El passeig de Sant Feliu de Guíxols.

                                 (publicat a “Sant Feliu de Guíxols, 140 anys de fotografia (1864-                                      2004), imatges i glosses”, setembre 2004)

Pobles i ciutats solen tenir un espai urbà que els fa de divisa, de senyera, per marcar distinció de veïns propers o llunyans. Sant Feliu de Guíxols en podria tenir més d’un, perquè, de fet, la promoció turística de la ciutat ha utilitzat, i encara ho fa, belles i diverses estampes de racons urbans amb càrrega paisatgística o històrico-arquitectònica: la bocana del port, amb la punta de l’escullera; la barana de mar amb el rerefons de l’horitzó mediterrani i la silueta granítica de la Punta de Garbí; la Porta Ferrada amb els seus tres arcs irregulars, vells i saturats d’intriga cronològica.

El passeig, però, no és pas l’espai més utilitzat a l’hora de divulgar imatges de la ciutat, malgrat tot, és, ben segur, el marc urbà que més perdura en la memòria dels visitants, sobretot els ocasionals, a l’hora d’evocar el seu pas per Sant Feliu de Guíxols. Els disbarats arquitectònics dels anys seixanta i setanta n’han degradat molt l’estètica, però tot i amb això els casals i edificis que encara hi romanen encerclant la part septentrional de l’espai arbrat i ajardinat formen un frontal urbà d’una categoria digna, valorat per tot aquell que s’hi passeja, un semi-amfiteatre obert a la cruesa de la llum que rebot en el mirall de la badia: des de les primeres ullades de sol llevant fins al capvespre, el passeig ofereix estampes d’un interès estètic molt potent, que hom pot assaborir des de mil i un racons i perspectives.

La història del passeig és, en gran part la història de la ciutat tota, ell n’ha esdevingut el senyal més extern de la singladura econòmica, social i cultural que la ciutat emprèn des del moment en què s’adona, allà als anys 30 de segle XIX, que val la pena de girar la cara cap a migjorn, cap a la platja i la badia, fins aleshores obrador secular de bona part de la població i també via d’entrada, al llarg de la Història, de variats ensurts. A partir d’aquesta constatació i entre la cruesa de l’arenal, obrador d’indústries i pesqueries mil·lenàries i la humilitat de les façanes salobrejades de les cases de pescadors, hom va anar bastint a poc a poc, al compàs de la puixant expansió de la indústria surera, un espai cada cop més farcit d’elegància i distinció burgeses, fins esdevenir el mirall on es regalava, cofoia, aquella classe social que cobejava demostrar el seu estatut de distinció i de classe avantatjada. Obrers i menestrals no hi renunciaren, però, i la seva presència rivalitzava amb la dels patrons, com hi rivalitzaren els respectius casinos.

Però des de la seva aparició com a lloc d’esplai d’estètica cada cop més aburgesada, fins a avui, el passeig ha viscut moments de fortuna i moments de dissort. Algunes actuacions i usos actuals implantats en aquest espai no són pas, precisament, els millors possibles ni els més convenients, encara que puguin resultar rendibles en un altre ordre d’objectius allunyats dels històrics i estètico-urbanístics. Si hom té l’oportunitat de contemplar imatges del passeig d’abans i després dels anys seixanta s’adona de seguida que la trajectòria actual va orientada cap a una pèrdua dels valors estètics i urbanístics que fins a meitat del segle XX havien guiat la seva fesomia. Ara s’imposa un ús en què domina el criteri de rendiment econòmic. El resultat, ja ben palès ara per ara, és una banalització de l’espai i una pèrdua de la categoria estètica que fins ara constituïa la seva singularitat.

És innegable que, al compàs dels hàbits canviants en el lleure i l’esplai de la nostra societat, el passeig també ha de sentir-ne els efectes. De ser un lloc molt concorregut per  tota la població guixolenca, en qualsevol època de l’any, especialment en dies de festa, a partir del darrer terç del segle XX, la tendència és d’anar esdevenint un espai cada cop menys usat com a espai lúdic en detriment d’altres llocs –especialment extramunicipals- propulsat per nous hàbits. Comptades excepcions contradiuen aquesta afirmació, com per exemple, les nits de Festa Major, que és quan el passeig recupera, per pocs dies i poques hores, la raó que el va fer ser allò que ha estat, la raó comuna i pròpia de tot passeig.