Viatge a la Mediterrània Interior

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999

1ª edició 1999

Roma, Stròmboli, Atenes, Santorini, Creta, llocs que formen part del passat i del present de l’àmbit mediterrani, que formen part de la seva història i de la seva mitologia, que donen per a una i mil visites, mil visions i mil lectures. L’autor fa la seva guia personal d’aquests i altres llocs, del bressol de la humanitat que ha estat la Mediterrània, aprofitant l’oportunitat que atorga cadascun dels seus racons per endinsar-se en les vivències, records, sentiments i anhels, en la fascinació i en l’agitació que aquest bressol produeix encara en l’esperit del visitant. Viatge a la Mediterrània Interior és una lectura per ser compartida, amb sintonia o discrepància, per tot aquell que ha visitat o vol visitar racons del Mare Nostrum, i també és una guia per entendre i assaborir l’esperit civilitzador, reeixit o no, de  l’acollidora, gastada i encara rutilant riba mediterrània.

Índex

Introducció p.5

1-    Una passejada per Roma p. 7

2-    Les Illes Eòlies p. 29

3-    Unes vistes d’Atenes p. 57

4-    Santorini, el foc de l’Atlàntida p. 85

5-    Creta: passió i devoció p. 97

Cap. IV:  Santorini: el foc de l’Atlàntida

Segur que si a algú que no conegui aquesta illa, ni l’hagi sentida anomenar mai, se li pregunta a quin país deu pertànyer, contestaria probablement que a Itàlia.

Ja el nom de l’illa presenta un cert equívoc. El nom té una forta sentor italianitzant. De quan li deu venir aquest nom? Si no és pas de l’època que Venècia esdevingué primera potència marítima i es dedicà a deixar constància del seu pas per l’Egea… També diuen que el nom li ve de la contracció del nom Santa Irene. La santa, Irene de Salònica, és la patrona de l’illa. De fet el nom grec de l’illa és Thira (Φήρας, és a dir, Firas), encara que sovint també s’utilitza Santorini (és a dir, Σαντορίνη). Antigament l’illa també havia rebut almenys un parell de noms més. Amb tantes variacions de nom no és estrany que tota l’illa acabi per ser força sorprenent, d’aspecte arcaic i intrigant.

l'interior de la caldera de Santorini

És un tòpic, en parlar de l’illa, fer referència a la seva forma i, en conseqüència, a la seva història turmentada per la condició de ser una illa volcànica. Tothom diu que l’illa té forma de croissant. Realment, continuant la línia imaginària que surt de les dues banyes d’aquest país fictici, se’n podria completar una figura circular, o millor, ovalada. Doncs bé, aquesta figura ovalada seria el perímetre d’una antiga i inusitada caldera volcànica, un cràter gegantí que, havent enfonsat en la mar tota la seva cresta occidental, n’hauria deixat la resta a la superfície, amb el corresponent relleu tan retallat sobre l’interior de la caldera.

Hi ha autors, historiadors, filòsofs, que han associat l’activitat volcànica de l’illa amb dues coses; primer, amb el cèlebre mite de l’Atlàntida i després amb el daltabaix de la cultura micènica, cultura que tingué el seu centre a l’illa de Creta, a relativament poca distància de Santorini.

Sembla que en el passat l’illa va tenir unes quantes erupcions volcàniques, alguna d’elles d’una força mai vista, d’una potència destructiva esbalaïdora, aclaparadorament devastadora. Els entesos en la matèria afirmen que al segle XV aC va haver-hi una erupció, una explosió tan virulenta, que va tenir unes conseqüències catastròfiques no només per a la morfologia de l’illa sinó també per a les illes de la rodalia, especialment per a l’illa de Creta. Degué ser arran d’això que l’illa prengué la seva fesomia actual. Allò que devia ser la caldera del volcà va quedar inundat pel mar, el qual entrà a l’interior del cràter per una obertura corresponent a tot el vessant occidental; l’altre vessant quedà com una protecció gairebé semicircular de l’immens con inundat. Els entesos continuen dient que la força de l’explosió i l’enfonsament sobtat de la meitat occidental de l’illa originà unes onades gegantines (superiors al tsunami del volcà i illa de Krakatoa, l’efecte del qual d’una manera o altra es va fer perceptible a tot el planeta) que esborraren definitivament, entre moltes altres coses, la cultura micènica, centrada al voltant de l’illa de Creta.

