Article publicat a Àncora 23/07/2009

La mena de gent que som

                         Josep Cullell-Ramis

             President de “Mall, Associació Guixolenca de Cultura”

Amb motiu de la reedició de Quina mena de gent som d’Agustí Calvet “Gaziel”(1887-1964), L’Avui i El Temps publicaren, respectivament, una carta i una crítica en termes molt durs envers aquest escriptor guixolenc, acusant-lo de molt d’autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà i, en definitiva, de nacionalista espanyol i, a la fi, de botifler.

Caldria, aquí, recordar que Gaziel, com tota criatura humana, ancorà llurs afirmacions en les valoracions pròpies del grup social al qual pertanyia. Situació que autoritza la plena discrepància. Tanmateix,  tots els seus escrits destil·len finesa i precisió intel·lectuals de molt alta volada. I, encara més, són un exercici inexhaurible de racionalitat lúcida i de tarannà humanista assenyat i perfectament sospesat.

Gaziel havia fet professionalment la seva pròpia opció. Sabia, també, que les seves justificacions no serien acceptades per aquells que li dirigien les virulentes diatribes. I se’n dolia[1]. Perquè devia també  reconèixer, en el fons del seu cor, que aquella reacció contra ell no era resultat de cap pirotècnia gratuïta, malgrat que despietada.

La deserció gazielana, malgrat la repressió franquista no li impedí de mantenir encès el caliu d’una llengua que ell vivia i sentia de manera irrenunciable com la seva. És aquesta la vivència pròpia d’un desertor, d’un botifler?

Si el castellanisme lingüístic de Gaziel ha de ser considerat com a deserció, caldrà posar en el mateix sac  noms de persones,  que en el camp lingüístic, musical, polític, artístic… han incorregut  i incorren en una situació semblant a l’acció de Gaziel. La deserció a Catalunya hauria de ser considerada, doncs, gairebé com actitud habitual. I és que, per ser justos, potser caldria ampliar el camp focal de la desafecció i tenir en compte coses com aquestes: en una prova realitzada[2] sobre  la parla de cinquanta polítics catalans dels més rellevants, escollits aleatòriament, no n’hi ha cap que sigui capaç de parlar durant un minut sense cometre cap error. I aquí error vol dir, majorment, el recurs conscient o no a l’ús de castellanismes. Amb el marge de la llibertat política i educativa actuals, no és això una deserció lingüística? Una situació semblant, de dissolució lingüística dins de la parla castellana, es dóna en molts professionals de la televisió catalana, responsable com cap altra institució de l’evolució de la nostra parla. No és això, en un moment d’exigència de competència lingüística  tan indeclinable, desafecció i botiflerisme lingüístic i/o nacional?

Ara, bé quants desertors, professionalment i políticament correctes, serien capaços de dir: “I és que jo amo la nostra llengua catalana per damunt de totes les coses del món… Jo vaig haver-la de deixar com una mare pobra que no podia mantenir-me. «Ves, fill meu –em digué-. No puc pas fer-te home. Enginya’t com puguis i torna quan puguis.» M’he enginyat, m’he fet un home i ara torno.”[3]

Qui pot ser acusat d’autoodi envers el seu país, amb afirmacions com aquesta?: “En resum, Joaquim Sunyer… representa l’esperit de la terra nadiua: de la nostra petita Catalunya,… sempre dolça de pinyol, malgrat l’aspror de la seva escorça; i on, passi el que passi al món, s’ha viscut, es viu i es viurà tan rebé com en una de les contrades més admirables de la Mediterrània.”

Si haguéssim de dedicar-nos a la detecció de botiflers, quants en  trobaríem que fossin capaços d’una sincera excusa i, alhora, d’un tenaç compromís irrenunciable amb la catalanitat malgrat la incomprensió, marginació i ostracisme a què fossin sotmesos? Entendre que afirmacions com: “La història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat” [4] ( adreçada al propòsit d’una sobirania total) siguin mostra de botiflerisme, no és només resultat d’una lectura superficial, origen probable d’afirmacions com les de la carta o de la crítica literària al·ludides. Només una confusió en els termes i un desconeixement tant de la vida com de l’obra de Gaziel, especialment de l’obra catalana, pot ser-ne balba excusa, matussera i amarada de grolleria, que no justificació.


[1] Les seves memòries així ho palesen

[2] Prova realitzada el 2005

[3] Calvet, Agustí. Obra Completa. Pròleg a Hores viatgeres Editorial Selecta. Barcelona, 1970 p. 1544

[4] Calvet, Agustí. Obra Completa. Quina mena de gent som Edit. Selecta. Barcelona 1970. p. 1431

 

Anuncis