Hipòtesis i conjectures sobre la topografia bèl·lica de la Gran Companyia Catalana d’Orient 

(publicat a la revista Auriga, nr. 44, primavera de 2006)

          La Gran Companyia Catalana d’Orient, comandada per Roger de Flor, a inicis dels segle XIV, es posà, com és sabut, al servei de l’emperador bizantí per tal de repel·lir les incursions dels turcs en territori bizantí. Al 1303, data de l’arribada de la GCCO a Constantinoble, els turcs, no solament amenaçaven de travessar el mar Egeu, sinó que controlant ja un gran nombre de pobles i ciutats d’Anatòlia occidental[1] s’exhibien  en la riba oriental del mar de Màrmara davant per davant del palau imperial bizantí (situat a l’altra riba del mar de Màrmara, a la riba europea), des del qual l’emperador Andrònic II, esporuguit i desesperat, hagué de recórrer a l’exèrcit de Roger de Flor que, en aquells moments es trobava desocupat a Sicília, després d’una campanya militar contra els francs angevins. Per cert, cal saber que, tenint en compte que al segle XIV encara ningú no posseïa ulleres d’augment (que permetessin una visió detallada a una distància tan gran entre les dues ribes de la mar de Màrmara ), prismàtics o llargavistes, la contemplació de l’exèrcit turc des del palau bizantí és materialment impossible. Si a això afegim que, en aquell moment, la residència imperial ja no ocupava l’emplaçament secular sobre la mar de Màrmara (avui palau otomà de Topkapi), sinó que hom l’havia desplaçat al palau de Blaquerna, a l’extrem interior del Corn d’Or, a tocar les muralles occidentals de Constantinoble, hem de constatar que resulta materialment impossible l’avistament de les tropes turques a l’altra banda del Màrmara. Per tant aquest fet de l’avistament, descrit per Muntaner[2], cal interpretar-lo com un recurs literari per afegir dramatisme a la situació i justificar la peremptòria necessitat que Andrònic II tenia d’allunyar el perill turc. Cosa per la qual va contractar els serveis militars de la Gran Companyia..

Els comentaris que venen a continuació estan basats, sobretot, en dues cròniques, la de Ramon Muntaner, menescal de l’host catalana, i per tant espectador directe dels fets que narra, i la de Geórguios Paquimeres [3], cronista bizantí contemporani dels fets. Aquests dos testimoniatges queden completats per altres autors i textos del segle XIV i actuals i per indicacions i descripcions sobre la ubicació i característiques geogràfiques actuals de la topografia que els dos cronistes citen.

 L’any següent de l’arribada de la GCCO comencen a succeir-se els fets militars, a partir del moment en què l’exèrcit travessa l’Hel·lespont/ Dardanels i posa els peus a Anatòlia. Muntaner dóna la màxima importància a dues batalles entre la GCCO i els exèrcits turcs: La batalla d’Àulax (o Aulaca), prop de la gran ciutat bizantina de Filadèlfia (avui Alasehir), i la batalla de les Portes de Ferro, als contraforts del Taure, gairebé a l’extrem sudoriental de la península d’Anatòlia.

La batalla d’Àulax tingué lloc a un dia de marxa d’Alasehir, segons Muntaner manifesta. Ara bé cal saber que el nom d’Àulax o Aulaca no surt citat en la Crònica del català. És per l’escrit de G. Paquimeres que saben aquest nom. Muntaner només parla de Filadèlfia. Paquimeres parla d’Aulaca. Ambdós cronistes, però, indiquen que aquella batalla tingué lloc a prop de Filadelfia. Ara bé, Filadèlfia/Alasehir és una ciutat emplaçada en una vall allargassada que va de ponent cap a llevant, pel seu centre passa un riu que va a engruixir el cabal del riu Hermos (avui Gediz Nehri) a l’alçada de la ciutat de Salihli. La vall continua fins atènyer la mar una mica al sud de la ciutat de Foça (Phokaia).

