Política Elemental és un text breu, que ofereix una panoràmica simplificada de l’immens i complex univers de la Política. El propòsit del llibre és el d’oferir una orientació inicial a tota aquella persona, jove, adult, estudiant o simplement interessat, que vulgui explorar els temes bàsics i situacions que condicionen i dominen, avui dia, l’espectacle humà de la política mundial.

 

 

 

Índex

Pàg.                                                    Capítol.

4…………………………………………………Presentació

6…………………………………………………Primera part

7………………………………..Introducció

10………………………………Política i ideologia

21………………………………Política i societat

31………………………………Política i Natura

35………………………………Política i territori

45………………………………Política i població

 

51……………………………………………….Segona part

52………………………………..Breu vocabulari polític

80………………………………..Mostrari de lèxic polític

87………………………………..Partits polítics

98………………………………..Per saber-ne més

 

 Cap. 1: Política i ideologia.

 En aquest capítol trobaràs un criteri per detectar l’orientació política de les persones, d’acord amb les seves paraules i accions, siguin ciutadans rasos o governants. Es tracta d’un criteri molt general que ha estat útil durant anys i segles, però que avui dia, i en certes circumstàncies, et pot semblar poc precís per aconseguir el propòsit d’orientació a què hem fet referència, però en la majoria de casos és molt operatiu, encara que en segon terme algunes situacions concretes necessitin una ulterior anàlisi, més acurada.

En la societat sempre hi ha hagut persones, accions i idees que tenen per objectiu aconseguir que les coses canviïn en relació a com aquestes coses siguin o vinguin donades. Al costat d’això, també sempre hi ha hagut aquell que prefereix que les coses continuïn tal com són i hagin estat fins ara. Aquestes dues opcions, perfectament legítimes i molt corrents ambdues, són presents en molts camps o sectors de tota societat. En el nivell polític són especialment importants per les conseqüències que comporten i perquè de prop o de lluny sempre acaben afectant la vida i la convivència general de la ciutadania.

Hi ha uns quants adjectius que serveixen per qualificar o referir-se de manera directa a aquestes dues opcions, més endavant trobarem alguns d’aquests qualificatius. Però en línies molt generals de l’acció política a aquelles persones que propugnen mantenir les coses tal com són i a aquelles que propugnen el canvi hom les sol qualificar amb l’expressió o qualificatiu de dretes i esquerres, respectivament.

No és veritat, però, que tot canvi tingui com a darrer propòsit la transformació total de la societat, ni tampoc és veritat que defensar que certes coses o aspectes humans o socials es mantinguin tal com són tingui sempre com a darrer objectiu impedir la transformació de la societat.

La divisió de les idees i organitzacions polítiques en “dretes”* i “esquerres”*[1], és una de les classificacions més generals i conegudes de les tendències polítiques. Alerta, però, que com a generalització, no deixa de ser una manera de simplificar la qüestió, que moltes vegades amaga la complexa i rica diversitat de plantejaments polítics que es donen en tota societat.

 Molts comportaments, idees i discursos dels homes i partits polítics, ja ho hem suggerit, es resisteixen a quedar classificats en una de les dues parts d’aquesta divisió clàssica dels espais polítics, però sí que et pot ser útil a l’hora d’orientar-te, d’apropar-te i d’interpretar el món de la política sigui en el vessant teòric o en el pràctic.

Resultaria massa llarg i poc operatiu, ara, resseguir l’evolució històrica d’aquestes paraules, potser com a mera curiositat, sàpigues que els termes “dreta” i “esquerra” començaren a utilitzar-se a França, després de la Revolució Francesa, durant els intents de restaurar la monarquia derrocada. En les assemblees on es plantejava i discutia aquesta qüestió, els elements més aristocràtics i partidaris de restaurar la monarquia s’asseien a la dreta de la presidència, en canvi els partidaris d’establir governs populars i revolucionaris* s’asseien a l’esquerra.