Hi ha científics i historiadors, avui dia, que no acaben pas d’estar d’acord amb aquesta versió tan catastròfica de les evolucions i conseqüències de l’erupció del volcà de Thira. És igual, ja tornarem a parlar-ne quan posem els peus als palaus micènics de Creta. El que sí que és segur, però, és que l’escenografia grandiosa de l’illa mostra de manera evident i indeleble l’estigma de la destrucció i de les catastròfiques manifestacions dels moviment tel·lúrics, causa, aquí, de l’activitat volcànica i sísmica.

No seria gens estrany que el gran i antic filòsof atenès Plató, recollint alguna tradició que arribava des de mil anys enrere, aprofités el seu coneixement dels fets per constituir el famós mite de l’Atlàntida; encara que aquest hipotètic continent quedava situat més enllà del límit occidental de la Mediterrània. És que l’exposició del mite, que el filòsof realitza a dos dels seus Diàlegs, sembla la descripció d’un fenomen volcànic com el que es produí a l’illa de Santorini, que seria l’únic fenomen d’aquest tipus al qual el filòsof hauria tingut accés; un accés i un coneixement, segurament, força deformats i poc fidels als fets succeïts realment.

Sigui com sigui, tant el nom, com la història geològica i la història humana de l’illa estan oberts a moltes especulacions i interpretacions. És aquest un dels molts atractius que ofereix l’illa i un dels motius que en fan altament recomanable la visita.

les cases d'Ia sobre el penya-segat

Mirada de perfil, l’illa és, en conjunt, un pendís que baixa de ponent a llevant. A ponent hi ha els famosos i espectaculars penya-segats tallats en un vertical notable sobre la caldera del volcà, Des d’aquí el relleu baixa decantant-se cap a llevant fins a arribar, pràcticament, a nivell del mar. A la part nord-oriental i oriental de l’illa el terrer és bastant pla, la qual cosa afavoreix força el seu aprofitament per a activitats agrícoles. El punt més elevat de l’illa és un punt molt pronunciat (no sé si al seu interior hi ha la xemeneia arcaica i, ara com ara, paralitzada d’una altra sortida del magma subterrani) a la part meridional, des del qual hi ha una vista completa, molt aèria, molt cinemascòpica, de tota l’escenografia de l’illa.

L’illa té diversos nuclis de població. Tres d’ells són els més importants: Fira, la capital, Ia, l’aparador del país, i Pyrgos, on hi ha l’ambient autèntic de l’illa.

Fira i Ia són les dues poblacions més rendibles econòmicament de l’illa. Són les viles més característiques, especialment si tenim en compte la seva situació. Totes dues estan literalment penjades dalt de la cinglera del cràter. Ι totes dues han acabat manifestant una clara tendència a constituir-se com a viles turístiques. Fira, potser, compta amb un turisme de pretensions més matusseres i amb una estètica urbanística no tan curosament refinada com Ia. Fira, però, constitueix un lloc molt agradable en la part penjada sobre el penya-segat, on hi ha algun restaurant i algun club amb vel·leïtats d’exclusivisme.

Té un carrer empedrat que fa ben bé de camí de ronda. Seguir aquest camí o carrer és una pura delícia. Et passeges ben bé pel centre de l’illa i tens una visió de tota la seva costa que cau sobre la caldera. Et passeges entre els habitatges més ben aconseguits de la Mediterrània. Es tracta de la quinta essència de l’arquitectura popular mediterrània, l’arquitectura ciclàdica. Són uns habitatges de proporcions i formes molt humils, però, tot i restaurats i dedicats la major part d’ells a finalitats turístiques o comercials, han pogut conservar i mostrar l’autèntic esperit de la gent que els ha habitats durant segles i segles.

