, directa i àgil, acompanyen les pujades i baixades kafkianes pels carrerons. La vila es torna silenciosa, íntima i estranya, perquè la densitat i proximitat de les ànimes que l’ocupen la fan així, tal com es pot corroborar en la plaça major, en què quatre taules d’un cafè, sota d’un parell de plàtans gegantins, acull uns quants homes que comparteixen en silenci la frescor sota l’arbre i la perspectiva sobre el coster, passegen la mirada cap aquí i cap allà, mentre voltegen la cullereta dins de la xicra, amb algun llenguatge que resulta indesxifrable per al nouvingut, però que els fa compartir quelcom que encara assaboreixen i que per a ells és tot allò que poden voler i estimar: la seva mar, allunyada, el coster revinclat, potser.

Des de la plaça major, carrerons empedrats, idonis per al pas antic i reposat de gent i rucs, surten en totes direccions. És que Ioulis/Chora ocupa gairebé el centre geomètric de l’illa. La plaça està presidida pel l’ajuntament. És un edifici de façana neoclàssica, bastida a inicis de segle XX, que sobta a força quan hom arriba a la plaça, perquè contrasta de manera considerable amb els habitatges de factura popular que envolten tot l’espai. Ara, tot això s’hi produeix amb molta discreció, gairebé a frec d’una delicadesa amb prou feines perceptible, que fa d’aquest aiguabarreig arquitectònic una impuls espontani, instintiu.

Des d’aquí hom pot desplaçar-se fins a l’extrem nordoriental de la vila, assentat sobre un esperó que un dia, abans que Venècia hi emplacés una fortificació, contenia, en l’antiguitat clàssica, la part més solemne i sagrada de la capital: l’acròpoli, avui, però, és el kastro.

Aquí, que resulta un balcó de panoràmica impressionant sobre la meitat septentrional de l’illa, hi fou bastit, a finals de segle XIII una fortificació que tenia com a objectiu, a més de consolidar l’ocupació veneciana de l’illa, controlar i rebutjar les incursions pirates, que durant segles assolaren tota la mar Egea. De fet, pel que fa al pas de la flota de la Gran Companyia Catalana d’Orient, l’objectiu o propòsit no va reixir.

Una visita al turó del kastro no permet fer-se cap idea de les característiques que tenia ni, molt menys albirar o intuir el traçat de l’antiga polis o de l’acròpoli. Les edificacions posteriors ho fan impossible gairebé del tot, llevat d’alguns trams de paret de carreus datats en l’antiguitat.

És més aconsellable intentar enfilar-se pels carrers oposats de la vila i, en arribar a una certa alçada contemplar l’esperó del kastro per, a cop d’ull, amb el teló de fons de la part meridional de l’illa i el glauc marí més enllà, poder entendre la necessitat de l’ocupació d’aquest espai tant en època antiga com moderna.

Des de la plaça major hom pot iniciar passejades gairebé en qualsevol direcció. Una de les més usuals, perquè la seva destinació està indicada per diversos rètols, és arribar fins a l’enigmàtica estàtua del lleó ajagut. Es tracta d’una de les especialitats del patrimoni històric de Kea: en una raconada del sender que duu cap a llevant hi ha la imponent pedra tallada en forma de lleó ajagut o estirat sobre un costat. És un enorme pedrot de color terrós, la mateixa tonalitat fatigada d’aquest tros de món, Què hi fa aquest lleó ajagut en una de les tantes terrasses del país? La datació de l’escultura té la mateixa cronologia que el kouros  de Koríssia o Livadi: són ambdós d’època arcaica. El lleó té una cara reptiliana i una expressió rígida, una mena de somrís glacial, d’expressió incerta, una mica tensa. La seva funció és avui pura especulació, perquè està tota ella amarada d’antigor impenetrable.

Acostar-se al lleó es fa seguint un sender empedrat, ample i força còmode, vorejat per alguna minúscula església encalcinada. Moreres i oliverars, discorren entre el pendís esglaonat que baixa de les carenes més esventades fins a les petites depressions que s’allargassen cap al coster. La passejada ofereix l’ocasió de topar amb algun pagès muntat en ruc, que saluda enriolat, mentre es ben col·loca el barret de gairell i se gira cap als visitants per sortir afavorit en la fotografia que aquests es disposen a realitzar. El ruc camina amb resignació, afermant els unglots ferrats a les llambordes irregulars per suportar amb seguretat el pes del pagès panxut que tragina damunt del llom.

En sortir, però, de la plaça major, hom ha de passar per la part baixa d’un dels petits veïnats de Chora, avui ja adossats del tot a la capital illenca. El veïnat o barri de Messada té una disposició urbanística que és la quintaessència de l’urbanisme ciclàdic, aquell conjunt d’habitatges, arraulits els uns amb els altres enfilant-se costa amunt amb els carrerons estrets i esgraonats duent de porta a porta, de replà a replà, de panoràmica a panoràmica, de perspectiva a perspectiva. És sobretot en aquest veïnat, des dels seu carrerons més enlairats, on es manifesta amb tota la seva esplendor, la forma urbanística de Ioulis/Chora. La seva forma de proa d’embarcació, enlairant-se amb la prominència del kastro constitueix una imatge de gran categoria paisatgística i estimula el recurs a un bell ideal (que potser és il·lusió, de realització impossible, si més no en un futur a mig termini), que és el de la sàvia adaptació de l’urbanisme a l’entorn, fent que la implantació d’aquell no comporti la minva o la devaluació d’aquest.

Hi ha un racó de Ioulis, que no és altra cosa que l’espai que un dia ocupava l’àgora de l’antiga vila, que té una singularitat perceptible de manera immediata, ja que resulta ser l’accés a Ioulis, allà on l’autobús que puja de Livadi/Koríssia lliura la càrrega de passatgers. Des d’aquesta plaça hom pot accedir a l’interior de la població. Però aquest accés proclama la seva funció sense equívocs: un estret carreró porta cap a l’interior de la vila, una amplada d’un metre i mig o dos ja deixa ben clar que els vehicles hi tenen una accés i circulació molt restringits. Algunes camionetes estretes, de venda ambulant de fruita, hi poden circular, però la distància màxima no va més lluny de la plaça major. Allà la furgoneta, de manera assídua, acosta la fruita al cor de la població, mentre el conductor/venedor alterna la venda amb una mica de xefla, amb els quatre diletants, que xarrupen el cafè de les xicres sota els plàtans.

Una de les coses que salvaguarda l’illa de Kea és, sense cap mena de dubte, tenir una xarxa de carreteres poc adequades per a un trànsit ràpid, fàcil i còmode. És a dir, que hi ha poca carretera adaptada als estàndards europeus de bona carretera. Només n’hi ha un parell d’asfaltades, amb un traçat que segueix, resignat, les sinuositats naturals del terrer i no sembla, ara per ara, que hi hagi intenció de canviar gaire la situació. Ara, això posa d’evidència que Kea no és una destinació turística i, en conseqüència, els naturals del país no han sabut o no han volgut pujar al tren compulsiu del creixement econòmic, aquella mena de creixement (qui sap si n’hi ha alguna d’altra) que supedita la fesomia sencera del país i de la població al guany per al guany, cosa aquesta que és assumida de manera indiscutida en tants i tants llocs de la Mediterrània. A Kea, en aquesta circumstància, la implantació del turisme de temporada i els seus fidels aliats com l’urbanisme d’hotels i comerços o la proliferació de discoteques i bars es troba un nivell de contenció que no resulta fàcil de detectar-lo en altres llocs. Quina repercussió deu tenir això en les expectatives de millora econòmica o d’estàndards de vida de la població jove del lloc? És clar que per a la població d’edat madura i de tercera edat, l’assossegament permanent de la vida social i econòmica de l’illa convida a un tipus de vida plaent i relaxat, cosa que sol ser ben assumida per a aquelles edats, però quines perspectiva hi troba el jovent? Per a un visitant que no segueixi les pautes dels viatges de consum, a Kea hi trobarà molt de regust de terra antiga destil·lat en les pautes dels illencs, hi trobarà un caràcter i tarannà atents i receptius quan la persona s’està asseguda a la taula d’algun cafè. En altres llocs, pel carrer potser, una atmosfera de retraïment sembla la pauta més estesa entre els nadius de Kea. Tot això i altres coses poden ser corroborades trepitjant les pistes i senders, les llambordes dels carrerons i les esventades carenes, on encara hi persisteix algun molí, que porten d’una banda a l’altra de l’illa.

L’Alguer i altres racons de Sardenya

 Sardenya, que és una de les illes grans de la Mediterrània li passa, com segurament a Còrsega, que és tracta d’un país una mica oblidat, o, almenys, un tros de terra que, fins fa poc, no ha desvetllat l’atenció de les terres continentals que l’envolten, llevat potser, és clar, d’Itàlia que en té la possessió.

Sardenya, com Còrsega, és un país autojustificat. És a dir, que la seva vida social i cultural obeeix a consignes pròpies. Es tracta, a més, d’un país de característiques paisatgístiques molt pronunciades. Segurament que no compta amb boscúries i masses forestals tan prominents com la seva veïna septentrional, Còrsega, però tant les planes com turons i muntanyes demostren que la gent, l’home, s’hi dedica. Es dedica i s’ha dedicat al terrer i, per tant, al paisatge i, inevitablement, a la seva transformació i d’acord amb la voluntat d’ús.

Ara, hi ha zones de l’illa, per expressa voluntat dels seus habitants, que són, encara, verges, si això de la virginitat paisatgística no és ja avui pura falòrnia. Almenys són paisatges poc tocats. Des de l’Alguer cap al sud, per exemple, seguint la costa, el pendís muntanyenc deixa caure sobre la mar un serrell vegetal d’una esplendor i exuberància difícils de trobar en altres racons d’aquesta mar. Es tracta d’una costa de categoria èpica remarcable, en què l’orografia i l’ambient hi han permès, al llarg de mil·lennis, l’arrelament de tota mena de vegetació arbustiva, des de la més cepada, compacta i aromàtica arran de mar: farigoles de tonalitat cromàtica variada, romaní i  la màquia del llentiscle, com a Còrsega, fins als arbustos més aeris i de capçada irregular: bruc, arboç i també espígols de tija llarga que escampen fragàncies i atrauen abelles i avespes. Però allò que més desperta l’atenció és que des de l’Alguer fins a Bosa, en un trajecte de gairebé cinquanta kilòmetres i dos d’ample, la petjada humana, a part de la carretera, és gairebé imperceptible. Una franja de dos kilòmetres d’amplada del rompent de les ones fins a l’interior és una mesura que l’administració del país ha volgut establir i assegurar perquè la naturalesa hi faci la seva, tal com hi ha fet des de sempre. La mesura és força insòlita i inesperada perquè pel que  fa a espais de gran valor paisatgístic, la seva rendibilitat econòmica és una temptació irresistible. I tal com es pot constatar sense gaires dificultats arreu de la Mediterrània, a l’hora de decidir, la rendibilitat econòmica no admet discussions com a criteri dominant. Ara, aquí i en aquest lloc, no ha estat així. O sí, que també ho ha estat? Únicament que l’opció escollida ha tingut en compte els terminis i la duració d’aquesta rendibilitat?

La proximitat de Bosa, i a tocar Bosa Marina, petits centres urbans dipositen una pinzellada de luxe,  hi posen unes formes i colors que enalteixen la vàlua d’aquest espai costaner tan preservat.

Bosa és per aturar-s’hi. Bosa havia estat a inicis del primer mil·lenni una fundació fenícia. Aquesta ètnia antiga va establir moltes fundacions en sòl sard. Els contactes i compromisos amb la població autòctona no varen acabar d’anar prou bé i amb l’ajuda d’uns o d’altres, Sardenya va anar passant d’una mà a l’altra fins a esdevenir, a l’Època Antiga, com a província de l’Imperi Romà. El riu Temo, al tram final del qual hi havia establerta la fundació fenícia, reunia les condicions idònies per a les accions colonitzadores pels pobles més avançats en la primera meitat del primer mil·lenni abans de crist: grecs i fenicis. L’arribada del curs del riu a la platja ampla va precedida per un tram de gran amplària en què el cabal s’ensonya, es torna mandrós i molt estàtic i permet, a part d’una navegació molt còmoda en ambdues direccions, que la vila exhali una fascinació extraordinària. La riba dreta del Temo acull un filera d’edificis pintats de color pastel. El reflex del cromatisme dolç d’aquesta pantalla d’habitatges sobre la placidesa del riu produeix un conjuntura plàstica d’alta volada estètica. Passejar-se per la riba oposada contemplant l’estampa de les parets reflectint-se en el riu suscita tota mena d’especulacions, sense conclusió definitiva, sobre la capacitat humana de produir accions i objectes de categoria estètica.

El progressisme en la disciplina estètica s’acontenta, per tal d’evitar incórrer en postulats metafísics, d’admetre que el sentiment de bellesa o de goig estètic és allò que produeix el nostre cervell davant de certs estímuls, però que en el fons es tracta d’una atribució, d’una projecció que fem nosaltres sobre conjunts d’estímuls del nostre medi. La bellesa o els sentiments estètics són únicament realitats internes sense cap altre correlat extern que no sigui una munió d’estímuls físics que nosaltres mateixos ordenem seguint certs principis o criteris. Y per què hom no podria pensar que la dimensió estètica sigui un nivell, un registre de la pròpia realitat física?, un registre que només nosaltres seriem capaços de percebre. I que per això ens emocionem no davant d’un conjunt d’estímuls físics, sinó per un contingut que aquests estímuls expressen? Si això anés d’aquesta manera voldria dir que la realitat que ens envolta és quelcom d’una complexitat encara superior de la que sabem que té. Però, en definitiva, aquí hi hauria una diferència qualitativa fonamental entre la nostra espècie i altres animals (val més no dir “tots els altres animals”, per si algun dia hem de rectificar una afirmació que hauria resultat tan falsa com pretenciosa).

Bosa, doncs, ofereix aquesta dimensió que tothom que vulgui pot assaborir a cor què vols, cor què desitges. La fusió entre elements estètics de factura humans i els de factura natural fan de Bosa un racó sard exclusiu.

A poca distància, a Bosa Marina, queda dempeus un vestigi d’un altre poble que trobà indicada la seva presència a Sardenya: la torre catalanoaragonesa.

Agafant la ciutat de L’Alguer com a centre geogràfic i en un punt oposat a Bosa, hi ha l’església de la Santíssima Trinitat de Saccargia. Un temple que atorga  prestigi a tota l’illa.

La Santíssima Trinitat és un temple d’un romànic avançat, tant pel que fa a l’estructura del conjunt de l’edifici amb volums afegits a partir del segle XII, com per la profusió d’elements decoratius. El campanar té una factura estricta, delicada i efectiva. La nota més destacable de l’edifici és la successió de bandes de material verd i bandes de color blanc. L’efecte és sorprenent, tot i que recorda algunes realitzacions religioses de la Toscana, amb arcuacions del campanar i de l’absis d’influència més antiga. La proximitat de la carretera que va des de Sàsser a Òlbia li resta, ben segur, part de la transcendència que devia encomanar als visitants de segles anteriors. Perquè hom pot imaginar-se la insospitada presència cromàtica d’aquest temple en mig d’un silenci espès, tel·lúric, crònic, amb evasions efímeres a voluntat dels capricis de l’oreig o de les matines i vespres cantades per la comunitat de monjos que  ocupava el monestir adossat al temple, anys enrere, del qual avui només queden escassos vestigis entre l’herba compacta que envolta el temple.

A més d’un centenar de kilòmetres, en direcció nordest, a la punta més septentrional de Sardenya hi ha el Capo Testa. El cap mira i apunta cap a la costa corsa. Entre ambdues illes hi ha l’estret de Bonifaziu, un punt geogràfic ple d’Història, potser caldria dir “ple de drames de la Història”, una col·lecció de fets que han tenyit aquest pas marí de convulsions i tragèdies des de la remota Antiguitat fins gairebé als nostres dies: naufragis militars, ràtzies de pirates, intercanvis de pobladors, refugiats de la vendetta corsa… recollides algunes d’elles en els escrits de Prosper Mérimée…

El cap Testa, és un agombolament d’enormes pedrots de granit que han arribat a adoptar formes fantàstiques i inesperades modelades pels capricis de la meteorologia. I és que aquí, com també a l’altre costat del litoral, a Bonifaziu, a la costa corsa, la inclemència meteorològica imposa la seva autoritat desfermant vents, congriant tempestes i marors terribles que fan d’aquest estret un lloc de precaucions indeclinables a l’hora de voler travessar-lo. L’escull, sovint insalvable, que l’estret de Bonifaziu constitueix per a les dues illes germanes, queda palès en el fet que Sardenya i Còrsega essent dues illes properes, han acabat produint dues cultures, semblants en algunes coses, però amb grans diferències entre elles. Una prova palmària d’aquestes diferències n’és l’existència de llengües diferents en cada illa. De fet, per ser més estrictes, tant a Còrsega com a Sardenya hi ha, en cadascuna, més d’una llengua, però si atenguéssim al fet del cors i del sard com a llengües més lligades a aquestes illes, s’ha de reconèixer que es tracta de dues llengües força exclusives amb moltes diferències entre elles. Cosa que sembla demostrar que els contactes entre les respectives poblacions autòctones han d’haver estat més aviat escassos.

El far de Capo Testa i el de Bonifaziu es fan l’ullet a entrada de fosc fins que es fa clar.

Per saludar-se o per recordar-se l’un a l’altre que, per evitar ensurts, val més que cadascun s’estigui a casa seva. Però, sigui com sigui, quedar-se una estona en algun redós recargolat del Capo Testa, a entrada de fosc, albirant en la  llunyania la verticalitat ciclòpia de la costa corsa, permet sospesar la càrrega tràgica que la Història ha dipositat en aquest racó central de la Mediterrània

A la punta nordoccidental del país sard hi ha el Capo Caccia, que resulta un mirador de primera categoria sobre el coster occidental de l’Alguer. Aquest cap ofereix un considerable ventall de coses interessants, l’una, paisatgístic: a banda i banda de l’istme que uneix el cap de forma peninsular amb l’interior de l’illa, hi ha l’opció de prendre vistes sobre un Mediterrani profund, recòndit, un xic solitari i poc accessible com el de la seva zona central. Els rompents de les roques encinten amb refulgència les tonalitats blaves que pugen pel talús abissal. La densitat dels elements naturals atorguen, aquí, una estampa de la Mediterrània una mica diferent de la que hom pot obtenir en la costa i en les endolcides platges de les terres continentals que circumden aquesta mar tan usada i recorreguda. Les envestides de l’aigua sobre el roquissar descarreguen una potència i produeixen erosions de tal embranzida, que fan pensar, més aviat, en latituds oceàniques septentrionals, en què la dolçor del coster mediterrani hi és difícil de detectar.

Una altra cosa interessant del Capo Caccia és la Grotta di Nettuno. Una anfractuositat habilitada de manera enginyosa per al rendiment turísticocomercial, que fa les delícies dels afeccionats a l’espeleologia sense riscs ni dificultats, però que ofereix,  sens dubte,  resultats espectaculars.

La tercera cosa és la possibilitat de contemplar paisatges que aporten comprensió visual de fets de la Història. Des del Capo Caccia, mirant cap a llevant, hom pot visualitzar en la llunyania el perfil delicat de l’Alguer. Aquesta ciutat i el Capo Caccia estan separats per dues amples badies. La més propera de la ciutat sardo-catalana és ampla i regular, la Rada di Alghero. Però la més propera al cap Caccia és estirada i penetra terra endins, molt protegida de ponentades i llevantades. És el Porto Conte.

Aquesta badia, el segle XIV, va ser el lloc d’arribada de l’esquadra catalanoaragonesa, que arribava a Sardenya amb l’expeditiva intenció de buidar de gent la vila sarda de l’Alguer i, a mode de recanvi, consolidar-hi l’assentament de gent de Barcelona, disposada a fer de la vila una estació d’avançada de l’expansió catalana cap a la Mediterrània oriental. El fill de Jaume II, Alfons el Benigne, encarregat pel seu pare, hagué de contrarestar els progressos de genovesos i pisans que maldaven per esdevenir àrbitre i jutge de les aigües occidentals de la Mediterrània. Per això Barcelona degué proclamar la seva puixança ocupant l’aleshores centre neuràlgic de la mar: Sardenya, controlada en aquells moments per pisans i genovesos. El juny del 1323, doncs, Alfons el Benigne, inicià l’onada d’ocupació sarda endegada pel casal català. Fet que, tot i que va acabar abastant el conjunt del territori insular, no va suposar mai un àpat de digestió plàcida per a la corona catalanoaragonesa, ni els pisans ni els genovesos varen renunciar-hi del tot, però, a més, la pròpia població sarda, sempre agitada i probablement vexada pel jou català, no ho posava gens fàcil. El fet és que un dia de desembre de 1354, Pere el Cerimoniós, va haver de desembarcar, un altre cop, tot el pes bèl·lic de la esquadra catalana, per silenciar les respostes hostils dels sards de L’Alguer. El rei Pere, disposat a tallar de soca-rel les displicències alguereses, avarà les naus, galeres i navil·lis a la badia arrecerada del Port del Comte. Des d’aquí, per terra es llançà sobre L’Alguer, tal com s’ha indicat més amunt.

A la vila de L’Alguer, hom pot escrutar els resultats de la decisió de la corona del casal barceloní: la persistència de la llengua catalana a diversos punts de Sardenya, dels quals L’Alguer n’esdevé la mostra més important. El català present a L’Alguer compta amb la divisa més senyalada de la llengua catalana, que no és altra cosa que una capacitat prodigiosa de resistència, malgrat arrossegar un teixit lèxic i gramatical farcits d’esvorancs descomunals, solcat per barbarismes de tota mena i procedència, que el registre col·loquial articula sense complexos, però que, un segle rere altre segle, van diluint la llengua catalana en el domini lingüístic de les seves veïnes, fins que, en un avenir, que no pot ser gaire llunyà, ha d’acabar fonent-s’hi i, en definitiva, quedant relegada únicament al record. L’italià a L’Alguer, el francès a la Catalunya Nord, el castellà a València i a la pròpia Catalunya, han d’acabar absorbint dins del seu cos lingüístic la llengua catalana, procés que, ara per ara, sembla conseqüència necessària i ineludible de les evolucions actuals propulsades pel seu veritable ús quotidià. A mesura que la influència primer catalanoaragonesa i després hispànica va anar afluixant l’embranzida i  Sardenya fou ocupada per francesos i italians, L’Alguer va esdevenir una bossa lingüística excepcional, un racó deixat de la mà de Déu, en què els seu pobladors, vinguts un dia del Principat de Catalunya, oblidaren no solament la procedència primigènia sinó que també perderen tota referència idiomàtica en relació a altres llocs. La llengua que varen anar parlant els algueresos, farcida  cada cop més de lèxic, fonètiques i morfologies sarda i italiana, es tancà sobre si mateixa i acabà amb una autopercepció de llengua diferenciada, d’etimologia insospitada i d’origen desconegut que es transmeté de generació en generació, acompanyada, segurament d’una consciència de rara avis.

Formentera

Earth stream and tree encircled by sea                                                                 Waves swep the sand from my islands    (Fripp, Sinfield)

Entre els anys 1969 i 1970 Peter Sinfeld havia escrit per a King Crimson, en plena efervescència psicodèlica i del pop progressiu i simfònic, els textos de les cançons que la banda musical britànica agrupava en un nou disc dedicat a les Pitiüses, a Formentera, amb tota probabilitat. Els impulsors i gestors de la contracultura, en aquells anys, havien ubicat a Eivissa i a Formentera uns efímers santuaris de proclames i dogmes difosos arreu, actituds i reaccions juvenils que, malgrat estar lluny de vel·leïtats antisistema, promovien la radical convicció de pensar que potser les coses podrien fer-se d’altra manera. Cannabis i altres estris foren mitjans, excuses i oportunitats habituals per explorar alternatives de l’univers social i econòmic dominant. Excuses, oportunitats i estils que perderen la roentor de la picada inicial a mesura que el propi sistema els anava absorbint,  rendibilitzant i incorporant en la trajectòria econòmica.

Quaranta anys després què en queda de tot plegat? Les conviccions que arborava aquella generació, han deixat algun llegat substancial, més enllà d’afeccions, estils musicals, herbes i estètica bohèmia? I a les Pitiüses, en la mesura que esdevingueren un centre de convergència d’actituds alternatives, hi queda algun testimoni/record en què pagui la pena d’entretenir-s’hi?

Quaranta anys enrere, quan Formentera començava a acollir discrets contingents de població centreeuropea i americana, encara vivia immersa en un ambient primigeni. Als anys seixanta-setanta la dona formenterenca sabia que li convenia amagar-se del sol i l’home formenterenc sabia que fora de les hores de feina valia més d’estar-se assegut a casa, a prop de la llar o a l’ombra d’algun porxo humil i eficaç, com tots els que hi havia. Figa-flors, vi muscat o ranci, olives i eventuals embotits i orelletes eren les escasses i, per això, valuoses delícies que la terra eixuta i salabrosa tenia per oferir. La cançó pagesa al so de tambors i redoblaments de veu, xeremies i castanyoles assolien el zenit de l’expressió anímica del país i estrenyien vincles familiars, biològics i ètnics entre una població feta a mida d’una terra, una mar i un paisatge secrets, ignorats.

Un devessall de gent, d’ànsies, projectes i productes culturals aliens s’abocà sobre aquest menut racó mediterrani. Allò, però, no donava pas per a gaire: no es tractava d’un territori prou llaminer, quant a possibilitats d’infraestructures. La indústria turística no el trobà prou valuós com per descarregar-hi tota la bateria d’estructures hoteleres,  i altres industries accessòries, tal com estava fent, a tota màquina, a Eivissa i a Mallorca. Alguns d’aquells primers forasters (alguns d’ells, més tard, han esdevingut veritables mites d’un onerós mercat discogràfic) hi varen saber descobrir detalls de categoria, i ells mateixos esdevingueren reclams per a un sector determinat de població sensible a les pinzellades romàntiques que duia en el seu si la contracultura: un cel encès pels cromatismes de sortides i postes de sol, la intimitat muda i humil de les cases pageses, amb porxos de ressonàncies homèriques, les tonalitats refulgents del coster, amb platges ignotes i desertes, el bleix camuflat de minúsculs embarcadors decantats sobre l’aigua cristallina…

Avui, però, hi ha una implantació d’estructures turístiques que revela l’aposta més important de l’illa pel creixement econòmic, però les indecisions inicials d’aquella aposta durant els anys seixanta i setanta del segle XX, van evitar, segurament, la tragèdia de la tremenda desfiguració del paisatge com la que pateix la germana gran de Formentera.

Per tant, cal esperar, desitjar i exigir que la gestió política de l’illa asseguri sobre el seu sòl recremat la perdurabilitat de les condicions que fins a avui l’han feta tan atractiva. És cert que les amenaces hi són: algunes platges, al pic de l’estiu, tot i que no arriben a cotes de massificació, es veuen sotmeses a un afluència desorbitada d’embarcacions esportives, que acaben formant una autèntica pantalla de pals i bucs que barren la vista de l’horitzó.

El recurs a l’opció turística per part dels formenterencs ja ha deixat empremtes indelebles sobre el terrer de l’illa, sigui en l’augment de les edificacions en la perifèria dels nuclis de població tradicional, sigui en nous nuclis decantats de forma exclusiva a la indústria turística: Es Pujols o el port de La Savina. Aquest impacte és també clarament perceptible en punts fràgils del territori, que han resultat vulnerats per accions sordes a les necessitats del medi terrestre o marí, com ara a l’Estany des Peix, alguns trams de la platja de Migjorn i de Ses Illetes.

Ultra aquestes consideracions, que per una banda podrien eixamplar-se a bastament i que per altra resulten pertinents, de ben segur, per a tots els racons de la Mediterrània, Formentera té unes dimensions reduïdes que permeten tastar, amb rapidesa i de manera còmoda, com era el país a mitjans de segle XX. La poca rendibilitat que aquestes dimensions auguren per a certes inversions que haurien de dotar l’illa d’infraestructures d’hostatgeria i vialitat són una assegurança que permet que l’impacte en el medi formenterenc sigui discret. De fet hi ha llocs que produeixen un intens embadaliment, perquè sense necessitat de tancar els ulls hom pot descobrir-hi una esplendor natural que no pot estar pas gaire allunyada de les condicions primigènies de l’illa, llevat, és clar, del cas de la gairebé absoluta desaparició del arbres de Formentera produïda segles enrere quan els pobladors decidiren rendibilitzar la fusta dels boscos atapeïts de l’illa.

Formentera té una forma de triangle irregular, amb uns laterals que combinen penya-segats i platges/cales sorrenques en què els elements naturals hi exhibeixen els registres cromàtics més rutilants. Aquí l’esplendor de les aigües de la Mediterrània no és cap tòpic al servei de la indústria turística. La solitud tel·lúrica, el frenesí cromàtic, el bleix incessant dels elements que hom pot assaborir en dos dels seus tres vèrtexs: l’oriental, el cap de La Mola, i l’occidental, el cap de Barbaria, els atorguen categoria d’espais únics i singulars en tota la Mediterrània. Ambdós llocs tenen far. La funció actual d’aquests dos focs, a hores d’ara, ha de ser gairebé nul·la, comparada amb la que tenien uns decennis enrere, però, en canvi, els donen una dimensió romàntica molt intensa, gairebé insuperable.

El més solitari dels dos caps és el de Barbaria. Per descomptat, el nom indica l’orientació d’aquest relleu de l’illa, que apunta cap al Magrib. Potser indica també que el cap era un lloc de vigilància contra un perill que, en època  Baix-medieval fins a ben entrada la Moderna, era element habitual de la vida quotidiana. Les incursions dels llaguts berberescs amb ràtzies que delmaven la moral, la resistència i les poques pertinences i queviures que els formenterencs d’aquells segles podien aplegar i posseir, la pròpia vida, comptat i debatut, els col·locava en situació de risc peremptori durant els períodes que l’illa acollia pobladors (alternats amb èpoques de despoblació absoluta). Sovint tot o gairebé tot els era arrabassat i s’hi en quedava quelcom, aleshores, com si res, tornar a començar.

Barbaria és, però, un lloc de solidesa ambiental innegable, d’univers petri,  clivellat, de granit nu, de sargantanes de pell d’un virolat prodigiós, de penya-segats ciclopis… un indret de bellesa grandiloqüent en plena solitud, sempre escombrat pel migjorn xop i xafogós, per galernes, boires i radiació solar implacable. Però aquí, triant algun instant de mínima concurrència, hom es pot deixar extasiar per la madura duresa mineral d’aquest racó, mentre es prenen vistes de la blavor dilatada que s’estira cap a Àfrica o de la torre cepada sobre el teló de fons de La Mola, mirant a llevant.

El vèrtex oriental, La Mola, no produeix una impressió d’univers mineral tan elemental o primitiu, perquè la presència humana hi és més nombrosa, recurrent, i alguna edificació hi ha estat bastida prop del cap, prop del far. Des del Pilar de La Mola, un conjunt de cases pageses disperses sobre l’altiplà, hom enfila la carretera que duu a la base del far. És una carretera tibada que passa en mig de camps encerclats de paret d’obra seca, els murs baixos de la hisenda pagesa, que a les Pitiüses formen part, de manera indeclinable, del paisatge rural. El far blanc, des del Pilar estant, té aspecte faraònic, sense cap mena de dissimulació estira el seu cos regular cap al cel, una mena de torre de Babel impúdica que divideix la carretera en dues parts simètriques i presideix el tossal enlairat de La Mola.

Les parets d’obra seca, que marquen en cada clos les propietats pageses, són testimoni mut del combat mil·lenari que el pagès formenterenc ha hagut d’entaular a les Pitiüses en diversos fronts i de manera simultània. La constitució del sòl pedregós de Formentera i els vents marins desfermats convertien en feina molt àrdua la conservació dels conreus. Les parets, d’un metre o més d’alçada, coronades de diverses formes, amb pedres col·locades a mode de barret horitzontal, fou una manera humil i eficaç de rendibilització del treball pagès, en la mesura que, per una banda, alliberaven de pedres el sòl destinat a conreu, i, per altra, esdevenien barrera eficaç contra les ratxes de vent, que amb les bufegades violentes malmetia de soca-rel el planter.

El coster de Formentera té racons de gran encís, tant si mostren la seva vocació turística, com si conserven la plenitud d’elements naturals, sols: una biosfera que encara s’hi exhibeix a cor què vols, cor què desitges, descarada, innocent. Hi ha llocs, també, de melangia cerimonial: els quatre molins de vent que encara romanen en alguns punts elevats de l’illa. Alguns d’ells han estat restaurats, altres es van esmicolant a poc a poc, ara d’aquí, ara d’allà. Sacs de cereals i blat o sal passaven encara no fa tants d’anys per les pedres d’aquests molins, mentre les veles giraven i giraven al compàs del vent aleatori. Un d’ells, el molí d’en Tauet, va servir, en la dècada psicodèlica, de bambolina immòbil per a una pel·lícula que, en aquells anys, volia alertar del perill de l’addicció a substàncies que després han anat fent fortuna criminal. La pel·lícula es digué “More”, i portava companyia musical escrita i interpretada per una banda anglesa, Pink Floyd. Aquesta banda fou una de moltes altres bandes i músics anglosaxons que entre els seixanta i setanta havien fet de Formentera una Meca de la contracultura i hi passaven llargues temporades bastint el mite de les Pitiüses com a paradís retrobat, a tocar d’una Europa ajaçada en el confort centenari de la industrialització enaltida com a valor suprem, un valor que els joves contestataris, d’aquells anys, s’atrevien a rebutjar, amb innocent ignorància, que les adversitats, el propi sistema i l’exhibició creixent de delícies materials varen fer aterrar seguida.

El centre de l’illa és força erm. Mates de llentiscle, assedegades per la sal  i el sol implacable, poms de farigola d’un morat eclesial esvaït del tot i transformats en diminuts boscos terrosos. Ara, els camps, conreus i hortes fan goig de mirar, ni que sigui en plena canícula, quan els sembrats arriben a la mínima expressió. De gent que tragina i feineja per aquells rodals ja no en queda, però, amb el singular aspecte que encara tenia als anys seixanta i setanta del segle vint. El concepte de vestimenta, que considerava aquesta com un aspecte més dels hàbits i comportaments que cal saber conduir de manera que afavoreixin l’arrelament de l´home al terrer i a les seves condicions, ja pràcticament no té cap vigència. En comptades ocasions hom pot descobrir alguna dona, ja gran, que amb motiu de l’assistència a xacotes o cantades o altres actes de general concurrència s´hagi mudat, així ho requereix l´avinentesa, posant-se els hàbits tradicionals: barret de palla d´ala ampla, encintat amb algun teixit acolorit de vellut, en contrast amb la sobrietat cromàtica de la resta d’indumentària des del cap (gran mocador negre o gris) fins als peus, embolicats en mitges negres, espardenyes de betes i sola d´espart. I entre cap i peus brusa fosca, un bon tou de faldilles l´una sobre l’altra, amb un davantal de quadrets grisos de grandària variable. Quant a la indumentària masculina, encara resulta més difícil d´albirar-ne algun cas del mostrari tradicional, fora dels balladors de danses tradicionals. I és que, és clar, avui, mostrar l’efecte palmari del sol sobre l’epiteli ja no és senyal de pagesia (tot i que el vestit pagès, masculí o femení, buscava pal·liar o evitar els efectes del sol), sinó que, ben al contrari, fa palès que les coses van de manera rumbosa per a aquell, aquella, que té l’oportunitat d’exhibir una pell bruna. A més la vida de pagès a aquí, ja no és cap objectiu engrescador, per les adversitats o servituds que comporta i per l’estímul d’altres ocupacions més, diguem-ne, modernes. Per tant la desaparició progressiva del vestuari pagès confirma l’òbit d’un mode de vida centenari.

Hi ha petites poblacions a l’illa, les dues més importants són Sant Francesc, que n’ostenta capitalitat, i Sant Ferran a l’entrada del braç dret, que apunta cap a llevant. L’economia de base turística ha anat fent derivar aquestes poblacions cap a un creixement urbanístic desconnectat del tarannà tradicional de l’illa, cosa que tot i ser un mal recurs perquè despersonalitza l’illa i l’acosta cap a paràmetres d’estètica gregària i orientada només per criteris de rendibilitat monetària, té una implantació encara raonable, si ens acontentem amb criteris urbanístics no massa exigents o estrictes.

Un cas diferent és el d’Es Pujols i de la urbanització de Punta Prima on els límits de la discreció urbanística han estat arraconats del tot. Llàstima, perquè al cap que porta el mateix nom hi ha una torre del segle XVIII impressionat, que fa pensar en les torres catalanoaragoneses de Sardenya, i que domina tot el coster septentrional de Formentera.

Pel que fa al llegat històric cultural de Formentera, que es fa evident, entre altres coses, en la llengua, aquí hi ha un mostrari enorme i innegable dels antecedents empordanesos de la gent de les Pitiüses. No només pel parlar “salat”, rastres del qual n’hi ha d’escampats per tota la geografia catalana, amb l’Empordà, comarca on, tot just una generació enrere, encara s’hi usava el “salat” de manera força habitual, sinó també per una enorme quantitat de lèxic i d’expressions dialectals que els empordanesos hi començaren a sembrar el segle XIV.

Arreu de Formentera proliferen les figueres de moro, les oliveres i les figueres. Aquestes últimes acaben esdevenint propietat botànica de molta vàlua, són figueres de cúpula catedralícia o, potser, mesquítica (sempre i quan aquest adjectiu fos possible), colossals. No només això, sinó que l’abundància d’aquests fruiters, tan antics com les mateixes Pitiüses o la pròpia Mediterrània, i la cura que els formenterencs en tenen,  n’han fet un element omnipresent i ineludible del paisatge vegetal de l’illa. Caldria afegir-hi, però que també són redós i refugi per als petits i habituals ramats de xais i cabres de les cases pageses, que en els dies caniculars s’agombolen sota l’ombra densa dels seus pàmpols estesos. L’esporgat de la figuera, any rere any, produeix una capçada d’alçada discreta però de creixement horitzontal extens, que cal recolzar amb bastons i troncs secs de longituds diverses, per tal d’evitar el trencament de la branca, obligada pel pes de fusta i fruits a mantenir l’horitzontalitat. El resultat, doncs, és una capçada enorme que circumda del tot el tronc cinquantenari o centenari de la figuera, que acull el bestiar dels pagesos de l’illa, i que n’acaba fent de cort habitual, si més no, els mesos estiuencs.

La figuera de les cases pageses de Formentera és, en definitiva, un veritable símbol de l’adaptació centenària de la gent de l’illa a les lacòniques condicions de vida que allí hi ha trobat: resistència i aprofitament màxim amb despesa i consumpció mínima.

Un altre símbol de la mateixa situació n’és, sense cap mena de dubte, el cant, el cant pagès redoblat. La singularitat d’aquest cant, compartit també amb Eivissa, atorguen a  Formentera un pòsit ètnic d’un  valor cultural excepcional. La veritable pena rau en el migrat futur que aquest cant ha d’afrontar: en el moment present el jovent de l’illa no s’hi compromet gairebé gens, perquè l’atracció d’altres formes de lleure, més internacional i globalitzades exerceixen una seducció irresistible, acompanyades d’una banal i quimèrica aurèola de modernitat i prestigi tan vanitós com eixorc.

Però aquell que tingui l’oportunitat d’assistir a una cantada o xacota de cançó pagesa, tindrà una excel·lent ocasió de contacte pregon amb la fondària de l’ànima centenària dels illencs de Formentera.

El mont Atos (Grècia)

Al nord de Grècia hi ha una península d’orografia i història convulses, que s’estira sobre la mar Egea, com una mà de tres dits oberts, en direcció sud-est. La Calcídica és aquesta península hel·lènica. El seu dit més oriental és una altra península, més prima i muntanyosa que s’estira cap a migjorn: la península d’Atos.

Atos és un petit univers, un univers tancat, no es pot dit que sigui un món deixat de la mà de Déu, perquè, blasfèmia a part, la dedicació dels pobladors d’aquesta península està orientada de manera exclusiva a la pregària i a totes les activitats atribuïdes a la vida monàstica. És clar que l’establiment d’aquesta orientació i les seves accions concretes venen determinades de manera irrevocable pels criteris que la tradició religiosa (cristiana, en aquest cas) ha anat bastint i perfilant al llarg de centúries i mil·lennis, cosa que, de fet, no es cap garantia d’encert, llevat del cas d’aquell que gaudeixi de l’immens privilegi de poder corroborar l’encert de tals propostes consultant directament l’Èsser Suprem. Fora d’això, les orientacions religioses no poden presumir de cap altre fonament  que la suposició de l’encert. La qüestió no és banal ni accessòria, perquè es tracta de decisions i accions que determinen bona part de la vida d’una persona, com, per exemple, la de les persones que han cregut que viure a la península d’Atos, amb vida monàstica més o menys radical, és una opció definitiva que ha de d’orientar la seva vida futura.

Els valors associats a la vida monàstica de l’Atos, són posats sovint en qüestió per aquells que no comparteixen ni objectius, ni creences, ni valors com els que arboren els monjos reclosos a la península. La prohibició mil·lenària que cap femella, llevat d’una gata, pugui posar els peus a Atos resulta, per força, inversemblant, per a tot aquell (o aquella) que s’ho mira des de l’exterior, tant des de l’exterior geogràfic com des de l’exterior ideològic. Des d’un punt de vista polític, Atos ve a ser com una mena de república confessional independent, associada a l’estat grec, de qui obté tutoria administrativa. Una mena d’estat dins d’un estat, amb uns drets força palesos, encara que els deures deuen quedar reclosos en la intimitat burocràtica d’ambdós estats.

Qui arriba al port de Dafni, és el port d’entrada i sortida a meitat de la riba meridional, arriba, ben segur, a un món excepcional. Aquesta excepcionalitat no radica en el fet de no veure cap dona arreu (cosa que per a un occidental que hagi crescut en un context de la igualtat de gèneres o sexes com a valor social a consolidar, la situació li ha de produir una perplexitat considerable), sinó, primerament en el tracte distanciat, glaçat, tebi i prosaic a l’hora d’obtenir la imprescindible informació per moure’s per la península. L’autobús arribarà a… tal hora… i prou. Fi. Tenir, ni que sigui, alguns rudiments de la llengua hel·lènica pot ajudar a superar amb èxit la primera immersió en aquest univers singular. Hi ha un autobús, amb aspecte de vehicle públic de transport que duu i puja el visitant fins al centre administratiu, i geogràfic, de l’illa: Kariés. La cua de gent, d’homes, esperant l’arribada de l’autobús és considerable, però el que crida més l’atenció és el silenci opac que planeja des del començament al final de la cua. Hi ha qui mira, hi ha qui dissimula, hi ha qui s’inquieta… però ningú no diu res. Tothom calla. Tothom se sent foraster/estranger? Per descomptat que el silenci és una condició força general en tota la geografia de la península. Així que la cua de nouvinguts queda de seguida amarada pel silenci sideral que el lloc encomana. Cosa que, ben mirat i per més xocant que resulti, s’ha de considerar del tot pintoresc.

De Dafni a Kariés deu haver-hi cap a un parell d’hores, trescant per la pista cap amunt. Però la calor de juliol i agost no promet cap caminada grata i més aviat fa decantar-se per l’opció de fer cua i esperar l’autobús. Però l’autobús no és l’únic transport a disposició dels visitants, perquè, tot d’una, arriba un minibús, inesperat del tot i sense cap mena d’avís que donés avís o notícia de la seva existència, desembarca un nombre reduït de viatgers, que és de suposar que volen pujar en alguna embarcació que hagi d’arribar properament. La qüestió és que el xofer és queda peu en terra amb la porta del minibús oberta, amb clara indicació i invitació a tot aquell que vulgui pujar-hi. O sigui que el petit bus pot traslladar també el viatger al centre administratiu de la península.

Kariés és una nova curiositat: Un poblet de poques cases i molts edificis destinats a serveis religiosos i senzills comerços per a un abast elemental de les necessitats del visitants. De fet, un cop arribat a Kariés, que ocupa un indret força central de la península, hom pot constatar que Atos és un país d’una frondositat vegetal tan sorprenent (malgrat estar situada al nord del país hel·lènic) com impenetrable i variada: arbres i arbusts propis d’ambients mediterranis: llentiscles, fonolls i pins pinyoners, i també altres propis d’altituds superiors i latituds més septentrionals: avets, faigs, pollancres i boixos. De fet Atos és un indret molt muntanyós, amb superfícies arran de mar molt escasses i, per tant, d’una orografia molt accidentada. Petites cales i minúscules platges sorrenques és tot el que permet aquesta orografia recargolada que cau al mar, en la majoria de casos, amb penya-segats i estimballs d’escenografia espectacular, que impedeixen qualsevol accés que no vingui de mar. Tot, però, amarat per una soledat espessa i rotunda i, per descomptat, pel silenci omnipresent en la totalitat de la península. El punt d’arribada a Kariés, que fa de plaça major, o d’àgora (per plantejar-ho en termes nadius), constitueix una nova curiositat. Com que Kariés és el centre administratiu de la península i, a l’hora, constitueix un nus en la ruralitzada xarxa de camins que van d’un monestir a l’altre, hi ha una concentració clamorosa de personal (mascle, és clar) que hi està de pas, hostatjat o a la recerca d’informació. Hi sol ser el temps suficient i necessari per decidir una immediata sortida cap a alguna destinació atonita. Per tant, a la plaça major de Kariés  hi ha personal per donar i vendre. Molta gent asseguda a la vorera (sobretot l’ombrejada), grups drets, gent que entra i surt d’algun comerç altra gent que transita per la plaça. Tothom es mira, gairebé tothom calla. I qui parla ho fa de manera gairebé imperceptible.

