Article publicat a Àncora el 21/07/2011 nr. 3.204

Viles Espirituals,  gent derrotada i  gent indignada

(en memòria d’en Josep Vicente)

Josep Cullell-Ramis

A Sant Feliu de Guíxols hi ha hagut, i encara hi ha, persones de les quals gairebé tothom podria relatar-ne llargues estones d’anècdotes, ocurrències, peculiaritats, dites i tarannà…, tantes com per omplir-ne més d’un llibre. Algunes d’aquestes persones ja no hi són. I d’aquestes que podrien inspirar tanta narració, ningú no negarà que en Pitu Albertí i en Josep Vicente n’eren, o en són, dos exemples irrebatibles.

Es tracta de dos guixolencs que tenien el contacte humà amb la ciutadania com una de les seves més pregones especialitats. No eren, aquests dos guixolencs, només allò amb què resulta més fàcil d’adjectivar-los: el primer, un pintor. El segon un polític. No només no eren únicament això, sinó que tals ocupacions foren tan sols expressió d’una dimensió personal insondable, inefable, que no és gens fàcil d’acotar o explicar. Però, en tot cas, tothom (sóc conscient d’aquesta exageració  literària) trobà una experiència pròpia i personal al costat d’aquests dos guixolencs. La compilació (de realització impossible) de totes aquestes experiències particulars donaria un panorama d’abast ample de llur complexa personalitat, perquè, a l’hora de la veritat, es tracta de la vida de dos elements valuosos del nostre patrimoni humà, amb què la ciutat ja compta per sempre més.

Amb motiu de la mort de Josep Vicente, m’agradaria manifestar, doncs, algunes d’aquestes experiències que vaig poder recollir del seu contacte. No és res d’original ni d’exclusiu, perquè són vivències, tal com ja ha quedat dit abans, compartides per una infinitat de guixolencs i forasters. Això no vol dir, però, és clar, que tots n’haguem fet la mateixa valoració. No es tracta de fer-ne cap elogi absolut (qui hi ha que pugui merèixer-lo, realment?), sinó de deixar constància d’uns mèrits humans inalienables.

Els lectors guixolencs deuen conèixer un escrit de Gaziel del 1923: Les Viles Espirituals. En aquest text, Gaziel promovia l’alerta del perill d’una macrocefàlia barcelonina: la capital catalana era (o és, encara) un perill creixent d’absorció de les millors testes catalanes, atretes cap al descomunal rusc urbà per mil-i-una temptació en tots els ordres de la vida social del país. Caldria dissenyar, deia Gaziel, una ordenació del territori català en què les infraestructures econòmiques convenientment escampades pel país fessin possible la florida permanent de la vida cultural. Calia un territori equilibrat on esperit i matèria, economia i cultura, en llur equilibrada sintonia, revelessin l’excel·lència del país sencer. Calia mantenir un caliu cultural escampat per tot el territori, evitant el provincianisme.

Potser per urgències com aquesta, molts joves, de disset a vint anys ens delíem per arribar a les set del vespre, a l’hivern, i anar a classe d’anglès i de català a can Vicente. Perquè entre l’anglès i el català, a can Vicente, hi borbollejava allò que a tot esperit agitat no li era possible de tastar ni de somiar en l’estretor d’una educació acadèmica de silenci obligat envers la llengua i la cultura pròpia, de l’opacitat envers la cultura contemporània europea, de la repressió del pensament i acció lliures i de l’empatx, si us plau per força, d’ideologia cultural i social d’ascendència forastera. En aquells anys, la ciutat, Sant Feliu de Guíxols, experimentava una empenta econòmica insospitada (el turisme) simultània amb unes pautes ideològicopolítiques que el règim militar imposava. No en faltaren, per dissort, en la mateixa ciutadania, d’adeptes i afeccionats a aquella trajectòria política i cultural estèril.

En tal context ciutadà, el jove guixolenc tenia poques oportunitats d’alliberar-se d’aquell rumb unidireccional ideològic i pràctic: acabar estudis primaris i secundaris i (en al majoria dels casos) accedir al món del treball… i ja està (llevat, és clar, dels pocs que optaven per estudis universitaris a Barcelona, que haurien d’afrontar altres esculls amb la repressió i el silenci cultural que el règim promovia).

Per això, anar a classe a can Vicente venia a ser obrir la porta d’un univers cultural, esplendorós, inabastable en cap altre lloc de la ciutat. La biblioteca popular del Casino del Nois, per exemple, era un veritable museu literari en formol, tancat a pany i forrellat a les generacions de la postguerra.