Per la seva banda, la vila d’Ia (la grafia grega equival a Oia), situada a la banya septentrional, és encara més espectacular i seductora, perquè enmig de les casetes cúbiques, blanques i delicades emergeixen ara i adés sorprenents cúpules, d’esglésies ortodoxes o d’altres edificis, d’un blau rutilant i cridaner. Tan rutilant és el seu blau que semblen a un pas de l’escarafall. Damunt de les cupules sobresurt el símbol per excel·lència de la religiositat hel·lènica: la creu. Al seu voltant, teulades i més teulades de les casetes emblanquinades i arraïmades pendís amunt (o avall).

les cases de Fia en la cresta del cràter

Són les casetes que ja s’insinuen o ja comencen a esvair-se (segons es vingui del Mediterrani occidental o s’hi vagi) a les petites illes del sud d’Itàlia (les Eòlies) i que aquí constitueixen un autèntic esclat, una autèntica disbauxa de formes cúbiques encavalcades les unes amb les altres, mútuament recolzades i mútuament estintolades. Mútuament intenten afermar les parets arrapades a petites parcel·les esglaonades sobre un penya-segat diabòlicament vertical i d’unes alçades de vertigen, Totes elles pintades d’un blanc rutilant, absolut, omnipresent i aclaparador. Les teulades no són altra cosa que la reproducció del sòl que fa de base: una simple superfície plana, lleugerament decantada per buidar i aprofitar convenientment l’escassa aigua que les pluges aportin quan sigui el moment.

Són formes senzilles, d’un primitivisme mansuet, simple i convincent, que exhalen una lassitud dolça i callada saviesa; són formes que han sabut perdurar a traves dels segles fins que una altra dedicació més onerosa, però molt menys sàvia i molt més agressiva, les ha engolides i convertides en un esquelet rendible.

La saviesa que es manifesta en aquests habitatges és resultat de la lluita modesta, tenaç, humil, desesperada, pacient dels pobladors de l’illa (i de totes les illes de l’Egeu). I en aquestes condicions la guspira de la bellesa hi salta indefectiblement com una espurna entre dues masses de càrrega elèctrica contrària.

És un bell espectacle, d’una seducció incontenible, el de les casetes arrupides, uniformades, agombolades, projectant la blancor intensa contra l’atzur cru i despietat del cel, el to cremat, gairebé socarrimat, del terra volcànic i el blau turquí profund del mar que ocupa la caldera.

Algú podria objectar que en tot aquest espectacle hi ha més de postís i banal que de bell. Més encara, tant de postís i tanta funcionalitat hi ha, que la bellesa acaba essent un simulacre, és a dir, quelcom que no té res d’autèntic.

Qui parlés així es referiria molt probablement al fet que els habitatges de Fira i d’Ia no poden ser qualificats de bells, si hem d’utilitzar el concepte de bellesa com quelcom que no pot estar al servei de cap altra cosa que no sigui ella mateixa. Tots aquests habitatges han estat restaurats, reparats i mantinguts com nous de trinca perquè el país s’ha adonat que eren un patrimoni altament rendible. Santorini, sense els seus habitatges que avui podem observar, no seria Santorini, seria una illa perdura en la Mediterrània com tantes n’hi ha sense solta ni volta. Seria un paisatge erm i recremat amb una única curiositat natural: les restes de la seva història geològica.

La bellesa de Santorini, ara, seria un resultat de l’acció humana, però aquest resultat no hauria estat perseguit voluntàriament i conscientment. Aquesta bellesa no seria altra cosa que un accident amb què s’ha trobat la recerca de rendibilitat econòmica de l’illa. Aquesta bellesa seria, ara, un element d’atracció per al visitant. Atraure el visitant seria el radical objectiu i justificació de l’acció humana a l’illa. En definitiva, la bellesa es volatilitza quan darrere seu algú busca situar-hi algun objectiu per justificar-la, i la rendibilitat econòmica és una de les justificacions més matusseres i interessades. Tant ho és que, literalment, la volatilitza, l’anorrea.

Aquest podria ser el discurs del defensor d’una bellesa pura i radical. Seria un discurs incontestable des del punt de vista de total oposició a la funcionalitat de la bellesa.

I, certament, la cosa és altament discutible, i fins i tot contradictòria. La bellesa sempre ha estat un tema tan apassionant com relliscós i perdedor. És un dels conceptes més fràgils i delicats que l’home hagi pogut inventar. Tan bon punt qualsevol altre concepte s’adhereix al de bellesa, aquesta comença a esblaimar-se, com si fos quelcom que queda posat automàticament en dubte i qüestió.