De Kariés, com s’ha dit, irradien molts camins, camins amples, però de trànsit no massa còmode o fàcil. Des d’aquí hom pot anar caminant (gairebé sempre caminant, perquè de transports motoritzats ni ha molt pocs) a qualsevol punt atonita. Per exemple al monestir de Megisti Lavras, a unes sis hores de camí, que és el monestir més important, pel nombre de gent enclaustrada que conté, de la península, i sembla que en ell s’hi reclou la màxima autoritat religiosa ortodoxa. Gairebé al centre de la petita població hi ha l’eglésia de Protaton, que, segurament, és l’església de més antiguitat de la península. La peça arquitectònica més representativa és la seva torre, bastida amb els tradicionals totxos tan freqüents en les esglésies  ortodoxes, amb bandes alternes de totxos encalcinats i de color terrós, la base de la qual no és res més que un  túnel que permet passar d’una façana a l’altra. En alguns punts hi ha calgut feines de restauració i, ara per ara, el seu aspecte de conjunt és bastant ben conservat.

Al llarg de la costa sudoccidental de la península hi ha diversos monestirs, gairebé tots ells bastits a pam i toc de l’aigua. Potser el més gran d’ells sigui el de Sant Pandelimonos, monestir ortodox que acull gran part dels joves que d’origen eslau o rus que opten per la via enclaustrada. Sant Pandelimonos també té un minúscul embarcador (arsana, en diuen) on hi fa parada el vaixell que comunica diàriament el port oficial de Dafni i el primer poble situat fora del límits oficials d’Atos. El volts d’aquest monestir són un entorn solitari, desèrtic. L’aigua, que li arriba, gairebé, als fonaments és d’una transparència impol·luta, tot el cromatisme marí s’hi manifesta de manera refulgent i intensa i la temptació d’un bany en aquest medi tan elemental, i a l’hora rutilant, és fa difícil de contenir. La visita a l’interior del monestir no deixa indiferent ningú. El centre del pati està ocupat pel Khatolikon, edifici del culte conjunt i central de tot el cenobi (un edifici present en tots els monestirs de la península) i, a continuació hi ha un bé de Déu d’arbres fruiters: peres de San Joan, algun presseguer. El mig del pati hi ha dos monjos joves, amb el vestit fosc, usual, dels religiosos ortodoxos, que fan gran salts per bastar alguna pera. La presència del visitant no altera en res l’activitat dels novicis, que intercanvien mirades amb un somriure de beatitud genètica, cada salt sense atènyer l’objectiu és contestat amb una rialla innocent, gairebé infantil.

La Península d’Atos té gràcia, perquè actualment és un estat monacal, una mena de república confessional, que, tal com s’ha comentat més amunt, manté, observa, segueix la paleolítica tradició de pensar que el gènere femení és font de dispersió de la voluntat masculina, si més no, pel que fa al propòsit que se suposa que orienta aquesta voluntat: dedicar-se a Déu, sigui en el format cenobític, eremític, místic… Les comunitat monacals, vint, de fet, són comunitats religioses consolidades, amb una població que en conjunt es manté força estable quant a població permanent, tot i que en època estival, molts d’aquests cenobis acullen visitants, del mateix orde religiós o de la comunitat general ortodoxa que solen passar-hi alguns dies. Però l’interessant del cas és que aquesta península, durant l’època de les primeres colonitzacions gregues, mig mil·leni abans de l’era cristiana, va ser objectiu cobejat de moltes ciutats-estat, que hi establiren fundacions, colònies. Fa difícil de pensar, pel fet de la poca població nadiua amb què devia comptar el lloc, que el mòbil de les colònies assentades en la península fos l’intercanvi comercial amb els pobladors que hi hagués en la península. És més fàcil de suposar que aquelles colònies devien obeir a objectius estratègics, com, per exemple, establir escales d’abastament per a les expedicions de navilis que, des de les metròpolis les ribes centrals de la mar Egea pujaven a la recerca i obtenció de cereals de les planes assolellades de la mar Negra. Això vol dir que la península, fins gairebé al començament de la Baixa Edat Mitjana, acollia tant homes com dones. I sota els cenobis actuals hi ha enterrats els fonaments d’aquelles primeres poblacions, tal com mostra la investigació arqueològica.

La marginació de la dona, amb mil anys de tradició, en la península d’Atos, queda confiada a l’evolució que pugui realitzar el pensament cenobítico-ortodox, que algun dia ha d’arribar a constatar que les tradicions (ni tan sols les religioses) no són intocables, i que la darrera paraula l’ha de tenir l’home, al servei del qual han d’anar encaminades les tradicions. Malgrat tot, és un procés que ha d’arrelar i fer el seu curs, en silenci, en consideració envers tothom. Sembla, aquest un camí, un destí inexorable.

Un dels capítols dramàtics de la història de la península va tenir lloc a començaments de segle XIV, quan l’exèrcit mercenari de la Gran Companyia Catalana d’Orient buscava una alternativa a la seva situació. Fugia de la terra exhaurida de Tràcia (avui Tràcia turca) i en la seva partida cap a les terres centrals de Grècia va acampar a l’inici de la península més occidental de la Calcídica. La seva estada a tocar de Tessalònica fou aprofitada, segurament força vegades, per llançar ràtzies contra els cenobis atonites: la suposada acumulació en aquests monestirs de peces de l’aixovar litúrgic fets amb or i materials precioses devia constituir una temptació irresistible per als almogàvers, que es mantenien gràcies a allò que obtenien d’aquestes seves ràtzies.  El resultat dels atacs i el trasbals que causaren a la població d’Atos foren recollides per algun testimoni amb breus explicacions d’algunes de les incursions catalanes. De qualsevol manera, la Generalitat de Catalunya va realitzar un acte de desgreuge el 2006 fent una aportació econòmica per a treballs de reconstrucció d’edificis cenobials de la península. Tant de bo actes com aquest fossin més habituals, fent possible l’agermanament de pobles que al llarg de l’Història han quedat involucrats en lluites que, lluny de formar per d’un passat gloriós, són testimoni de la misèria i del registre de menys categoria de la Humanitat.

A la punta meridional de la península l’alt cim de l’Atos aixeca la testa rocallosa per damunt de l’orografia recargolada. És un mut testimoni de moltes coses humanes, algunes d’elles grandioses, altres, potser, ínfimes. Els edificis cenobials bastits al llarg de la costa, en llocs inversemblants, enlairats en els turons o damunt d’estimballs  que es desplomen directament sobre la mar, constitueixen un espectacle únic. Vistos des de  mar, ara un, ara l’altre fan realment l’efecte que, ben segur, n’és llur propòsit primordial: elevar la realitat terrena cap a alçades celestials.

Lesbos (Mitiline)

 Al nord de la mar Egea, a pam i toc de la costa anatòlica hi ha una illa amb aire de pastís casolà. És una de les illes de major grandària d’aquest racó de la Mediterrània i el seu terrer molt agitat. És un petit país concís, matusser i una mica primitiu. Sembla obert i manyac, però (si hem de donar crèdit a l’ànima illenca, de vegades modesta i de vegades arrilada, que dibuixa en la seva narrativa un dels insulars distingits, Stratis Myrivilis) té un tarannà inscrutable i recalcitrant, que sap combinar amb cruel innocència les notes més estentòries del caràcter humà, si més no, dels humans confinats en aquest terrer vell i refistolat del mar hel·lènic.

 Ja en l’Antiguitat, Lesbos, pàtria de músics i poetes, acollí gent que deixà empremta indeleble en el tarannà humà. Safo i Aristòtil, passaren anys en aquesta illa, indagant valors i cercant coneixements per a una humanitat potser encara tendra, àvida d’encerts i novetats en molts camps del saber. Safo va néixer a Eressós, un poble silenciós, mut, carrerons deserts i casetes senzilles, de la meitat meridional de ponent de Lesbos, que no permet imaginar-se amb gaire comoditat com un llogarret com aquell va poder acollir, un dia, una dona singular, tan poc compresa, de tarannà enigmàtic i de poemes engrunats per una sensualitat fraccionada i críptica, que deixen intuir al dislocada situació social de la muller en el món antic.

En altre temps dansaven les donzelles de Creta                                                        amb llurs peus delicats ran de l’altar bellíssim                                                         totes igual: la tendra flor del sòl que trepitjaven[1]                                                      o aquest altre, ventilat i franc:                                                                                    Ja que som amics, mira                                                                                            jeu amb dona més jove,                                                                                             jo no suporto fer-ho                                                                                                amb tu, que en anys et passo.[2]

 Aristòtil, per la seva banda, es va hostatjar segurament a Mitiline, fugint d’una gran decepció i d’un passat recent que l’havia encaramelat com a possible director de l’Acadèmia atenesa de Plató. Aquí Aristòtil va posar fil a l’agulla i començà a donar forma a un coneixement que havia d’esdevenir enciclopèdic, un coneixement allunyat de les directrius marcades en l’Acadèmia platònica. Aquí va néixer la taxonomia, aquí va néixer la zoologia i, a continuació, els primer passos metodològics cap a l’univers de les ciències empíriques.

De fet, aconsellar de llegir Myrivilis abans de visitar Lesbos no té res de novedós ni d’original, de tant elemental que és expressar aquests tipus d’avisos. Myrivilis, però va esbombar i proclamar als quatre vents el caràcter lèsbic (l’adjectiu té la seva gràcia, perquè no fa referència a cap tipus de sexualitat alternativa) amb la seva novel·la Vassilis l’albanès. L’escriptor escrigué un drama de seqüències innocents, d’estil un xic naïf però d’efectes estridents, situant-lo en el context històric del derrocament del darrer soldà otomà, tot i que l’argument de la novel·la té un vincle gairebé imperceptible amb aquest fet històric, sí que deixar emergir la precària i erràtica relació que havien arribat a mantenir les dues ètnies que aleshores coexistien sobre el sòl de l’illa, els grecs i els turcs. És a dir abans de la separació d’ambdues poblacions, un cop creat l’estat hel·lènic modern. Vassilis l’albanès és, doncs un drama que crea una gran distància, una gran llunyania per a tota transcendència, un drama protagonitzat per un personatge (un xic a l’estil del que després García Marquez va fer amb l’heroi de Cien Años de Soledad) d’unes reaccions de fredor serena que tan aviat es decanta per una inusitada tendresa i elevat sentit de la justícia, com pel més fred i gairebé inhumà acte de crueltat per venjança o per altres motius. L’efecte sublim que Myrivilis sap produir és el d’una fervent però també sòrdida identificació del lector amb l’heroi de la novel·la, amb una recòndita voluntat de voler trobar justificació racional a tantes accions doloroses i una mica desorbitades de les quals Vassilis n’és autor. També hi traspuen la ridiculesa i la misèria d’una carrega feixuga de costums socials empresonats en una tradició infranquejable, intocable, sacralitzada. En això, els límits geogràfics d’una illa, d’aquesta illa, hi han de jugar molt a favor.

És difícil de pronosticar quines podrien ser, avui, les reaccions davant de les situacions extremes que dibuixa Myrivilis, que orienten les accions de Vassilis. Perquè avui l’illenc de Lesbos, especialment el poblador de la ruralia i de llogarrets escampats pel territori interior, amb llur tracte amb forasters, és, de manera general, d’un tracte reposat, força sol·lícit i una mica ensonyat, i gens enravenat. Això, però no seria vàlid per a la gent que es passa el dia a la capital, Mitilini. La capital de Lesbos té una ordenació urbana que fa que s’assembli molt a la capital de l’illa de Quíos: la forma i dimensions del port, l’emplaçament en relació a la ciutat…

La ciutat de Mitilini té un promontori, estirat cap a llevant, apuntant la costa turca, que és a pam i toc, a una dotzena de quilòmetres, al cim del qual hi queda el recinte murallat d’un castell, que té una antigor remarcable. Fou bastit a principis de l’era bizantina i després remodelat i reforçat en època de domini turc. Els seus murs, mastodòntics, en alguns punts són de reforma completa impossible, malmesos com estan per terratrèmols, enderrocaments i, gairebé segur, per bombardejos.

En diversos establiments escampats pel port s´hi agombola la gent del país, de la ciutat. Gent més aviat d’edat avançada que passen la tarda jugant a tavli o badant per aquí i per allà, xarrupant l’uso anisat i giravoltant entre els dits el komboloi amb gran habilitat digital i moviments perfectament mecanitzats, que es prodiguen de manera automàtica a la que la persona sent que no té les mans ocupades.

El port és un badia ampla, artificial, robada al mar, encarada a la costa anatòlica. Un bulevard ressegueix la llargada del moll, separant-lo dels edificis, per on la gent passeja, entra i surt dels nombrosos establiments de restauració i cafès.

La ciutat de Mitiline té un aire, potser, una mica prosaic, llevat d’un o dos carrers paral·lels al port i la cases que s’enfilen cap al castell. Això li passa perquè moltes cases i carrers han estat bastits o transformats sota l’embranzida de la indústria turística, que vol dir durant els darrers trenta anys.

El pol oposat, tan geogràfic com estètic, el constitueix la vila septentrional de l’illa, Míthimna o Mólivos.

Míthimna i Aguiassos (que convindrà comentar més endavant) són, ben segur, les dues poblacions de més caràcter de Lesbos.

La primera d’elles està assentada en un turó abocat al mar, en la part meridional del qual hi ha bastit el conjunt d’edificis que va ascendint cap a un kastro bizantí, el castell que domina el petit port pesquer i la costa turca, també a poca distància mirant cap al nord.

Míthimna, té dues talaies que ofereixen panoràmiques esplèndides sobre el lloc. La primera d’elles l’ofereix la punta extrema del petit port pesquer. Damunt de la sumària escullera hom s’ha d’encarar cap a la vila, i, en fer-ho, podrà assaborir la visió superba del petit port encalmat, d’aigües ensopides de transparència manyaga, curulles de peixos de totes mides, que deuen trobar, segur, alguna nutrició en aquests reduït clos marí. Arran d’aigua, damunt de l’escullera els pescadors hi han estès filats on  pengen potes de pop, posades a secar. Probablement els filats i els pops siguin també d’algun dels molts petits restaurants i tavernes abundants en el port. Alguns gussis entren i surten del recer que ofereix la minúscula escullera. Porten sovint l’ormeig apilonat en el fons de la barca, un piló de xarxa de clor groc. Són palangres i tresmalls portats a calar no massa lluny d’aquí.

Tot el port, a qualsevol hora del dia, és un lloc de trànsit distès i inaudible, fins i tot els pescadors, en avarar o sortir, amb prou feina es diuen res, i no per deixadesa o mala relació, sinó per una franquesa i cordialitat demostrats a diari, un cop i un altre, a través d’una presència que es torna element indestriable, invariable de l’espai del petit port.

El plat fort, però, d’atansar-se a l’escullera, el constitueix el panorama facilitat per aquesta situació. Des de l’escullera, en el mirall d’aigua curull de petites embarcacions hom contempla el reflex de l’anatomia sencera de la vila marinera: un conjunt bigarrat de cases que s’enfilen l’una sobre l’altra fins a atènyer la muralla severa del kastro.

La vila, des d’aquí, és un espectacle esplèndid: les cases, d’estètica molt uniforme, tenen al seu damunt sempre el capell rogenc, color de les teules del país, les parets encalcinades, algunes amb balconades llargues, altres amb tribunes o galeries de fusta, d’herència otomana indeclinable.

Ben segur que l’arquitectura popular, revela bona part de l’ànima d’un país, dels seus pobladors. Com ho fan també la llengua i les varietats dialectals d’un determinat idioma. Per descomptat que la Història és el capítol que es fa més evident en l’estètica  arquitectònica. Aquí, les pàgines que parlen del passat italià i otomà ho fan de manera pregona a la vista del conjunt uniforme i harmònic de les façanes i volums dels habitatges de Míthimna.

Des del port, carrerons amb llambordes van fent zigazagues pujant, doncs, cap al kastro. És del tot recomanable fer aquesta ascensió, perquè permet assaborir amb satisfacció plena una vila amb carrers que no han sofert transformacions que hagin mutilat ni esborrat la fesomia centenària.

Per descomptat que s’hi han produït canvis, si més no, pel que fa a la dedicació dels habitatges, tots ells dedicats al comerç vinculat amb l’activitat turística. Això, segur que ha causat impacte, ni que sigui discret, en les façanes de les cases. Però tot i això, la contemplació i una passejada pausada pels carrers estrets, endreçats, ornats amb parres i buguenví·lies que van d’una façana a l’altra i fan de parassols gegants, acolorits, compactes i suggestius, és una magnífica avinentesa d’assaborir un dels paisatges urbans de més caràcter de l’illa, llevat, és clar, d’Aguiassos, al qual ja n’hem fet breu referència.

La segona talaia ineludible de Míthimna és el mateix kastro, que atorga vistes magnífiques sobre el perfil sinuós d’Anatòlia. Com que la costa turca queda situada ben bé mirant el nord, des del kastro hom té l’oportunitat, al llarg del dia, de sospesar les cadències de llum que fan passar aquell relleu d’un moradenc esblaïmat, de primeres hores de matí i al capvespre, al color terrós xarolat de les hores centrals del dia, passant per diferents verds vellutats i densos en diversos moments del matí i de la tarda. El blau de cel i el blau inquiet del canal que separa els dos països, projecten profunditat a una panoràmica dolça i delicada.

La proximitat de Míthima a la costa turca porta a la ment, de manera inexcusable, la situació de recel entre les poblacions d’ambdós països, que es tracta d’un fet, miri com se miri, d’un conflicte de solució necessària i peremptòria donat que les circumstàncies internacionals d’abast europeu, elles soles, posen sobre la taula de manera indeclinable aquesta solució que ja no es pot dilatar gaire més. El passat històric, traumàtic, corrosiu i dolorós de la relació entre turcs i grecs no va quedar segellat amb el trasbals i el traüt de l’intercanvi de població del 1923. Gent d’aquests rodals, amb el fato a coll, degué traspassar el canal i buscar i trobar un cau on ficar-se i iniciar-hi una nova existència. Gent de l’altre costat hagué de fer el mateix a aquí. Ni a uns ni a altres els esperava cap comitè de recepció i de benvinguda, ben el contrari, l’estigma de llur origen planà sobre ells, com un pecat original, desconegut i inconscient, com una llosa de pes demolidor que no permeté d’exhalar cap condescendència per obtenir un tracte dels iguals com a iguals en drets, deures i consideració. Hom pot llegir un petit mostrari d’aquesta situació, que es produí a diferents indrets de les ribes de la mar Egea, en el testimoni del cretenc Pandelís Prevelakis, que deixà escrit en “Crònica d’una ciutat”.

 Aguiassos, poble de terra endins, en la part oriental i meridional de l’illa, té una gran requesta entre el visitants de Lesbos. La raó principal és, sense cap mena de dubte, els seus carrers. No només aquesta, és clar, però és una raó de pes.

Aguiassos va viure uns moments de tragèdia infernal, durant la 2ª guerra mundial. Els nazis s’enfilaren fins a aquest poble penjat en els arbrats turons del sudest de l’illa i hi produïren un carnatge inenarrable, que hi ha quedat instal·lat, ara ja, com un malson de tenacitat mil·lenària. En l’extrem de baix del poble un monument funerari s’ocupa de deixar-ho clar a qualsevol nouvingut, amb una relació marmòria de tots els pobladors d’Aguiassos que patiren el fet en pròpia carn.

Aguiassos és un poble de desnivells viaris inclements, carrers estrets i revinclats que pugen i baixen al compàs del relleu muntanyenc que ressegueixen. Aquesta és una seva condició empírica que tothom que vulgui pot contrastar. Ara bé, per poca resistència amb què hom pugui comptar, descobrirà de seguida que aquesta és també l’excel·lència empírica més notable de la vila. Si pujar i baixar aquells carrers pot produir alguna mena de consumada extenuació, es desvetlla simultàniament, en canvi, una fal·lera mesella que neutralitza el traüt d’anar amunt i avall, que no és altra cosa que un àvid interès per descobrir racons i raconets d’aquest nou/antic llogarret.

Els voltants de l’església són esplèndids. Carrers saturats de comerços orientats a captar l’atenció i la voluntat del visitant. Això ja indica que bona part de l’activitat econòmica de la vila gira al voltant del turisme. Són comerços que ofereixen allò corrent que solen oferir aquest tipus d’establiments, amb l’adobat d’alguna mostra de productes propis del lloc. En els carrers centrals hi ha una certa proliferació de treballs d’ebenisteria i fusteria, que no deixen de ser interessants. Els carrers són, doncs, l’element més atractiu de la vila, d’un caràcter un xic exòtic i d’originalitat ètnica. Qui sap si el caràcter que mostren respon a un plantejament hel·lènic o turc de la qüestió. Perquè qui simultaniegi visites a Grècia i a Turquia, veurà que en l’estètica urbana, així com en altres camps de gustos i preferències estètiques, les coincidències entre ambdues ètnies són innegables i moltes expressions del folklore comparteixen  manifestacions d’un evident parentiu.

De manera semblant a Míthimna, aquí els carrers també són estrets i revinclats, amb força vegetació enfiladissa que cobreix l’espai entre façanes, mentre dessota la gent s’asseu a la porta de llurs cases i comerços, xerrant, convidant els visitants a entrar a l’establiment… Tot plegat conforma un espectacle de tarannà força pintoresc. Petites places enllaçades per carrerons d’amplades justes per a circular-hi un sol carro i cavall (avui hi ha espai tan sols per al pas d’un únic automòbil, d’amplada discreta), estrenyen i eixamplen les files de façanes al voltant del vianant que hi circula.

Darrere de l’església, solemne, d’atri irregular i campanar aïllat, hi ha una plaça, que podria ser la plaça major, perquè és una mena de centre radial de molts dels carrers de la vila. Aquí hi ha també una bona oferta de tavernes i petits restaurants que ofereixen vianda del país, amb taules i cadires disposades en ple carrer, sota d’emparrats i herbes enfiladisses, compartint l’espai amb vianants, cotxes, motos, gossos i gats famèlics. Un dinar a la fresca dels sostres naturals permet, a l’hora de la sobretaula, d’assaborir, amb l’acompanyament de cafè i d’algun beuratge de potent càrrega ètnica, el tragí ensonyat de la gent del país.

Aguiassos és un poble enclavat a una discreta alçada sobre el nivell del mar, amb una orografia muntanyenca. Això i la condició de formar part d’una zona de clima mediterrani fa que els volts de la població siguin una veritable selva per la gran quantitat i diversitat d’arbres que hom pot contemplar tot just als afores immediats del poble. Una boscúria espessa encercla la vila i s’enfila, impenetrable, cap als cims propers: pins, oliveres, roures, pollancres…, aplegats, malgrat les seves condicions i necessitats diverses, per una disposició suficient d’aigua. La zona d’Aguiassos i l’extrem septentrional de l’illa (Míthimna, Sikamnià…) són espais de vegetació abundant que contrasta amb els altres racons de Lesbos, de discreta aridesa.

Symi

La minúscula illa de Symi concentra, en bona part, els punts d’interès més rellevants de la mar Egea. No tots, és clar, però els que s’hi donen, ho fan, de manera esplendorosa, rutilant, i força imprevista. L’anomenada de Symi és quelcom conegut arreu d’Europa, i, probablement sigui per causa d’una condició, una mena de còctel, de concentrat de valors bàsicament d’ordre estètic: arquitectura popular, arquitectura religiosa, paisatge, qualitat d’aigua marina, trajectòria humana i històrica de l’illa, etc., que en fan un lloc curiós i molt visitat.

Symi és un petit país que ha sofert daltabaixos descomunals de població. A finals de segle XIX la quantitat de població va atènyer el seu zenit: trenta mil habitants, però actualment no arriba ni gairebé al deu per cent. Aquesta davallada tan contundent de symiotes només pot ser deguda a una inestabilitat peremptòria de les condicions materials de vida del país. Això és el que va passar a Symi durant un període comprès entre les darreres etapes del domini otomà i la seva integració en l’estat hel·lènic fins, gairebé, a avui dia: un desgavell produït, sobretot, per tota una sèrie de circumstàncies adverses que esdevingueren al voltant de les dues matèries primeres, base de la seva economia: l’esponja, sobretot, i el corall. L’ensulsiada econòmica, a inicis de segle XX, va provocar que la major part de la població illenca hagués d’emigrar cap a latituds en què les expectatives de progrés semblaven més engrescadores: Amèrica, Austràlia i Europa Occidental.

La ubicació de Symi ja es prou singular. La seva proximitat al territori turc obliga a fer una atzagaiada notable al transport marítim que hi arriba des de Rodes. I és que l’illa queda orientada cap a al vèrtex inferior que hi ha a l’inici de la llarga i estreta península turca de Knidos, per tant, tota la banda nord de Symi queda protegida per aquesta península anatòlica. La banda de llevant està encarada al golf de terra ferma i els dos altres punts cardinals queden encarats cap a la mar Egea. Aquesta situació fa que els temporals freqüents i sobtats d’aquesta mar, sobretot el més nombrosos que venen impulsats pel vent boreal, el meltemi, no tenen possibilitats, aquí, de fer-se notar gaire. Quan a Rodes, per exemple, tenen el mar abrivat de component tramuntanal, aquí, a Symi, hi ha calma xitxa. Les distàncies a la costa turca són, doncs, exigües i temptadores, però com que tant els costers d’un lloc com els de l’altre presenten una veritable cal·ligrafia frenètica i estarrufada amb llurs respectius penya-segats, les profunditats marines entre un país i un altre també són considerables, cosa que afavoreix  l’acoloriment insondable dels turqueses, així com l’abundància de fauna marina que pocs anys enrere saturava aquests buits abissals.

Tot i amb això, les expectatives d’emigració, no s’han clos encara a Symi. Per raons de treball o d’estudis, els ulls i les il·lusions del jovent symiota estan fixats lluny de l’illa, en primer lloc, és clar, a Atenes i a Salònica. Així ho manifesta Xarà, jove estudiant de música, de piano, que acabada la seva formació elemental, ha de marxar cap a llocs on la seva formació pugui tenir continuïtat.

L’arribada a Symi es realitza de forma indefectible per mar, sigui des de Rodes, des d’Atenes o des d’algun altre punt de la mar Egea. I la porta regular d’entrada és Guialós, que és el port amb tots els edificis que hom ha anat bastint en el seu entorn. Guialós, en la seva ascensió material per l’amfiteatre orogràfic que embolcalla el port, ha acabat fonent-se amb l’antic nucli habitat, Chorió, emplaçat sobre un turó que domina el port. Així doncs, des del moll del port fins al cim de Chorió, i l’església/kastro encimbellada en el punt més alt del turó, hi una continuïtat de bastiments tots encarats cap al port. La visió d’aquest conjunt d’habitatges, mirat en el moment d’entrar a port, o contemplat des de l’església, dalt del poble, ofereix un espectacle d’una plàstica esplendorosa. La sola contemplació d’aquesta espècie de petxina feta d’arquitectura que s’obre cap a mar, cap al port, produeix una fascinació d’èxtasi.

Situat, doncs, en algun punt més exterior del port, hom pot resseguir visualment el bé de Déu de cases, gairebé totes bastides amb una estètica força uniforme, d’influències, italianes, gregues i turques, que formen un amfiteatre de volums, formes i cromatisme com en pocs llocs pot trobar-se. Les façanes blanques, coronades amb les teules carnoses de teulats a dues aigües, sobretot, balcons i finestrons pintats de colors rutilants, els carrerons i escales que s’hi enfilen, expressen pinzellades cromàtiques i formals en les quals hi ha una barreja prodigiosa de delicadesa, ingenuïtat, saviesa i funcionalitat.

Des del port, seguint la riba septentrional, el coster juga amb manyagues contorsions, en una d’elles, a un quilòmetre escàs del port, hi ha un petit entrant de mar, una badiola que acull les activitats de les drassanes de l’illa, amb senzills avaradors i una estesa d’embarcacions a mig bastir o potser a mig desballestar, amb mestres d’aixa i operaris que es mouen d’ací a allà entre la ferum de pintures, l’olor crua de fusta i, encara, un lleuger record del perfum del calafat. Bots i barques es mouen dolçament pentinant amb devoció la blavor que amara l’entorn dels avaradors. La transparència de les aigües és tan inconcebible que permet la constatació de la precarietat de la flotació sobre l’abisme marí. Continuant el vial més enllà de la drassana, la crua geologia de Symi  es revincla cap a ponent, produint un engolfament ample, lluminós i èpic, amb llargues i verticals parets que li tapen la mirada cap a la península turca de Knidos. És la badia de Nimboriós o d’Emboriós. El meltemi aquí és únicament un element decoratiu perquè, frenat per les parets contundents de la badia, només té l’oportunitat de rebufar sobre el mar, com un bleix exhaust que arrissa amb franges aleatòries l’aigua ensonyada del petit golf.

Des del centre de Guialós, prenent un carrer costerut cap al cementiri, que s’allarga fins a Nimboriós, un sender avança pel terreny pedregós. En atènyer el turó que separa el vessant de Guialós i el de Nimboriós, el sender passa davant de la porta de ferro forjat de l’ermita d’Aguia Irini (Sant Irene), que és l’expressió màxima de l’estètica hel·lènica de la mar Egea. Parets arrebossades de calç de blancor inclement fan de primer pla sobre l’escenari de la badia, que amb el turquesa de les aigües i la cruesa del pedruscall del coster produeixen una refulgència esplendorosa, de deliri. Estar-se assegut una breu estona al pedrís de l’ermita i passejar la mirada per la costa de l’illa i de la propera Turquia, a través de la successió dels arcs continuats, emblanquinats, de la tanca exterior és una experiència inoblidable. A la vista del coster symiota i del turc, molt proper, hom no pot deixar de posar atenció en la turmentada història humana que al llarg de tants segles ha escampat per aquests rodals de bellesa primigènia, simple i pura, capítols de massacres, devastacions, sofriment i horrors amb una beneiteria i eixelebrament adreçats cap a les majors calamitats i desventures que hom sigui capaç de causar. A la vista de la realitat física de l’entorn, tan magra, les petjades que l’home ha deixat per aquestes latituds agafen una dimensió crua, tràgica i, en bona part, incomprensible, com si es tractés de la més inversemblant de les ficcions.

És força interessant de passejar-se pel bulevard que des del fons de la badia de Guialós va resseguint el coster urbanitzat de la vila en direcció llevant i nord. Passejant per aquest vial empedrat i asfaltat hom arriba en pocs minuts a la badiola que hi ha al costat del fontal marí de la vila. En aquesta badiola s’hi acumula tota l’activitat de drassanes que manté la petita illa. La mica de platja està literalment atapeïda d’embarcacions a refer o a mig fer, pendents d’alguna reforma, d’una mà de pintura, d’una neteja de l’obra viva… Operaris a sota la quilla, altres ajupits en la banyera de les embarcacions… Magatzems i obradors queden sobreeixits de feina i han de escampar els treballs pendents pels volts i per la platgeta.

És una drassana inusual. La platja, curulla de desferres i del rebuig del material que no serà ja utilitzat en les reparacions, el sèu i llaunes de greix i oli es veuen arreu de l’estesa. En canvi l’aigua immediata és d’una qualitat sorprenent. Serà per la fondària marina, que neutralitza la brutícia que pugui anar-hi a raure? La transparència líquida, el blau impol·lut i el maragda cristal·lí de l’aigua són tan insondables aquí com a qualsevol punt de l’illa.

A l’altra costat de Guialós, del cantó meridional hi ha una altra badia, la badia de Pedi. És com la de Guialós, però menys profunda, ensonyada, amb l’aigua arribant a frec d’habitatges humils que, amb tota probabilitat, han quedat, ara, destinats a un ús de lleure, de lloguer turístic.

És una badiola més estreta que Guialós, però menys fonda. L’efecte que fa és d’un abrigall molt més pregon que aquella. Com que el frontal queda barrat per la costa turca, amb els seu perfil a molt poca distància del coster més exterior de Symi, Pedi té una placidesa crònica que cap vent pot esguerrar. El seu coster és d’una aridesa gairebé total, que sembla mentida que algú hi hagi pogut esgarrapar alguna nota de confort o de possibilitat d’arrelament. Encara que ben mirat, aquesta consideració, és del tot escaient per a tota l’illa de Symi.

Rodas

De les illes del Dodecanès, Rodas és la major. Rodas és una illa convulsa. Ara ja queden força lluny les tendres afirmacions i descripcions del país i del tarannà dels rodis que Lawrence Durrell escampa pàgina rere pàgina relatant la seva estada en aquesta illa. A Rodas, sembla, la gent no està per a romanços. El patrimoni històric i arquitectònic de Rodas, que és, si més no a la capital, realment astorador, impressionant, és, abans que res, un negoci. El gran negoci, el puntal econòmic i indeclinable de l’illa.

La convulsió es fa palesa, no només pel ritme frenètic de la seva activitat turísticocomercial, sinó també per l’abast extens i complet de l’opció econòmica de l’illa.

L’illa de Rodas té per capital la ciutat de Rodas, ciutat marinera, assolellada, plena de garbuix i d’un ambient un xic esbravat, que no acaba o ja no fa justícia al patrimoni històric esplendorós que acull. I és que als rodis ja els ve de lluny això del frenesí comercial i el negoci. Els rodis, al segle VIIè o VIè  aC, arribaren, segurament, a Roses, un minúscul llogarret de la costa empordanesa, en competició amb els foceus, que tenien, en aquell temps, un tarannà similar al que els rodis esgrimeixen eternament. Arribaren o fundaren un establiment comercial a Roses, cosa que palesava l’orientació i la vocació inequívoques d’aquelles dues ciutats de l’Egea oriental. Foceus i rodis havien de competir, però, amb els fenicis, que els portaven uns quants segles d’avantatge en el tema del comerç marítim i en la fundació d’establiments per la Mediterrània occidental. La competició entre grecs i púnics/fenicis pel domini del mercat marítim va durar un grapat de segles, fins que Roma va entrar en escena anant per feina i esbandint o anorreant rivals i competidors de manera incontestada.

Rodas, la ciutat, manté dos espais que permeten l’evocació d’esplendors passades: el port i, especialment, el casc antic. El port, el port antic, és un espai petit, força ordenat i net, envoltat per la banda de terra per una muralla gairebé semicircular d’aspecte robust, sever i revellit, que fins que la capacitat destructiva humana no va recórrer a armes de foc i explosius tenia una solidesa ciclòpia. Reconstruïda o restaurada als anys vint del segle passat, té ara un aspecte imponent, cosa que permet al visitant treure conclusions de com devien anar les coses per aquestes latituds quan van ser bastides. Que no degueren ser bastides, precisament pel sol gust de bastir muralles, com aquell que fa  piràmides i altres edificis amb finalitats alienes a les defensives.

La llegenda o potser alguns contes a la vora del foc han promogut el fet, sigui real o fictici, de la bocana del port presidida per una estàtua de les més prestigiades del món antic, l’anomenat colós de Rodes. El seu emplaçament i mesures, reals o ficticis, devien produir i produeixen avui dia, en recordar-los o imaginar-los, fascinació i astorament, perquè el lloc que acollia o acolliria l’estàtua del colós atorgava personalitat, prestigi i renom a un dels ports que durant uns quants segles acollí el trànsit marí més important, si més no, de la Mediterrània central i oriental.

La tradició diu que l’estàtua feia cap a quaranta metres d’alçada, cosa que, si fos així, hauria comportat unes dificultats tècniques aclaparadores, però i què?, que potser no les comportaren les piràmides d’Egipte, bastides uns quants mil·lennis abans?

El cert, però, és que Rodas rebé un canvi de rumb a partir del moment en què els cavallers hospitalers compren l’illa a pirates genovesos, que se n’havien emparat aprofitant les incursions a la mar Egea dels catolicíssims croats, obsedits des de dues centúries enrere, per la santa fal·lera de recuperar els llocs sagrats de la Palestina musulmanitzada i de fer veure i convèncer els cristians del Mediterrani ortodox que havien de tornar a la vera obediència de Roma. Els cavallers de l’Hospital de Sant Joan havien estat foragitats de Jerusalem pels musulmans a inicis de segle XIVè i Rodes els semblà el lloc pertinent per fixar-hi una mena de camp base de llurs operacions militars i religioses. Però i els rodis, mentrestant, què en deien de tot aquell vaivé de poderosos que es traspassaven l’un a l’altre la titularitat arrabassada de la seva illa? Alguna cosa degueren dir o fer, perquè els propis cavallers hagueren de recórrer a accions repressives sobre la població illenca per tal d’aplanar el camí del reconeixement de la seva autoritat. La qüestió és que al segle XIV bastiren el conjunt d’habitatges que formen l’impressionant casc gòtic de Rodas. Molt probablement muralles i habitatges foren edificats sobre la Rodas clàssica o antiga, perquè més enllà dels bastions no hi queda res de vàlua arqueològica.

Ara bé, passejar-se pel carrerons empedrats d’aquest barri gòtic permet adonar-se de l’immens potencial i poder econòmic del cristianíssim orde militar dels cavallers de l’Hospital de Sant Joan, que acollien i protegien pelegrins vinguts de l’occident europeu en el seu sant propòsit de visitar els llocs evangèlics. A part d’aquesta constatació històrica, hi ha espais que deixen literalment bocabadat, com és el cas del palau dels Grans Mestres de l’orde. Un bastiment d’un colossalisme tan magnificent com impúdic, que havia d’atraure inexorablement, dos-cents anys més tard, les ànsies imperialistes dels otomans.

Un altre espai digne de visitar i de considerar és l’anomenat carrer dels cavallers. Un carrer empedrat que, a banda i banda, té bastides una corrua d’habitatges destinat a acollir els cavallers de l’orde d’acord amb llur país de procedència. Els albergs o posades, de pedra picada, produeixen una irrefrenable impressió d’establiment casernari, endolcit pel color de mel envellida dels fornits i cepats murs i amanit per imaginacions de figures cuirassades dalt de cavalls guarnits, desfilant sobre les llambordes del carrer.

L’objectiu d’ una robusta defensa davant del creixent poder musulmà que s’escampava per la Mediterrània foren del tot reeixides pels respectius mestres d’obres d’aquell temps, si més no, és el que hom pot deduir de la contemplació de les obres de restauració, endegades per la Itàlia feixista quan també en la seva expansió i ocupació imperialista de l’illa volia deixar clar que el colossalisme dels bastiments s’adeia del tot amb els seus projectes i ínfules de grandesa i superioritat.

Un altre lloc interessant, que permet tenir una visió general del casc antic de Rodas, és la curiosa torre del rellotge. Curiositat desvetllada per la presència insòlita d’un edifici bastit el segle XVIII, que ofereix una magnífica oportunitat de mirada a vista d’ocell per sobre tot el casc antic i obtenir una orientació general de l’espai i al mateix temps una contemplació molt interessant de la mesquita de Solimà el Magnífic, bastiment de l’època de domini turc de l’illa.

A la banda sudoriental de l’illa, més o menys a la meitat de la longitud del coster, hi ha la vila de Lindos, que és el segon reclam turístic de Rodas.

Lindos és un poble costaner, que acompleix tots els tòpics dels llogarrets hel·lènics, quant a estètica amarada de llegat històric. Un conjunt harmònic de cases de alçària modesta, tot ell emblanquinat, segons els cànons ciclàdics (malgrat formar part de l’arxipèlag del Dodecanès) i arraulit sota la massa imponent d’una acròpoli, o d’allò que queda d’ella.

El poble de Lindos és un veritable dèdal de carrerons, que en la part central de la població estan atapeïts de comerços i petits restaurants. Com en altres poblacions del sòl grec, alguns trams d’aquests carrerons queden protegits de la llum canicular per una ombrel·la densa de parres, buguenvíl·lees, llessamins i altres arbusts trepadors. La passejada pels carrerons fa possible, gràcies a això, vagarejar pel laberint de Lindos amb una comoditat plausible a les hores de màxima insolació. Fora del centre del nucli, els carrerons mostren les seves façanes de caràcter més autèntic, desproveïdes de reclams comercials, silenciosos i assolellats. El centre, per contra, és a tothora un formigueig humà, turístic, cafarnaúnic. Autobusos vinguts de la ciutat de Rodas i de totes parts de l’illa aboquen aquí la seva càrrega des de primeres hores del matí fins al vespre. Com en tots els llogarrets de potencial turístic, aquí els nadius s’han espavilat per esprémer el màxim la rendibilitat de l’afluència massiva de personal foraster. Al centre mateix de la vila hi ha negocis dels tot impensables en altres llocs: desenes de propietaris de rucs disposen una corrua dels seus animals per tal que hi pugin els nouvinguts i així oferir-los una còmoda cavalcada fins a l’entrada de l’acròpoli. El resultat és que a tothora, llevat de l’hora de dinar, hi ha una corrua de rucs desfilant, amb la seva càrrega de visitants, des de l’entrada de la població fins als peus de l’acròpoli. Com a l’illa ciclàdica de Santorí, els soferts i resignats animalons transiten amb gran sonsònia i impassibilitat, sota la càrrega  pintoresca i el sol inclement, que inspiren sentiments contradictoris: val més contractar el seu servei per tal que el seu amo tingui l’oportunitat de péixer-los com cal, o val més deixar-los tranquils sota l’ombra de la plaça estalviant-los el càstig bíblic del treball i esforç penós i sudorós?

Sigui com sigui, muntat en un ruc o a peu pels carrerons estrets i irregulars, és recomanable una visita a l’acròpoli, perquè hom té l’oportunitat de gaudir d’unes compensacions que valen del tot la pena.

L’acròpoli de Lindos no arriba a la categoria de la d’Atenes o de Pèrgam. Els edificis i temples bastits al seu damunt no tingueren l’esplendor ni el ressò dels bastits en aquests altres dos llocs. Ara bé, comparteix del tot amb ells una situació de privilegi en relació al seu entorn, una dedicació al culte religiós i una dilatada història en aquesta dedicació.

L’acròpoli va estar en actiu com a centre de culte religiós durant gairebé un mil·lenni. Des del segle VI aC fins a segle III dC, la irregular esplanada del turó sagrat fou ocupada per diversos edificis, el més antic i decisiu fou el temple dedicat a Atena Líndia, emplaçat en el punt més elevat del turó, a sota del qual hi havia altres edificis enllaçats molts d’ells per estoes o porxos que, d’acord amb les restes, devien ser impressionants.

Avui queda molt poca cosa de la seva antiga esplendor. Per això les pedres mil·lenàries que hi romanen produeixen aquella barreja d’admiració tristesa i callada, com passa en tants altres espais similars, que no impedeix sinó que esperona la imaginació del visitant per arribar a reconstruir, ni que sigui de manera fantasiosa, l’aspecte i l’ambient que es produïren en aquest lloc tan singular.

Les muralles foren realçades al segle XIII pels cavallers de l’Hospital de Sant Joan, que aleshores eren els flamants i recents propietaris de tota l’illa.

Des de les muralles hom domina visualment tot el coster a banda i banda de Lindos. En la part nordoriental, mirant des de l’acròpoli, i al seus peus hi ha la badia i port natural de Megálos Gialós, un espai de formes delicades, de braços petris que embolcallen gairebé del tot una badia i platja encarades a xaloc. El braços converteixen la badia en un lloc d’una quietud inflamada, carregada de pòsit històric. La badia, al peus de l’acròpoli, és situada, de fet, una mica a l’esquena de Lindos, perquè entre la badia i la població hi ha poc espai per a la urbanització i, és per causa d’això, que la vila, ja des de temps antics, va créixer cap al costat oposat a la badia.

En aquesta badia hi fondejaren i recalaren  infinitat d’estols i naus de tots els ports de la Mediterrània oriental, fou punt de sortida i arribada d’expedicions comercials i militars que salpaven o fondejaven sota l’alta mirada marmòria de l’acròpoli.

Les Columnes d’Hèrcules

Pocs racons de la Mediterrània deu haver-hi que hagin suportat tant de trànsit marítim durant segles i segles, i que, a dia d’avui, el tinguin superior encara a les èpoques passades. Aquest és la realitat de l’estret de Gibraltar. Un espai, com pocs altres, en què l’activitat del moment present és la continuïtat no estroncada de la mantinguda al llarg de mil·lennis.

Enmig de l’estret, de cara a ponent, els relleus europeu i africà s’esbatanen de manera  estarrufada en una obertura continental, geològica, tel·lúrica. que incità de manera irresistible els primers navegants, que en èpoques molt reculades provaren o aconseguiren d’arribar-hi. Coneguts o anònims, aquells navegants, arribats de l’altre extrem de la Mediterrània, a la que  podien, treien el nas per la descomunal obertura oceànica, vigilada o custodiada per les anomenades columnes d’Hèrcules.

La càrrega històrica va de parella amb la càrrega mitològica, i ambdues venen amarades i propulsades pel neguit comercial, que és, realment, el que fa i ha fet de l’estret de les columnes d’Hèrcules allò que és en el dia d’avui de manera innegable.

Qui vulgui fer-ne una constatació sobre el terreny només ha de fer que  asseure’s en la

paret de pedra del mirador  del carnero, que és el punt de la costa espanyola més proper al relleu africà, a mig camí entre Algesires i  Tarifa. Allà pot badar-hi hores i hores, perquè l’espectacle s’ho val. El trànsit de vaixells de tota condició, però sobretot, vaixells mercants, n’és prova demolidora contra tot propòsit empescat de contemplar l’estret de Gibraltar amb ulls de mística ètnica, antropològica o, també, amb vel·leïtats estètiques. L’estret de Gibraltar és, de manera indeclinable, un tràmit, un pas obligat del comerç i de l’economia internacional. Aquest fet, aquesta condició, tal com queda dit, és fa palès en qualsevol contemplació de l’estret i del trànsit incessant de naus.

Ara bé, vist i constatat això, tothom té dret de contemplar o de visitar aquest accident geogràfic equipat amb totes les motivacions i interessos que li abelleixin, ultra l’aurèola econòmica de l’espai.

Què hi ha de càrrega històrica en la geografia de les columnes d’Hèrcules? Primer caldria explicar que aquest espai és el resultat de les forces tel·lúriques descomunals que en aquest punt produeixen la col·lisió de les plaques tectòniques africana i euroasiàtica. Tal com queda exposat de manera clara en un documental del museu de Gibraltar, la mola del penyal forma part de la punta més septentrional de la placa africana. Aquesta, en el seu acostament vers la placa euroasiàtica, efectua un desplaçament de la roca del penyal cap l’extrem sudoriental de la península ibèrica, dipositant-hi la gran roca espadada i punxeguda que, unida amb la placa africana en les profunditats submarines, envesteix aquesta península a poca distància i a llevant de la ciutat andalusa d’Algesires, produint una ampla badia tancada per totes bandes, excepte per la seva part meridional.

