“Las ruinas de mi convento “  de Ferran Patxot (“Ancora” octubre 1999)

De vegades pel cap ens ronden noms, frases fetes, expressions i títols que no sabem a què o a qui assignar-los o relacionar-los, aleshores ens adonem que s’han establert dins nostre com una mena de rèmora, com un pòsit, com una adherència incrustada, Déu sap en quin moment, i que hi romandrà in perpétuum.

A mi em va passar una cosa així amb l’expressió/títol de “Las ruinas de mi convento”. De jovenet, sempre que em venia al cap aquesta expressió, ves a saber per quina secreta associació de noms o d’imatges, em sentia suspès en un núvol d’erràtic desconcert, sense saber amb què o amb qui referir aquestes paraules. Vaig acabar pensant que devien tenir alguna cosa a veure amb Sant Feliu de Guíxols, perquè vaig descobrir que les poques vegades que sentia aquests mots en boca d’algú, es tractava sempre d’algun guixolenc, que quan els pronunciava, sortien, i encara surten, adobades amb una estranya barreja d’escarni i elogi, com si fos quelcom situat a mig camí de la gràcia i el ridícul, però que en tractar-se d’un producte, diguem-ne, familiar i entranyable, calia considerar-lo amb una discreta condescendència i comprensió, cosa sobre la qual sempre avisa una benèvola rialleta.

Bé va ser uns anys més tard, que (a més d’aprendre que “entranyable” no és qualitat de  la cosa que es tracti, sinó més aviat de la pròpia intimitat, de les pròpies entranyes) vaig conèixer que darrere d’aquestes paraules hi havia el treball d’un narrador que, tot i assolir la fama amb el pseudònim d’Ortiz de la Vega, la seva voluntat fou que el seu autèntic nom, Ferran Patxot, s’arraulís en l’anonimat.

Tot i aquest descobriment, la impressió que les paraules “Las ruinas de mi convento” arrosseguen una aurèola, una mena d’essència o de idiosincràcia ganxona (vaja quin concepte!) han deixat, per bé o per mal, un rastre indeleble.

Aquest estiu passat he tingut l’ocasió d’aprofundir en aquesta impressió, perquè tot explorant una botiga de llibres antics i de segona mà, de Barcelona, vaig descobrir un exemplar, en vuitena edició, d’un volum que recull “las ruinas de mi convento” i la seva continuació intitulada “Mi claustro”. Era i és un volum que no amaga el pas dels anys (l’edició és del 1899. Ara fa, justament una centúria. Tot i que la primera edició té encara cinquanta anys més d’edat) .

Les cobertes, una mica rebregades, oferiren, en girar-les, una grata sorpresa: baldament haguessin passat tants anys, era un llibre irrebatiblement verge! Vull dir que el seu propietari no va llegir-lo mai, potser ni obrir-lo: els fulls del llibre mantenien el relligat inicial i vaig haver de passar una fulla d’afaitar per tallar-ne la vora des de la primera a la darrera pàgina.

També cal dir que aquesta edició es va realitzar trenta anys després de la mort de l’autor (3.8.1859), per la qual cosa el llibre ja no apareix amb el pseudònim, sinó amb el nom de “F. Patxot”.

Quant al contingut de la novel·la, que és allò que de veritat interessa, i des d’un punt de vista literari cal dir que l’obra és d’un gènere molt propi de la novel·la de fulletó: no hi ha cap complicació psicològica  pel que fa als caràcters dels personatges. El dramatisme de les seqüències s’aconsegueix de manera molt efectiva amb un moviment oscil·lant, creixent i decreixent, dins de cada capítol i amb un, potser abusiu, recurs  al Deus ex machina, que contamina d’una mica d’inversemblança el desenvolupament dels fets. L’exposició dels sentiments dels protagonistes constitueix una de les línies mestres del relat. Aquests sentiment hàbilment orquestrats i esperonats per l’autor constituïren l’èxit de la repetida edició de la novel·la i la seva traducció a l’alemany, anglès, italià i francès.

