L’opció genètica (El Punt 9.03.1997)

Ara ja fa cap als dos milions d’anys que un animal, localitzat a Tanzània, va fer un pas transcendental cap a la consolidació de l’espècie humana. La seva acció consistí, simplement, en la fabricació d’una eina. Al marge de les condicions neurològicoanatòmiques requerides per a una acció com aquella, sí que podem suposar amb força garanties de versemblança, que l’esforç per no sucumbir sota les dures condicions naturals que envoltaven l’homínid degueren resultar decisives per esperonar accions com l’esmentada.

Des de la nostra situació temporal, ara podem veure, més enllà del valor antropològic de la rudimentària fabricació d’eines, que, en el fons, aquella primitiva tècnica perseguia un objectiu: invertir la relació dominant/dominat  entre la Natura i l’home. Aquell homo habilis del coll d’Olduvai (Tanzània) va marcar un rumb inalterable i cada cop més persistent de tota la nissaga humana.

Dos milions d’anys més tard, un homo sapiens sapiens, el nostre tipus humà actual, en ús (qui sap si en abús) d’una tècnica molt sofisticada (una biotecnologia que furga en un dels secrets més be amagats de la Natura: la transmissió de la informació biològica d’una generació a altra, el material genètic, l’ADN), ha aconseguit produir un ésser viu amb les mateixes característiques genètiques que un altre (clonació). Així, aquest homo sapiens sapiens ha acomplert una fase cabdal en la seva voluntat de poder sobre la Natura.

Aquests dos fets, per sobre de l’enorme distància temporal que els separa, són dues fites al servei del mateix propòsit, l’obsessió de l’home pel control sobre la vida i la Natura. Si alguna cosa hi ha de permanent en tota l’evolució de l’espècie humana és aquest esforç irrenunciat i irrenunciable (ara per ara) de separar-se del jou universal de la Natura i d’imposar a aquesta les condicions que l’individu sapiens creu convenients.

En el darrer i brevíssim lapse temporal d’aquest rumb de l’home, s’ha produït un agombolament d’avenços en coneixement i biotecnologia absolutament transcendental. Des de mitjans de segle XX, l’home ha descobert i ha après a llegir el codi biològic, el codi genètic (hom ja coneix la situació de milers de gens humans). Ha detectat 1.500 malalties produïdes des d’aquest recòndit amagatall de la nostra biologia. La intervenció genètica és cada vegada més al seu abast. Les teràpies genètiques i l’enginyeria genètica ja truquen a la porta.

Des de mitjan segle la clonació d’éssers animats (vegetals i animals) ja és un fet. La manipulació de l’embrió comença a permetre un control sobre les condicions de reproducció. S’ha consolidat tecnològicament la fecundació in vitro i la clonació de granotes, ratolins, micos, ovelles, vaques (i humans?) només és un problema econòmic.

Més enllà de les consideracions bioètiques i ecologistes, tots aquests avenços s’han de contemplar a la llum d’aquesta trajectòria iniciada en la nostra prehistòria, que busca decantar el poder que la Natura ha exercit sempre, fa milions i milions d’anys, sobre tots els seus fills. Des de la primera destral de pedra fins a la clonació de l’ovella Dolly, la ciència i la tècnica humanes han seguit aquest trajecte. Ara, però, sense deixar-nos endur per fanatismes d’un signe o altre, cal que ens adonem que aquests avenços no són intrínsecament perversos; realment poden produir gran beneficis i avantatges per a l’espècie humana. Hi ha malalties que només tenen resposta satisfactòria en l’àmbit de la intervenció genètica: la síndrome de Down, la síndrome de Hunter, la síndrome de Hurler i tot tipus de malalties relacionades amb la mucopolisacaridosi… Igualment passa amb la malaltia d’Alzheimer, i probablement una teràpia genètica seria decisiva en molts casos de càncer.

Una altra cosa és buscar solucions via genètica per a problemes d’abast mundial com la fam o la manca d’aliments, a través d’alterar la programació genètica d’espècies vegetals i animals. Aquí sí que hi ha un risc altíssim a causa de l’estreta dependència ecològica entre les espècies.

Els avantatges de les intervencions genètiques en l’espècie humana són força previsibles a curt termini i molt favorables (sempre que, és clar, l’home sàpiga desplegar mesures compensatòries que minimitzen l’impacte ecològic que poden causar aquestes intervencions). No passa el mateix amb les intervencions que podrien implicar progressivament tota la Natura. Aquestes poden generar inconvenients imprevisibles i detectables a molt llarg termini i, per tant, un cop apareguts poden ja resultar irreversibles.

Anuncis