Gaziel, des d’avui   

                                                                             Josep Cullell-Ramis

En el documental que acompanya aquest llibre, sobre la trajectòria vital i intel·lectual de l’escriptor guixolenc Agustí Calvet i Pascual, hi surt una entrevista a un ex-alcalde de la ciutat, en Josep Vicente, que atribueix a Gaziel la condició d’augur no escoltat.

Resseguir la línia inèdita i possible d’aquest perfil d’Agustí Calvet, permet d’especular sobre raons i situacions que atorgarien a Gaziel aquesta condició, si li és atribuïble.

Ultra les celebrades i conegudes pàgines dels llibres dedicats a la ciutat i l’opera prima dels Goigs de Sant Feliu, Gaziel va resumir en un article dens, del 1961 [1], la trajectòria que se sentia capaç d’entrellucar dels resultats d’uns de fets pretèrits que havien contribuït decisivament a convertir la vila vuitcentista, que ell havia arribat a tastar d’infant, en la ciutat petitburgesa, escarquillada, saturada d’eufòria fabriquejadora i d’ambient liberal i progressista, que, tanmateix, començava a fer aigües en els primers decennis del segle XX. En aquest article L’esdevenidor de Sant Feliu de Guíxols, les afirmacions, preguntes i insinuacions que hi formula haurien de fer discórrer a tota aquella persona que algun cop se li acudeixi de plantejar-se l’avenir de la ciutat, la pròpia, la nostra, que s’ha passat, de fet, gairebé tota una centúria assajant viaranys i dreceres de progrés que li permetessin recuperar la condició de ciutat senyorívola, ara, però, en una atonia o desconcert ostensibles.

La denúncia i projecció del futur guixolenc de Gaziel arranca d’una crítica inclement envers dues coses (circumscrites per una mentalitat incapaç de preveure i posar-se en alerta davant de la correntia d’incertesa que amara sempre l’esdevenidor) que en el seu moment varen marcar una fita en el creixement de la ciutat: el ferrocarril i el port. Dos objectius, aquests que varen mobilitzar els guixolencs de l’època. Ara bé, l’execució d’ambdós projectes es realitzà, en opinió de Gaziel, amb una eficàcia tronada, amb una rendibilitat catastròfica i amb unes possibilitats de perdurabilitat del tot exigues. El ferrocarril, al cap de vuitanta anys de vida agònica, va quedar esborrat del mapa. Ni tan sols trobà encert en el moment en què les seves tronades condicions de carrilet de pessebre, o ferrocarril de velocitat de tartana i de festa major, condicions que li impedien d’atènyer una sumària rendibilitat, podrien haver jugat un paper destacat, justament pel seu pintoresquisme, en el moment en què la segona rifa (el coneixedor de Gaziel ja sap que aquesta segona rifa per a la ciutat és l’arribada massiva del turisme) començava a orientat de forma irrevocable la direcció econòmica no només de Sant Feliu de Guíxols, sinó de tot el litoral mediterrani. Doncs bé, justament en aquell moment en què la presència d’un carrilet, de far west o de la selva del Congo, com aquell, podia invertir la seva condició decrèpita i improductiva, justament llavors algú es va adonar de la inviabilitat centenària d’aquella instal·lació. I és clar, repetició de la jugada: ceguesa crònica per albirar o intuir el futur i, conclusió: desmantellar el carrilet.

La segona gran jugada a cavall dels dos segles anteriors va ser la construcció d’un port. I quin rendiment va tenir?, i durant quant de temps? Certament hom sempre li ha trobat algun ús, és evident. Ara, altra cosa és la seva rendibilitat, costos ambientals i paisatgístics implicats, així com la privació d’un escenari natural únic, que qualsevol projecte intel·ligent de qualitat de vida ciutadana s’hauria esmerçat a protegir. La mirada quedà encadenada, també, per uns criteris i interessos sectorials d’abast limitadíssim.

Les paraules de Gaziel, augur no escoltat, eren, també, contundents: el port va ser fet amb gasiveria evident, un menyspreu absolut de les exigències superiors de la ciutat, a correcuita, sense tenir per res en compte la bellesa natural del paratge ni els estralls que s’hi havien de produir. I un xic més endavant lamenta: el port existeix, és cert, i ens fa un gran servei (que pugui fer un “gran servei” no ho posarem pas en dubte, però hem de discrepar de la correcció de l’ús del pronom “ens”), però és ell també qui ens ha esguerrat, probablement per sempre o per un temps incomptable, la badia de Sant Feliu, que la naturalesa va fer la més bella i una de les més arrecerades de la Costa Brava, i ens ha robat criminalment la platja, una de les més pures i harmonioses de la Mediterrània… Si no ens l’haguessin malmenada, per ventura avui no en trauríem molt més profit que d’aqueixa paret monstre?

En definitiva, seguint auguris i pronòstics de Gaziel, llegint avui Gaziel i la seva visió de Sant Feliu de Guíxols, sembla plausible d’admetre que, en el passat, en la nostra ciutat hom ha pres decisions equivocades, tant a l’hora de fer com a l’hora de desfer. I és que probablement ara com igualment a finals de segle XIX, el criteri que ha guiat el creixement material de la ciutat ha estat el mateix, quelcom de visió limitada, eixorca i mesquina, però tan universalment cobejat, que ningú no s’atreveix qüestionar: rendiment econòmic aquí i ara. Un principi, aquest, contra el qual ningú no pot arborar amb èxit cap argument, perquè de seguida hom li retreu l’estigma de la ingenuïtat i  assoleix el menyspreu del realisme social i econòmic.