Doncs bé Muntaner no parla de cap altra ciutat, abans de la batalla de Filadèlfia, en canvi Paquimeres cita la ciutat de Trípolis[4], situada a uns setanta quilòmetres continuant la vall cap al seu inici, és a dir cap al sudest d’Alasehir. Una ciutat, aquesta, de la qual encara queden vestigis bizantins o hel·lenístics visibles, ara aquí, ara allà, a l’espera d’algun projecte d’excavació. Sembla que Trípolis era una ciutat molt fortificada, ella i alguns forts escampats per la rodalia haurien d’haver servit per frenar l’avenç irregular i dispers dels turcs Karamans, els quals haurien pres Trípolis i els forts de la rodalia per tal de sotmetre Filadèlfia a un procés d’assetjament molt estricte. Els turcs, doncs, ja havien ocupat Trípolis i places fortes com Culé (Kula?), a una trentena de quilòmetres al nord de Filadelfia, i Furne (?).

És lògic de suposar que l’envestida de l’exèrcit de Roger i el dels turcs hagué de tenir lloc cap a llevant de Filadèlfia, perquè és per aquesta direcció que la GCCO avançava cap a Filadèlfia.

Paquimeres afirma que Roger foragità els turcs d’aquestes poblacions, quedant, aleshores alliberada la ciutat de Filadèlfia.. Per tant, podria ser que la batalla d’Aulaca/Filadèlfia fos la batalla d’alliberament produïda en alguna d’aquestes ciutats. Potser a Trípolis, que sembla que era la més important, encara que està situada a dos dies de marxa i a llevant de Filadèlfia i no a un sol dia com indica Muntaner a propòsit del lloc de la batalla (un dia de marxa sol ser considerat com el temps necessari perquè un exèrcit armat pugui recórrer una distància de 30 Kilòmetres).

 Ara bé, la possibilitat que la batalla tingués lloc a la banda nordoriental de Filadèlfia no es pot descartar, perquè, com s’ha dit, és des d’aquella direcció que la GCCO avançava cap a aquesta ciutat venint, com venia,del nord, des de la riba del mar de Màrmara (de la península d’Artaqui). Paquimeres afirma que, en el seu camí cap a Filadèlfia, l’exèrcit de Roger s’acostà cap a Germe, i més endavant parla d’una ciutat, Magnèsia (avui Manisa), assentada sobre el riu Erme. Podria ser, doncs que les tropes turques que ocupaven les ciutats de la rodalia de Filadèlfia sortissin a aturar l’avenç de Roger quan aquest acabava d’arribar al riu Hermos. La topada s’hauria produït, a la fi, prop de la ciutat de Salihli, més o menys a la distància que indica Muntaner. No es pot descartar, però que Kula o Trípolis fossin llocs crucials per forçar el setge de Filadèlfia i, per tant, llocs on s’hauria produït la batalla d’Aulax, la qual cosa ubicaria el lloc de la batalla al nordest o a l’est de Filadèlfia.

 La discrepància entre ambdós cronistes es produeix a l’hora de valorar la batalla de Filadèlfia. Muntaner indica: “la batalla fou molt dura, des de sol ixent fins a la posta, i els turcs foren tots morts o fets presoners, només se n’escaparen mil a cavall i cinc-cents a peu”[5].

En canvi Paquimeres diu que: “no hi passà res que fos digne ni dels dos exèrcits ni dels seus grans preparatius”.

 La segona batalla esdevinguda en terra d’Anatòlia, que Muntaner s’ocupa de destacar, és la batalla de les Portes de Ferro, de la qual, el mateix cronista, en detalla la data, el 15 d’agost (del 1304), el dia de la Mare de Déu d’Agost. Pels comentaris del cronista, hom pot deduir que Muntaner coneixia el detall de l’existència d’una porta ferrada en un estret congost, entre altes parets de roques, que controlava el pas de l’extrem oriental d’Anatòlia cap al regne veí d’Armènia.

Aquests detalls aporten versemblança a la narració de la batalla, però les circumstàncies que envolten aquest fet apunten, dissortadament, cap al costat contrari.