Però si no som tan puristes, sense per això haver de caure en la ingenuïtat de creure que la bellesa silencia qualsevol altra consideració, també podem admetre bellesa en la funció i en l’ús de les coses. I podem concedir que funció i ús queden ennoblits quan l’acció humana és capaç de fer que destil·lin la trémula i vaporosa emoció que les coses belles produeixen en l’individu que pot o sap percebre-la.

Avui dia, a l’àrea mediterrània, l’impuls econòmic que genera el turisme és pràcticament imprescindible i irrenunciable, malgrat  la gran dosi de banalitat i de perversió cultural que provoca. Qui és que sabria trobar, i hi podria exercir prou poder efectiu per equilibrar-lo, aquest impuls en altres activitats?

Cal reconèixer, doncs, que (desgraciadament o afortunadament, qui ho sap?) la bellesa és un fet que ha aterrat en aquest reduït món mineral. Que alhora també hi han aterrat altres coses de menor volada i categoria, també és cert. Què hi farem?

carrer de Pyrgos

Parlem de Pyrgos. Qui vulgui evitar l’aglomeració descarada de visitants de Fira o l’afectada, i una mica esnob, i rústega quietud d’Ia té una alternativa, ara com ara no gaire exhibida, de passejar-se pels costeruts carrers de Pyrgos, Segurament, d’aquí a pocs anys aquesta petita vila camperola, silenciosa i cofoia seguirà el mateix camí que les altres viles han pres. Però per ara, el “desavantatge” de no estar situat a primera línia (penjada sobre el penya-segat) és el responsable de constituir un bon reducte per veure com és el país sense l’aclaparador impacte del turisme. Pujar pels seus carrerons estrets, silenciosos i sinuosos és una experiència més notable que la passejada pels comercials carrers d’Ia. De tant en tant hi ha algun home que seu sobre el graó de la porta de casa, parant l’ombra, i que no fa ni el més lleu bellugeig quan li passes a pam i toc. Més enllà hi ha la dona, gran, vestida de negre, asseguda també al pas de la porta fent ganxet, amb l’orella amatent i la mirada concentrada en el virtuosisme de les mans. “Kalimera sas!” (Bon dia tingui) contesta, celebrant amb un rostre agraït i encuriosit la salutació que el visitant li dirigeixi.

Just a sota l’església encimbellada al turó hi ha una petita plaça en la qual un pagès, a l’ombra d’un plàtan espès de tronc emblanquinat, ha après a obtenir un minúscul sobresou oferint vi de la seva collita a tot aquell visitant disposat a pagar una discreta quantitat de dracmes.

Per algun carreró empedrat, hom s’haurà d’arraconar per deixar pas a un altre pagès que passa dalt d’un ase. El camperol estira la corda que subjecta un altre ruc. Aquest camina literalment enterrat sota una muntanya d’userda o d’algun farratge acabat de segar.

En arribar al cim de la vila, hom ho troba tot amarat d’un silencia cru i dens, ontològic. Pràcticament no circula cap persona pels carrers. A un vehicle li resultaria impossible de fer-ho, de tan estrets com són, tants petits trams de graons i tantes giragonses. De tant en tant, en passar per la porta d’algun habitatge, se sent la conversa d’algú que deixa vessar sons i paraules en l’arrodonit i precís demòtic del país. Els carrers de Pyrgos són versos oberts a la incertesa del final. La pujada i la baixada són estrofes tenyides de qualsevol poema de Ritsos, de Kavafis o Prevelakis i en ells es descobreix l’escenari mil·lenari de l’èpica inflamada de Katzanzakis.

Encara que Pyrgos queda lluny del mar (no pas en línia recta, però), una salabror xopa amara la seva atmosfera. L’atzur i el turquí del cel i la mar circumdants tenyeixen l’arquitectura humil i insonora del llogarret encimbellat. Pyrgos és una vila blava, tota ella traspua blavor; fins i tot als murs encalcinats se’ls ha encomanat el tint celest que, en les hores de màxima insolació, adquireix una qualitat fosforescent, encetada.