Patxot reflecteix en la seva obra la situació de la societat de l’època (almenys una part de la societat) i sobretot es passeja per un determinat àmbit de valors morals i socials vigents al moment, valors que revelen el pes i l’autoritat que tenia l’Església justament en uns moments en què aquest pes i autoritat comencen a fer aigües, cedint a l’envestida anticlerical colossal que en la societat europea inicià el moviment il·lustrat i que després continuà una mica de la mà de sectors romàntics. Cronològicament la novel·la se situa en la primera meitat del segle XIX, en el marc dels enfrontament de la societat espanyola entre els sectors més conservadors i el liberalisme que es va decantant cap a l’extremisme desesperançat i agressiu. Arreu de Catalunya, però especialment a la seva capital, la situació abocà als avalots socials i cremes d’esglésies i convents, fets aquests succeïts el 1835 i que obeïen a les queixes del liberalisme més radical contra el poder territorial i econòmic que ostentava l’Església i els ordes religiosos (El fet cabdal d’aquesta situació a Sant Feliu de Guíxols fou l’expulsió, fins ara definitiva, dels benedictins). Tot això en el context de la primera guerra carlina i com a preludi de la posterior desamortització dels béns eclesials.

Però l’interès de Ferran Patxot no està en la descripció d’aquesta situació social, sinó en el joc de sentiments enfrontats i contradictoris, l’apassionament fora mesura i el dramatisme personal i psicològic que  aquesta situació social produeix i esperona en els personatges. Els dos protagonistes de la novel·la, Manuel i Adela, queden abocats i atrapats com a víctimes involuntaris del temporal social que els envolta i els duu  a una existència de mútua renúncia abrigats en la vida monacal i en un sentimentalisme que barreja la candidesa del fervor religiós més arborat i ardit (gairebé fregant l’obscurantisme) amb l’abnegació més resoluda i racionalment escollida.

La influència de les creences i valors cristianocatòlic és abassagadora, es manifesten en les  paraules, pensaments i sentiments del protagonista com les pròpies d’un clergue que viu al marge, desconeix o no té en compte el factor econòmicosocial que personificava l’església en el context històric en què se situa la novel·la. Tots els ideals i tòpics de la literatura romàntica hi surten filtrats pel catolicisme: l’amor, la solitud, el paisatgisme, la llibertat, el deure, les tètriques reflexions sobre la vida a la vista d’ambients funerari i sepulcrals, l’exaltació de la naturalesa en oposició a la vida urbana. L’amor i les escenes amoroses destil·len un platonisme accentuat que encaixa perfectament bé tant amb determinades orientacions romàntiques centreeuropes com amb les directrius que sobre això dictava la religiositat i moralitat catòliques de l’època.

El pes d’aquestes influències catòliques es fa present només d’obrir el llibre i constatar el nihil obstat que calia obtenir i exhibir per tal que la totpoderosa censura eclesiàstica permetés l’edició de l’obra.

Finalment, quant a la dimensió guixolenca que s’atribueix a l’obra, cal dir que en la novel·la queden claríssimament identificables alguns llocs de la geografia municipal ganxona: l’ermita de Sant Elm. Calassanç, el penyal dels Guíxols, amb la descripció de la cova del suposat martiri de Sant Feliu l’africà, l’ermita de Sant Amanç, la riera del Monestir. En canvi la popular atribució del primer domicili del protagonista, situant-lo en el lloc ocupat després pel conegut edifici de “La Catequística” o casa “Llagostera” ja no és tan irrebatible i únicament s’endevina després d’una suposició amb poca evidència.

No voldria acabar sense fer una breu referència a la continuació de “Las ruinas de mi convento”, que en el volum esmentat porta el títol de “Mi claustro”, i que en les peticions editorials del vistiplau de la censura eclesiàstica porta el nom de “Sor Adela en el claustro”. Aquesta continuació, col·locada en el mateix context històric que “Las ruinas de mi convento” es la visió dels fets i de les vivències des d’un punt de vista d’una religiosa enclaustrada, que és, al mateix temps protagonista en la primera novel·la. El mestratge i les habilitats de Ferran Patxot són aquí indubtables i estan posades al servei d’una accentuació i intensificació de les excel·lències de l’ascetisme i de la vida monacal, amb una gran exaltació dels valors catòlics de la mà de les regles de l’orde religiós femení.

Avui, les tempestes psicològiques que trasbalsen l’esperit dels protagonistes de Las ruinas de mi convento queden, segurament una mica apartats del valors i vivències que amaren la nostra societat, i resultaria força difícil que poguessin ser compartits per amples sectors de la joventut, però, tanmateix, la lectura de la novel·la és recomanable no només com a curiositat sociològica i històrica, sinó primerament per la categoria literària que, tot i prestància fulletonesca, hi està hàbilment exhibida.

Anuncis