Sant Feliu de Guíxols: es busca model de ciutat. (revista Proa, juliol 2000)

El títol no pretén cap provocació. Això abans que res. El títol intenta  subratllar quelcom que tot guixolenc pot comprovar si observa la singladura ciutadana iniciada pels volts dels anys cinquanta del segle vint.

Tampoc no hi ha en el títol cap retret a la classe política passada, present o futura, com si d’una incompetència o manca de visió es tractés. I és que la qüestió desborda amb molta amplada l’abast del cercle polític i inunda tots els aspectes de la vida ciutadana. Tot i que hi ha grans similituds entre les dues viles germanes, el cas de Sant Feliu de Guíxols és del tot diferent del de Palamós. Ambdues comparteixen infinitats d’aspectes propis d’un model pretèrit de ciutat. Ambdues han conegut la mateixa sotregada econòmica, social i política de la segona meitat del segle vint, però la vila de Palamós ha sabut, ha pogut trobar una via alternativa que resulta vedada a Sant Feliu de Guíxols. Ras i curt: una zona industrial, amb prou territori per escampar-se, un port de potencial creixent, un centre hospitalari general. Són tres elements que en una comparació d’ambdues viles caldria posar sobre la taula per entendre el distanciament de model que es produeix entre elles: a Palamós coses com aquestes han esdevingut possibles, a Sant Feliu no.

A Sant Feliu el caràcter i condició de petita ciutat burgesa és, amb tota probabilitat, una mena d’encotillat que li enaltia l’anatomia saborosa del tombat del segle dinou al vint. Però ara, ha impedit un recanvi àgil, ha esdevingut un llast que s’ha de moure a pas de paquiderm erràtic a la recerca d’un espai en el concert de la competitivitat i del creixement.

Repassem breument l’inventari guixolenc. Anys quaranta: ressaca de la guerra civil, governs franquistes sense urgència ni necessitat de planificació del futur. Anys cinquanta: s’engruna com un terròs de sucre el fonament industrial de la ciutat, la indústria surera. L’activitat econòmica comercial i turística en va prenent el relleu a poc a poc. Anys seixanta: al compàs d’aquesta substitució econòmica, es consolida la immigració massiva de gent de fora del país. La construcció d’hotels, apartaments i habitatges es dispara, l’ocupació del territori municipal augmenta de forma galopant. Disminueix progressivament l’activitat pesquera. Gairebé tota l’activitat econòmica acaba girant al voltant del turisme. La ciutat canvia la fesomia: desgavell urbanístic, cap planificació. Creixement econòmic en funció de l’exterior. Pautes culturals cada cop més importades o imposades pel règim polític. Anys setanta: lleuger relantiment del creixement, alhora que aquest es consolida i solidifica. Senyals evidents d’estralls en l’urbanisme de la ciutat i l’entorn. Recuperació democràtica. Ciutat amb convivència assenyada entre la població immigrada i autòctona, sobre la base d’una mútua ignorància/indiferència i de barris força delimitats.

El fet és, doncs, que en el lapse d’una quarantena d’anys, les condicions socials econòmiques, polítiques, culturals i demogràfiques de Sant Feliu de Guíxols s’han vist profundament trasbalsades i canviades. Ara, el caràcter anterior, burgès, que la ciutat havia sabut perfilar sobre la base de la indústria surera i de les infrastructures pertinents (port, ferrocarril)i que li dotava de personalitat, ritme i impuls, juguen a la contra en la nova situació. I, a la fi, les solucions que la ciutat pot aportar quant a infrastructures no semblen ser prou potents per prendre el relleu al creixement d’una centúria anterior.

El resultat és que Sant Feliu de Guíxols, des de l’arribada del turisme (per posar només nom a una cosa de les moltes que li arriben en les mateixes dates) ha intentat adaptar-se a un ritme que li ve marcat des de l’exterior. Un ritme i un creixement que tenen per eix el turisme, un tipus turisme que sembla no encaixar massa bé en les condicions ofertes per una petita ciutat amb una personalitat ja definida. Però, gairebé a la cantonada, justament per tractar-se d’un espai lliure de condicionants i amb disponibilitats per acollir infrastructures adequades a l’afluència massiva de visitants, sorgeix per a sorpresa de tothom un dels majors centres turístics de la Costa Brava: Platja d’Aro. La platja d’Aro esdevé Platja d’Aro. Ja no és el nom d’un arenal erm, sinó un centre turístic de renom mundial.

La situació ha causat, i segurament encara causa, decepció. No pas, certament, per la fortuna aliena, sinó per la dificultat de trobar camins semblants o paral·lels als recorreguts pels veïns.

No hauria, doncs, de resultar massa estrany que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a la vista de tota aquesta situació visqui un cert desconcert: ¿quina població s’han trobat que en una  cinquantena d’anys escassos hagi vist trasbalsats els seus esquemes socials, demogràfics, industrials, culturals, polítics, sense tenir resposta a punt per a un nou context socioeconòmic, i envoltada d’altres nuclis de població que sí que els ha tocat la rifa?, per plantejar-ho en termes gazielans.

El desconcert, si hi és, no justifica però de cap manera la precipitació. Seria suïcida llançar-se a l’aventura de promoure accions que aboquin a l’aparició d’infrastructures que condicionin o decantin cap a determinats models econòmics i de creixement hipotecant un futur sempre per fer. L’error fatal seria que la ciutat abandonés el seu destí en mans d’un creixement, d’un estil i un ritme, dels quals no en coneix l’inici ni en controla les coordenades, malversant un patrimoni que més endavant (no pot ser gaire més endavant) ha de resultar valuós en un altre concert socio-econòmic.

Val més no intentar-ho, perquè en la indecisa situació econòmica mundial actual, en què els criteris de creixement estan essent, com mai no ho havien estat,  sotmesos a profundes i radicals crítiques i replantejaments, l’acció més assenyada és una espera activa: conservar en la millor situació possible el patrimoni (natural, cultural, industrial, comercial) amb que compta la població, com un trumfo que hom guarda sota la màniga a l’espera que el pèndul de la Història decanti  l’oscil·lació cap al punt convenient i adequat.