Josep Albertí i el misteri transparent (Sant Feliu de Guíxols 1913-1993)

                                                            (Àncora, desembre 1994)

 La primera vegada que vaig veure en Pitu, em resultà un personatge d’aspecte una mica confús, com una seqüència onírica que no et deixa estar prou segur di si es tracta de quelcom propici o d’una cosa que cal evitar. Aquest aflorament de malfiança i precaucions, ho recordo bé, fou degut, bàsicament, a l’aspecte, el seu aspecte físic, aquell aspecte incòmode que mostrava en Pitu Albertí davant d’un noiet de vuit o deu anys que devia tenir jo, aleshores.

Molts anys més tard, en presentar-lo als meus fills, vaig descobrir que aquella impressió tan circumspecta que m’havia provocat devia ser força freqüent als ulls de qualsevol infant que descobrís, per primera vegada, l’existència d’aquell ésser únic, tan pregonament encès per la seva vida interior, per la seva tan potent dimensió humana, pel seu agombolament de sentiments i emocions que el duien a un devessall de tantes realitzacions en el camp de l’expressió estètica.

I és que els meus fills varen quedar estupefactes davant d’aquell personatge que els encaixava la mà, alt com un sant-pau, els ulls una mica desorbitats, una veu atàvica, profunda i una rialla tan fàcil com enigmàtica.

El meu primer encontre amb en Pitu Albertí va tenir lloc en un espai de luxe, un lloc pregonament mediterrani, en aquell racó en què, un dia, s’hi va saber resoldre tan sàviament l’esplendor i delicadesa de la llum marina: el Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols.

Era un diumenge asollellat de primavera, cap allà al final dels anys cinquanta, en aquells anys en què l’afluència d’estiuejants encara no era cap presagi de les profundes i irreparables transformacions que el coster empordanès hauria de patir ben aviat. En mig de la cruesa luminiscent filtrada pels plàtans, palmeres i pins, la figura d’en Pitu es retallava, de perfil, contra l’espill de la badia: dret, davant d’un cavallet de pintor, anava dipositant olis comatitzats sobre una tela encarada cap al cantó de llevant del passeig.

–       “Mira,… l’Albertí”, em digué el meu pare. “Un pas endavant, un pas enrere…” sentencià.

El meu pare i en Pitu Albertí eren amics des de la seva joventut, i el seu comentari em semblà carregat de facècia, però sucada d’una estranya barreja d’incomprensió i d’admiració.

Anys més tard, el propi Albertí reconeixia, amb un retret afectuós i indolència resignada, que l’actitud dels amics i coneguts, als inicis de la seva singladura pictòrica, li resultaren un escull de superació molt difícil.

Quan va començar a pintar, el 1952, amics seus s’atrevien, fins i tot, a posar el dit sobre la tela, encara molla, modificant-hi algun traç. Tot això per mostra-li que allò que ell feia, qualsevol podia fer-ho, i que, per tant, era cosa poc valuosa.

Realment, en Pitu tenia unes maneres i actitud de pintar remarcables. Els seus passos endavant i enrere, cada cop que tocava la tela amb el pinzell eren pronunciats i exagerats. A més, si de cridar l’atenció es tractava, en Pitu es llançà de ple cap a una pintura que, als inicis de la segona meitat del segle XX, en una població en què hi havia, i encara hi ha, una bona tradició pictòrica d’un paisatgisme realista (sobretot pel que feia o fa a marines), provocà una considerable reacció d’incomprensió. A poc a poc, va anar afermant una curiositat envers la seva pintura, fins que es convertí en respecte per part de tothom: de companys i amics de tota la vida i de pintors i artistes de la ciutat.

Aquella facècia del meu pare al Passeig del Mar, em va semblar, anys més tard, la manifestació individual d’una actitud molt comuna a la ciutat: estima i reconeixement personals ben palesos, però que no comparteixen espai amb reconeixement de talent artístic.

L’Albertí va ser sempre una persona molt comunicativa. Paradoxalment duia una vida solitària: d’aquella casa humil al carrer d’en Cúbies, n’entrava i sortia moltes vegades al dia per anar a pintar, a dinar o a sopar a la Pansa o al Gas vell (tavernes on anava a fer els seus àpats diaris durant molts anys). Participava en moltes converses i tertúlies cafeteres d’havent dinat. Jo l’havia vist moltes vegades al cafè d’ El Dorado, quan aquest cafè era punt de trobada de molts guixolencs, que hi acudien, després de dinar, per fer el cafè (i el got d’aigua posterior, de rigor), acompanyat d’una fària inacabable. En Pitu hi anava a buscar el caliu de la companyia dels seus ciutadans, però el que realment passava era just el contrari. Acabava, ell, convertint-se en centre de la reunió, i donant a tothom aquell caliu i alè humans que, precisament, ell hi havia anat a cercar.