A la llarga, aquesta disposició física a l’interior de les assemblees va quedar com una manera de referir-se a les tendències polítiques de cadascun d’aquests sectors de la societat de l’època. Així, els de la dreta de la sala pertanyien al sector més conservador* d’aquella societat. En canvi els de l’esquerra eren més proclius a renovacions i a canvis radicals* i força reticents a mantenir privilegis per a les classes altes, que havien estat vigents en l’Antic Règim.

Traslladant aquesta situació al context polític actual, quan avui parlem d’una persona o partit de dretes, s’ha d’entendre, en general, com una persona o un partit que de fet i/o de paraules s’esforça per conservar i mantenir situacions i estructures polítiques del sistema políticoeconòmic vigent o passat, que resulten beneficiosos per a ell o per a la classe social a la qual pertany. En teoria, i normalment, aquestes persones ocupen alguna parcel·la de poder econòmic, social o polític, per petita que sigui, dins del sistema i gaudeixen, per tant, d’una condició econòmica acomodada. Els partits polítics que defensen els interessos d’aquestes persones són, lògicament, partits de dretes.

Una persona o partit d’esquerres és aquella o aquell que malda per renovar l’ordre polític i econòmic establert, en la mesura que aquest ordre és contrari als seus interessos personals o de classe social (classe social formada per obrers* i productors en general, sobretot). Normalment, i en teoria, les persones que solen manifestar una tendència política esquerrana són persones que no ocupen cap parcel·la de poder econòmic dins del sistema (encara que per qüestions de dinàmica política poden ocupar càrrecs polítics) i hi tenen únicament el paper de productor, d’usuari. De beneficiari en certa mesura, també, és clar. Sol tractar-se de persones que no tenen una situació econòmica tan baldera, i se senten o es manifesten sovint en desigualtat o inferioritat de condicions respecte d’altres ciutadans.

Hi ha altres qüestions que perfilen una mica més els conceptes de dretes i esquerres. Per exemple, com que en totes les societats la major riquesa sol estar concentrada en poques mans, en comparació amb la pobresa (o menor riquesa), que és més general o majoritària, aleshores proposar o perseguir una repartició més igualitària del benestar econòmic, cultural, serveis…etc és contemplat com una qüestió de justícia i en aquest sentit, tot allò que vagi en aquesta direcció és entès com un progrés social: material i espiritual. D’aquí que els termes de progrés i progressisme* es lliguin sovint amb el concepte d’esquerres, perquè, històricament, l’esquerranisme ha estat la ideologia política més propera a les classes social més deprimides o baixes. En canvi perseguir el manteniment d’aquella situació de desigualtat és vist com un comportament conservador que impedeix l’ideal de la igualtat social entre la ciutadania, per això les tendències de dretes estan associades amb el qualificatiu de conservador i el concepte de conservadorisme (des de les esquerres se’ls aplica, a més, el qualificatiu de reaccionàries, quan s’oposen activament o passivament a propostes de canvi).

Aquí, de seguida s’imposa fer dos aclariments: primer, els termes de “dretes” i “esquerres” tot i que en el seu origen es referien, sobretot, a l’acceptació o rebuig de determinades formes polítiques de govern, avui a aquest contingut polític hom hi ha afegit un contingut econòmic. El fet és que la societat es desenrotlla dins d’un sistema político-econòmic que forma un tot, un conjunt. Aquest conjunt, aquest sistema, gairebé omnipresent en tot el planeta, però especialment en el món occidental es coneix amb el nom de capitalisme*. O sigui que conservar (ser de dretes) o canviar (ser d’esquerres) el sistema vigent vol dir conservar o canviar el capitalisme. Aquest seria el sentit o ús més bàsic dels termes “dreta” i “esquerra” en política contemporània. Aquests conceptes, com pots veure, duen una càrrega política i també econòmica.

Segon, totes aquestes apreciacions serveixen en teoria, perquè en la pràctica política diària, trobaràs moltes persones que, si bé manifesten sense embuts les seves idees i preferències polítiques, no s’han plantejat mai, de fet, la seva personal posició respecte del sistema político-econòmic en el qual estan arrelades.

