Ferro Fred (pensaments per anar passant)

18.12.2004

 Polítics

 Només haurien d’exercir de polítics d’esquerres aquells que posseïssin una ideologia progressista perseverant. Perquè si no és així, el polític actiu, més aviat o més tard, no acaba essent altra cosa que un gestor dels interessos econòmics imperants.

 18.12.2004

 L’estil artístic

Guy de Maupassant es lamentava de les cotes a què anava arribant l’art en general i la literatura en particular en les primeres dècades del segle XX, que ell considerava un engany, sense cap valor. A inicis de segle XXI, la tendència encara s’ha accentuat més. Una de les mostres més simptomàtiques de la deshumanització de l’art és l’enaltiment de l’estil com a condició necessària i suficient. El virtuosisme malda per justificar-se a si mateix. I és una proposta que té molt d’èxit, en una societat com l’actual, en la qual el primer valor és el consum i el camp a recórrer només superfície. I encara, a l’època contemporània les formes artistiques esdevenen paraula per paraula, so per so, forma per forma i color per color… Jo diria que de modern no en sóc gaire, però de contemporani, gens.

 22.12.04

  educació

 Molta gent es demana quin problema és l’educació que sigui de solució tan difícil. És un problema de solució difícil perquè és d’una complexitat infinita. Sobretot tenint en compte que els problemes no els genera l’educació, sinó que, tan sols els mimetitza i els reprodueix. Els teòrics de la pedagogia poden teoritzar tant com vulguin i postular tota mena d’objectius i propòsits grandiloqüents, associats a l’acció educativa. Però la voluntat de la societat, entesa com un sistema de relacions entre persones i agrupacions de persones, circula per uns camins molt distants d’aquest camins i propòsits.

Com es pot pretendre que l’educació hagi de produir individus conscients, crítics, cultes, responsables i savis, si allò que el sistema (la societat) necessita és que l’individu sigui, simplement, baluard del sistema?

Per educació sempre s’havia entès transmissió del patrimoni cultural de la humanitat, és a dir, transmissió de coneixements. Molts polítics i teòrics de l’educació han introduït eixorques distincions dins dels coneixements, escindint-los entre continguts, procediments i, encara, actituds. Com si fos possible treballar-los de manera separada, sense adonar-se que si fos factible, desintegraria i devaluaria un acte que ha de ser global per definició..

 23.12.04

 Del virtuosisme dipositat en la superfície se’n diu art modern: pura delícia. L’art clàssic és virtuosisme fet càrrega de profunditat: inexpressable.

 25.12.04

 El cas de la caiguda de la pedra de Pedralta és l’expressió del desarrelament de valors que la societat estimula entre els joves. Si no, com es pot entendre que una colla de brètols es complagui a destruir un monument natural insòlit, tan popular, conegut, estimat i celebrat per generacions?

 25.12.04

 Plató estava carregat de raó, encara que no la tenia tota. Un polític hauria de ser una persona que hagués adquirit excel·lència intel·lectual i moral, gràcies a una acurada educació. Però, ni tan sols amb un cas així no hi plena garantia de tenir un bon polític.

La proposta idealista de Plató, tanmateix, no s’adona del fet que la política, en la pràctica històrica, no ha estat una confrontació d’ideals, sinó d’interessos.

 25.12.04

 El cas d’en Josep Vicente palesa, com pocs, el perill que el sectarisme representa, fins i tot per a ànimes selectes.

 25.12.04

 Fa gràcia, aquell consell, que la literatura i el cinema posen sovint en boca de persones adultes adreçant-se, sadollats d’experiència, als joves: sigues fidel a tu mateix, els diuen, com si els donessin un remei assenyat, miraculós i de màxima rendibilitat. Però resulta que allò realment valuós i que precisa d’un aprenentatge dur és la fidelitat cap a coses diferents d’un mateix.

 26.12.04

 El contacte amb la natura afecta dues coses, molt distants l’una de l’altra: estimula el sentit comú i estimula la mística.

 26.12.04

 Una cosa és dir el que es pensa, i l’altra pensar el que es diu. Molta gent s’atribueix com a mèrit personal la primera afirmació, quan, de fet, la veritablement meritosa és la segona.

   26.12.04

 Quan la ciència hagi comprès la gènesi i el comportament de les partícules elementals i sigui capaç, en conseqüència, d’organitzar la matèria (primer la inerta i després la viva), què en quedarà de les religions que basen els seus dogmes en la intervenció de la transcendència? Què en quedarà quan la matèria viva pugui regenerar-se a voluntat?

 26.12.04

 La dissort històrica dels catalans ens ve donada perquè els del sud no ens estimen, però ens volen; els del nord no ens volen, però ens estimen.

 27.12.04

 Molts polítics d’esquerres es complauen en afirmacions nefastes com la de dir que no es volen ocupar de problemes d’identitat nacional, que prefereixen ocupar-se de problemes socials, més importants, més reals. És com dir que les idees religioses, la seva diversitat, que s’ha generat al llarg de la Història, i els problemes de confrontació que se n’han derivat  no fossin problemes socials.

 27.12.04

 Quan a l’escola no podíem aprendre català, i calia aprendre en castellà, molts castellans de Catalunya i molts catalans no ho veien com un problema, perquè anava en la direcció de la voluntat espanyolitzadora del franquisme victoriós. Ara, quan hom intenta restituir aquell greuge, aleshores també hi ha castellans i catalans que no creuen que valgui la pena. No ho consideren un problema real.

   27.12.04

Es veu que parlar bé la llengua no ha de preocupar a ningú, ni a polítics, ni a periodistes, ni a persones de càrrecs i projecció públics. Especialment si és el cas de parlar bé el català.

 27.12.04

El problema en la adolescència no és la immaduresa, sinó que la immaduresa tingui poder.

31.12.04

És un fet que entre el jovent no tothom té interès a estudiar. També és un fet que el sistema educatiu actua amb voluntat paternalista quan obliga els adolescents a estudiar fins als setze anys: transforma un dret dels ciutadans en una obligació per als ciutadans. Un altre fet d’experiència és que a l’hora d’estudiar, quan la obligació s’hi imposa, la devoció decau. No tothom és capaç d’estudiar sense tenir-ne ganes. Com volen que funcioni correctament el sistema educatiu, invertint-hi més diners?

 5.01.05

El conflicte dels arxius de la Generalitat de Catalunya, dipositats a l’Arxiu de Salamanca, és una mostra dramàtica de les dificultats històriques per a la convivència dels diferents pobles o nacions que integren la Península Ibèrica i, especialment, Espanya. L’espectre dels centralisme agressiu del comte-duc d’Olivares plana com una au sinistra damunt la mentalitat de molts espanyols, que són incapaços de conviure amb la idea de la diversitat, essent com és, aquesta, pura realitat del món hispànic.

