Sant Feliu de Guíxols, per a forasters és una guia que ajuda a assaborir els racons amb més personalitat d’aquesta ciutat empordanesa. Els recorreguts proposats ofereixen una àmplia visió dels elements que han consolidat el seu caràcter al llarg del temps: paisatges i indrets populars, arqueologia, arquitectura històrica, arquitectura modernista-noucentista, arquitectura popular i personatges.

Els itineraris descrits en aquest llibre acompanyaran el lector pels carrers de la ciutat i pels camins que la circumden, amb informació i comentaris per a un major coneixement de la seva realitat física i cultural. També és presentada una selecció de les personalitats rellevants de la ciutat que han projectat la seva obra més enllà de l’estricte àmbit guixolenc.

Índex

Itinerari 1: ruta paisatgística. pàgina: 5

Itinerari 2: ruta modernista-noucentista. pàgina: 19

Itinerari 3: el monestir i el museu. pàgina: 39

Itinerari 4: Pedralta. pàgina: 53

Itinerari 5: arquitectura popular. pàgina: 61

Itinerari 6: ruta arqueològica.  pàgina: 69

Gent de Sant Feliu de Guíxols.  pàgina: 85

Celebracions. pàgina: 117

Bibliografia. pàgina: 119

Itinerari 5: Arquitectura popular [1]

 Deixant de banda el conjunt monàstic romànicogòtic detallat a l’itinerari n. 3, Sant Feliu de Guíxols és una ciutat que ha deixat un rastre arquitectònic rellevant, durant els anys que corresponen al tombant dels segles XIX i XX (itinerari n.2). Aquí és quan la ciutat va experimentar un fort creixement urbanístic, fou el més important, quantitativament parlant, de la seva història. Un mica més tard, als anys seixanta del segle vint, ha experimentat un altre salt tan important com l’anterior, de tal manera que gairebé en un centenar anys, la ciutat ha canviat profundament la seva fesomia gairebé triplicant la seva superfície urbanitzada.

En el primer d’aquesta canvis, a partir de 1860, la ciutat es va engalanar amb edificis elegants i de molta patxoca, fruit de l’impuls econòmic de la indústria surera. Un mostrari d’aquesta arquitectura la trobarem a l’itinerari n. 2. Però també en aquesta època la classe obrera, especialment la lligada a aquesta indústria, va tenir accés a uns habitatges, per bé que humils i de dimensions reduïdes, molt dignes i d’una estètica molt interessant, especialment quan aquests habitatges eren o són construïts en grups, i que acabaven fixant en la ciutat zones de residències populars, de menestrals, obrers, pescadors…

 Un bon nombre d’aquests habitatges foren construïts en terrenys no urbanitzats fins a aquells anys i que sovint eren propietat, precisament, dels propietaris més adinerats de les fàbriques que feinejaven a la ciutat. Així, el fabricant trobava durant aquests anys una bona oportunitat per incrementar les seves inversions, rendibilitzant novament el guanys de les seves indústries: els habitatges construïts anaven destinats a la classe treballadora, que en aquells anys d’expansió econòmica es trobava en un moment de creixement continu. Però també petits saions, vinyes, o hortes, propietats de gent treballadora varen ser utilitzades i convertides, en aquest mateix període, en parcel·les i solars que els seus propietaris venien per a edificacions, o que ells mateixos acabaven habitant, un cop edificats.

Com s’ha dit, des d’un punt de vista arquitectònic, allò més interessant d’aquests habitatges és el fet de formar grups. Entrada la segona meitat del segle XIX, la ciutat començà a créixer pels seus extrems, però especialment en direcció nord. Si haguéssim de marcar un perímetre que envoltés la zona urbanitzada fins al moment (dins de la qual, però encara hi havia força terreny no edificat) podríem dir que la ciutat tenia els seus límits en fortificacions localitzades més o menys a la meitat del carrer de Sant Domènec, en el seu encreuament  amb els carrers de Sant Martirià o el de Santa Magdalena, aquestes fortificacions arribarien, per llevant fins a la confluència dels carrer de Girona amb el de les Eres i d’aquí baixaven cap a la riera de Tueda, a l’alçada de l’antiga estació del carrilet i, des d’aquí fins al turó dels Guíxols.