Gairebé a l’extrem de la banya meridional, enmig d’un paratge d’ondulacions decantat lleugerament des d’allò que constituïa la boca del cràter fins al mar, s’hi ha descobert les restes més antigues d’assentament humà. Les restes arqueològiques corresponen a l’època minoica, a la pretèrita època en què, a Creta, li va tocar fer el paper de directora d’escena i d’orquestra. L’època en què tota la riba oriental mediterrània seguia els dictats de la talassocràcia de la gran illa a mig camí de Grècia i Egipte.

Als nadius de Santorini, sembla que els fa un cert enuig, com si fossin a punt de fer-ne escarafalls, quan se’ls pregunta si les fabuloses i singulars restes arqueològiques d’Akrotiri són restes minoiques. Alguns entesos contesten amb un lacònic “són per l’estil”. Com si tinguessin a menys que el seu antic país quedes assimilat a la remota cultura del Minotaure. És d’esperar que d’aquí a poc temps la cosa quedarà absolutament determinada i establerta de manera indubtable i irrebatible.

El paratge que envolta les ruïnes és un gran testimoni de l’activitat volcànica de l’illa. Les excavacions han posat al descobert un pou immens i, de dins, en van sortint, ara l’una, ara l’altra, les parets, teulades, portes, finestres, carrers, etc., d’un vetust llogarret, una vila molt antiga. Una vila que com a mínim testimonia que al segle XV aC l’illa tenia uns assentaments importants, amb uns avenços tècnics i artístics molt notables. No és un dir. Si no es tracta de restes minoiques, es tracta d’un poble situat en un estat històricoevolutiu, com a mínim, igual al de la Creta minoica.

La troballa fou realitzada el 1967 per un equip d’arqueòlegs grecs, i les restes posaren de manifest un fet dramàtic: igual que Pompeia, allò que avui és Akrotiri va quedar, fa molts mil·lennis, soterrat sota tonnes i tonnes de cendres volcaniques, expel·lides pel cràter veí. Alguna diferència, però, deu haver-hi amb Pompeia, ja que a Akrotiri no han trobat restes humanes que haguessin quedat atrapades per l’erupció, cos que succeí a la ciutat romana.

D’això se’n deu poder deduir que fou una erupció amb una pluja de cendres molt lenta, la qual cosa degué possibilitar que els seus habitants tinguessin l’oportunitat de tocar el dos i posar-se a recer segur. La vila, i tot el seu entorn, buida d’habitants, va anar quedant colgada a poc a poc de capes i més capes de cendra, fins que desaparegué literalment de la superfície de l’illa. Ara les excavacions, a part de la vàlua arqueològica i històrica, permeten fer-se una idea més exacta de com devia ser el relleu de l’illa abans de la immensa i espessa pluja de cendra. Ben segur que, un cop acabada l’erupció, algú més va tornar a ocupar l’illa. ¿Eren els mateixos habitants, que tornaven per trobar nous assentaments en llocs de terreny prou sòlid i productiu, o bé passats alguns segles els nouvinguts ja pertanyien a alguna altra ètnia? Més preguntes: aquesta erupció correspon al gran cataclisme de l’illa produït al segle XV aC o bé en va ser una de posterior? La investigació i recerca arqueològiques de l’illa posaran, algun dia, totes aquestes coses en clar.

De tota manera, una cosa que crida força l’atenció a l’illa és l’obstinació dels seus habitants per ocupar un sòl tan extremament inestable i perillós. Una generació darrere l’altra s’ha entossudit a enfonsar les seves arrels en aquell terra volcànic. I no pas, precisament, en els llocs més arrecerats (si és possible que n’hi hagi algun) dels exabruptes del cràter. La cosa que crida l’atenció, doncs, és que, tractant-se d’un sòl amb una freqüència important de moviments sísmics, els habitants hagin establert els habitatges ben bé al llarg de la creta del cràter (del mig cràter val més dir, però no per això d’activitat menys previsible). Potser convé dir que, només durant el segle vint, a l’illa hi ha constància d’un nombre considerable de tremolors i sotragades que han quedat enregistrats en l’escala de Richter. Si un mal dia es produeix un moviment sísmic de prou intensitat, la primera cosa que seguirà ineluctablement la llei de la gravetat i la caiguda dels cossos seran precisament totes aquelles casetes enfarinades que avui són l’atractiu principal de l’illa. Qui hi sigui a dins no tindrà pas l’oportunitat dels seus avantpassats d’Akrotiri.