Per exemple, trobaràs persones que tot i mantenir idees, diguem-ne revolucionàries (contràries al sistema capitalista), la seva manera de viure i la seva posició econòmica contribueix, en realitat, a la pervivència del sistema político-econòmic esmentat. Dit d’una altra manera: coneixeràs persones que malgrat la seva posició social (alt nivell econòmic, empresaris, assalariats i directius laborals molt ben remunerats), mantenen idees i fan afirmacions polítiques que se suposa que tindrien com a objectiu, proper o llunyà, transformar el sistema capitalista en algun altre de diferent. A l’altre extrem, hi ha persones que tot i que compten amb un nivell econòmic baix i pertanyen a les classe socials més deprimides, fan afirmacions que serien pròpies de persones o partits que persegueixen la continuïtat del sistema político-econòmic vigent, cada cop més segur, fort, estable i inamovible. Dit també d’una altra manera: són persones amb una ideologia conservadora pròpia d’una mentalitat i classe social de dretes però, en canvi, en la seva vida, en la seva pràctica diària, tenen accés mínim (o no en tenen) a la riquesa i benestar material i cultural que el sistema produeix.

. Aquesta espècie d’incoherència, de contrasentit o desavinença, bastant freqüents, amb tot l’exposat més amunt pot tenir diverses causes: una, és que els humans no sabem  fer encaixar sempre a la perfecció la teoria i la pràctica de les nostres vides (més aviat ho aconseguim poques vegades): la manera de pensar i la manera de viure. Una altra causa, pot venir del fet que en el transcurs del segle vint hom ha tendit cada cop més a desdibuixar la frontera que separa ambdues tendències polítiques fent així que la seva oposició teòrica resulti cada vegada més dissimulada i menys rellevant. L’enfortiment progressiu del sistema capitalista i alhora el fracàs dels intents dels països socialistes*, en les darreres dècades del segle XX, per assajar-ne una alternativa, poden haver estat un factor determinant d’aquesta tendència. El resultat, però, és que en el món de les idees i pràctiques polítiques s’hi ha instal·lat una certa desorientació pel que fa al criteri ideològic que estem tractant, cosa que incrementa la dificultat perquè les persones reconeguem la circumstància social que ens és pròpia o que ocupem dins del sistema.

A títol d’exemple: actualment sembla ser un acord tàcit de la nostra societat que el nivell de renda econòmica d’una persona no sigui l’indicador de la seva posició política, que no ho sigui o que almenys no ho sembli. Amb la qual cosa no resulta senzill d’explicar o comprendre, per exemple, com un dirigent considerat d’esquerres pugui gaudir d’un nivell de rendes igual o similar al d’un de dretes.

Quan analitzis a consciència la realitat políticosocial del teu entorn hauràs de saber obtenir les teves pròpies respostes i conclusions sobre qüestions que, potser, et provocaran perplexitat. Aquesta, entre moltes altres, n’és una d’elles.

El desencaix entre el dir i el fer polítics dels individus, però, és d’una importància relativa quan es tracta de ciutadans rasos, perquè dins de qualsevol sistema, el paper d’una persona que no sigui decisiva no ateny gaire rellevància. Quan aquesta situació d’incoherència es detecta en organitzacions, dirigents i partits polítics, aleshores el problema es torna més lamentable, perquè la repercussió pren més abast i sol causar confusió i desorientació en els ciutadans, d’un tendència política o altra.

També trobaràs els dos qualificatius (dretes i esquerres) aplicats a persones o partits que en la seva acció política no sembla que encaixin amb algun pol d’aquesta disjuntiva de voler reforçar el sistema o bé canviar-lo, sinó que més aviat hom diria que combinen en diferent proporció ambdues intencions. Tanmateix, amb una anàlisi atenta probablement podràs descobrir en ells una sintonia, tendències i propòsits que, en el seu conjunt, van més cap a una direcció que no cap a l’altra. Els conceptes de “dretes” i “esquerres” són igualment vàlids per orientar-te en situacions en què la tendència ideològica i política no estan marcades amb suficient precisió, com sol passar amb les opcions que ocupen l’espai anomenat “centrisme* polític”.