  5.01.05

El recent sisme/sunami d’Indonèsia, posa no només d’evidència la precarietat i la fragilitat de la realitat humana davant de la Natura desfermada, sinó que també, i de forma especialment dramàtica,  l’aclaparador domini de l’afany de riquesa material per damunt de qualsevol altra consideració. Tot hi queda supeditat: la pròpia vida, la seguretat, la supervivència…

 5.01.05

Com pot manifestar el president Maragall, davant de l’aprovació basca del pla Ibarretxe, que nosaltres (els catalans) no demanarem, a Madrid, la Lluna.

Aquest home encara no ha entès que les relacions dels pobles hispànics amb el govern de Madrid s’han de basar, dissortadament, no en demanar/sol·licitar, sinó en la reclamació. Fer consultes als manuals d’Història, sempre ajuda a tenir perspectives més amples.

 7.01.05

Bono, el ministre de defensa espanyol és tot una reencarnació del comte-duc Olivares. El seu estil es basa en fer passar mitges veritats per veritats absolutes i inqüestionables. Diu: aquells que volen desintegrar la nació, ho volen fer perquè els interessa a ells particularment, al marge de la voluntat del conjunt dels espanyols.

En Bono amaga el fet, que la Història mundial palesa sense embuts, que si desintegrar és una cosa que interessa a uns quants, cosa probablement certa, també “integrar” és una cosa que interessa a uns quants. Tant “integrar” com “desintegrar” estan connectats a mil i una implicacions. La condició que no es pot recórrer a la desintegració sense la voluntat de tots, és una condició que també s’ha d’exigir a l’hora de demanar, exigir o mantenir qualsevol mena d’integració. Perquè, en el fons, aquest és el problema de base de la integració dels pobles hispànics. L’espanyolisme de Bono és de l’estil del comte duc, el de Rodríguez Zapatero és d’un tarannà diferent. És estrany que els projectes d’espanyolitat d’ambdós polítics no els provoqui enfrontaments, si és que no ho fa.

16.01.05

Ahir vàrem celebrar el segon concert de Mall dedicat a la memòria de Josep M. Vilà. El concert va arribar a moments patètics en el cas de la interpretació carrinclona i poc professional d’alguns músics. Llàstima perquè Josep M. Vilà no s’ho mereix i perquè és un compositor d’una elegància notable. Sembla mentida que de l’Escola Municipal de Música, amb la tradició musical de la ciutat, surtin tants músics amb una preparació tan nefasta. La regidoria de Cultura de la ciutat no ha entès mai que l’Escola hauria de ser un dels puntals de la cultura en majúscula de la ciutadania. En conjunt, el govern municipal no sembla tenir capacitat per entendre-ho.

 17.01.05

El segle vint ha passat a la Història, entre altres coses, com el segle del divorci entre pensament i llenguatge: no cal que el llenguatge expliqui coses, ja es justifica per si mateix. Aquesta epidèmia amara tants nivells: la literatura, la política, el món empresarial, el periodisme.

 18.01.05

Sembla que el materialisme, com a idea, ha guanyat la cursa del prestigi intel·lectual a l’hora de justificar els moviments i accions que la Humanitat ha produït al llarg de la Història i, especialment, en l’època actual. Però això és un gran error, perquè el materialisme no pot explicar per què l’home busca la felicitat i el benestar, en canvi sí que es pot explicar o trobar una raó per a la riquesa material. Darrere de les raons d’ordre material hi ha, de fet, raons d’ordre ideal i no a la inversa. Aquest és el plantejament bàsic de l’idealisme.

I és que potser la felicitat i el benestar són les úniques coses en la vida humana que no necessiten justificació.

 19.01.05

Molts escriptors, altres artistes i crítics d’art conceben la seva feina com un món de continguts exclusivament estètics. Això no és altra cosa que una limitació de mires i una incapacitat personal per enlairar-se més enllà del vol ras. La música o la literatura, per exemple, han de ser considerades sota una gran variació de criteris: estètics, és clar, però també històrics, filosòfics i, sobretot com un esforç de la Humanitat per explicar coses del món i la vida que no són explicables d’altra manera. Això darrer és allò que emociona i fa posar la pell de gallina davant d’un manifestació artística, més enllà de les realitzacions estètiques.

 27.01.05

És una veritable vergonya l’abús de publicitat que es fa a la televisió. I, per principi, és més greu en la televisió pública. Sense cap mena d’escrúpol, l’espectador queda relegat a subjecte de consum. L’alternativa: tancar el televisor.

 26.02.05

Una diferència entre el cafè i el te: el cafè té un gust més fort, el té més profund.

Una altra: el cafè és més sensual, el té més espiritual.

 16.04.05

A veure què passarà amb el decret del retorn de l’arxiu de la Generalitat des de Salamanca. Alguns que no accepten aquesta devolució al·leguen que es formaria un gran enrenou si tothom reclamés patrimonis expoliats i dipositats en museus i arxius i que ara aquests els haguessin de restituir. Realment seria un gran embolic. Però quin enrenou tan digne.

 17.04.05

  La subsidiarietat del català.

Dies enrere, la mort del Papa Joan Pau II i la commoció mediàtica, encara viva, de la publicació del best seller “El codi Da Vinci”, va decidir-me a comprar-lo. Al Corte Inglés de Girona vaig observar que hi havia exposades moltes versions en llengua espanyola d’aquest llibre, però no en veia cap en llengua catalana. En demanar-ne una a la venedora me’n portà un exemplar d’una lleixa lateral. De seguida vaig observar que el preu era tres o quatre euros superior al de la versió espanyola. Vaig fer-ne l’observació a la venedora i aquest fou el curt diàleg que varem entaular:

–          Ah, sí, és clar, és per la traducció-, la venedora era castellanoparlant però s’esforçava per contestar-me en català.

–          Però la versió espanyola també és una traducció de l’anglès, no?– li contesto.

–          – em diu- però és que traduir a l’espanyol i, després, passar al català, és més car per força!

–          És clar, és clar– li contesto, sorprès per una obvietat tan palesa, que jo no havia sabut constatar.

Al cap d’una estona, i després de buscar alguna altra explicació suplementària, em semblà convenient dir-li a la venedora:

–          Perdoni, ja sé per què és més cara la versió catalana: deu ser perquè hi ha menys lectors en català, i per això la traducció representa un cost superior al de la traducció espanyola

La venedora em mirà amb cara de condescendència, per les meves elementals teories economicistes i em contestà amb un simple:

–          És clar!

Amb ganes d’insistir, li comento:

–          Així doncs, a l’hora de la veritat, ser català ve a resultar més car que ser castellà.

La venedora, tastant la creixent impertinència del client i amb ganes de tallar de soca-rel un diàleg que es feia incòmode, sentencià, amb gesticulació de mans indicant la voluntat d’abandonar la conversa:

–          Per descomptat!, sempre és així, tot el català resulta més car que el castellà.

Les respostes de la venedora porten a la llum una de les creences o raons que desperten la crispació d’alguns castellanoparlants davant de les pretensions i demandes de la llengua catalana d’obtenir reconeixements oficials, estatals o internacionals: l’aurèola de subsidiarietat que embolcalla aquesta nostra llengua.