Ara, a can Vicente, entre els How are you? i els see you tomorrow i els tanmateix, els ensurt, els malgrat els plusvàlua, els comiat… i una plètora de casos de lèxic en procés de dissipació, ens queia al damunt, en plena classe, un ruixat cromàtic d’il·lustracions de Kandinsky, de Kitaj, de Picasso, de Monet, d’Albertí, d’Amat, de Miró…, un altre de textos i dissertacions sobre García Márquez, de Carles Riba, de Verdaguer, de Pablo Neruda, de Goethe, de Rainer Maria Rilke, de Kafka, alguns intents de digestió de la prosa de Joyce, Thomas Mann, Albert Camus, Gabriel Ferrater (amb una sentida admiració per Teoria dels cossos, de 1966), Samuel Beckett, Maxim Gorki.., o un altre ruixat sobre pel·lícules de Glauber Rocha (“Dios i el diablo en la tierra del sol”), Eisenstein, Visconti, Bertolucci, Vidor, Ingmar Bergman, John Huston (“Paseo por el amor i la muerte”)… Chaplin. En quin altre lloc de la ciutat, si no a casa seva, podíem contactar amb l’obra de tants desconeguts de primera línia? És per això que resulta tan ingrat, si no equivocat del tot, (disculpable, ben segur, perquè al darrere no hi pot haver altra cosa que desconeixement) que en Josep Vallverdú gosi qualificar, amb prosa bufada, en Josep Vicente de persona modestament culta (vegeu Àncora: n. 3.196 del 20/05/2011).

En Josep Vicente no era un simple foc d’encenalls, era un tió encès, roent, d’aquells que encara cremaven malgrat la sufocació cultural produïda i imposada pel règim. A Sant Feliu, als anys seixanta i setanta, en quedaven encara alguns d’aquests tions de valuós foc cultural descentralitzador que pocs anys abans havia reclamat Gaziel en les seves Viles Espirituals: Ricard Boadella, Joan Padrosa, Lluís Esteva, el mateix Agustí Calvet…, i, abans: Garreta, Marian Vinyes, Rafael Patxot, Josep M. Vilà… tots ells, i alguns altres, eren resistència i promesa d’un futur cobejat, tot i que una mica distant. Però en Josep Vicente apostava amb convicció cap aquell futur. Convicció i compromís amb el jovent. Perquè era on ell hi veia (no podria ser d’altra manera) el futur de la ciutat.

En el cas de Josep Vicente, hi hagué sempre tres constants: una mirada crítica, en termes morals, del sistema capitalista, una contemplació estètica dels resultats de l’acció humana, i una obsessió permanent per la dinàmica de la ciutat.

Sempre Josep Vicente es va mostrar crític amb el sistema polític, econòmic i social englobat sota el nom de capitalisme. El reconeixia, és clar, motor del benestar i de abundància creixent al llarg del segle XX, però alhora també el veia com a responsable  de les desigualtats socials i de la injustícia a escala planetària, de l’explotació del treball humà i, sobretot, del progressiu augment de la valoració materialista del benestar. Per això va seguir, en la mesura que li fou possible (donades les restriccions informatives) el fenomen de la revolta social del Maig francès del 1968. Albirà en aquell fet històric un crit d’alerta de la consciència europea sobre la trajectòria materialista que agafava cada cop més embranzida en l’esperit del continent. No sé com, però un parell d’anys després, va aterrar a Sant Feliu de Guíxols un parisenc, discret, de parla minúscula, de somriure tímid, com desencisat. Havia format part d’un de tants comités d’action santé que proliferaren a la capital gala amb motiu del col·lapse parisenc del 68, de mà del món universitari (que s’encomanà de seguida a altres sectors de la capital), engrescats a oferir alternatives al govern francès. Aquell home, de cognom aristocràtic, es deia (o es diu, encara) Rochefort (la seva família havia perdut el De durant la Revolució Francesa, explicà). En Josep Vicente agafà de la mà aquell francès i el passejà per Sant Feliu de Guíxols i el portà a presentar-lo a aquelles persones que li semblava que algun dia podien intervenir en la vida social d’un demà imminent.