 Es poden fer unes quantes generalitzacions seguint aquesta bipolarització de les tendències polítiques. Una de les que se sol fer més sovint és la de dir que, en general, les esquerres, els partits i persones d’esquerra, són partidaris que les funcions i serveis essencials que tota societat ha de garantir als seus ciutadans siguin controlats per l’autoritat de l’Estat*. És a dir, és l’Estat qui ha de garantir la presència i el funcionament de certes institucions i serveis. Aquestes institucions i serveis han de dependre de l’Estat i és ell qui, d’una manera o altra, les ha de gestionar: sanitat, ensenyament, transport, cultura, energia, comunicacions… etc. Les esquerres més radicals s’oposen a la idea que aquestes coses puguin estar en mans privades i procuren impedir que els particulars en tinguin el controli. Tals serveis han de ser públics (és a dir finançats amb diners públics i orientats al benestar de la població en general, impedint el màxim que aquests serveis serveixen per al lucre de particulars). Les esquerres menys rigoroses accepten que els particulars també puguin crear i gestionar institucions i serveis d’aquest caire, però sempre que ho facin sense comptar amb l’ajut econòmic, material i financer de l’Estat, i com un complement de la gestió i responsabilitat d’aquest.

Darrere d’aquesta voluntat de les esquerres hi ha la idea o convenciment que el poder i l’autoritat de l’Estat són garantia d’una societat equilibrada. L’Estat és vist com l’entitat que està en millor posició per fer d’àrbitre entre els ciutadans, entre els interessos sovint oposats d’ells i, en definitiva impedir a través de les lleis que les diferències socials (econòmiques, culturals, sanitàries, educacionals…) que puguin aparèixer entre la ciutadania no esdevinguin injustícia i discriminació, que posin en perill la convivència harmònica i pacífica del país.

Aquí resulta del tot necessari fer un petit parèntesi per explicar que hi ha una ideologia d’esquerres, l’anarquisme*, que s’ha distingit històricament pel seu rebuig i oposició a l’existència de l’Estat. Aquest de cap manera no és entès com l’agent regulador per excel·lència d’un país. L’anarquisme rebutja l’Estat perquè no veu en ell altra cosa que un instrument més de domini sobre l’ésser humà. La llibertat (objectiu irrenunciable i proclamat per l’anarquisme) és incompatible amb l’existència de l’Estat. La necessitat arreu d’una acció legislativa i repressora per part de l’Estat posa en evidència, segons l’anarquisme, les dèries dominadores i opressores de l’home sobre l’home, quan aquest organitza estructures de poder.

La perversió del plantejament de les esquerres arriba, efectivament, quan l’Estat passa d’estar al servei de la ciutadania a fer que el ciutadà estigui al servei de l’Estat. El mal ús, també, es presenta quan l’Estat sota l’excusa d’impedir les discriminacions atribuïdes als serveis privats, els monopolitza, i en aquest monopoli i en abús prepotent ofereix serveis insuficients al ciutadà, sense que aquest tingui cap alternativa a la situació.

A l’altre costat de la ideologia esquerrana hi ha l’opció de les persones i partits considerats de dreta. Per a aquests és fonamental que la iniciativa privada tingui llibertat de moviments en qualsevol àrea de serveis i institucions. Aquesta llibertat és considerada fonamental per a assegurar una diversificació, qualitat i efectivitat dels serveis de què tot ciutadà ha de poder gaudir. La lliure competència privada és vista com el mecanisme que assegura la pervivència d’aquests serveis i n’assegura l’èxit. Per tant l’Estat ha de mantenir-se al marge de qualsevol intervenció. En tot cas ha d’intervenir-hi quan es produeixi algun conflicte en la lliure competència entre privats per tal d’evitar que cap particular o cap oligarquia* monopolitzi el servei. L’Estat s’ha de limitar a una funció administrativa que permeti i reguli un funcionament fluid i lliure de la iniciativa privada en tots els camps socials.

