Una vila del nou-cents: Sant Feliu de Guíxols

Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès 1997

1ª edició: 1997

2ª edició: 2011

Aquest llibre és una mirada retrospectiva sobre la ciuta empordanesa, amb un recorregut literari per les primeres dècades de la segona meitat del segle XX.

Carrers, places, gent, l’entorn de la ciutat, costums i mode de viure, botigues, col·legis, organitzacions…, amb un èmfasi especial en els anys del boom turístic i l’afluència massiva d’immigrants. Una època que marcà una profunda inflexió en el rumb de la ciutat.

Índex:________________________________________________

Introducció. pàg. 3

Capítol 1: el segle XX a St. Feliu de Guíxols. pàg. 8

Capítol 2: L’entorn immediat de la ciutat: el sector nord. pàg. 13

Capítol 3: L’entorn sud: platja i litoral. pàg. 19

Capítol 4: L’entorn de llevant. pàg. 24

Capítol 5: L’entorn de ponent. pàg. 28

Capítol 6: L’entorn llunyà de St. Feliu de Guíxols.pàg. 33

Capítol 7: La comunicació i els transports a la ciutat pàg. 47

Capítol 8: Els carrers i la venda ambulant pàg. 56

Capítol 9: Els carrers i la gent. pàg. 65

Capítol 10:Política, turisme,. pàg. 75

Capítol 11: Institucions i lleure. pàg. 83

Epíleg. pàg. 103

Capítol 1: El segle vint a Sant Feliu: punt i a part?

 És evident que, al pas del temps, en la nostra ciutat hi ha hagut i s’hi han produït molts canvis. Canvis que han anat modificant més de pressa o més a poc a poc la cara de la geografia urbana de la ciutat, la nostra parla, costums…

Des de la primera població indigeta que, en la nit dels temps es va assentar al Fortim, fins a la fesomia urbana actual de Sant Feliu, quants canvis han arribat a produir-se. Imagineu-vos poder posar l’ull en el visor d’un dispositiu per on passa a gran velocitat tota la seqüència de la Història. Contemplar, així, en pocs minuts i amb una successió trepidant d’imatges, tota l’eclosió i expansió urbanística de la nostra vila. Primer saltant del Fortim i  ocupant petits espais a prop de la riera de ponent, que desguassa a la platja. Després l’aparició sobtada, com la d’un immens rovelló, del cenobi benedictí. De primer, potser, es tractava d’una petita esglesiola que es va anar eixamplant fins a ocupar tot l’espai del monestir que coneixem. Després, una imponent i solitària baluerna de color de mel envellida, que s’imposà per damunt d’una botànica més esponerosa que la dels nostres dies. Una vegetació gairebé indemne decantant-se amb un suau balandreig, per obra del garbí, que es devia entaular, cap a mig matí, més o menys com ara. Aquest nostre vent, devia pentinar sense cap obstacle la majestat de la badia solitària, pura. L’oreig, enfilant-se, després, pendís amunt per la petita conca, sense topònim encara, i recargolant-se en un gegantí tirabuixó a dalt dels darrers turons de la vall, i amarat d’humitat i salabror, es llançava de cap a les fondalades de la vall d’Aro.

De primer, veuríem un monestir emmerletat que a poc a poc va essent envoltat de barraques. Ajocades i arraulides a l’empara del monestir. Busquen redòs entre el cenobi i la riera, i s’estiren, esporuguides, cap a marina al llarg de la riera de les Comes fins al Raig. Després, en la marxa irrefrenada del temps, aquestes barraques s’escampen més i més. Algunes d’elles es volatilitzen i, en el seu lloc, apareixen algunes edificacions més consistents de pedra i teula. Edificacions que, de primer, amb precaució i malfiança salten l’obstacle de la riera i s’acosten estirant-se cap al Puig (es Puig) de la part més baixa de la conca. Després tot va encara més de pressa: més cases, més barraques, apareixen unes muralles…, barques i més barques a la sorra de la platja (“plaja”). Edificacions i més edificacions que s’esmunyen per la muralla, que no les pot contenir, i que van empassant-se-la, esborrant per sempre més, espais que mai no havien estat trepitjats sinó era només per collir-ne alguna cosa per dur a la boca.  El llentiscle, la farigola, el tomaní, el fonoll, el romaní, l’esbarzer, l’atzavara, alguna alzina surera, molts cirerers d’arboç, moreres i canyars… Tots amos i senyors, per mil·lennis, de la conca i de la seva solitud tel·lúrica. Tots reculen deixant espai a un nouvingut, a una criatura que també va arrelant, obstinada, en la petxina oberta al blau rutilant de migjorn.

