Presència, lògica i ànima a la Farga de l’Hospitalet  ( El Punt, 8.06.1997)

A la Farga el divendres 13 de juny, hi eren tots el polítics que volien ser-hi. Ells responien a la crida de la societat de què ells mateixos són portaveus. I és que l’objectiu era –però no l’únic– que la part capdavantera de la nostra societat, aquella part que dissenya more democratico, aquella que legisla, aquella que executa, tingui una oportunitat per sentir el pols del seu poble.

Fou una crida per dir una vegada més, obertament i civilitzadament, que no volem sentir-nos forasters a casa nostra. No va ser una crida pamfletària, no va ser una crida exaltada, de radicalisme excloent, desesperançada, agressiva…, però sí que va ser valenta, apassionada i emotiva, sí que va ser, també, freda i exigent quan convingué. El sopar per la Llengua i convivència de la Farga de l’Hospitalet va aplegar els membres de la presència geogràfica d’una realitat social i cultural. Va aplegar, també els elements ètics, lògics, socials i de justícia que expliquen aquesta mateixa realitat, i, finalment, va mostrar una llenca de l’ànima que a tots ens aplega en una mateixa cultura, amb l’escalf dels sons parlats i cantats, compartits per generacions i generacions. Unes generacions  que per centúries s’han entossudit a no permetre que aquesta ànima, aquests elements i aquesta presència, sentits com a nacionals, s’esvaeixin enduts per la imposició, la tergiversació i l’erosió perifèrica o central.

En el sopar a La Farga hi va haver diverses intervencions (Alà Baylac, president de l’Associació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes de la Catalunya Nord; Antoni Mir, president de l’Obra Cultural Balear, i Josep Francesc Mira, president de l’Acció Cultural del País Valencià); en la primera part es va manifestar el primer element que suara manifestava: l’exhibició necessària d’una presència cultural, social i lingüística que s’ha trobat escampada per administracions polítiques diferents, especialment la francesa i l’espanyola. Els parlants, a través de la unitat lingüística, feien palès a la consciència de tot el col·lectiu, on som d’aquest espai geogràfic que ens ha mantingut en la correntia històrica del temps.

A la segona part, el professor J.M.Terricabras, de l’Associació que convocà la trobada, ens va amorrar de manera contundent a la lògica de la nostra situació, a la lògica d’un deure (si els deures tenen lògica), a la lògica de la resistència contra la desintegració. Una desintegració que té com a capítol final l’erosió definitiva de la llengua catalana, i, amb ella la volatilització irreversible del nostre fet cultural i nacional. Una desintegració que acaba establint-se, de manera encobridora, com la condició d’una convivència mal entesa i afeblida en els seus fonaments ètics i legals.

A l’última part, la música va dipositar l’ingredient emoció i el sentiment de la nostra ànima de poble. Tete Montoliu, Manel Camp, la Coral Sant Jordi i especialment Maria del Mar Bonet. A les primeres notes de La Balanguera, tots els assistents es posaren dempeus (tothom cantà alhora amb la Maria del Mar) en reconeixement d’una cosa inexpressable en paraules, però que feia glatir i batre l’esperit, el reconeixement d’un patrimoni comú en aquella cançó que ens unia a tots, dels del pretèrit fins al futur. Una cosa que inclou a tothom que vulgui ser-hi, però és ferm en una voluntat de persistir malgrat tants esculls interns i externs, involuntaris o malintencionats, irresponsables o maquiavèl·licament conseqüents.

Terricabras va acabar el seu discurs oferint un brindis per la salut d’aquesta nostra llengua, i clamant per atènyer una condició de normalitat per la llengua i per tota la nostra realitat cultural. Una normalitat que ha de ser fruit de l’aprofundiment en la voluntat de contrarestar aquesta altra voluntat de desintegració que tenim abraonada des de fa centúries. Un col·lectiu social com el nostre en què el comportament social democràtic ja hi està consolidat (sembla), no pot permetre un dispendi d’esforços permanentment ocupats i abocats a tallar un procés de desintegració. Això és precisament un símptoma inequívoc d’anormalitat o de salut precària. Cal posar fil a l’agulla de la legislació col·lectiva i que els nostres polítics, més enllà de les miserables i freqüents engrinyes partidistes, sàpiguen palesar un disseny noble de futur, amb sinceritat, respecte i fermesa. Un futur en què la nostra llengua i la nostra cultura emergeixin definitivament a la llum d’una salut i situació normals. Una situació lingüística i cultural oberta i que convida a tots, amb totes les seves personalitats i bagatges culturals garantits, però que no permeti que mai més haguem de sentir-nos acomplexats ni forasters a casa nostra.