Aquest caràcter ja l’havia rubricat un personatge rellevant de la política espanyola dels temps de la transició: Adolfo Suàrez, que en els temps de la incerta eufòria de la transició i davant de la petició de les autoritat universitàries catalanes que li formulaven una demanda de reconeixement oficial del català en l’àmbit universitari català, els contestà: “ Seamos serios, senyores”.

I és que una llengua subsidiària, de fet, no resulta necessària, i, per tant, acaba resultant incòmoda, en cas que hom n’exigeixi un cert rigor.

Si no, que ho preguntin als centenars d’informadors (periodistes, per norma general) dels mitjans de comunicació catalans, sobretot a TV3, que fan de la comunicació en català la seva professió i que, per a qui l’exigència de parlar correctament el català en les seves intervencions els resultaria un entrebanc i una incomoditat insolent, cosa per altra banda que és una exigència òbvia per a tot periodista/comunicador de qualsevol altra llengua. Però en el cas del català, no. No cal.

És per això que hom pot arribar a veure o sentir l’impecable Josep Cuní fent una pregunta a un convidat al seu programa, iniciant-la amb un sonor ¿ Acàs…….?, que deixa els timpans de l’audiència en situació de sever estupor lingüístic. O la glamorosa  Helena García Melero etzibant un saborosíssim “menys mal!” davant de l’afirmació d’un altre personatge entrevistat, o també recorrent a l’ús constant de l’expressió pre-ESO/mòbil bollycao de “ bé!” o un “ bonic!” o “….!” etc.  I l’exquisida Mònica López, destil·lant meteorologia eròtica, confonent de manera reiterada el ver besar amb el verb vessar, explicant que les nevades o pluges que es produiran en el vesant (o besant, potser?) occidental del Pirineu tindran o no tindran gaire continuïtat. El bellugadís Toni Nadal engalta i enfila, sense cap empatx, després d’anys i anys de meteorologia catalana, atmósfera darrera atmósfera, amb pauses agraïdes de en quant a les temperatures o en quant a les pluges. El deliri ateny el zènit quan en l’informatiu televisiu, a una hora de màxima audiència, dedicat al mediàtic traspàs del Sant Pare Joan Pau II, no hi ha cap informador, ni corresponsal (Xavi Coral), que encerti a dir “pelegrí” al llarg de tantes oportunitats que permet la notícia, en referir-se a cadascun dels membres de la gernació encabida a la plaça del Vaticà, limitant-se a la peregrina suposició que “pelegrí” deu tenir alguna cosa a veure amb un material nadalenc per a pessebres i fires de Santa Llúcia. Per reblar la sospita que la correcció del català és un estirabot que ha de fer venda i llarga cua darrere de l’exigència de vestits encorbatats o del maquillatge cosmètic de la petita pantalla, els de que…(la idea de que…, per exemple), els tenir que…, els hi ha que… floreixen en un pensil lingüístic on campa amb plena comoditat l’adaptació de les expressions castellanes abans de la incomoditat d’aprendre’n la versió catalana: i així, que els veïns del Carmel podran “tornar aviat a casa seva”, queda transfigurat en tornar a les seves cases. I en Carles Francino, des de l’alçada del seu càrrec professional, quan dóna les xifres dels resultats dels darrers comicis sempre les compara amb respecte de (o en respecte de) les xifres de la contesa anterior. No n’és d’alliçonador tot plegat?

I la càustica Pilar Rahola, catalanista (sovint columnista en castellà), engalta un lo darrere un altra lo, perquè és més col·loquial és clar. I plaç també li queda més col·loquial i directe que “termini”, molt menys entenedor, per descomptat. I és que la improvisació, que és allò que atorga fresca trepidació a un programa, no és gaire amic entrebancs acadèmics i que és una regla d’or que perquè les coses sonin de manera àgil i natural, cal parlar com parla la gent del carrer i deixar-se de qualsevol vel·leïtat pedagògica, que la televisió no n’és el lloc adequat, ni en té la missió.

I en aquest rànquing d’especialitats lingüísticotelevisives també hi ha lloc pel corresponsal londinenc de TV3 que com a gran poliglot que és ell (per això deu ser corresponsal a l’estranger) té ben clar que la subsidiarietat del català compta amb el favor de la condescendència de tothom, i que ningú no li exigirà que pensi la notícia en català, que ja n’hi ha prou de verbalitzar-l’hi, amb oportuns recursos a expressions de la llengua castellana, molt més còmoda i científica, siguem seriosos (ja ho deia Adolfo Suárez), palesant la real voluntat del periodisme català més mediàtic.

Quan un informador ha d’improvisar la cobertura d’una notícia, hom pot exigir-li una dicció impecable? Potser no, però de professionals n’hi ha de més excel·lents que altres. I un professional competent hauria de poder adquirir-les, si més no amb un o uns quants cursets de dicció, posem en un termini magnànim d’una llicenciatura, si no n’és capaç ni en aquest termini, no caldria pensar en algun altre professional?

No entrarem a detallar gaire el deliciosos detalls de poti-poti lingüístic de convidats a tertúlies de programes que persegueixen un cert rigor informatiu o divulgatiu, i que escampen els inclús, els hi ha que…, els lograr i els apoiar delirants (fins i tot surten de boca de directors de periòdics) a tort i a dret, confonent, a més, masculins i femenins, inventant-se pronoms febles com el –lis, plural de “li”, confonent indiscriminadament les “s” sonores i les sordes, integrant pinzellades d’esnobisme lingüístic amb el pero, en lloc de “però”. Professionals de la informació convidats a tertúlies (dels quals no pertoca ara identificar, per no ser, estrictament professionals de la televisió) que no tenen cap escrúpol a l’hora d’engaltar un ni tan siquiera… en mig d’un discurs que vol ser en català, o salvo… (en sentit d’”excepte”) o ja creant el seu personalíssim lèxic amb expressions com: “no hi hagui ningú que..., o “que no ho fagui ningú de dir

I no parlem d’aquells que no persegueixen la correcció o el rigor com a objectiu, sinó fer riure l’espectador, molt més sa, Buenafuente entengui’s, convençut com deu estar que per fer riure seriosament cal obrir-se al català real, el del carrer, que no és català ni castellà, un argot elevat a categoria mediàtica, però que és real, tant real com que la promoció personal o la recerca d’audiència són el primer i absolut criteri a satisfer i que després que vingui tot allò que calgui per a tal promoció. Aquests són, de fet, els veritables promotors d’una llengua devaluada a cops de barbarismes i d’adaptacions expressives del castellà.

Si sortim de l’àmbit periodístic, aleshores la situació ateny tints patètics, començant per l’actual Molt honorable, immobilitzat en els progressistes (?) tenir que i la corrua d’honorables entre els quals ocupa un lloc destacat la pròpia consellera de cultura amb un català entranyable i familiar, tant, que no pot anar més enllà d’un català d’estar per casa. O polítics de la talla i carisma de Joan Rigol que en les declaracions sobre els èxits tècnicopolítics inicials de la Comissió per a la Dignitat expel·lí un ruixat tan ingent de barbarismes  que posa d’evidència que la dignitat de la llengua catalana està paralitzada en un lloc molt més blindat que no els papers a l’arxiu de Salamanca.