Per la part de ponent les fortificacions es dirigien cap a la riera de Sant Amanç, més o menys a la part final del carrer de Sant Magdalena i d’allà, encerclant un gran nombre d’hortes, baixava, seguint el curs de la riera cap a la plaça del Monestir. Doncs bé aquests límits que la ciutat tenia cap a als anys 60 i 70 del segle XIX són el punt en què aquells nous habitatges, agrupats o independentment, foren construïts aprofitant-ne els terrenys per edificar, tant per la part interior com immediatament exterior d’aquestes fortificacions. L’activitat constructora d’aquests anys fou impulsada encara més després de l’enderrocament de les fortificacions esmentades.

Quant a les característiques d’aquest habitatges, es tractava, com hem dit, de construccions senzilles, en les quals, a part de l’absència de motius decoratius de les façanes com els que hem vist a les “cases de senyors”, tenien unes dimensions molt reduïdes. En cap cas es tracta d’habitatges més grans de planta i pis, i en cas de tenir planta i pis, aquests dos nivells constituïen, normalment, dos habitatges independents.

Tot ells segueixen un model comú, amb poca variació formal. Sobre aquest model i d’acord al gust personal de cada mestre d’obres o arquitecte, hi ha lleugeres modificacions.

El model bàsic constitueix l’anomenada casa “d’un cos”. Es tracta d’una casa amb una façana que compta amb una porta amb cancell i una finestra. En la part superior de la façana hi ha sempre un acroteri que tapa la visió de la teulada. Òbviament la façana és més alta si es tracta d’una edificació de planta i pis. En aquest cas hi trobem balcó amb barana metàl·lica de forja simple i una finestra que, sovint, està només  marcada.

Els mestres d’obra que més utilitzaren aquest esquema arquitectònic varen ser Pere Pascual, Esteve Muxach,  Pau Simon i Gregori Vicens, especialment el primer d’ells. Aquests models també varen ser utilitzats ocasionalment per arquitectes que ha             dissenyat cases senyorials a la part baixa de la ciutat. Heus aquí el croquis d’uns quants d’aquests models bàsics, d’arquitectura popular, adoptats pels mestres d’obra guixolencs:

     

Sobre aquests dos models bàsic, hom hi afegia més obertures en funció del projecte i d’acord amb les dimensions de l’habitatge, i amb els propòsits del promotor o del propietari:

Finalment, quan hom edificava en terreny de majors dimensions, es construïen conjunts de cases adossades, formant sèries de cases amb un aspecte així:

Aquest croquis mostra un dels primers grups de cases d’aquesta època, que podem contemplar encara avui, al carrer de les Eres. Es tracta del grup de cases que hi ha entre els números 7 i 17 Foren construïdes al 1869, segons croquis o plànols del mestre d’obres Josep Llach

L’interès arquitectònic d’aquests edificis adossats, igualment que el de tots els grups d’edificis que descriurem, rau en el conjunt que formen, en tots ells hi ha les mateixes dimensions i distribució, la unitat arquitectònica que hi ha en tots ells realça la bella i sòbria elegància d’unes façanes lliures d’elements decoratius que barregen funcionalitat i humilitat, d’acord amb les condicions dels destinataris dels habitatges.

 Una de les primeres actuacions urbanístiques, probablement guiades per l’especulació, durant els anys d’eufòria de la indústria surera, fou realitzada al carrer Cúbies, un espai aleshores propietat del mateix promotor, Narcís Cúbies. Es tracta d’un

 

grup d’habitatges destinats a la població treballadora on es combinen les característiques dels models d’habitatges que hem presentat. Són un total format per disset cases d’un cos, de planta i pis, més dues cases de doble dimensió al final de cadascun dels dos trams. Entre ambdós trams hi havia -encara avui es pot observar la façana, però en molt mal estat- una casa de majors dimensions, molt probablement residència fixa o ocasional del promotor del projecte.

 Les deu primeres cases de l’esquerra del croquis, foren bastides al carrer Cúbies, seguint el curs de la riera de Tueda, curs paral·lel a tot el frontal dels edificis. Al cap d’avall del carrer, a tocar amb la plaça de l’Empordà, el conjunt d’edificis girava en angle recte en la confluència del carrer Bourg-de-Péage, i en direcció cap a Palamós. Aquí continuava la sèrie fins a completar-ne el total.

Avui dia el conjunt del carrer Bourg-de-Péage ja no hi és, només hi roman la casa més distingida del conjunt, en males condicions de conservació i amb la façana mutilada. El del carrer Cúbies ha estat tallat per diversos trams i hom hi ha inserit edificis nous, però tot i amb això és encara força perceptible.