Després de Filadèlfia i d’uns altres embolics bèl·lics d’importància discreta, l’host catalana sojornà uns dies a Ània (avui Kusadasi), una vila de la costa, davant de l’illa de Samos. Des d’aquí, l’exèrcit català, segons Muntaner, s’hauria desplaçat fins gairebé l’extrem oriental d’Anatòlia, per tal d’acabar de foragitar els turcs lluny de l’Imperi Bizantí..

Ara bé, la distància en línia recta entre Ània i Portes de Ferro és tres vegades més gran que la que l’exèrcit havia recorregut des del mar de Màrmara fins a Filadèlfia. Però el camí d’un punt a l’altre no és ni era recte, sinó que fa grans desviacions i marrades. La Crònica de Muntaner resulta del tot injusta amb aquesta seqüència, perquè l’anada les portes d’Armènia amb prou feines ocupa una pàgina de la Crònica, en canvi la distància recorreguda per la GCCO fins a Filadèlfia, distància de longitud molt inferior, hi és descrita de manera prolixa, acompanyada de tot tipus de dades i omplint un bon nombre de pàgines i capítols. Per què doncs, aquest tractament tan desproporcionat, tan discret a l’hora d’explicar una batalla que segons el cronista fou tan transcendental, perquè retornà els turcs fora dels confins de l’imperi?.

A més, cal saber que per arribar a les Portes de Ferro calia travessar una zona d’Anatòlia que estava sota el domini dels turcs karamans des de feia ja gairebé un parell de centúries. Aquesta zona de la part central i meridional d’Anatòlia, amb dilatades planes gairebé desèrtiques tenia, i encara té, un nucli urbà molt important que ja havia esdevingut la capital de l’assentament turc del territori bizantí, Icònium (avui Konya).

Si l’exèrcit català, en el seu trajecte cap a orient, hagués volgut evitar Icònium, aleshores hauria d’haver fet una marrada important per tal de superar i deixar enrere la gran ciutat, però això representava quedat atrapat entre els turcs de les Portes de Ferro i els exèrcits que poguessin haver a Icònium (Konya), una ciutat que, ben segur, devia comptar amb una dotació important de soldats. Aquest fet i les conseqüències que se’n deriven hauria d’haver estat previst pels estrategues almogàvers i, lògicament, desestimat.

Cal afegir que la distància enorme entre el punt de sortida i les Portes de Ferro discorria completament per territori enemic, i un exèrcit que s’aventurés a recórrer-la es trobaria, ben segur, enfrontada a moltes emboscades i altres dificultats que posarien en perill el propi exèrcit. I de tot això ni un sol comentari per part de Muntaner.

El mateix Antoni Rubió i Lluch va expressar els seus dubtes sobre la realitat i possibilitat d’aquesta batalla, per raons, probablement, com les que s’han apuntat aquí.

En definitiva, sembla més raonable considerar la batalla de les Portes de Ferro com una narració fantàstica, pensada més aviat per enaltir les excel·lències de la Companyia i del seu dirigent, Roger de Flor, que no la de relatar un esdeveniment real. Per acabar d’arrodonir aquesta sospita, cal saber que Paquimeres ni tan sols esmenta aquesta batalla. Ni tampoc no se’n troben referències en cap crònica turca[6]

La tercera batalla important de la Gran Companyia, tingué lloc contra el propi exèrcit bizantí.  La realitat d’aquesta batalla queda fora de sospita i dubte perquè està igualment ressenyada per Muntaner i per Paquimeres.

Després de l’assassinat de Roger de Flor  a Adrinòpol (avui Edirne), a la part europea de l’imperi bizantí, la GCCO es fortificà a la ciutat de Gal·lípol, situada a l’entrada nord de Boca d’Avern (Bòsfor/Dardanels). Contra aquesta ciutat, doncs, Miquel Paleòleg, copríncep de l’imperi, aparellà un exèrcit gegantí amb l’objectiu d’assaltar Gal·lípol i anorrear l’exèrcit català. Degué ser una batalla decisiva perquè, com indica Muntaner “e d’aquella hora a avant fo vençuda tota Romania. E los haguem mesa així la paor al cors, que no podia hom cridar: “Francs!, Francs!”, que tantost no pensassen de fugir”[7]. És a dir que la victòria se la va apuntar l’exèrcit català. En això també coincideixen ambdós cronistes. Les discrepàncies apareixen en el terreny de la valoració de la victòria/derrota i en alguns detalls del fet bèl·lic. Muntaner, per exemple, afirma que, després de la victòria els catalans assaltaren el fort d’Apros i s’hi estigueren vuit dies per tal d’emportar-se tot allò de valuós que hi trobessin. Paquimeres en canvi, diu que malgrat la victòria dels catalans, aquests no reeixiren en la presa del castell d’Apros, però sí que es dedicaren al pillatge i a fer ràtzies per tot el territori a ponent del riu Maritza (zona que correspon, avui, a la Tràcia grega).