Polítics de tarannà independentista declarat, a la fi, recorren tan sovint a la demagògia populista en l’àmbit idiomàtic que promouen, vulguis no vulguis, la idea que tot allò que s’allunyi del col·loquial (entengui’s “catañol”), és tan sols pedanteria i academicisme, sense cap mena de rendibilitat política. Perquè aquesta, tothom ho, sap és el primer criteri de l’acció política, de la mateixa manera que el rigor i la correcció lingüística com a criteri d’acció en el món del periodisme (sobretot) televisiu ha d’adaptar-se a una jerarquia de criteris coronada per l’indiscutit èxit professional personal, que vol dir, a la fi, econòmic.

Ara bé resulta, però, que tots aquests polítics i tants d’altres s’han proposat com a objectiu l’obtenció de l’estatus de llengua oficial per a la llengua catalana tant en el senat espanyol com en el parlament europeu. Però, realment, de quina llengua es tracta? Realment els paga la pena empescar-se en la promoció política i cultural d’una llengua que ells mateixos arruïnen? A qui poden engrescar?

Més fàcil seria, decididament, que es dediquessin a la promoció i reconeixement de la botifarra amb seques, o el pa amb tomata i arengada per a plat oficial, d’arrel catalanesca, de la UE, que no promoure una llengua obligada a la prostració permanent pels mateixos que n’enarboren la bandera de la promoció i el reconeixement oficial.

En definitiva, sense escoles de dicció que, com passa en llengües veïnes, són purgatori d’ànimes (professionals) a reciclar, amb les lleis del mercat en contra, amb el cinisme lingüístic de tants informadors/periodistes, la incoherència de l’estratègia política, la ineludible necessitat de compromís personal per parlar català, amb la meitat de catalans que no tingueren l’oportunitat d’aprendre la seva llengua i l’altra meitat que renuncia a exercir-la…, reduint la seva normalitat a pura subsidiarietat, quants elements més calen per poder albirar amb precisió la negra trajectòria futura de la nostra llengua?

20.04.05

 Habemus Papam

Tres corresponsals de TV3 enviats a Roma en el dia de la fumata bianca. Informen dels detalls evidents o imaginats del glamorós procés d’elecció del nou Papa. Deu minuts seguits d’informació sobre el fet en un telenotícies. Dies i dies exprimint la notícia a tort i a dret, que vol dir: creant notícia, produint notícia. Després en molts programes, amb un cinisme escandalós, es pregunten per les causes de la gegantina expectació del fet/notícia entre la població/audiència, com si el propi mitjà de comunicació no s’adonés de la seva gairebé exclusiva responsabilitat en tota la qüestió.

 3.06.05

El rumb de la Humanitat dins de les coordenades que afirmen que progrés vol dir, de fet, progrés econòmic, és el pecat capital que acabarà pagant tot el planeta. Jordi Pujol, fa poc, posava l’exemple dels països escandinaus, com a model de societat disciplinada, amb un gran sentit de voluntat per assolir una societat competitiva i de benestar. Una societat a imitar (societat desenrotllada, rica).

El que espanta és que societat desenrotllada vulgui dir societat competitiva i de benestar, perquè li és possible a aquesta societat de prescindir de molts dels valors que li són inherents?: guany econòmic com objectiu definitiu, afany de poder (social i/o econòmic), corrupció política, erosió de la biosfera, consumisme com a sinònim de benestar…

Quan s’inicià la Humanitat en l’ús d’aquest codi de valors, des que el primer homínid s’alçà dempeus?

Podria haver-hi hagut progrés i desenvolupament si hom hagués prescindit o evitat aquests valors?

4.06.05

Diria que a partir d’un determinat estadi de l’evolució dels éssers vius deu ser relativament fàcil de constatar l’existència de dues dimensions en la realitat: la material i l’espiritual (o algun altre nom per l’estil). Seria una constatació contrària a la d’alguns ésser submarins que no tenen l’opció de comprovar el fet de vida en la superfície. En canvi, per a altres éssers no hi ha cap ombra de dubte de la presència de vida submarina i d’altra de superficial (o atmosfèrica, podríem dir).

Ara bé, pot ser una al·lucinació, tot plegat, el convenciment del fet de les dues dimensions? Potser sí. Però cal admetre que l’existència d’aquestes no permet establir cap conclusió sobre quin grau de dependència hi ha entre una i altra. Es tracta d’una dependència i d’una connexió irrefutable, de la qual, però, no es pot concloure el lligam o l’autonomia que pugui haver entre elles. Hi ha éssers sense cap connexió amb la dimensió espiritual (em temo que sí, i, segurament, entre nosaltres mateixos.

 5.06.05

Quin ús tan desviat de la paraula “filòsof” gosen fer algunes persones d’aquesta paraula, col·locant-se-la com a descripció de la seva professió. No entenen que “filosofia” té a veure amb “vida” i no amb “professió”. Que filosofia és una forma de viure, però no una manera (per més intel·lectual i acadèmica que sigui) de guanyar-se la vida.

 8.06.05

Ahir, a Barcelona, una colla d’intel·lectuals, varen signar i presentar un manifest en què proclamen la seva desconfiança ideològica amb l’actual govern de la Generalitat, per massa catalanistes (o nacionalistes catalans) i pel seu suport a accions de desprestigi i menyspreu contra tot allò que tingui caràcter espanyol. Francesc De Carreras, Albert Boadella, Felix de Azúa i altres dels manifestants (alguns d’ells eren signants i membres del Foro de Babel) acabaven demanant la fundació d’un altre partit que, havent de ser d’esquerres, s’allunyi d’aquest deix nacionalista propi, segons ells, del govern anterior de la Generalitat.

No s’adonen, entre altres coses que per desactivar el nacionalisme català, primer caldria desactivar el nacionalisme espanyol. I des de la formació del Regne de Castella, quan hi ha hagut algun govern castellanoespanyol que no hagi recorregut al nacionalisme amb propòsits centralistes?

Quanta gent hi ha, i entre ells catalans, tant anticatalana!. Com pot ser, tot aquest personal, tan cec i indiferent a la funesta història del domini cultural i polític castellà sobre Catalunya. El catalanisme, realment ho té tot molt cru. Hom vol que es renunciï al catalanisme de vel·leïtats sobiranistes apel·lant a valors ètics de gran pes específic: cal renunciar-hi en nom de l’internacionalisme, del cosmopolitisme, de la justícia distributiva, de la caritat, de la bona educació, de la llibertat, de l’obrerisme, del capitalisme… Si té tantes coses positives en contra, el catalanisme, quin futur pot arribar a tenir Catalunya?

 29.09.05

Les darreres hores de la discussió entre els partits catalans per posar-se d’acord amb el redactat del nou Estatut de Catalunya.