Engrescat per la força que intuïa en les noves generacions, l’any 1969, En Josep Vicente ens féu vibrar a tots amb la lectura i comentari d’un article de la revista Triunfo, cosa que agafà de sorpresa tots el joves aplegats en la seva reduïda habitació: què hi feia, ell, el 1969, un avi de quaranta sis anys, devorant un article sobre el comiat i desaparició final dels Beatles? En aquell article hi llegia, hi descobria, que en l’aparent frivolitat del pop anglès hi glatia encara l’esperit que havia impulsat el maig francès: and in the end, the love you take is equal to the love you made. Era el darrer comiat del grup britànic. I encara hi bategava la insatisfacció d’un jovent disposat a no conformar-se només amb els paràmetres econòmics del benestar material: And I try, and I try, and I try, and I try… I can’t get no satisfaction. El desencís dels Stones cuejava i s’encomanava. Mentrestant al menjador de casa seva, de vegades s’hi sentia la veu aspra de Bob Dylan cantant amb sarcasme Don’t think twice, it’s all right. Era la febril decepció del jove, rebrotant de manera cíclica (ara ja l’hauríem d’anomenar indignació).

El final del Proceso de Burgos, del 1970 l’enfonsà anímicament, perquè havia contemplat i seguit amb eufòria totes les mobilitzacions socials de l’any anterior: un cop directe contra el règim franquista. Un cop amb repercussió internacional, cosa certa, però el mateix règim, després de veure’s obligat a rebaixar les penes inicials contra els acusats, aconseguia encara mantenir-se dempeus.

Fou a partir del 72 que en Josep Vicente i la seva germana Catalina obriren la llibreria Dia, al carrer de Sant Domènec. La llibreria esdevingué una veritable àgora per a ciutadans i forasters, de persones i tendències polítiques diverses que feren de la minúscula llibreria un punt informal de trobades constants. Els germans Vicente hi donaren durant vint anys més del que reberen: més d’un cop, els joves hi entraven amb les mans buides i en sortien amb un llibre sota el braç, que en Josep els enclastava al pit sense acceptar res com a pagament del llibre.

Després de la mort del dictador, en Josep Vicente assumí la convicció que totes aquelles coses per les quals havia estat lluitant calia concretar-les en un projecte, un realitat amb projecció pública. Fou llavors quan recorregué a la militància política de partit. Al pati del darrere de casa seva, sobre la “via del tren”, un vespre havent sopat, s’hi aplegà un nombre considerable de ciutadans, convidats per en Vicente, amb algun gironí, per tal de fer la presentació i cercar suport o militància per a una formació política de signe socialista a Sant Feliu de Guíxols. Recordo d’en Quim Espanyol, portaveu d’aquella presentació, que proclamà la voluntat democràtica d’aquell socialisme català. Espanyol recalcà l’abandonament d’alguns principis ideològics del marxisme, que podien sonar a estalinisme (sense renunciar a altres conceptes marxistes). Per exemple, insistí en el fet que aquell socialisme naixent renunciava a dogmes com el de la dictadura del proletariat. Espanyol sentencià que el socialisme a Catalunya “havia de caure com fruita madura” És pel retard (potser alguns en diran ja impossibilitat o renúncia) d’aquesta caiguda que recentment, en una entrevista al Punt (27/03/2011), en Josep no amagava la seva decepció: la fruita no acabà de caure, es féu malbé penjada a la branca? Un pessimisme extrem hi manifestà en aquella entrevista: “quan miro endarrere, només veig que cendres”. Fou l’expressió d’un sentiment de fracàs?, una mirada de por inspirada per la trajectòria recorreguda? Potser estava, ja, massa fatigat per recordar que la vàlua de la utopia (malgrat la dosi sempre necessària de realisme) no té per què perdre vigència i que li ve, primer de tot, de la seva seducció i atracció. Tal com ell mateix ens ho havia encomanat tant de cops.

Si l’entrevista del Punt s’hagués realitzat tres mesos més endavant, en el mes de juny, per exemple, segur que la mirada retrospectiva d’en Josep Vicente no hauria estat la mateixa. No hauria percebut cendres, hauria vist, i així ho hauria manifestat, indignació. Hauria constatat allò que la seva mirada crítica sempre havia copsat d’injustícia, desigualtat i materialisme en el sistema: raons peremptòries de la indignació social. En qualsevol cas, i per més que ho pensés i ho digués, no podia sentir-se ni saber-se derrotat, si més no, mirant endavant: tenia molts antídots a la seva disposició.

És, tot això, una breu panoràmica, molt incompleta, de records d’anys d’efervescència, de pedagogia humana saturada d’infinitat de seduccions, que feren d’en Josep Vicente una referència cultural única per a tants joves guixolencs carregats de voracitat i també de desorientació.

De l’etapa del seu actiu compromís públic i polític, a partir dels anys vuitanta, altres ciutadans poden fer-ne un retrat molt més complet i millor que el que pogués fer jo mateix.

Anuncis