 La geografia urbana es va eixamplant, intramurs i extramurs: Tueda apareix més enllà de la muralla,  estirant-se en direcció cap a una riera de llevant encara més petita. És una munió d’habitacles sense l’empara de la muralla que, com el Raig, assumeixen resignats conviure amb l’espant imprevisible de les ràtzies de pirates, que de tant en tant espaordeixen la població.

Cada vegada més, el recinte emmurallat va quedant sobreeixit i la massa urbana s’estén i s’infla. Primer, potser, buscant el terreny més planer, cap a Bujonis. Després, ja més decidida, començant a vorejar i a enfilar-se pels turons centrals de la petita vall, que com un amable bací ofereix discretes talaies sobre la població i la marina: els turons d’es Puig i el de les Eres.

Tot l’entorn urbà estaria, aleshores, ple d’hortes, saions i vinyes, que, empeses també per la urbanització, anaven fugint del pla mariner, ocupat ara pels habitacles, cap a les alçades que encerclen la conca.

 I així ocupant progressivament l’espai d’aquest redós marí, la nostra població ha anat creixent de forma irregular i potser a batzegades. Esborrant les senyes de l’orografia natural de la vall, trastocant la beatitud, la solitud i el silenci primigenis del lloc per un petit garbuix d’efervescència cada vegada més decidida: l’activitat humana, amb els seus encerts i errors, sorts i dissorts, gràcies i desgràcies, comèdies i drames, obradors i habitacles, places i carrers. Així, constantment fins a les darreries del segle dinou, punt que marca una inflexió en el ritme més o menys ensonyat, plàcid, del creixement guixolenc fins aleshores.

 Si féssim cas al dibuix del paisatge urbà de la nostra ciutat que ens deixà Gaziel, veurem que durant la primera meitat del segle XIX s’imposa un decidit procés d’industrialització de la vila. Un procés que la projecta, amb un salt molt pronunciat, cap a una nova fesomia.

Aquesta industrialització ve oferta amb generositat per un producte del mateix entorn natural de la vall (i de tota la comarca, i encara de més enllà): el suro.

L’impacte que causa aquest procés és tan acusat que en poc menys de cinquanta anys, Sant Feliu de Guíxols passa de ser una vila bàsicament marinera, que anava fent la viu-viu, a un rumbós (tal com li agrada de dir a Gaziel) i primmirat aparador de la petita burgesia comarcal de Catalunya. Una petita ciutat amb vel·leïtats de projecció internacional, impulsada per la palanca de la indústria surera. A partir dels inicis del segle dinou,  a Sant Feliu, proliferen arreu, com el reig a finals d’estiu, un gran nombre de fàbriques i petits obradors casolans de la indústria del suro, igual que passa a les viles germanes de Palamós, Palafrugell i, fins i tot, Begur. Però aquí, a Sant Feliu de Guíxols, la petita burgesia s’ensenyoreix: projecta un passeig com no n’hi ha dos, un port i un ferrocarril. Són portes obertes al món i també són  carta de presentació d’unes condicions de vida que no es podien sospitar gairebé un centenar d’anys enrere.

Aquí hi ha el gran salt en la Història de Sant Feliu de Guíxols. Aquest moment decisiu, tant en el seu inici puixant com en el seu declivi, és el capítol de la història de la ciutat a què Gaziel dedica els seus dos llibres[1]. També és el mateix moment que ens explica Eduard Bardas[2], encara que el seu llibre està més centrat en el primer decenni del segle XX. La visió que ambdós guixolencs ens donen del Sant Feliu del tombant de segle XIX i entrat el segle XX és curiosa, perquè és força coincident.

Per la banda de Gaziel, a part de la seva meritosa prosa, hi ha una visió que traspua condescendència, amb un deix aristocratitzant, una mica afectat. Fins i tot en alguns moments les paraules de l’escriptor guixolenc xerriquen amb una sonsònia amarada de distinció social i, sobretot, d’actitud retrògrada de totes totes. Mireu si no: “Durant tot el darrer quart del segle XIX, a Sant Feliu encara ningú no sabia que existissin les classes socials -aqueixes classes socials que després han donat i donaran tanta feina. Hi havia rics i pobres, això sí, com n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. Però rics i pobres convivien tan bé, que tots plegats formaven com una mena de germandat humana, on ésser ric o pobre era com ésser alt o baix, ros o bru, esquerp o simpàtic- i res més.“[3].