Acabava dirigint la conversa i la tertúlia cap a terrenys insospitats per a tothom… No parlava mai ni de futbol, ni de política ( El Dorado, als anys cinquanta era un centre de barcelonistes, petits fabricants i elements silenciosos d’esquerra liberal)…, no parlava de…, sinó que sempre parlava a… Ell parlava, tal com li agradava de dir, a l’ànima de la gent. Allà hi enviava les seves paraules. I això ho feia de diverses maneres; de vegades recorria a la comicitat i les facècies, buscant recursos inversemblants: fent una anàlisi còmica de les expressions i trets facial de la gent que l’envoltava o que passava, proclamava l’ànima i la dimensió espiritual d’aquelles persones. Moltes vegades rubricava les seves tesis destapant la seva veu abaritonada i dramàtica, interpretant algun fragment d’alguna ària operística, que a ell li semblava molt adequada per a l’ocasió. Acabava fent les delícies dels seus contertulians, generant una expectació i embadaliment molt pronunciats.

Quan amb el pas dels anys, les joves generacions de la ciutat varen anar copsant la seva vàlua humana i artística, va acabar establint molt bones relacions amb membres de generacions més novelles que la seva: es comunicava amb tothom, des d’un ciutadà lletraferit o del mateix ofici seu, fins a la persona menys receptiva a qualsevol manifestació artística.

Als darrers decennis de la seva vida, alguna cosa va anar convencent en Pitu Albertí que el record de la seva persona a través del llegat de la seva obra era, potser, la cosa més pregonament genuïna i sincera que podia deixar als seus amics. I així, a partir d’un determinat moment de la seva vida, obsequiava amb freqüència els seus companys de tertúlia (de vegades tan sols oïdors dels seus soliloquis) amb dibuixos fets a les estovalles de la taula on havia dinat, sobre un tovalló o en qualsevol paper. També es va anar pronunciant la seva afecció al moviment i encanteri de les paraules. Dedicà versos i poemes a molts ciutadans que han quedat, ara, com a testimonis emocionants de la seva espontaneïtat i gratuïtat amb què foren concebuts i oferts.

L’Albertí quedava literalment extasiat davant de l’obra de certes persones. De dues d’elles li havia sentit a dir força coses. Una d’aquestes era el poeta alacantí Miguel Hernández. Un bon dia, cap a finals dels anys seixanta, es féu amb un llibre de poemes d’aquest autor i, durant molt i molt de temps, el va portar a sobre seu, anés on anés. Durant aquest temps parlava, pensava i pintava amb el punt de referència posat en aquest poeta, i il·lustrava les seves paraules llegint algun fragment d’un poema de Miguel Hernández.

L’altra persona per qui se sentia fascinat era Juli Garreta. A Garreta, segurament per ser un conciutadà seu, li tenia un afecte i consideració especials. Era, per a ell, un model sublim de profunditat. De profunditat creativa i expressiva, però, sobretot (i això era per a en Pitu, allò més excepcional i remarcable del genial músic) de profunditat mediterrània.

Entre aquest dos personatges i l’Albertí hi havia, curiosament, una forta sintonia de circumstàncies: els tres exerciren ofici molt allunyat de llur intenció artística, i els tres foren decididament autodidactes, i en els tres hi bategava ànima mediterrània.

En Josep Albertí tenia la seva especial i profundament espiritual manera d’entendre la nostra ànima col·lectiva. A ell sempre li va semblar que els pobles mediterranis, fascinats com estan per la intensitat i transparència opulentes de la llum i un marc geogràfic tan dolç, cauen captius i seduïts en l’encanteri d’una sensualitat il·limitada, que els obliga, en llurs manifestacions artistiques, a romandre en la perifèria de la seva pròpia espiritualitat. D’aquesta manera, l’ànima mediterrània, presa en la fascinació sensual, renuncia, sovint, al recolliment i a l’aprofundiment, perdent uns instruments indispensables per a l’acuïtat i vigor culturals. Si hom aconseguís afegir la força interna d’una espiritualitat també arrabassadora a aquella sensualitat descordada, si hom aconseguís d’expandir-se en una força creativa que amarés tots els nivells possibles: profunditat i superficialitat unides, espiritualitat i sensualitat formant un tot, aleshores és quan l’home abastaria la màxima realització, el màxim ideal a què pugui aspirar.