Aquesta badia, la badia d’Algesires, pel que fa a les fites de navegació degué tenir un paper decisiu en l’antigor: la badia queda emplaçada en la costa septentrional de l’estret de Gibraltar, això vol dir que era i encara és un recer segur per protegir-se dels vents constants i alternats de llevant i de ponent. Sovint aquest dos vents bufen amb una intensitat prou abrandada com per fer impossible la navegació amb la proa orientada cap al vent entaulat. En l’antigor, aquesta situació era un inconvenient insoluble: la considerable alçada de l’obra morta de les embarcacions de travessia o cabotatge, unida a l’absència d’orsa, tornava impossible la navegació de cenyida contra el vent arrilat. És per això que el recer de la badia d’Algesires era un lloc segur a l’espera del canvi de vent cap al quadrant oposat.

Fenicis i foceus de ben segur que s’hi degueren refugiar a l’espera d’un canvi de vent per assolir –o tornar-ne- de les costes tartèssiques-. Sense aquest recer, l’aventura comercial d’aquests navegants arribats de la mediterrània oriental hauria hagut d’esperar una bona tanda de segles, fins que les condicions tècniques de les naus fessin possible d’assolir llur objectiu.

La badia d’Algesires és, doncs, una immensa conca que s’obre cap a migjorn. L’espai és magnífic i la mola altíssima del penyal emplaçat a la part nordoriental de la badia genera un escenari singular. Ara bé, dit això, també s’ha de dir que possiblement no hi hagi en tota l’àrea mediterrània un espai visualment tan degradat com aquest.

Tot el coster corbat de la badia d’Algesires s’ha tornat, de manera impúdica i sense concessions, un complet taulell de comerç, per dir-ho amb una certa discreció.

A banda de llevant, hi ha la ciutat britànica de Gibraltar, una veritable cafarnaüm de cares, parles, oficis i projectes econòmics, amb la infraestructura pertinent de ports, aeroport, autobusos, hotels i tot tipus de comerços i equipaments turístics. Qui va a Gibraltar, hi va per contribuir al creixement econòmic de la minúscula i diversa humanitat gibraltarenca, tota ella, amb tots els recursos disponibles, comprimida i arraulida als peus i al vessant occidental del rar i excepcional penyal. El pobre penyal, encara que pogués reservar-se alguna mena de dignitat geològica, algun interès paisatgístic o alguna vel·leïtat històricopatriòtica, quedaria i queda limitada per l’afer comercial, econòmic total. La seva presència, conservació o modificació és, en darrer terme i de manera decisiva, una qüestió de pura rendibilitat econòmica.

A l’altra banda de la badia, a ponent, hi ha la ciutat d’Algesires. El seu contacte urbanístic amb la vila de La Línea de la Concepción, fa que el recordatori o reivindicació del perímetre sorrenc que la badia d’Algesires degué tenir algun dia, no sigui avui altra cosa que bucolisme esbravat, sense cap contacte realista amb l’actual situació pura i dura que suporta la badia. A Algesires hi ha un frontal marí, que bé hi ha de ser, impossible de reconèixer, esborrat i depredat per les necessitats econòmiques d’ordre incontestat, indiscutit i superior: una central tèrmica i un port industrial s’encarreguen de deixar clar què i qui mana a allà. De fet, la ciutat ha perdut del tot el seu frontal marí, ensorrat darrere d’aquelles instal·lacions. Això, es vulgui o no, ha de deixar alguna petjada en l’ànima del ciutadans, de la població d’aquesta pleta ibèrica, que han d’acabar acceptant, si us plau per força, la prioritat d’unes coses davant d’altres en aquesta badia, en aquest racó de món (o val també, això, per a tot racó de món?).

En resum, la badia d’Algesires, una clova d’ou oberta al món africà, esbardellada per molts punts, alguns d’ells afectats per la xacra urbanística, industrial i comercial sense possibilitat de marxa enrere. La fina compostura de la badia, però, deixa somiar i imaginar  la sumptuosa geografia beneïda que degué tenir al llarg de mil·lennis fins fa un centenar d’anys.

Tot i amb això, i per motius ben diferents, hi ha tres llocs que, arribats a aquestes latituds mereixen de ser visitats: Gibraltar, Tarifa i Ceuta.

De Gibraltar, ultra les paraules suara escrites, es pot afirmar que és un enclavament de força i curiós interès històric. Com és sabut, és un territori en sòl ibèric sota el domini britànic. En qüestions de poder i domini polític i territorial l’apel·lació a la lògica, al sentit comú o a l’històric no tenen cap efectivitat, perquè darrere d’ells hi ha, a la fi, l’interès polític, cosa distant i allunyada veritables anys llum de la racionalitat.

El cert, però, és que des de la presa de possessió de la roca per part del anglesos, des dels governs, primer de Castella i, després, d’Espanya s’han donat accions reivindicatives tant militars, com polítiques i diplomàtiques per obtenir el domini i control d’aquesta roca compromesa. De les primeres, i pel poc efectives que resultaren per als hispànics, n’hi un complet recordatori en el museu de la city gibraltarenca.

Gibraltar un traçat urbanístic estrafolari, contret i una mica crispat pel variats i diversos condicionants: el sòl, escàs, entre la mola rocallosa i el mar, les necessitats de defensa militar i les necessitats de creixement econòmic.

Aquest darrer, el creixement econòmic, impulsat i orientat cada cop més pel comerç i el turisme, deu ser la raó de major pes d’haver construït l’obra més grollera, tan prosaica com contundent, de totes les que s’han dut a terme des de temps antics al penyal: l’aeròdrom o aeroport. Aquesta instal·lació al bell mig de l’istme superficial que uneix l’immens pedrot i terra andalusa, és una veritable barrabassada en tots sentits, excepte en un: el cobejat creixement econòmic del penyal. .

El penyal britànic de sòl hispànic té una forma estirada des de ponent cap a llevant. A ponent hi ha la línia estirada de la pista d’aterratge de l’aeroport, que és la superfície de major longitud de tot el territori i que, a més, serveix de  línia de separació (que no de frontera) dels dos països agermanats a la Unió Europea. A llevant, el sofert i petit país, acaba amb la Punta d’Europa. Entre un punt i l’altre hi ha la roca estirada cap amunt com una cresta gallinàcia, que en el seu cimal espadat i allargassat és tota ella mineral exclusiu. A mitja alçada, per la banda sudoccidental, les esquerdes de la roca han permès l’arrelament d’un veritable bosc d’arbusts, una estepa degenerada per la proliferació d’ullastres i llentiscles, i poca cosa més.

A la banda nordoriental h ha una cinglera impressionant que cau en picat sobre el mediterrani andalús, l’alçada descomunal dels espadats converteix la cresta, o alguns punts de la cresta, en miradors excepcionals sobre el mar i la costa malaguenya, la badia d’Algesires, el parc natural de l’estret i la costa propera magribina.

Aquí és fa palesa la vàlua estratègica del penyal: des d’aquí hom controla visualment la singladura de qualsevol embarcació que navegui pels rodals o que passi d’un punt a l’altre de les costes veïnes. Aquí es posa en clar la voluntat obstinada d’uns i altres, al llarg de tres-cents anys, per posseir aquesta pedra inerta.

La ciutat de Gibraltar segueix el contorn ovalat de ponent de la roca. La ciutat s’allargassa de llevant a ponent amb una amplada força regular, des de la base de la roca fins a l’aigua. Durant el segle vint hom ha anat ocupant espai al mar, guanyant amplada per a la urbanització, aprofitant l’avinentesa per bastir tot tipus de molls i un port de dimensions respectables.

La ciutat, de fet no ofereix pas massa cosa d’interessant en la seva urbanització i disseny. És una mena de desideràtum un xic enfarfegat per la barreja d’estètiques mediterrànies i britàniques, adobat amb un toc de banalitat pragmàtica.

A la banda de l’aeròdrom hi ha fragments de muralla restaurada i renovada que segueixen el traçat inicial de les defenses que els àrabs hi aixecaren a partir del moment en què Tarik i la seva host, en plena expansió militar del segle VII, posaren els peus en sòl visigòtic peninsular. En l’extrem superior i occidental de la muralla hi ha el baluard o petit castell àrab, edificat per aturar possibles reaccions visigòtiques (que mai no tingueren lloc) o els atacs de les hosts castellanes al segle XVè, en els darrers anys de la permanència del regne nazarí de Granada.

Uns metres més enllà del final del carrer major de la ciutat (main street) hi ha l’estació del telefèric que puja fins a la cresta de la roca. El viatge val la pena perquè, a dalt, les perspectives aèries són sensacionals en el 360 graus de panoràmica que permeten. Des del cim de la cresta es fa més diàfana l’evolució urbanística de la ciutat, que ha gratat els peus de la roca i ha fet recular el mar uns quants metres per guanyar espai i ampliar l’exigua superfície urbanitzable.

L’espectacle està amanit per la presència de les mones(macacus sylvanus) que actuen de reclam turístic, tocat d’un cert exotisme i alhora d’una pinzellada de patetisme. Hom es pregunta: què hi fan aquestes mones africanes, atlètiques (que no vol dir que tinguin cap constitució olímpica, sinó només que procedeixen de la serralada magribina de l’Atles), arrapades a les esquerdes calcàries, amatents a les accions dels visitants per engrapar a gran velocitat qualsevol cosa que pugui menjar-se, llepar-se, xuclar-se o beure’s que l’intrús foraster deixi de controlar, ni que sigui per breus segons?

“Què hi fan allà” adquireix un dramatisme absurd quan hom sap que les mones, capturades a l’Atles, foren portades a la roca al segle XVIII pels britànics amb la peregrina intenció, d’atracció de fira barata, que distraguessin al personal oficial i funcionaris estatals destinats a la colònia. El resultat és que a dalt de la roca les mones, lluny del seu hàbitat, natural, han esdevingut hostes dependents de l’acció humana, amb una subsistència que depèn a mitges de la cura que en tinguin els guardes i la voluntat dels turistes, que tot i estar profusament avisats de no tocar ni donar cap tipus d’aliment als micos, no poden evitar de saltar-se la recomanació, obeint algun clam interior que exigeix de compensar d’alguna manera els animalots en la seva dissortada condició i situació.

A mitja alçada de la roca, i mirant cap a migjorn han aconseguit d’arrelar-hi unes quantes cases amb vocació de granja agrícola, segons exhibeixen en els noms retolats del propietaris. Granges agrícoles en plena roca calcària, envoltades de llentiscle, ullastres i figueres de moro molt ufanoses: tot un enigma, adient per a les investigacions suporíferes de la detectivesca senyora Fletcher.

A Gibraltar hi ha un museu que potser és l’edifici que acull coses interessant i de vàlua indiscutible. És un  museu multitemàtic: museu fotogràfic, museu militar, museu d’història natural, museu arqueològic, museu antropològic museu històric…, tot hi és amb una concentració i saturació formidables, amb una maqueta de la roca referida a finals de segle XIX-XX i encabit tot en una mena de laberint de passadissos, habitacions estretes i escales insospitades… però el material és força il·lustratiu.

A l’altra banda de la roca, en el vessant oriental del penyal, la cosa canvia de manera sobtada.  Des de dalt de la cresta, la perspectiva sobre la mar d’Alboran és magnífica: a l’extrem dret hi les parets terroses del coster africà, a l’esquerra la costa malaguenya es va ajupint cap a la llunyania sobre el mar. I al davant la Mediterrània, estesa cap a llevant, arrissa les seves crestes cap una direcció o cap a l’altre segons la voluntat erràtica dels vents entaulats a l’Estret.  Una estesa de vaixells reposen ancorats als peus de la roca, esperant alguna instrucció del port britànic. No deuen, potser, poder esperar-se en les aigües encalmades de la badia d’Algesires, que és territori espanyol?

A l’altra banda de l’Estret de Gibraltar hi ha la costa africana. Venint de l’interior de la Mediterrània, amb el penyal de Gibraltar a la dreta i la massa pètria de Djebel Musa (la Dona Morta), hom pot contemplar les raons geològiques, d’orografia abrupta, que inspiraren el nom mitològic de Columnes d’Hèrcules. Es  tracta de dos penyals que destaquen, un a cada banda de l’estret i que el fan veure com un veritable embut.

A la banda africana de l’Estret hi ha la ciutat de Ceuta, un reducte urbà de 77.000 habitants que té una situació realment encisadora. La seva superfície reduïda de 18,5 Km2 mulla els peus en les aigües inquietes de la Mediterrània i de l’Atlàntic en contacte.

Des d’un punt de vista d’estratègia geopolítica, segurament que Ceuta juga el mateix paper per a Espanya que el que juga Gibraltar per al Regne Unit. No només això, sinó que ambdós països contraposen en joc els mateixos arguments en el moment d’afrontar reclamacions territorials. Si Espanya pot girar-se d’esquena a l’hora de les reclamacions marroquines, amb el convenciment, justificat o no, que en temps de la creació de l’actual estat del Marroc, Ceuta ja era colònia espanyola, al Regne Unit exhibeix la mateixa actitud, justificada o no, amb la mateixa argumentació políticohistòrica davant de les reclamacions territorials espanyoles en relació amb Gibraltar. I és que en qüestions polítiques, amb rerefons militar i econòmic, de raó no en pot tenir ningú, tot i que de raons tothom en té a cabassos plens. I és que qualsevol lectura atenta de la Història, de seguida palesa que la raó, la racionalitat il·lustrada, no n’ha estat, fins a ara precisament la protagonista, ni tan sols hom pot ubicar-la entre els actors principals de la funció, malgrat que de raons, motius i interessos indeclinables i inconfessables n’hi ha hagut i n’hi haurà tants com hom en vulgui aportar i alimentar.

Sigui com sigui,  Ceuta és una petita ciutat curiosa i interessant de visitar. A  Ceuta hom hi respira un aire d’humanitat, no apàtica, però sí una mica desfibrada, ensopida sota un sol que li escalfa l’esquena, mentre la façana urbana està orientada cap a la Península Ibèrica, amb una mirada resignada, sense neguit, però, alhora, potser amb algun desig secret.

La mar encercla la ciutat, menys per la connexió amb la terra africana. Això fa que Ceuta estiri el seu perfil cap a llevant amb una certa ondulació fins al cap extrem, el Monte Hacho, que és un mirador de gran categoria sobre la ciutat a qualsevol moment del dia.

La ciutat sembla tenir un caràcter realista. Ho demostra el fet que exhibeix a tall de monument tot allò que té sense dissimulació i, segurament, amb convicció, i, per tant, amb absència pregona de qualsevol mena d’esperit crític. Només així es pot entendre que exhibeixi, en el mirador del Monte Hacho, a tall de relíquia, el pal major del navili militar amb que Franco, al 1936, travessà l’Estret, de camí cap a la Península per escampar la rebel·lia contra el govern republicà espanyol. Com també es pot entendre que mostrin, en el mateix lloc les petjades dels dos peus del dictador quan, dret, des del mateix lloc, escrutava la travessia de l’Estret de les seves forces armades navals.

Els banys àrabs, un edifici petit, recuperat i restaurat amb gust excel·lent palesa una part del seu passat històric. Com també ho fa el museu de la basílica tardoromana que mostra l’arrelament cristià a Ceuta  al final de l’Antiguitat. Ambdues peces arqueològiques demostren la superposició de cultures i el caràcter d’aiguabarreig ètnic i cultural que el sol ceutí ha mantingut a través del temps.

Des del Monte Hacho la panoràmica de què hom hi disposa permet una observació de l’Estret des de la costa africana. La costa espanyola, a distància tan curta, es fon en tons morats i malva mentre les ones lleument encrespades dibuixen un batec blanquinós que es desplaça per l’Estret a l’albir dels vents de llevant i de ponent que alternen llur bufec de previsió tan dificultosa.

El batec comercial de la ciutat es copsa en tota la seva extensió amb una passejada per la calle real, un carrer que fa ben bé d’espina dorsal, d’eix de simetria, de l’istme que enllaça el Monte Hacho amb el continent. O sigui, d’eix urbà de la ciutat nordafricana.

El fet de la barreja ètnica a Ceuta, és una cosa semblant a la mateixa situació que hom pot trobar a l’altre costat de l’estret, a Gibraltar. Hi ha establiments dedicats a la restauració o a serveis d’atenció al ciutadà, com ara una barberia, que solen ser freqüentats sobretot per gent de la mateixa ètnia del propietari de l’establiment, cosa que acaba produint uns minúsculs apartheids que s’interpreten com una cosa absolutament raonable i que és viscuda per la clientela de la manera més distesa i plausible, cosa que deixa entreveure com es podrien resoldre situacions que, conduïdes d’altra manera, podrien resultar fonts de conflicte. En aquestes situacions hi ha una mena d’acord implícit que ningú no troba necessari de trencar o canviar. El resultat és alguna cosa que té a veure amb aquell tarannà, abans al·ludit, de comoditat, lassitud, paciència i d’assaboriment de les coses naturals i senzilles amb què de vegades ens pot embolcallar la vida. Es tracta de quelcom que es respira amb més o menys intensitat passejant per la distesa ciutat de Ceuta.

Quant a arquitectura de la ciutat hi ha quatre o cinc edificis de façana fina i endreçada que val la pena de contemplar: la Casa de los Dragones, en una cantonada del carrer major, n’és un d’ells, primer perquè el seu disseny i factura vuitcentista el fa un edifici insòlit a la ciutat, un edifici amb ínfules aristocratitzants que, actualment, trenca amb l’avorriment urbanístic fruit de bona part de l’arquitectura de segona meitat del segle vint, obsessionada principalment per la rendibilitat econòmica i que té, com a conseqüència indestriable, la fredor estilística. Un altre edifici singular és la catedral de Nuestra Señora de la Asunción, d’una façana amb una delicada versió andalusa del barroc religiós de finals del segle XVII. I l’altra façana, també barroca és la de l’església de Nuestra Señora de Africa, encarada a una caserna militar, d’un barroc encara més fi i endolcit que l’edifici anterior.

També cal fer esment de les fortificacions ciclòpies ubicades en el punt més estret de l’istme. Es tracta de les Murallas Reales, un impressionant conjunt de baluards i muralles que mostren de manera inexorable que la presència espanyola a Ceuta no va ser mai, ni és, cosa garantida, com d’estar per casa. Les muralles estan envoltades per un fossat ample i profund, que devia dissuadir qualsevol temptació d’emparar-se de la fortificació. Les dimensions del fossat i el fet que estigui connectat amb el mar, que és a pam i toc, el fan navegable, fins i tot per embarcacions de calat de consideració.

La península que forma la urbanització de Ceuta  amb el Monte Hacho com a cap extrem, té una ubicació privilegiada i d’una categoria paisatgística de primera categoria.

És un mirador excel·lent del relleu africà septentrional i, al mateix temps permet la contemplació ensonyada de la llenca de mar que s’esmuny per l’Estret.

Posats a dalt del mirador del Monte Hacho, hom té l’oportunitat de gaudir de la potent gradació cromàtica que es produeix al compàs de les hores del dia i d’acord amb el moviment aparent del sol: els verds i blaus fulgurants de l’aigua de mar,  de la costa africana i, en la llunyania, de la costa hispànica, es transformen en morats, al cap d’hores,  d’incomptables intensitats i matisacions. El resultat és una estampa de gran impacte plàstic, d’una sensibilitat cromàtica embriagadora. Si a això hom hi afegeix la consideració de la delicada situació de confluència dels dos mars en contacte, presidida per una orografia complexa de ressonàncies històriques i mitològiques, l’espectacle es torna de primera categoria.

Malta i Gozo

L’arxipèlag de Malta és un país, al costat de Sicília, del centre de la Mediterrània, de la Mediterrània meridional. Malgrat la seva filiació i gent, és terra africana i de mars africans, de la Mediterrània africana. És terra, però, de contrastos climàtics: fred a l’hivern i força calor a l’estiu. La seva situació ha cridat l’atenció i ha acabat atraient cap a les seves ribes una gernació de pobles i d’ètnies que al pas d’anys, segles i mil·lennis hi ha deixat una empremta esplendorosa, un xic desorbitada i enfollida, un pòsit psicològic i cultural personalíssim, però, a l’hora, molt intricat i força indesxifrable.

Tot i que això és aplicable a gairebé tots els racons de la Mediterrània, i, en bona mesura a la totalitat del món, aquí, a Malta, la superposició d’estrats poblacionals ha produït una singularitat intensíssima en la humanitat que l’ocupa.

La llengua maltesa ja és, ella sola, exemple reeixit d’una interessant raresa etnolingüística. La parla maltesa demostra el pes contundent de la superposició poblacional: una llengua semítica que s’escriu en alfabet llatí, una fonètica magribina amb termes acabats a l’estil sicilià, sard i cors, fins i tot. Només una correntia ingent de parles i varietat dialectals que s’han abraonat i atropellat damunt d’aquest diminut terrer pot arribar a produir, al cap de mil·lennis, el galimaties lingüístic que exhibeixen aquests, gairebé, 350.000 europeus meridionals. El maltès: el seu lèxic, la seva sintaxi, la pronúncia… és com resseguir petjades en la sorra molla, veient en cadascuna d’elles l’expressió de l’ànima d’una comunitat diversa: aquí hi batega l’ànima mesopotàmica i d’Orient Mitjà, les llengües berebers i les adaptacions de l’àrab nordafricà, l’italià i l’anglès amb curioses aproximacions a llengües llatines com el sard i, estirant més encara, un català ocult.

Cap visitant de Malta no podria negar que aquest territori, reduït i regirat sobre si mateix, es troba llançat a una cursa desenfrenada de progrés que obliga a deixar enrere certs valors que fins ara podrien haver tingut més pes en la mentalitat de la gent de l’illa. El visitant actual tampoc no pot negar, com exemple d’aquesta voluntat marginadora de certs valors, que el país, en el seu conjunt, és força desgavellat, sense gaire preocupació per assolir alguna unitat estètica, tant en la seva faç urbana com rural, que s’avingui amb els propòsits de la seva gent. O potser sí que l’aspecte general que mostra al visitant respon amb fidelitat a la realitat, expectatives i interessos del conjunt del país?

Aquell que vulgui recórrer l’illa pel seu compte, amb vehicle propi, s’ha d’armar d’una paciència immensa davant del sistema de retolació i indicacions, que produeix de manera inevitable un desconcert viari com pocs es poden trobar pels móns de Déu. La retolació de pobles i ciutats al llarg de les carreteres de l’illa, sofreix un seguit d’aparicions i desaparicions tan enigmàtiques, inexplicables i injustificades, que la voluntat d’orientació del visitant cau de seguida en una frustració atordidora, obligant-li sovint a abandonar força objectius que s’havia proposat.

A més el propi traçat de carreteres, llevant de pocs trams, es troba en un estat deplorable. Cosa que, de manera inevitable, ha de resultar un impediment gens menyspreable a l’hora de decidir i planificar la diversificació de serveis i funcions al llarg i ample del terrer de l’illa. Hom pot dir que Malta tractant-se, com es tracta, d’una illa de grandària exigua, de densitat poblacional elevada, i de gran proliferació de centres urbans, la incomunicació d’uns pobles amb altres és un fet palès, si més no quant a les petites poblacions allunyades de l’eix viari principal de l’illa, que la recorre  de llevant a ponent. El fet de les distàncies curtes entre els nuclis habitats pal·lia una mica aquest problema, però el mal estat general de les carreteres secundàries és un factor molt negatiu en la comunicació interior del país. Aquest fet, ancorat gairebé segur en justificacions econòmiques, deu acabar produint una certa indolència en el tarannà de la població, com també la produeixen, amb tota seguretat, altres factors, que més endavant caldrà comentar.

Des d’un punt de vista econòmic i productiu, Malta mostra amb tota claredat la seva opció de progrés que, com a tants altres llocs de la Mediterrània, es decanta cap al turisme i els sectors econòmics associats. Aquesta opció queda palesa tant en l’interior de l’illa, en el reduït espai rural que procura sobreviure de molt mala manera, com en els espais urbans, on la urbanització ha crescut i creix de manera arrilada, sense cap altra consideració  més enllà del rendiment econòmic. El resultat és fa palès tant en l’àmbit de caràcter plenament urbà com és els cas, únic, de la capital, La Valletta, com en les petites poblacions que ara aquí, ara allà proliferen per gran part del territori illenc.

 Malta porta gravat en el seu cos l’empremta indeleble del pas de l’orde dels cavallers hospitalers (també coneguts com Cavallers de l’Orde de Malta), que  s’emparà de l’illa i la controlà des del segle XVI, fins al XVIII. La seva presència a Malta queda palesa en la proliferació d’edificis militars, de murs i bastions colossals, bastits per defensar-se de l’empenta otomana i les incursions sarraïnes, però també per contribuir a frenar l’expansió dels turcs cap a la Mediterrània occidental. Tots aquests objectius s’acompliren, mentre el poder econòmic de l’orde religiós/militar creixia i la influència políticoreligiosa anava també a més.

El rastre dels pobles que ocuparen Malta abans dels hospitalers també és ostensible, tot i que requereix en major mesura la intervenció d’arqueòlegs: púnics, romans, àrabs, espanyols…, i, encara més antigues, les cultures talassocràtiques de la Prehistòria.

Malta comparteix amb altres illes de la mediterrània occidental la presència de pobles molt antics amb restes megalítiques: les Balears, Sardenya…, cosa que demostra que la Mediterrània és un espai molt concorregut des de temps reculats, quan florien l’Egipte faraònic i la Mesopotàmia dels ziggurats.

A l’illa hi ha molts senyals de tots aquests moments de la Història, una correntia de fets i batzegades que han d’haver intervingut en la formació del caràcter maltès: resistència, paciència… potser fins a una bona dosi d’indolència.

L’interior de l’illa, un àmbit rural molt aigualit, està fornit de murs secs, que tornen demostrar la sintonia amb el tarannà cultural de tantes illes de la Mediterrània. Els murs secs, d’un metre i mig d’alçada, més o menys, són les separacions entre petites propietats agràries o entre diferents feixes d’un mateix propietari. Aquest petit bastiment permeté adequar el terreny organitzant-lo en terrasses que contrarestaven la inclinació natural del terrer. L’aprofitament i la possibilitat de rec efectiu que oferien les terrasses ajudaren durant segles a obtenir un millor aprofitament de la terra.

Aquesta organització efectiva del món rural maltès mostra amb tota claredat la dedicació agrària històrica de l’illa, així com també indica la base econòmica damunt de la qual estava dissenyada la societat maltesa fins al moment de la incursió del turisme.

Ara, el camp maltès evidencia amb tota claredat que l’opció econòmica de l’illa ha quedat trasbalsada del tot. El camp, llevat de petites excepcions, es troba en una situació d’abandó molt intens. En temps passats, l’aspecte de la ruralia del país devia tenir característiques molt singulars, pròpies dels recursos autòctons. Les cases de pagès, d’estètica germana de l’univers ciclàdic i també de l’eivissenca, són bastides de la mateixa pedra amb què hom aixecà els murs secs, cosa que produeix una fusió intensa entre els paisatge i les realitzacions humanes.

Malta té un coster singular, tractant-se, com es tracta, d’un país que ha fet l’opció del turisme, resulta que de platges no és pas que en tingui massa. La línia costanera de llevant i nord és força accessible, sense platges, amb la pedra que arriba amb formacions reposades a toca el rompent marí. Per tant, el banyista estiuenc ha d’escollir entre buscar alguna de les poques platges de l’illa o remullar-se i nedar llançant-se a l’aigua des de la roca. L’opció final deu haver tingut èxit, si no, no es podria entendre el frontal marí nordoriental de l’illa que és gairebé un successió absoluta d’hotels, restaurant i apartaments per a tots els gustos, preferències i possibilitats econòmiques.

Ara, l’aigua que poleix la pedra, modela penyals i penyassegats és de primera categoria. El maragda i l’ultramar, endolcits o penetrants, acoloreixen el mar que encercla l’illa tota. La seva qualitat cromàtica l’agermana també amb tantes altres illes de la Mediterrània, tant de llevant com de ponent. En la Mediterrània, sembla que la qualitat de l’aigua, si més no la seva esplendor cromàtica, millora de forma considerable quant més ens allunyem de terres continentals.

A Malta, però, la presència decisiva del tot és la seva capital, l’urbs trepidant de La Valletta.

La Valletta, com en general tota l’illa, però aquí encara més constatable, és una ciutat que transmet dramatisme. Una ciutat que tot just s’ha refet del tracte frenètic que la Història li ha dispensat.

Allò que avui és el centre històric, una península que emergeix de l’illa al centre d’una gran conca oclusiva i allargada, divideix la gran badia en dues parts, que han estat batejades pels seus habitants amb els noms de Gran Port, la banda de la badia que queda al nord de la península i Port de Marsamxett, el port de migjorn.

En el Gran Port (Grand Harbour, segons la denominació anglòfona que amarà lingüísticament l’illa durant gairebé una centúria i mitja de domini colonial) hi ha tres altres tantes penínsules, més petites que la del casc històric i que des l’extrem meridional de la badia surten de manera perpendicular contra la península central de la badia.

El resultat és que el Gran Port produeix al seu interior cinc o sis ports naturals més, aprofitats de manera intensiva tant com a ports d’esbarjo com comercials o industrials.

Quan l’Orde dels Hospitalers, al segle XVI, s’emparà de l’illa, amb el vist i plau de Carles I de Castella, bastí  i fortificà llur residència damunt de la central d’aquestes tres penínsules, l’anomenada Birgu, que després del gran setge turc, del 1565, fou rebatejada amb el sobrenom de la Vittoriosa. El Gran Mestre de l’orde Jean Parissot de la Valette, en acabat el setge turc, jutjant que Birgu no garantia prou, quant a muralles i bastions, la seguretat de la residència dels templers, decidir bastir un altre reducte més fornit que el de Birgu, damunt de la península central de la badia, que fins a aquell moment la seva fortificació no devia d’haver semblat tan factible.

El disseny urbanístic del nucli inicial de La Vallette segueix el traçat clàssic de les ciutat romanes: dos carrers importants que es creuen de manera perpendicular i en cadascun dels quatre sectors hi proliferen carrers secundaris seguint un traçat paral·lel al dels dos carrers majors. Els edificis tenen gran uniformitat quan a material: bastits amb la pedra marès de l’illa. L’acoloriment uniforme, de mel, de les parets, en general, no impedeix la impressió de gran esplendor estètica, de la mà de tants detalls barrocs en moltes façanes.

D’entre tots els edificis convé destacar-ne dos: la catedral de Sant Joan i el Palau dels gran Mestres de l’Orde de Malta (o Cavallers Hospitalers). Aquest darrer edifici té la façana principal en el carrer major de La Valletta, el carrer de la República. Té una façana senyorial d’un barroc contingut i un interior molt decorat amb quadres i pintures al fresc que conviden a badar-hi una bona estona, mentre al cap s’hi agombolen interrogants i valoracions sobre l’immens poder temporal que degué acaparar un dia aquest l’orde religiós. És inevitable, també, d’interrogar-se per la situació actual d’aquest orde, dissolt de facto a partir del moment en què Napoleó l’expulsa de Malta i acabà acollint-se definitivament sota el capmall de Roma.

Ara, l’armeria del palau és tota una altra experiència. Dues grans sales del palau han esdevingut un veritable testimoni de les evolucions de l’habillament militar, així com també de l’evolució al llarg de dues o tres centúries de tot tipus d’armes: canons, espases, ganivets, mosquetons, cuirasses, tot tipus d’elms, armadures completes o parcials, piques, llances, destrals, pistoles… De fet, aquestes sales acaben essent un testimoni penetrant de la insensatesa humana i una ineludible constatació de l’eixorc, execrable, deplorable i grotesc que han arribat a ser uns quants moments de la història de la Mediterrània, en què la humanitat que l’ha ocupada, al costat de moments d’excelses cotes, ha pouat en el cretinisme més absurd i inhumà, fent de la mort i la destrucció gairebé la raó de ser, la justificació de la vida i la quotidianitat més mesquina i negligent.

Les sales posen al descobert la contundent i efectiva tècnica en la seva escalada inestroncable cap a l’obtenció de les millors armadures metàl·liques per protegir cap, cos i extremitats humanes, alhora que es buscaven i s’aconseguia armament cada vegada més efectiu i mortífer contra aquelles armadures defensives. A més d’una, més de l’altra. I per què?, doncs per escampar i afermar domini i poder incontestable d’un costat a l’altre de la Mediterrània. Sempre, és clar en nom de Déu.

Els Hospitalers, en algun moment del segle XIII i XIV, tal com també ho havien fet els Templers, decidiren que la seva vocació en el món no era ben bé la de servir d’abric i refugi als soferts pelegrins que maldaven per trepitjar el sòl de Terra Santa, sinó que el poder temporal (militar i econòmic) havia esdevingut una prioritat inajornable: de Jerusalem a Rodes, i d’aquí a Malta. Amb l’expansió militar musulmana trepitjant-los els talons, decidiren arrelar a Malta. Fer de l’illa el bastió de la resistència armada cristiana i, passar quan més aviat millor al contraatac.

Això és el que mostra el Palau dels Grans Mestres. No és un mostrari engrescador, és el senyal i testimoni de la negligència humana, tenyida de pinzellades de supèrbia i vanitat. Un espectacle digne de ser contemplat, valorat i estudiat, per tal de constatar  de què ha estat farcit, durant centúries aquest petit univers de la Mediterrània.

Molt a prop del Palau, hi ha la catedral (anomenada co-catedral) de Sant Joan. La façana mostra un barroc encara més contingut i auster que el Palau dels Grans Mestres. La catedral degué ser, gairebé segur, una mena d’aparador de l’orde hospitaler. El refistolament decoratiu interior talla la respiració. Els daurats dominen per tot arreu, revestint arcs i pilars de la solemne volta central. L’orde dedicà l’edifici al seu patró, Sant Joan, en qui també s’inspirà l’orde a l’hora d’adoptar un nom: els Cavallers de l’Hospital de Sant Joan.

Entre arc i arc de la volta hi ha superbes pintures a l’oli sobre escaiola del napolità Mattia Pretti, que acabà ocupant-se al llarg de la segona meitat del XVII, de l’aspecte decoratiu de tot l’interior. Les voltes laterals estan ocupades per ares bastides i profusament decorades per qui en tenia responsabilitat de fer-ho, és a dir, per cadascuna de les diferents nacionalitats o famílies hospitaleres a què pertanyien els cavallers de l’orde.

La sumptuositat de la volta va molt més enllà d’una simple espectacularitat, perquè tal profusió i saturació de motius decoratius daurats  acaba fregant la ratlla de l’obscenitat. El conjunt de la nau és un espai més aviat calculat per a l’objectiu de causar forta impressió o per a l’ostentació més imposant, que no per alguna mena de culte religiós a la recerca de recolliment i meditació.

Això sí, és visita del tot obligada el gran quadre de Michelangelo Caravaggio, conservat a l’oratori de la Catedral, sobre la decapitació de Sant Joan. El quadre té un patetisme colpidor, concentrant l’atenció en els quatre o cinc personatges centrals, les seves actituds davant del decapitat i la llum crua que unta de fulguració còsmica la roba i la pell nua dels personatges. Davant per davant, hi ha l’altra obra del pintor milanès: Sant Jeroni, entre clars i obscurs, en actitud meditativa amb un dramatisme grandiloqüent.

El nucli de Birgu (o la Vittoriosa), la península que a l’altra banda del Gran Port apunta en línia perpendicular cap centre de la península de La Valletta, havia estat el nucli habitat inicial que ocuparen els Hospitalers. Actualment el rastre de l’orde religiós es fa prou palès només d’entrar per les portes orientals que tancaven la ciutat per la part de terra, amb les muralles ciclòpies de talla colossal i fossat esplèndid. Les portes, perquè n’hi ha tres, de factura molt barroca, avisen o avisaven que allò que hi havia portes enllà no era res de banal. Avui en la mateixa porta principal, encabit dins de la muralla hi ha un discret obrador, una minúscula drassana que s’ocupa de la construcció dels petits i elegants luzzus, fondejats al port, que és a tocar. Pura artesania, amb olor de fusta crua, adobada amb llum caramelitzada que rebota en els blocs de marès, repujats, de la porta  i dels murs del bastió, amb el silenci marmori d’una ciutat llatina tan meridional.

La badia estreta i profunda de Birgu acull un port d’esplai, amb velers i iots de fastuositat renouera. L’aigua hi queda atrapada en absoluta immobilitat mentre les campanes de la barroca església de Sant Llorenç piquen i repiquen immobilitzant amb estridència corrosiva el balandreig gairebé inexistent de les embarcacions fondejades.

La punta extrema de la Vittoriosa acaba amb un formidable bastió anomenat fort de Sant Angelo. La seva funció militar és indiscutible i fou, inicialment la residència dels primers Grans Mestres i acabà la seva trajectòria militar ocupant un lloc destacat en la logística de la segona guerra mundial. La presència del fort atorga a tot el Gran Port una grafia ampul·losa i coriàcia, mantenint-hi de manera invariable el caràcter bèl·lic indiscutible.

Birgu té un aire més amable que la pròpia Valletta. De seguida s’hi fa palès una aire sicilià. Els carrers del nucli històric de Palerm, per alguna estranya raó, ressonen en els carrers del nucli antic de Birgu. Potser és el posat dels vianants que s’hi estan en petits grups, recalcats en alguna paret, discutint alguna jugada que els mereix, de tant en tant, una sorollosa i general riallada. Potser són les manifestacions públiques de religiositat i de símbols religiosos. Potser la densitat d’edificis d’estètica barroca barrejada amb establiments comercials, senzills, humils, farcits de productes… Birgu és més reposada que la capital maltesa, permet tastar un pes humà més dens i pinzellades de decadència entre pedra envellida, color de mel presa. Té un aire de mediterrani antic, vell, amarat d’història, sofriment, paciència i salobre… i humitat, que obliga a respirar la sentor aguda,  llatina, siciliana, que exhala.

Des de Birgu hom pot avaluar amb més precisió la veïna Valletta, llur propòsit i finalitat, dissenyats per l’orde militar/religiós, de frenar l’avenç otomà cap a ponent, així com sospesar l’eficàcia, èxit o fracàs de tal objectiu. Des del bastió de Sant Àngelo, el Gran Port, amb la muralla de la Valletta al fons, és veu una instal·lació reeixida, altra cosa és que fos o no inexpugnable, però la intenció hi va ser.

A l’extrem meridional de l’illa hi ha la vila marinera de Marsaxloc

La vila marinera de Marsaxloc, oberta a migjorn, té com a gran espectacle l’atapeïda munió de barques d’estil llagut, avarades en la badia d’aigües quietes emmirallant la blavor del cel i les torres blanques de les nuvolades llunyanes.

Però abans de comentar-la, val la pena adonar-se del nom, que en la llengua maltesa expressa alguna cosa que uneix la denominació d’altres tantes viles de la illa. És una cosa semblant a les nostres empordaneses: Vilasacra, Vilatenim, Vilamalla, Vilamacolum, Vilajuïga, noms que denoten una càrrega històrica que les ha unides al llarg de centúries i mil·lennis amb una pasta anímica que les torna membres incontestables d’una mateixa ètnia i que comparteixen, a la fi, un mateix esperit. Marsaxloc, Marsaskala, Marsalforn, Marsamxett…, deuen també compartir una ànima comuna: pobladors, noms, pobles. I aquí, més enllà dels estrictes límits de Malta, encara hi ha, a Sicília, Marsala, que deu, també, compartir alguna cosa de la llengua, l’esperit… de l’illa veïna. I és que no estan tan lluny l’una de l’altra. I tot plegat, aquesta estreta familiaritat toponímica deu tenir el mateix significat i funció que els que té en altres llocs. A Cefalònia, per exemple, hi ha llogarrets assolellats de noms saborosos com aquests: Metaxata, Peratata, Mousata, Vlahata, Simotata, Lourdata… És innegable que per damunt de la diversitat general de pobles, ètnies, cultures, hi ha coses que unifiquen les tendències i patrons d’actuació de la humanitat escampada, si més no, per la Mediterrània.

Bé, els luzzu, els llaguts de tresmall i palangres avarats a la badia de Marsaxloc, són un espectacle cromàtic de categoria. Aquestes embarcacions de eslora discreta, usen de forma majoritària el color blau per acolorir l’obra morta de l’embarcació i, també molt sovint, la coberta. Sota aquest fons de color blau, hi ha molts detalls pintats d’altres colors d’intensitat pujada: groc, vermell, blanc… els escàlems, la roda de proa i popa, el pal, l’arjau, la borda, la línia de flotació… destaquen pel seu acoloriment intens i el cromatisme bigarrat i cridaner, compartit per desenes de llaguts ancorats en la badia, que es balancegen en la dolçor enlluernada del mar de Líbia.

Cada diumenge aquests pescadors surten de matinada a llevar tresmalls i palangres, mentre les respectives famílies organitzen en el moll frontal de la vila les parades per vendre el peix a mesura que el cap de família i acompanyants el van desembarcant. Tot el matí del diumenge el mercat de peix s’hi torna un reclam cridaner que atrau gent de totes parts de l’illa. El mercat ofereix sobretot captures de peix blanc d’una qualitat i frescor d’alta volada, mentre les peixateres venen en mig de converses engrescades amb altres companyes d’ofici i amb crits per oferir la mercaderia i atraure clients i badocs.

Qui busca de tenir una visió força panoràmica de l’illa, farà bé de visitar l’antiga capital de l’illa, Mdina. La seva impressionant muralla palesa bé la necessitat de defensa que els pobladors de la ciutat tenien. Abans del trasllat de la capital a La Valletta, amb l’arribada dels cavaller de l’Orde de Sant Joan, al segle XVI, Mdina era el nucli més important i habitat de l’illa. El canvi de capitalitat no va produir l’abandonament de la ciutat. De fet Mdina, avui, és una ciutadella farcida de senyorívols casals barrocs que aprofitaren les estructures més antigues de cases i palaus àrabs.

Una passejades pels carrerons de la ciutadella submergeix el visitant en un ambient de virtuosisme arquitectònic, de façanes, balconades i finestrals de gran distinció, que desemboquen en la solemnitat de la plaça de la catedral de Sant Pau.

L’advocació de la catedral al sant és el reconeixement dels creients cristians per la feina d’evangelització que el sant anatoli desplegà a Malta, durant la primer meitat del segle I de l’era cristiana. La catedral, magnífica, de barroc maltès, d’un color rutilant de mel, fou acabada a inicis del segle XVIII, cent anys abans que l’empenta napoleònica desembarqués a l’illa i estronqués la continuïtat de l’Orde dels Cavallers de Sant Joan. L’interior mostra gran profusió de pintures al fresc del santoral cristià, Sant Pau inclòs.

Mdina, com s’ha dit, està literalment saturada de palazzi que presten el caràcter senyorial i acurat, fins al caprici, a tota la petita ciutat. Ja els àrabs en la seva ocupació de l’illa, durant poc més de dos cents anys, feren de Mdina el centre polític i econòmic de l’illa, bastint-li les muralles colossals que l’envolten. La decisió degué semblar prou raonable tenint en compte que des del cim de les cases i, especialment des del mirador que hi ha en un extrem de la ciutat, hom domina visualment gairebé la totalitat insular. Això permet fer-se una idea força exacta de les dimensions de l’illa, així com de l’evolució urbanística que s’hi produeix i que no deixa de plantejar enigmes importants sobre l’impacte que el territori es veu forçat a absorbir. Quines conseqüències acabarà tenint aquest creixement sobre l’equilibri social, econòmic i urbanístic del conjunt insular?

 Val la pena de fer una bona passejada a l’illa veïna de Gozo. A l’extrem nord de Malta, hi ha l’embarcador de Cirkewwa, d’on salpa el ferri que fa el transbord entre les dues illes.

A Gozo es respira un ritme vital distint del de la seva illa veïna. Per descomptat que a Gozo no han renunciat al fruit de tast irrenunciable del turisme, però tot s’hi veu en una mesura més assenyada i en saborosa harmonia amb el medi natural. L’illa té una grandària, en línies generals, de la meitat que Gozo. Aquest fet permet una incursió ràpida, una breu estada,  per gaudir d’aspectes històricoarqueològics i paisatgístics de molt alta categoria i de gran impacte estètic.

Convé una visita al conjunt megalític de Ggantija, datat a l’edat de coure. Tant aquest conjunt com altres que hi ha a Malta, tenen l’aurèola del misteri: pedrots de mides i disposició gairebé inversemblants per a rituals i litúrgies opacs, que els arqueòlegs s’ocupen d’esbrinar en la mesura del possible. Aquests monuments megalítics parlen també de l’aspiració comuna de tants pobles que al llarg de mil·lennis, abans de l’era cristiana, desfilaren per les aigües gairebé encerclades i interiors de la Mediterrània i hi deixaren la petja, el testimoni de  llur estada, amb allò de més permanent que hi trobaven: la pedra. Amb les grans pedres, des dels talaiots fins a les piràmides, passant pels nuraghi sards. El recurs a les grans pedres com a espai d’enterraments i de culte amb la mirada adreçada cel amunt són un sòlid antecessors de l’espiritualitat de la gent mediterrània, de la humanitat sencera, de creences, de rituals i litúrgies que han crescut i han arribat, amb majors o menors alteracions, fins a avui.

Hi ha a Gozo un espai natural impressionant, situat a l’extrem més allunyat de l’illa, en la seva part occidental/septentrional. Es tracta de la formació i lloc anomenats la Finestra Blava (Tieqa Zerqa), que és un immens arc granític sobre el mar situat a l’extrem d’una península pètria que fa possible la contemplació de l’altra banda de la formació rocosa i, barquejant, passar-hi per sota.

A pocs metres enrere d’aquesta formació (Malta també compta amb un parell d’aquests capricis lítics, emmotllats pels elements al llarg de mil·lennis i mil·lennis) hi ha una petita badia que rep el tractament de mar interior (un mar molt reduït, és clar).

El conjunt de la península, l’arc petri, els penya-segats que cauen sobre la mar a banda i banda de la península, més els petits illots roquers que afloren ara aquí, ara allà, formen una unitat paisatgística de categoria. El conjunt és pura roca nua, elements purs i despullats en estat permanent de carícies i amanyacs, urpades i esgarrinxades mútues, caus recòndits de biologia secreta només atabalada per quatre petites barques que duen a passejar els visitants en una curta navegació a tocar la col·lecció de penya-segats, grutes, túnels i arc.

