En Raimon i el 25%    (“Avui”, 21/03/1997)

 Admirat Raimon,

Sempre he estat un seguidor (anònim, com tants milers n’hi ha) i admirador de la teva obra musical i poètica, que he trobat sempre de molta intensitat i de gran qualitat. Però de fet, les línies que venen a continuació són més aviat fruit del desconcert i decepció personals davant d’una reacció pública teva.

Segons les teves paraules, no ets partidari d’un tipus de protecció per a la música cantada en català. Potser l’obligatorietat legal d’un 25% de música catalana et sembla una mesura proteccionista, corporativista, una mesura contra la llibertat d’expressió, antidemocràtica i, fins i tot, contraproductiva. Segons les teves paraules, ets partidari d’una incentivació, més que no pas d’una protecció. Amb tots els respectes, crec que amb el teu comentari has comes una relliscada considerable: absolutament disculpable, és clar, per venir de tu. Crec que estàs a la lluna.

Sí que aquesta és una mesura proteccionista! Sí que restringeix la llibertat musical de més d’un programador radiofònic! I, en aquest sentit, és clar que pot ser vista, segurament, com antidemocràtica! Però per abrandar aquests arguments cal considerar molt atentament la situació en què es produeix la proposta que ens ocupa. Tots sabem bé, i tu millor que ningú, que el mercat musical té una lògica de funcionament que molt poques vegades coincideix amb plantejaments de qualitat. El potencial econòmic del mercat anglosaxó és incommensurablement superior a qualsevol altre; en conseqüència, menystenir aquesta ínfima protecció per a la música catalana, tal com em sembla que fas, em sembla d’una ingenuïtat autènticament suïcida per a la nostra cançó. A més, voldria recordar-te que, precisament, gràcies a aquest mateix proteccionisme (però ara situat en un altre sector de la cultura: l’educació i l’ensenyament) que tu blasmes ha arribat a ser possible quelcom que era impensable a l’època de Veles e vents. Perquè també és proteccionisme cultural allò que manté el llegat d’Ausiàs March en els programes de literatura dels nostres escolars.

Quant al fet que el que cal són altres mesures, com la incentivació, ben segur que sí. Però una cosa no treu l’altra. Negar aquest proteccionisme és com negar una teràpia de xoc a un malalt en fase aguda, perquè abans ni ell ni ningú no hagi tingut la previsió de recórrer a un tractament preventiu,

El terrible impacte del mercat musical anglosaxó el pots constatar en la poca sensibilitat envers la  nostra cultura musical, per part dels programadors de moltes emissores. Són aquells que es tenen a si mateixos per uns autèntics entesos en música i en manifestacions culturals foranes però que no entenen res de la pròpia. Són una autèntics practicants de l’esnobisme cultural, són uns aliats irresponsables de la nostra pròpia desculturalització i de la imposició via econòmicoliberal d’altres manifestacions. La seva manca de sensibilitat cultural i musical i la seva irresponsable manca de compromís amb un país com el nostre, amb tantes necessitats culturals, polítiques i econòmiques, és dissimulada demagògicament, tot sovint, sota la bandera de la llibertat d’expressió. Però en la seva desorientació no s’adonen que llibertat sense  sensibilitat, compromís i responsabilitats assumides, no és més que flatus vocis.

No hi ha cap dubte que seria suïcida tancar-se a les influències externes, ni tampoc no podem exigir tanta sensibilitat cultural ni tanta consciència a certs treballadors de les emissores de ràdio. Però per a tals coses bé que tenim els polítics i els responsables de la gestió pública encarregats de conèixer el batec cultural del país. Yeeeeeah!