El mar de l’Ardenya (“Gavarres”  primavera-estiu 2003)

 El cantó oriental del massís de l’Ardenya és el punt de contacte entre la serralada i el mar. Enormes penyals granítics es desplomen sobre l’estesa marina i, des de llevant a migjorn del massís (des de Sant Feliu de Guíxols fins a Lloret), el granit i la mar han produït una escenografia d’una singularitat innegable: cales i petites platges sorrenques, una després de l’altra, com petits circs de granit, acullen els embats amansits o violents de l’activitat marina, mentre un serrell de pins i màquia mediterrània hi perfilen un ribetejat vegetal, a diferent alçada, un vora-viu que endolceix la tonalitat encesa dels granits. Aquí l’orografia costanera ha creat un espai únic, celebrat per uns, però, també, maltractat progressivament per altres (de fet, es tracta d’una dinàmica que persisteix des de fa una centúria i que no s’ha aturat ni amb polítiques dictatorials ni democràtiques, ara per ara). Agustí Calvet “Gaziel”, escriptor, periodista i cronista guixolenc, dedica un bon nombre de pàgines del seu llibre “Una vila del Vuit-cents” al coster de l’Ardenya. I amb aquestes pàgines no devia pas només voler commoure el lector amb flamarades de bucolisme, perquè, de fet, no va desaprofitar l’ocasió per queixar-se (en aquell moment el terme “denúncia” no circulava encara pel vessant de la problemàtica medioambiental) de les dues coses que ja a mitjan segle vint considerava un autèntic ultratge contra el paradís de l’Ardenya: la carretera de Sant Feliu a Tossa i el port de Sant Feliu.

Després hi ha allò de l’encert/desencert del nom “Costa Brava” que tant a Gaziel com a Josep Pla els resulta una mica incòmode, però que, ambdós ho reconeixen, ha fet fortuna i ha contribuït, entre altres coses a difondre la gemma secreta del coster selvatà-empordanès, amanit, durant mil·lenis, només amb unes quantes “volves d’humanitat” lliurades a un aiguabarreig superb d’elements naturals. Ferran Agulló, el polític, poeta i periodista gironí, hauria batejat la costa, per a alguns, des del mirador de Sant Elm, i per altres des de la costa bessona del cap de Begur.

La balconada granítica que es desploma des de gran alçada entre Lloret i Sant Feliu de Guíxols ha impedit durant centúries aprofitaments extenuants. De fet, l’orografia impenetrable i monumental del coster ha garantit la salvaguarda de l’espai terrestre i marítim, inèrcia històrica que des de mitjans de segle vint ha anat decantant-se de manera alarmant cap a un consum depredador i literal del territori tant de l’espai terrestre com marítim.

Contrabandistes i pescadors.

Tradicionalment, la població ha tret molt de profit d’aquesta confluència d’elements Els pescadors vells encara recorden o saben amagatalls que en èpoques d’estraperlo i contraban eren utilitzats per amagar-hi el fat, el “secret”, fins al moment de la transacció final. A la cala Joana, per exemple, entre la Punta d’en Bosch i Canyet hi havia (potser encara hi és) una petit antre humit i emboscat que va acollir molts cops els “secrets” dels contrabandistes.

Era un temps aquell, encara, d’un ús més selectiu i sostenible tant del terrer com de l’espai marí. Aquest darrer, domini impol·lut dels turqueses profunds, oferia els fruits seguint un pacte tàcit renovat de manera cíclica, una aliança segellada de centúria en centúria entre la necessitat humana i les regularitats de la biologia marina: el llamàntol i la llagosta acudien a la cita abissal per encabir-se dins les nanses que els pescadors de les viles costaneres havien tramat amb cànem i jonc (cada tres o quatre mesos calia renovar aquest estri ancestral). A la que la pesquera disminuïa (una o dues llagostes per nansa) era el senyal de tardor per iniciar una moratòria, una pausa que es compensava amb el recurs al palangre i  la recerca de nous fondals encara inexplorats. Un dels llocs més concorreguts, prolífics i ubèrrims, escenari de pesqueres cícliques però segures any rere any, és l’anomenat “roquer d’en Vidal”. Es tracta d’una reduïda serralada abissal, a quatre o cinc milles de la costa entre Sant Feliu i Tossa, que discorre paral·lela al frontal marí de l’Ardenya entre aquestes dues poblacions. Ben segur que no deu ser altra cosa que el contrafort submarí del massís costaner. Per segles i segles, aquest fou l’escenari, l’obrador marí, un del més importants, per als pescadors d’ofici de la zona.

Ara no, les “armaiades” no estan per a punyetes de romàntiques sacralitzacions de la Natura, cal tocar de peu en terra i llevar quant més i més de pressa millor. L’arrossegament, també, ja fa anys que s’efectua a fondàries de cinquanta metres tan sols, que en el coster de l’Ardenya vol dir passejar-li l’ormeig a pam i toc. Ningú no sembla que s’alarmi per la davallada d’espècies piscícoles detectada a una distància entre zero i sis o set milles.

Les ràtzies pirates.

Durant uns quants segles Sant Feliu de Guíxols, Tossa i Lloret van haver de patir i integrar en el dia a dia de la vida marinera el perill constant de les ràtzies de pirates: als pescadors els calia tenir sempre a punt les mesures per llevar a córre-cuita a la mínima insinuació d’algun quillat sospitós o a la vista d’arbres i antenes forasters.

El moment de màxima virulència de les ràtzies barbaresques i turques fou, ben segur el segle XVIè. El recinte murallat de Tossa (edificat segles abans) i les torres de moros que es bastiren arreu, adossades a les masies de la zona, queden com a mostra de les necessitats de defensa de la costa.

Lluís Esteva (historiador guixolenc i pioner de la recerca arqueològica de les comarques gironines) ha documentat incursions de pirates, la majoria de procedència nordafricana, que, a més de les ràtzies que duien a terme en viles i masies, servien per a la captura d’homes (joves, sobretot) per als quals reclamaven un rescat que calia fer efectiu en alguna cala sorrenca de les immediacions. Si la operació no reeixia, el captiu era portat sovint al mercat d’esclaus d’Alger.

La importància de la vida marinera en el coster de l’Ardenya es fa palesa també en el fet que molta gent d’aquest racó marí havia navegat fen cabotatge per al transport i comerç de sal i cereals, minerals i altres mercaderies. La badia Sant Feliu de Guíxols acollia gran part d’aquest transport. Igualment, aquesta mateixa gent va engruixir la tripulació de galeres, bergantins, caravel·les, fustes i altres embarcacions armades. La presència de comandaments i marineria general en combats com a Lepant, el 1571, en són testimoni.

Avui el patrimoni paisatgístic del coster de l’Ardenya és un dels valors més rendibles, però també un dels més amenaçats. Cala Giverola, Pola, Bona, Vallpresona, Canyet, Cala Joana…, i moltes altres, cantades per músics i altres artistes en la darrera centúria (Tossa havia acollit, als primers decennis del segle XX, una comunitat d’artistes i lletraferits europeus, agrupats sota la divisa de l’avantguardisme, atrets per la amalgama insòlita de l’escenografia costanera i una població que mantenia pautes de vida gairebé mil·lenàries), ja no poden amagar la seducció que exhalen, reservant-la per a uns pocs afortunats, però la pressió que li arriba de mà de l’activitat turística i d’indústries coincidents en el mateix espai marí i terrestre és una amenaça verificable a ull nu i constitueix un perill que subsisteix malgrat disposicions i projectes actuals (altrament, tímids i exigus) de salvaguarda de l’espai.