Tot la qüestió ha mostrat a l’opinió pública la cara més raquítica del catalanisme, aquella que amb un realisme patològic arbora el límit de la Constitució espanyola com el límit del que és racional. Perquè, és clar, la Constitució espanyola ha de ser intocable!. El partit popular i gran part del socialisme espanyol ignoren que la Constitució espanyola és un producte de les ànsies de convivència pacífica dels espanyols i no a la inversa, com molts d’ells afirmen, que la convivència és resultat de la Constitució.

30.09.05

A Sant Feliu de Guíxols, fa un parell d’anys varen celebrar uns actes de desgreuge adreçats a les víctimes o als descendents de les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista, mentrestant concedeixen guardons literaris (encara ho fan) que duen el nom de persones que varen destacar pel seu suport a la dictadura franquista, responsable dels danys d’aquelles víctimes. Després de tant d’anys no s’hauria de deixar estar tot això? diuen. Tenen raó? Aquestes preguntes les formulen justament alguns lluitadors antifranquistes, alguns d’ells participen, fins i tot, de jurats per a la concessió d’aquests guardons. No hi entenc res.

12.11.05

Per què m’agrada viatjar?

La pregunta no pretén ser petulant. Ho seria si volgués fer passar aquest sentiment com a cosa exclusiva o rellevant només en el meu cas, essent com és que viatjar es quelcom que, amb tota probabilitat, deu agradar a tothom, o gairebé a tothom.

Abans d’ahir el matí vaig anar a fer un volt, passejant-me, con faig sovint, al llarg de la barana de mar i fins a la punta del moll (l’anomenada ruta del colesterol). Aquesta tardor han acabat d’amanir el port nàutic de la ciutat, avarant iots i altres embarcacions en la nova disposició en la banda de llevant de la badia. Aquesta remodelació ha estat un objectiu  perseguit per tots els polítics des dels inicis de la transició política fins a avui. Resulta que aquesta ocupació més intensa al llarg de tot l’any és vista i presentada com un element que ha de dinamitzar l’economia de la ciutat en oferir uns serveis i equipament d’amarradors a disposició dels propietaris d’embarcacions i un estímul, a la fi, per a la indústria nàutica en ascensió arreu. L’objectiu, en definitiva, d’aquesta mesura, com gairebé el de totes, és el creixement econòmic, l’augment de rendes, que sol ser considerat sinònim de “progrés”.

En pujar al Fortim, al Salvament, estintolat a la façana occidental de l’edifici i repenjant-se en bastó de canya hi havia en Jaume Soler. M’ha vist acostar-me i, de seguida, amatent, m’ha saludat. Però, immediatament ha girat el cap posant la mirada allà on abans la tenia: a la llunyania de l’horitzó marí de migjorn, passejant-la d’un costat a l’altre de la bocana del port, responent potser a un hàbit escrupolós i estricte adquirit al llarg d’anys i anys a l’hora de sortir i tornar de mar obert.

L’home estava, se li veia a la cara, ensonyat en una mena de diàleg interior amb l’objecte de la seva contemplació: La Punta de Garbí, les onades de mar de fons saltant sobre el granit rom de les Planetes i algun bot venint de mar endins, mentre la maregassa amarava tota la badia d’una grisor mansa, humida.

En Jaume Soler, pescador veterà, enciclopèdic, és un home d’edat avançada que gairebé cada dia hom pot trobar-lo passejant-se per aquest mateix trajecte que ara jo seguia. De tant en tant, quan troba algú conegut, fa pauses amb converses reposades sempre amb el teló de fons de la badia guixolenca, sense deixar d’assaborir-ne cadascun dels racons visuals.

No crec de cap de les maneres que ni en Bill Gates ni la reina d’Anglaterra puguin assaborir i entendre millor la correntia vital que ens circula per les venes que en Jaume Soler en aquell seu èxtasi solitari, ple i serè, arrambat a la paret del Fortim, amb els ull esbatanats i saturats de l’existència natural que contempla i de la qual se’n sent part inseparable.

El contacte amb la Natura, actiu o contemplatiu, per força ha de contribuir a fer més raonable la gent. A l’hora d’endegar projectes, planejar rumbs i proposar-se objectius, aquest tarannà assenyat ha de disposar-ho tot d’una manera tan humana, plausible i equilibrada, lluny de miratges, lluny d’oripells quimèrics i de remenadisses grotesques, que la felicitat, tan acoblada al sentit que donem i trobem en les coses del món que ens envolta, ha de brollar de l’ànima de l’individu amb la facilitat més elemental i espontània que pugui haver-hi.

Quantes vegades no hem sentit un espurneig que ens mostra, de manera sumària però diàfana, cap on és el nord de la nostra singladura vital? I quantes vegades no hem girat l’esquena aclofant el cap i tot el senderi en el cretinisme més delirant, el de confondre la nostra salut personal amb l’avidesa consumista, les propietats, els comptes bancaris, tota mena de pertinences que el sistema promou i la nostra competició particular per la promoció econòmica i personal?

Una simple contemplació atenta del rompent de les aigües a la sorra de la platja, el pessigolleig de l’escuma en el granit romput del coster, la tenacitat de les pinedes centenàries aclamant amb la capçada les primeres besllums, la densitat orgànica de llentiscles i esbarzers, l’esplendor resistent de la màquia, dels suros i dels animalons que hi fan la viu-viu, els cicles indeclinables i regulars de totes les manifestacions naturals…, no hi ha aquí una lliçó excelsa, definitiva, inesgotable, dispensadora de saviesa còsmica i perenne per a tot aprenent?

Crec que acostumar-se o prendre l’habitud d’aquesta contemplació o contacte amb tot això ha d’anar determinant el tarannà d’una persona. Aquesta contemplació també inclou, com un espectacle insuperable de la Natura, la lluita de l’esser humà per la seva subsistència i tenacitat des de la nit dels temps per sobreviure i vèncer l’onatge contrari de les maregasses elementals i biològiques que han pogut i poden anorrear-lo. Una lluita que ha esclatat en un espurneig de tonalitats infinites i que corresponen a la inesgotable proliferació de formes i modalitats adoptades per la humanitat en el seu empeny de perdurar: ètnies, cultures i les respectives respostes mil·lenàries.

Com es pot fer per omplir la nostra vida de tot això, cada cop una mica més i, ensems, buidar-la de tot allò altre, cada cop també un xic més?

Què ens passa a la gent del segle XX-XXI que hem estat capaços d’abraçar el confort, la comoditat a canvi d’allunyar-nos de tot allò que ens fa éssers vius?

Doncs bé, tot i que pot arribar a ser imprescindible fer ús d’aquest nostre món artificial i autàrquic, per poder tastar l’altre, viatjar, i viatjar tant com es pugui, permet consolidar aquella habitud. Viatjar és una meravellosa ocasió per deixar-se amarar de tot allò que és la nostra primigènia i més pregona realitat i sentir el xarbotament de la immersió en la conjunció sàvia de matèria i esperit que omple tot l’Univers. En Jaume Soler rondava per aquests viaranys, segur.

Quin altre pot ser el nord del rumb que cal seguir? No ha de ser, aquesta, la màxima realització de l’espècie humana, la felicitat suprema?