De la petita badia interior, embarcat en alguna de les xalupes que hi ha disposició, hom pot travessar, per una petita galeria natural, l’alt penyal que separa la badiola de mar obert i navegar arran de rompents, contemplant les florides de corall arrelades a l’entrada de les cavitats i grutes marines. En conjunt, és un lloc que encara no ha sofert l’impacte de l’especulació urbanística ni la predació inapel·lable de rendibilitat econòmica. Ja per això paga la pena de conèixer aquest racó de Gozo. Perquè, de llocs així, en perduren pocs en la Mediterrània.

A Gozo, encara que això deu poder ser atribuït a qualsevol illa de dimensions reduïdes, tot i la seva proximitat a la seva germana gran, Malta, hom hi descobreix un batec de solitud i confinament serens i acontentats, amb una dolçor de corbes tectòniques i un mantell de botànica de verds delicats i innocents que semblen propis de latituds més septentrionals i que, aquí, a dos passos de la costa tunisiana produeixen un efecte tan agradós com inesperat.

Dubrovnic

El mar Adriàtic és un mar que no fa com la resta de la Mediterrània. De Corfú cap amunt, fins a Venècia la insolació dilueix poc a poc el cromatisme de l’ambient, tant terrestre com marí. El terrer perd el carmesí daurat i pren una tonalitat més desfibrada, més terrosa, menys apocalíptica i homèrica. La mar pren un to ciànic, de cobalt, impenetrable i dens. La costa dàlmata es un territori que no acompleix el cànon ambiental atribuït al mar Egeu, que és el d’un sol espatarrant, roca nua, granit carminat, penya-segats coberts de serrell càlid de pi pinyoner i arbust: llentiscles, ullastres, atzavares, figueres de moro…etc.

De fet, la costa dàlmata també compta amb aquests ingredients, gairebé omnipresents en tota la Mediterrània, però els combina amb un resultat final que fa que la imaginació de qui els contempla no pugui evitar de volar cap a latituds més septentrionals, allunyant-se de la postal estiuenca d’aigua, sol i platja de touroperadors. Quant a la mar estricta, a l’Adriàtic, l’estat habitual és de calma gairebé completa. També hi ha dies de temporal, quan per les Illes Jòniques puja la maror entaulada entre el Peloponès i Sicília, que empesa per vents de migjorn fa via Adriàtic amunt. Però aquest Adriàtic és, per regla general un mar que senyoreja bonances llargues i recalcitrants, amb prou feines arrissant diminutes crestes que els vents indiscrets enceten.

Aquestes condicions ambientals o climàtiques han jugat un pes important en l’activitat humana que s’ha desenvolupat en aquest mar al llarg de centúries i mil·lennis. Més endavant n’haurem de parlar un xic.

A la costa dàlmata, centrada de manera especial a Dubrovnic, hi ha un altra característica del paisatge que té una importància fonamental: l’absència pregona de platges. No hi ha platges, si per platja hem d’entendre una superfície de relativa amplada reblerta de sorra. És igual que les característiques de la sorra: granada o fina, clara o fosca puguin produir-li alguna variació. Però sempre es tracta de sorra natural, no de roca. Doncs bé,  pels volts de  Dubrovnic i  les illes adjacents, això no hi és. No hi és parlant en general, perquè hi ha casos, poc freqüents, de platgetes de còdols grans o petits de colors tirant a fosc. També hi alguna platja artificial de pedra trinxada. Però són casos de platja molt poc representatius. Aquesta condició del coster dàlmata té una clara influència sobre les activitats humanes del país relacionades amb les platges, és a dir: el turisme. També n’hem de parlar mes endavant.

La costa dàlmata no és una costa fàcil, planera ni regular, llevat de reduïts espais com ara la desembocadura del riu Neretva, que recull les aigües de les serralades del cor de Bòsnia i Hercegovina i les vessa en una plana lluminosa, ben aprofitada per a tot tipus de conreu de regadiu. Llevat, doncs, de pocs espais com aquest, els anomenats Alps Dinàrics, a ponent de la serralada balcànica, es desplomen sobre la mar originant un relleu variable i recargolat.

Ara bé, això afegit a la forma estirada de l’Adriàtic, produeix un mar manyac i afectuós. Els racons d’ancoratge hi són infinits: encalmats, silenciosos, estables i d’un calat molt adient per a gran varietat d’embarcacions. Aquest fet ha decantat de manera intensa la presència humana en aquesta mar, i sobretot la vida marinera que s’hi ha desplegat.

La historiografia afirma que el poble il·liri fou el primer que baixà cap a aquestes latituds ocupant un territori habitat per una població encara més antiga que ha deixat mostres de bastiments megalítics. A partir dels il·liris, tots els altres pobles s’hi han anat acostant més aviat per mar. Ara bé, tot i que grecs i romans s’hi deixaren veure molt sovint, en els enclavaments d’aquests pobles no hi deixaren empremtes tan vigoroses com en altres llocs de la Mediterrània. A què pot ser degut aquest fet? Probablement les condicions aspres del coster deuen tenir-ne força responsabilitat, perquè l’accés a les terres més interiors no els resultava gens fàcil, amb l’absència de costa baixa i de vies fluvials que permetessin internar-se cap al rerepaís. Tot i amb això la presència i successió de diferents ètnies en la riba dàlmata ha estat constant, fins gairebé a avui mateix.

Dubrovnic és una ciutat covada en l’anar i venir de la correntia de pobles al llarg del temps, en aquest corredor marí que és l’Adriàtic. La Història també explica que la seva fundació fou fruit de l’alternativa trobada a la destrucció de l’assentament d’origen grec de Cavtat, per part dels àvars per allà el segle VIIè.  Dubrovnic i Cavtat estan ubicades en els dos extrems, de ponent i de llevant, d’una suau inflexió que fa el coster dàlmata en aquest punt, la seva concavitat llarga i oberta fa que les dues poblacions es trobin a llarga distància en un cara cara permanent, Des de Dubrovnic s’observa ben bé Cavtat, i a l’inversa. Creuers i passejades marítimes d’una població a l’altra són diaris.

Dubrovnic, de fet, no és pas un cas únic. Quant a estil de ciutat, és calcat en força ciutats, grans i petites, al llarg de la costa adriàtica. Sense anar més lluny, a la costa propera de Montenegro, hi ha tres nuclis urbans de característiques semblants a les de la ciutat croata: Kotor, Budva i St Esteve. Probablement no tinguin l’opulència i la història dilatada, noble i turbulenta de Dubrovnic, però l’arquitectura, la pròpia història de cadascuna d’elles, les seves ocupacions, dedicacions, guerres, setges i expansions, marineria, oficis… mostren la gran familiaritat que hi ha entre totes elles.

Dubrovnic, l’antiga Ragusa fins al segle XVè, va existir durant centúries, com tantes altres ciutats mediterrànies riberenques de la mà de dues coses: de l’expansió comercial i del potencial naval militar. Per elles, els habitants de la ciutat croata, es comprometeren a enfrontar perills i contratemps de tota mena. Venècia, Barcelona, Gènova, Marsella, Pisa…,competiren durant unes quantes centúries per fer-se amos i senyors indiscutits de tota la Mediterrània, Dubrovnic maldà també per un tros de pastís..

El museu marítim de la ciutat és una fita important per entendre gràficament el procés històric de l’evolució de Dubrovnic. Les necessitats de béns bàsics portaren les naus medievals i modernes de Ragusa/Dubrovnic a recórrer, comerciar i crear consulats d’una part a l’altra de la Mediterrània. De fet, la ciutat va experimentar dos impactes decisius en la seva evolució: Venècia, primer i els turcs, després. La empremta de la primera encara és visible en façanes de cases senyorials, palaus i edificis religiosos. L’evolució de l’arquitectura des de les darreres contorsions del gòtic florit de procedència veneciana, fins als barrocs de retaules, altars i façanes d’edificis religiosos palesen la estreta connexió entre la ciutat i els nuclis decisius europeus en qüestions estètiques, artístiques, tècniques i polítiques, al llarg de la Baixa Edat Mitjana i de l’Època Moderna.

De la talla del seu pes en el tràfic de mercaderies i la competència amb què calia contrarestar d’altres potències mediterrànies n’és mostra clamorosa l’excel·lent perímetre emmurallat. La ronda per la muralla és una oportunitat única per entendre a cop d’ull el pes específic d’una ciutat mediterrània com Dubrovnic, especialment en el camp militar, de defensa.

Ara, la passejada per la muralla també permet adonar-se d’un espectacle esbalaïdor, que és la gran quantitat de teulats que, per obra i desgràcia de la darrera guerra europea haguda en terres balcàniques han estat objecte d’obligada restauració i reparació.

La guerra dels Balcans de la darrera desena del segle XX va ser un crit més d’atenció sobre la beneiteria humana i la seva pretensió d’organitzar la convivència de pobles i nacions basant-se en l’il·lusori poder que sembla poder atorgar la victòria en un conflicte bèl·lic, passant de llarg i fent cas omís de les apetències, les diferències de vida, de llengua, pensament, de costums, d’allò que són les comunitats naturals. És veritat que els nacionalismes, en la Història, són responsables de moltes de les grans catàstrofes que han assolat la humanitat des dels seus inicis, quan ni tan sols no hi havia consciencia de formar part d’això que avui anomenem nacions. Però també és veritat que ignorar la realitat nacional de la Humanitat ha estat igualment ocasió per a grans calamitats. A la península balcànica, en aquesta seva part occidental, que les potències guanyadores de la 1ª Guerra Mundial varen pensar que seria possible d’inventar-hi una comunitat política, un estat, triant i remenant les comunitats nacionals que aquí hi havia arrelades des de temps immemorial, l’invent va passar indefectible factura final a tal constructe. I la factura a pagar ha estat dramàtica, d’un acarnissament, odi i vessament de sang que han desvetllat els malsons més esfereïdors que ha produït la humanitat europea. Malsons silenciats feia tot just mitja centúria escassa. Tot plegat insinua, si no declara obertament, que el somni il·lustrat de la pau perpètua mundial és, encara, una il·lusió oberta a les més amargues, cícliques i eventuals decepcions.

La contemplació dels teulats de Dubrovnic fa possible una meditació que aplega les realitzacions humanes de més alta volada i prodigi de bracet amb les del cretinisme més recalcitrant i sòrdid, fruit, tot plegat de la mateixa neurona, dissenyada, als inicis, per a la mera supervivència i transformada en un obrir i tancar d’ulls cronològic, en un instrumental de complexitat i dificultats de control extrems.

Bé, el teulats nous, carnosos, voluptuosos, rutilants de Dubrovnic, tot i no poder dissimular llur origen dramàtic són un espectacle cromàtic d’efectes etílics, euforitzants, de contemplació i contemplació irrenunciable que convida, atrau la mirada de manera seductora. Des de les muralles, identificant els edificis nobles i no nobles que suporten els teulats, el landscape urbà ofereix aquest incentiu inesperat. Però contemplar la ciutat tota des de l’alçada del punt més enlairat de la serralada litoral immediata és encara un espectacle més contundent, més allunyat, és clar, però la perspectiva general de la ciutat murallada destacant-se sobre el glauc marí endolcit per l’oreig del matí o del capvespre resulta ser una exhibició, barreja de producció humana i resultats naturals, d’una fascinació irresistible.

La muralla abasta un perímetre considerable i permet entendre les necessitats de defensa d’una ciutat opulenta, que entre l’Edat Mitjana i la Modernitat esdevingué una temptació irresistible per a tantes potències amb vel·leïtats imperialistes que, ara una, ara l’altra, es despenjaven per l’Adriàtic. Forts, torres i bastions fistonegen i proporcionen una imatge robusta en tot el recorregut de la muralla. La part més excepcional de l’estructura defensiva és sens dubte el bastió solemne de l’angle nordoccidental de la muralla, és l’edifici que culmina amb la torre circular anomenada de Minxeta, visible des de gairebé qualsevol punt de la muralla. Però com a excepció de proporcions gegantines hi ha, encara, el mateix port, amb les muralles que el circumden, que permetien el control resolut d’entrades i sortides d’embarcacions. Avui, les parets renovades o restituïdes del port fan el paper de graderia privilegiada per a la contemplació d’un port vingut a menys quant a dedicacions tradicionals de drassanes i pesca, però que s’ha tornat, en canvi, un veritable formigueig, un rusc d’activitat febril ocupada, gairebé de forma exclusiva, a embarcar visitants i portar-los, tot barquejant, a les illes properes de Dubrovnic. Queden tot just mitja dotzena de pescadors, passats ja de la cinquantena, que s’entretenen, davant de la indiferència general, a ordenar el seu ormeig i, cap al tard, quan l’afluència de visitants minva, surten a fluixejar, fent, amb embarcacions d’eslora limitada, passades llargues i lentes fora de la bocana del port, tot esperant la possibilitat que alguna orada, bonítol o llobarro emboqui l’esquer que el fil i l’ham els passen davant de la cara.

El port és un lloc d’una delicadesa intensa, a pam i toc de la melangia, com tants altres llocs carregats de passat en què s’hi han apilonat il·lusions i temors, èxits i fracassos, joia i decepció en grau màxim, a punt de ser carregats o descarregats de les naus que fondejaven al port o en salpaven Tot l’espai del port, sota la baluerna formidable de les muralles, convida a passar-hi llargues estones, donant repòs als peus, cansats de caminar sobre l’empedrat polit del carrers de Dubrovnic.

La ciutat, la ciutat antiga Stari Grad, s’entén, ha après bé la manera de conservació convenient de carrers i espais públics. I en treu un rendiment magnífic: una gernació s’hi passeja a tothora. De primera hora del matí fins a ben entrada la nit.

El carrer central, Placa, és l’arteria que comunica amb una munió de carrerons que la travessen de manera perpendicular. Placa va de ponent a llevant. La porta de ponent, la més concorreguda, anomenada porta de Pile és l’entrada a la ciutat i està coronada amb una fornícula amb Sant Blai, patró de la grad, i un pont llevadís custodiat per dos guàrdies vestits d’època. El carrer, en l’altre extrem arriba ben bé a la porta d’entrada al port. Passant davant d’ella, hom pot arribar fins a la porta de llevant, la porta de Plotxe, emmerletada i que dóna sobre un pont.

Dubrovnic compte amb una gran quantitat d’edificis senyorials, que pertanyeren a la noblesa de la ciutat o la família dels governants de la grad. La majoria dels edificis foren bastits a cavall dels segles XIV, XV, XVI, XVII i XVIII. Això vol dir que la grad acaba essent una veritable exposició de la transició arquitectònica del gòtic fins al barroc. Hi ha edificis que combinen sense cap complex elements de gòtic florit, renaixentistes i barrocs, com el Palau Sponza, ubicat al carrer Placa, en el seu extrem oriental i en la banda esquerra. La seva façana és d’una sensualitat deliqüescent: una magnífica exhibició de gòtic florit de pura factura veneciana en el finestrals del primer pis, que queden custodiats a sobre i a sota per la empremta renaixentista al segon pis i una magnífica llotja també renaixentista en la planta baixa. Dubrovnic, al llarg de la Baixa Edat Mitjana i l’entrada de la Modernitat, no tingué, potser, prou personal per bastir la seva pròpia pauta arquitectònica, a més la proximitat i contacte estret amb la metròpoli cultural, militar i econòmica de Venècia, sacsejava de forma conspícua l’estètica de tot projecte arquitectònic. Aquest fet és constatable a la catedral, al Palau de la Gran Guàrdia, a l’església de Sant Blai,  al Palau Comunal i, especialment, al Palau Rector, que fou durant segles la seu del govern i del governador – el Rector– de la república mercantil de Dubrovnic.

Just passada l’entrada de la porta de Pile hi ha l’esplèndida font de setze brolladors, la Velica Onofrijeva fontana, de ple quattrocento. La font palesa en quina mesura la ciutat tocava de peus a terra en qüestions més bàsiques, com el subministrament d’aigua potable. L’aigua arribava a la població per un aqüeducte des de molt lluny, diuen les guies. Ara la conducció d’aigua deu ser subterrània. Però paga la pena de contemplar la fontana en tot el seu perímetre circular, que s’inicia amb una petita graderia per ascendir fins a la pica correguda i brolladors, on l’aigua raja amb una força i frescor que refan del tot el vianant que s’hi atura a beure o mullar-se. La doble vorera que hi ha fa de graderia convida a asseure-s’hi i mentre es reposa, i es contempla la gernació que entra i surt per la porta de Pile. Com que és un lloc que convida a la pausa, a diverses hores el dia s’hi asseuen dos músics pidolaires acompanyats del seu instrument, una mena de viola rudimentària, que, fregada, suaument amb l’arquet produeix un so elemental de molt de caràcter ètnic, acompanyat per cops de peu sobre una fusta, que marquen la cadència, un ritme, també, primitiu, de les tres escasses notes que l’instrument i músic son capaços d’emetre. La sonsònia que excita aquest concert inesperat convida més encara a restar assegut a la fresca de la font, xuclant, si la cosa ho requereix, un bon gelat de maduixa i llimona, que ofereixen uns quants comerços propers.

Per als amants de l’arquitectura religiosa, hi ha la visita obligada del monestir franciscà de Mala Bratxa, al començament del carrer Placa, just passada la porta de Pile, de bigarrada convivència d’estils, i, sobretot una passejada pel claustre sumptuós del monestir.

Còrsega

Quan Josep Pla, de jove, visità Còrsega, la cosa que li produí l’impacte més pronunciat no fou ni el paisatge amb l’exuberància vegetal mediterrània, ni l’orografia impenetrable del roquerar, ni la dolçor de les marines que el coster concedeix de tant en tant a la mar pura, ni la decrepitud dels llogarrets camuflats i irrisoris de l’interior del país, ni la ressaca d’una història accidentada i violenta que començà la singladura, com a mínim, al segle XII amb la irrupció de la flota i interessos comercials de Gènova, ni el tòpic, perceptible encara aleshores, d’un tarannà humà mediterrani, mediterrani d’ànima i mediterrani de cos, fins a la medul·la, amb les respectives grandeses i misèries que ha produït. Per no ser, no va ser ni el tòpic, tan conegut i pregonat, del tarannà ètnic que Prosper Mérimée va posar en lletra amb “Colomba“, ni vendettas, ni voceratrices, ni altres especialitats antropològiques d’una societat endogàmica i endofàgica a la força, ni tampoc no va ser la seva turmentada història, no acabada mai de tancar, ni els canvis desconcertants que el corsos han experimentat en el sòl familiar, canvis que a ells mateixos els ha resultat impossible de conduir i manejar[3] d’acord amb les pròpies conveniències… Pla situa el centre vital de la humanitat corsa, justament, en el fenomen de la mort. Ni més ni menys. Però Pla no parlava pas d’un culte a la mort per part d’aquest país insular, no es tracta d’una dedicació a la preparació de rituals de traspàs al mode de l’Egipte antic, no. És, simplement, que Pla va constatar el pes que tenia el concepte i el fet real de la mort en l’illa de Còrsega, un fenomen al voltant del qual les especificitats antropològiques de l’illa s’havien modelat i, potser, encara ho feien. La veritat és que tant Pla com Merimée, com també Stendhal, Maupassant, Daudet i altres visitants il·lustres de l’illa expressaren d’una manera o altra el seu contacte amb la realitat de la mort a Còrsega. Perquè, és un fet, que la mort violenta, com a resultat d’una confrontació personal i generacional entre clans i famílies corsos fou un fenomen tan estès (si hem de fer cas a diverses informacions, estadístiques i informes), que hagué d’obligar  aquella gent a un replegament vital sobre si mateixa i a una organització social tan singular com indeclinable, damunt de la base d’una l’alerta constant, d’una suspicàcia, malfiança i prevenció obsessives.

Tot i amb això, a qui visiti avui dia Còrsega, sobretot si l’estada és curta, de pocs dies o poques setmanes, tot això pot semblar-li un deliri increïble i exagerat. I, a menys que obtingui una informació historiogràfica acurada, amb la sola, i sempre, valuosa oportunitat d’una bona conversa amb els vells, força vells, de l’illa, no podrà o no sabrà concedir com un natural del país mastegant, més que bevent, pausadament glops d’aigua gasosa, regalant-se amb la fresca rutilant de l’ombra d’un castanyer, amb un somriure cofoi i inestroncable als llavis, senyal d’estar plàcidament de tornada de tot, pugui tenir darrere seu altra cosa que no sigui un passat teixit amb la trena compacta de la vida assossegada, equilibrada, i la frugalitat saludable, en companyia d’un terrer afortunat i ubèrrim, que del fet d’existir en fa una veritable i plàcida benedicció.

Cert és, però, que l’orografia de l’illa ja avisa que Còrsega no és res banal. Un cromatisme singular surt al pas del visitant a la que aquest s’acosta a l’illa, venint del continent: la macchia iridiscent, de tons de farigola d’arran de coster, s’enfila cap als roquissars mentre desplega, a mesura que s’allunya, una polifonia de blaus degradats fins al morat més vaporós i translúcid. Còrsega és, ja a primera vista, una país tan impenetrable com intrigant (potser és aquest el motiu que fa que resulti seductor), hi accediu pel punt o pel port que vulgueu. No deixa mai indiferent tota mirada àvida d’universos amb veu pròpia.

Altra cosa són els tòpics que la promoció pública de l’illa ha fet propis, amb la pedanteria i la inexactitud de les coses que hom pretén atribuir-se de manera exclusiva i que, a la fi, es tracta de quelcom que no pot plaure ni a propis ni a forans, si hom pretén una equitat assenyada, allunyada de golafreries infantils i proclames irrisòries. Alguns apliquen i han aplicat l’epítet d'”l’île de la Beauté” a Còrsega, amb vel·leïtats inflades, que, mirades amb una certa projecció històrica, fins i tot els naturals deuen trobar pròpies d’un cruel sarcasme: com aquell que digués a un cec que té un color d’ulls molt bonic.

La veritat, però, és que la illa de Còrsega és un país bell, qui ho pot negar? Però és igualment cert que a pam i toc n’hi ha tantes altres d’illes belles, tant o més que Còrsega. Però Còrsega és un país bell, de seguida queda clar.

Ara bé, dit això, a veure quin secret té la bellesa corsa? Si és que en té algun o si és que les coses belles, per ser tal cosa, n’han de tenir algun. El tema de la mort, que molts escriptors il·lustres van saber copsar, com un demiürg invisible que perfila l’ànima i la trajectòria del país generació rera generació, podria tenir-hi quelcom a veure. És possible i força probable que sigui així, perquè la bellesa d’un país és quelcom multifacètic, multidimensional, i també és possible trobar bell un país només pel que fa o diu la gent que l’habita. Però com pot ser que el tema de la mort, tema que tots estem disposats a mantenir i considerar com a cosa més aviat terrible, tingui quelcom a veure si el país és bell o no? Qui sabria contestar una pregunta com aquesta? Però la peculiar manera de viure la mort ha donat a Còrsega unes pautes de vida que són específiques (encara ara hi romanen?) del país. Pla ho trobà sublim, i del sublim al bell hi ha un pas, potser precari, com un passallís que la riuada tot sovint torna impracticable, però un pas que és transitat i concorregut de manera contínua.

Així, si admetem consideracions com aquestes sobre la mort[4], en tant que elements ocults de la bellesa del país cors (cosa que, segurament, deu passar amb tants d’altres països) podríem pensar que potser deu tenir-ne molts de secrets pregons com aquest. Però no cal anar a la recerca d’ingredients recòndits i descobriments enginyosos per acotar aquest tema, perquè el visitant de Còrsega de seguida s’adona de quelcom que es presenta com a condició omnipresent del país: la inaccessibilitat. L’accés complicat i el desplaçament dificultós pel país és la realitat més conspícua i irrebatible del terrer cors. La conseqüència d’això és un aïllament més o menys pronunciat, del tot innegable, evident, problemàtic… i grandiloqüent, exultant, magnífic. El país, la gent que l’ocupa, ha crescut amb aquesta particularitat de l’illa, tot hi ha crescut atenent tal condició. Hom podria dir que el replegament orogràfic del terrer ha de ser, en part, responsable del tarannà cors, potser també ho és, fins i tot d’aquella realitat, la mort, d’aquella vivència que Pla respirava en l’illa. El paisatge de Còrsega té molt de sublim, molt d’estàtic i fenomenal, de terrible i grandiós… com la mort: roquerars altíssims per la limitada superfície del país. En un lloc així, els moviments ha de ser pensats, calculats i reglamentats d’una manera o altra per tot aquell que vulgui deambular-hi. Rius i rierols turbulents, d’aigua freda, abundant, prístina, diàfana i de curs irrisori però carregats d’impuls i d’energia sobrers per arribar i regar els racons més inversemblants fent-hi possible un esclat biològic com en molt pocs altres illes de la Mediterrània.

Aquesta inaccessibilitat fa que, per sort o desgràcia, el país sigui encara allò que és. Dit d’una altra manera, el dia que l’aïllament del país i el desplaçament per l’illa siguin modificats, Còrsega serà una altra illa, segur. La resistència orogràfica que el país desplega hi ha propiciat determinats règims de vida, hi ha afavorit formes de resistència i oposició (política, militar), hi ha permès certs costums que l’illa mantenia vius fins fa molt poc. Ha permès la presència d’una violència terrible practicada entre els illencs i sancionada per un ritual social que la sacralitzà i va arrelar-la en l’ànima corsa amb una adhesió i permanències intocables i indiscutides.

Un dels objectes més habituals que els comerços ofereixen al visitant a mode de “souvenir” és un ganivet, un estilettu, una arma que els naturals del país portaven fins ja entrat el segle vint com una peça habitual més de la seva indumentària. La tragèdia de la mort i revenges conseqüents que saturà l’illa d’homicidis irracionals, brutals, absurds, d’un primitivisme incomprensible, és quelcom que avui dia ha acabat servint de reclam turístic. Molts d’aquests ganivets porten inscrit en la fulla la paraula vendetta, venjança, el sentiment que hom considera determinant en el tarannà cors, al costat, també de la susceptibilitat. Cal saber que aquest esperit de venjança perdurà en l’illa no com una tendència immoral, absurda, pròpia d’alguns cretins del país, i que es practiqués en un moment de ràbia contra algú a qui hom considerava responsable d’un afront, greuge, ultratge o d’alguna acció per l’estil, però que en cap cas no comptava amb aprovació ni social ni moral. No, res d’això. La venjança va ser entronitzada amb rang de deure, un deure espantós, terrible, inhumà, un deure elevat a primera condició i valor moral que ningú no podia desatendre, un deure exigible i exigit si hom no volia ser castigat amb el menyspreu general i el deshonor o no volia passar per covard i negligent. Tots els escriptors que d’ençà el segle XVIII han visitat l’illa han fet esment d’aquesta pràctica que la justícia i la legalitat no podien mai acabar d’extirpar. Alguns han especulat que aquest delirant ritual social tingué, precisament, la seva causa immediata en una incapacitat per part dels països que successivament s’empararen de l’illa, especialment els dos darrers: genovesos i francesos, incapacitat per divulgar i imposar un règim legal prou eficient, una institució político-jurídica amb prou acceptació i crèdit com perquè els naturals de l’illa l’adoptessin sense reserves com a propi i consideressin la reparació d’un dany com quelcom que es projectava més enllà de l’àmbit personal i privat i que afectava tot el cos social, essent, finalment aquest cos social qui tingués el deure i la responsabilitat de sancionar i castigar tal acció, i mai l’individu particular.

 Però, és clar, la cosa ja començava per un rebuig tenaç  i rebel·lia contra l’autoritat que hauria d’haver imposat tal règim. El cert és que genovesos i francesos varen haver d’acabar donant pals de cec contra una munió d’accions sagnants i contra els seus executors, que un cop acomplerta la seva acció passaven a engruixir la legió de bandits fugits i refugiats en els laberints impenetrables del Niellu o pel mig de la màquia i els roquissars de l’interior de l’illa, abocats al bandolerisme. L’expectació, l’atenció i suport que sovint rebien aquests proscrits per part de la població, especialment de les seves famílies i dels enlluernats admiradors de les delirants proeses que realitzaven o que hom els atribuïa, costen de capir per a una mentalitat contemporània i fou, ben segur, un dels motius que tal costum perdurés amb una tenacitat tan duradora fins ben bé el tercer mil·leni.  Per tenir-ne una idea, que pot semblar forassenyada (i que, de fet, ho és del tot, encara que sigui real), Josep Pla indica a través d’unes dades que degué obtenir en el seu viatge a Còrsega, que en una trentena d’anys a cavall del segle XVII i XVIII, hom arribà a registrar uns 28.000 assassinats per vendetta. Una quantitat astronòmica, desorbitada, si hom té en compte que la població de residents a l’illa no superava en aquella època  els 125.000 habitants (260.000 habitants a finals de segle XX).

Ara bé, qui vulgui rastrejar quin pòsit queda de tot això avui dia, tindrà diferents impressions si l’interrogat és un vellard o una joveneta. Si és un home d’edat avançada, especialment de l’interior de l’illa, sol contestar aquestes qüestions amb comptades paraules i amb una expressió d’invitació a la complicitat secreta, una lleugera circumspecció que causa un impacte notable en l’interlocutor, però que a la fi es dissipa amb la frustració d’una avidesa que mai no serà sadollada. El jove, en canvi, contesta amb una mirada, primer, de completa desorientació, després, amb una barreja de retret i mofa, acaba per manifestar, satisfet, que això són coses d’abans.

Ultra aquestes manifestacions, accions com l’extorsió i l’amenaça d’estil mafiós, sembla que encara compten amb una presència gens menyspreable a l’illa, cosa que alguns petits empresaris turístics no tenen cap inconvenient d’afirmar, encara que sense entrar en cap mena de detalls ni amb voluntat de denúncia.

I és que, de fet, aquestes qüestions tenen assignat, avui dia, un paper notable, el paper de rendibilitat econòmica, morbosa, però efectiva, a penes perceptible si no és a mode de folklorisme tronat, com pugui ser-ho un ganivet de fulla plegable marcada amb la paraula vendetta.

Tot això, però, és un tema força tòpic, divulgat i gastat en parlar de Còrsega. De fet la societat corsa actual està ocupada en coses de més volada, tot i que no deixen de ser, algunes d’elles, problemàtiques.

En parlar d’alguns racons de l’illa tornarem a plantejar el tema de la inaccessibilitat o de les relatives dificultats de desplaçament per carreteres de Còrsega. Quant a aquest aspecte, els mitjans de transport n’estant fortament condicionats: per terra, per carretera, el transport de béns i mercaderies en resulten molt afectats, sinó impedits. Això té dues conseqüències importants a considerar: la primera és que el fet de la importació des del continent dels instruments i béns necessaris per desenrotllar una economia moderna fa que aquesta estigui en una clara dependència territorial, sobretot, és clar, de França. La segona conseqüència és que en ser el trànsit per la xarxa de carreteres d’una certa dificultat, el perill d’una afluència excessiva de visitants és menys imminent que en altres llocs de la Mediterrània, amb la qual cosa tenim que la recargolada i feixuga xarxa viària juga un paper de primer ordre en la preservació paisatgística, natural i ecològica del país.

Si hom arriba per mar a alguns dels primers ports de l’illa, com ara Ajacciu o Bastia, i a continuació vol desplaçar-se a algun punt apartat de la costa o de l’interior, podrà realitzar aquest desplaçament amb tota seguretat, però no pas amb comoditat ni rapidesa (si ho comparem amb altres illes o altres països de l’àrea mediterrània que tenen la comunicació viària més fàcil). Probablement aquesta sigui una de les raons principals que Còrsega tingui una afluència de visitants prou important com per haver estat capaç de generar una activitat econòmica decisiva, però no el suficient  determinant per haver modificat la fesomia del país, evitant els estralls que s’han produït per aquesta qüestió en altres zones turístiques també de l’àrea mediterrània.

Qui tingui per objectiu recórrer un país de frondositat i abundància forestal, animal, gairebé úniques en la Mediterrània, un país que, a més, gaudeix d’uns espais naturals, alguns d’ells preservats oficialment, pràcticament deserts quant a ocupació humana, ha de visitar Còrsega.  Cal saber que el promig del territori cors arriba a una densitat demogràfica de 30 habitants per quilòmetre quadrat. Realment és un promig de densitat poblacional força baix, però si a això hi afegim que la ocupació real de la població té lloc sobretot en el litoral oriental de l’illa, una mica al centre i molt en les dues ciutats més importants, Ajacciu i Bastia, resulta que hi ha extenses zones de l’interior de l’illa pràcticament desertes Balagna i Castagniccia, dues comarques rurals de l’interior faran, realment, les delícies d’aquell qui busqui el silenci, el bucolisme, i el caràcter més ètnic del país.

Si hem de ser una mica objectius, el paisatge cors és força similar al que es pot trobar a les costes continentals veïnes del mar de Ligúria, de la Costa Blava francesa o la Riviera italiana i de les terres properes als Alps o al Pirineu. Còrsega no té res d’exòtic per a l’europeu occidental, com puguin tenir-ho, per exemple, les illes seques i ermes del mar Egeu. Des del punt de vista, doncs, de la fesomia física del país, Còrsega  té allò mateix que hom troba en les terres continentals veïnes. La cosa, però, que li dóna singularitat és que els diferents ambients climàtics i estatges territorials es troben aquí concentrats en una distància sorprenentment exigua. En pocs minuts hom pot passar d’un estatge de terra baixa, litoral o interior, del tot mediterranis, amb temperatures, botànica i ambient propis d’aquesta circumstància a un altre de completament subalpí i alpí de crestes rocoses i vegetació d’alta muntanya, passant per una sorprenent i ràpida gradació de paratges i estatges intermitjos. Per dir-ho en termes estrictament botànics, hom pot afirmar que en una estreta franja d’arran de mar hi domina el pi pinyer, els arbusts aromàtics: farigola, llentiscle, romaní i lavandes i la màquia d’ullastre i margalló. A continuació, de manera ràpida el maquis es torna espès i voluminós i va deixant pas, més amunt, a l’alzina (en alguns llocs alzina surera) i després al castanyer. Aquests dos estatges constitueixen, potser, la franja més prominent i característica de l’illa. Però de seguida apareix l’estatge montà amb el pi roig i arbres de fulla caduca, i encara amb més celeritat l’estatge subalpí amb avets i pi negre. Finalment, cap als dos mil metres entra en escena l’estatge alpí amb roquissars imponents i alguna praderia esparsa.

En el continent, tots aquests estatges ocupen franges de territori prou amples com per, normalment, haver d’emprar una llarga estona per passar de la primera a la darrera. En canvi a Còrsega, hom pot dir, que l’alta muntanya (entre mil i dos mil metres d’alçada) es desploma literalment en la mar, per tant, la línia costanera és en molts punts del litoral cors el propi faldar de la muntanya, amb penya-segats i cales nombroses i solitàries. Tot el litoral de l’illa, excepció feta del coster oriental central, té aquesta fesomia. El visitant es troba, amb això, que en un breu lapse de temps, i amb molt poca distància, pot gaudir gairebé simultàniament d’un ambient marítim i d’un de muntanyenc, havent de realitzar  molt poc desplaçament per passar d’un a l’altre.

 Còrsega té una altra peculiaritat molt notable que no passa desapercebuda al visitant: l’idioma.

La llengua pròpia del país és el cors. Bé de fet no n’és l’única de llengua autòctona que ha produït l’illa. Però el cors n’és la més difosa, a part del francès, llengua importada, imposada o adoptada, segon com es vulgui mirar i dir.

Avui dia quan el visitant sent parlar cors, la primera impressió és que el que sent és italià, especialment la variació siciliana. Es veritat que de seguida, també, hom hi percep unes diferències notables, la més pronunciada de totes és la fonètica del substantius. Una gran quantitat de substantius masculins acaben en “u”, en canvi l’italià sol acabar en “o”. En això guarda una certa semblança amb el català. Des d’un punt de vista fonètic, doncs, la familiaritat amb l’ italià és força evident i, en canvi no té res a veure amb el francès. La similitud es confirma quan gairebé la totalitat de cognoms que tenen els nadiu de l’illa són, clarament, cognoms italians. Amb els noms propis no passa el mateix, ja que molts d’ells són noms propis francesos. El parentiu lingüístic entre el cors i l’italià ja ve de lluny. Com a mínim ve del segle XIè, quan els pisans, enviats pel papa a evangelitzar l’illa, després que al segle IX els musulmans n’havien estat foragitats per senyors feudals del territori carolingi del continent. De totes maneres, sembla lògic suposar que anteriorment a aquesta data, els nadius de l’illa devien tenir algun parentiu ètnic amb els habitants de la Ligúria  o de la Toscana, que són les regions de la península itàlica més properes a l’illa, i deu ser el lloc pel qual es produïa l’afluència de pobladors continentals des dels temps més remots. Alguns del dialectes que es parlaven en aquestes zones de la península itàlica, a partir de la descomposició i evolució del llatí, degué arribar a Còrsega, que devia seguir la seva pròpia evolució lingüística a partir de la mateixa llengua mare, després que els romans l’hi haguessin implantat. Per tant el parentiu ètnico-lingüístic entre Itàlia i Còrsega és un fet segur.

Ara bé, fou amb l’arribada a l’illa de la República de Gènova, a partir del segle XIIè, que l’italianització, si més no lingüística, de l’illa va ser un fet cantat. Gènova va acabar emparant-se de tota l’illa, malgrat la permanent i irregular oposició dels nadius all llarg dels cinc-cents anys de domini genovès.

El dialecte italià de la República de Gènova es mantingué força intacte en un enclavament genovès del sud de l’illa, a Bonifaziu. Encara avui els bonifaciens proclamen amb una mica d’afectada obstinació que ells no parlen cors, ni l’entenen, parlen genovès.

El cors, però és la llengua més estesa a l’illa, i, igualment que passa amb les llengües que, per una i altra raó, han estat marginades, confinades a la clandestinitat i impedides en la seva expressió, divulgació i ensenyament, ha acabat mostrant fragmentacions i variacions que, de fet, dificulten l’acció de la seva recuperació, en el moment en què les condicions polítiques comencen a permetre-ho. El cors de la meitat nord de l’illa, amb Bastia com a pol té diferències fonètiques i morfològiques amb el cors de la meitat sud, capitalitzat a Ajacciu. Evidentment la consciència de parlar la mateixa llengua tant és present al nord com al sud de l’illa, excepció feta, és clar, de Bonifaziu. Les tímides concessions de l’estat francès a l’ensenyament del cors a l’escola, és un inici per a la imprescindible recuperació d’una llengua mediterrània colonitzada i consolidada pel que fa a la parla, però necessitada ara d’una acció legislativa normalitzadora que garanteixi la recuperació d’un tresor cultural com és aquesta llengua mil·lenària.

De fet, la implantació del francès, després de dos-cents anys d’administració gala de l’illa, és un fet aclaparador i la població corsa, mancada d’una formació escolar en llengua pròpia salta a l’expressió en francès a la que el visitant es presenta davant d’un natural del país. La consciència de la necessitat de recuperació del cors es troba amb els mateixos esculls que els de qualsevol llengua minoritària en tal situació històrica desfavorable. Ara per ara el cors es fa present en llibres, manifestacions folklòriques i fulletons propagandístics del país i encara ha de recórrer molt de camí per sortir de cercle tancat de la simple curiositat antropològica, ètnica o lingüística.

La configuració física del país, en fi, també ha propiciat la diversificació dialectal del cors, cosa que resulta completament òbvia si tenim en compte tot el que hem exposat sobre la poca fluïdesa de comunicacions que el relleu imposa i que quan les carreteres, durant segles, només eren camins carretals, corriols i senders de muntanya la comunicació entre grups de població encara era més lenta i més dificultosa, cosa que sempre ha afavorit l’atomització, l’esquarterament i la diversificació de moltes coses, entre les quals l’idioma, la llengua, no n’és cap excepció.

En definitiva, pel que fa al paisatge, l’arquitectura i l’ordenació del país, hom no pot dir que Còrsega sigui un país disposat només per a la mirada contemplativa, no ho és perquè de seguida salta a la vista que es tracta d’un país que s’ha posat en marxa cap a un desenvolupament econòmic, industrial i turístic, sobretot, per sortir de la condició de zona deprimida, una de les que ho és més de tot l’estat francès. Ara, quant a esforç de creixement sí que és admirable, i en alguns casos, podria arribar fins i tot a establir un model de creixement turístic, que seria molt profitós per a moltes altres zones de la Mediterrània en què aquesta activitat econòmica vulgui compaginar-se amb una preservació del medi.

El Cap cors

          L’illa de Còrsega té una forma semblant a una mà tancada de la qual surt el dit índex apuntat cap a la costa ligúria, gairebé cap a la pròpia ciutat de Gènova. En època del domini genovès de l’illa i de la resistència armada de milícies corses contra la presència genovesa a Còrsega, el mapa de l’illa devia resultar una al·legoria força indigesta per a la potent república itàlica.

            El cap cors és una de les zones més solitàries de l’illa, una de les que ofereix menys recursos per als assentaments humans: màquia de llentiscle, ullastres i brucs no permeten gaire cosa més que el pasturatge de cabres, algun xai i minúsculs ports i cales per a quatre xalupes, bots per a palangres menuts i pesca de costa.

            Això ha fet que, fins a la data, el cap cors hagi estat una zona força deprimida, amb possibilitats nul·les de desenvolupament. Tot això, però, avui dia, gràcies a la generalització de l’activitat turística està canviant molt. Alguns llogarrets costaners, com ara Erbalunga, a la costa oriental del cap cors, conserven un encís indiscutible que ara es posa cada cop més de relleu amb la restauració i recuperació dels habitatges fins ara decrèpits. Erbalunga té racons magnífics, el frontal d’aquesta petita vila marinera està bastit sobre vessant granítics que entren mansament en la mar, a pam i toc. El poble s’enfila amb delicadesa fins la carretera que recorre el coster oriental del cap cors. Carrers empedrats, cases velles plenes de geranis rutilants, escales amb la barana rovellada pel salobre i gats macilents resignats a un son impertorbable, transiti qui sigui pel carreró saturat de flaire d’algues. Paul Valéry, que hi tenia vincles familiars, degué heretar, segur, moltes coses d’aquest llogarret acarat a la mar i a la resplendor inexhaurible.

            Macinaggiu, a l’extrem nordoriental del cap és un exemple, no gaire reeixit de les transformacions que la demanda turística pot introduir en els llogarrets litorals: port esportiu (port de plaisance, els agrada dir als francesos) amb gran profusió de velers i iots i una zona portuària amb serveis hotelers i de restauració a punt per acollir als navegants en la solitud mineral del cap cors. Davant per davant de les illes Finocchiarolu, petita reserva natural refugi d’aus marines, Macinaggiu, antic port de pescadors, ha perdut tot interès paisatgístic i natural a la recerca de guanys econòmics derivats del port de plaisance.

El promontori més enlairat al nord del cap ofereix unes perspectives magnífiques sobre l’extrem septentrional del cap així com també sobre l’accidentat relleu en direcció sud. És el Belvedere du Moulin Mattei que el visitant que arribi a aquesta latitud agrairà per les fenomenals paisatges costaners i interiors que se li obren al davant. Petits nuclis de població, gairebé deshabitats, silenciosos del tot, irrisoris de tan inexplicable que resulta la seva presència en aquest paratge remot. Cap a mar, en direcció nord, hom endevina llogarrets gairebé imperceptibles a pam i toc d’aigua.

            Amb sol ponent o ixent, des de la talaia d’aquest esplèndid mirador, centrat en una de les nombroses torres de guaita i refugi amb què els genovesos varen circumdar l’illa, hom té l’oportunitat de fondre’s amb la llum torrada del sol, que va tenyit d’or el blau manyac del mar de Ligúria i les crestes espesses de la màquia corsa. Centuri, tocant a la costa occidental, Morsiglia, Rogliano i Tomino…, veïnats o llogarrets diminuts penjats en el coster alcen les testes per sobre de la màquia persistent com espelmes d’un immens pastís d’aniversari, proclamant en silenci un món de pausa permanent, d’una tendresa natural igualment sorda i impenetrable per a tot aquell que s’hagi acostumat a l’estrèpit de la urbanització i la motorització prosaiques i insensates del món industrialitzat.

            Tota Còrsega, com s’ha dit, fou circumdada amb torres de vigilància, que la Sereníssima República de Gènova manà construir en la línia del litoral. Fou una obra ingent i ben calculada, concebuda per estar a l’aguait de les incursions de pirates sarraïns així com d’alguna potència rival que s’interessés pel país. La majoria d’aquestes torres, bastides sempre en llocs elevats, permetien albirar, a banda i banda, la torre més immediata, la qual cosa feia que els senyals d’avís o d’alerta es comuniquessin a gran velocitat. Les torres són edificacions de pedra, molt massisses, de planta circular i coronades amb merlets, espitlleres, matacans i altres formes d’arquitectura bèl·lica. Han acabat integrant-se, de manera definitiva, en el paisatge litoral cors, i tot que se’n podria assenyalar moltes, són especialment imponents per la seva robustesa les de la platja de Miomo, a la part oriental de l’inici del cap cors i la de Porto, en la costa occidental de l’illa, que és de planta quadrada, de formes sòlides i mimetisme complet amb el relleu granític del coster.

