Rafael Patxot i Jubert. (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964)

                                                (Àncora, agost 1999)

Encara que no vingui al cas de celebrar cap efemèride en relació amb el personatge que vull presentar, és justament ara, a punt d’esgotar el darrer any del segle vint el moment propici de parlar-ne, a títol de recordança i com a testimoni del merescut reconeixement que tenim encara pendent envers ell.

El 1964 va morir Rafael Patxot (el mateix any en que també ho feia un altre guixolenc tan polèmic com conegut: Agustí Calvet “Gaziel”, a qui faig referència per dir que entre ambdós guixolencs hi ha una curiosa similitud de circumstàncies socials, a les quals es veieren abocats per diferents raons). Rafael Patxot va morir a Ginebra, on s’havia exiliat a l’inici de la guerra civil espanyola. Ell es referia a aquesta situació com a un exili voluntari, cosa fins a cert punt sarcàstica, tenint en compte que va haver de fugir sota la protecció i guia de Ventura Gassol, escortat per un vaixell de l’armada francesa, ancorat al port de Barcelona.

Ara bé, també és veritat que l’impediment per tornar al seu país depengué sempre de les profundes conviccions morals i polítiques que li duien, fins i tot, a rebutjar les ofertes de les autoritats franquistes que li proposaven el retorn i el reconeixement, sota l’estigma del jou i les fletxes, tant necessitades com estaven de persones de solvència reconeguda i de fort prestigi científic.

Patxot fou intransigent en això: sempre abominà del franquisme. I ho feu per dues raons, la primera perquè l’acte de rebel·lia contra la República era la manifestació del que ell considerava el mal endèmic de la societat hispànica: l’ambició forassenyada i la fatal proximitat al poder de la classe militar, i, en segon lloc, perquè personificava la incapacitat també endèmica de la societat espanyola per reconèixer i tractar de tu a tu, amb sinceritat, altres societats amb característiques diferents a la d’ella.

També hi hagué altres raons que dugueren a Rafael Patxot a persistir en el seu definitiu exili suís, raons que ara no comentaré, però sí, almenys que convé dir-les: el paper, per a ell vergonyós i immoral, de la jerarquia eclesial espanyola de donar recolzament al franquisme victoriós, i el tracte que Patxot rebé dels seus compatriotes en relació a la seva condició d’home potentat tant per part dels elements ultraesquerrans durant l’inici de la guerra, com per part de conciutadans seus en accedir al poder de la vila natal, acabat el conflicte. Tant per uns com per altres es trobà sotmès a persecució i espoli de les seves tres residències. Finalment també es va veure immers en plets judicials amb entitats catalanes per les quals i amb les quals ell havia confiat i treballat estretament.

Cal dir que Rafael Patxot fou practicant i creient catòlic durant tota la seva vida. Això no li impedí d’aixecar la veu contra l’actitud de l’església espanyola i de solidaritzar-se amb paraules i fets al costat d’autoritats eclesials que no volgueren tenir tractes amb el franquisme i que hagueren de recórrer, com ell, a l’exili. Tal és el cas del bisbe de Vitòria Mateo Múgica i el cardenal F.Vidal i Barraquer. Com a anècdota significativa cal esmentar el fet que ell fou qui acollí i transportà al seu càrrec la imatge de la Mare de Déu de Núria cap a l’abadia de Hautes Combes, quan la onada anticlerical desfermada a l’inici de la rebel·lió militar destruïa tots els signes de religiositat del país.

Per la posició social, així com pel capital i béns que administrava i posseïa va ser mirat i tractat (maltractat) com a burgès explotador de masses de treballadors: els incidents en la vaga general de començaments de segle vint a Sant Feliu de Guíxols i les circumstancies que envoltaren a ell i a la seva família a la masia Mariona del Montseny en són algun exemples. Coses com aquestes es produïen en eixorc i ingrat oblit de les beques de les diverses fundacions que ell instituí a favor dels ciutadans guixolencs més desvalguts, del fills de les famílies pobres que mostressin condicions per als estudis, de dones necessitades que eren ateses en assegurança maternal i pensions per a la vellesa. Intervencions com aquestes i donacions al municipi eren silenciades, tant que avui dia gairebé ningú no les sap, només algun beneficiari d’aquelles beques recorda encara amb agraïment i silenci el gest de Rafael Patxot.