 24.11.05

Avui hi ha dos fets destacables en el llarg procés de prostració de l’ànima catalana.

El primer d’ells és la celebració d’una assemblea internacional a Itàlia (crec) on els càrrecs directius de l’esport mundial han votat en contra de la petició catalana de constituir-se en selecció esportiva: 120 vots en contra i 40 a favor. El representant de la selecció espanyola ha fet un abrandat i eficaç al·legat en contra de la petició catalana, venint a exposar, entre altres fets, que els catalans no tenen aquest dret ni poden reclamar-lo, ja que ells mateixos, quan surten a jugar a l’estranger, porten, ells mateixos, passaports espanyols.

I és clar que sí! És que els catalans devem ser-ho molt de contradictoris: el 1714 vàrem maldar i pugnar per ser inclosos en la gran nació espanyola, oi?, i ara, en canvi, a l’hora de l’esport ens oblidem d’aquell acte de lliure voluntat!

El segon fet és que avui es commemora la mort d’un gran pensador, Manuel Sacristán. Avui fa vint anys que aquest pensador va deixar de ser una veu crítica,  de crítica analítica, d’agudesa intel·lectual, una de les que més clamaven, a Barcelona durant els anys setanta, contra la mentalitat i l’estratègia capitalista assumida per la classe política del món industrialitzat.

A inicis del anys vuitanta, junt amb Francisco Fernández Buey i Antoni Domènec, va iniciar l’edició d’una revista escrita en castellà, “Mientrastanto” que encara avui continua editant-se, de pensament crític marxista en què s’hi combinava l’ideari ecologista i el feminista.

Jo admirava del tot la capacitat reflexiva i crítica d’aquest pensador. Un dia a principis dels anys vuitanta ell i els altres seus dos col·laboradors, van fer la presentació de la revista al Saló de Graus de la facultat de Filosofia de Barcelona, exposant les línies ideològiques de desplegament de la revista. Algú del públic va preguntar, amb veu alta, a Sacristán, com és que el català no tenia lloc en el programa de la nova revista. Aquell filòsof va contestar literalment: “Nacionalidades sí, nacionalismos no”.

Ni l’Antoni Domènec va afegir-hi res, ni ningú va fer cap altra referència a la qüestió plantejada. Únicament es va produir un silenci general, però breu, mentre Sacristán, recolzant la galta sobre la mà dreta emetia un somriure condescendent.

No sé si només em va passar pel cap a mi, però sense atrevir-me a dir res, vaig estar tota la resta de la vetllada ocupat amb el pensament i el dubte de per què escriure en català era fer nacionalisme i en canvi escriure en castellà no.

 3.02.06

Ara fa uns quants dies que han tornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya els papers espoliats per les tropes franquistes a la Generalitat republicana. La Catalina Mieres, consellera actual de cultura, va fer unes manifestacions penoses en preguntar-li sobre les obres exposades a Lleida, de propietat atribuïda al bisbat de Barbastre. Resulta que la senyora, tocant de peus a terra (és a dir sense qüestionar-se els espolis històrics –com el de les paper de Salamanca-) afirma que el fet de tornar peces museístiques a llocs des d’on siguin reclamades és quelcom molt complex, perquè si ho extrapoléssim a nivell europeu o mundial, quina dinàmica de moviments de patrimoni artístico-mundial no es generaria!…, en definitiva, una situació materialment impossible de realitzar.

És, justament a l’inrevés: materialment seria molt factible. El que és gairebé impossible és que els països que han exercit històricament l’espoli accedeixin per les bones a renunciar al valuós patrimoni de què s’han apropiat en algun moment de la seva història.

  14.09.06

Avui ha mort  l’escriptora Oriana Fallacci. El cronista del succés destacava la valentia de l’escriptora en ser una persona que ha dit sempre el que pensa. El cronista no s’adona que està enaltint una cosa de domini ordinari i habitual en la majoria d’individus de l’espècie humana, una cosa, fins a cert punt, banal. Perquè, de fet, la valentia i la vàlua no està en dir allò que es pensa, sinó més aviat en pensar allò que es diu, cosa que ja no està garantida en tota l’espècie humana.

 15.09.06

Que difícil resulta traduir a bells mots el pensament. Carner: “…I hom veu en cada cosa una guspira encesa”, quin dibuix tan centrat del brevíssim moment de la infància.

El novel·lista explica l’experiència de la vida creant una ficció, el poeta ho fa rescatant o anunciant vivències, l’assagista ho fa de manera crua, sense adornaments.

 16.09.06

Hi ha coses en la vida que, per manca de capacitat positivista, algunes persones no s’atreveixen a enfrontar. Altres s’hi llencen produint edificis metafísics colossals. Altres, simplement, les neguen. Altres només les accepten com a productes neuronals.

La música (i tota la producció artística) és una d’aquestes coses, la moral una altra.

Ningú no s’atreveix a plantejar-les com a registres de la realitat que ai làs! només alguns espècimens humans tenen capacitat (possiblement en evolució – i potser també en dispersió-) de detectar. Possiblement hi hagi espècies animals que no saben o no poden entendre un soroll com a música (també és veritat, però, que hi ha humans que confonen aquests dos conceptes). Nosaltres, sí, en canvi, que podem registrar aquest nivell que té la realitat encara que siguem nosaltres els que obrim les portes d’aquest nivell real, amb les nostres accions. En la moralitat passa el mateix.. Nietzsche tenia pensaments del tot blindats a un plantejament així.

16.09.06

Un acte suprem de moralitat: tractar de manera  digna i  decent  aquell que és indigne i indecent.

A veure quin altre animal podria plantejar una cosa així?

 24.03.07

Vergonya

Ja se sap que això dels sentiments, els més vehements o els més discrets, són cosa molt personal i que la producció simultània de sentiments diametralment contraposats és una seqüència habitual en tota mena de pobles, societats i individus.

Dit això, que vol ser una carta de presentació sincera, realista i humil, es pot endevinar que hi ha gent que amb/en el programa que oferí TV3 abans i durant el concert de comiat de Lluís Llach ha d’haver experimentat l’enrojolament més secret de tots: la vergonya que poden desvetllar l’exhibició involuntària de la nuesa de coses sentides com a pròpies, íntimes. I tot per obra i gràcia de la nostra televisió pública, que de manera regular sol oferir plats no massa digeribles per a estómacs i cors sensibles que celebrarien el fet d’una televisió que sabés nuar qualitat i rendibilitat.

Primera indigestió:

Prèviament al concert, un professional de la televisió pública catalana realitzà una curta entrevista al cantant. I ho feia amb una competència lingüística (seria magnífic de poder qualificar-la de diabòlica, delirant i catastròfica, però…) de veritable pena. Una competència lingüística que no és altra cosa que conseqüència de la mistificació que entre tots plegats hem estat capaços de crear al voltant de la situació real de la nostra llengua (que cada cop, tècnicament, és, de fet, menys nostra. I no pas perquè hagi d’acabar essent propietat d’altres – tant de bo es tractés d’això- , sinó perquè, tard o aviat, ha d’acabar per no ser de ningú).