            Descendint pel litoral oriental del cap i a poca distància per arribar a Bastia, hi ha el poble de Pietranera. És una petita vila marinera que s’enfila des de la carretera rostos amunt i, de fet passa força desapercebuda pel transeünt, perquè no ofereix cap detall que cridi l’atenció. La vila ha anat creixent amb les cases arraïmades les unes amb les altres seguint carrers estrets, empedrats i costeruts, en perfecte estat de conservació, però sense cap interès arquitectònic. El fet que molts d’ells tinguin graons per anar guanyant desnivell impedeix el trànsit rodat, amb la qual cosa un lleuger silenci s’hi escampa mentre hom va pujant i baixant pels carrerons i l’horitzó marí canvia també d’alçada. Tot això és molt comú en els llogarrets, com aquest, del litoral cors, però Pietranera ha tingut la fortuna de quedar immortalitzat per la novel·la de Prosper Mérimée, que situa en aquest llogarret esquifit un dels centres de l’acció desenrotllada en el llibre. Pietranera és la residència de Colomba, la protagonista femenina, enèrgica, inflamada pel deure de la vendetta que intenta desesperadament de transmetre al seu germà, militar de carrera i acabat d’arribar del continent.. La novel·la, absolutament imprescindible per a tot aquell que vulgui conèixer unes quantes pinzellades del tarannà de la població corsa, d’estil molt àgil, a mig camí entre el romanticisme pintoresc i hiperbòlic de personatges i accions i un realisme incipient, manté el lector en una constant tensió fins a un desenllaç un poc desinflat després de tanta tragèdia congriada. Però la novel·la és un suculent tast dels valors socials i morals de la societat corsa fins ben bé entrat el segle vint, perquè el realisme de l’acció econòmica actual deixa de banda les vel·leïtats dels realismes literaris i el país cors es decanta per altres accions d’orientació més crematística i prosaica.

            Pietranera, doncs, té d’interessant això: que Mérimée hi situà l’acció de bona part de la novel·la. Ara, per què aquest llogarret i no un altre d’entre tants que n’hi ha de pintorescos? Ves a saber. El que sí que és un fet, però, és que Merimée s’hostatjà un temps a Bastia (que, actualment, és a poca distància per carretera i automòbil),  potser allà va concebre la idea de tal novel·la i, si va fer alguna incursió al cap cors, Pietranera li degué semblar prou recòndit (a unes quantes hores llargues de carreta, al 1840, quan l’escriptor viatja a Còrsega) i amb prou caràcter pel que cercava i pretenia.

             El cap cors en la seva base té un poble a banda i banda. En el litoral occidental hi ha el petit llogarret mariner de San Fiurenzu, orientat cap a sol ponent i amb una llarga i esventada platja encarada al vent del nord. San Fiurenzu, aprofita avui dia el flux turístic, cada vegada més important i també la comarca del rera país que té gran nomenada de vins, molt potents i pastosos.

            A l’altra banda de la base del cap cors hi la ciutat de Bastia, la segona capital de Còrsega. Bastia és ciutat tenaç, rumbosa, amb port comercial, pesquer i esportiu, encarada al coster de la Toscana.

Bastia i l’entorn

           Bastia ha mantingut una relació especial amb la resta de poblacions de l’illa, el motiu ve de la seva fundació. El nom “bastia” ve d’una fortificació, un bastió de defensa, que serví als ocupants genovesos al segle XIV per defensar-se de les escomeses dels naturals de l’illa. A partir d’aquest bastió aparegué la ciutadella i, mes tard, extramurs, tota la ciutat que veiem avui dia. De fet, Bastia, bipolaritza l’illa de Còrsega rivalitzant en població, creixement econòmic i industrial amb Ajacciu, a l’altra punta de l’illa i capital oficial del país.

            L’inici urbanístic de Bastia, doncs, començà per la ciutadella genovesa. A diferencia de moltes altres viles corses, la ciutadella de Bastia, tot i ocupar una prominència rocosa del litoral, no resulta fàcil de distingir-la de la resta de la urbanització de la ciutat. Això passa perquè el creixement extramurs es realitzà gairebé a continuació de les potents muralles. Les noves edificacions, com que foren bastides encara en el promontori, impedeixen que la ciutadella destaqui sobre els habitatges exteriors.

            La ciutadella és un espai sumptuós, enlairat sobre el port vell, net i ben ordenat, pels seus carrerons circula constantment un dolç oreig empès per l’escalfament de l’estesa marina. La mateixa llum, directament del sol i reverberada per l’aigua, amara tots els racons de la ciutadella. Qui hi pugi podrà complaure’s asseient-se en la terrassa de la plaça Donjon i contemplar des de l’alçada la mansa activitat portuària del port vell, construït també pels genovesos.

            Fa bonic de passejar la mirada des del port cap a mar endins i aturar-se a descobrir detalls en les siluetes deliqüescents de l’illa de Capraia, Elba o Montecristo, a tocar de la costa italiana. La figura d’aquestes petites illes de noms històrics i novel·lescs destaquen amb delicadesa sobre el blau pàl·lid de l’estesa marina. De lluny, s’acosten, de tant en tant, les grotesques i enormes formes dels ferris i vaixells que transporten persones, vehicles i mercaderies de Piombino, Pisa, Liorna i altres ports de la costa italiana propera.

            Des de la plaça esmentada un carreró porta de dret a l’església de Sainte-Marie, de façana blanca, neta, com un pastís de nata. La façana ofereix una imatge molt classicista, de ple Rinascimento, color blanc i ombres diluïdes per tonalitats blavenques. Pilastres, frontons i timpans de la façana parlen de la categoria que tingué aquesta església segles enrere i que avui es manté encara altiva i distingida en mig les edificacions que se li arraïmen.

            Andrea és un pescador, sense canya ni barca, la seva feina, diària, consisteix a submergir-se a mig matí en l’aigua amansida que envolta el roquissar de la ciutadella i armat d’un fusell d’aire comprimit, de submarinista, s’enfonsa a la cacera o la pesquera d’algun sard, alguna dorada, de vegades un nero o un besuc per vendre’l, i després cap al mercat matinal de la plaça de l’Ajuntament (també plaça du Marché). Amb els ulls clars de mirada una mica divergent i els cabells de ros recremat pel contacte continu amb el salobre, Andrea parla sense cap pressa, fent llargues pauses i amb un somrís esbiaixat gaudeix comparant el nom de peixos en llengua corsa amb altres llengües per veure’n semblances i diferències, com si això li servís per entendre algun entrellat que ell albira cada cop que enfonsa el cap en la Mediterrània. Amb un riure franc, sense amagar, però, les dificultats de la circumstància, explica com s’ho fa per atrapar pops enormes amb què topa de tant en tant, sobretot aquell que li clavà les ventoses al cap i a les ulleres d’immersió, se li arrapà de tal manera, que va estar a punt de deixar-hi la pell.

            Quan en té prou de conversa s’allunya balandrejant el cos pel carreró angost, arrossegant gairebé per terra el seu migrat instrumental: ulleres, peus d’ànec, un cinturó de peses i el fusell, De seguida es fa fonedís en l’eco silenciós de les façanes humides.

            Molt interessant de visitar és l’Oratori de la Sant Creu, ben bé al darrera de l’església de Santa Maria, a continuació de l’absis. És una església petita,  barroca, ho és fins a extrems inimaginables. La seva profusa i compacta decoració satura l’espai de fantasia i misteri, al seu costat el rococó més extrem queda curt. En una capella lateral es venera el Crist Negre, una talla de fusta dels segle XV, és la imatge objecte d’advocacions dels pescadors de Bastia.

            La baixada de la ciutadella de Bastia mereix un comentari perquè, de manera inesperada, apareix un bigarrat conjunt d’edificis, alts, rònecs, tots ells molt ocupats. L’aspecte dels bastiments és inconfusiblement italià, toscà o genovès. L’empremta arquitectònica del passat genovès de la ciutat es torna indiscutible. La vellura uniforme i absoluta dels alts edificis demostra que es tracta d’una barriada que fou habitada al llarg d’anys i segles, però a mesura que la ciutat s’estengué, seguint el litoral nord, els habitants d’aquest barri històric es traslladaren a les noves residències. En conseqüència, tots aquests edificis bastits en la immediatesa de la ciutadella, han anat acollint població immigrada, població majoritàriament magribina.

Petits balcons, molts d’ells amb el vàter de l’habitatge en el propi balcó, roba multicolor estesa al sol, en filats que van d’edifici a edifici, llençols que voleien al vent saturant de moviment acolorit les façanes decrèpites i fosques. Els nens xisclen i corren pel carrer, i  acaben perfilant un paisatge humà molt pintoresc, una mica frenètic i estentori que fa les delícies del visitant que s’hi para a badar.

            Aquesta barriada va perdent alçada i desemboca, a la fi, en el port vell. És un racó marí d’una languidesa excelsa, un marc incomparable presidit per l’església de Sant Joan Baptista, edifici del segle XVII, la façana sud del qual sobresurt per damunt d’una línia d’edificis que s’interposen entre el port i l’església. El port, petit, recollit, íntim, demana una estona de passejada amunt i avall, és molt convenient d’arribar fins l’extrem d’una de les dues esculleres que tanquen la badia per tenir una perspectiva general de tot l’espai.

            Des d’aquí, la façana de Sant Joan Baptista guanya alçada sobre les cases circumdants la seva façana barroca amb detalls classicistes sembla concebuda per atraure i exigir atenció del navegant que entra a port. Dos campanars amb cúpula envolten un elegant frontó, per sota del qual els motius arquitectònics barrocs guanyen rellevància.

            Les autoritats municipals de Bastia s’hauran de replantejar amb més cura l’ordenació d’aquest port, perquè el mirall d’aigua queda pràcticament invisible sota la munió d’embarcacions esportives i d’oci Hi ha tal saturació d’embarcacions que l’espai queda molt degradat, perdent bona part de la categoria que la badia i el port tenen de mèrit propi.

            A l’extrem exterior del port genovès arranca el moll dels Màrtirs de l’Alliberament, en direcció cap al nord, seguint el coster. El moll ha esdevingut un bulevard molt concorregut: restaurants, cafès i bars ofereixen al visitant bons àpats de cara a mar. Al vespre, quan la calor del dia ha afluixat, passejar pel bulevard o asseure’s en algun d’aquests establiments resulta molt dolç i relaxant. Algunes diminutes espurnes de llum titil·lant arriben des de les illes italianes, invisibles de nit, o encara potser de la costa italiana, una mica més llunyana.. A l’extrem nord del moll, hi ha el Port Nou. És una rada artificial, enorme, oberta davant d’un dels espais ciutadans distintius de Bastia, la plaça de Sant Nicolau.

            El port ha jugat un paper decisiu en el desenvolupament econòmic de la ciutat, ha convertit Bastia en el primer port de Còrsega, aprofitant la seva valuosa situació geogràfica d’estar a pam i toc d’alguns ports importants d’Itàlia, d’on constantment arriben ferris i enllaços marítims. Això també ha fet que els italians siguin els visitants més assidus de l’illa, després dels francesos.

            La plaça de Sant Nicolau, és el centre ciutadà, és un lloc molt representatiu de la població. És un espai rectangular immens, d’una buidor sideral, Està circumdat per un cinturó de plàtans i palmeres que a l’hora del sol regalen frescor i fan més amable el conjunt de la plaça enquitranada. La línia uniforme, acolorida, dels edificis, la dimensió de la plaça i l’orientació fan pensar en la Spianada de Corfú, a la Mediterrània central, tot i que aquesta altra plaça és molt més concorreguda i rumbosa.

            Al centre de la plaça un quiosc circular, elegant, de forja, posa una pinzellada de sentiment a la rigidesa del sòl. Al voltant del quiosc la gent s’asseu, al vespre, per escoltar algun recital o concert.

L’extrem sud de la plaça està presidit per un estàtua de Napoleó, una estàtua robusta, que vol conferir talla ciclòpia a la figura més coneguda del país. Una túnica romana i la testa coronada amb llorer daurat, descobreixen vel·leïtats megalòmanes d’una societat reclosa durant segles en el confinament, l’oblit, i la solitud decrèpita.

 Per sobre de la plaça discorren de manera paral·lela els dos carrers més importants de la ciutat: el bulevard G. De Gaulle i el bulevard Paoli. Ambdós carrers concentren el major nombre d’establiments comercials de la ciutat i són molt concorreguts a tota hora del dia, el trànsit, tant de persones i vehicles, és molt dens. Per buscar una mica de recés el visitant pot reposar en la fresca immòbil de l’interior dels oratoris del carrer Napoleó (continuació del bulevard G. De Gaulle): el de Sant Roc i el de la Immaculada Concepció. En l’interior dels dos oratoris hi ha peces de talla de fusta interessants i decoració recarregada molt al gust de la religiositat italiana dels segle XVII i XVIII.

Bastia és una petita ciutat mediterrània amb molt de caràcter, atrafegada i alhora una mica somnolenta, un balcó que s’orienta cap al continent, que llança mirades, qui sap si d’admiració o de retret.

           Prenent la carretera que surt de Bastia cap al sud, el visitant tindrà ocasió -potser l’única- d’observar el país cors sense muntanyes. És una plana exigua, estreta, allarga da de nord a sud, que ha guanyat espai entre les alçades imponents de mà dreta i la mar immediata. Al llarg de tota la història de l’illa, amb excepció d’alguns moments com ara l’època greco-romana aquesta plana litoral ha estat sempre molt poc habitada i aprofitada. Acabada la segona guerra mundial les maresmes foren dessecades i la terra es dedicà a molts tipus de conreu, tant a l’horta, com a la vinya i cereals. Avui dia la plana oriental concentra la principal activitat agrícola del país, tot i que les indústries, especialment la químico-farmacèutica, també s’hi han instal·lat i escampat per raons òbvies de facilitat de transport i desplaçament, molt superior a la de qualsevol altre indret de l’illa. Des de Bastia, doncs, fins a Sulinzara, un centenar de quilòmetres més cap al sud, la plana s’esmuny amb amplada irregular entre les muntanyes i la mar, mentre ofereix la cara menys freqüent de Còrsega, amb el terreny més uniforme i més habitat del país.

            A una cinquantena de quilòmetres cap al sud de Bastia, ens trobem amb una zona muntanyosa, de relleu orogràfic enfollit, molt característic i representatiu de Còrsega. Probablement és una de les zones rurals de l’illa que més ha contribuït a la formació del caràcter cors i de la qual, la població del país n’ha obtingut major rendiment, per segles i segles: és la Castagniccia.

            Des de la costa oriental hom pot entrar a la Castagniccia per dues diferents portes, la primera prenent la carretera secundària D506, a l’alçada del llogarret mariner de San Pellegrinu. L’altra és agafant la secundària D71 des de Prunete, també a la costa. Ambdues carreteres transporten fins al mateix cor de la regió, a Piedicroce i Porta. Aquesta segona carretera forneix un recorregut d’una espectacularitat insuperable, de llogarret a llogarret, de corba en corba, els quilòmetres es dilaten i es detenen constantment a la vista de panoràmiques d’èxtasi, d’una massa boscosa grandiosa, colossal, com muralla inexpugnable que cedeix l’amplada justa del vial exigu perquè el vianant no és desanimi i no s’acomplexiï davant de tal esplendor vegetal.

             Cervioni, a cinc quilòmetres de la carretera general que ressegueix el litoral, és el primer rètol d’avís, d’anunci, d’allò que ve a continuació. A una certa distància Cervioni, encimbellada als primers turons boscosos, amb els seus bastiments de colors apagats farcits de finestrals i portes, les teulades rogenques destacant contra la verdor vellutada de les primeres castanyedes, és un poblet atractiu, agradable, que convida a fer una aturada o una passejada pels carrers costeruts i polits. Cervioni fou cap de comarca fins a la Revolució Francesa. Havia estat seu episcopal i encara, passejant pels carrerons, hom percep una distinció rància que l’allunya del caràcter rural que tenen els altres llogarrets de la contrada. Cal destacar l’església de San Erasmu amb una bonica façana de barroc contingut i una cúpula coberta de peces regulars de pissarra que realcen encara més el caràcter senyorívol de la vila. Una llanterna, en el centre de la cúpula projecta un enllumenat zenital a l’interior de la nau i fa que la cúpula destaqui per damunt de l’alçada inusual dels edificis. Vist ja de lluny, Cervioni té un aspecte acollidor, com una promesa de comfortabilitat i acolliment, una mica monàstics, però efectius i convincents del tot, especialment si hom s’atura a reposar i restaurar les forces en algun restaurant dels seus carrerons.

            A partir de Cervioni, la carretera va guanyant alçada seguint les exigències orogràfiques del terrer. Voltes i més voltes, el visitant acaba entrant en la densitat espessa, silenciosa i aromàtica de les castanyedes. A peu de carretera hom ja percep uns castanyers singulars, d’una ufanor i alçada inusuals. El verd rutilant d’aquests enormes arbres manté una rivalitat d’alta tensió amb la blavor compacta del cel, com per decidir per sempre més quina és la tonalitat dominant. De fet en les innumerables recolzades de la carretera i les constants ocasions d’una petita pausa per gaudir de les panoràmiques que el país ofereix, l’aparellament del blau i del verd saturen de cromatisme la retina i es produeix un autèntic frenesí visual que només cedeix quan hom s’atura sota l’ombra arcaica dels castanyers. Aleshores, la mirada pot reposar després de tanta contemplació exhauridora.

            En l’interior de les castanyedes l’exuberància vegetal transmuta en deliri olfactiu: els fonolls, farigoles i, sobretot, el poliol saturen l’atmosfera quieta del sotabosc, mentre ara aquí , ara allà, figures furtives, robustes i inquietes travessen les petites clarianes que el bosc permet. Són els porcs. Truges i garrins són amos i senyors de la Castagniccia. Aquests animals pasturen a cor què vols durant tot l’any per la inexhaurible frondositat vegetal de la Castagniccia. És per això que aquest és un país d’embotits potents i saborosos com pocs n’hi ha, especialment d’embotits de porc. Els animals tenen el propietari estintolat, a l’estiu, en algun del nombrosos vilatges amb què compta la regió. Les orelles d’aquests animals, tallades de manera especial, indiquen de qui són propietat, tot i que a l’hora de la seva captura els ciclopis treballs d’Hèrcules no serien ser res de res comparats amb els que cal realitzar quan el propietari ha de localitzar els animals enmig de la boscúria.

            La Castagniccia ( A Castagniccia) és una de les zones que han influït més en la manera de ser corsa. Aquesta regió, durant segles i segles, constituí un puntal de subsistència no pas únicament pels seus habitants sinó també per a altres zones del país, a les quals arribaren les estratègies econòmiques i agrícoles d’aquestes muntanyes ubèrrimes. Pot resultar xocant, però per segles i segles aquesta regió tingué un fonament de subsistència, un fonament econòmic, un fonament dietètic que coincidiren en un mateix producte: la castanya.

            Sembla mentida, però és un fet que de la castanya hom n’obtenia gairebé tot allò elemental per a la manutenció: farina, i per tant pa i pastissos, melmelada, cervesa i licor, a part del consum d’aquest fruit preparat de totes les maneres possibles: bullit, fregit, compota, ratllat, cru…. Les qualitats dietètiques i alimentàries de la castanya afegides a alguna altra verdura d’horta, de molt fàcil conreu per l’abundància de rierols, dèus i pous de la zona, més la tradicional explotació del porc per a l’obtenció de proteïnes i greixos, tenim que, des d’un punt de vista alimentari, la Castagniccia és del tot autosuficient. Podria quedar aïllada del món sencer i la subsistència dels seus habitants estaria més que assegurada per anys i anys.

            Davant d’aquesta realitat, resulta desconcertant que aquesta regió tan rica en recursos estigui gairebé deshabitada. La densitat d’habitants per quilòmetre quadrat és gairebé la més baixa de l’illa (llevat del cap Cors). Vilatges, veïnats i llogarrets n’hi ha per donar i vendre, a la que la carretera obre alguna panoràmica sobre el país una munió de nuclis d’habitatges despunta per ací i per allà. Doncs bé: la majoria d’ells estant pràcticament deshabitats. Molts d’ells tenen habitants en quantitats irrisòries, gent d’edat avançada que contempla impassible el pas del vianants, sense saber entendre (es pot entendre, de fet?) per què el jovent marxa del poble. A Morosaglia, en el vessant occidental de la Castagniccia, dos homes nonagenaris s’estan a l’ombra d’un plàtans de copa immensa estintolats a un petit portal de fusta, parlant amb dilatades pauses, que gairebé sembla més aviat que les pauses siguin les curtes frases que s’intercanvien per trencar un silenci esdevingut eloqüència de mirades i moviments de cap. Aquests dos habitants de Morosaglia no tenen cap reticència de preguntar-se obertament què passa amb la joventut del poble, on és que hi ha quelcom de millor que aquí: l’aire sa i net, bones menges i tot el temps del món, inesgotable, per a assaborir-lo a la vista de les muntanyes, les castanyedes i les fonts d’aigua divina que brollen de cada racó del país. Però diuen tot això amb un to que barreja la queixa i de facècia, perquè, a la fi, els joves ja s’ho faran, si no ho volen!, acaben dient. De l’escàs miler d’habitants amb què compta Morosaglia, ben pocs estan en edat laboral i la majoria són vellards d’edat avançada i de salut de castanyer mil·lenari. Quin és el secret?, contesten: l’aire sa i la tranquil·litat.

 Això que Morosaglia és el bressol de l’independentisme cors. Aquí, al costat de la carretera hi ha el que fou casa natal i domicili habitual (avui “museu Paoli”) d’un del més conspicus i obstinats lluitadors per la independència corsa: Pasquale Paoli. Paoli que rep el tractament de babbu -pare, pare de la pàtria corsa- fou un lluitador que destacà pels maldecaps que feu passar a la república genovesa en els darrers anys de la seva permanència a l’illa. Per això avui, fins i tot l’estat francès promou i acomboia la seva figura, cosa que es detecta amb facilitat en museus i places de l’illa. Quan França rebé de mans genoveses el llegat de la terra corsa, Paoli posà el crit al cel, per raons òbvies de no haver tingut ni paper ni part en el tancament de comptes i deutes entre les dues potències. Un cop el francesos instal·lats a l’illa el babbu tingué unes relacions d’amistat/enemistat variable amb el nous amos sortits de la gran revolució del 1789 i senyors del país, fins que la flama se li apagà a l’exili de Londres, just quan una altra flama s’encenia a ponent de Còrsega disposada a escampar els encenalls revolucionaris i inflamar tota Europa: Napoleó trucava la porta.

            El cor recòndit i encara bategant de la Castagniccia s’arrauleix uns quilòmetres abans de Morosaglia. Un cop passat Piedicroce, vila tan agradable com sumària, un carretera secundària (més pròpiament terciària) condueix, a cop de corba i per sota veritables i formidable sostres vegetals de castanyers, al cor de la comarca: Porta. Porta és una vila inexplicable, incomprensible, enmig de la selva de castanyers: Un parell de centenars d’habitants, imperceptibles i només detectables pels senyals de civilització mecanitzada que hom troba aparcats en algun carrer o plaça. Però ramats de bens i cabres apareixen i es fan fonedissos de manera tan inversemblant com la pròpia vila. La vila és magnífica: sola, silenciosa, esplendorosa sota la grandiositat del bosc que literalment se l’empassa. A destacar, a la plaça, la sorpresa del campanar  i la façana barrocs de l’església de Sant Joan Baptista. És una vertadera delícia contemplar com el campanar, refistolat, de formes sumptuoses amb les pilastres, capitells corintis, timpans i altres especialitats arquitectòniques, s’acara amb la botànica grandiloqüent que tot ho envolta. Hom té la impressió d’estar al davant del fenomen excepcional d’una sàvia i noble companyonia entre el millor que pugui donar la natura i el millor que pugui aportar la cultura Llàstima que un exemple reeixit com aquest s’encomani poc.

El cor de Còrsega

            No es pretén pas fer ús d’un recurs gratuït amb això de parlar del cor de Còrsega. Perquè pel que fa en aquesta illa, Corti, antiga capital del territori, és ben cert que n’ocupa gairebé el centre geogràfic. Diríem que Corti n’és la capital espiritual, la capital històrica, la talaia metafísica des de la qual l’esperit cors albira i sobrevola el seu país. Ara, això no vol dir pas necessàriament que Corti hagi de tenir un pes efectiu sobre la vida quotidiana dels illencs. De fet la vida econòmica i administrativa de l’illa resideix a Ajacciu, tot i els mèrits cada cop més contundents de Bastia.

            Però a Corti és on encara batega amb més força la història íntima de Còrsega. És una capital molt provinciana, petita i cofoia, encaixonada entre cims rocosos i botànica alpina. Els seus carrers, especialment els propers a la ciutadella, traspuen una melangia fonda, d’una tristor secular, com una cara de mirada desorientada que no acaba de comprendre què passa amb el món que se li gira d’esquena i que la relega a un oblit que ho anorrea tot, a poc a poc, però amb eficàcia fatal.

            La comarca immediata a Corti, és un paratge clarament d’alta muntanya. Ara bé, l’encaixonament de la vila, afegit al fet que es troba en la confluència de diversos rierols d’aigua abundosa (que acaben formant-ne un de més poderós, el Tavignanu, que desguassa una cinquantena de quilòmetres cap a orient, a Alèria), fan que la vila esdevingués, ja segles enrere, un enclavament agrícola de dimensions reduïdes però el suficient important com per assegurar collites abundants als vilatans i ocupants de la contrada. El clima endolcit, les condicions orogràfiques de l’entorn i l’abundància d’aigua fan que Corti i el seu entorn gaudeixin d’una ufanor vegetal pròpia de zones de ribera, més atemperades.

            La confluència de rierols és conseqüència lògica de la confluència de valls. La més important i espectacular d’aquestes valls, pel seu caràcter alpí i bellesa paisatgística és la vall de la Restonica. Salts d’aigua, recolzades sorrenques, gorges fantàstiques, amples i fondes, tot ribetejat d’herba tendra i arrels espesses de pi negre i avet que farceixen d’un frondós acoloriment el congost que des de Corti s’enfila costa amunt centrat en les giragonses enjogassades d’un dels afluents principals del Tavignanu.

            La Restonica, és una de les contrades del país més concorregudes pels alpinistes, campistes i afeccionats en general a la muntanya. És exactament el testimoni més meridional, ja en plena Mediterrània, de l’orografia alpina del sud de l’Europa occidental.

            La vila de Corti està emplaçada just a l’entrada inferior d’aquesta vall. La vila ha quedat empeltada del caràcter alpí que la Restonica li deixa als peus. Les parets i façanes de les cases de la part antiga palesen aquest caràcter rural i alpí de la població. Els habitatges de pedra fosca, teulades de pissarra i els arrebossats toscs molt esmicolats mostren el pas del temps i una certa deixadesa de la població, despreocupada pels habitatges antics de la vila i abocada a les noves edificacions a la part nova, la part baixa, de la vila.

            En general, per tota la població, tant en la part vella com en la nova, s’hi respira un ambient molt amansit, una mica lànguid, amb una pinzellada de tristor i indolència, que hom no pot deixar de relacionar amb la marginació secular a què tota l’illa, i de manera especial el seu interior, s’ha vist abocada. Costa de relacionar aquest ambient pausat amb les suposades accions de violència clandestina atribuïdes històricament a les trifulgues familiars i grups mafiosos. És inconcebible que una gent de tracte tan reposat, impàvid, reservat per sistema, però amb tendència immediata a l’afabilitat hagi pogut produir reaccions tan crispades, susceptibles i agressives com les que històricament han estat atribuïdes al poble cors.

            Hi ha molt racons sorprenents a la vila de Corti. Un d’ells, molt concorregut, és la placeta Gaffori. És un espai de gran regust rural, d’una vila que els esdeveniments històrics havien acabat atorgant-li la funció de capital del país o de la contrada. La placeta en qüestió és petita, però s’empetiteix encara molt més perquè la major part de la seva superfície està ocupada per les taules i cadires del parell o tres de restaurants allí instal·lats. La plaça està presidida per l’estàtua de bronze ennegrit del general Gaffori. Aquest general va encapçalar, al segle XVIII, moltes accions militars contra la presència genovesa, quan la república itàlica gastava els darrers cartutxos per aconseguir l’acceptació d’aquesta seva presència. Darrere de l’estàtua hi ha una casa, residència del general, davant de la qual i contra la qual es va lliurar uns dels darrers episodis bèl·lics de l’etapa genovesa de l’illa. La façana de l’edifici, en un estat de lamentable conservació, mostra molts sots i esquerdes en l’arrebossat. Hom diu que són els senyals dels trets de les bales genoveses disparades contra els resistents corsos refugiats en l’edifici del general.

L’estàtua del militar ocupa la part nord en la petita plaça. A l’altre extrem, la façana barroca de l’església de l’Anunciació, edifici del segle XV, tanca l’extrem sud del petit espai urbà. El visitant ha de passejar-se pels escassos carrerons situats entre aquesta placeta i les muralles de la ciutadella per tastar el regust que hi ha quedat d’un pretèrit recent farcit d’ensurts i lluita.

            L’aspecte de Corti, el de la vila antiga, té, francament, un caràcter militar. Això li ve del bastió que sobresurt per damunt de la ciutadella, construïda al segle XV. El bastió damunt d’un roquissar punxegut i estret encerclat per una petita muralla és una de les estampes més divulgades i que identifiquen de manera més convencional la vila de Corti.

            La visita  de la ciutadella ofereix moltes coses interessants. La primera d’elles és que és un excel·lent mirador sobre la vila, sobre l’entorn i l’inici de la vall de la Restonica. Des de dalt del bastió, com que el desnivell és impressionant, hom pot adonar-se del caràcter agrari i ramader de la vila i del paper de centre de totes aquestes activitats. La ciutadella acull un museu, museu de Còrsega, que constitueix un testimoni excepcional de la realitat ètnica, és a dir, antropològica i cultural,  de tota l’illa.. Hi ha moltes sales dedicades a les activitats agràries i artesanals de l’illa. Són, però de gran interès la sala dedicada a la transhumància, als trajectes ramaders que des de la perifèria de l’illa pujaven, antigament, cap a les alçades alpines del centre insular. Un mapa mostra gran quantitat d’aquest trajectes així com els estris utilitzats per pastors i ramaders per a tal activitat. Moltes siluetes de caps d’ovella, xais o bens, ensenyen la marca distintiva que els propietaris dels ramats feien en les orelles dels animals de la seva propietat, un procediment senzill i efectiu que permetia aplegar els ramats sense confusions i disputes de propietaris.

            Una de les especialitats de cultura popular del país és el cant. Es tracta d’un cant polifònic, a capella, que es cantava a dues, tres, quatre… veus. Actualment ha esdevingut un cant molt especialitzat i elaborat que s’ensenya a Corti i en altres ciutats de l’illa. El caràcter ètnic d’aquest cant té un indubtable atractiu, que hom utilitza tant per divulgar arreu el folklore cors com per complaure el visitant. En els mesos d’estiu, són freqüents, d’una punta a l’altra de l’illa, els concerts de grups de cantaires que fan les delícies de l’audiència amb les harmonies agosarades dels components del grup.

            Aquest cant coral, en el seu estadi actual, és una mostra representativa de l’esforç que, d’uns quants anys ençà, els illencs estant duent a terme per recuperar formes d’expressió tradicional corsa. A paghjella (la cançó), i la publicació cada cop més decidida en llengua corsa són les puntes de llança d’aquest esperit de recuperació cultural que viu l’illa i que el visitant podrà conèixer de prop en les manifestacions folklòriques que el museu de Corti exposa.

            A baix del turó que ocupa la ciutadella, hi ha la vila nova. Aquesta part baixa de la vila aplega el comerç i els serveis de la població, els seus carrers acullen un discret tràfic de persones i ocupacions, així com un mesurat trànsit rodat.

            El centre de la vila moderna de Corti és la plaça Paoli. És una plaça de forma quadrada, un xic irregular. La plaça i els carrers més immediats concentren el caliu  social de veïns i forasters en un ambient atapeït  de botigues, bars i restaurants, vianants i badocs. Assegut en la font lateral, el visitant pot passar-hi una bona estona, sota de l’ombra dels plàtans, mentre pren vistes del batec de la vila i observa el tarannà del cors aqueferat en ocupacions diàries i ocasionals. Probablement sigui aquesta plaça el lloc més indicat per captar el caràcter vilatà de Còrsega, tant de les viles de l’interior com de la costa. Finestres que s’obren i es tanquen, ara apareix la cara d’una velleta que llança una impassible llambregada cap al centre de la plaça. La dona vella, gairebé centenària deu haver vist tants canvis, tantes modificacions en aquest cor de la vila que ja ha perdut la capacitat de sorprendre’s o de voler entendre allò que li diuen els ulls, fins ara astorats però impàvids a la fi. Allà un altre vell, en samarreta, treu el cap per la finestra i s’està una estona brandant-lo amunt i avall mentre contempla amb una ganyota displicent els automòbils que giravolten l’estàtua del frustrat alliberador Paoli, al centre de la plaça.

            El botiguer de fruita es mou entre pauses, mentre pesa i cobra la mercaderia als clients. El cambrer s’està assegut a l’entrada de l’establiment en una espera acceptada, silenciosa i amatent de la possible clientela.

            A qui li agradi fer-ho trobarà aquí moltes oportunitats per a la comparació de comportament, de caràcter i tarannà entre la personalitat corsa i, per exemple, la cretenca, per posar el cas de dos punts distants entre si de la Mediterrània. Hom diria que a Còrsega, tot està més previst, calculat, comprovat i establert. La tradició i el caràcter tradicional fan sentir la seva peremptorietat sobre els afers quotidians, siguin seculars o recents,  i tot aquí està tenyit d’una reglamentació implícita, muda, que és ràpidament detectada per poca atenció que hom hi posi. A la Mediterrània oriental, per exemple, les mateixes situacions es resolen amb una afabilitat crispada, amb el frenesí de la improvisació i la creativitat constant, que, de primer desperta una viva curiositat, però que pot arribar a saturar l’atenció de l’observador. Hom podria dir que a la Mediterrània occidental les coses estan més completes, plausibles, encaminades, definitives i inamovibles. Per contra, en la part oriental, les coses encara fan camí, més incompletes, obertes, fugisseres, més intenses. Aquestes i altres de semblants són, però, apreciacions que ben segur no resistirien la més mínima objectivitat, però que acompanyen, entre altres consideracions, el viatger amb vel·leïtats de diletant.

            Des d’un punt de vista geogràfic Corti té una via de comunicació natural amb les maresmes de la costa oriental de l’illa, és el riu Tavignau. Segur que el curs d’aquest riu ha d’haver jugat un paper de primer ordre en la comunicació entre l’interior i el coster. La part baixa del riu, fou navegable en un bon tram del recorregut, cosa que va ser de seguida observada i aprofitada pels primers colonitzadors del país, foceus, etruscs i fenicis. Més amunt, a partir d’on ja no era possible la navegabilitat, els senders paral·lels al curs fluvial serviren per establir els primers contactes i lligams comercials entre l’interior del país, d’una població considerable, segons palesen les excavacions arqueològiques recents, i les colònies que els forans establiren a la costa. Entre aquests assentaments comercials, la colònia que arribà a tenir major importància fou la fundació focea, grega, d’ Alàlia.

            El Tavignanu, doncs, neix a Corti com a resultat de les confluència de diversos rierols. El seu cabal d’aigua és notable a tota època de l’any i, fins a avui, ha tingut un paper rellevant en la història i l’economia de l’illa. Desguassa gairebé al bell mig de la costa oriental de Còrsega i el seu curs abundant i mandrós comença a romancejar cap a un costat i cap a l’altre en arribar al terreny baix de la costa. Això ha produït una superfície pantanosa i de maresma que fou aprofitada pels colonitzadors del sis-cents i cinc-cents abans de l’era cristiana.

   Alèria

           El nom Alèria fou donat per Roma a la vila costanera de la qual s’emparà per allà a mitjan segle III aC.. Aquesta vila, dos-cents cinquanta anys abans, havia estat una fundació grega. Els foceus, grecs d’Àsia Menor, hi havien establert una colònia que anomenaren Alàlia. Des d’un punt de vista històric fa bonic de saber que aquesta colònia va ser, encara que per pocs anys, el límit més occidental de l’Hèl·lada, una fita en el camí de la colonització grega cap a la Mediterrània occidental. Els grecs foceus no eren els únics navegants llançats a l’aventura de la colonització, rivalitzaren amb ells no només els grecs d’altres metròpolis hel·lèniques sinó també els navegants d’altres pobles de la riba mediterrània, especialment, fenicis i púnics, igualment que els etruscs i altra gent de la península itàlica. Aquesta rivalitat és la que explica que els foceus haguessin de tocar el dos de la colònia d’Alàlia empaitats per una aliança d’etruscs i cartaginesos. Però els foceus, hàbils en l’art de fundar colònies, no abandonaren ni per un moment el seu projecte, perquè colònies de gran vigor comercial, encara més occidentals, de seguida veieren la llum: Massàlia (Marsella) primer i Emporion (Empúries) després. Aquesta darrera és avui és la colònia grega localitzada, coneguda i excavada, més occidental de la Mediterrània. Els grecs d’aleshores, gent pràctica i ensems imaginativa i creativa, instal·laven les seves colònies en llocs que apleguessin condicions que fossin idònies per al comerç i l’intercanvi de béns amb les poblacions nadiues dels països que visitaven, estratègia aquesta que era mantenida també pels fenicis. Però també prenien les precaucions necessàries per tal que els llocs escollits permetessin una bona defensa en cas d’atac o agressió. Per a tot aquest conjunt de condicions, les desembocadures de rius de cabal important, un coster irregular amb entrants i sortints foren espais plenament indicats per a les seves intencions. Això és fa evident en moltes colònies gregues, però el cas d’Empúries i d’Alèria, són força calcats l’un de l’altre i demostren clarament les condicions de territori que els grecs exigien i que suara hem comentat.

            La fundació grega d’Alèria ocupava un petit turó envoltat de maresmes, terra baixa, anegada gran part de l’any i que dificultava o impedia intents d’atac contra la colònia. Els vessants nord i est de la fundació estaven ocupats i fermament retallats pel curs del riu Tavignanu, encara avui ho són (tot i que els especialistes opinen que el curs final del riu ha sofert alguna modificació i la desembocadura s’ha allunyat una mica cap a l’est. El Tavignanu, en el seu tram final és encara avui un curs cabalós i d’aigües manses  que permeten la navegació d’embarcacions de poc calat alguns quilòmetres terra endins. El territori de l’entorn, relativament pla, assolellat i regat (conjunt aquest de condicions força inusual a Còrsega) era ideal per a molts tipus de conreu, tant d’horta com de secà. Per tant la comarca del tram final del Tavignanu aplegava tots els mèrits per a esdevenir una font de recursos i de guanys comercials per als navegants grecs. I així ho fou no només per a aquests, sinó per a molts altres visitants esporàdics o finalment permanents que s’instal·laren a Alèria.

            Avui Alèria té una gran importància agrícola per a Còrsega. Grans extensions de vinyes produeixen vins de molta qualitat, de graduació valenta i acoloriment variat que s’exporten arreu del món. Igualment un del dos estanys litoral, l’estany de Diana, acull una lucrativa producció de moluscs i ostres en activitat constant.

            Des de l’alçada de les restes arqueològiques de l’antiga fundació greco-romana, hom pot apreciar l’encís amable de l’entorn: petits turons i planes es barregen en un relleu d’ondulació assossegada, assolellada, que avui ha resultat ser la zona amb impuls agrícola més conspicu de l’illa: explotació de recursos marins, vinyes, hortes i camps, en un esclat d’abundància i riquesa, que transformen aquest racó de l’illa en un autèntic verger. Camps de blat i altres cereals s’ondulen en un càlid acoloriment, mentre per les fondalades dels turons, seguint el curs del Tavignanu i dels rierols que hi conflueixen desfilen, altives, les rengles d’arbres de ribera, que realcen encara més l’atenció que els illenc posen en la cura  del país.

            La vila actual d’Alèria té poc interès per al visitant que hi vingui  amb l’esperança de detectar-hi la petja de l’Antigor. Es pot conformar amb el tast dels vins que aquesta terra produeix, delectació que permet una inspecció fugaç de part de la idiosincràsia dels illencs, aquella que es recolza en el paladar i, en definitiva, en els fonaments primigenis i orgànics de la personalitat dels pobles.

            En canvi dóna molt de si l’exploració del recinte arqueològic de  l’antiga Alàlia-Alèria, no tant per la qualitat i quantitat de restes, sinó, més aviat pel seu emplaçament.

            A l’entrada del recinte hi ha un castell de dimensions discretes, el fort Matra, un fort genovès, robust, coronat amb una cinta d’espitlleres i amb barbacana al frontal, que acull el museu i és on hom diposita les troballes i tot allò que pugui resultar informatiu per a la visita al clos. El museu acull una interessant mostra, molt nombrosa, d’àmfores, gerres, vasos i atuells de ceràmica. Cal fer un esment especial de la col·lecció de gerres àtiques, per la gran quantitat que n’hi ha. La solemnitat i elegància d’aquestes peces de ceràmica, el seu acoloriment negre i roig, permeten endevinar el vigorós comerç que desenrotllà la ciutat, així com també l’esplendorosa abundància i el benestar opulent que tingué l’antiga fundació, especialment en època romana. També resulta de molt interès el conjunt de petits plafons que il·lustren el rumb i la durada de les singladures des de les metròpolis hel·lèniques i llatines fins a les colònies occidentals de la Mediterrània, que com a testimonis permanents proven el caràcter de vehicle de comunicació que el Mare Nostrum ha exhibit des que els seus habitants començaren a navegar-hi.

            La passejada per l’interior del recinte posa de seguida a la vista del visitant que es tractava d’una ciutat amb una opulència sòlida fonamentada tant en la seva activitat agrícola i comercial com en la seva ubicació. El centre de la colònia és, cosa normal, el fòrum, que els grecs en deien àgora. L’espai central, doncs, està flanquejat, al sud-est  pel que resta d’un temple dedicat a August i, al nord-oest, per una escalinata que duia fins al Capitoli, edifici regi de la ciutat i del qual el pas del temps n’ha deixat només el sòcol de fonamentació. Aquí, en l’espai enlairat que és el fòrum, i passejant la vista pels 360 graus de perspectiva dilatada, hom percep perfectament la idoneïtat  i l’encert de la decisió sobre l’emplaçament de la colònia.

            L’estat de conservació de les restes dels edificis no és la millor de les possibles, però permet fer-se una idea de les condicions de la ciutat i l’equipament urbanístic de què gaudia: temples, edificis oficials, termes, arcs, monuments. A l’època romana l’esplendor de la petita colònia devia atraure molts personatges importants de la capital de l’imperi, incitats per la proximitat i la finor de l’enclavament. És segur que sota el turó de l’antiga Alèria hi ha molta cosa per desenterrar, potser algun dia sortiran a la llum els bastiments, tan preuats en l’època antiga, que la ciutat dedicà a l’oci: circs, palestres, teatres… i aleshores el paper d’Alèria rivalitzarà amb altres colònies germanes com la d’Empúries, que avui ja manté ben clara la cota de refinament i luxe que volgué expressar amb aquest tipus de construccions.

Amb la caiguda de l’imperi romà, igual que en el cas d’Empúries, Alèria va veure com es fonia la flama contingent de la fortuna, i la colònia, i tot el territori proper, al compàs de la descura, va anar quedant immers en les insalubres condicions ambientals de les maresmes veïnes, mentre el pobladors l’abandonaven progressivament, deixant la fundació a mercè de la inclemència dels elements. Els treballs de les excavacions actuals permeten de treure, amb massa lentitud (segons opinió dels interessats en la recuperació del recinte) el llegat mut de la seva antiga magnificència.

Bonifaziu

            La punta del sud de Còrsega, és un dels llocs amb més carisma del país. La geografia hi ha dibuixat un relleu orogràfic  tan emocionant, tan ple d’històries grandioses i minúscules, reals i fictícies, que l’alè humà hi ha quedat pres de manera indeleble i es fa respirar en cada roca i en cada pedra del relleu accidentat de la població.

            Hi dues dos coses altament impressionants a Bonifaziu, que, per cert, elles soles justifiquen una visita a l’illa corsa, són: la ciutadella genovesa i l’estret.  Comencem per aquest darrer. L’estret de Bonifaziu és un pas de mar d’una amplada mínima de 12 quilòmetres. Aquesta distància fa de separador de dos països de caràcter i pòsit cultural compartit, però que les atzagaiades de la Història s’han ocupat de separar: Còrsega i Sardenya. Doncs bé, l’indret no ha passat desapercebut a ningú. Des que l’home va empescar-se i inventar la manera de recórrer la superfície marina, l’estret de  Bonifaziu va esdevenir un del espais més concorreguts de la Mediterrània occidental. Ja a l’època antiga, la riba corsa i la riba sarda foren ocupades per gent que feia de la mar el seu modus vivendi. I, és clar, es feia imprescindible explotar totes les possibilitats i oportunitats que l’indret oferís. No només es tractà, en definitiva, de treure rendiment dels recursos naturals que hom hi trobà, sinó de qualsevol classe de recurs que aportés una millora a les condicions de vida dels habitants costaners. Així és com la pirateria fou una dedicació present en aquesta àrea, des de temps immemorials. La pirateria de l’estret de Bonifaziu, fou una font de malsdecap per a totes aquelles civilitzacions que trobaren en la mar el seu camí d’expansió: micènics, grecs, fenicis, púnics, romans, àrabs… varen ensopegar moltes vegades amb el veritable i perillós escull de la pirateria, que emergia de manera fatal dels amagatalls de Còrsega i Sardenya.

            Si hom té l’oportunitat, en la seva visita a Bonifaziu, de passejar-se en diferents moments del dia i de la nit per damunt dels penya-segats d’aquesta vila meridional de Còrsega, podrà assaborir, al compàs dels canvis de coloració del paisatge costaner, la petjada intensa que l’ocupació humana hi ha imprès. I no es tracta del rastre perceptible i ben visible de les modificacions que l’home hi ha introduït per raó d’urbanisme o per explotar-ne els recursos, sinó d’una cosa que fa de mal explicar però que es nota passant i re-passant la mirada a punta d’alba, a sol ponent o a migjorn, des el relleu vaporós i moradenc de la costa sarda fins la càlida monumentalitat dels penya-segats corsos.

            La concurrència d’embarcacions fent trajectes d’una costa a l’altra o travessant en rumb perpendicular l’estret palesa la importància estratègica de la zona i la conseqüent i lògica ocupació que durant la Història s’hi ha donat.