Més enllà d’aquestes discrepàncies entre ambdós cronistes, queda el dubte de saber on era Apros. Apros era un fort o un castell, així ho afirmen els cronistes. Muntaner dóna escasses indicacions per localitzar l’indret, però Paquimeres, amb motiu dels preparatius i del desenllaç de la batalla aporta cites de llocs que devien ser força propers a Apros. Muntaner diu que la vila i el castell d’Apro eren en un pla.. I ja no sabem res més de la topografia del lloc.

Lluís Nicolau d’Olwer, en la citada edició de l’extret de  la Crònica de Muntaner, acompanya l’edició amb un mapa, no gaire precís, en el qual indica que Apros és un lloc ubicat al nord de Gal·lípol, no massa llunyà de la costa, de la mar de Màrmara, que va des d’aquesta ciutat fins a Constantinoble. Més o menys en un lloc que hauria de coincidir amb un punt de la Via Egnatia, l’antic camí ral entre Salònica i Constantinoble.

En quines indicacions es basà Lluís Nicolau per establir la ubicació d’Apros? A l’ambaixada alemanya d’Istanbul és possible realitzar la consulta de la toponímia turca i grega de la zona de Tràcia. Ara bé, aquests mapes només informen de la toponímia que es mantenia fins fa dos o tres-cents anys i en cap d’aquests mapes consultat no apareix el nom “Apros”. Malgrat això, l’ambaixada turca a Madrid compta amb un mapa en què el nom “Apros” apareix associat a un llogarret turc anomenat Kermayan Köyu. Aquesta minúscula vila rural està ubicada més o menys on Lluís Nicolau col·loca Apros. D’aquí es deu poder deduir que aquest historiador degué tenir accés a un mapa com l’indicat i que n’acceptà l’associació de noms.

El problema rau en el fet que la ubicació d’Apros a Kermayan Köyu, implica haver d’acceptar que la batalla fou sostinguda en un lloc que està allunyat uns 40 Km a llevant de la línia recta entre Adrinòpol/Edirne i Gal·lípol, els dos punts de sortida dels exèrcits, el bizantí, comandat per Miquel Paleòleg i la GCCO que sortí a trobar a camp obert l’exèrcit bizantí. Kermayan Köyu, a més, no està ubicat en un terreny pla, tal com indica Muntaner. La desviació simultània dels dos exèrcits, cap a un punt allunyat de la ruta més raonable que haurien d’haver emprès els dos exèrcits, hauria d’obeir a alguna raó estratègica incomprensible per a nosaltres, tant incomprensible que acaba resultat inversemblant.

Ultra això, Paquimeres parla d’un lloc anomenat Jmeri [8], proper a Apros, on Miquel Paleòleg disposà l’exèrcit en formació per atacar la GCCO. “Jmeri” tampoc resulta localitzable en mapes antics. Però en sòl turc, a prop d’Uzunköpru, hi ha un poble anomenta “Meriç”. Podria tractar-se del mateix lloc?  Meriç, a més, està situat al bell mig d’un pla, molt a prop del riu Maritza, que és on la GCCO hauria desplegat la seva la seva acció de rapinya en acabar la batalla d’Apros. Finalment, el mateix Paquimeres afirma que el coemperador Miquel, després de la batallà anà a la ciutat de Didimotigon [9] a guarir les ferides rebudes en la topada amb els catalans. Didimotigon sí que resulta localitzable: en la mateix plana de Meriç, i en la línia recta que va des d’aquest pla fins a Adrinòpol/Edirne, que seria un camí molt raonable que hauria de fer el coemperador en retirar-se de la batalla cap a la seva ciutat de residència.