És a dir, que en aquella convivència excelsa de finals de segle XIX, fins i tot devia donar gust de ser pobre. Era tanta la benaurada placidesa que amarava la convivència ciutadana que qualsevol conflicte que pogués produir-se per qüestions de classe social quedava desactivat de forma automàtica, de tan pròpies de la naturalesa de les coses que hom considerava les diferències entre la ciutadania.

 De manera inesperada, per la banda d’Eduard Bardas, hi ha un acostament a Gaziel pel que fa a la valoració de la situació. Dic “inesperada” perquè aquest altre guixolenc provenia d’una família obrera, i tanmateix aquesta espècie d’idil·li entre els dos sectors socials també acaba essent una referència en l’obra de Bardas: “… I mai més ben emprada que en aquest cas la paraula, perquè, de fet, això venia a ésser, poc més o menys, una fàbrica de taps de llavors a casa nostra: una vertadera companyonia, una associació lliure i xiroia, de companys, d’amics, de gairebé familiars, on per una mena d’afinitat de temperaments i un força just sentit de la proporció, fruit aquest ben assaonat de la nostra nissaga empordanesa, aquell qui, per casualitat, era l’amo, semblava sempre com si s’esforcés a aparèixer en públic representant la menys quantitat d’amo possible; i aquell a qui li tocava d’ésser treballador senzill, doncs, pel seu cantó, feia exactament el mateix, sense per això deixar mai de complir religiosament amb el seu deure, o sigui que aparentava ésser com menys assalariat millor. Una potència, doncs, enfront de l’altra; quelcom així com dos pols oposats, però sempre solidaris en l’acció comuna, sobresortint-ne aquestes dues afinadíssimes actituds personals noblement sentides: “jo no vull ser massa amo”, “jo no vull ser massa mosso”. Això donava per lògic resultat que brotés, espontània i esplendorosa com una ben anivellada clapa de lleteroles en terra propícia, la fórmula ideal de germanor i d’equilibri social ben entès, que si potser a primer cop d’ull hom podia confondre amb un altiu “ei, cadascú al seu lloc!”, immediatament, es transformava, de fet, que és el que compta, en “i un lloc per a trobar-nos-hi tots plegats, amos i treballadors” en santa pau i alegria…”[4].

  Bé, la coincidència de plantejaments d’ambdós autors ganxons respon a una autèntica realitat? Anaven, objectivament, així les coses, a les fàbriques? Empresaris i treballadors podien conviure en les pròpies fàbriques amb la plàcida i joiosa germanor que ens descriuen, oblidant la seva situació material-real, o sense que aquesta seva real situació interferís en llur relació?

Potser uns pocs estudis amb què comptem, sobre la conflictivitat social/laboral de l’època, ens podrien orientar en aquesta qüestió. Malgrat tot, deu ser ben veritat que tant  Bardas com Gaziel varen viure i sentir aquesta situació tal i com ens la descriuen. Empesos per l’afany lúdicoliterari de fer-ho no els calgué contemplar la situació que descrivien cercant-hi l’objectivitat científica de l’historiador. La seva visió, repetim-ho, és una recreació literària de la seva pròpia subjectivitat, i per això ja es justifica per si sola. Però, i sobretot,  la seva coincidència caldria buscar-la en una època de la vida que correspon a la infància i l’adolescència, etapes que, molt sovint, el record que en guardem tendeix a celebrar i a magnificar. No solament magnifiquem o enyorem les nostres situacions personals en aquestes etapes de la nostra vida, sinó que, fins i tot, magnifiquem i enyorem el context social que va envoltar aquestes etapes.

Personalment recordo, de jovenet, haver sentit a dir a la meva àvia paterna més d’un cop: “mai no hem estat tan bé com en temps de la República”. I això ho deia en uns moments en què les condicions materials de vida eren les millors de què mai havia gaudit. De fet, deixant de banda el vessant polític de la declamació (això ho afirmava en ple franquisme), en la seva vellesa enyorava una etapa en què, tot i les privacions materials que hagué de patir-hi,  estava en plena joventut, una etapa d’il·lusions, projectes, esperances. Per tot això, que ja se li devia haver anat apagant, recordava amb delit i enyor aquella època passada. Probablement quelcom així degué passar pel cap d’aquests dos escriptors guixolencs: llur mirada retrospectiva és més potent que el paisatge ja un poc esblaimat que volen mirar. Sovint, en aquestes situacions, hom ja no sap on acaba allò que encara és un mateix i on comença allò que hom ja no n’és.