            Roma, va ser, ben segur, la civilització antiga que més hagué de fer front al problema de navegar per les aigües de Bonifaziu. Moltes vegades resultava del tot inevitable dirigir-hi el rumb per tal d’escurçar la singladura entre dos punts distants de la Mediterrània, sigui per qüestions comercials o militars. En aquest darrer cas no devia fer falta prendre tantes precaucions com en el cas d’un expedició solament comercial, però fins i tot en aquell cas la seguretat no acabava d’estar afermada. Només quan l’imperi romà es va convertir en l’àrbitre indiscutit del Mare Nostrum, la pirateria de Bonifaziu quedà relegada a una mínima expressió. Juli Cèsar mateix havia tingut importants entrebancs en travessar l’estret, així és que una de les seves moltes obsessions fou netejar de pirates els cataus, entrants i golfs d’aquest lloc. Tal decisió era de primera necessitat per a les ànsies d’expansió del imperi que ell inaugurà.

            Bonifaziu està edificat en l’extrem meridional d’una plana gairebé erma, si no fos per una minúscula pàtina de garriga espessa, però recremada. És un país silenciós, inacabable, esventat de manera permanent i apte únicament per embadocar-se en la solitud i el blau celeste atordidor. La plana té una forma lleugerament deprimida en el seu centre i és va elevant a poc a poc fins al coster, que és on hi ha emplaçada la vila. Aquí, com en una gegantina onada mineral, el terrer es desploma sobre la mar i forma un frontal de penya-segats imponents, un escenari d’espectacularitat reconeguda per tothom.

            L’estret traspua molt de dramatisme, a frec de tragèdia quan hom s’assabenta de fets tan esbalaïdors com el naufragi de la Sénillante, un navili militar que la França napoleònica va perdre en aquest lloc, víctima de la còlera del mar enfurismat, i que s’emportà per sempre centenars de mariners i soldats. Alfons Daudet no se’n pogué estar d’incloure en les Lettres de mon moulin, una petita narració que fes reviure el patetisme de tal succés. Un altre escriptor gal, Guy de Maupassant, explotant el tòpic de la vendetta corsa, també ubica en el mateix context alguna petita història del tarannà i els costums ancestrals corsos.

            En definitiva, l’estret, entre records històrics i escenari rutilant, convida a badar-hi i passejar-s’hi fins que el cor en digui prou.

            Si hom vol entendre de manera més conspícua què devia representar, uns quants segles enrere, viure en el marc geogràfic de Bonifaziu, pot despenjar-se per les Escales del rei d’Aragó, gairebé un parell de centenars de graons irregulars i més alts que amples que condueixen el visitant fins a arran d’aigua i fa possible una curta però deliciosa passejada per un camí de ronda excavat en les parets calcàries del penya-segat. La pujada de retorn pels graons cal realitzar-la amb una saviesa orgànica molt ben afinada, si es vol evitar que els batecs del cor desbocat per l’esforç esdevinguin un agitació insostenible.

            El segon punt d’alt interès a Bonifaziu és la ciutadella. Possiblement es tracti de la ciutadella en sòl cors, no solament més ben conservada (la de Bastia també ho és força) sinó també la que es manté més en actiu. La ciutadella genovesa de Bonifaziu és, després de segles, el veritable cor de la vila, fins hi tot més enllà del la solidesa constatable del murs que l’encerclen. És clar que avui dia el valor turístic que té la ciutadella és aprofitat sense miraments ni reticències: comerços i restaurants ocupen la majoria dels habitatges i converteixen les centenàries pedres de l’indret en un atapeït taulell envoltat a tothora d’activitat frenètica.

            La vila preserva un evident caràcter llatí, genovès. L’arquitectura de les cases i altres edificis, amb parets fermes, sòlides, però enfosquides i decrèpites per el temps i el salobre, llança a la cara del visitant un espurneig intens de languidesa i malenconia que afavoreixen l’embadaliment entremig de carrers i carrerons que, per altra banda, mai no queden deserts del tot, ni deixen de sostenir un discret xivarri. És per això que hom queda perplex quan s’imagina aquesta renouera però ordenada activitat actual comparant-la amb l’ambient silenciós, potser atemorit, que devia tenir la ciutadella dos o tres-cents any enrera quan els carrers i habitatges acomplien, amb el seu disseny, la funció de defensa, de bastió, de baluard preparat de manera permanent per fer front a algun atac, a algun setge a què la ciutadella es trobés sotmesa,  per acció d’algun veí. Hom observa, de seguida, que la necessitat de defensa guià no solament la construcció de les muralles solemnes, desorbitades, sinó cadascun dels habitatges que devien ocupar els homes i dones a l’hora d’arraïmar-se en l’interior del baluard. Portes estretes donen accés a edificis de diversos pisos, als qual s’hi puja per unes escales incòmodes, dretes i estretes com una mala cosa, que dificultin un ingrés fàcil i ràpid a l’immoble i en canvi facilitin les accions necessàries per repel·lir un ocasional, però previsible intrús.

            Dins de la ciutadella és impossible d’intuir on és el centre, un centre urbà on conflueixin els principals carrers de la població, un espai que hagi esdevingut lloc de reclam i activitats públiques. Costa de descobrir-lo perquè el disseny dels carrers és molt irregular, com ho són també les seves dimensions i trajectòries. Allò que havia estat el nucli central de la població es revela per les façanes de caràcter nobiliari, un parell i no més, encarades a la llotja, una mena d’atri, que fa d’entrada a l’església de Santa Maria la Major. Són els antics edificis, vinguts a menys, des dels quals s’administrava el poder a la vila en temps de pisans i genovesos: la maison du Podestà, convertida avui en una modesta gelateria i el Palazzu Publicu, esdevingut un molt discret museu d’art religiós.

            D’un immens interès és l’ocasió (cal buscar-la) de trobar, escoltar i intervenir (si resulta possible) en alguna conversa entre veterans de la població. Sota l’entrada de la muralla oriental de Bonifaziu, la irregularitat de sòl ha permès la instal·lació d’uns bancs, encarats als penya-segats de llevant. Aquí els vellards de la població, a les tardes d’estiu hi venen a passar l’estona i a fer-la petar. El lloc és insuperable, bona panoràmica, a peu de muralla, bon control visual dels forasters i naturals que pugen a la ciutadella, un magnífic recés contra el vent de ponent o de garbí, i un ombra excelsa que torna irrisòria la rabior del sol canicular.

            El ancians, set, vuit o deu, parlen i parlen, ara l’un, ara l’altre, sense cap mena de pressa, fent pauses eternes, mentre observen furtivament i de manera repetida el relleu sard que tentineja en l’horitzó distant. Ho fan com si acatessin algun vell costum, potser algun deu ser llegat de generacions precedents que els hi ho han transmès com a ritual tan valuós i necessari que se’ls ha tornat, a la fi, biològic, instintiu. Desgranen un idioma de sons francs i familiars, de vocals sostingudes i consonants refinades i elegants, però és una llengua impenetrable, no és cors. És, ells ho proclamen amb solemnitat, genovès. A Bonifaziu no es parla cors, és parlà genovès. I què és el genovès? Doncs, diuen,  és una llengua del tot diferent de la llengua corsa. El cors, afirmen, no l’entenen.

            Aquesta és, ben segur, una mostra del cabal cultural del país cors. Potser algú s’indigna per tanta diversitat lingüística continguda dins d’un límits geogràfics exigus, i potser, aquest mateix algú, trobarà arguments per aparellar la diversitat amb les dificultats d’harmonia i entesa, per mor d’intencions inconfessables o per una simplificació erma de la qual espera treure’n profit particular. També hi ha gent que es queixa de la diversitat perquè li resulta incòmoda i perquè la seva pretesa superioritat, entre tanta varietat, passa desapercebuda… Com cap altre país, a Còrsega hi ha ben impresa la petja de la Història, frenètica i arrauxada. Una petja lingüística (entre altres petges) que no pot ser esborrada si no s’esborra o s’anorreen capítols sencers de la Història, si no s’esborren del mapa, en criminal acció, els testimonis encara vius del pèndol de la Història que ha fet d’aquesta terra una estació d’enllaç, i també de terme, per a molta gent i molts pobles que han vingut a ancorar-hi les naus balmades, corbades pel pes feixuc de les necessitats, afanys, pors i esperances que hi portaven per càrrega.

            Per a aquell que vulgui quedar-ne ben convençut i comprovar que la Història ha plantat en terra corsa testimonis conspicus del seu pas i, a més, també per a aquell que vulgui assaborir una mica més el misteri que embolcalla el país, ha de fer una visita, encara que sigui breu, a alguns dels jaciments prehistòrics, testimonis megalítics rotunds que aquest racó de la Mediterrània no ha passat mai desapercebut ni marginat.

            Tres d’aquest recintes, relativament a prop l’un de l’altre són al sud de l’illa a mig camí, si fa no fa, entre Bonifazziu i Ajacciu: són els jaciments de Filitosa, Palaggiu i Cauria.

            Els tres jaciments tenen de comú una gran profusió de menhirs de diferents mides, molts dels quals tenen cisellades faccions antropomòrfiques i armes. En algun d’ells, com a Cauria hi ha evidència d’un passat prehistòric molt llunyà: un dolmen de primera categoria. Un dolmen de mides excepcionals i bastit amb peces minerals de dimensions tan dilatades que fa difícil de creure que hagin pogut ser transportades i manejades amb la cura requerida per tal que el pes no les esmicolés, tractant-se, com es tracta, de pedres de gran superfície i poc gruix.

            A Pallagiu, en una superfície reduïda, hi ha una concentració tal de menhirs, disposats en diverses fileres, que fa feredat. Quin objectiu perseguia tal agrupament megalític? Aquí les especulacions també proliferen: que si cultes solars, que si sistemes de mesura cronològica i sideral…. És un espai molt enigmàtic, d’un silenci assolellat que lluita per mantenir la discreta clariana a recer de la macchia de l’entorn que tot s’ho empassa. El terreny és una petita depressió oberta a garbí que rep una insolació intensa i duradora sota la volta encesa, el resultat és una gran profusió de màquia olorosa: bruc, arboç, ginesteres, ginebrons, mòdegues i algun arbre sofert que ajuda a escampar la flaire seca, una mica rància,  de la floresta.

            A Filitosa, el jaciment (situat al nord-oest de Proprinano) s’escampa per un terrer dilatat i irregular, ple de formes granítiques fenomenals. És el jaciment més ben organitzat, pel fet que rep continuadament visitants. De seguida es fa palesa la vasta ocupació, tant en l’espai com en el temps, que l’assentament tingué en època prehistòrica i en època antiga. Fa bonic de saber que les seves construccions robustes emparenten, gairebé segur, els seus antics habitants amb la cultura talaiòtica de les Balears, i això llança al vol les especulacions sobre la considerable mobilitat que tingueren arreu de la Mediterrània alguns pobles prehistòrics (com els anomenats “pobles del mar”, datats un parell de mil·lenis abans de la nostra era), abans que entressin en escena les cultures etrusca, grega i fenícia.

   Ajacciu

           La ciutat d’Ajacciu és la que ostenta la capitalitat oficial del país, cosa que no sembla pas un desencert, malgrat que, actualment, Bastia, li va molt a la saga. Ajacciu està emplaçada al final d’un embut lluminós i radiant, de contorns amples, que és la seva badia, encarada a garbí. Els carrers d’Ajacciu fan palès un garbuix permanent d’ activitats, entre les quals, el comerç i el turisme hi tenen un gran protagonisme. La urbanització s’ha anat eixamplant en totes direccions des del nucli antic, des de la ciutadella genovesa. La badia i els turons veïns, però, han imposat condicions a aquest estirament polidireccional, fent que s’hagi produït, sobretot, entre els pujols i la línia de la costa, a banda i banda de la ciutadella.

            Indrets especials de la ciutat, com ara el renomenat cementiri occidental de la ciutat, a pam i toc de l’aigua de mar, han quedat integrats en el casc urbà de tal manera que entre la ciutat dels vius i la ciutat dels morts (el cementiri en qüestió, té, ben cert, un indiscutible aire de ciutat, que li ve de la gran profusió de panteons, enormes, d’arquitectura interessant i sorprenent, de frontons i cúpules ostensives i solemnes) no hi ha interrupció arquitectònica ni urbanística.

            De fet, quant a arquitectura i urbanisme, la ciutat no té un interès gaire destacable: la ciutadella és un recinte militaritzat, d’accés interdit i la ciutat vella, a continuació de la ciutadella, es deixa recórrer sense estimular emocions gaire peremptòries. És un espai relativament agradable, però poca cosa més.

            Allò que reclama més l’atenció del visitant és el fet de ser la vila natal del cors més universal, disfressat d’universalista: Napoleó Bonaparte. No cal pas que el visitant recorri Ajacciu amb el cor a la mà a la recerca de qualsevol rastre del casquet emplomallat imperial, del braç sostingut sobre el pit per la postura tan característica de l’emperador, o de les figures imperials assegudes amb majestuositat i pompa sobre cavalls encabritats, perquè totes aquestes coses ja surten al pas del visitant a cada dos per tres. Això no vol dir que la casa pairal dels Bonaparte no mereixi una visita, ni que sigui breu, per descobrir en un aiguabarreig de morbositat i interès històric el niu on es va covar un dels personatges més cèlebres i singulars de la història europea i, alhora, l’estil militarista, tenyit de paternalisme, d’exportar innovacions revolucionàries.

            Ajacciu és, en el fons, una ciutat pausada, malgrat la creixent industrialització i la instal·lació de tot tipus d’infrastructures viàries, comercials i turístiques. En passejar-s’hi, però, hom pot capir de seguida que aquest alentiment vital no té res a veure amb la ganduleria (de vegades atribuïda de manera injusta i equivocada al tarannà mediterrani), sinó que es tracta d’una manera de fer, de dir i de ser peculiars, adoptats amb total convicció, amb una seguretat d’encert total. És tracta, ben segur, d’una manera una mica contemplativa d’estar-se en el món, però sense desvagament ni cap mena d’estupor paralitzant. És una d’actitud que té un cert parentiu amb el desencís, potser el pessimisme o potser amb la constatació de la presència d’una fatalitat, a l’estil d’un tragèdia clàssica, que sotja  i vessa a les ordres de l’atzar sobre la condició humana. El resultat és una certa parsimònia en les maneres, que no evita, si es veu convenient, un comportament radical, bel·licós. L’ajaccià és combatiu, batallador, però sense necessitat de cap precipitació ni premura. Tot requereix un temps. Ja vindrà allò que hagi de venir…

            Observat i dit això, el visitant s’ha de deixar anar pels carrers de la ciutat vella, imitant el tarannà descrit, assaborint la gran capacitat dels naturals per acollir i acceptar amb afabilitat altívola els estranys. No seria just si hom no fes esment a la circumstància del gran nombre de petits museus privats que hi ha escampats per la ciutat, que, de prop o de lluny, tots acaben amb apel·lacions a l’empereur cors. Ara bé, en conjunt, aporten una nota peculiar i general de la població que és l’interès per mostrar capítols de la seva història materialitzada en objectes d’un valor museístic relatiu, però d’una vàlua antropològica i sociològica considerable.

            Ajacciu és la capital administrativa de l’illa, però, de fet, és una ciutat amb poc caràcter. Bastia, segurament, la supera en això amb escreix. I és que a Ajacciu, el caràcter històric de la part antiga s’ha anat dissolvent, s’ha anat trasviant, pels carrers de darrera aparició. Podem dir que l’ambient i caràcters històrics que hom podria trobar en la part històrica s’ha disseminat pels nous hàbitats urbans sorgits durant la segona meitat del segle vint, de tal manera que la intensitat del tint històric ha quedat un poc rebaixat.

            És veritat que hi ha espais urbans de força interès, com ara la plaça del mariscal Foch, presidida per un marbre de l’empereur, que observa amb esguard fiscalitzador l’animada bullícia amb què s’omple la plaça durant tota la jornada, a la fresca del plàtans i, sobretot, durant les nits sufocants de l’estiu, a l’hora de sopar, quan les terrasses de cafeteries i restaurants s’omplen de gent i d’embruix de perfum de salobre i els cants corsos s’escampen pels carrerons veïns al compàs de l’oreig que entra des del port.

            Unes evidents ínfules de megalomania es respiren en l’altre espai enorme que és la plaça del Général de Gaulle, més cap a ponent. És un espai ample, dur, marmori o granític o de gres rosa. És un mirador sobre l’ample golf d’Ajacciu. Més o menys al centre, l’estat francès o potser els propis ajaccians hi han col·locat un enorme sòcol que és la base de l’estàtua més imperialista del fill universal de la ciutat: Napoleó vestit amb toga i capa senatorial romana, amb corona refulgent de llorer i cavall amb posat majestàtic, flanquejat pel seus germans de sang. Tots els personatges, per tal que el conjunt resulti d’una pompositat inabastable, blindada, són d’un bronze ennegrit que fa joc amb el motiu central de la senyera nacional corsa.

            El barri històric comença aquí fins a l’altra banda de la ciutadella, fins a la plaça Foch, ja comentada.

A quatre passos d’aquest darrer monument hi ha la catedral barroca. La façana és neta, senzilla, de formes ondulades, simetria absoluta i proporcions harmòniques, a mig camí entre el classicisme i el barroc, sense excessos. És un barroc sorprenent, contingut, gairebé natural, dels més sobris que hom pugui trobar. Un timpà senzill i elegant corona la façana alçant-se damunt de dues pilastres marmòries que arriben des del terra. Els cinc cantons pronunciats de la façana acaben amb pinacles estilitzats que ajuden a incrementar la sensació visual d’alçada del conjunt arquitectònic.

            A l’interior la llum hi arriba en projecció gairebé zenital i s’hi torna estàtica, immòbil produint un clarobscur una mica fúnebre, de panteó. Potser és perquè el salobre de la mar veïna marca petjades humides i corrosives en les parets interiors, pintades al fresc. Per això o per alguna altra raó de difícil detecció, l’ambient interior és força sorprenent: una volumetria de catedral que produeix la impressió d’ermita marinera.

            A aquí dins, però, els testimonis del pas de Napoleó i de membres de la seva família són remarcats ostensivament pels guies turístics, que hi porten turistes i visitants a ramats.

            Si d’ambient mariner es tracta, val la pena de fer una curta passejada seguint el mateix carrer i arribar fins a l’església de Sant Erasm. El sant és el patró de la marineria de l’illa i l’església li fou dedicada al segle XIX. Per això, l’interior està ple d’ex-vots, gairebé tots ells de motius mariners. Alguns d’ells, miniatures de velers, sardinals, faluques i naus de cabotatge són una veritable filigrana de modelisme naval i pengen d’ací i d’allà i saturen l’aire amb una perceptible densitat de fortunes i dissorts humanes materialitzades en tan belles formes.

            Com s’ha dit, mereix interès fer la visita a la maison Bonaparte, la casa pairal de la família que produí un dels fills que més aplegaren domini, poder i admiració, respecte, odi, temor i enveja en l’Europa moderna. La cosa que sí que és d’agrair a Napoleó és que, tot i la seva reconeguda habilitat en temes de mandatari i d’estratega militar, no es va decantar per crear escola, ideologia o quelcom per l’estil que hagués pogut deixat l’estigma de la imitació fanàtica del seu estil imperialista en l’ànima d’algun incondicional (o potser sí que ho féu i el propòsit no reeixí?). Sigui com sigui, la visita a la casa pairal de l’empereur, produeix un discret punt de sorpresa, perquè mostra un equipament interior d’una mesura, discreció i prudència no gaire habituals per a una família que aplegà un poder i riquesa tan considerables. Res de sumptuositat, res de recarregament versallesc o saturació rococó. Res a veure amb l’astoradora saturació de Fontainebleu o Versailles. Sí que s’hi detecta un confort considerable (posats en l’època en què l’immoble era usat com a habitatge de la família imperial), fins a cert punt raonable en lògica atribució a la condició dels seus coronats ocupants.

            La casa-museu mereix, doncs, una visita, petita, discreta, igual que la discreció que mostra el conjunt de l’immoble, constret en mig del laberint de carrerons i edificis arraïmats en el casc històric d’Ajacciu.

             L’entorn d’Ajacciu és molt atractiu. La badia encarada a garbí té una bona insolació i la llum directa del sol o reverberada en la badia acoloreixen tots i cadascun dels racons del coster. Això fa que una passejada fins a Punta Parata, a l’extrem occidental de la badia, esdevingui una exquisida finesa.

                       Per la banda de ponent d’Ajacciu, doncs, el coster de la badia s’estira una dotzena de quilòmetres fins al cap de Punta Parata. En tota aquesta distància fins a aquest punt, el relleu baixa de manera dolça i gradual a tocar el mar, com que està encarat a migjorn rep molta insolació i com que, a més, la humitat que li puja del sud i de ponent és molta, el terrer és força ufanós. La seva orientació i circumstàncies el fan un vessant muntanyós llaminer, amansit, acolorit i molt mediterrani, és clar. De tant en tant, la irregularitat del roquissar afavoreix l’aparició d’alguna petita platja, de sorra blanca, molt blanca, i finíssima. Al capvespre passejar-se a peu pel rompent de les ones, cara al sol ponent, és pura delícia i per als mateixos peus és una agradable, tèbia i dolça carícia, que s’ha d’agrair infinitament si hom s’ha passat la diada trescant i badant pels carrers de la capitalitat corsa.

            Moltes pinedes arriben a frec d’aigua i, en ple dia, la fragància de la resina, el romaní i la farigola densifiquen l’atmosfera i conviden a asseure’s, amarat d’un benestar hipnòtic, i passar l’estona contemplant i gaudint de l’espectacle de la marina, sempre igual i sempre diferent, del turquesa i el maragda que oscil·len i es fonen al compàs de les ones mandroses.

            Alphonse Daudet va descobrir la seducció intensa d’aquest indret i la tastava regularment posant-s’hi a badar entaforat entre el granit enrogit, ple de salobre.

            Ell no fou l’únic i ni el primer ni el darrer de comprovar-ho, però ho va deixar imprès en unes bellíssimes línies escrites al seu cèlebre molí de la Provença[5], que ara de seguida recordarem.

            Els grecs, durant la Història, han trepitjat moltes vegades terra corsa. La darrera d’elles, de forma col·lectiva, va ser fa tres centúries, quan fugien dels otomans que estenien els fonaments d’un imperi ambiciós, expansionista i agressiu, com gairebé tots els imperis que hi ha hagut. Aquests grecs fugitius s’establiren en diversos lloc de Còrsega i hi deixaren alguna empremta notable. Aquí hi queda una esglesiola barroca, la Chapelle des grecs, entre els pins i arran d’aigua). És un testimoni que la calma beneïda de l’indret ja fou observada i aprofitada temps enrere. Un altre testimoni d’això és el  particular i personal cementiri municipal d’Ajacciu. És un cementiri que compta amb una gran quantitat de panteons familiars, cosa força freqüent a Còrsega. No són pas bastiments funeraris rellevants per la seva arquitectura o per algun motiu estètic, ho són, sobretot, per les seves dimensions. Són una mena d’habitatge ( sepulcral, i, és clar, definitiu) de proporcions molt generoses, potser més del que hom espera trobar. El cementiri en qüestió està emplaçat en la part occidental d’Ajacciu, seguint la carretera cap a Punta Parata. El lloc també degué escollit seguint els mateixos criteris que utilitzaren els grecs per bastir la seva església: la bondat física de l’indret. Avui dia, però, tant l’església com el cementiri, ambdós construïts a prop de rompent, han quedat encerclats per la urbanització, i hom pot dir que entre la ciutat dels vius i la dels morts no hi ha solució de continuïtat: les teulades de cases i apartaments troben continuïtat amb els teulats del panteons, i aquests amb més habitatges. Sembla que no hi ha conflicte. Tots, vius i morts, semblen tenir la mateixa urgència i compartir el mateix delit per un espai de benaurança i amabilitat.

            Cap a ponent, doncs, la carretera duu fins a Punta Parata. La continuació orogràfica d’aquest cap la formen un seguit d’illots granítics, orientats mar endins, els illots Sanguinaris. El conjunt de cap i illots forma un escenari formidable.

            Punta Parata és un promontori punxegut, al cim del qual hi ha una torre genovesa, massissa i renegrida per la insolació i la salabror que puja de l’aigua estant. Un caminoi permet una ascensió còmoda entre el pedruscall fins a la mateixa paret de la torre, allà la panoràmica és de primera categoria: a sota el cap està envoltat pel granit rogenc i el mar, que transforma el color del mineral en una simfonia de maragdes i turqueses fins a la blavor més esblaimada i enlluernada de l’horitzó marí. L’indret és un paratge protegit on la fauna marina i avícola hi té un petit paradís per a la seva dura i amenaçada existència. Al fons, més cap a ponent, els Sanguinaris atorguen una profunditat prodigiosa a la panoràmica. Els cims verds del illots sobre el granit rogenc de la base rocallosa destaquen amb la fantasia d’un miratge sobre la plana marina. Tot i l’acoloriment rutilant dels elements naturals que conformen aquest paratge, la panoràmica sobre els illots Sanguinaris té un regust romàntic. Hi ha una mica de melangia difosa que flota en l’ambient, potser és degut al fet de saber que els illots acolliren, fa segles, un llatzaret, una leproseria, o potser hi ha quedat dipositat amb una gravitació fantasmagòrica la seducció que Alphonse Daudet sentí durant dies i dies, i que expressà en pàgines tan belles com aquesta:

            Quan el mestral o la tramuntana no xiulaven massa fort, anava a entaforar-me en mig de dues roques arran d’aigua, entre gavines, merles i oronells i m’hi quedava gairebé tot el dia, en aquesta estupor i atuïment deliciós que dóna la contemplació de la mar. Coneixeu, oi, aquesta gentil embriaguesa de l’ànima? Un hom no pensa res, ni tampoc fantasieja. Tot el vostre ésser se us escapa, vola, s’esparpilla. Un hom és la gavina que es capbussa, la polseguera d’escuma que flota al sol entre dues onades, la fumerola blanca d’aquell paquebot que s’allunya, aquell petit coraller de vela roja, aquella perla d’aigua, aquell floc de boirina, tot menys un mateix. Oh! Si n’he passades, en la meva illa, d’aquestes belles hores de mig dormir i d’esparpillament![6]

             Daudet   passà unes temporades en el far que corona l’illot més gran, era hoste dels farers que allà vivien, i quan, més tard s’instal·là en el cèlebre molí provençal, continuant en la recerca tenaç d’ambients d’autenticitat ètnica i solitud, explicà el sentiments i les vivències que aquest racó de la terra corsa li havien fet sentir.

            Punta Parata és l’extrem meridional d’un golf molt obert que és el golf de Sagone. Però a l’altre extrem, en la punta septentrional del golf, hi ha un vilatge interessant del tot, que mereix una visita decidida i pausada. És la vila de Cargèse.

            Què té d’especial aquest llogarret? Primer de tot, la ubicació i l’aspecte de la vila. Després la història que té acumulada i els resultats a què ha arribat.

            Cargèse viu penjat dalt d’un coster, des del qual terrasses i hortes assolellades baixen escalonades fins a mar. En aquest punt hi ha un petit port, pesquer i de plaisance.

            El vilatge respira un ambient molt assossegat, molt de becaina i molt contemplatiu estant, com està, instal·lat en un punt alt molt indicat per a aquesta activitat. Els carrerons de la vila segueixen el terreny escalonat fins al punt culminant des del qual hom domina una perspectiva immensa sobre el coster que puja, nord enllà, fins al Capo Rosso.

            Per amarar-se més d’aquesta vila corsa cal saber alguna cosa de la seva història. Igual que passà amb Ajacciu, un contingent de grecs arribaren aquí fugint de la pressió turca. Després de certes vacil·lacions acabaren, al la fi, instal·lant-se i fundant aquesta vila, ara fa dos-cents anys i escaig. La qüestió és però que a Cargése ben aviat varen acabar convivint-hi dues comunitats amb pautes culturals lleugerament diferents (de vegades quan més petita és la diferència ètnica entre dues comunitats, més difícil en resulta la convivència. Cosa que ens convenç de l’absurdes i inexplicables que poden resultar les pautes de comportament humanes). Aquí la cosa ha anat de manera molt diferent perquè la barreja de població corsa i hel·lènica ha produït un ambient en què totes les mostres i pautes culturals de les dues ètnies hi han trobat espai i ocasió per aflorar sense crear tensions ni enfrontaments.

            De fet, passejant-se pels carrers de Cargèse, hom té la impressió de passejar-se per algun llogarret de les illes Jòniques, per Cefalònia, per exemple. L’arquitectura té un accent molt hel·lènic, no hi ha res d’arquitectura ciclàdica, però sí de les terres i illes de la Grècia occidental. L’acoloriment de les façanes és de tons clars, alguns de to pastel, que fa que la península itàlica i l’hel·lènica arribin en això a una veritable síntesi. Però la veritable peça d’interès de Cargèse és el tema lingüístic. De fet, no deixa de ser una llàstima que aquest interès ja no sigui una veritable realitat, sinó tan sols un record. Però un record molt recent.

            Alguns vells del poble expliquen que els seus pares i avis no parlaven altra cosa que grec. Ara però, diuen, ja s’ha perdut. La desaparició pràcticament total del grec a Cargèse és un fet lamentable, però força comprensible. Perquè no ha estat resultat d’alguna acció repressiva pel que fa a aquest idioma, perquè a Còrsega, en matèria lingüística, sembla que no n’han fet mai bandera. Ara potser sí, la necessitat de no deixar desaparèixer el cors ha esperonat unes quantes iniciatives per recuperar-lo, mantenir-lo i promoure’l sobretot a través de l’educació escolar, però també a través dels mitjans de comunicació i de diverses manifestació folklòriques i populars. Però pel que fa al grec de Cargèse, no hi ha hagut l’ocasió per a tals accions, i encerclat per una població majoritària franco-corsa ha anat cedint posicions fins a esdevenir només un record. Però els habitants de Cargèse encara mantenen viu el lligam amb les seves arrels hel·lèniques, tal com hom pot comprovar en la façana de l’alcaldia, en la qual una placa proclama es seu agermanament amb una vila del Peloponès.

            També hi ha un altre element que manifesta les arrels hel·lèniques de la població: l’església ortodoxa.

            La presència d’aquesta església és testimoni d’una cosa que ha portat, i encara porta, de corcoll la humanitat: la possibilitat i necessitat de concòrdia i respecte entre diferents credos religiosos.

            Resulta que a Cargèse, l’església ortodoxa està davant per davant d’una església catòlica. Ambdues es miren cara a cara, sense cap delit de dissimulació ni fatxenderia ni provocació, ni agressivitat, ni res de coses per l’estil. Semblen situades en disposició d’iniciar una cursa, una competició, respectuosa i honrosa, com aquell que diu: que guanyi el millor!

            Entre les dues esglésies hi ha una discreta fondalada assolellada plena d’hortes encarades a migjorn, amb un bé de Déu de vianda i fruiters, algunes parres i algun margalló.

            Comparant les dues esglésies, de volums gairebé idèntics i formes arquitectòniques amb lleugera semblança, hom podria destacar les següents qüestions: l’església d’obediència catòlica és de formes elegants, amb unes pilastres un xic indefinibles entre el barroc i un classicisme tardà, però en conjunt llueix com un pastís de nata delicada enmig d’un paratge amable i acollidor. El blanc rutilant de la façana i els detalls arquitectònic pintats de groc dens li atorguen un aparença de gran pulcritud i delicadesa. Ara bé, l’interior no té cap detall destacable quant a ornamentació religiosa: imatges, pintures i objectes de culte religiós són més o menys com els que hi ha en qualsevol església catòlica. Res a ressaltar.

            L’església ortodoxa, en canvi, en tot és ben al contrari. L’arquitectura externa, sobretot pel que fa a la façana, és similar a les esglésies ortodoxes, sense gaire detalls que atreguin l’atenció del fidel o del visitant. L’acoloriment li ve donat pel to natural de la pedra nua, que el pas del temps va tornant insípid i banal. L’interior és tota una altra cosa: el desplegament de coloraines pintades al fresc en les parets produeix un impacte fenomenal en l’espectador, almenys a la primera vegada que aquest té ocasió d’observar-les. La immensa pintura al fresc que hi ha en la part interior de la façana principal està feta amb un desplegament tan gran de blaus, grocs i vermells que el resultat és esbalaïdor. Es tracta d’un efecte tan hiperbòlic que, de fet, hom no acaba de sentir-s’hi còmode del tot.

En el gust decoratiu, pictòric sobretot, propi del tarannà hel·lènico-ortodox, hi ha una cosa molt curiosa que convida a l’especulació, perquè per al gust estètic de la mentalitat occidental, l’acoloriment que pot acompanyar una obra arquitectònica o escultòrica sempre sol tenir una tessitura més exigua. Els colors, quan hi apareixen, ho fan amb molta menys varietat cromàtica que no en el cas de l’estètica hel·lènica i, quan hi són, domina un criteri de similitud o unitat més estricte [7].

En canvi, l’acoloriment que l’estètica grega sol utilitzar recorre a una tessitura cromàtica desinhibida del tot. La combinació de colors es torna sovint prodigiosa i apoteòsica dirigida cap a cridar l’atenció i concentració de l’espectador o estimular certs sentiments, sobretot en el cas de imatges en edificis religiosos.

            Per al gust occidental, l’acoloriment hel·lènic resulta dur, indigest. Hom el considera un gust una mica infantil, poc madurat, llançat a la recerca d’un efectisme palmari i primitiu, enlloc de perseguir objectius més profunds o més espirituals. És clar que aquestes apreciacions s’han de formular a veu baixa i amb totes les reserves i precaucions del món, perquè en el fons de la qüestió hi batega l’univers de les diferències culturals i ètniques, de les distintes visions del món, de les específiques valoracions de les coses…, i això  no es pot obviar, si hom no vol caure en una avaluació simplista i reductora d’una cosa tan complexa com és la diversitat real de les cultures i de les seves manifestacions i productes.

 Ara, això no vol dir que malgrat tots els esforços de tolerància i acceptació universals que puguem fer, no se’ns posin els pèls de punta quan ens imaginem una de les set meravelles del món antic, com ara el temple d’Àrtemis a Efes, amb el capitell verd molsa destacant sobre el fust emblanquinat de les columnes estriades, les metopes i qualsevol relleu que pugui haver-hi en els timpans curulls de figures acolorides amb les tonalitats més cridaneres. O el mateix Partenó d’Atenes amb el marbre del Pentèlic dissimulat sota una capa opaca de pintures estridents. O tantes altres obres del períodes clàssic o hel·lenístic acolorides amb tot el cromatisme concebible.

            Per al nostre gust estètic, la solemnitat i la pompa es banalitzen del tot si el blanc marmori es veu forçat a cedir espai a qualsevol altre to o color. Allò que en època antiga arribà a considerar-se, des d’un punt de vista cromàtic, com una expressió màxima de gust estètic universal, l’acoloriment ostentós, avui és vist com una decisió xarona i poc més que infantil.

            L’interior doncs d’aquesta església ortodoxa està farcit de mobiliari, detalls i motius religiosos: des del púlpit fins a un magnífic iconòstasi, setials de fusta, espalmatoris argentats i icones de tota mena i condició.

             La coexistència de dues esglésies, cara a cara, d’obediència diferent i la coexistència de dos idiomes diferents (avui dia pràcticament desapareguda) són el símptoma, el senyal extern d’alguna cosa menys perceptible, però substancial en la vida del poble: l’esperit de tolerància i la convivència pacífica i sàvia de les diverses opcions, tant religioses, com idiomàtiques, com ètniques, en definitiva. Cargèse n’és un model silenciós del qual avui ja en queden poc senyals, llàstima. Però és amb aquest coneixement que la passejada pel llogarret adquireix un pes metafísic inefable però perceptible: la gent es passeja o s’asseu a la fresca d’algun plàtan en un gaudi constant de la companyia de naturals i forasters que s’hi acosten i entre tots ells la conversa sempre és fàcil, reposada, i humana.

            A l’altre extrem del morro del capo Rosso, hi ha un indret de pura fantasia, un paratge natural idoni per a quimeres cinematogràfiques que vulguin bastir-se damunt d’una base natural sorprenent i exclusiva. És el paratge de les Calanches.

            Des d’un punt de vista naturalista, les Calanches no són altra cosa que una immensa aglomeració de masses pètries d’un granit rosa, acarminat, caramel·lizat d’una manera increïble. Les formes que prenen aquestes masses rocoses estimulen de seguida la fantasia, perquè els blocs granítics adopten formes torturades, estirades cel amunt amb uns equilibris impossibles. Tot el massís és un gegantí plor silenciós un clam atribolat que la terra esquarterada, arrugada, recargolada i solcada per mil i una fissures alça en demanda d’alguna cosa, una cosa que el visitant de la terra corsa ha de procurar interpretar o inventar, si vol que l’estada a l’illa hagi estat de profit. Les parets rocoses es desplomen amb salts esborronadors sobre la mar, mentre l’evolució de la llum arrenca tonalitat sangonoses de la roca viva i tot es torna, miris cap a on miris, desorbitat i prodigiós.

            La carretera evoluciona a una alçada considerable sobre el nivell de la mar, però encara, per damunt d’ella s’alcen immenses torres granítiques en quixotesca competició amb el blau extrem del firmament. En el punt en què la carretera baixa fins a tocar el mar hi ha un entrant, un petit fiord, una estranya i exigua zona lacustre envoltat de parets ciclòpies que mereix un petit comentari. És Porto.

            El detall més rellevant de Porto és una robusta torre genovesa, de planta quadrada, bastida damunt d’un promontori que s’estira mar endins. L’espectacularitat de l’indret ha fet que a la zona li hagi estat reconeguda la seva vàlua paisatgística i ecològica i, a la fi hagi obtingut la qualificació de patrimoni natural, cosa que resulta d’un encert indiscutible.

            El port de Porto fou un enclavament minúscul que devia tenir un alt valor estratègic, defensiu probablement, per a la república genovesa. I és que Porto, per la seva circumstància de lloc abrupte i recòndit, devia ser un punt flac, un punt per on invasions, atacs o ràtzies a la terra corsa resultarien difícils de detectar o reprimir. Per això, la república genovesa decidí, allà a mitjans del segle XVIè, d’aixecar aquesta descomunal torre de guaita i refugi amb possibilitats de repel·lir qualsevol incursió o atac que vingués de mar. Més que una simple torre és ben bé un bastió amb un perfecte camuflatge per tal de resultar més efectiva. I és que la torre, des de mar, queda del tot dissimulada contra les parets granítiques de les cingleres costaneres. El granit acarminat amb què fou bastida el confon amb tota perfecció.

            A banda i banda del promontori de la torre hi ha dos braços de mar que penetren cap a l’interior dels penya-segats on s’ajunta amb el curs irregular d’un torrentó que hi desguassa quan la pluja ho possibilita. Aquí  hom ha aprofitat les possibilitats turístiques de l’indret amb línies d’apartaments i establiments dedicats als esports nàutics.  Això, és clar, no s’avé gens amb la riquesa paisatgística i biològica per la qual aquest espai té la categoria de patrimoni natural, però malgrat aquesta incongruència el paratge de Porto té un interès i una espectacularitat sorprenents.

    Calvi i A Balagna

            Més al nord del golf de Porto, en l’extrem nord-occidental de l’illa corsa hi ha la comarca de A Balagna.

            A Balagna és un petit país que combina totes  les possibilitats orogràfiques de l’illa: és un terreny pla decantat lleugerament cap a ponent, per on li entra la fosforescència encegadora de la llum de la tarda, reverberada en l’estesa marina. La plana està envoltada a mode de semicercle d’amfiteatre pels contraforts del munt Cintu: unes parets formidables que mantenen el petit territori una mica aïllat de la resta del país. La plana, orientada cap a ponent arriba a mar produint unes platges sorrenques d’una dolçor deliciosa.

            Tota A Balagna traspua un dolç ensopiment, que s’encomana als seus habitants. El país suporta una ocupació important, potser no quant a nombre absolut d’habitants, però sí pel que fa a nombre d’enclavaments, llogarrets i pobles. I és que els nombrosos i escampats assentaments ocupen les més diverses situacions, des del territori més baix i pla fins al més encimbellat,  o des de l’interior fins a la línia de mar. A primera vista hom descobreix que es tracta d’un territori dedicat a la pagesia, sobretot al conreu de secà: vinyes, ceps i fruiters. En canvi, si hom s’hagués de refiar de les embarcacions de pesca que pugui trobar en els seus reduïts ports, no sembla que aquesta comarca compti amb una dedicació marinera o pescadora gaire intensa, cosa força xocant sabent que al llarg de la Història A Balagna, especialment la seva capital, Calvi, havia mantingut, en època genovesa, una empenta marinera i comercial considerable, almenys fou prou important com per reclamar, avui dia, a ser el bressol d’un dels navegants més famosos de tots els temps: Cristòfor Colom.

            En conjunt, ens trobem amb un petit país més aviat sec, no excessivament, però el suficient per afavorir-hi uns tipus determinat de conreu. Ara bé el sol i la marinada disputen al llarg del dia el domini de l’ambient. L’acció d’aquests dos elements fa que la comarca esdevingui un racó d’una dolçor singular i tenaç com cap altra de Còrsega, un espai tendríssim entre oliverars i ceps i els llogarrets ínfims i delicats. Els pobles situats a partir de mitja alçada, cap als contraforts de la serralada, gaudeixen d’unes panoràmiques prodigioses, abocats, com estan, sobre un terrer untat de sol ponent i amb les tonalitats de la vegetació enceses per la marinada. Si Virgili o qualsevol dels clàssics que cultivaren la novel·la pastoral haguessin pensat en aquest indret per situar-hi l’Arcàdia ho hauria encertat de ple, perquè el bucolisme hi és en grau summe.

            Ara bé, com és freqüent, les coses solen tenir la seva contrapartida. Perquè la bonança intensa d’aquest espai no passa desapercebuda per a ningú, i nadius o forans s’han adonat del potencial turístic del lloc, cosa que resulta tan indeclinable com temptadora. La fina corba que descriu la immensa badia de Calvi, amb tres punts cardinals protegits per les muntanyes i encarat al mar de ponent, amb un delicat ribet de platges de arena fina i pàl·lida és una invitació irresistible per al turisme que va a la recerca de vacances saturables de sol i de mar. Els negocis i les inversions d’orientació turística, per tant, hi creixen de manera decidida, tindrà aturador? La veritat és que aquí el desgavell urbanístic associat molt sovint a la indústria turística no hi ha produït cap nafra paisatgística o ecològica tan infame com en altres llocs de la Mediterrània, però quin futur li espera a A Balagna, com a punt d’atracció turística? De moment, en el bell mig de la plana hi ha emplaçat un petit aeroport, un aeròdrom amb finalitats militars que hom aprofita per descarregar-hi gran part del turisme que ve a la comarca de Calvi. Això fa que la galanesa de la conca marinera de Calvi es vegi, de tant en tant, ultratjada per l’escarafall estentori de la fressa dels reactors dels avions que s’enlairen o aterren en l’aeròdrom, al cor mateix de la vall. La figura prominent i ostentosa  dels ginys alats penetrant en l’aire encodormit del paisatge calvià és una ferotge aparició que muda immediatament, de cap a peus, la dolça fesomia d’aquest indret.

            Qui visita la comarca de A Balagna no pot deixar de donar una ullada a algun dels llogarrets que fistonegen el petit territori. Dos d’ells són especialment representatius per tenir-ne una bona impressió general: Pigna i Sant’Antoninu. Ambdós poblets han vist recuperat, darrerament la seva petita fesomia urbana i la revitalització de la mà del turisme.

            Pigna, un poblet aposentat a mitja alçada, entaforat en els vessants escarpats dels contraforts de la serralada, ha esdevingut un pol d’atracció gràcies a la producció i el comerç de productes d’artesania i a una mostra cultural de ressò important en tota l’illa: és pel dia 13 del mes de juliol que ha acabat rebent el nom de paese in testa.

            Per una feliç iniciativa engegada des de fa unes quantes dècades el poble ha rebut una curiosa allau immigratòria d’artistes i artesans, que necessitaven i anaven a la recerca d’un lloc de condicions idònies d’equilibri entre soledat i comunicació, i entre bucolisme i urbanisme que fos un estímul per a la seva creativitat i al mateix temps ocasionés un rendiment comercial suficient per a la continuïtat de tal situació. Això sembla que s’ha assolit, en general, i el poble ha vist com la seva població no només es mantenia, sinó que també augmentava en nombre d’habitants.

            Però a més, com s’ha dit, el dia 13 de cada mes de juliol el poble ha arribat a establir una cita artístico plàstico-musical que atrau centenars de visitant per gaudir d’aquest espectacle general, d’aquest multiconcert en què es converteix tot el poble en una tarda. Grups de música ètnica, companyies de teatre, saltimbanquis, ballarins… exhibeixen les seves arts i habilitats en diversos locals i espais de què disposa el poble.

            L’ocasió és aprofitada pels artesans locals per exposar el mostrari més sumptuós de la seva producció i per comerciar amb el resultat de la seva labor. Tot plegat resulta una tarda que desborda materialment les possibilitats d’acolliment del poble, però que és viscut per la població autòctona com una veritable festa en la qual, joves i vells, col·laboren de manera decisiva i ostensiva.

            L’altre llogarret de la comarca, de visita ineludible, és Sant’Antoninu. A diferència de Pigna, Sant’Antoniu es construí, segles enrera, penjat dels turons que dominen la perspectiva de la plana immediata. El procés de restauració dels habitatges de poble està en ple funcionament i els carrers no només exhibeixen un fort caràcter rural, sinó que posen en clar el tipus de poble muntanyenc de la terra corsa: carrers empedrats, estrets, parets de les cases amb carreus de pedra nua i crua i portes de fusta massissa preparades pel pas de cavalleries i de persones.

            Des de Sant’Antoninu les panoràmiques són sensacionals i com que és ben bé al cim d’un turó, la perspectiva té 360º. Si es va resseguint els carrers que voltegen el poble hom arriba fins al cim rocós, envoltat d’habitatges. Aquí, la dilatada visió convida a badar i badar durant molta estona albirant i descobrint detalls del paisatge cors, tant a curta com a llarga distància. Es fa evident que el llogarret ha sofert recentment un procés d’abandó però que, amb posterioritat, hi ha esforços importants per rehabilitar el poble. El seu futur està menys decidit que en el cas de Pigna, perquè el procés d’acondicionament ha començat més tard i no sembla que hi hagi cap projecte tan ben definit com a aquesta altra població. Molt possiblement el llogarret acabi essent un petit poble rural adaptat a les necessitats d’un turisme de tall també rural, però amb un element d’atracció que no és altra cosa que la seva situació privilegiada de mirador damunt del petit país que s’obre als seus peus fins a tocar a mar. És per això que ja ara, a diari, arriben una quantitat considerable d’autocars i turismes que aboquen en l’esplanada adjacent gernacions importants de visitants estiuencs. De seguida baixen i pugen pels carrers costeruts i empedrats, a peu o a cavall d’una llarga corrua d’ases, guiada per l’espavilat pagès, que ha vist com la renda se li obria capa una dedicació fins ara insospitada.