En definitiva, d’acord amb la topografia de la zona, la ubicació de les ciutats de sortida del exèrcits i les indicacions dels cronistes, sembla més lògic suposar que Apros devia estar ubicada a prop de l’actual ciutat d’Uzunköpru, i no a Kermayan Köpru. Investigacions posterior haurien de corroborar a desestimar aquesta hipòtesi.

L’última batalla de la GCCO que obre també un seguit d’especulacions, malgrat que en aquest cas sembla que les coses gairebé queden força resoltes i decidides, és la batalla que dóna a la GCCO el control de l’Àtica i regions septentrionals properes, fins, més o menys a Làmia i fins al golf de Corint.

La GCCO, el 1311, després d’un període al servei del senyor franc que ocupava el ducat d’Atenes, acaben barallant-se amb ell, es declaren mútuament l’inici d’hostilitats i Gualter de Briena surt d’Atenes amb un exèrcit de cavallers armats disposats a anorrear l’exèrcit català. Muntaner explica que l’encontre tingué lloc “en un bell pla prop d’Estives”[10]. Cal saber que al 1911, feia ja quatre anys que Muntaner havia abandonat la Gran Companyia. Això vol dir, que en aquest moment, el cronista català ja no és espectador directe o actor dels fets. Cosa que significa que la informació dels fets li arriba al cap d’un temps d’haver-se prodduït, i és inevitable pensar que les informacions podrien arribar-li de segona o tercera mà i, potser, poc o molt alterades.

Nicèfor Gregoràs, cronista bizantí, contemporani dels fets, els redacta, però, una cinquantena d’anys més tard després d’haver-se produït[11]. Aquest cronista situa la batalla a la mateixa regió de Beòcia, a uns 40 km al nordoest de Tebes, al costat d’un llac, el Cefís, avui dessecat.

De fet, a tocar de Tebes, no hi ha cap terreny pla, però sí que hi ha una ampla zona força plana de conreu que va guanyant alçada a mesura que aquesta plana s’allunya de Tebes, cap a llevant, en direcció de l’illa d’Eubea (Negrepont-Èvia). És poc probable que antigament pogués haver-hi un llac, tal com l’esmenta Muntaner. Al pla de Cefís sí que hi havia un llac, però no és “ a prop d’Estives”[12].

Ultra això, queden dos testimonis, que acaben per desmentir la ubicació de la batalla donada per Muntaner i la donada per Gregoràs. Un testimoni és la Crònica de Morea[13]. L’autor d’aquesta crònica, contemporani dels fets, explica que la batalla tingué lloc en un poble costaner prop de la ciutat d’Almirós[14]. Un poble que pel retrocés de la mar, avui ha quedat allunyat de la costa uns 7 o 8 Kilòmetres. El mateix emplaçament de la batalla queda indicat en la correspondència epistolar de Marino Sanudo, capità de “gent de mar” a Eubea per compte de Venècia. Com indica David Jacoby en el seu estudi d’aquesta esmentada correspondència[15], les referències a la batalla entre Gualter de Briena i la GCCO resulten més versemblants en el cas de Marino Sanudo i de la Crònica de Morea, pel fet que les situacions que s’hi detallen, tenen una redacció contemporània als fets i geogràficament molt propers. En definitiva, i llevat que apareguessin noves dades, Almirós seria l’enclavament més creïble de la batalla. Si fos així, la crònica que Muntaner i Gregoràs redacten d’aquest fet bèl·lic, no només estaria mal documentada, sinó que també molts detalls de la descripció de la batalla s’haurien de posar en quarantena, començant pel propi escenari bèl·lic, en què la simple inspecció visual, pels volts d’Almirós, sembla poder descartar la presència d’un llac, un llac que segon els cronistes citats hauria estat utilitzat per la GCCO a mode de parany contra la cavalleria franca del duc d’Atenes.