L’entrevista al cantant, en el seu “camerino”, aprofitant el fet de la seva “despedida”, esdevé un model que té vetat el dret a ser en tota societat normal. Perquè reflecteix l’esquizofrènia lingüística de fer veure que les coses marxen a favor de la normalització de la nostra parla. Una parla paquetejada i progressivament esmicolada per dins i per fora i amb un ús real corcat i coronat de manera irrebatible pel model d’ús que en fan alguns professionals de la televisió pública, instal·lats, i aplaudits, en la tessitura de dissoldre la parla (mentre l’administració hi gira la cara) en el lèxic, la gramàtica, la sintaxi, els gèneres i expressions de la totpoderosa llengua castellana.

Vergonya pròpia per a un país que es vanta de resistència heroica, entossudida, de romandre fidel a coses com la seva llengua mil·lenària, farcint-la de maquillatges legals i jurídics, de fires a l’estranger, de mostres de producció folklòrica i literària fora dels propis límits geogràfics, de projectes i de disposicions legals en què en el millor dels casos ningú no s’hi sent al·ludit ni implicat a l’hora d’una contribució personal mínima, mínima però imprescindible, a la seva continuïtat i vitalitat real.

Segona indigestió:

L’entrevista es reblava amb la immediata emissió d’un conjunt de “curts”  o “clips” que el programa “Polònia” ha emès al llarg de les seves emissions i en què ha parodiat el cantant de Verges. Una mena de lamentable pastís de comiat per a la sortida d’escena definitiva del cantant. Tota una genial demostració de capacitat programadora a l’hora de posar de costat fets real i visió televisiva d’aquests fets.

I no és que hi hagi cap objecció que d’en Llach hom pugui fer tantes paròdies com  vulgui. D’en Llach o de qualsevol altra persona que es posi a l’abast, és clar. Ja se sap que en les societats madures la capacitat d’autocrítica amb ironia i elegància (?) i la llibertat en aquesta mena d’activitats sol considerar-se senyal inequívoc de maduresa adulta, liberal i civilitzada. Cosa que, ben segur, deu seu veritat innegable. Ara bé, també és veritat peremptòria que el realitzador del programa o el responsable de l’emissió d’aquell dissabte no té ni idea de la fina i reduïdíssima distància que separa la paròdia de l’escarni, ni té idea de quina diferència hi ha entre les manifestacions culturals d’una societat consolidada i en expansió o un poble que malda per subsistir més enllà de la realitat circumscrita exclusivament per paràmetres de rendibilitat econòmica. Déu me’n guardi d’haver d’explicar-los tot això. Tant la meva capacitat de fer-los entendre de què va la cosa, com la seva, d’entendre coses que tenen a veure amb la raonabilitat, la consideració i el reconeixement serien dos esculls impossibles de superar.

Tampoc no saberen sospesar prou l’oportunitat d’acoblar una paròdia feta escarni amb l’ acte de comiat d’una persona, d’un cantant, que per circumstàncies històriques dramàtiques (per altres raons, també, és clar) ha canalitzat i vocalitzat al llarg de la seva vida esperances, il·lusions, desesperances i desil·lusions, alegries i pors de tot un poble. Perquè, de fet, l’emissió d’aquells “curts” sonaria a blasme i escarni encara que el fet hagués comptat amb l’acceptació (resignada, com si no, podria ser) de l’escarnit.

I què és el que fa vergonya en això? Doncs, com abans: constatar la impotència d’un poble convertida, sublimada, en autoflagel·lació:

Insistim-hi: la vergonya ve de constatar el fet públic de la transfiguració de la impotència en maduresa i realisme, de transmutació del fracàs històric en autocàstig, d’ocultar la migrada realitat pròpia darrere del fum professionalment rendible de l’exhibicionisme, d’una gran capacitat d’autoblasme, feta excel·lència.

Les altres societats no ho sé pas, però la societat catalana per què hauria de fer l’esforç de redreçar la trajectòria de la seva parla? Hi ha, realment, alguna contrapartida d’autèntica vàlua, per a la societat catalana, més enllà d’una contrapartida xifrada en termes econòmics o de benestar material?  Hi ha encara alguna raó moral prou poderosa per exigir o reclamar drets no reconeguts, més enllà de la reivindicació d’un aeroport de gestió catalana?

Tercera indigestió

La vergonya ateny el zenit, quan, mentre hom constata que la televisió pública, amb la coartada irrenunciable de la rendibilitat econòmica i professional, es complau a confondre de manera pública i irresponsable la sàtira, la paròdia i la crítica socialment necessàries amb la befa, l’escarni, el dicteri… la burla per la burla (amb la suposada justificació d’una audiència complaguda), hom contempla, atònit, l’esbroncada que en el mateix inici del concert de comiat del cantant, es produeix contra aquell que personalitza, ara, la presidència de la primera institució del país, i se suposa que l’esbroncada no ve pas perquè es tracti d’una persona distingida per cap fervor anticatalanista, cosa que significaria que tants i tants catalans són també anticatalans, donat que aquesta persona és president amb el vistiplau de molts d’ells. Aleshores, per què ho fan? I ben segur que poden i han de fer-ho de manera radical quan n’hi hagi l’oportunitat i la necessitat, al carrer, als fòrums polítics, a la premsa, a…, n’era, però allà, l’ocasió i l’oportunitat? N’era la circumstància adient, quan el que tenia lloc, allà, era un acte de declaració política veritable i insondable a distància sideral de l’esquifida circumscripció mental de càrrecs i partits polítics? Era possible de blasmar, en aquella oportunitat, un polític concret sense esquitxar de manera irresponsable la institució que aquest mateix polític personifica?

Vergonya, en definitiva, per apreciar l’obstinació patològica, recurrent, que desgavella i desorienta, en voler fer passar per convenients i indicades coses d’una suposada normalitat en un context d’anormalitat crònica.

Llach no es mereixia un entorn delirant com aquest. Tant de bo ho tornés a provar tot de cap i de nou.

En acabar el programa, es tornà irrenunciable una infusió digestiva (cava? Seria impossible).

 24.02.08

La gràcia no és fer el que saps, sinó saber el que fas. O també: no fer el que penses, sinó pensar el que fas. O també, finalment, allò ja hem expressat més amunt: no dir el que penses, sinó pensar el que dius.

  17.08.11

Una bella utopia: que tots els pobles de la Terra tinguin una part del pastís de la riquesa que la humanitat produeix. Potser no la mateixa part, però com a mínim, una part: sanitat, educació, alimentació, habitatge, cultura i consum.

No n’hi ha prou amb això, però no hi ha cap altre camí cap a la pau mundial.

 18.08.11

Hom atribueix la crisi econòmica que estem patint, el 2011, a l’endeutament desmesurat d’empreses i particulars. La solució sembla raonable: moderar l’endeutament, actuar d’acord amb les disponibilitats econòmiques, no estirar més el braç que la mànega… Però hom no s’adona que l’endeutament desmesurat no és altra cosa que una exigència del mateix capitalisme financer. Posar mesura i control a aquest endeutament implica posar limitacions al consum. Cosa que voldria dir ralentir o aturar el creixement econòmic. El sistema econòmic no s’ho pot permetre. A menys que la transformació del sistema i de la mentalitat que l’engreixa es plantegi com una alternativa real.