            En baixar de les cotes muntanyoses de A Balagna, resulta molt gratificant aturar-se a reposar una estona en un poble a un parell o tres quilòmetres de la costa. És Lumio.

I és que aquest poble té una cosa diferent dels dos darrers que hem comentat: és un petit poble de pagès a ple funcionament. La urbanització s’enfila rostos amunt en un parell o tres de carrers paral·lels a mode de terrasses. En un d’ells s’obre un espai més ample que fa de plaça major i allà s’hi fan les celebracions i festes més sonades de la vila.

Lumio també és representant d’aquests minúsculs pobles de la terra corsa que, ni essent tan muntanyencs com Pigna o St’Antoninu ni tan emboscats com Porta o qualsevol altre vilatge de la Castagniccia, ribetegen el coster a una certa distància del mar i aconsegueixen compartir l’ambient de vila marinera i el de pagès.

L’encís de Lumio li ve, sobretot, de la seva posició. És un llogarró escalonat que s’enfila rostos amunt, sense cap ínfula de tipisme ni exotisme ranci. Les terrasses ascendents deixen espai per als habitatges i hortes, que es van alternant calladament, peixats per llum mediterrània, luxuriant, grassa i ubèrrima. La terrassa més ampla fa de plaça major, i allà s’hi executen les celebracions més sonades i les festes majors. La gent, a l’hora del sol, s’asseu al pas de la porta amb els fils de la cortina mig recollits, observant com creixen la vianda, els rosers, la palmera, el cirerer, mostrant la humil comoditat casolana, íntima, d’un “anar-fent” al compàs del cicle de la Natura i els elements que, de fet, són els qui manen.

De tant en tant puja o baixa algun pagès guiant un tractor i un remolc, un estrèpit momentani que desensopeix l’ambient encalmat. Després tot torna a ser com abans, com ho ha estat gairebé sempre, qui sap per quant de temps més.

            Els carrers, com que ressegueixen el pendís de la muntanya, són tots ells unes perfectes balconades sobre el paisatge contigu. De fet, el terreny s’esmuny amb suavitat costa avall  fins a arribar a la línia de la costa i una fina pàtina de lluïssor corona de fosforescència tot el país a l’abast de la mirada. La resplendor de la mar n’és la responsable de tal efecte lumínic que fa d’aquesta petita arcàdia el racó més fi, equilibrat i serè de Còrsega.

                 En l’extrem sud-occidental de la badia, ampla, untada de claror i cromatisme fluctuant i inestable, hi ha emplaçada la vila de Calvi. Aquesta població, de caràcter cors no tant notable com el de les altres viles marineres que hem trobat (per raons que ara analitzarem), és una veritable ornament, un llaç de fantasia que clou l’esplendor de la badia i la plana litoral.

            Per causes molt llargues i difícils d’establir, Calvi, amb una colla de segles plens d’altibaixos a l’esquena, té l’aire d’haver recuperat l’impuls econòmic darrerament, com si per fi hagués aixecat el cap per respirar aire fresc després d’una profunda i llarga immersió en l’oceà d’una depauperació i desnonament progressius. Semblaven definitius, una tendència imposada de manera fatídica, impossible de redreçar i amb auguris pessimistes que havien acabat condemnant la població a una vila, humida, rònega, un espectre de pedra i calç enfosquida pel salobre i l’oblit de la Història. Calvi tingué moments d’expansió i riquesa. En època de domini genovès, els comerciants i navegants dotaren la vila d’un aspecte de fortalesa ciclòpia, dalt d’un promontori que tanca la badia per l’extrem que abans hem indicat.  En això, Calvi, es trobava en una situació calcada a la de Bonifaziu, Bastia o Ajacciu. Ara bé, durant tota l’època medieval fou el port d’enllaç més directe amb la potència colonial itàlica i, possiblement per això, va despuntar molt aviat en els aspectes en què Gènova excel·lí. La navegació i el comerç de seguida prengueren embranzida a Calvi i les naus que salpaven del seu port navegaren fins a tots els ports coneguts a l’època.

            En relació a aquesta qüestió, Calvi proclama de manera oficial i ostentosa que és la vila nadiu de Cristòfor Colom, ni més ni menys. És una opinió que té molts de defensors i tesis recolzades en estudis llargs i documentats. Però en aquestes veleïtats, Calvi, està en la mateixa situació que un bon grapat de viles de la Mediterrània occidental, que reclamen la mateixa condició pel que fa al reconegut navegant.

            A l’entrada de la vila, per la carretera que ve de Lumio, la mateixa carretera per on a l’estiu arriben les fornades de visitant nòrdics, hi ha un rètol que proclama sense complexos que Calvi és la “cité de Cristophe Colomb”. Si algú en té algun dubte, li cal anar fins al museu de la ciutadella i allà demanar l’estudi de tesi de l’historiador cors Joseph Chiari, que exposa amb tots els ets i uts les raons justificades de les ínfules de la cité.

            Una visita a la ciutadella fa palès el seu accent itàlic. Aquest nota de la personalitat de Calvi resulta més peremptòria que en les altres viles i ciutats corses. Això li deu restar, gairebé segur, una bona dosi de caràcter tòpicament cors, i tant la fesomia de la ciutat com els seus habitants es mostren contínuament sol·lícits, oberts i comunicatius com en cap altre lloc de l’illa. Ara bé, la restauració la recuperació d’aquesta part històrica de la ciutat encara ha de recórrer un camí llarg, encara queden molts edificis per habilitar i, després, a la fi, convertir tot l’espai en un lloc interessant i atractiu, amb prou mèrit perquè l’activitat turísticocomercial, que es desenrotlla als seus peus, giri els ulls cap a aquesta formidable talaia. Però l’espai ho requereix i s’ho mereix, perquè, tot plegat, i malgrat la depauperació i abandó, encara és un lloc que traspua categoria, qualitat i no té res d’estrany de pensar o creure que algun fill del petit país hagi resultat, com Cristòfol Colom, un personatge rellevant de la Història. Ni Bastia, ni Ajacciu, ni Bunifazziu no tenen un aspecte tan mariner com Calvi. Potser, fins al moment present, aquestes tres viles han passat la mà per la cara de Calvi en qüestió de vocació o dedicació a qualsevol activitat que tingui la mar com a condició o medi, però l’emplaçament, la disposició i l’aspecte de la Calvi històrica delaten que la mar ha definit la història de la ciutat: comerç, navegació, pesca…

            Potser les dificultats d’accedir per terra a la resta del territori cors, estant com està, Calvi, encerclada per parets abruptes que dificulten el trasllat terrestre, siguin les responsable d’un abandó progressiu de la vila i de la comarca. Però ara, de la mà de l’activitat turística, sembla que ha arribat l’hora d’aquesta capital nordoccidental de Còrsega.

            Un dels moments i punts culminants de la visita a Calvi és passejar-se tant pel molls, saturats de bullícia opulent com per la riba resseguint el rompent de les ones fins a allunyar-se, si ve de gust, una mica lluny, fins al punt que la saragata i el brogit amollen i el fresseig amansit de les ones inunda la corba immensa de l’abadia. Aquí una altra classe d’opulència es fa palesa: els colors de la vila propera, reflectits en el mirall obscur de la badia, la silueta de la ciutadella retallada en un cel tènuement encès pels darrers espetecs del sol, ja colgat del tot darrere de l’horitzó marí, i la cadència de les petites ones que arriben produeixen un embadaliment únic que es resisteix a ser interromput. Tot i amb això la visita al moll fins ben bé a tocar la ciutadella no deixa de tenir el seu interès. És un ambient molt més enderiat i actiu que no a Bastia. Els restaurants i bars se succeeixen sense interrupció des de l’inici del moll fins a sota de les parets de la ciutadella. El port està literalment farcit d’una varietat rutilant, completa, d’embarcacions, des de les més humils, que algun natural del país aprofita de tant en tant per a barquejar o per recollir discretes pesqueres per dur a taula, fins als iots més ostentosos i espectaculars amb ocupants vinguts d’enllà de la mar. La robusta i gastada torre genovesa, que ha d’haver contemplat tants moments diferents d’aquesta rada sembla dir i recordar, amb acomodatícia resignació, que la metròpoli ligúria va fer d’aquest port el punt d’arribada i tornada del seu domini sobre tota l’illa i que, per tant, els navegant d’ara no han descobert res de nou, encara que sí quelcom de sempre valuós.

            Cap a migjorn, seguint l’accidentada línia costanera, hi ha un mirador únic sobre Calvi i sobre tota A Balagna. Es tracta de l’ermita de Notre Dame de la Serra o, si es vol, Santa Maria della Serra. Des d’aquí es fa palesa la imatge més luxuriant del país: la ciutadella de Calvi, en primer pla, tanca per ponent la rada ampulosa, retallada per una fina línia d’escuma que la separa visualment del terrer que s’enfila, primer amb lentitud, després de manera més sobtada, cap al contraforts abruptes de l’espinada muntanyosa de l’illa.

            A baix, la visita al casc antic de la ciutat que queda fora de la ciutadella és molt convenient, perquè tot i que els carrerons han quedat materialment envaïts per les necessitats operatives dels establiments hotelers i turístics, encara deixa descobrir un veritable aire d’autenticitat, i la bonhomia del tarannà cors s’hi fa sentir en cada porta, en cada cancell i en cada cantonada, especialment si hom pot passejar-s’hi a primeres hores del matí, a l’hora que les dones surten al mercat, reguen els carrers o ajusten la parada comercial, a l’hora del silenci amatent de la imminència.

            És un casc urbà de dimensions reduïdes però en el seu centre té la delicada façana de l’església  de Sainte Marie Majeure, una façana d’orientació classicista amb pilastres i detalls arquitectònics de blanc d’ivori i les parts llises dolçament acarminades. Una petita plaça permet, amb prou feines, de prendre perspectiva de la façana que pels seus costat sembla materialment comprimida per els habitatges adjacents. Entre ells i el parament de l’església només queda espai per carrerons ínfims, d’una amplada irrisòria, que permeten just el pas d’una persona. A prop d’aquí hi ha un mercat cobert, a l’estil del que hi ha a Isula Rossa, despatxa productes d’alimentació, sobretot productes càrnica i embotits de porc, xai, ase, senglar… Sobre això caldria aclarir que a primer cop d’ull els embotits prometen una suculència que es torna irresistible, ara bé, a l’hora del tast, tot i que els nivells de paladar no són gens menyspreables, cal deixar clar que no estan a l’alçada de les llangonisses, fuets, paltrucs, botifarres i altres delícies càrniques com les elaborades en les factories o als masos de la Garrotxa o de l’Empordà. Algú pot veure en això un afectat xovinisme gastronòmic o una dependència de textures, paladars i sabors a què hom s’hagi acostumat. Potser sí, però a qui així ho cregui, li cal únicament de fer una petita prova de tast. La cosa, però no deixa de ser estranya, si hom accepta (tal com se sol acceptar) que, en general, el bestiar que corre lliure pel terrer ha de donar com a resultat una potència de paladar, de greixos i magres, superior a la de l’animal confinat en una nau multitudinària, alimentat amb el suport constant de la indústria química. Alguna altra saviesa, culinària o gastronòmica, deu intervenir en aquest afer i que deu tenir amb un pes fonamental, ultra les condicions reals d’existència d’aquest sofert bestiar.

Sicília

Sicília, el centre de la Mediterrània.

Hi ha un piló de coses que singularitzen aquesta illa: història, restes arqueològiques, paisatges, el llegat barroc, la màfia, bandolerisme (pretèrit), la cuina,… entre totes elles n’hi ha una que destaca de les altres: la gent. Els sicilians no són com la gent que viu pels contorns de l’illa.

Avui, un dels qualificatius que hom sol aplicar a l’illa siciliana és el de “terra del barroc”, perquè allà les manifestacions arquitectòniques del barroc, sobretot l’arquitectura religiosa, van agafar unes proporcions de quantitat i qualitat d’una magnitud superior a les de tota l’àrea mediterrània-europea. Per tant, el qualificatiu és del tot ajustat a la realitat estètica de l’illa, sempre i quan, és clar, no oblidéssim que Sicília també podria ser adobada amb molts altres qualificatius: classicisme, hel·lenístic, normand, gòtic…, perquè tots aquests moments de l’estètica europea han deixat un registre palmari escampat per tota l’illa.

            De totes maneres, el primer contacte amb la terra siciliana, produeix una certa confusió de sensacions i deduccions, perquè, a la fi, Sicília no és ben bé el que sembla.

            Quant al paisatge, condicionat per l’orografia illenca, es poden establir amb força exactitud tres zones molt diferenciades: la part nordoccidental, que abastaria tot el territori que quedés comprès entre la costa nord i de ponent i una línia imaginària que anés des de Messina fins a Marsala. Curiosament, i a grans trets, aquesta zona és la que fou colonitzada en l’antiguitat per fenicis i púnics. La segona zona quedaria compresa entre la línia costanera de llevant i migjorn i una altra línia imaginària que podria passar des de Messina fins a Ragusa, i d’aquí fins a Selinunt o Marsala. Igual que en la zona anterior, aquesta correspon, més o menys a l’àrea de colonització hel·lènica. Finalment, tota l’àrea interior envoltada per aquestes dues línies imaginàries seria la tercera zona, la zona de l’interior del país.

            Aquesta divisió aproximada del país es fruit de l’observació del paisatge, una mica a primer cop d’ull, d’acord amb el relleu del sòl i la botànica del país, però també atenent als usos que els sicilians donen a aquest seu sòl.

            Sicília és un país que ha estat molt descrit, cosa que prova que ha estat una terra molt concorreguda. J.W.Goethe, per exemple, amb el seu conegut “Viatge a Itàlia” va fer un retrat de Sicília que serveix de punt de referència i de cita d’escriptors posteriors. Guy de Maupassant, amb la seva “Crònica de Sicília” produeix una imatge de l’illa una mica diferent -ha passat aproximadament una centúria entre ambdós- de la del gran romàntic. L’alemany dibuixa una imatge costumista adobada amb bones dosis d’exotisme i d’una fervorosa curiositat pel país, que abasta tants aspectes, detalls i matisos com els seus ulls de naturalista podien absorbir.

            L’escriptor francès, en canvi, confecciona una imatge més crítica, desapassionada en aparença, però d’una gran profunditat que no amaga una admiració real pel país. Ambdós coincideixen, però, en moments una mica elegíacs a la vista de l’esplendor, ara caduc, que el món clàssic hi va deixar.

            Molts altres autors, de diverses latituds; han escrit planes i planes de l’illa siciliana: Lawrence Durrel o Josep Pla, per exemple. Avui dia, però, sembla que el recurs més utilitzat és el de les guies turístiques, perquè donen detalls valuosos al visitant a l’hora de moure’s pel país. Però quines són les primeres sensacions que viu aquest viatjant quan trepitja sòl sicilià?

            La part sudoriental de l’illa, la que coincideix amb l’àrea de colonització grega, és la part més erma de l’illa, tot i que aquest aspecte no és constant en tots els racons de la zona: el conreu de cítrics, per exemple, aporta uns tons d’ufanor que impedeixen que es consolidin imatges d’ermot semidesert. Ara bé allò que produeix la imatge més negativa del país és que entre Catània i Ragusa (zona de relleu més planer) les extensions agrícoles alternen de manera desordenada amb àrees comercials o industrials, les estructures de les quals, en gran nombre de casos, tenen un aspecte realment llastimós i molt sovint d’andròmina decrèpita i, a la fi, desnonada i deixada a l’efecte corrosiu dels elements.

            La part sudoriental de l’illa encomana una impressió de país exhaust, un país que s’abandona a si mateix, cosa que es manifesta, aparentment, en poca cura dels conreus i en les naus i magatzems d’aspecte calamitós. Els camps i el terrer ressecs de l’estiu aprofundeixen en aquesta sensació, que el visitant ha de procurar mantenir a ratlla perquè Sicília no en té res d’exhausta ni és cap marasme històric arquitectònic o arqueològic. Això no vol dir que l’illa no pugui exhibir un cert desgast que es faci palès fins i tot en el paisatge. Probablement Sicília té tot el dret del món per ensenyar les xacres de la seva vellor, perquè la gernació que ha passat per terra siciliana i tot allò que hi ha passat no ho ha fet amb discreció ni la mansuetud, sinó més aviat tot el contrari.

            La meitat nordoccidental, en canvi, produeix sensacions contràries del tot a les anteriors, per això potser, Sicília sembla, com cap altra, una terra, no només plena, sinó feta de contradiccions. Com si les contradiccions i oposicions a tots nivells haguessin acabat amarant l’ànima de tots els pobles i persones que hi han posat els peus. El resultat és que Sicília destil·la una melangia d’un dramatisme força intens, que encara avui, dissortadament, es ventila més enllà del seus propis límits geogràfics.

            Però la gent, la gent de Sicília, té quelcom de categoria humana que no és fa tan evident en altres latituds. Si calgués destacar un tret de la personalitat d’homes i dones de Sicília convindria posar al davant de tot la seva manifesta i constant sol·licitud, una mena de dolçor psicològica que es projecta i es mostra obertament tan bon es produeix el primer contacte amb el foraster. És clar que no convé abusar d’aquest tret psicològic i dir o pensar que en qualsevol situació i en qualsevol moment es trobi aquesta seva particularitat de caràcter. El sicilià o la siciliana atabalats per alguna circumstància laboral, social o de qual tipus que produeixi tensió o malestar poden reaccionar d’una manera tan aspra com la de qualsevol altre habitant d’aquest planeta. Però allò que mereix la pena observar és l’instant de contacte del foraster amb el sicilià en una eventualitat força corrent, com ara passejant pel carrer. La dolçor del tracte no és pas, exclusivament, un atribut femení, perquè tant homes com dones l’usen com a cosa que forma part de manera íntima, essencial, del tarannà dels sicilians. El resultat és que el comportament sicilià emet una aurèola d’encís, de seducció, que reforça l’atractiu del mateix país.

            Sicília, però no pot haver quedat il·lesa després del sacsejament que la Història li ha etzibat durant tant de segles. Virtuts i xacres hi conviuen com un llegat que ha anat engruixint la seva sedimentació, i pobles i pobles que hi han passat hi han dipositat capa rera capa la seva particular empremta que ha acabat, com cera calenta, fonent-se amb les anteriors, formant una pasta única i una personalitat exclusiva a mode de corol·lari.

            En els coneixements i en la ment de tothom hi ha algunes d’aquestes particularitats, exportades a altres continents, que Sicília ha anat generant en el seva particular singladura per la Història. El bandolerisme i la màfia són dramàtics exemples d’aquestes singularitats. La primera d’elles ha anat reduint el seu abast al llarg del segle XXè (després d’alguns noms que sobreeixiren els límits de l’illa, com ara  el del cèlebre Salvatore Giuliano), fins a quedar pràcticament fosa. Ja a finals de segle XIXè Guy de Maupassant escrivia en les pàgines de la seva crònica sobre Sicília que aquesta illa mediterrània ja no responia als tòpics divulgats per l’Europa continental de ser un país de camins insegurs i perillosos. Altra cosa és el tema de la màfia que, a part d’haver estat propulsada des d’aquí cap al continent americà, és una realitat i una amenaça tan contemporània, activa o latent, com la del propi Etna. Probablement no sigui una exageració suposar que, igual que amb l’activitat volcànica, imperceptible i sorda, l’activitat mafiosa deu determinar en major o menor mesura la quotidianitat siciliana.

            Des d’un punt de vista històric, ja és ben sabut, Sicília ha esdevingut una veritable passarel·la per a desfilades de tots els països amb ànsies d’expansió imperialista, tant europeus com africans o asiàtics.

            També és un tòpic, però amb un fonament històric palmari, que aquest vaivé de pobles, des de l’antiguitat fins ben bé avui dia hi ha creat un pòsit d’amalgama ètnica, detectable tant en els trets físics d’homes i dones de Sicília com en el seu caràcter i idiosincràcia, un tret de la qual podria ser ben bé aquell que suara comentàvem a propòsit del tracte tan distès i dolç molt freqüent en la gent de l’illa. Aquest fet, però, no deixa de ser curiós i sorprenent perquè la barreja ètnica no ha tingut sempre el mateix feliç resultat en altres racons del planeta, sinó que sovint ha generat tarannàs convulsos amb certa propensió a la violència com a patró de conducta col·lectiva.

            Sicília sempre ha estat una terra cobejada per totes les potències amb projecció mediterrània, sobretot i des d’antic, com a potència agrícola, reserva d’aliments i per la seva situació estratègica, emplaçada al centre del Mare Nostrum. Des de la seva unió a Itàlia, al segle XIXè ha viscut una relació complexa amb la península itàlica, que la fa comparable, en alguns aspectes, amb la situació i relació que altres illes de la Mediterrània tenen amb la seva metròpoli continental.

            Tothom coneix el paper de motor econòmic que està jugant el turisme en l’àrea mediterrània, malgrat la desigualtat cronològica en la seva implantació, tota la conca mediterrània s’ha anat incorporant, a partir de la segona meitat del segle XXè. de manera decidida a aquesta modalitat de trasvassament de capitals, de riquesa i de millora de condicions de vida des d’altres zones inicialment més desenvolupades. Mirat així, no es pot amagar el seu aspecte positiu, encara que, com tantes altres coses, no tot és positiu en el turisme i les seves conseqüències negatives també són conegudes per tothom.

            Sícília no n’és una excepció i totes les activitats econòmiques relacionades amb el turisme han pres una embranzida innegable. Però Sicília no és un país obert sense reserves al visitant. Sobretot a l’interior. Potser no ho és per decisió calculada, però és un tret distintiu que qualsevol visitant que es passegi per l’interior del país podrà constatar amb una certa contrarietat inicial i de vegades amb una mica de desesperança. Igual que en el cas del turisme, això té la seva contrapartida positiva. En aquest cas podria ser la constatació d’una permanència ferma de la personalitat tradicional, històrica del país, cosa que, ben segur, els visitants solen agrair de poder observar o conèixer.

            L’interior de Sicília és, de totes totes, un país d’una ordenació viària feta per als del país, no pensada per a forasters. Això fa que, a aquest, una cosa que li és tan necessària per circular pel país com la retolació de carreteres i vies secundàries acabi convertint-se-li en trencaclosques dramàtic i enutjós, perquè resulta clarament confusa i inexacta. De vegades la paciència del visitant, que recorre el país per vies poc concorregudes, es veu obligada a assolir cotes d’autocontrol modèlic i resignar-se sovint a refer el camí inicialment seleccionat.

I, en acabar, hi ha a Sicília, almenys en la part oriental, l’amenaça real, constant i recurrent de l’Etna, el volcà més actiu de la Mediterrània. Els pobles dels vessants de l’Etna ho tenen molt acceptat, perquè les colades de lava, erupcions i terratrèmols no són cosa que hom pugui amagar, oblidar o deixar de témer. Els naturals del país han d’haver digerit d’alguna excepcional manera aquesta intimidació, perquè, d’acord amb la història convulsa del sòl sicilià, en entrar a casa mai no en queda garantida la sortida o anar al llit no implica llevar-se’n pel propi peu.

En definitiva, a Sicília la Història hi és més present que en qualsevol altra terra mediterrània. A les salines de Tràpani hom pot veure-hi amb tota facilitat les veles fenícies atrafegades en l’intercanvi o comerç de la sal. A les platges de Selinunt, sota l’esplendorosa resplendor solar, encara hom hi pot detectar la tensió convulsa de la competició ferotge entre els colonitzadors antics. A Palerm de qualsevol carreró del nucli antic ha de sortir, en un moment o altre, una comitiva borbònica a la recerca de reverències i vassallatge. A Caltabellota, les pedres i cases nacarades estan a punt de d’obrir-se com un llibre d’il·lustracions per  reproduir en colors bizantins els pactes infames de les dinasties europees enfrontades pel control de l’illa. I, en fi, a Enna o a Caltanisetta encara se sent l’eco de les llengües bàrbares de tants pobles forasters que, sense treva, han deixat el seu rastre en el poble sicilià.

Messina

           Sicília, probablement, sigui una de les illes més turmentades de la Història, tant pel que fa a la Història humana com pel que fa a la Història geològica del planeta, si més no, de l’àrea mediterrània.

            Moltes nacions europees, africanes, asiàtiques, en algun moment o altre hi han posat els ulls i, a la fi, els peus i tot allò que calgués. I n’han tret tot allò que han pogut, deixant-hi, també és veritat, el bo i millor que podien, portaven o tenien. Un do ut des una mica compulsius i frenètics, i una duríssima competició, que han fet de la terra siciliana un veritable camp de batalla fins, gairebé, als nostres dies.

            El sòl i les forces telúriques no han tractat aquest país amb gaire més consideració: grans terrabastalls geològics, erupcions volcàniques i terratrèmols no han posat la cosa gens planera a tot aquell que ha volgut acomodar-s’hi.

            Messina és una ciutat de la punta nord-est de Sicília. En l’antiguitat, havia estat una fundació grega (Messenia), emplaçada en un punt de gran vàlua estratègica, ja que des d’allà el control de l’estret era bufar i fer ampolles. Per això les partides de pirates s’hi desenrotllaren molt.

            La ciutat és un bon mirador de la costa calabresa, del sud de la península itàlica. La distància mínima que la separa de terra ferma (3 km.) va permetre que els romans poguessin descarregar tot el pes de les seves legions i ocupessin sense contemplacions tot el sol sicilià, foragitant grecs i púnics, fins aleshores enfrontats pel domini del territori. També des de Messina salpà la flota de Roger de Flor, al 1303, carregada amb la força de xoc més destructiva en aquells moments: els almogàvers. La seva destinació: Constantinoble, on havia de començar un dels capítols més èpics de l’expansió catalanoaragonesa. I, en època de domini borbònic, l’església a avui anomenada SS. Annunziata dei Catalani, esdevingué seu d’una mena de consell comercial del mercaders catalans establerts a la ciutat i rodalies.

            A més de fites històriques com les precedents, Messina ha patit terratrèmols devastadors, el darrer d’ells, el desembre de 1908, va esborrar literalment del mapa la ciutat siciliana, seguit d’un maremoto que s’empassà tot allò que hi quedava dempeus. El resultat és que en un sol matí desaparegueren de la ciutat entre 60.000 i 80.000 persones. Al final de la segona guerra mundial els bombardeigs que hagué de suportar la convertiren en un camp d’esquelets de pedra.

            Aquest darrer terrabastall geològic va obligar a una reconstrucció entossudida de gairebé tot el casc urbà, cosa que fa que la ciutat produeixi, encara avui, una sensació d’amplitud i ordenació urbanística feta força a consciència, si més no, ben calculada. Però, en canvi, no pot eludir una certa decepció que s’encomana al visitant, si aquest va a la recerca i captura d’urbanisme amb caràcter i regust sicilians.

            Josep Pla ja va tenir cura de ventilar aquesta circumstància de Messina, en la seva descripció de les illes mediterrànies, però de fet, i en conjunt, Messina resulta força agradable i interessant, si hom pot fer abstracció del trànsit rodat que, com en qualsevol altra ciutat siciliana, satura tota via pública del casc urbà.

            Quan Pla en descriu el port es tracta d’unes instal·lacions minúscules o força reduïdes, que ja comptava amb el servei de ferri/ferrocarril que enllaça Villa San Giovanni (a terra peninsular) amb Messina. Avui, en canvi, la rada protegida ha quedat sobreeixida per la gran quantitat de vaixells de tota mena i condició que hi amarren.

            Ara bé, travessar l’estret és una autèntica delícia, una mica fugissera per la brevetat del trajecte, però que permet comprendre i abastar a ull nu la vàlua estratègica d’aquest congost marí de ressonàncies homèriques (Escilla i Caribdis, dos accidents, esculls, monstres o dificultats per a la navegació, que Homer en l’Odissea situa en la boca nord de l’estret, s’identifiquen, segons els experts, amb dos punts determinats d’aquest mateix lloc), un a cada banda de l’estret. L’estret és un corredor marí, de blaus inquiets i insondables, que al llarg de la Història ha vist passar homes i naus atrafegats i enderiats amunt i avall i en totes direccions.

Fora del centre, Messina és una ciutat força reposada. És clar que avui dir això sempre porta a la ment el tema del trànsit rodat, però com que això és un ja un fenomen molt generalitzat arreu, potser convé fer-ne cas omís. Per tant, trànsit rodat a part, podem dir que la ciutat té un nivell moderat de garbuix que no obstaculitza assaborir, amb les pauses que convinguin, tota la ciutat recorrent-la amunt i avall a peu. Ara bé, Pla tenia raó, perquè llevat, de la plaça del Duomo, amb la catedral normanda, reedificada gairebé del tot i d’un radi de pocs centenars de metres a la rodona, la ciutat perd la major part de l’interès que podria haver ofert al visitant, si no s’hagués produït el devastador terratrèmol de començaments de segle XX. Ara bé, Messina, renovada i desfigurada urbanísticament, insípida o banal, està emplaçada encara en un dels lloc més concorreguts i disputats de la Mediterrània, al llarg de centúries. A qui li agradi recrear-se en coses així, travessar l’estret, contemplar-lo des del port i trepitjar per unes quantes hores la ciutat, ja li ha de valer la pena.

Taormina

            És una petita població, de contorn urbà informe, arrapada a les sinuositats dels monts Peloritans en la seva caiguda abrupta al mar. Com que el nucli urbà fou edificat de bon antuvi en els cims del turons que vessen  al mar, Taormina ha quedat en una condició d’ingravidesa permanent una mica inesperada, suspesa a mitja alçada entre el mar i el con de l’Etna. És per això que ha esdevingut un mirador privilegiat sobre aquests dos escenaris dels paisatges de Sicília. Des del teatre greco-romà les panoràmiques sobre el cràter fumejant de l’Etna conviden a estar-s’hi una bona estona passejant la mirada des del cim fins la línia costanera de Giardini Naxos.

            Taormina va ser una colònia grega, de les primeres en sòl sicilià que depenia de Siracusa. El seu emplaçament, però, és una de les poques excepcions d’establiments colonials encimbellats en punts alts de la costa. En època bizantina va esdevenir la capital de Sicília fins que va anar perdent importància. Taormina conserva un agradable caràcter medieval, potser no massa pronunciat per culpa de la total disposició de la població cap al comerç i el turisme. Un discret barroc, sense gaire espectacularitat però molt digne i franc, produeix una arquitectura urbana molt càlida de proporcions prudents que escampa pinzellades de comfortabilitat pels carrers. Els carrers són estrets, però airejats i il·luminats per l’oreig i la resplendor que pugen des de mar.

Hi ha un parell o tres de punts neuràlgics en la població. Quant a arquitectura antiga, el lloc que atrau més visitants és el teatre grec, que, de fet, caldria anomenar-lo “teatre romà” perquè les restes que hom pot contemplar són resultat de la remodelació que s’hi efectuà en els primers segles de l’època imperial.

L’escenografia que proporciona el teatre és d’una gran espectacularitat. Per damunt de les restes de columnes i arcs de l’escena sobresurt la forma incisiva de l’Etna. El volcà expel·leix glopades de fum que, d’acord amb la presència o absència de vent, s’alcen cap a una verticalitat descomunal o bé s’esmunyen cap avall ennuvolant el vessant per on passen.

Des de la graderia de l’antic teatre l’espectacle contemplat té un doble interès, el del propi edifici i el de l’Etna. Si, al mateix temps, en l’escena hi ha algun acte teatral o musical, aleshores la ofereix un triple interès. Ara bé, en època romana, quan l’edifici tenia la màxima alçada, la visió de l’Etna devia quedar només a l’abast de les grades més altes, o potser ni d’aquestes. La veritat és que tant d’estímuls visuals podrien resultar incompatibles amb el propòsit central de l’edifici, que era, ben segur, oferir espectacles ubicats en l’escena, i només allà.

Un altre punt de gran encís a Taormina és la plaça del IX d’Abril. És una plaça molt interessant, un espai folgat i asolellat amb el cantó de migjorn lliure d’edificis i una llarga barana que fa possible, des del mig de la plaça, panoràmiques esplèndides sobre la mar. La plaça, enrajolada és neta amb un ajardinament mínim, però que produeix un gran efecte: baladres gegantins que han assolit la condició d’arbre acoloreixen de manera vistosa la plaça. L’església de Sant Agustí, la de Sant Josep tenen façanes d’un barroc sense ostentacions, popular, funcional… si això és possible en el barroc. En l’extrem de ponent hi ha la visitada torre del rellotge, robusta, gòtica, amb el portal de ponent que dóna continuïtat al corso Umberto I, el carrer pricipal de Taormina.

La ubicació de la ciutat fa impossible un major creixement de la ciutat, per això Taormina és una petita ciutat, arquitectònicament força compacta i equilibrada, amb uns carrers molt transitats per  l’afluència turística i plens a vessar de establiments comercials, però tot dins d’una certa ponderació, que el visitant agraeix.

 De, totes maneres, però, malgrat racons de la petita ciutat força interessants, malgrat una dotzena d’edificis de vàlua històrica i arqueològica evidents, l’interès més destacable de Taormina és, ben segur, la seva ubicació inusitada en el coster sicilià i les suculentes perspectives que ofereix sobre l’Etna i els contraforts marins del volcà. Fora d’això (que ja és força) la ciutat permet la mateixa impressió agradable que és possible en tantes altres ciutats de l’àrea mediterrània que, com Taormina, exhibeixen un sentit històric discret però elogiable, al costat d’uns estàndards turístics universals.

     Siracusa (Saragossa de Sicília)[8]

           En l’època antiga, fins a entrada en escena de l’expansió romana, Siracusa va ser la ciutat més puixant de tota l’illa. Per als hel·lens clàssics, Siracusa era l’últim reducte de civilització més occidental, amb a la qual les altres colònies i metròpolis sicilianes, poc o molt, s’enmirallaven. Si Atenes i Corint marcaven la pauta en sòl hel·lènic, a ponent de Grècia, en la zona coneguda pels grecs amb el nom de “Magna Grècia”, qui portava la batuta va ser, sens dubte, Siracusa. Més a ponent, fins als confins hispànics, s’escampaven els dominis de la barbàrie.

Avui, Siracusa, és una ciutat que va fent. S’hi respira, sobretot en el sector de la primitiva colònia, un aire de melangia que s’encomana amb tenacitat en resseguir els carrers i carrerons. No es tracta de res que tingui a veure amb decrepitud o descura del paisatge urbà, perquè de fet, els carrers de l’Illa d’Ortígia, es mantenen en un estat de conservació elemental, però digne. Té a veure, més aviat amb una certa aflicció de saber-se en un lloc tan celebrat i concorregut i que al llarg dels anys ha acabat consumint la força d’atracció que exhalà durant segles.

            La badia de ponent, ampla i protegida, és un espai molt estàtic. Hi ha escampada una mena de quietud misteriosa, una quietud que no és resultat de la barreja d’elements naturals que allà s’hi produeix, sinó més aviat conseqüència de les coses que s’hi han succeït al pas de la Història i que no s’han d’esvair per res del món, com una quietud forçada, obligada, atemorida davant de la possibilitat que, amb el pas dels anys i segles, la presència desitjada i requerida d’aquests fets succeïts s’esvaeixi i es perdi del tot.

A migjorn, la llum hi comprimeix totes les tonalitats marines, l’oreig, somort, no té la mínima energia per dibuixar-hi els arrissos superficials que en altres llocs esgarrapa de les aigües encalmades. I és que per aquesta badia, per aquest escenari de lluminositat zenital desorbitada hi van arribar, un dia, les naus corínties amb el comerç i l’esperit hel·lènic. Hi van arribar, més tard, altres naus carregades d’intencions agressives: atenesos i romans. Aquí Arquímedes va haver de recórrer, de manera desesperançada amb tota probabilitat, a trobar aplicacions militars als seus descobriments físics i mecànics, silenciats o molt poc ventilats fins a aquell moment. Per aquí mateix va arribar i desembarcar Plató a la recerca d’algun futur sobirà que alliçonat en les teories polítiques del pensador atenès estigués disposat a dur-les a la pràctica. Per tot aquest espai els avions bombarders dels dos bàndols enfrontats hi deixaren caure, fa relativament poc, la mortífera càrrega que duien, arranant vides i pedres nobles.

Potser la calma estàtica intuïda i sentida és per culpa o gràcies a tot això i ben segur per moltes coses més, perquè només hem fet esment dels capítols inicial i final d’aquesta metròpoli, però entre ambdós han passat més d’un parell de mil·lenis, i certament, també hi han deixat la seva personal penyora, un rastre que hom detecta a bastament només de posar els peus a l’antiga illa d’Ortígia, el nucli inicial de la ciutat de Siracusa.

Tot i que l’illa d’Ortígia, que avui ja no és illa, permet una visita que no requereix massa hores, si que s’hi fa imprescindible abocar-hi molta atenció.

El barroc arquitectònic va dipositar aquí un testimoni d’esplendor feixuc, sense concessions a gaire res més. D’entre tots els edificis, el més singular i magnífic és la catedral. Ni que fos només per contemplar tan sols aquest edifici no es pot deixar de passar per Siracusa i Ortígia.

La catedral, el duomo, té una façana, del segle XVIII, d’un barroc solemne, una mica abassegador per les seves línies i formes contundents que, tot i els detalls arquitectònics i escultòrics, destil·len una gran dosi de severitat. A la tarda, el sol ponent hi bat de ple i el relleu de les formes es converteix en una visió penetrant que reclama amb exigència la mirada des de qualsevol del les vores asimètriques de la plaça.

El lateral esquerra de la catedral, tant des de l’exterior com des de l’interior del temple, mostra a tothom l’antigor de l’edifici, o, més ben dit, l’antigor d’ús que ha tingut l’espai que avui és ocupat per la catedral. Una línia de gegantines columnes dòriques, unides pel mur de l’edifici religiós, posen en evidència palmària que aquest espai ja era un lloc de culte en l’època grega de Siracusa. La gràcia i l’interès arqueològico-arquitectònic d’aquestes columnes es produeixen, segurament, pel fet que a més de la seva persistència tan dilatada, encara conserven, acullen i fan possible dins del seu perímetre, aquella funció per a la qual van ser bastides. Resulta que són les columnes dòriques del períptere del temple grec dedicat a Atena, un temple que havia estat bastit en els segles de màxima esplendor de la ciutat hel·lènica, al s. Vè aC. Per tant, continuen facilitant sopluig, de manera regular, a la devoció religiosa des de fa 2500 anys. Quants altres espais i edificis del món sencer deu haver-hi en aquesta situació excepcional?, si els haguéssim de comptar, amb els dits d’una sola mà en tindríem encara de sobres.

Fora de l’illa d’Ortígia, en un extrem de la ciutat actual, hi ha el recinte arqueològic. Les restes dels nobles edificis que queden són respectables, de manera especial el teatre greco-romà, d’unes mides que palesen que les representacions dramàtiques a Siracusa devien rivalitzar amb les contemporànies del cor de l’Hel·lada. Èsquil, segons es diu, hauria estrenat alguna obra dramàtica en aquest escenari marmori.

A tocar del teatre, hi ha un recinte que ha passat a la Història per dues coses, la primera és que servia de pedrera per construir gran part dels edificis importants de la ciutat, i en segon lloc perquè va servir per tancar-hi els presoners atenesos que un dia, en l’antigor, foren vençuts en el setge a què Atenes havia sotmès Siracusa. Les condicions de vida dels presoners eren inhumanes i molts d’ells hi deixaren la pell. La pedrera, anomenada “les latomies” és un gran sot que s’anava fent més extens a mesura que els obrers extreien la pedra requerida de les parets. Alguns racons d’aquest pedrera han adquirit una forma capriciosa i espectacular, resultat de l’extracció sistemàtica de blocs i carreus. El més visitat, potser, és la cova artificial anomenada l’”orella de Dionís”. El nom li ve del tirà de Siracusa, que segons afirma la tradició, des d’algun racó secret de la cova, i gràcies a la ressonància que s’hi produeix a l’interior, sentia, escoltava i s’assabentava d’opinions i xerrameques de siracusans i presoners. De fet la pedrera emana patetisme i esglai, com el d’una presó abandonada i transformada en museu de l’horror.

Agrigent

Agrigent ocupa el cim d’un turó allargassat de ponent a llevant, a prop de la costa meridional de l’illa. Tot i amb això, de la ciutat al mar hi ha una distància respectable per fer-la a peu. La sortida al mar de la ciutat és un port envoltat de cases i carrers que formen una petita població d’aspecte, des d’un punt de vista arquitectònic i urbanístic, realment penós. Llàstima perquè aquesta petita població, que altrament duu un nom tan gloriós pel que fa a la història de la cultura siciliana i mediterrània,  s’anomena Porto Empèdocle, no honora ni de lluny la memòria de l’empedreït pensador de l’Antiguitat, Empèdocles.

La ciutat actual ocupa, doncs, una posició una mica elevada, la qual cosa permet que des de diversos punts d’ella hi hagi magnífics miradors sobre el punt de màxim d’interès: la vall dels temples d’Agrigent.

A tot aquell que li agradin les pedres antigues que regalimen història i vessen melangia, es trobarà en la vall dels temples com peix a l’aigua. Des de l’alçada, sobretot a la nit, amb la corrua de temples il·luminats, l’espectacle és impressionant, encara que té molt d’irreal i de reclam turístic que no pot ser dissimulat. Al costat d’una visita a aquesta vall, la ciutat actual té un interès gairebé nul, si no fos per la part més alta de la ciutat on hi ha la mola mastodòntica i irregular de la catedral barroca, color de mel acabada de brescar, envoltada d’un paisatge urbà ample i solitari que produeix un estrany efecte, barreja de lassitud i severitat.

De la corrua de temples, algun de molt ben conservat i la majoria d’ells molt derruïts, el més imponent és l’anomenat temple de la Concòrdia.

La línia de temples, o els temples edificats al cim d’una línia marcada en tota claredat pel relleu irregular de l’emplaçament, és o era la zona sacra de l’antiga ciutat d’Akragas, empori hel·lènic fundat el segle VIè aC. Aquesta zona de temples era l’espai reservat al culte de les divinitats del país, la ciutat s’estenia pel pendís que puja des de la línia de temples fins al turó ocupat per la ciutat actual.

Davant de concentracions grandiloqüents de restes arqueològiques gregues i romàniques, com aquesta, tot esperit sensible a tals testimonis històrics passa estones intoxicant de manera deliciosa la seva imaginació a la recerca de misteris que desxifrin, si pot ser, quina va ser la força humana, potser sobrenatural, que empenyé aquelles antigues civilitzacions a esdevenir models, admirats arreu, de maneres de viure i entendre la vida, de maneres de pensar, de maneres tan superbes de transformar les seves vivències en formes plàstiques i en creacions artístiques. Sí, sens dubte, hi havia alguna energia, obtinguda d’una deu que avui devem haver esgarriat, que va produir aquestes civilitzacions tan prolífiques i ubèrrimes, la presència de les quals és encara molt viva en el món d’avui. És clar que en tals civilitzacions no tot van ser flors i violes, Himera i Selinunt, per no anar gaire lluny, són models (aviat en parlarem) en propi sòl sicilià de comportaments que, per desgràcia dels temps passats i  per venir, també han fet molta fortuna i perviuen a ple rendiment encara avui dia.

Tafanejar, doncs, una estona per les pedres dels temples dòrics de la vall dels temples d’Agrigent, amb degudes precaucions si es fa en algun matí o tarda caniculars, permet una immersió prodigiosa en la quimera del passat llunyà, que és un dels atractius declarats i més inenarrables que ofereix la terra siciliana.

La ciutat actual d’Agrigent té un territori circumdant força ressec: oliveres i ametllers són la vegetació freqüent d’aquest racó sicilià, uns arbres, com el país o el sòl que els dóna vida, de biologia resistent, pertinaç  que exhalen sense inhibició les ferides que la llum i la història del propi país els causa.

Agrigent, en l’antigor era un enclavament situat a distància considerable del mar, cosa que no és massa freqüent en els establiments grecs i fenicis. Les raons d’aquesta ubicació devien ser diverses, una d’elles, amb tota probabilitat, degué ser per tractar-se d’un territori flanquejat per dos rius i les possibilitats, per aquest fet, d’autoabastament de la ciutat.

Luigi Pirandello, el nòbel sicilià, era fill d’Agrigent. Com un modern Empèdocles també ha deixat un llegat conegut arreu del món, el mateix que el del pensador hel·lènico-sicilià: curiositat feta paraules, és a dir, poemes, assaigs, novel·les…, per fortuna tot és, encara, a l’abast de qualsevol llegidor, perquè quan al filòsof antic, ben poca cosa de segur n’ha quedat. A poca distància de la Vall del Temples hi ha la casa-museu de la casa natal de l’escriptor sicilià, la visita de la qual és un digne corol·lari de la passejada entre els bastiments dòrics.

 En arribar o marxar d’Agrigent, si la disponibilitat de temps ho permet, és bonic de gaudir una breu estona d’un espectacle luminotècnic, òbviament nocturn, des d’algun punt de la carretera que baixa de la ciutat  actual al recinte antic. L’encís de tal espectacle és inapel·lable, malgrat que té massa de d’artifici: els temples il·luminats fan badar força d’una panoràmica ensucrada que accentua l’impacte visual de les restes dòriques, potser, fins i tot, més enllà de la seva sola realitat pètria. La prosa sensual de Lawrence Durrell en deixà constància.

 Si hom es desplaça des d’Agrigent cap a ponent seguint el perfil de la costa, acaba sortint de l’àrea d’influència hel·lènica i entra en la zona fenício-púnica. Els cartaginesos, sobretot, des de l’illot ras de Mozia, a tocar Marsala, dominaren el vèrtex occidental de l’antiga Trinàcria, la terra siciliana. La frontera fluctuant de les dues zones d’influència va ocasionar capítols de devastació i mort al llarg d’un bon grapat de segles. Hi ha testimonis d’aquests moments de penalitats i de fosca trajectòria històrica que fistonegen el litoral sicilià, Selinunt és un d’ells.