Les dretes menys radicals accepten, tanmateix, la intervenció de l’Estat en els serveis bàsics de la societat, però com si es tractés d’un competidor més, que ha d’acceptar les lleis de la competència i el lliure mercat, sobretot en els serveis que resultin més deficitaris per a la inversió privada.

La perversió del plantejament social de la dreta apareix quan aquesta, sota l’excusa de la llibertat d’acció, no persegueix altra cosa que engruixir els guanys i avantatges, de tot tipus, de les classes més privilegiades, intenta acaparar el control total dels serveis de la societat posant l’estructura de l’Estat al servei dels interessos dels particulars poderosos, perquè aquests facin i desfacin a cor què vols, procurant sobretot per a l’enriquiment propi al marge de les necessitats reals i generals de la ciutadania. Amb aquestes desigualtats i amb una ciutadania desequilibrada quant a rendes i benestar, el conflicte social no resulta difícil d’endevinar i pronosticar.

 Com a detall curiós, fixa’t que sovint els ciutadans i partits de dretes no solen trobar-se massa còmodes quan hom els atribueix aquesta orientació política i ells mateixos la rebutgen sempre que poden, proclamant-se persones o partits de “centre”. En canvi els d’esquerres no troben o no posen tants inconvenients en admetre la seva adscripció esquerrana, tot i que davant d’algunes situacions i conjuntures polítiques determinades també festegen amb el concepte poc precís de “centre”.

 En definitiva, per tal de cloure aquest apartat i per orientar-te en el camp de la teoria i la pràctica polítiques, pots considerar que les idees, accions i programes de les persones o dels grups acaben tenint, voluntàriament o no, una repercussió en el sistema vigent, el sistema capitalista. Potser no és així per a totes i cadascuna de les seves accions, però preses en conjunt és innegable que sí que l’afecten. Doncs bé quan aquestes coses, globalment, afecten el sistema de tal manera que aquest en surt enfortit, reforçat i amb més possibilitats de perpetuar-se, aleshores aquestes idees, accions i programes són pròpies d’un persona o partit de dretes.

Per altre costat si el conjunt d’aquestes idees accions i programes persegueixen l’objectiu d’un canvi de sistema, una alternativa diferent al sistema capitalista vigent, aleshores estem davant d’una persona o grup d’esquerres.

Tal objectiu pot ser perseguit, amb major o menor grau d’intensitat, coherència, decisió, planificació i intransigència. Aquest major o menor grau donarà lloc a persones o partits que defensen la seva opció política amb major o menor radicalisme, és a dir, dretes més radicals o esquerres més radicals.

Finalment, a més de conèixer i tenir en compte aquest diferent grau de compromís de les esquerres i les dretes amb el sistema, pots acceptar també, que les esquerres són partidàries, en general, de la intervenció política i econòmica de l’Estat en la societat, en canvi les forces de dretes són contràries, també en general, a aquesta intervenció, pels motius i intencions com les que hem exposat.

 Per pensar-s’ho una mica més:

1- Quan un col·lectiu de treballadors demana o exigeix un augment de sou, aquesta acció, a la llarga, reforça o afebleix el sistema?

2- Oposar-se al tancament d’una empresa que produeix alteracions de salut a la població de l’entorn, perquè, en contrapartida, ofereix molta ocupació laboral és una actitud de dretes o d’esquerres?

3- Augmentar impostos és una acció progressista o conservadora?

4- El servei militar obligatori s’ha d’entendre com una acció progressista o conservadora?

5- Fer accions de caritat envers els pobres és més propi de les dretes o de les esquerres?

6- Quan un sindicat de treballadors reclama millores en la situació laboral dels obrers està lluitant a favor o en contra del sistema?