Doncs bé, per a en Pitu, Garreta era un home que havia resolt aquesta síntesi, per això el trobava tan inefable, sublim, en el camp de la creació i de l’expressió. Per a ell, Garreta personificava aquest ideal: un mediterrani profund, tal com l’anomenava. Aquests dos termes mediterrani i profund, en la seva unió personificada en el  músic, perdien llur estigma aparentment excloent, i es convertien en una fita, en el model, en l’objectiu més genuí, més digne, més inqüestionable per a qualsevol ésser humà, especialment per a aquell que tingués afanys en el camp de la creació artística.

Per a l’Albertí només hi havia un pou on recollir l’indispensable per a aquell model. Aquest pou era la vida. La corriola i la galleda per abastar el fons de la vida era l’expressivitat. Però alerta. En Pitu clamà contra l’ús intel·lectual d’aquestes eines. Especialment contra l’ús intel·lectual de les paraules (en la poesia) i els colors. Per això ell fugia, com esperitat, de tot allò que resultés abstracte: s’oposava radicalment a analitzar les manifestacions artíZzstiques sota “ismes” o conceptes abstractes, igualment que manifestava la seva activa incomprensió davant de l’anomenada pintura abstracta. Amb aquesta actitud, en Pitu palesava la seva gran resistència a admetre filtres conceptuals, que tergiversen les emocions, sentiments i manifestacions vitals, i que frenen l’espontaneïtat directa de la vida. Filtres que, per ser cerebrals…, maten la vida (tal com li agradava de manifestar).

De fet, en Pitu Albertí fou una manifestació més d’aquell genial impuls econòmic i social que rebé la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a cavall dels dos segles, i que va traspuar, esperonant, molts camps de la cultura de l’àmbit guixolenc. Els fruits humans més representatius, si bé no pas únics, d’aquella empenta multidireccional, s’han mostrat com a profunda epifania, en guixolencs d’àmbits culturals molt diferents: Juli Garreta, Josep Irla, Agustí Calvet “Gaziel” i… Josep Albertí, tots ells fills època d’il·lustració local, il·lusionada, inestable, progressista i una mica ingènua.

Què hi ha, però, en aquest pou tan profund de la vida?: el misteri. Precisament del que es tracta és de fer emergir aquest misteri o, millor. il·luminar aquest misteri: fer-lo transparent, com ell deia i pretenia. Garreta i Miguel Hernández, amb la seva força expressiva, arribaren a aconseguir-ho. És que el misteri es fa palès en l’emoció i el sentiment.

L’Albertí, sense proposar-s’ho, acabà fent la seva propedèutica cap a l’art, acabà construint una pedagogia per a l’estètica, que llançava a la cara dels seus conciutadans, actuant de manera semblant a aquell fibló socràtic de l’Atenes clàssica, que tan revulsiu resultà als atenesos de l’època.

Crec que en Pitu Albertí esdevingué un personatge que formà part, fins a la seva mort, d’una manera indissoluble i genuïna, del paisatge humà i cultural de Sant Feliu de Guíxols. La seva figura alta, desgavellada, que passejava pels carrers i passeigs de la ciutat, amb els bracos penjant i les cames molt flexionades, caminant amb un moviment de puja i baixa de ritme constant, musical, com cavallets de festa major, quedà reclosa, finalment, a l’hospital municipal, on rebia sovint visita d’amics i persones que l’apreciaven. El diàleg es va anar tornant molt difícil, havent dit ja tot el que devia tenir per dir… Per això, un dia, aquella veu de ressonància profunda i greu es va anar apagant i ajocant en l’afonia, com un volcà que ja ha vessat i expulsat tota l’energia de què disposava i que, ara, recula cap al lloc d’on sortí i pertany, seguint aquella dansa còsmica, aquell vaivé cíclic d’expansió i contracció, per tornar, a la fi, a péixer el misteri, fer-lo més opac i dens…, fins que algú, novament, en pugui refer la transparència.

Anuncis