Boscos nets?

                           (“El Punt” setembre 2003)

Cada estiu la xacra dels incendis exhaureix una mica més el patrimoni forestal dels boscos. Aquest estiu, potser per la repetida proximitat, ha estat especialment agressiu amb els boscos de les nostres comarques. Hi ha moltes causes i factors que conflueixen en aquest problema, però darrere de tots ells, de prop o de lluny, hi ha la mà humana.

El problema és alhora urgent i de solució complexa, perquè les solucions són costoses econòmicament, arriscades des d’un punt de vista polític, o materialment semblen poc viables.

 La bona fe del ciutadà, que s’ho mira amb impotència, busca, a la seva manera, quina cosa podria aturar aquesta devastació insensible de les espècies vegetals. I sovint, cada cop més, hom sent aquell conegut lament carregat de bones intencions (sovint expressat amb desconeixement de quin paper té el bosc en l’equilibri ambiental) que reforça de manera perillosa la visió antropocèntrica de la Natura com una realitat que ha d’estar al servei de l’home.

Em refereixo a aquella opinió que tot lamentant-se de la descura a què han quedat sotmesos en la darrera cinquantena d’anys els boscos de les nostres comarques (perquè des d’un punt de vista econòmic avui ja no resulten tan rendibles com abans), en fa d’això la causa responsable dels incendis, o, plantejat d’una altra manera: si els boscos fossin nets, no hi hauria incendis (o molts menys incendis).

Però què vol dir “boscos nets”?

Quan l’opinió assenyada, però també ingènua, de la gent usa l’expressió “boscos nets”, vol dir, sobretot, “sense sotabosc”, amb l’obvietat inapel·lable de saber que sense combustible no hi ha foc. Proposar “boscos nets” és no saber que un bosc és un sistema molt complex i que tant per a les espècies de vegetació superior com per al propi sòl (i també per a la fauna) el sotabosc acompleix una funció indispensable i insubstituïble.

Eliminar el sotabosc pot resultar agradable, còmode o convenient per a la mirada i l’economia humanes, però, de fet, un bosc sense sotabosc és un bosc esguerrat, incomplet i biològicament malalt. A més, sense sotabosc, desapareix un estrat vegetal que és hàbitat de molts animals. Per això, crec, caldria alertar la població sobre el fet que els interessos humans no solen coincidir (si algun cop ho fan) amb allò que pugui ser d’interès per a la Natura. L’exemple més dramàtic d’això és la pressió ambiental a què l’home ha sotmès el medi natural des de la Revolució Industrial i que avui dia afecta totes les espècies vives del planeta en un procés exhauridor cada com més irreversible.

 El propi adjectiu “net” denuncia una manera antropocèntrica de mirar la Natura. És aquella manera de pensar que considera que la Natura té necessitat de la mà humana per poder organitzar-se i mantenir-se. Perquè netejar els boscos vol dir, de fet, impedir el desenvolupament natural de certes espècies vegetals, i això pot resultar “agradable a la vista”, o “interessant des d’un punt de vista econòmic” però mai no voldrà dir “sa” o “natural”. Perquè un bosc “sa” és aquell que crea el seu propi equilibri, a través d’uns mecanismes que els biòlegs i naturalistes coneixen molt bé.

El concepte de “net” o “bell” aplicats al bosc tenen una orientació estètica que resulten del tot indiferents i sobrers a la Natura. El bosc, com per a tot ésser natural, és mou seguint altres criteris, com ara la supervivència i l’adaptació a l’equilibri ambiental, coses aquests que nosaltres impedim tant quan l’encenem i cremem, com quan intervenim impedint l’aparició de espècies vegetals autòctones (quan “netegem” el bosc).

Quina alternativa hi ha, doncs, a la crema dels boscos? No voldria ficar-me en un terreny complex que requereix la intervenció d’especialistes, però la “neteja” dels boscos no n’és cap d’alternativa, perquè resulta que un bosc “brut” és un bosc “sa”.

Algú insistirà, però, dient que el “bosc net” és una bona alternativa i potser l’única alternativa a la crema dels boscos i que oposar-s’hi té com a contrapartida ineludible la situació d’ara, és a dir, la crema de boscos. En altres paraules: o neteja de boscos o el caos. A aquell que així opini hom li podria contestar que aquesta disjuntiva és del tot inexacta i, per tant, falsa. En primer lloc, no tenir a mà cap altra solució que la proposada, no vol dir que aquesta sigui una bona solució (és a dir que no produeixi altres problemes). I en segon lloc, en un bosc sense sotabosc, situació que es donava quan l’aprofitament del bosc era més generalitzat que ara, els incendis també hi eren habituals.

I posats a trobar solucions genials com la de suprimir el sotabosc per impedir els incendis dels boscos, se me n’acudeixen, ara, posat a pensar-hi, un bon grapat de semblants. Per exemple: Si no existís propietat privada, no seria possible que ningú robés res a ningú, per tant per què no proposar la supressió de la propietat privada per acabar d’un cop per tots amb els robatoris i delictes contra la propietat?  Si no hi haguessin automòbils no seria possible que existissin accidents de circulació, per tant, per què no prohibir la circulació d’automòbils per acabar amb els accidents de trànsit?…

De fet, ningú no pot negar que es tracta d’un problema de complexitat enorme. I si el bosc brut (el bosc sa) és una oportunitat per al piròman, el despistat, l’imprudent, el venjatiu, el poc previsor… etc., també cal  reconèixer que la responsabilitat última lluny de ser un afer de la Natura, és més aviat de la societat i els valors (l’agressivitat, el menyspreu per la natura, el consum com estil de vida, la competitivitat compulsiva, el “progrés” econòmic a tot preu, d’afany de notorietat malaltissa… entre molts altres) que aquesta mateixa societat escampa i promou entre la ciutadania. La desactivació d’aquests valors requereixen una ingent feina de conscienciació i educació. Però aquestes no han de començar per l’escola i la joventut. Escola i joventut no són, malgrat allò que a algú li interessi presentar, els generadors de valors socials, sinó els receptors i executors dels valors que la societat promou i que té interès a divulgar.

Amb tot això, però, aquí no es defensa la idea que s’hagi d’impedir qualsevol intervenció en els boscos de les nostres comarques. Aquest seria també un plantejament ingenu que no s’avé amb la realitat econòmica, social i psicològica d’una societat abocada decididament al consum. Però sí que es defensa la necessitat d’una regulació estricta que mantingui un equilibri estable entre un ús/consum responsable de la Natura i la garantia de la seva regeneració permanent. Redactar un consens que asseguri  aquest equilibri, és tot un repte que ha de ser atès amb urgència. Les disposicions que s’estableixin en aquest consens passen per adoptar una mesura imprescindible, entre moltes altres, que políticament pot semblar poc rendible i una mica candorosa: destinar gran quantitat de recursos al manteniment i salvaguarda del bosc i establir controls severs que regulin els accessos als espais naturals.

Anuncis