Bé, sigui com sigui, aquest deu haver estat el primer moment d’un gran salt endavant en quantitat i qualitat de tots els aspectes que han configurat el devenir històric de la nostra ciutat.

Aquest llibre voldria situar-se, precisament, on acaben Gaziel i Bardas, just en el declivi d’aquest gran salt i en l’inici d’un altre nou gran salt que ha efectuat Sant Feliu de Guíxols, amb tot el que ha reportat de pèrdues i guanys. Se situa per allà als anys cinquanta i seixanta i en general quan la ciutat enfila la senda cap al tercer mil·lenni. Quan aquesta ciutat comença a recuperar-se de la gran patacada de la nit de la guerra civil. Tantes coses perduraven encara, aleshores,  pels carrers, les cases i les ànimes de Sant Feliu, i tantes altres noves coses anaven, aleshores, emergint  i demanant pas, foragitant les velles…

 Són anys d’afluència a Sant Feliu de molta gent forana, empesa per la supervivència, atreta per la nostra situació industrial i per la cada vegada més decidida concurrència turística, i sobretot conduïda, desorientada, pel resultat polític i ideològic d’una guerra que -obsessionat per anatematitzar, esmicolar i volatilitzar literalment la cultura i, especialment, la llengua catalana, no tingué ni el més mínim interès (més aviat tot al contrari) de fer notar a aquella gernació de treballadors i treballadores que la nostra vila (i tota la nostra terra) era quelcom més que un immens taulell per viure-hi, guanyar-s’hi la vida o fer-hi negoci. Entre els uns que venien amb total desconeixement de la postració políticocultural del país que els acollia i els altres, autòctons, que aprofitaren la formidable empenta de tota la situació per fer el seu propi estiu, i com més llarg, millor, la nostra vila, durant els anys cinquanta i seixanta, va anar perdent a poc a poc (de fet, molt de pressa) el caràcter autèntic i propi de població feta, perfilada, modelada d’acord amb la seva ànima tradicional, atàvica. D’una població conreada en el propi brou cultural, madurada i arrupida (com els nostres vins petits de taula) en la benaurança d’un entorn natural tocat de la mà de Déu, amb els peus en una mar tan humanitzada, com ho és la Mediterrània i amb el cap i l’esquena aposentats en el paradís, aleshores intocat, que era el Massís de l’Ardenya, es passava a un aiguabarreig cultural en què cada part vivia i tirava cap a on podia.

La pèrdua del caràcter mil·lenari (amb el corol·lari prodigiós d’una centúria escassa, la de la indústria surera) ha portat la nostra vila a una nova personalitat, a una nova manera d’encarar-se al seu medi, a una manera diferent de créixer i entendre el seu organisme urbà, de fet això no hauria de comportar necessàriament cap valoració negativa, és a dir, mirat des de l’objectivitat històrica, no deu estar pas prou justificat de viure-ho com una pèrdua, i a més ben segur que hi ha moltes coses que humanament podem considerar-les com un guany. Si no, ja tornaríem a ser-hi identificant el nostre llast personal amb la història objectiva que ens ha acompanyat, i allò que veuríem com a pèrdua indefectible de la nostra història personal ho jutjaríem, també, com una pèrdua de la Història general.

Per tant, des d’aquella  visió panoràmica  de la comprimida i mòbil història de Sant Feliu, projectada a càmera ràpida, veuríem, finalment, com la nostra ciutat, durant els anys cinquanta i seixanta, se sobredimensionà a un ritme vertiginós, deixant per tímids els moviments de creixement urbanístic que havia realitzat fins aleshores. Aquest creixement compulsiu revela un diferent batec anímic, una població diferent, que, a vista d’ocell, és el resultat inevitable, quasi mecànic i automàtic, de l’aiguabarreig hiperbòlic de mons culturals, lingüístics i anímics diferents. No només és la població qui s’ha sobredimensionat, ni no només la urbanografia, és tot el món guixolenc que ha estat projectat de manera indeclinable cap a una altra ruta, un altre rumb, un altre vaixell, una altra tripulació, feta de nadius i forans.

 No s’hi val d’enyorar el passat. Simplement gaudim aquest passat com a tal cosa:  en podem parlar sempre, fer-hi immersions, airejar-lo, repintar-lo també (si calgués). Però no podem oblidar que el vaixell va fent, encara, rumb pel Mediterrani dels temps. Rumb que hem, també, d’humanitzar, tancant un pàgina trepidant de la nostra història, que ha estat la del segle vint, i ara ja iniciant, decidits, la singladura del segle que comença.

---