   Selinunt

            Sicília és un país de trets singulars. Això no és cap inici retòric, però si no, ¿com explicar que Sicília, des del inicis de l’ocupació de la Mediterrània, hagi esdevingut la destinació de tants pobles, hagi estat fruit cobejat per totes les cultures de l’antigor mediterrània, i hagi acollit fins avui dia una població nombrosa que hi ha anat deixant tota mena de vestigis?

            Selinunt i Himera són dos recintes arqueològics de la costa sud i la nord de Sicília, respectivament, són dos llibres oberts, no només a la investigació arqueològica, sinó a resseguir l’estela que el tarannà dels humans va escampant, ha escampat, en la Mediterrània i, en definitiva, pel planeta. El primer d’ells, Selinunt, és cèlebre per la imatge d’un temple dòric grec, més ben dit: per la reconstrucció discutida, però molt emotiva, d’un dels diversos temples de l’antic emplaçament hel·lènic. Es tracta del temple E, dedicat segurament a Hera. El temple fou bastit al segle Vè aC. al turó oriental de l’emplaçament. Selinunt era una petita colònia que els grecs d’una altra colònia hel·lènica de la Sicília oriental havien fundat al segle VIIè aC.

            El segles inicials del primer mil·leni aC. varen ser segles d’una salvatge cursa cap al far west mediterrani, protagonitzada per dos pobles que compartien objectius, tècniques i cultures semblants, paral·leles: els fenicis i els grecs. Sicília fou una illa disputada per aquests dos pobles que, de primer se la repartiren amb un consensus omnium més o menys tàcit. Els fenicis/púnics colonitzaven i establien mercats a la meitat occidental de l’illa, mentre que els hel·lènics ho feien en la meitat oriental, aproximadament.

            L’estratègia comuna i acceptada devia funcionar més o menys a satisfacció d’ambdues parts, perquè hi havia prou terra i enclavaments a establir per a ambdues parts sense necessitat de fer-se mútuament la guitza. Però per allà al segle Vè aC la distància geogràfica que feia de còmoda separació es va anar escurçant i a poc a poc entraren en una dinàmica de competició per a llocs i recursos que ambdós pobles cobejaven. Tota la història antiga de la Mediterrània hauria de quedar, de seguida, atrapada en aquesta dinàmica de confrontació per qüestions de control de riquesa i recursos en què totes les potències marítimes, comercials i militars de la zona acabaren implicades. Aquesta dinàmica, de fet, s’ha acabat?

            Selinunt, al segle Vè aC, havia quedat atrapada en la frontera entre l’expansió dels dos pobles i, és clar, en un moment o l’altre, la tensió entre púnics i grecs, primer, i, després entre púnics i romans, havia de castigar severament la ciutat. A finals de segle Vè aC. Cartago assetjà i devastà la ciutat convertint-la en una possessió púnica que bloquejà l’expansió grega cap a ponent de Sicília. Els púnics ocuparen la ciutat i s’hi instal·laren definitivament.

            Tot aquell que visiti les restes de Selinunt comprendrà de seguida que la situació de l’emplaçament, per sí sola, va ser un encert indiscutible dels grecs (no n’és un cas únic, certament). I no només per motius estratègics, sinó també per la seva posició lleugerament elevada sobre la mar líbia, encarada a migjorn entre dos rierols, amb una línia costanera, a pam i toc, que alterna una platja de sorra fina i blanca amb trams de roca inaccessible que protegeixen el frontal marí. El resultat és una plataforma costanera inundada de resplendor en un marc paisatgístic que faria fregar-se les mans a qualsevol promotor immobiliari de la Mediterrània contemporània.

            Els púnics degueren trobar a Selinunt alguna cosa de molt especial, perquè a diferència del grecs, que ells havien foragitat, no es resignaren a perdre la ciutat quan, dos-cents anys més tard, la potència emergent, Roma, es llançà a la palestra pel domini de la Mediterrània.

            L’acarnissada competició de grecs i fenicis/púnics s’havia ara d’eixamplar, encara,  amb l’entrada en escena dels romans. Aquests, però, ja no estaven per punyetes i en la seva expansió i topada amb els pobles de la riba mediterrània havien de constituir un model d’expansió i procediments, imitats, després, per un altre poble que, gairebé dos mil·lenis més tard també iniciaria el seu propi far west en terres d’ultramar fins a fer-ne possessió exclusiva, deixant en paper mullat qualsevol mena de pactes, tàcits o explícits, que hagués negociat amb les poblacions nadiues.

            Roma assetjà Selinunt, en el context històric de la primera guerra púnica, fins que els pobladors degueren arribar al límit de la seva resistència. Llavors s’imposà una solució, discutible, ben segur, però que en l’espiral bèl·lica d’aquells segles de confrontació sense pausa, introduïa una pauta de racionalitat i càlcul exempt de tot fanatisme, lluny de teatralitats numantines i eixorques demostracions, amb reconeixement lúcid de derrota i amb la convicció que enmig de tants desastres, els interessos i l’ambició desfermada dels humans no podia, no havia de senyorejar ja més ni decidir més sobre la vida de tantes víctimes innocents, alienes a l’ambició insaciable pel poder i el domini.

            Davant, doncs, del setge dels romans (241 aC.) i de la seguretat d’un desenllaç fatal, Selinunt prengué una decisió: resistir fins a la mort? De cap manera, en nom de què i per a qui caldria fer-ho? En benefici de qui o de què?

            Però, si no, quina alternativa hi havia? Lliurar-se als romans i suportar represàlies, espolis, execucions i esclavatge i altres dissortades conseqüències de la guerra (com les que ells mateixos cent setanta anys abans havien infringit als hel·lens), veient com aquell tros de terra estimat, aquella ciutat bella, ordenada i lluminosa els quedava separada i interdita per sempre més? Doncs no: marxarien de la ciutat l’abandonarien, podrien tornar a provar-ho, ara en pau, en algun altre racó de l’illa siciliana. Ara bé, Selinunt no seria mai més per a ells, però no seria tampoc per a ningú. Se’n anaven, fugirien en la foscor de la nit, però de Selinunt no en quedaria res: s’esvairia  in perpetuum el motiu de la disputa. Els púnics, doncs, en abandonar Selinunt no deixaren pedra sobre pedra. Tot anà, literalment, per terra. Si tant la volien els romans, que se la quedessin, però que l’edifiquessin de cap i de nou. I si ho feien, els seus antics habitants no tindrien cap motiu d’enyorança fora de l’àmbit de records, perquè la nova ciutat ja no seria la que ells havien deixat.

             És per aquesta decisió, tan racionalment calculada, que Selinunt, avui dia, és un veritable trencaclosques de capitells envellits, tambors estriats, carreus de marbre escampats i apilonats per una terrassa anivellada entre murs de defensa piramidals. Lawrence Durrel, a Selinunt, es va trobar, ben segur, amb un trencaclosques més desolat encara que el d’avui. Ell mateix en el seu “Sicilian carousel” es manifesta incapaç d’ imaginar-se un traçat urbà mínimament coherent, a la vista del marasme petri del recinte.

Selinunt és un testimoni més (cal reconstruir-lo, realment?) d’un “planeta dels simis” real, que la cinematografia de la Història ha de tenir present per prendre consciència, d’una vegada per totes, dels dramàtics i eixorcs resultats que l’ambició i les guerres han produït en aquesta conca de civilització que és la Mediterrània, amb irradiació funesta a tots els racons del planeta. La decisió i la lliçó de la Selinunt púnica podria ser aquesta: aut Caesar aut nihil, perquè ¿què n’obtenim de tot plegat, si no podem estroncar aquesta insaciable pruïja de poder, ambicions i devastació que acompanya, com un fat funest i pervers, les evolucions de l’home sobre el planeta?

Cap a la punta occidental de Sicília, hi ha, successivament,  tres ciutats de gran tradició marinera, pescadora, per a major precisió: Mazara del Vallo, Marsala i Tràpena. Les dues primeres són de dimensions discretes i, en conseqüència, més abastables a primera vista o a primera passejada que la tercera.

Mazara del Vallo i Marsala són petites ciutats allargassades seguint la línia costanera. La línia de la costa és baixa i rocosa, la qual cosa fa que no sigui gaire freqüent trobar-hi banyistes o gernacions d’apassionats de la coloració intensa de la pell. Així que el frontal marí d’ambdues ciutats és immens i molt solitari, cosa força singular en la mediterrània europea. Deu ser per això que totes dues concentren en els seus carrers, força estrets, unes quantitats desorbitades de llum que torna refulgents les façanes nobles dels pocs i ben conservats edificis històrics amb què compten. Són ciutats reposades, molt reposades, la gent s’hi passeja pels carrers i s’atura als graons de places i façanes d’esglésies a tothora, de bon matí fins al vespre.

Marsala, amb nom d’origen àrab, guarda en un museu algunes parts malmeses però ben ordenades d’una nau comercial fenícia, que és una peça força única, exclusiva, i que atrau molts visitants i curiosos. No és res d’estrany, perquè a poca distància, cap a ponent, hi ha l’illot de Mozia. Aquesta és una petita illa entre MarsalaTràpena, al centre d’un llac costaner i salinitzat, que fou el primer punt d’arribada dels fenicis, des de la qual iniciaren la colonització de la part de ponent de Sicília.

La costa fins a Tràpena, ara ja sí en l’extrem occidental de l’illa, és molt baixa. És tant baixa que, gràcies a això, a la insolació constant i la composició del sol, hom hi ha instal·lat, des de temps antics unes extenses salines, dirigides i explotades amb molta cura i elegància. De fet, les salines formen una mena d’extensa plana lacustre on, al llarg de la tarda, creen un caledoscopi de cromatismes desmaiats que passen de càlids a primeres hores de la tarda a, finalment, glacials al capvespre, a mesura que el sol declina cap a l’horitzó darrere les illes Ègades, davant de Tràpena.

 Marsala i Tràpena són conegudes, també, per la qualitat dels vins que produeixen, uns caldos que hom exporta arreu i que tenen un tast de tessitura dilatada i variada.

A partir de Tràpena, el litoral es recargola en vertical i horitzontal, enfilant-se cap a alçades insòlites i obrint cales i roquissars costaners que transformen la línia fina de la costa sudoccidental en un paratge radicalment contrari.

La població més destacable d’aquest racó sicilià és Èrice. I és destacable per dues coses: per l’estampa i la dilatada història del poble i, en segon lloc, per la seva situació.

 Èrice, aquesta vila medieval, està emplaçada al cim d’un penyal mastodòntic de la punta occidental de l’illa. Quant a panoràmiques és una posició de privilegi, perquè ofereix unes vistes espectaculars en totes direccions. Les postes de sol sobre Tràpena, vistes des de l’alçada d’Èrice són impressionants. La declinació pausada del sol fins a colgar-se en l’horitzó marítim africà tenyeix el cel d’una gradació completa de colors. No n’hi falta ni un, i mentre la Tràpena púnica, a baix, s’entela amb una blancor d’ivori cada vegada més lívida, el cel i la mar s’encenen de porpra, totes les formes del voltant acabant tenyint-se de les tonalitats que el sol projecta. Tots els elements queden així desdibuixats per una irrealitat tan intensa com efímera, com una darrera i suprema expressió, mai aconseguida en les darreres hores del dia, i que s’exhibeix per a tot aquell afortunat que coincideix en aquest lloc en el moment adequat. A ple estiu, a més, Èrice ofereix una temperatura diürna que contrasta per la frescor que s’hi manté, amb les altes temperatures assolides a la plana interior o a la de la mateixa costa.

 La vila d’Èrice ha convertit els carrers i edificis en un veritable decorat medieval: carrers empedrats i edificis de pedra vista proporcionen a la vila un caràcter baix medieval tan pronunciat, que resulta difícil d’escatir si és del tot autèntic o és resultat d’una opció de restauració pensada, sobretot, en la rendibilitat turística que hom espera obtenir-ne. Perquè, de fet a la vila i aflueixen visitants a tot hora del dia, i l’estructura turística de la vila està be preparada i disposada a rebre’ls amb els braços oberts.

Malgrat aquest petit apunt de malfiança, la veritat és que Èrice és molt interessant, sobretot tenint en compte la dilatada persistència de la vila al llarg de la Història, les seves saboroses panoràmiques sobre el país i la severa majestuositat de la catedral normanda. La posició estratègica de la vila fa que fos un emplaçament ocupat ja pels primer pobladors de Sicília. Hom ha trobat restes de muralles ciclòpies, pròpies d’èpoques molt remotes.

Èrice tingué una fama especial, durant l’antiguitat romana, perquè acollia un temple dedicat a Venus. Devia ser un centre d’adoració i culte a la sensualitat que la deessa simbolitzava, culte que de cap manera no pogué sobreviure a l’envestida de la moralitat cristiana, però que, com podria ser d’altre forma?, les llums inquietes i saturades del capvespre que tenyeixen el cim d’Èrice devien fer de màgica aurèola per al temple de la deessa de la voluptuositat.

 Palerm

Sense cap discussió, Palerm ha de ser per força la capital de Sicília. Hom pot pensar que aquesta és una obvietat gratuïta i innecessària, sobretot sabent que es tracta d’un fet real, però la veritat és que el pes i les característiques urbanes de la ciutat de Palerm fan palesa la seva capitalitat i això és torna evident només de passejar una estoneta pels carrers de noblesa decrèpita del seu centre històric.

Els normands en feren la ciutat més important de Sicília. Però la història de la ciutat és dilatada i recula pel temps pretèrit fins a molts segles abans de l’ocupació normanda. Fenicis i púnics ja s’hi establiren al segle VIIIè aC, compartint territori amb els sicilians primitius. Després d’ells, a Palerm, hi han arrelat tots els pobles que al llarg d’un parell de mil·lenis han arribat a les costes sicilianes.

Siracusa li’n podria discutir la capitalitat, si el criteri fos l’antiguitat històrica. Tràpena o Messina també ho podrien fer si es tractés de decidir entre ciutats comercials o industrials… Però Palerm té un to, un posat, una afectació, un regust, un pòsit que no és perceptible en altres grans ciutats sicilianes. Pels carrers de Palerm s’hi passeja un alenar de serena senilitat, d’esgotament satisfet, de plàcida i discreta decrepitud. És una gran ciutat mediterrània. No és ciutat marinera, malgrat el port, més aviat viu en un apreciable desinterès per la marineria, malgrat que per mar han arribat a Palerm onades de viatgers il·lustres disposats a fer retrats d’un país que encara durant el segle dinou i vint era vist, des de l’Europa interior i nòrdica, com un país per civilitzar i, si més no, per explorar i descobrir. També han arribat per Palerm onades migratòries que en època antiga i medieval pretenien colonitzar Sicília.

Però la seva categoria urbana li ve a mig camí del barroc i el neoclàssic,  a part de mostres determinants normandogòtiques, àrabs i catalanes. L’arquitectura palermitana no té l’aspecte ensucrat i  encara rutilant de Noto, per el caliu humà, responsable en gran part de la vellor urbanística dels carrers i immobles de la ciutat  li atorga un vernís seductor que no es troba en cap altra ciutat de Sicília.

Palerm és una urbs dilatada, estesa per la immensa petxina oberta a la mar Tirrena i tancada per un triangle de muntanyes. Segles enrere, en època de Goethe, per exemple, Palerm havia de ser encara un lloc deliciós, envoltada a poca distància, per camps, hortes i boscos amansits per l’oreig tebi que entra per l’esbatanada línia costanera.

Des del vèrtex interior del triangle, menys o menys a l’alçada de Monreale, hom pot contemplar i descobrir com la ciutat ha ocupat la major part d’aquest plana septentrional de l’illa i ha acabat espatllant la bonior que l’indret havia mantingut des de temps antics fins, gairebé, als nostres dies.

Els normands i els sueus, poble germànic, dominaren Sicília durant un parell de centúries (del s. XIè al XIIIè), fins a l’arribada dels catalanoaragonesos a finals de segleXIIIè. L’època normanda i sueva va ser un període de gran esplendor, fou quan la ciutat va covar el caràcter fastuós i senyorial, especialment de la mà de Guillem II i de Frederic II. Aquestes monarquies promotores tant de l’avenç material com cultural del país embelliren la capital siciliana, però també bastiren edificis notables en altres ciutats i pobles. Ells foren responsables de la construcció de la catedral de Monreale, joia del mosaic bizantí,  i la de Cefalú, per exemple

A Palerm hi ha dues peces arquitectòniques que palesen aquell període: el Palau dels Normands i la capella Palatina.

En el primer d’ells, encara que molt reformat, hi persisteix una monumentalitat severa, aspra, una mica ascètica, molt del gust dels pobles centreeuropeus. El palau està bastit sobre un edifici anterior d’època àrab. Els normands varen foragitar els àrabs de la terra siciliana, la varen recristianitzar i rellatinitzar, cosa que va merèixer l’agraïment entusiàstic del papat, que va atorgar als monarques normands prerrogatives religioso-polítiques considerables.

De fet d’època normanda només en queda una ala, que té forma de torre, i diversos trams de la façana, on es percep la línia arquitectònica abans referida. Davant de la façana principal hi ha una plaça immensa plaça ajardinada presidida per una estàtua del borbònic Felip Vè.

Ara, la Capella Palatina, ficada a l’interior del palau és un dels espais de Palerm més sofisticats i nobles de l’art bizantí, practicat en època normanda. Grans personalitats de les arts i de la política han visitat i s’han desfet en merescuts elogis d’aquest veritable bosc encantat que és la nau de l’interior de la capella. De fet, la capella era l’oratori privat dels monarques que ocuparen el palau palermità i, per tant, l’esplendor luxuriant de la pàtina de mosaics que arremolinen les parets de l’interior de la capella és una cosa esperada, però que no deixa de ser realment impressionant. Tot l’interior està acolorit pels tons dels mosaics, encara que les tonalitats malves i blaves són les més prominents, contrastant amb els ribetejats daurats que destaquen les escenes bíblico-evangèliques representades en les parets. Com que l’espai que creen les columnes i voltes no és massa gran, la capella produeix, a primera vista, l’impacte de l’efecte del descobriment d’una cova secreta farcida de tresors, amb parets incrustades de pedres precioses i gemmes cristal·lines de colors radiants.

L’efecte perseguit devia ser estimular la devoció religiosa dels monarques i gent de la cort suàvia que acudia als actes litúrgics celebrats en la capella, però de fet, si més no avui, l’efecte que aconsegueixen els mosaics és produir una gran badoqueria i incitar una sensació que barreja l’admiració per tal mostrari artístic amb la sospita de tractar-se d’un gaudi reservat a una elit, dificilment a l’abast de la resta de palermitans i sicilians. Però això és un fet que en la història de Sicília, igualment que en la de tot el món, és més aviat un cas crònic, que forma part de la normalitat forçada o resignada. És una constant intrínseca en les espècies del planeta: quant més evolucionada una espècie, més habitual hi ha entre els seus membres això que té per nom “desigualtat”, sigui a l’hora de trobar oportunitats per satisfer les necessitats més elementals, o sigui en el moment de trobar resposta a les necessitats més culturals, bàsiques o supèrflues.

Palerm té una tradició religiosa que es fa present en l’urbanisme de la ciutat: santa Rosalia, la patrona envoltada de miracles en benefici de la població, el convent dels Caputxins, amb el seu mostrari macabre i impúdic del vell costum palermità de momificar i embalsamar el cos de difunts, oferint-los a la mirada de l’encuriosit o a la de l’obsedit per la migradesa de la condició humana. Guy de Maupassant havia dedicat pàgines a una crua descripció de les catacumbes dels Caputxins, obtenint de cada esquelet, de cada mòmia, de cada crani empolsinat, de cada conca ocular nua, de cada mortalla i de cada vestit corcat, monumentals retrats literaris del terror, del sofriment i l’espant que el poble sicilià ha dipositat en aquest racó amagat de la llum, en aquest malson que amb el pas del temps ha esdevingut un espectacle atípic, rar, insòlit, atiat per la morbositat de l’ocult.

 La catedral de Palerm, com el palau dels Normands, destaca per la seva majestuositat, exempta de pompa. En la seva façana meridional, que convé repassar-la amb atenció i sense presses, que és de la manera amb què hom pot i ha de fruir a fons de coses de categoria, hi ha una porxada gòtico-catalana del segle XVè de factura magnífica, elegant, amb tres arcs ojivals i un timpà superior que delata la influència àrabo-oriental en l’illa. És un dels pocs testimonis permanents de l’imperialisme catalano-aragonès, que va escampar la petja quatribarrada per tots els confins de la Mediterrània.  La catedral, doncs, de Palerm, a poca distància del palau dels Normands és al cor del centre històric de la capital siciliana. El poder religiós de l’illa, que va viure una llarga situació conflictiva d’ençà de la  mort del darrer rei normand, va haver d’acabar adaptant-se a la corona catalano-siciliana, que estava en hostilitat declarada amb el Papa, però no per això la devoció siciliana va afluixar. I aquí, a la catedral, hom venera la patrona de la ciutat, Santa Rosalia, que va aportar el confort del miracle a una ciutat trasbalsada per la pesta del segle XVII. El dia quinze de cada mes de juliol la ciutat dedica la jornada a la santa patrona i els ciutadans desfilen per la nau de la catedral, davant del sarcòfag argentat de guarda les despulles de la santa, mentre tot l’edifici s’engalana amb domassos i garlandes i el barri històric es transforma en un escenari de música, color i corrues de carros i carrosses en desfilada.

Himera

A la costa nord de Sicília, a prop de Palerm, hi ha les restes d’una altra ciutat que va viure circumstàncies semblants, mutatis mutandis, a les de Selinunt. El context i les raons històriques del seu destí foren gairebé idèntiques: era una ciutat emplaçada la bell mig de les zones d’influència i expansió de cartaginesos i grecs. Aquí, però, Roma ja no va mostrar-hi cap interès, perquè quan els llatins entraren en escena, ja feia una centúria i mitja que d’Himera no en quedava res de profit.

Des d’un punt de vista històrico-arqueològico les troballes d’Himera no han estat divulgades com les d’altres llocs, ni constitueixen, en conseqüència, un punt d’interès tan inqüestionable com molts altres recintes arqueològics de la terra siciliana.

De fet, amb tota probabilitat, l’interès històric per Himera hauria d’anar a més amb el pas dels anys,  a mesura que les excavacions avancin. I és que així com a Selinunt, Taormina, Siracusa… les excavacions ja no poden donar (llevat d’algun ca excepcional) gaires sorpreses, a Himera hom constata de visu que és més el que queda per treure a la llum que no els resultat aconseguits fins ara.

L’emplaçament d’Himera és molt semblant al de Selinunt, però la posició és força més elevada sobre la línia d’una costa que actualment ha quedat una mica reculada, pels sediments que el riu Himera (Imera), petit i de poc cabal, ha anat dipositant entre la població i el mar. La posició d’Himera, de fet, encaixa força amb les descripcions que Homer va fer de Troia. Ben segur que si la ciutat de l’Hel·lespont hagués estat emplaçada en sòl sicilià Schliemann hagués apostat per Himera.

A un quilòmetre, més o menys, de la costa hi ha un petit altiplà regular, d’una extensió considerable, posem que té una superfície com ara el triple del recinte excavat d’Empúries (colònia grega i romana juntes). Tota aquesta superfície està a l’espera d’excavacions. Només una ínfima part, la més propera a la carretera, ha estat excavada, i potser encara no per complet.

Les colònies gregues (no sabria dir-ho de les fenícies i romanes) tenen un segell propi, un escenari similar buscat i calculat que s’avenia amb les condicions comercials i  defensives que els hel·lènics requerien a l’hora de decidir-se per iniciar un establiment. En tota la riba mediterrània es pot trobar aquest rastre: Empúries, Alèria, Elea, Selinunt… En tots els seus emplaçaments hi buscaven un indret un xic elevat sobre la línia de la costa,  i un o dos rius propers, de certa profunditat i cabal apte per una mica de navegació corrent amunt. Aquestes condicions hi són a Himera. Entre la colònia i el mar hi ha una petita plana al·luvial d’una dolçor infinita que, a més de conreus hortícoles i fruiters és terra de pas de carretera i de ferrocarril que recorren la costa nord de Sicília. El ferrocarril passa a pam i toc de les restes del temple de la Victòria, amb una indiferència que posa els pèls de punta, quan es contempla el pas del comboi des de l’alçada del recinte.

Però l’indret és magnífic, gairebé requeriria el qualificatiu d’únic, si no fos, que de fet, no ho és d’únic. Com que està encarat cap al nord, quan arriba migdia el mar respira amb un blau uniforme, compacte, i una lluminositat regular que torna diàfan, una mica cinematogràfic, tot el recinte de l’antic establiment. L’extensió que espera ser excavada és enorme, només unes quantes clapes, aquí i allà, de ruïnes afloren a la llum per obra dels arqueòlegs i, en el seu conjunt la represa dels treballs, com a tot arreu, va al compàs dels fons econòmics rebuts i requerits.

 Himera compta avui amb un museu molt recent de categoria notable. La instal·lació s’anomena “Antiquarium” i compta amb una col·lecció admirable de ceràmica funerària i d’objectes d’ús quotidià del himerencs d’època clàssica.

Però hi ha una peça única, excepcional (de fet és una rèplica de l’original, però no per això és menys rellevant), és la peça anomenada “els esposos” (la tomba degli sposi). Es tracta només dels esquelets d’una parella que jeuen amb les mans agafades i amb els genolls de l’home lleugerament doblegats sobre els de la dona.

És possible que per a un apassionat per la Història Antiga o per l’arqueologia, aquesta sigui una peça menor, ni tan sols no té cap vàlua artística, és cert, però allò que representa el gest que els esquelets conserven reconcilia la Humanitat amb el passat de violència i sang que amarà un dia no només el sòl sicilià, sinó tota la vetusta, soferta i conflictiva àrea mediterrània, bressol de cultures emergides i decaigudes una rera l’altra manu militari.

L’impacte emocional es torna més profund si hom coneix la turmentada història d’aquest enclavament hel·lènic. Primer, de seguida de la seva fundació (al segle VIè aC.), va viure etapes d’enfrontament bèl·lics amb uns dels pobles indígenes del país, els sicans. Després participà en les lluites entre grecs i cartaginesos amb la victòria dels primers en una batalla descomunal terrestre-marítima davant per davant de les muralles de la ciutat. Finalment, com en el cas de Selinunt, la ciutat va caure víctima de la seva dramàtica condició de ciutat fronterera. El 409 aC. Fou destruïda completament per l’armada cartaginesa que, després d’una estratègia digna de la família dels Barca, aconseguí esfondrar les defenses de la ciutat i disposar-ne a cor què vols.

La història d’Himera, doncs, va ser efímera, però fou també un enfilall de tragèdies filles de l’ambició insaciable que amara la Humanitat des dels seus inicis i que aquí en l’àrea mediterrània ha produït mostres tan reeixides.

Enmig de tanta follia sense pausa ni aturador què representa el gest prodigiós de dues persones que exhibeixen la seva estimació més enllà de la mort?

Per la posició dels esquelets, hom dedueix que fou l’home, marit o amant, qui davant del traspàs de la seva estimada degué arribar a la conclusió que si tanta gent moria per raons i motius d’ambició eixorca, més valia la pena fer-ho per no separar-se d’allò i de qui considerà la única cosa per la qual valia la pena de mantenir-se viu.

Per això, gairebé segur, degué optar pel suïcidi, per mantenir-se eternament en contacte amb allò que per a ell (i per a tot ésser humà) era l’únic, el veritable tresor que, encegats, grecs, fenicis, cartaginesos, sículs, sicans… eren incapaços de reconèixer, trobar i custodiar

Un gest de romanticisme desorbitat o un gest de lucidesa extrema? Una renúncia sublim, un toc d’alerta necessari, un testimoni inalienable, un avís de camí desbarrat, erroni, que cal abandonar com més aviat millor per, en contrapartida, apreciar allò que és valuós i preciós eternament, sense enganys ni il·lusions pèrfides.

 Entre Himera i el mar hi ha les restes del temple de la Victòria, un monument, un senyal recordatori de la victòria militar inicial de la coalició de grecosicilians contra cartaginesos. Però en una vitrina de l’Antiquarium hi ha el testimoni d’una victòria suprema, sense perdedors, només guanyadors. Ni que sigui tan sols per contemplar aquest monument val la pena passar per Himera.

 Cefalú (Xifal·lú)

 La vila marinera de Cefalú, a la costa septentrional de Sicília, és, ben segur, la població, que, ara per ara, manté el caràcter sicilià més viu i intens de tot el coster de l’illa. El nom de la població té un clar ascendent hel·lènic, malgrat que la petita colònia grega que s’hi havia instal·lat, en temps antics, ho havia fet a una certa distància de la vila actual. Però, el nom hel·lènic “kefalós” ( “cap”, “testa”) devia fer referència al relleu costaner amb forma, aquí, d’un immens penyal (la Rocca), una testa pètria, gegantina, que s’endinsa en la mar Tirrena.

És una vila marinera, endreçada, pescadora, que, miraculosament ha sabut o ha pogut trobar un cert equilibri entre la preservació del caràcter mil·lenari de la vila i el rendiment turístic. El resultat ha estat una clara contenció de la voracitat inclement del creixement i l’especulació urbanístics, pautes econòmiques que avui campen de forma abassegadora gairebé per tota la costa mediterrània.

Ja durant la Baixa Edat Mitjana, en les seves aigües, s’hi havien barallat les flotes angevina i catalano-aragonesa, en la llarga guerra pel control de l’illa. I el temple, antiquíssim, dedicat, en època de dominació romana a la deessa Diana, dalt de la gran roca, degué contemplar, durant segles i més segles, les anades i vingudes de naus i flotes senceres desplaçant-se d’una banda a l’altra de la Mediterrània.

Cefalú, contemplada des del relleu costaner de ponent, té una estampa de gran atractiu i és un dels paisatges més rendibles de tota l’illa. Les dimensions colossals de la roca destaquen sobre la mar. Als seus peus s’hi va estendre, ja des d’antic, una vila dedicada a les feines marineres. La gràcia de la panoràmica és que els habitatges, escampats entre la sorra de la platja i la paret pètria, produeixen un gran encís, un efecte que barreja humilitat i dignitat, aquella barreja d’elements que sol trobar-se en totes les realitzacions humanes en què senzillesa i discreció produeixen eficiència i denoten saviesa. Ara, hi ha una altra cosa destacable en aquesta panoràmica: la catedral gòtico-normanda.

L’edifici religiós, molt a prop de la paret, sobresurt per damunt de les teulades rogenques, i les seves dues torres simètriques, color de fang cuit, fan de reclam, fan d’ avís d’atenció per a tot viatger acabat d’arribar, llançant-li a la cara que en l’espectacularitat del lloc hi ha quelcom, ni que sigui poca cosa, de transcendència, quelcom que ultrapassa el magnífic espectacle visual encapçalat per la gran penya.

Entre el frontal de cases humils de la platja i la catedral hi ha un magnífic traçat urbà de carrers estrets i ben conservats, molts d’ells de pedra viva i encara en ple ús. La roba estesa als balcons hi manté un aire de tipisme i un acoloriment que romp la severitat de tanta pedra. Hom pot passejar-se amunt u avall pels carrerons fins a anar a raure a la plaça engalanada de flors i palmeres a l’extrem de la qual, sota la rocca, s’alça la mola magnífica de la catedral.

De fet, malgrat els esforços que Cefalú deu haver hagut de realitzar per restaurar o conservar l’aspecte que té, el trànsit rodat que circula pels carrers i carrerons és excessiu, i planteja la dura realitat d’un concepte de progrés difícil de redreçar que no deixa que la vila, llàstima, desplegui tot l’encís que promet vista de lluny.

Santorini ( Thira)

 És l’illa més meridional de les Cíclades, en l’eix geogràfic del mar Egeu. A partir d’ella ja tot és mar oberta fins a les platges de Creta. Santorini és el país per excel·lència de la blancor rutilant, encegadora, entre el turquí d’aigües i cel i el terrós cremat del sòl. Les perspectives i paisatges que s’ofereixen a l’espectador són d’un dramatisme ple a vessar de la inestabilitat tel·lúrica i de les petjades humanes que, al llarg de la Història, han procurat, tossudes, afermar-s’hi. La primera mirada sobre l’espectacle esbalaïdor de la seva orografia deixa veure tant la gosadia i valor com l’eixelebrament amb què els seus pobladors han de comptar. Perquè la terra de Santorini no és terra sobre la qual hom pugui dibuixar-hi,  de manera fàcil, promeses, il·lusions i esperances que en un futur més o menys proper haguessin d’esdevenir realitat. La cronologia de l’illa ha deixat testimonis de dislocacions i convulsions que han sacsejat el seu terrer gairebé fins a deixar-lo inhabitable, apte només per a llentiscles, figueres de moro, matolls i herbei que sigui capaç d’arrelar en sòls recremats. Els estudis geològics del país han sabut datar algun fet decisiu per a la configuració orogràfica i paisatgística, com el de la fabulosa, farcida de mitologia, erupció del magma tel·lúric que un dia de fa tres mil·lennis i mig va vessar pel con emergent del volcà, que un dia ocupava el centre de l’illa. Una erupció precedida d’una explosió descomunal que anorreà terres i tot ésser viu en un radi d’un centenar de quilòmetres i que fou perceptible en un altre radi dilatat de milers de quilòmetres.

Salta a la vista que els establiments humans assentats a l’illa han hagut de realitzar-se recorrent a un oblit pertinaç i indeclinable de la potència destructiva d’aquest lloc. I és tan palesa aquesta circumstància o condició psicològica dels seus habitants que els habitatges d’aquests assentament han acabat bastint-se, en gran mesura, en els llocs on aquest perill hauria de manifestar la seva capacitat destructora en primer lloc. Qualsevol que segueixi el relleu del semicercle interior de l’illa ha adonar-se de seguida que els grups d’habitatges, que avui constitueixen el reclam turístic més preuat, són pura materialització de precarietat, fragilitat i desdeny arriscat de la més mínima alteració, oscil·lació o vibració tel·lúrica que es produeixi en el subsòl de l’illa o en un radi relativament proper.

Ara, aquests llogarrets, com Ía (Oía) o la pròpia capital Tira (Thra), penjats literalment sobre el que un dia fou el pendís oriental del con volcànic, constitueixen una categoria paisatgística d’alta volada, a mig camí entre el prodigi i la quimera, gairebé una mostra desorbitada del risc que una criatura racional pot arribar a assumir en una sorruda fatxenderia davant de les forces abassagadores de la Natura quan aquesta es desfermi. La plausibilitat d’un cataclisme, gran o menut, es muda en clara constatació d’eixelebrament, en contemplar aquest paisatge i adonar-se que el perill té tant d’imminència com de postergació sine die, de pronòstic impossible.

El terrabastall geològic de l’illa es produí en època molt pretèrita en termes humans, però en termes geològics la distància temporal entre aquell cataclisme i els nostres dies és irrisòria. El fet, però, tingué una transcendència humana decisiva, perquè tota la costa de la Mediterrània oriental en degué quedar sacsejada. L’esplendorosa cultura minoica,  assentada a Creta, tan cofoia, ella, i militarment tan confiada del poder decisiu de la seva armada que no precisava de gaires estructures defensives en el coster septentrional d’aquesta illa, quedà literalment anorreada pel cataclisme produït a Santorini.

L’illa de Santorini, és sabut, té la forma de croissant. Les dues banyes dibuixen, sense completar-la, la circumferència gegantina d’un cràter. No poden completar-la perquè quan es produí aquella explosió volcànica, la meitat occidental del con es desplomà sobre si mateix, inundant-se, acte seguit, amb l’aigua del mar circumdant. La part oriental del con, que restà emergida, és la responsable d’aquesta forma tan singular. Sobre la carena de les parets gairebé verticals d’aquesta banda del cràter, és on al llarg d’anys, de segles i potser de mil·lennis els ocupants de l’illa han bastit llurs habitatges. I aquí rau la nota més pintoresca d’aquesta terra insular: les parets volcàniques d’una mineralitzat desolada i esbalaïdora remarquen la corona de blancor manyaga i les formes de l’arquitectura ciclàdica encastada en diferents punts de la carena, amb l’esglai constant de si cau no cau, empassada per l’abisme inexhaurible.

Una mica allunyat de l’abisme hi ha, però, un llogarret de gran intensitat ciclàdica. Per estar, precisament, allunyat dels penya-segats volcànics, també queda una mica lluny de ritme frenètic i renouer de Ía i Tira i de les allaus humanes que s’hi vessen durant els mesos d’estiu. Es tracta de Pyrgos.

A Pyrgos encara hom pot tatar-hi la pacient interacció dels seus habitants amb el seu entorn, durant segles i mil·lennis. Pels carrers de Pyrgos encara se senten en una excelsa barreja del regust de la salabror del mar distant i l’olor de palla, d’herba seca amuntegada en algun replà dels carrers esgraonats o en algun diminut magatzem imperceptible.

Els carrers de Pyrgos, com els de la gran majoria de llogarrets de les illes del mar Egeu i, especialment, els de les Cíclades, tenen l’encís de la dolça ascensió cap al vèrtex que hom suposa que ha de presidir, des de l’alçada, la petita població. Però, tot i això, els carrers tortuosos, alternant graons i replans, estan oberts a la incertesa d’un final delitós. I realment és així, perquè l’ascensió fa gairebé tentinejar d’un costat a l’altre, d’una paret encrostonada de tantes capes de calç cap a una altra. En algun moment cal deixar passar un pagès que puja i baixa arriant un parell de rucs. A la pujada traginen sobre el llom un desorbitat feix d’herbes (alfals o alguna mena d’herba seca, que deu ser llur farratge), però en baixar venen buits, encara que caminen amb la mateixa parsimònia (o potser és un posat d’indulgència i resignació)

En definitiva, pujar pels carrerons de Pyrgos és com pujar per versos i estrofes de Kavafis, Prevelakis i Ritsos, mentre de les cúpules blaves cau pel damunt de l’escenografia l’èpica mística de Katzanzakis.

Des de dalt, les teulades planes, receptacle de pluges gairebé inexistents, dibuixen un mosaic de rectangles blancs, irregulars que escupen cap a dalt la insolació que reben, cosa que enceta el firmament d’una fosforescència encegadora.

Una dona arrupida al pas de la porta, amb la cara mig amagada sota un gran mocador de farcell, va fent ganxet, mentre deixa anar un melòdic kalhméra saç (kalimera sas – bon dia tingui!), que ressona amb tèbia dolçor per l’angostura del carreró emblanquinat.

A prop de l’extrem de la banya septentrional hi ha les excavacions d’una antiga vila, ara per ara encara de datació una mica imprecisa, que confirma el risc d’arrelar en una terra com Santorini, tan encisadora com severa: Akrotiri.

Pels resultats de les excavacions, Akrotiri deu pertànyer a l’època de maduresa de la cultura minoica, assentada sobretot a Creta, o bé a un llogarret ocupat per la nova civilització emergent a aquella època, la micènica.

El fet és que, als anys seixanta del segle XX, varen començar a fer-se les primeres prospeccions, exhumant dels sediments de cendra un material prou valuós com perquè s’iniciés una campanya d’excavacions en tota regla. La campanya ha tret a la llum un llogarret molt sencer, amb cases i carrerons en un estat de conservació de primera. La raó és perquè tot quedà sepultat sota metres i metres de cendra que el volcà de l’illa, en un dia fatídic, començà a emetre. Ara bé, es tracta del volcà de Santorini que havia de desmuntar gairebé l’illa tota, amb la dramàtica explosió produïda al segle XVè aC. a què abans hem fet referència? Si fos així, ben segur que ens trobaríem davant d’un assentament minoic. Si el fet de l’emissió de cendres es produí amb posterioritat a aquella explosió (fet que hauria de ser molt posterior, per tal que l’estat de l’illa hagués permès un nou assentament en el seu sòl), llavors s’hauria de tractar de les restes com a màxim de població micènica o potser encara de població més tardana, ètnies aquestes més properes al primer mil·lenni aC.. Les excavacions hauran d’anar desvelant aquest interrogant. Ara bé, hi ha una deducció, sobre el terreny, que sembla fàcil de fer: el fet de no haver-hi trobat restes humanes demostra que la pluja de cendres es degué produir a un ritme prou lent perquè la gent abandonés la població i, probablement, l’illa tota. Per tant, el dramatisme teixit per les restes de víctimes humanes que hom pot captar a Pompeia o a Hercolà aquí no hi és. Els carrerons de la vila exhumada mostren un disseny de traçat i d’edificacions molt avançats, amb peces artesanals adossades a les parets, alguna pintura al fresc, conduccions i altres instal·lacions que mostren l’avenç notable d’una civilització que comptava amb un nivell de benestar, de comoditat i de sofisticació plàcid i eficient.

Des d’aquest racó de l’illa, col·locats en el semicercle interior i mirant els estimballs de terra Siena cremada, que un dia constituïen la paret de la caldera central del volcà, hom té oportunitat de gaudir d’un espectacle de gran intensitat mineral, una bellesa que traspua el tint de la commoció sísmica i que, a la fi constata la diversitat simultània de sensacions i sentiments contraposats que els humans som capaços de generar en la contemplació del món natural que ens acull.

Santorini és, en definitiva, una destinació d’una singularitat tan pintoresca que es fa imprescindible per a tot aquell que vulgui entrar en l’ambient del mar Egeu i, especialment, en una zona tan representativa d’aquesta banda de la Mediterrània, com és el conjunt de les illes Cíclades.

Corfú (Kérkira – Kérkira)

L’illa de Corfú és un petit país insular que en diversos moments de la Història ha esdevingut una mena de paradís particular per a tot tipus de persones o de pobles: des dels antic corintis que la converteixen en rica i cobejada colònia fins a una bona trepa d’escriptors anglosaxons en mans dels quals l’illa esdevé motiu per a esplais literaris des d’`epiques descripcions  fins a l’elegància d’un lirisme contingut, acomboiat i estimulat tot per un medi natural que hi actua de leitmotiv constant.

Corfú està ancorada en front d’un tros de terra ferma que fa de frontera entre Grècia i Albània. La proximitat de terra ferma és considerable en la part nordoriental de l’illa, que és on s’acosta més a aquest darrer país. Des de Grècia el port d’Igumenitsa comunica l’illa amb ferris i transbordadors de manera regular i freqüent.

Probablement sigui fàcil d’acceptar que Corfú és l’illa grega amb regust italià més conspicu, la més italianitzada de totes. Això no tindria res d’especial, sabent que moltes illes, tant de la mar Jònica com de la mar Egea, han passat llargs períodes de la Història en dependència de ciutats de la península italiana, especialment en la Baixa Edat Mitjana, quan moltes d’aquestes ciutats, Venècia, Gènova, Pisa…, eren ciutats-estat que feien la seva pròpia, particular i solitària política d’expansió per la Mediterrània oriental, en oberta competència les unes amb les altres. Però a Corfú, aquesta impromta italiana hi ha romàs de manera tan peremptòria que hi té un segell propi, singular en tota l’illa, però especialment en la capital insular.

Corfú té la forma de costella de pal, una mica torçada sobre si mateixa, amb la cara cap al continent. A la part nord, més ossuda i d’orografia recargolada, és on hi ha la màxima amplada de l’illa, que es va aprimant cap al sud assenyalant una línia paral·lela a la costa del continent i que hauria d’arribar fins a la següent terra insular de l’arxipèlag de les Jòniques: l’illa de Léfcada.

Els paisatges interiors de l’illa són força diferents dels de les altres illes de Grècia, llevat, és clar, de les illes del seu mateix arxipèlag. Una de les causes n’és el règim de precipitacions, més abundant aquí que a la mar Egea. Ara, els oliverars tenen, també, aquí una presència abassegadora, molt notable. I algunes oliveres tenen proporcions colossals. Això, la cura i el tractament de l’arbre i del sòl adjacent palesen l´ocupació dominant de la pagesia de l’illa.

A partir de la tercera part superior de la longitud de l’illa, anant cap al sud, el paisatge es transforma de manera clara: l’orografia se suavitza i el paisatge natural es mescla profusament amb extensions que acullen l’activitat humana.


[1] Safo. Obra Completa. Els llibres de L’Escorpí. Edicions 62 . Barcelona 1980 Trad de Manuel Balasch

[2] ibid

[3] Per a moltes consideracions sociològiques i antropològiques de la realitat històrica i present de l’illa és de gran utilitat el llibre de Janine Renucci “Que sais-je: La Corse” Edit. Presses Universitaries de France 2001, que serveix, sovint,  de punt de referència per a el present relat.

[4] Qui vulgui acostar-se més a aquest tema i vulgui saber i entendre de què parlava Josep Pla en el tema cors de la mort, a part de llegir directament el llibre de l’escriptor empordanès sobre l’illa, li serà molt convenient conèixer les novel·les i relats dels escriptors francesos esmentats més amunt.

[5] “Lletres del meu Molí”

[6] “Lletres del meu molí”, Alphonse Daudet. Editorial Catalana, Barcelona 1923. Pp.65-66. Traducció de Lluís Bertran i Carles Soldevila.

[7] Això no seria així si parléssim de les pintures al fresc d’alguns edificis religiosos, en els quals l’abundància de colors hi és ben present. Només d’observar llocs tan emblemàtics com la capella Sixtina o els interior pintats de qualsevol església barroca l’evidència és palmària. Per tant en aquesta circumstància hi hauria plena coincidència en l’ús del cromatisme entre la tradició catòlica, per exemple, i l’ortodoxa.

[8] Algunes ciutats sicilianes consten en el registres documentals catalans antics amb noms adaptats i transcrits a la llengua catalana, noms que encara figuren com vigents, malgrat que, en general, llur ús públic sol fer-se en italià. Això és el que passa amb noms com Siracusa (en català: Saragossa), Tràpani (Tràpena) i Cefalú (Xifal·lú o Xifel·ló). Per això, en l’encapçalament dels apartats corresponents a aquestes ciutats s’indica entre parèntesis la seva transcripció al català.

Anuncis