Un altre grup molt interessant de cases adossades, de les mateixes característiques d’aquestes, però amb el conjunt de façanes en millors condicions de conservació, són les cases del carrer Bailèn. Formen un total de 8 habitatges encarats a sudoest, a la vora de l’antic camp municipal de futbol amb els números d’edifici del 28 al 42. Aquest grup de cases fou conegut amb el nom de “cases d’en Castelló”, nom dels promotors i propietaris del terreny. La seva construcció va anar a càrrec de Pere Pascual realitzada el 1903, segons aquest croquis:

En la fotografia següent es mostra l’aspecte actual de les cases, totes elles presenten un marc d’un cert volum i amplada en totes les obertures. Tot i la seva senzillesa de disseny, el conjunt és digne de contemplació, no només des del punt de vista urbanístic i arquitectònic, sinó també, i molt especialment, pel la seva vàlua

sociològica, pel caràcter de contrast amb la sumptuositat dels habitatges de la part baixa de la ciutat.

Un altre conjunt de cases molt interessant és el construït al carrer de Santa Magdalena, entre els números 34 i el 54. Aquest grup d’habitatges fou edificat el  1889, i el projecte està signat per l’arquitecte Manuel Almeda, autor també del Casino “La Unión”, avui desaparegut. El grup de deu cases fou bastit també en plena efervescència especuladora, en el terreny conegut com l’horta d’en Surós. .

 

Segons el croquis, i tal com era freqüent, les cases de l’extrem tenien gairebé doble amplada que les del mig. Totes elles comptaven, i compten, amb planta i pis i la majoria d’elles constituïen dos habitatges independents, d’unes dimensions força reduïdes.

Aquest conjunt d’edificis, com els altres, fou bastit en un dels punts de creixement urbanístic de la ciutat, creixement planificat per en General Guitart. El carrer de Santa Magdalena marcava un dels límits, i a finals de segle dinou quedà sobreeixit. Una de les actuacions que s’hi realitzaren fou aquest grup de cases adossades.

Les cases tenen porta i finestra a la part baixa i balcó amb pedra de Girona i finestra al pis superior. Totes compten amb acroteri per tapar la vista de la teulada, encara que, en els últims anys, la necessitat de reformes n’ha fet desaparèixer uns quants, i algunes altres cases han vist canviades les seves façanes, la qual cosa disminueix la sensació visual de conjunt. Totes les obertures estan decorades en la seva part superior per un discret marc que accentua l’interès del conjunt.

Un altre grup molt compacte i interessant d’aquesta arquitectura popular és el que hi ha als carrers d’Algavira i de la Creu. Entre els carrers de Santa Magdalena i del Sol, l’illa de cases amb el frontal a cadascun d’aquest dos carrers forma un grup molt nombrós de cases amb planta baixa i pis, de les mateixes condicions que el grup de cases del carrer de Santa Magdalena.

La factura de les façanes és més discreta, no hi ha cap element decoratiu ni a les obertures ni a les parets.

El que és interessant d’aquests dos grups és que no foren bastits com a tal grups. Durant els anys setanta i vuitanta del segle XIX diferents mestres d’obres: Pius Prujà, Pere Pascual… anaren bastint cases d’una en una o formant grups de dues, però guardant el mateix disseny per a totes elles, amb el resultat que han acabat tenint l’aparença de conjunt.

Per la zona d’eixamplament de la ciutat i durant els anys indicats, s’edificaren més grups de cases, o individuals, totes seguint un disseny semblant als que hem vist, algunes amb una variació cap a una aparença més humil i altres cap a una aparença de majors pretensions. Totes elles, però són bastides en la darrera vintena d’anys del segle XIX i començaments del XX, en el moment que la condició d’obrer de la indústria i manufactura del suro era la situació laboral més estesa en el municipi. Una passejada pels carrers superiors al de Santa Magdalena o dels transversals a partir d’aquest mateix carrer ens donarà una visió de conjunt d’aquest creixement urbanístic, que utilitzava aquestes formes arquitectòniques de gran senzillesa, amb absència gairebé total de motius decoratius i una gran uniformitat estètica, encara que permetia certes variacions. Els carrers de Campaneria, Gorgoll, Alba, Sant Bonaventura, Sant Domènec, Creu, Algavira, Girona, Boera, l’Havana, Barcelona…, constitueixen el testimoni de la creixent expansió del nivell de vida que la indústria surera va anar aportant a la classe treballadora de la ciutat.

---