L’evolució urbanística de la ciutat, així com les accions demolidores del patrimoni territorial, que literalment esborren i liquiden, tant l’espai intraurbà com el territori circumdant, posen de manifest que ni el mòbil ni la intenció, ni la responsabilitat exclusiva d’aquestes accions no s’han de fer recaure en la política local antidemocràtica de temps enrere (seria, aquesta, una declaració que, de tan parcial i poc exacta, trabucaria del tot la qüestió), perquè l’acció política posterior, amb tots els recursos polítics democràtics al seu abast, no ha significat, no significa (malgrat comptar amb tota mena de recursos tècnics i un ventall conceptual i administratiu descomunal) no es distingeix pas, precisament, per un redreçament de la qüestió, ans, ben al contrari: atorga cobertura legal a aquestes accions en plena expansió i intensificació a la recerca de guany immediat, amb negligent i voluntari oblit de les conseqüències envers el patrimoni de la ciutat a curt i a llarg termini, i, per tant, sobre la qualitat de la vida ciutadana present i futura.

 En aquesta manca de perspectiva temporal, hi ha una lamentable coincidència en les accions endegades pel municipi  tant en les d’aquells anys com en les del present.

Davant de la inconcebible possibilitat que Gaziel pogués manifestar, ara, les seves opinions i auguris envers el futur de la ciutat, la resposta a obtenir hauria de ser, ben segur, la mateixa: silenci i oblit. Perquè no encaixarien, no encaixaven, en la trajectòria coriàcia, impermeable del model de creixement escollit o imposat.

Però, ara, la situació és cada vegada més urgent i crítica, a la vista de coses com la qüestió medioambiental a què ha de fer front tot el planeta, perquè ara, de manera més peremptòria que a finals de segle XIX, les contrapartides que cal assumir i pagar (en una societat d’una avidesa frenètica inestroncable, disposada gairebé a tot, menys a reduir i examinar amb esperit crític el ritme exhauridor, incert i precari de creixement econòmic) són més indeclinables i greus que en temps pretèrits recents i llunyans i hipotequen i comprometen de forma inescrutable l’avenir proper i llunyà.

En un altre article, del 1960 [2], Gaziel es demanava, un cop tancada definitivament la xauxa tapera del XIX, si la ciutat tenia encara l’aplom suficient per encarrilar la segona xauxa, la del turisme. Una desideràtum ciutadà de prosperitat, però, que li calia competir, ara, amb qualsevol punt del Mediterrani proper o llunyà, perquè tot el Mediterrani ha esdevingut, a la fi, un reclam turístic amb vel·leïtats d’atracció universal. Gaziel, que sabia intuir, es preguntava amb veu alta coses com aquestes: Tots, tants com som, rics i pobres, cultes i ignorants, els qui fan les coses i els qui tenen autoritat per endegar-les, ja hi posem els cinc sentits en tocar una matèria tan fràgil com és el favor i la simpatia de la gent forastera? I encara: Ja ens preocupem de plaure els qui no s’acontenten d’un folklore manllevat i sovint barroer, als refinats de tota mena, als qui a més de la mar, la terra i el cel que ens han estat donats, voldrien conèixer la nostra personalitat autèntica? I hi afegia tota una altra bateria d’interrogants que apuntaven cap al patrimoni específic guixolenc i cap a una activitat turística que sobreeixís límits barroers i mesquins de l’ara i aquí: Què ens en resta, a Sant Feliu, d’una història nostra que ja és mil·lenària? Perquè què en queda del monestir  i dels frares que el bastiren i el feren gran? , i dels homes de mar que engruixiren els estols cristians a Lepant?, i de la fabulosa benaurança burgesa i popular del segle XIX?…

El materialisme humanista que acompanyà sempre Gaziel i que acabà inscribint-lo en l’escepticisme serè i sol·lícit, dels més mesurats que el cervell humà hagi pogut produir mai, no deixaria que aquestes seves reflexions quedessin enquadrades de manera exclusiva pel tema (que en aquestes línies ocupa un lloc central) de creixement econòmic de la ciutat o de qualsevol altra societat, sinó més aviat dins d’una voluntat compromesa i solidària empescada a determinar quines d’aquestes condicions de creixement són les indicades per destil·lar una vida ciutadana que promogui l’excel·lència personal. Una suma d’excel·lències que ha de fer realitat d’allò que ell anomenava “viles espirituals”, que han florit en determinades seqüències de la Història i que Sant Feliu de Guíxols estava, segons l’opinió del nostre escriptor, en condicions d’arribar a ser-ne una mostra conspícua.

Totes les consideracions, reflexions, auguris i pronòstics de Gaziel s’emmarquen en aquesta seva aposta, una proposta que implica, comporta i exigeix revisió freqüent del rumb de la comunitat, sobretot, és clar, per part de les seves autoritats, per tal de minimitzar els passos en fals. Sembla un propòsit sensat, pertinent, d’exigència elemental… Però, dissortadament, la poca volada de molt interessos de l’ara i l’aquí no han permès fins a ara, no permeten encara, cap mena de foment ni de rendibilitat d’aquells pronòstics i auguris. Potser algun dia…, qui ho sap.


[1] “L’Esdevenidor de Sant Feliu” Agustí Calvet, publicat a “Àncora” el 7 de setembre de 1961. També a “Obres Completes” 1ª edició. Editorial Selecta, Barcelona 1970

[2] “La Costa Brava i el Turisme”. A. Calvet. “Àncora” juliol 1960. També dins de “Obres Completes” 1ª edició d’Editorial Selecta. Barcelona 1970

Anuncis