Les diligències i responsabilitats que el règim franquista li exigia, com a desafecto declarat i titllat de separatista, partien de la constatació del seu catalanisme acèrrim que buscava la projecció científica i cultural de Catalunya cap a latituds que podien resultar fecundes, prescindint de qualsevol mediació espanyola. Tal és la motivació de fets com la publicació de l’Atles internacional dels núvols i dels estats del cel, treball del Comitè Meteorològic Internacional, la publicació del qual fou costejada per la Institució Patxot en edicions en francès, anglès, alemany i català.

Tot i  que Patxot sempre es manifestà com un home de ciència, les seves institucions becaren molts treballs d’investigació científica i social, tant d’autors catalans com estrangers. Per citar-ne alguns: Atles pluviomètric de Catalunya de Joaquim Febrer (1930),  Der Wandel der Ideen. Staat und Volk als Äusserung des Weltgewissens de Rudolf Laun (1933), The Doctrine of personal right de S. Hutchisson Harris.

En el camp humanístic i artístic, també en el científic, a través de la Institució Patxot (traslladada a Ginebra, i de la qual en constituïen el consell: Eduard Fontseré (director del Servei Meteorològic de Catalunya), Jordi Rubió i  Balaguer (director de la Biblioteca de Catalunya), Agustí Duran i Sanpere (director de l’Arxiu Històric i Municipal de Barcelona), Francesc Pujol (un dels fundadors i mestre de l’Orfeó Català) i en Josep M. Batista i Roca (president de la secció de folklore del Centre Excursionista de Catalunya) edita i publica sota la modalitat de concursos obres fonamentals del món cultural català. Tot el material publicat figura relacionat a “Guaitant enrera” que és un volum en el qual Rafael Patxot, ja octogenari, relaciona la tasca realitzada per les seves fundacions o institució. En aquest volum hi ha inclosa articles de premsa així com el contacte epistolar que l’autor mantingué amb personalitats rellevants de Catalunya i el món.

“Guaitant enrera” ofereix també un gran interès per  conèixer les vicissituds de l’exili del nostre autor, és molt interessant de llegir els apartats “Trencant la vellesa”, “Cosas de España” i altres amb consideracions agudes sobre la situació política espanyola amb la implantació del franquisme.

La Institució Patxot va contribuir al manteniment de la cultura catalana en els moments més difícil de les dictadura de Primo de Rivera i de Franco (ja des de l’exili), fent-se càrrec de les despeses de publicació de les obres de diverses seccions de l’Institut d’Estudis Catalans: dos volums del Butlletí de Dialectologia Catalana (1925 i 1930), dos volums del Diccionari Aguiló (1929-1931).El volum II de Els diplomes carolingis a Catalunya de Ramon d’Abadal (1926-1950). El volum III de La Geografia i els orígens del primer Art Romànic de J. Puig i  Cadafalch (1930). El volum IV de Flora de Catalunya de Joan Cadevall (1932), La Tramuntana i el Mestral del Golf de Sant Jordi, d’ Eduard Fontseré (1950). Durant l’exili suís Rafael Patxot continuà també subvencionant estudis, investigacions i publicacions en tots els camps de la cultura catalana Ramon Sugranyés, Maurici Serrahima, Ferran Ruíz Hebrad, són uns quants noms del beneficiaris del seu mecenatge, noms estretament lligats a la cultura catalana. Igualment el seu mecenatge va contribuir a la investigació filològica de Joan Coromines sobre els topònims en llengua catalana que havia de constituir la ingent Onomasticon Cataloniae.