La situació posa sobre la taula aquesta mena d’indolència imprudent i eixelebrada que la humanitat és capaç de produir davant de perills més provables que l’estant sotjant i amenaçant silenciosament. Segurament la distància cronològica entre aquests fenòmens devastadors és massa llarga, no s’adapta prou a l’escala temporal de les generacions humanes, per colpir-les i alertar-les de la dissimulada, quieta i letàrgica (però molt real i efectiva) catàstrofe que pot engolir-les sobtadament i en un lapse brevíssim. Per què l’home pot arribar a un grau tan alt d’incomprensible i imprudent resignació, exposant-se de manera tan pregona a la seva pròpia ruïna?

De Santorini mereix destacar l’esforç que aquest petit país ha sabut fer per mantenir-se al pas d’això que s’ha anomenat progrés. Tot i que aquest mot pot produir una ambigüitat semàntica esbalaïdora i referir-se a situacions o fets que sota la categoria de “progrés” només deixen espai per a l’estupidesa humana, el cas de l’illa és digne de ser remarcat.

Santorini ha sabut reconvertir un llegat arcaic, una herència immemorial, en una font d’ingressos, un element d’atracció molt important per al visitant, per al turisme. Es tracta del que ja s’ha explicat abans, la seva arquitectura popular; avui reciclada (per utilitzar un llenguatge tècnic i modern), és un patrimoni fet inversió econòmica molt rendible. Però és un patrimoni arquitectònic d’un innegable valor.

A l’illa també han sabut treure partit d’altres coses, especialment d’aquelles que són una pervivència de la seva rusticitat mil·lenària, per exemple: el transport, la força del transport, l’ase. A tot Grècia l’ase és un animal força freqüent. En alguns llogarrets del continent, encara és utilitzat ocasionalment i per a algunes feines agràries específiques. Ara bé, a Santorini, li han donat el mateix servei que a la seva arquitectura: un element més de reclam turístic. Així trobarem alguns propietaris de rucs que els utilitzen com a inversió, com a eina de treball per a la seva particular empresa de transport. Això, és cert, ha estat possible gràcies a les característiques orogràfiques de l’illa. Doncs bé, l’illenc, astut, pràctic i realista, ha sabut donar una nova utilitat als seus ases. Si fins a cert moment l’activitat agrícola constituïa la dedicació exclusiva d’aquests animals, ara, en gran quantitat, pugen i baixen carregats de turistes per un camí tortuós i costerut que comunica l’embarcador amb la capital de l’illa. És a dir, s’enfilen per la paret del cràter. Els turistes s’ho passen d’allò més bé, mentre el limfàtic i resistent animal aconsegueix una bona renda per al seu amo. No deixa de sorprendre, a certes hores del dia, veure sortir d’una petita travessia un home, amb bastó i gorra, que estira una corda, a l’altre extrem de la qual hi ha una corrua d’ases que marxen cap a la feina o ja en vénen.

Santorini és, doncs, un país interessant. És l’illa més meridional de les Cíclades, ja només el mar la separa de Creta. Tot i que les distàncies navegables a les altres Cíclades requereixen algunes hores, en dies d’atmosfera transparent es veu perfectament el relleu de les illes veïnes. La seva silueta oscil·la del fúcsia i magenta de primeres hores del matí i el capvespre fins al torrat del migdia. Fan una gran companyia i un gran efecte veure-les allà, aturades, estàtiques, permanentment ancorades al seu lloc com vaixells mastodòntics. Anafi, a llevant, la més propera, Folégandros, Sikinós i Ios, al nord. Acomboien en un cercle obert el volcà distret de Santorini, totes elles torrant-se sota la llum zenital i sota el pes de la història venturosa, comuna i mil·lenària. Una història teixida pel pas inesgotat de vaixells i gent que, des que la humanitat és tal cosa, no ha fet res més que posar-hi i deixar-hi la seva petja.

Anuncis