20.08.11

La visita del Papa a Madrid, aquests dies, ha estat contestada per una quantitat respectable de jovent madrileny i espanyol.

El cristianisme catolicoromà, més que cap altra secta religiosa, gira de manera obsessiva al voltant del símbols: confon els símbols amb la vida de la qual aquest símbols són expressió, que no manifestació real. El cristianisme, com les altres religions són una manifestació d’espiritualitat, encara que, una espiritualitat rudimentària: on manin els valors morals del respecte, de la justícia, l’estimació, el deure, l’educació i el coneixement…, les creences religioses hi són sobreres (cosa que no vol dir que calgui reprimir-les o prohibir-les).

El progrés del coneixement és l’alternativa a les creences religioses. La religió també emergí impulsada per la necessitat de trobar explicacions (igual que el coneixement), però pel camí se li barrejaren fatalment la ignorància, la superstició, l’afany de poder i riquesa, la intolerància, guerres i genocidis en nom dels dogmes…, cosa que la religió comparteix també amb costums i tradicions de tants pobles de la Terra.

Jueus, cristians, musulmans… quantes vegades no han recorregut al llarg de la història a la violència per imposar llurs creences, amb sectes i més sectes dins el seu dogma: saduceus, fariseus, essenis, ortodoxos, catòlics, protestants, sunites, xiites… Això sol ja fa pensar que tots ells deuen tenir alguna cosa mal plantejada.

La Il·lustració va ser un pas per posar la religió al seu lloc, però el camí encara és llarg.

20.08.11

Des del compromís de Casp fins a avui dia, si alguna cosa ha posat de manifest el poble català és la seva manca de consciència nacional i de consciència lingüística, mancances que ha compensat per una vocació de tocar sempre de peus a terra (benestar material): si aquelles dues consciències interfereixen en aquesta vocació, cal deixar que s’esbravin.

 20.08.11

La política de l’Atenes del segle V i IV aC. És un veritable tràiler de la història de la política del món europeu i occidental: totes les misèries i grandeses humanes i socials s’hi feren presents.

22.08.11

 L’ésser humà és l’única criatura natural que ha evolucionat cap a l’afebliment de la seva capacitat d’adaptació biològica al medi. El resultat ha estat l’aparició de la intel·ligència humana. Aquesta intel·ligència ha obert dues dinàmiques amb un final futur impossible de preveure: el coneixement de l’univers (el coneixement de tot) i la creació d’un espai reservat a la condició humana.

Tot això fou iniciat en el moment de la creació de la primera eina: el món que la tècnica i la tecnologia fan possible. Un món no natural, creat per una criatura natural: una bombolla, l’interior de la qual esdevé l’hàbitat humà.

 24.08.11

Un axioma socràtic: ser ignorant no és no saber coses, sinó creure que hom sap coses.

31.08.11

La política del “peix al cove” és una dinàmica realista que empren tots els partits polítics que tenen expectatives d’ocupar cotes més altes o més baixes de poder. De fet, en el fons, la política del “peix al cove” acaba traduint-se en el principi  política sempre vigent de: que paguin els més pobres i hi guanyin els més rics.

 Un representant rellevant a Catalunya d’aquest realisme voraç és Convergència i Unió, tot i que el PSC no queda pas curt: suprimir o retallar el màxim l’impost de successions i suprimir o retallar el màxim la renda mínima d’inserció (p.i.r.m.i.) a les persones a la ratlla de la indigència, que el pobres són uns estafadors, els rics, en canvi necessiten tota mena d’ajut.

I és que el dogma evangèlic és irrenunciable tant per a les dretes com per a les esquerres: doneu al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu. Però té dret el Cèsar de tenir allò que té? Els democratacristians  no han brillat mai, precisament, pel seu sentit de justícia social, els socialistes… ja es va veient.

01.09.11

 A Portugal s’hi han atrevit: rebaixen les rendes a funcionaris, però, a canvi, augmenten els impostos a les rendes més altes i graven amb un impost del 2% les empreses que tenen un nivell de facturació alt (a partir d’un  determinat volum). Aquest és un dels paper que tot Estat hauria d’assumir per tal de fer possible l’estat del benestar. Ara quines conseqüències tindran aquestes mesures sobre l’economia i el món empresarial portuguesos?

 01.09.11

 Una diferència entre la gent de dretes i la gent d’esquerres, per dir-ho en termes cinematògrafics: els bons i els dolents no són els mateixos per als uns i per als altres.

05.09.11

La llengua vehicular del món de l’ensenyament ja no pot ser només la llengua pròpia de Catalunya. El tribunal superior de Catalunya sentencia i insta, oficialment, a compartir aquest estatus de la llengua catalana amb la llengua espanyola. Des d’Espanya hom sempre ha procurat que a Catalunya hi hagués justícia, igualtat i respecte per l’altre. Es veu que Espanya pot ensenyar molt d’això a Catalunya. Però mirat des d’aquí, amb estat de dret o estat de fet, amb Estatut o sense, amb Constitució o sense, amb abundància o amb crisi, la llengua catalana, la realitat catalana no pot mai anar al davant. Ni a casa seva.

 06.09.11

 Aquest any, el desembre, s’acomplirà el centenari de la mort de Joan Maragall. Bona part del que Maragall va dir de la relació Catalunya-Espanya pot mantenir-se de manera vigent avui mateix. Però Maragall parlava per a una base demogràfica catalana de Catalunya. Avui la base demogràfica catalana no representa el mateix percentatge sobre la població de Catalunya que representava a inicis de segle XX. Perquè viure a Catalunya i ser català és el mateix?

08.09.11

Avui el Parlament de Catalunya ha concedit la Medalla d’Honor del Parlament a Josep Guardiola, tècnic del Barça. “per raó de la seva trajectòria com esportista d’elit, pels èxits aconseguits en la seva etapa d’entrenador, per la projecció d’una Catalunya culta, cívica, oberta…etc., etc.,”

Hi ha, doncs, tota una sèrie de motius fonaments per guardonar en Pep. Se’ls mereix. Però cal tenir en compte (que tot i que la ciutadania té veritable passió per les caricatures) que portar un equip de futbol a l’èxit no arriba ni a caricatura de portar un país a l’èxit.

Llàstima que darrera d’aquesta concessió de guardó hi hagi només el virtuosisme d’aconseguir que onze jugadors xutin amb èxit la pilota.

11.09.11

Quan estàs bé amb tu mateix, estàs bé amb tothom. Potser sí. Però a la inversa no és també veritat?

18.09.11

Al Museu d’Art Modern de Ceret, al dia d’avui, fan visites guiades en espanyol i en francès, però no en català. Una drama ineluctable per a una llengua amb base demogràfica migrada, al mig de dues llengües d’abast gegantí.

Anuncis