També s’ha de recordar la vocació i dedicació científica de Rafael Patxot i dels seus treballs en astronomia i meteorologia realitzats a l’observatori de Sant Feliu de Guíxols. La Institució Patxot publicà els treballs de recerca que ell realitzà en el camp de la meteorologia: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols  (1908),  Pluviometria Catalana (1912), Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers (1923). Patxot fou membre de diferents societats astronòmiques i meteorològiques de França i Anglaterra i membre del Comitè Internacional Meteorològic i fou un dels iniciadors dels treballs micromètrics d’estels múltiples.

Per no continuar fent inventari de l’activitat científica i al davant de les institucions, cal dir que el material pluviomètric i astronòmic amb el qual Rafael el Patxot es dedicà a la investigació, fou repartit entre l’Abadia de Montserrat i la Universitat de Barcelona. Molta part dels resultats de la investigació, estris, plaques, gràfics, foren simplement, saquejats i incorporats a alguna institució espanyola que el propi Patxot denuncià.

Una de les situacions, mostra deplorable de la ingratitud envers Patxot i la seva labor en prou de la cultura catalana, n’és el desafortunat episodi de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Als anys vint, el mestre Lluís Millet va oferir la presidència de l’Orfeó Català a Rafael Patxot, oferta que ell va declinar per no considerar-se prou apte per al càrrec. L’oferta de Lluís Millet, però, va ser contestada per una altra oferta, ara del propi Rafael Patxot, de realitzar a càrrec d’una de les seves fundacions la recollida, transcripció, notació  i publicació de tot el material de música popular que hom recollís d’arreu de Catalunya. L’obra era posada sota la direcció tècnica de l’Orfeó Català, amb els mestres Lluís Millet i Francesc Pujol al davant. Durant la guerra civil, tot el material recollit i treballat va ser escampat i amagat per tal de preservar-lo. Una part d’aquest material fou amagat a la seu de l’Orfeó Català pel mestre Francesc Pujol. A la mort d’aquest, al 1945, Rafael Patxot va voler reunir altre cop el material dispers, del qual ell n’era titular legal, però es va trobar amb l’oposició de la nova Junta de l’Orfeó que li va negar tal pretensió, per la qual cosa Patxot es va veure immers en un seguit de processos legals per recuperar el seu material. Fet aquest que va deplorar a bastament i contribuí entre altres fets al seu desencís de la Catalunya que emergia de la guerra civil.

 Moltes altres accions de mecenatge i investigació foren realitzades per Rafael Patxot, que ara, aquí, no hi ha prou espai per relacionar i comentar. Va morir amb una ingent feina realitzada en el seu haver a favor del desenvolupament cultural de Catalunya, un haver però que les circumstàncies històriques han contribuït a mantenir en l’oblit i desconeixement. Conscient de l’abast de la seva labor, va acabar la seva vida també adolorit per la resposta, quan hi fou, desaprensiva i ingrata dels seus compatriotes, conciutadans i forans. Potser per tot això, a la llinda de la casa del Montseny i féu gravar, ja des de l’exili suís, aquestes paraules que encara avui hi romanen; “hostes vingueren i de casa ens tragueren”. Encara que sigui pòstumament, i per tal de rescabalar-ne la memòria, la cosa en què cal insistir més és en la necessitat d’un reconeixement institucional de Catalunya i de la seva vila natal, com a petita mostra del deute que el país té amb aquest il·lustre guixolenc.[1]


[1] Aquestes ratlles han estat escrites sobre la base de “Guaitant enrera”, del propi Rafael Patxot, que amablement m’ha estat tramès pel seu nét Rafel Carreras, de l’excel·lent estudi biogràfic realitzat per Joaquim Maluquer “Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic” Ed. Pòrtic. Barna 1994 i de l’article de Lluís Esteva “Guixolencs il·lustres. Rafael Patxot i  Jubert” Quaderns d’Infomació Municipal  SFG 1979.

Anuncis